logotipo

Vaig preferir tancar la televisió, en acabar el partit. Era la part que menys m’interessava del partit.

Tot va anar com s’havia previst. Un equip molt superior, ple de figures, contra un altra que només exposava centímetres. On el seu únic jugador de renom, jugava lesionat. El 1 a 0 va ser molt curt. Ja al descans, el 1 a 0 era curt.

Si sempre s’ha dit que físicament els alemanys eren superiors. Repeteixo que només ho eren en centímetres. Això presentava la pega de veure’s superat pel joc ras, el joc de cames i totes les habilitats de les les extremitats inferiors. D’aquesta manera, en una demostració física, la punta del peu de Fernando Torres va arribar on havia d’arribar, guanyant en una cursa a dos estadis, amb el porter Lehman i el lateral Lahm.

La superioritat era gran, i només la fortuna dels alemanys podia donar alguna sorpresa. El decorat estava disposat per a la pluja de gols. Va faltar gosadia a l’hora que els alemanys feien d’alemanys.Caps quadrat i de reaccions feixistes. Així en detectar que era impossible superar el rival per terra, controlar al migcamp, van prendre la determinació de suprimir-lo. “Disuelvan-se!”. I van estructurar l’equip en atacants i defensors, amb la intenció de penjar pilotes cap al davant. El grup defensiu no tenia prou joc de cames per simplificar el futbol. Luis li ho va facilitar fents tres canvis que afavorien la nova proposta alemanya.

Però de nou Xavi, Iniesta i companyia van poder marcar i resoldre el partit.

Resultat final 1 a 0, i just guanyador. Vaig córrer a tancar el televisor. El pitjor arribarà.

Abans d'anar a dormir vaig sentir més soroll de petards i botzines que quan el Barça guanyava alguna cosa. Seràn els mateixos?

Com us comentava l’altra dia, els jugadors de la selecció espanyola de futbol no són uns arreplegats. Hi ha un conjunt sòlid i grans individualitats. Ara per la final faltarà Villa. Es de suposar que el “tercer hombre” del que us parlava, Cesc, ocuparà el seu lloc.
La comparació dels onze jugadors de camp amb què va disposar Miguel Muñoz fa 24 anys a París, i el de Luís Aragonès demà, és abismal. Feu una ullada a les onze “pepes” que jugaven llavors amb Espanya:

Arconada, Victor, Urquiaga, Camacho, Salva, Señor, Julio Alberto, Gallego, Francisco, Santillana y Carrasco
Allò si que tenia mèrit. Diuen que no li fotien cap cas a l’avi Muñoz. Eren autogestionats. Ja em direu, Urquiaga, Camacho i Victor a garrotades. Gallego mariconejant. Julio Alberto corrent amunt i avall entre snifada i snifada. Salva fent mèrits per tornar Al Barça per fracassar-hi. Carrasco retenint pilotes al corner. Santillana saltant corda. La qualitat reservada a Señor i Francisco. I ja se sap, Arconada emulant Plácido Domingo en la més gran de les cantades. Al davant un equip amb un centre del camp incomparable a base de la lluita i la clarividència de Giresse i Luis Fernández, les gambetejades de Tigana i la genialitat de Platini.
Demà, només Ballack dona la talla. Faria bé d’una puta vegada Aragonès, de fer jugar Xavi Alonso. Senna és lo més fluixet de l’equip.

Celebràvem dies enrere a casa un àpat festa, que vam anomenar dinar del si, tot fent referència a la predisposició dels convidats no només a menjar bé, si no també a col•laborar en l’execució de “les extravagàncies del fashion-food”. Deixant de banda el que vam menjar, i que no sóc el més indicat per criticar-lo, ja que vaig ser l’encarregat de parir-lo davant d’un selecte grup, entre els que hi havia dos presidents de societats gastronòmiques i grans cuiners, un editor i un fotògraf de prestigiosa trajectòria. Durant l’àpat es va parlar molt per sobre, de la polèmica encetada per Santi Saantamaria, en contra de la cuina de Ferran Adrià i els seus.
En el moment de la conversa sobre aquest tema, sobre el qual repeteixo que no hi vam perdre gaire el temps, algú va suggerir que el de Sant Celoni només buscava que durant uns dies es parlés més d’ell, que del número 1.
Segur que ho va aconseguir. No sé si ha aconseguit vendre gaires llibres, ni si ha guanyat o ha perdut comensals (segurament n’ha perdut, no cal ser vident), ni si com deia algú altra amb molt bon criteri, si encara hi hauran empresaris interessat en posar de cuiner dels seus restaurants a Santamaria, ni si haurà companyies aèries que puguin presumir de tenir al de “Can Faves” com assessor dels seus menús.
Però ho va aconseguir puntualment aquells dies, una vegada passada la cosa, n’ hi ha restes, però la normalitat torna a situar tot l’interès dels mitjans en vers Ferran Adrià, com ja hi estem acostumats cada anys per aquestes dates, quan s’explica allò de “...comença la temporada del bulli”, “no sé quants mils de reserves”, “no quants centenars de plats inventats”.
Si ho reordeu fa dos mesos, abans de tot el merder i posant l’exemple del caràcter envejós del de “l’Evo”, em vaig entretenir a buscar per internet qui dels dos tenia més “entrades” a internet. El resultat donava guanyador a Adrià amb diferència. I deia també molt poc a favor de tots dos, com a referents de la cuina atòctona, que tant defensa ara el del “Sant Saloni” (http://blogs.ya.com/opinen3i4/c_1050.htm. Buscar mongetes per internet)
Doncs, en una recerca general amb el nom de l’un i de l’altra, Adrià encara quanya amb unes 668.000 entrades, però atenció el de les conserves i els cullerots de la Vanguàrdia ja està a 663.000. Ja gairebé és el número 1 en alguna cosa. Vinga, una mica més....

Detecto que molts dels partits de l’eurocopa de futbol se juguen a poca distància de la nòria que es va fer cèlebre en aquella pel·licula titulada “el tercer hombre”, de Carol Reed, de la qual sobresortia els seu protagonistes Joseph Cotten i Orson Welles, i sobretot la banda musical (una d’aquelles que amb el pas del anys et continuen venint a la memòria. L’altra element més recordat del fil és el parc d’atraccions de Viena i la nòria, que encara funciona i que amb el pas dels anys s’ha convertit en un element turística de visita obligada als qui van a Viena.

En aquest campionat, i per a Luis Aragonés el gercer hombre és Cesc Fàbregas. El Cesc és el cas típic del jugador amb més talent del grup, i que per circumstàncies tàctiques no juga. Recordem els casos de de la Peña a can Barça, de Sarabia a l’Athlètic o de Lauridsen a l’Espanyol.

Resulta que “la roja”, “la selección nacional”, “la de Paña”, està assolint grans èxits. Èxits gens casuals, si analitzem la qualitat dels seus jugadors. No hi ha cap altra equip que tingui dos davanters en punta com Torres o Villa. Dos homes a la banda, que tant fan d’extrems com de interiors i que intercanvien amb habilitat les seves posicions com Silva o Iniesta. La resta de l’equip maté el nivell, sense destacar tant, i el porter és la repera. Casillas és sense cap mena de dubte l’home que hadonat ja uns quants títols a un pèssim Real Madrid.

No queda doncs lloc, a curt termini, per a que Cesc Fàbregas sigui decisiu. I queda coma tercer home, per a fer un recanvi a l’atac o al mig camp, a canvi de qualsevol dels sis jugadors que ocupen places creatives. Són maneres de veure el futbol, i a Aragonés Cesc no li fa prou el pes i el deixa de trecer home per a decidir a mitjà termini.

Gus Hiddink, té a Rússia el seu Cesc. Es diu Andrei Arshavin. És un Cesc amb tots els galons i totes les responsabilitat creatives. El duel de cervells Fabregas-Arshavin, no serà doncs possible de veure d’entrada ales semifinals. Una llàstima. No tothom a de fer el que jo penso i suggereixo. Si fos així. Arshavin faria temps que juga a l’Espanyol. Fa tres anys vaig suggerir el seu nom a un membre de la direcció blanc i blava. El temps m’ha donat la raó i evidentment m’hauria satisfet molt més que l’haugessin fitxat quan el seu preu debia ser assequible. Ara només és a l’abast dels “Rockefellers” dels futbol. Evidentment a les semi-finals torno anar a favor de Rússia. Al primer partit no vaig trobar ni la samarreta de Rússia, ni de la vella URSS, per posar-me-la mentre jugaven. Aquesta vegada espero trobar-les.

A l’altra partit, Arshavin no va poder jugar per sanció. És de suposar que Sergio Ramos o algun altra deixaran anar sobre Arshavin la escassa virilitat que va plantar davant els italians, contra els quals van semblar una colla de nenes.

El mitjà dels Gasol, és a punt de donar un pas important. Té ofertes de molts clubs europeus (com tornar al barça) i de la NBA.
A mi, en Pau sempre em va semblar un jugador amb un potencial increïble, que arribaria justament on ha arribat. No en tenia dubtes.
En Marc, en veure'l jugar les primeres vegades, en els pocs minuts que li donava el Barça, em va semblar tot el contrari. Em semblava que veia el beneit Ferran Martínez, un jugador que tant en el seu debut com en la seva retirada em va donar la impressió que no sabia al què jugava. De la meteixa manera que m'ho segueix semblant quan el sento fent comentaris per la tv. Sempre el veia infantil. L'imaginava viatjant per Europa amb els seus companys, amb la maleta carregada de playmobils i trens de joguina. Aquest era el paper innocentó que mostrava a la pista.
Em va donar la impressió que en Marc seria alguna cosa similar. Doncs no. No sé si va ser Pessic a Girona o la pòpia evolució hormonal, però a l'Akasvayu s'ha revelat com el jugador més decisiu de l'equip i diuen que de la lliga, amb permís de Ricky i Rudy.
En Creus diu que el vol per al seu projecte a Can Barça. Un gran fitxatge el d'en Joan per al Barça, que hauria d'aprofitar el moment circustancial per a incorporar Pepu Hernàndez. Amb Marc, Joan i Pepu, els títols caurien com mosques. Les darreres informacions el situen a la NBA.

El que alguns desitjarien que fos la nostra societat: catòlica, apostòlica i romana, cal afegir-li un nou precepte. Pobre. Ja se sap que molts d’ell han fet el vot de pobresa, però arrepleguen els calers d’on poden i com poden. Ja sigui a través la delaració de la renda, dels beneficis de la COPE o del que recullen en misses, batejos, bodes i comunions (BBC).
Ara, però, als fidels els exigiran pobresa. Volodran que el “populacho” sigui pobre. Més, quan s’ha comprobat que en períodes de crisi, el número de divorcis ha baixat en un 25%. Com més profonda segui la crisi, millor. Millor per ells i per totes les sectes, que de la desgràcia global, en recullen beneficis.

Dies enrere parlant amb una companya nascuda a mitjans dels setanta, li comentava al voltant de la situació d'aquests dies de vaga del transport, per culpa dels alts preus de la benzina, que tres o quatre anys abans que nasqués, recordo aquella primera crisi del petroli, en la qual se'ns va advertir que les reserves s'acabaven. El preu de la benzina pujava. Recordo actuacions de conscienciació de la població, com per exemple les d'alguns països europeus (llavors nosaltres no "n'érem") que els diumenges la gent no sortia en cotxe i feia activitat en bicicleta per la ciutat. També recordo una portada de la Vanguàrdia en que una princesa centreeuropea circulava en tàndem per l'entorn del Palau.

Es va parlar molt de buscar solucions, energies alternatives. Semblava inevitable la, immediatament futura, creació de cotxes alimentat per energia elèctrica. Va ser una provocació. Ara també deu ser una provocació. Una moguda econòmica. Els que tenen petroli se'l fan pagar. Els que tenen petroli i tecnologia no fan res per inventar coses tan rocambolesques com aquells invents de TBO que van sovintejar a finals dels setanta. Motors alimentats amb aigua... invents reals o ficticis a qui ningú (el poder econòmic) li va interessar estudiar i desenvolupar. A primers dels setanta i sense benzina alguns van fer volar, i molt, el cotxe de Carrero Blanco, però les exhibicions a base de ginys sostenibles no van sovintejar tant. Els preus es van ajustar i s'han seguit ajustant fins al dia d'avui. Els que no passàvem del 2'5 en exàmens de física i química, no tenim massa a opinar, però segur que si s'hi posessin diners i ganes s'aconseguirien solucions. Solucions per a no malbaratar tant petroli. Solucions per a fer moure vehicles motoritzats amb prou eficiència i sense grans despeses mediambientals.

Que es posin les piles!

Es parla sovint que les modes, els corrents, les ratxes i altres formes d'excel•lir o fracassar, venen marcades per cicles.
Hi ha equips de futbol que viuen un bon període. Es diu que ha passat un bon cicle. Es comprova llavors amb el pas del temps, que el Madrid he encadenat un seguit de lligues, i després (encara que ménys sovint) les encadena el Barça. En la poítica es diu, i se suposa, que passa el mateix. Després d'uns anys de PSOE, en venen uns de PP o de feixisme amb un o altra nom.
Ara arriba un altra canvi de cicle. Com recordareu, als anys d'excessos, corrupció i robatoris del PSOE, va ser sobrepassada per una època en que tots els tripijocs, i semblava que no s'acabaria mai, els protagonitzaven els del PP. Ara sembla que arriba un nou relleu del PSOE, encara que em dona impressió que viurem un cicle en que encara se simutaneijaran, fins acabar amb una nova saga de Guerras i Roldans.
En el camp de la política, ja se sap que el poder corrompeix. A CiU encara se li destapen "proeses" assolides durant 23 anys. El cilce tripartit, segurament no tardi en arribar. Esperem que sigui més breu i menys contundent.

Durant molts anys he ahgut de suportar aficionats culers que babejaben, no sé ben bé perquè, quan jugava la selecció holandesa per malament que ho fes. De fet, bé, bé, només recordo un amundial amb Cruf i Rensenbrink i una eurocopa amb Gullit i Van Basten. La cosa va arribar a l'extrem que durant molts anys per una qüestió mimètica absurda, el segon equipatge dels blaugranes era taronja.
Ara el jugadors taronjes, més aviat exibeixen els caslçotets blancs. No sé si encara són l'equip preferit dels culers, si ara ho són de tots dos, o si bés coincideixen, com van coincidir amb Figo.

No em ratllis, qui els va parir, tots els programes magazin o de varietés. Tots, tos ells són programes considerats d’entreteniment , a banda de la dosi de informació que aportin. Programes on ens agrada que toquin els seus temes, el més variats possibles dins el seu camp. Programes, que sempre acaben oferint ampla quota de pantalla als polítics. Però si aquesta xusma ja tenen els programes informatius i el programa parlament per sortir-hi sovint! Però la resta de programes per més interessants que ens semblin, ens acaben avorrint. I quan ens avorreixen més? Doncs quan els polítics s’hi reparteixen la quota de pantalla. Podem veure Montilla responent les malicioses preguntes dels infants, i pocs dies després, hi passarà indiscutiblement Mas. I quan Mas surt a l’altra programa explicant com canviava els bolquers dels seus fills, no dubteu que Montilla i/o Chacón hi sortiran la setmana següent... i els programes perden interès. I si encara no perden prou interès, el perden del tot quan comencen amb les repeticions i reposicions.

*NOTA:Com un fget gairebé inusual. portava tres dies sense publicar, cosa fins avui poc habitual, en els més de tres anys d'aquest web. Les raons són totalment alienes. Els senyors d'arrakis no sé què estan ampliant i no em puc connectar des de casa.

M’agrada molt el bàsquet, i tot i reconèixer que lo de la NBA és “l’hostia en patinet”, la parafernàlia que l’envolta em resulta més teatrera que altra cosa. En el primer partit de la final de play off, es viu una escena de ficció.

Paul Pierce, es retira del camp en cadira de rodes per una torçada de turmell. Si un jugador es retira sobre rodes en un partit així, el més probable és que se li hagia acabat la sèrie, o com a mínim que es perdi algun partit. Parlem de monstres de més de 110 quilos.

Doncs no. Pocs minuts després s’enfila en un d’aquells ginys que hi ha als gimnasos i es posa a fer steeps, spining o no sé què i acaba sortint a la pista per bombardejar de triples la cistella rival. Quin show!

Ja ha quedat escrit en més d'una ocasió una mena d'afirmació profètica, en aquest web, que les carreteres i autopistes del nostre pais són prou i suficients, per no haver de plantejar-se en molt de temps fer noves carreteres que no sabem ben bé a què responen. Normalment he escrit que el que hi sobra són camions de gran tonatge, i que la feina dels qual s'hauria d'assumir des del transport ferroviari i/o marítim.
Aquests dies, si encara us queda benzina al dipòsit, ho podreu comprobar. Qué bé se circula sense camions!

En els anys de la transició, va fer fama un comentari molt verídic, que donava per fet que una vegada expulsats del poder, els darrers valors del feixisme franquista s’instal·laven a la direcció clubs esportius. En tenim exemples ben propers.

Ha passat la transició i han passat molta anys, i encara hi ha cosa molt podrida a l’esport. No cal esprémer les neurones. Lopera, del Nido, Laporta & cunyat....Però el vcas més escandalós és a les Federacions esportives. Al Tennis i al bàsquet, n’hi ha un parell que ni dissimulen. Fan prevaldre el seu poder i sense immutar-se prenen decisions increïbles, on hi traspuen personalismes i negocis privats. Una porqueria. Encara manen.

Del cap de setmana de primàries, em quedo amb uns quants detalls.

A les americanes, i com era d’esperar, Clinton no ha aconseguit ni sobre la campana, ni a les portes d’un tanatori on encara no hi ha arribat cap cadàver, auto-proclamar-se candidata. Realment, aquesta dona ha donat molt mala imatge en aquest esprint final. Esperar que algú peli el negret abans de baixar persianes, és patètic. No sé si com es diu, és tant important que sigui ara la candidata a la vice-presidència. No sé si li donarà tants vots com diuen. Però anar-te’n a dormir amb un “amic” que et desitja la mort, que vols que et digui....

A les d’aquí, el més rellevant no ha estat l’exemple de democràcia incomparable d’un partit polític “dels grans”, ni l’esperat èxit de Puigcercó-Ridau, ni el inesperat boníssim resultat de Carretero-Carandell en unes eleccions muntades en contra d’ells. Com acostuma a passar amb el Barça, quan no suporta que altres equips o esdeveniments esportius ocupin les primeres pàgines dels diaris esportius, n’hi ha que han hagut de fe alguna cosa per a no passar desapercebuts.

Sentir Duran-Lleida, “cagadet”, tot tement que un canvi en la política dels Republicans en ver CDC, pogués suposar un lleig per a Unió i allunyar-se de les poltrones, ha estat patètic. Una reacció previsora i que avançava un hipotètic atac de banyes que se li podia reproduir, segons com anés la jornada electoral.

I és que el matí, un mitja pro-convergent es llevava tot anunciant que les enquestes revelaven el triomf de Carretero, donant per fet que l’èxit de Carretero fos el millor que li podia passar a CDC. Permeteu, que innocentment, us digui que no sé ben bé quin era el resultat preferit per CDC, ni tampoc perquè hauria de ser Carretro el preferit. No ho sé. Si, és cert, a Carretero li hem llegit coses que s’aproximarien a allò que pregona Artur Mas, sobre la Casa gran del catalanisme. Segurament sota una teulada diferent a la que imaginava Mas. També li hem sentit criticar el segon tripartit. Però mai en una expressió que sobreentengués que el millor seria governar amb CDC, si no més avita que tal com estaven les coses després de les eleccions el millor era anar a l’oposició, i bombardejar des d’allà la socio-convergència, mentre en la discreció es continuava dissenyant quin i com ha de ser el veritable partit independentista de Catalunya.

Perquè, a qui collons li ha pogut passar pel cap de copi volta, Carretero tingui alguna mena de simpatia pel partit que mentre era alcalde i Conseller van intentar fotre’l a la garjola amb una suposada prevaricació?

Entre la gent del meu entorn, no diria cap mentida si assegurés que gairebé tots, som d'aquells que aprofitem el plaer del viatjar, sense renunciar al plaer del bon menjar.
Aquest és un motiu més, pel qual sento certa predisposició a anar a favor de la selecció russa en aquest campionat de futbol, l'Eurocopa.
Contràriament al que fan les altres seleccions, de viatjar acompanyats de cuiners, metges i nutricionistes que imposen el menú dels seus jugadors, l'equip rus es disposa a competir sense renunciar al plaer de la cuina autòctona. Chucruts, carns avinagrades, amanides de patata, porc i sobretot reislings, acompanyaran la pasta bullida, sempre present en els menús dels esportistes. Sense anar més lluny, Espanya viatge en companyia de metge, nutricionista, pernil ibèric i altres delícies de la cuina espanyola (llegiu castellana, andalusa...), a mi també m'agrada el pernil, però m'emprenyaria que em fessin renunciar a la chucrut, el reisling o altra menja desconeguda.
L'altra motiu d'anar a favor de Rússia, no és altra que en no poder anar a favor de la nostra selecció a la qual no deixen competir, vaig a favor de la que representa la terra d'origen del meus fills, i altres amics. Possiblement demà, faré com el Paquirrín feia amb la del Madriz, i a l'hora del partit, em posaré la samarreta vermella de l'antiga URSS o l'actual blanca de la Federació Russa.
Espero, que a més de donar sort als ex-soviètics, no rebi cap conseqüència del vudú que han muntat a la cadena 4, en contra de ninotets vestits amb la samarreta dels rivals d'Espanya.

M’agrada molt el bàsquet, i tot i reconèixer que lo de la NBA és “l’hostia en patinet”, la parafernàlia que l’envolta em resulta més teatrera que altra cosa. En el primer partit de la final de play off, es viu una escena de ficció.
Paul Pierce, es retira del camp en cadira de rodes per una torçada de turmell. Si un jugador es retira sobre rodes en un partit així, el més probable és que se li hagia acabat la sèrie, o com a mínim que es perdi algun partit. Parlem de monstres de més de 110 quilos.
Doncs no. Pocs minuts després s’enfila en un d’aquells ginys que hi ha als gimnasos i es posa a fer steeps, spining o no sé què i acaba sortint a la pista per bombardejar de triples la cistella rival. Quin show!

No em sorprèn que la impossibilitat de resoldre les necessitats fisiològiques pugui posar en perill una missió espacial. Una altra cosa és que l'alta tecnologia aeronàutico-clavagerística de les naus espacials es permeti errors en el sistema de desguàs.
El Discovery té problemes per resoldre les seva missió a l'espai, perquè té una avaria en el vàter. Mireu-vos-ho per on vulgueu. El problema és greu. Recordo que sempre que a casa hi ha hagut algun problema d'aquests ha distorsionat la realitat, fins condicionar-la negativament. I us ho dic joc, que l'aspecte negatiu, sóc dels que quan m'apreten les ganes costa aguantar-me. En l'aspecte positiu, també sóc dels que no té cap problema en baixar-se els pantalons en qualsevol lloc, mentre no percebi la de possibilitat que algú em vegi.
No m'arribo a imaginar com deu ser la vida aquests dies al Discovery. En mig de la ingravidesa i tot plegat, se'm fa molt difícil. Tots em viscut aquella experiència d'esquivar, amb més o menys perícia, un cagarro, una vomitada o una medusa en mig del mar. No ho vull ni imaginar.
Tampoc espero trobar-me mai en la situació : Papa, de gran vull ser astronauta.
Ves a la merda, nen!

He sentir que la gent de Castella la Mancha està del tot cabrejada per la possible decisió que pugui prendre la UNESCO, de retirar les Tablas de Daimiel com a reserva de la biosfera.

La notícia em refresca la memòria d'una situació que hi vaig viure, quan encara sovintejava en el meu lleure, el viatge en cotxe.

No us penseu que tot el que us explico ho espremo de la memòria. Tinc el costum d'apuntar i prendre nota d'algunes coses que experimento. El viatges acostumen a ser el principal protagonista d'aquestes anotacions. Era doncs el 1997. Sempre m'havia fet la il·lusió de visitar aquestes famoses àrees humides del centre de la Península, coincidint amb una època de pluja, per tal d'observar en la seva plenituid aquest paisatge, i sobretot si era en el moment de la migració de les aus (m'agarda observar el animals en plena natura). Fa uns quants anys que busco també el millor moment, per organitzar una sortida a les llacunes de Gallocanta, prop de Calatayud.

Aquell dia voltava per Ciudad Real. En dies previs havia estat en altres punts de la província on hi ha aigua embassada. Llocs on a banda de la relativa decepció, com a mínim vaig veure aigua i algun ocellet, però no es tractava d'un indret de l'anomenada de les Tablas. Ja em va començar a sorprendre que a mesura que m'acostava a Daimiel, per enlloc veies indicadors cap als aiguamolls. Finalment hi vaig arribar. Eren aigua-aixuts. Penosos. No havia estat una època de grans pluges, però el que em va fer caure els collons per terra vas ser acostar-me fins un punt on hi havia un tub. Una canonada groga, força ampla i amorrada al indret menys sec on vaig arribar. De nou penós. Vaig intuir que, poca aigua que hi havia, la xulaven. En un paratge natural. Protegit. Reserva. La canonada és d’anada i tornada tant serveix per robar aigua d’altres llocs(pèrdues del Guadina) per tenir les tablas visitables, com sobretot per robar l’aigua de l’aiguamoll per als usos particulars d’algun cacic.

En aquell moment em va semblar absurd que allò fos considerat Reserva de la Biosfera de la Unesco. Una merda!

Ara la notícia no em sorprèn. Em dona la raó. . La Espanya inculta no mereix tantes consideracions. ja se sap, si poguessin hi fotrien un camp de golf.

Una dada més. Un detall més. Perquè us en adoneu de l'interès que tenen aquests "garrulus" per la natura, les dades hídriques actuals en el web del parc d'aquesta gran reserva de la Biosfera, no està actualitzada des de fa més de mig any.

(Si voleu posar fil musical a l’article us recomano, la cançó que interpreta Liza Minelly a cabaret amb el mateix nom, o la del club super-3 titulada “El senyor Pla”)



Aquests dies apareix als mitjans aquell llistat anual dels homes més rics de món. M’importa ben poc el llistat, l’ordre i la quantitat que emmagatzemen. Ës una classificació que no m’interessa massa, si bé en aquesta, de ser el 31 o el 1, la diferència deu ser notable i entendria millor que el 31 denunciés al primer de fer artificis, si amb això li escurcés la diferència, fins superar-lo.

També he de puntualitzar, que el fet que els propietaris de IKEA i ZARA, figurin en els primers llocs del Món i Epaña, respectivament, no em sembla una mala notícia. Diferent seria que es tractés de fabricants d’armes o d’empreses com Nike, de fama mundial per explotar infants. N’estic convençut que aquests senyors en matèria d’explotació, curts no si deuen quedar. Però com a mínim, han creat grans imperis a partir de productes a preus relativament populars, si ho comparem amb la resta dels productes i productors dels seus respectius rams. ( A partir d’aquí, si canvieu de cançó i poseu Fame, també hi lliga)

Però com ja us insinuava en parlar dels números 1 i 31, els cuiners tornen a ser notícia. Ara qüestions de negocis. Ja us advertia a “Les extravagàncies del fashion-food”, que el fet que els cuiners ja ocupessin espai entre els famosos, vanitosos, revistes del cor i tal, no podia ser bo del tot. Ara ja, qualsevol cosa que fan es notícia. I com qualsevol famós fill de veïna, estan exposats a ser fotografiats, denunciats, protagonitzar llegendes urbanes, i tal, i tal, i tal.

Els grans cuiners, posen evidentment a la pràctica, aquella expressió moderna de viure “pujats al dòlar” o a l’euro que encara està fort. Trobo del tot normal, que en els seus negociets especulin com la resta d’empresaris, que per alguna cosa són empresaris. Ara Ferran Adrià és denunciat per haver enredat a un soci. Tal com apareix la notícia als diaris, em sembla que ens trobem en un clar cas d’extorsió en contra d’ell. No vull dir-vos pas que ni ell, ni Santamaria, siguin uns sants però davant un possible negoci, com qualsevol fill d’una altra veïna, es comporten com la majoria. Si tots aquests casos haguessin d’acabar als jutjats, no acabaríem mai.

No vulgueu llegir una defensa a ultrança a Adrià, ni a Santamaria. Tampoc són sants. Ja he parlat de vegades dels grans marges en què treballen, dels costum que tenen de nodrir-se de becaris que paguen en lloc de cobrar i altres cosetes. Us explicaré alguna de les especialitats dels grans cuiners a l’hora de guanyar-hi amb els marges. Quan compren un material de tipus exclusiu com ara caviar o ous de qualsevol animal (poso l’exemple per a què ho estengueu. Qualsevol producte exclusiu valdria), m’han explicat que a l’hora de negociar el preu de compra, regategen tant com poden, com qualsevol fill de veïna magrebí, i acaben pactant allò de “mi m’ho vens a la meitat de preu i et deixo dir que jo (el millor cuiner de mong o el 31) et compro el producte a tu en exclusiva”. Bonic. Més que magrebí, jueu.

Com una Obregon qualsevol, o un Chikiliquatre disfressat.

Entre els que ens agrada el futbol, n'hi ha de diferent graduació, en quant al vici. N'hi ha que s'ho empassen tot, àdhuc els tornejos d'estiu i els partits de costellada. N'hi ha que només els del seu equip, i de vegades els del seu rival, per morbo. D'altres només els partits de tornada eliminatoris i les finals, per gaudir de l'emoció i del si o si dels esportistes, en un moment en què no hi ha més remei que posar-hi els collons. Hi ha tota una varietat.



En matèria de política i actualitat, deu passar el mateix, amb matisos. A mi, particularment m'està ja carregant més del compte, que després de gairebé mig any, encara estiguem pendents de qui collons guanya, si Clinton o Obama. Cada setmana hi ha un super-dimarts o un super no se què. Mai s'acaba. Guanya el negret i no hi ha manera que la blanqueta cedeixi. O podrien fer més ràpid? Cal marejar tant la perdiu? Realment ens importa si la Hilary remunta? Costa molt reconèixer la derrota? És possible la reconciliació? Ens ho allargaran igual Carod i Puigcercós? Programa, programa, programa? o Personalisme, personalisme, personalisme?



Hi ha temes polítics pendents. Hi ha una Eurocopa a punt de començar. Els mitjans informatius però, ens continuaran amartellant amb la pataleta de Clinton, Sangil, Espe, Carod/Puigcercós, moció de censura a Can Barça i en Laporta que no si es reconeix. Un llibre de cuina i la remugada dels cuiners, també deixen en un segon terme la puja dels preus del aliments.

Els darrers dies se’n ha parlat molt del particular pacte entre el Conseller Baltasar i la mare de déu de Montserrat, o amb el diable. El mes de Maig ha estat generós, i posats parlar de pactes, endevinalles i bruixeria, jo miraria cap un altra costat. Sóc dels molts que sovint miro al cel. Res metafísic. Tinc curiositat pel tremps que farà i a més de mirar el cel des que hi ha això de internet, xafardejo per la xarxa.

Heu llegit, suposo, que aquest dies l’aigua ha fet mal a Euskadi. Si consulteu com jo la web de previsions a nou dies, sobre previsions de pluja Wettercarte (http://www.wetterzentrale.de/pics/avnpanel4.html) podreu observar que continuaran en remull. Mireu-la. No sé si ha estat Rouco, Rajoy, Aznar o exactament qui, però algú ha pregat per l’aigua, i en lloc d’enviar-la de manera mesurada a Múrcia, l’ha enviat tota a Cal Ibarretxe.

I de psiquiatria, Santi, de psiquiatria. Llegeixo que en la presentació a L'Hospitalet de Llobregat del seu nou llibre (aquest no és de fotogradia), Santi Santamaria va resoldre cofoi, la definició del seu treball enmig de l'agitada reacció dels seus col·legues, i molts d'altres que ens hem avergonyit, tot dient "Segur que tot això que està passant, aquest encreuament de notícies, s'ha convertit en un fet paradigmàtic que d'aquí a uns anys s'estudiarà a la Facultat de Periodisme". No sabria què dir-li. N'estic però convençut que en els manuals de psiquiatria que estudien i exemplifiquen casos de gelosia i puta enveja, no el passaran per alt. S'ha parlat molt de Salieri. Kraus, Eto'o, Santamaria......

G
Els que em coneixeu sabeu que sóc perico, i els que m'ho heu preguntat els darrers dos anys sense sorprendre-us, és que a mi Ernesto Valverde no m'agrada. No m'agrada com entrenador. Li passa com Rijkard, que el fet de ser bona persona no em fa dir que siguin bons entrenadors. Són bons tios, però no m'agrada massa com entrenadors.

És per això, que el dia que va anunciar la renúncia a seguir em va semblar un gran dia. No es podia començar una nova temporada amb la dinàmica perdedora de Valverde, ni amb unes merescudes vacances entremig.
Espero que Paco Herrera també tingui un bon dia a l'hora d'escollir nou entrenador. Diu que demàho dirà.
Si realment es cert que hi ha jugadors que porten mala maror al vestidor, i que aquests són "els millors" (Tamudo, Luís, Ivan de la Peña i en altra temps Pochetino) que els deixin triar a ells l'entrenador. L'equip depèn més d'ells que de l'entrenador.
Per començar posar a Pochetino de segon entrenador no seria mala idea.
Els candidats que sortien inicialment a la premsa, Marcelino, Laudrup i Simeone no semblaven males opcions. Del Simeone entrenador no en tic grans referències, però si és tant agressiu com el jugador, o es carrega el vestidor o els posa en fila. Marcelino ja ha aclarit el seu futur. Laudrup no es mou. Ara es parla de el “falla penals” Djukic i de Tintín Màrquez. Em temo que es decidirà per Màrquez, elmés barat. I em temo que a Màrquez se li pixaran a la boca.