Si la més que celebrada victòria d'Albeto Contador al Tour 2007, sempre tindrà aquell però que li traurà mèrit, ara es pot dir per sobre de tot que està fent una gran demostració.



Guanyi o no finalment el Giro 2008, Contador està demostrant un potencial enorme. Si com deia, la sanció a Rasmussen deixava certs dubtes sobre la netedat del seu triomf a París, la voluntat i eficàcia en superar tots els entrebancs, ens treu de qualsevol dubte.



Contador ha viscut la contrarietat de la prohibició del Tour de França a que el seu equip, l'Astana, i que per tant ell, pugui defensar el seu títol de campió vigent. Una decisió que psicològicamnet ha de ser molt difícil de compaginar amb l'entrenament. Tant difícil, que fa unes setmanes, mentre era de vacances amb la seva nòvia li va arribar una altra notícia. D'igual manera que el Tour, el Giro de Itàlia també l'havia vetat a l'equip Astana. Aquesta prohibició la van aixecar poques setmanes abans de començar.



Contador, valent ell i valent el seu equip, se'n va anar a disputar la prova. Amb tot això, mentre els altres havien entrenat a consciència, ell a la platja. Mentre els altres es preparàven competint, ell a la platja. Mentre els altres reconeixien el recorregut, ell a la platja. I ben bronzejat se'n va anar a competir en una cursa que mai havia corregut.

Ja se sap que tothom parla de les dificultats alpines i dolomítiques del Giro. Ports com la Marmolada, el Giau, el Gavia, el Lavaredo(aquest any no es puja), Pordoi, Mortirolo....Ell no n'havia vist mai cap. A la jornada de descans de dilluns passat, quan ja era el portador de la preuada maglia rosa, va agafar el cotxe i es va desplaçar fins a Mortirolo, per veure des del volant com era. Fins aquell moment cims com els de la Marmolada/Fedaia i el Pordoi els havia vist per primera vegada des de dalt de la bici, i no li havia anat gens malament.



Si després de tot això és el líder de la cursa, ja gairebé ningú pot posar en dubte que és un fenomen. Ja gairebé ningú pot excusar la seva absència al Tour, sense cap altra raonament que els del Tour estan fent un ridícul grandiós.

Vull tornar al tema apuntat ja ahir per aclarir encara més la meva posició.

Les dades que reflecteixen que les darreres, i les més que possibles pluges dels dies vinents, situen les reserves d'aigua molt a prop o fins i tot per sobre de la xifra que permetria arribar sense riscos a l'entrada en funcionament de les dessaladores, està fent replantejar la construcció de la canonada que havia de transvasa/transferir aigua de l'Ebre cap a l'àrea metropolitana.

Segurament seria un greu error tornar a caure en la poca previsió de deixar-ho tot en mans dels capricis de la natura. Si la primera de les funcions previstes era portar aigua cap a Barcelona i es considera que ja no caldrà, perquè no es fan altres consideracions? Consideracions i previsions que no tenen perquè ser a llarg termini. Perquè tal com se'ns havia assegurat no es tractava d'una canonada pensada en portar aigua només en una direcció, si no d'anada i tornada.

Per evitar filtracions i riscos per a la població de les comarques de l'Ebre, i per extensió/connexió de Tarragona, quan es faci els treballs de retirar les 80 tones de sediments contaminats d'elements organoclorats, ddt, plom i mercuri (entre d'altres), caldrà garantir l'abastiment d'aigua de boca a totes aquestes comarques. La canonada tantes vegades rebutjada a les comarques dels sud, seria segurament la primera garantia de salud mentre durin les feines de descontaminació. És a dir, si els polítics no cometen ara l'error de suspendre l'obra, la ridícula aportació dels vaixells en seria l'única garantia.

D'articles escrits des que va començar a parlar de les possibles solucions a la sequera, n'hi ha uns quants en aquest blog. Que si l'aigua de l'Alt Segre, una solució molt criticada pels ecologistes, si bé ja us vaig demostrar que no n'hi havia per tant, i més encara, quan es tractava de la solució més barata i curta. Que si transvasament del Mig Segre més llarga, més cara i amb el mateix cost mediambiental pel riu i més greu en la cicatriu del territori. Que si les mines de Fígols, una solució barata i complementària a la de l'Alt Segre. Que si vaixell de l'Ebre i el Roine, caríssim i insignificant. I finalment la canonada des de Tarragona, llarga i caríssima.



Totes les opcions arrencaven amb el mateix problema. Els problema els polítics mai saben explicar sense recórrer a la mentida. A partir d'aquí es compliquen tots els problemes que sempre es desencadenen per una manca de informació. Per no explicar bé les coses. Un altra problema és, com quedarà aviat demostrat, que ni ells mateixos es creuen els seus raonaments.



Recordeu què deien que la construcció de la famosa canonada? Si, que responia a un moment puntual. Una solució fins a l'entrada en funcionament de les dessaladores. I a l'hora una solució a llarga termini, gràcies a la interconnexió de xarxes. Una solució per a tots, perquè la canonada és d'anada i tornada. és adir per portar aigua on en necessitin.



Com ara plou, ja comencen a dir que es faran enrere amb lo de la canonada. Un error greu. Que es facin enrere amb lo dels vaixells! Però que no aturin les obres de la canonada. És necessària avui, demà i demà passat. I sabeu qui seran els primers que la necessitaran? Doncs possiblement els de Tarragona. Imagino que el dia que es facin les obres per a extraure els sediments contaminats de Flix, durant un bon temps no es podrà abastir amb aquella aigua per al consum de la gent de la part sud de Catalunya. Seria el moment de fer servir la canonada per fer el transvasament d'aigua cap al sud.



El que us deia, el primer problema és saber explicar les coses i treballar amb previsió.

No sé si heu voltat els darrers dies, per la meitat nord del país, però comencen a fer goig els cabals dels rius. El color de prats i sembrats. Sembla que allò de Sant Pere regalat està funcionant. Ja veig que més d’un va desafinar més del compte. Que les oracions de Baltasar van reeixir. La qüestió, és que els embassaments es comencen a omplir de veritat.

El cert és que a més de coincidir amb aquest fets, les pluges continuades ha arribat just després que els Mossos d’esquadra es posessin a investigar si era cert aquella llegenda rural que assegurava que unes avionetes que deixaven anar iodur de plata, avortaven les tempestes. Possiblement sabent que el tema s’investigava, als “captura-tormentes” s’han fet enrere.

Si us he de ser sincer, a la teoria del iodur de plata (iogurt de platàn, que deia la filla d’un companya de feina) no li dono massa crèdit. Si que em sembla més versemblant aquell meteoròleg de surt els diumenges al matí a Com ràdio i que fa prediccions a partir de l calendari de la ceba. Al seu parer són els grans avions de les gran aero-línies les que esqueixen els núvolsi eviten que en aquest país que no hi sap ploure, li costi encara més remullar-se.

Des d’aquest cap de setmana el tanc d’un vaixell carregat de l’aigua contaminada, cancerígena i no sé que més, del Roine circula escampada per les canonades d’aigua. Afortunadament, l’aigua no remuntarà Besòs amunt.

Arran de la darrera participació espanyola a la “fantoxatda” anual del Festival d’Eurovisió, he sentit molts comentaris de cert ressentiment de l’estil, “quina manera de fer el ridícul”, en relació a la tria de l’actor, el personatge i la cançó que s’interpretava.
Sincerament, i amb la distància que m’ho miro, no n’hi ha per tant i ni per poc. En realitat, el festival esmentat tampoc mereix gran cosa. Evidentment, quan es pot o podia parlar de ridícul, era quan Espanya en esdeveniments internacionals de vertadera importància tenia com representant a José Maria Aznar. O els que els passa ara als francesos que els representa Sarkozy i la model. I sobretot, els italians amb Berlusconi i els”putots” de ministres que ha posat.
Per cert, sabeu perquè Itàlia no participava al festival d’Eurovisió?

De gegant n'ha estat sempre, li ve de família. D'alcalde per proclamació popular.
Aquests dies Juli Gendrau pot dir allò que anys enrere em va confessar un alcalde de Berga que no era en Farguell, "no em vaig sentir alcalde del tot, fins que vaig presidir la Patum des del balcó de l'ajuntament”. Per allò de les dates del calendari tradicional i religiós, l'any passat la Patum se celebrava ja passades les eleccions. Tot un honor.
El problema d'en Juli és que, cal suposar que no la presideix de punta a punta., perquè ell és el gegant. Tot un altra honor. Felicitats juli.

Uns quilòmetres més a prop de Barcelona, un altra alcalde amb menys sentit de l'humor, celebra d'altra manera la festa del Corpus. A Sallent és costum engalanar els carrers amb elements vegetals. Són les enramades. Els veïns guarneixen els carrers. Els de la Plataforma Prou Sal, que vetllen i reivindiquen un riu més net, sobretot de la contaminació de sal que es filtra al Llobregat dels runams salins de les explotacions mineres, van guarnir l'altra nit un pont amb un motius prou eloqüents sobre la contaminació salina. Poques hores després i per ordre municipal l'engalanat era retirat. "Felicitats, sr.Jordi Moltó!". Només el governs de tall feixista i carents de bon humor actuen així.

La criminalització que s'està fent de les piscines, no es pot dir que estigui del tot fora de lloc, ja que com marquen les reserves dels pantans, estem en període de sequera.

Si però, que és del tot cert, que si de l'aigua emmagatzemada en una piscina que se'n fa un us correcte, i l'administració vetllés per saber que se'n fa d'aquella aigua quan es procedeix al buidatge de la piscina, l'aigua de les piscines no s'hauria de considerar mai una aigua desaprofitada.

És evident que no té massa sentit, en un país sec, que en barris de cent cases, més del 70% tinguin piscina. Però no és menys cert que si comparem el que representa en el total del consum, l'aigua que es gasta e piscines, és d'una tercera o una quarta part del que gasten camps de golf i pistes d'esquí.

Es veu que la PP encara li foten cas a Aznar. Massa cas.

Abans d’ahir Aznar, referint-se al futbol, a l’Eurocopa, a Luís Aragonés i en especial a Raul, va i diu que per a un projecte guanyador cal posar-hi els millors. I resulta que el cagat d’en Rajoy, es caga a les calces i proposa a Ruiz Gallardon per al seu equip. Brutal.

Ja només queda que showmans del tipus Jordi Gonzalez, Patrícia i companyia organitzin un tómbola, dolçe vita o com es digui, amb Santi Santamaria de protagonista.

Si, per parlar de substàncies tòxiques, del dimoni Adrià i de la fi del món. I per suposat, per defensar la cuina tradicional. De fet, li resultaria una manera de guanyar molta pasta en poques hores. Més que fent anuncis i llibres de fotografia. No m'estranyaria.

A veure si amb tot plegat aconsegueix l'efecte contrari, és a dir que la gent agafi mania a la cuina tradicional, si persones del seu “prestigi” ens són els defensors més coneguts.

Jo no em faré el xulo, com d’altres que escriuen columnes, dient-vos que jo no n’havia sentit parlar mai d’aquesta Anselma. Si Anselma Ortiz Rocasolano, la germana de la princesa Letízia, la del canal plus.

Em semlba molt digne el que reivindicava la tal Anselma, i una gran putada la que li ha fet el jutge passant-se pel forro la seva queixa.

Segurament tenia raó demanant que els mitjans de la premsa rosa no la perseguissin a ella i al seu marit, quan no assistissin a actes públic on realment no hi hagús personatges famosos com els can Borbó. Però el jutge ha passat d’ella. Em temo que des d’avui mateix el hola, el lecturas, el 10 minutos, el Garvo , el pronto i el semana la perseguiran fins al lavabo.

Després d'anys de notícies que donen tant mala fama al ciclisme i altres esports de fons, sempre relacionades amb el dopatge, de nou es pot percebre les grans diferències que es marquen en el conjunt de disciplines que configuren el que anomenem esport.
No cal recordar que mentre un ciclista encostipat, amb mal de cap o amb un episodi d'al•lèrgia, no se li permet prendre ni una pastilla juanola, als motoristes se'ls permet operar-se entre cursa i cursa, sense el compliment de la baixa laboral més que necessària.
La cosa ha arribat a l'extrem que esta vivint Jorge Lorenzo. Fa unes setmanes entre cursa i cursa es feia una operació, gairebé estètica, d'acondicionar la circulació sanguínea dels braços per tal que les extremitats no se li "adormissin" en plena cursa. Torna a la competició i es fractura els dos turmells en un entrenament. Carregat de droga de la bona, participa l'endemà a la cursa. Posteriorment s'opera i continua competint. El metge, li recomana que no camini ni amb crosses. Ell està content perquè la pota que té menys fotuda és la que permet controlar el canvi de marxes, i per tant es veu capaç de competir. Això si, només se li permet seure. Els seus mecànics, li fan ara d'assistents, ja que el transporten constantment en braços de la cadira de rodes (quatre) a l'altra artilugi de dos rodes. Sembla del tot irreal. Pura ficció.

No es tracta d’un poble del Goierri, és a Àlava. Ni d’un poble on governen partits etarres camuflats.

Les dues dades són prou importants per llegir i interpretar una realitat.

M’estic referint a la població de Legutiano, la que l’altra nit va patir un atemptat d’ETA a la Caserna de la Guàrdia Civil. En l’acte d’homenatge a les víctimes, en prou feina un centenar de veins van assistir-hi. La bandera no era a mig pal.
Us imagineu que això hagués passat a Vilamajor, i la gent no s'immutés?

Aquesta realitat és prou significativa per a fer-nos entendre que els polítics espanyol viuen molt aliens a la realitat Basca. La dada és prou significativa per a entendre que la política significa negociació. I sense negociar amb tota una comunitat que dona l’esquena als que els volen fer passar pel tub no es pot solucionar el problema.

Em sap greu que s'hagi trigat tant temps, i no penseu que relaciono els fets amb l'aparició de "Les extravagàncies del fashion-food, un llibre agredolç", però ja era hora. Ja era hora que es tronés a parlar amb el respecte que es mereix de la tradicional, la que anomenem cuina de sempre, o cuina de les mares i les iaies.

I com havia de ser? Doncs si, no és conseqüència de "les extravagàncies..." Es torna a parlar de cuina tradicional, perquè els cuiners més mediàtics i els no tant, hi tornen. I deu ser perquè cada dia hi ha més clients que han abandonat determinats complexos i els ho han fet saber. Els han dit que els agradava més allò, que no pas la cuina d'esquitxos, fums i perdigonades.

I han reaccionat. Han començat reaccionant, els que de fet no l'han abandonat mai del tot. Els que ens els seus plats, per més a la moda que estiguin, no l'han träït i sempre han conservat aquell regust de la cuina de sempre. Carles Gaig ha obert un establiment de cuina amb fonaments. Diuen que al Majestic, en Fermí Puig està a punt d'estrenar un Drolma més real.

Ja m'està bé, si la iniciativa de dos cuiners de primera, va en aquest sentit. Encara que em temo que com està passant els darrers anys, només es continuarà parlant de cuina seguint el rastre dels mediàtics, i segurament llegirem coses com aquestes “Santi Santamaria deconstruye la pilota”, “Ruscalleda descubre el cigronet”, “Adrià come canelones”, "Arola aprende a concinar", ja seria hora que aprengués a fer unes patates braves com Déu mana.

I diuen que Santi Santamaria, ara tant ofès de ser considerat "només" el número 31 de món, ha preparat(o li han preparat) un llibre que diuen que es recrearà en aquella polèmica conferència de fa un any a Madrid Fusión. Si, aquella en que matxacava literalment a Adrià, pel seu abandonament de la cuina de sempre i la tecnificació que n'ha fet. Exacte, Santamaria tornarà a elogiar la cuina de sempre. Santamaria, aquell que ja als anys vuitanta es va enganxar en una trifulga en contra de Pep Salsetes, tractant-lo de poc menys que troglodita. Exactament Santamaria, aquell cuiner que dedica tant temps al "tradicional costum" d'anunciar cullerots i vendre llaunes per la tele, a anar a congressos si no hi és Adrià i a fer llibres de fotografia. Aquell Santamaria que fa molts anys que no exerceix en públic en la defensa dels plats de sempre, i que fins i tot s'ha atrevit a publicar sota el seu nom una recepta de l'àvia Remei.

Ja era hora!

Hem viscut un breu eopisodi de pluges del tot esperançadores. El cap de setmana passat he vist uns Pirineus que comença a recuperar el color d'anys en què les primaveres encara existien.
Els cims acumulen més neu que en tot l'hivern junt. A la plana, els camps de blat es recuperen, tot i que alguns s'han aixafat de manera transitòria per l'embrenzida del vent. ja es recuperaran.
Les prergàries del Conseller han fet el seu efecte.
Les mesures del govern també comencen a ser efectives, el primer vaixell (aigua caríssima) amb un quantitat d'aigua ben insignificant(el consumm diari de 170mil persones) arribava ahir a Barcelona. En els primers cinc dies d'aquesta setmana i durant les pluges del cap de setmana, només a Sau hi ha entrat un volum d'aigua equivalent a 700 vaixells.
Necessitem d'un primavera com cal, com aigua de Maig, perquè si ens hem de refiar del que ens preparen els polítics "primaveres", anem arreglats.

Em sembla magnífic que per primera vegada, i tant de bo servís de precedent, que el fet de ser bona persona i educat es valori. La desastrosa trajectòria del Barça, ha acabat amb un reconeixement a l’entrenador i la censura en contra del president. El bon tio ha guanyat al fals, com a mínim als ulls dels afeccionats. El que no acabo d’entendre és el perquè de tot l’enrenou, n’hi ha un que n’ha sortit sa i estalvi. Em refereixo a Txiki Begiristain, que com en el cas de Rexach, sempre m’han semblat més gallecs que no pas basc o català.

Què serà de nosaltres? De qui i de què riurem?

Si els millors humoristes (humor negre) abandonen el seu ofici, ens haurem de quedar amb els imitadors. I si queden com eclipsats, de quines actituds i fets es faran ressò els imitadors?



Per pena d'uns i alegria d'altres, com a mínim Aznar, amb els seus negociets, conferències i borratxeres ha seguit fent-nos riure. Si Acebes i Zaplana passen a la reserva, caldrà controlar-los d'aprop per a saber alguna cosa de les seves malifetes.



Perquè per més inactius que estiguin, políticament parlant, a nivell immobiliari o recol·lectant (robant) pasta per a la les seves butxaques, la de la FAES i les del clan Rouco, no deixaran d'actuar.



Valdria la pena que el web saveacebes.org fes un seguiment acurat de les seves activitats. De la mateixa manera que naturalistes i científics col·loquen radars a les balenes per a fer-les un seguiment acurat, Zaplana i Acebes haurien de portar uns radars al clatell. Radars als comptes bancaris. Radars per tot.

Els polítics acostumen a mostrar-nos sovint el paper més que assumit de ser la paella bruta que emmascara a més no poder, o d’aquell mocador enganxós ple de mocs que no pot fer net de cap manera.
El petit dels Pujol i Ferrussola ens sorprenia aquest cap de setmana com si hagués perdut la memòria, tot reivindicant unitat entre els partits catalans a l’hora d’aconseguir el re-equilibri en econòmic amb un nou finançament, producte del nou estat i de l’escàndol de les balances fiscals.
Però, aquest noi no se’n recorda de qui va trencar la unitat, la darrera vegada que calia anar tots junts? Vosaltres us en refiaríeu d’en Mas i del petit dels Pujol i Ferrussola?

El Conseller d'Ensenyament i el seu equip no toquen vores.

Fins quin punt es pot considerar democràtica la decisió d'eliminar-lo, per poca concurrència d'estudiants que hi hagi en algunes comarques tant poblades com la nostra.

La noia que prenia la paraula dilluns passat al TNvespre en nom dels estudiants ho deixava ven clar tot, dient algo així com "...no poden donar l'excusa de les absències a classe. Els polítics falten constantment al parlament, i no per això els fan practicar la política a distància"

Deien que en Guardiola era amic d’en Figo. En Figo i en Robaldo van coincidir a Barcelona, Madrid, Milà. Ara Guardiola i Ronaldo (robaldo segons alguns) són notícia. En Guardiola és el gall. El pollastre. El mascle que ha de posar ordre al galliner blaugrana.

Ronaldo, no sapencara en quin galliner es va fotre, amb més pollastrones que gallines, però se’n sortit dien que ell és molt mascle. Tot va ser un malentès. Ell és heterosexual. Possiblement miope, però heterosexual. En Guardiola no en tindrà prou amb manifestacions. Haurà de posar el collons sobre la taula i demostrar que al seu galliner, és ell qui mana, si no, lo de les temporades en blanc tornarà a ser costum. Perquè no ho oblideu, les temporades fracàs són el més habitual a Can Barça, o és no us en recordeu de la sequera viscuda entre mitjans dels seixanta i primers dels vuitanta, amb l’excepció de l’any de Sotil. Prepareu-vos doncs per recordar les etapes Rexach i Serra Ferrer, per esmentar-ne una de recent, i no rememorar,Olsen, Artigas, Seguer, Bukinham, Weisveiler, Kubala, HH, Rifé i mig Venables.

I el més paradoxal és que Guardiola era de la candidatura de Bassat. Ai Txiki-Txiki!

El meu amic Paco m’hi ha portat. Ha estat la primera vegada. Hi ha llocs, on sempre t’hi ha de portar un amic. Tot i la meva coneguda i demostrada afició a la recerca i la cuina del bolet, la meva experiència als bolets de primavera es redueix a les corrioles que cullo anant d’excursió, i un parell d’ocasions en que vaig trobar moixernons (Un a d’elles sense voler, mentre esperava el pas dels ciclistes de la Volta a Catalunya al Coll de la Creueta. L’altra també d’excursió sobre dels turons de Bajanda, però estaven molt corcats). Acostumo a esperar una mica més, i buscar a les grans altures, la florida de ceps que de vegades apareix per Sant Joan, al nostre Pirineu.
Amb la murga, múrgula o rabassola, només m’hi havia trobat al plat, o als boscos de Monistrol de Calders, en un reportatge fet amb un amics d’en Feliu Catot, el germà del malaguanyat Pepitu Catot de Can Rubell. El pare de la Pilar. Bé, no sé per a què us dono tantes pistes, ni perquè m’embolico tant. Molts no em coneixeu ni a mi, ni a ells.... Un altra topada amb la múrgula, la vaig tenir amb la falsa múrgula, la Gyromitra esculenta, bolet de greix i que l’anuncien tòxica, si bé els experts m’han assegurat que escaldada o seca, no ho és. També la múrgula apareix com a tòxica en algun manual “d’enteradillos”. Total perquè en cru no es pot menjar. No me la vaig menjar per precaució. Per tonto.
Tornem a la lliçó-visita guiada d’en Paco. Pel que ell sap, que tot justa fa cinc anys que es va dedicar al bolet de Primavera, aquest no està sent un bon any. Al Pirineu, no es troben al bosc alpí, la gio...si. És a dir no les busqueu als pins. Són a les torrenteres de les capçaleres dels rius, en els 10 o 15 metres que voregen el curs de l’aigua, on la vegetació es bàsicament d’arbre caducifoli, principalment freixe.
En Paco em va portar a un parell de torrents que baixen, un sota el Pla de les forques, l’altra provinent de Masella. Va ser per corroborar que no es bon any, i que en tot cas vindran més endavant. En vam collir quatre comptades i molt amagades. Es diu que als boscos del Bages, el Vallès i Osona, la rabassola arriba per Sant Josep. Al Pirineu, després de l’Abril plujós. Està molt buscada pels francesos(morilles), i us puc assegurar que són boníssimes. Tant les que he tastat al Moianès, a Cerdanya o de congelades provinents de qui sap on, és per a mi el bolet que manté en qualsevol de les procedències, un nivell més alt i constant.
La sortida amb el Paco, també em va servir per comprovar que anant amb compte el menisc trencat aguanta amb molta dignitat, sempre que no perdis la concentració en cap dels passos. De tota manera, tot sol no m’hi veureu darrera la múrgula fins que estigui operat.
I dels quatre bolets, que us en puc dir. Tres tenien aquell color de terra, eren cama-curts i molt camuflats entre la fullaraca. Una era de cap negre i pota llarga. Molt més visible. Saltejats eren boníssims, però no em va arribar ni al ullal esquerre. A veure si l’any que ve.... estic en forma i la temporada ve prometedora. Ja les imagino, al plat. Salsant qualsevol carn en companyia d’una escalunya, en una truita o en un rostit de pagès. Fresca, seca o congelada.
Aquests dies, també he fet el meu debut anual amb la xicoia. De fet, feia un parell d’anys que no anava a collir-ne. En el cas de la xicoia, no en dic buscar, perquè és evident que es tracta de collir. No cal buscar-la. M’agraden molt, si bé al contrari dels bolets, el material que es cull no és gaire més saborós que l’escarola. Els bolets collits per un mateix, no tenen punt de comparació amb qualsevol altra envoltada per un tracte comercial. A més a més triar una bossa de xicoia et pot ocupar mitja tarda. En mitja tarda, podries comparar una dotzena d’escaroles sense desdinerar-te, triar-les, menjar-les i gairebé cagar-les. Bé, les aptituds diürètiques de la xicoia són incomparables. El meu amic Eudald deia que fins i tot eren afrodisíaques. Jo no diria tant, si bé de la manera que es cullen ben ajupit, i m’agrda anar-hi cap als 2000 metres d’altura, no hi aniria mai amb un tros de maricon.

Avui no em refereixo als que condueixen sense carnet.

Desconec fins a quin punt l’alcaldessa de Mondragón és més o menys competent, plena o buida de sentiments, idiota o només pro-etarra. El que no entenc és per perquè no se li permet la llibertat de pensament.

És ben paradoxal que aquesta dona la vulguin fotre a la presó per no mostrar cap pena per la mort d’un company d’ajuntament i que el PP que gaudeix de l’herència del franquisme en tot els seus vessants, no hagi mostrat mai cap penediment de les atrocitats fetes pels seus antecessors, es mantingui en la legalitat.

Em sorprenen les notícies dels darrers dies, a partir de les quals dedueixo que fins el 30 d’Abril de 2008, conduir un cotxe sense carnet no era cap delicte. I em pregunto que collons foto jo des dels 18 anys? Que vaig fer jo esperant el carnet? El passarell. Tots. Tots hem fotut el passarell, invertint moltes vegades els primers estalvis per poder accedir al carnet.

Ara resulta que volen aturar, el que diuen que era un fet molt habitual. Gent al volant sense carnet. Ah! Doncs em sembla molt bé. Però no existeix cap mecanisme més intel·ligent per evitar això de la presó que ara diuen que posarà fi a aquesta situació?

Fer servir aquesta denominació per a descriure a un home sense pèl al cap, ha donat pas en les darreres dècades, a una manera descriure aquell “simpàtic gest” de baixar-se els pantalons. Recordo que era un costum més que habitual entre el jovent que ocupava la darrera filera dels autocars, per fer gresca i posar de mala llet als que venien darrere. Devia ser cap al 1981, quan passava això.Com quan va passar lo d’en Tejero. Si sempre m’havia semblat que Leopoldo Calvo-Sotelo fotia cara de cul, en aquella ocasió se li va posar cara de restrenyiment.
Tot plegat m’ha fet pensar més d’una vegada si allò de “fer un calvo” ensenyant el cul, tenia alguna cosa que veure amb aquest polític. Disculpeu-me que avui, la mort d’aquest ex-presidente m’hagi fet pensar en això. Segurament avui la reflexió més normal, és analitzar la pallassada muntada per Bono, Chacón, Zapatero, o qui collons sigui el responsable, de fer-lo entrar a la capella ardent del Congresso en companyia d’armats uniformats. Des de lo de Tejero i la cara de cul amb restrenyiments, que no s’havia vist una cosa igual en seu parlamentària.

Avís important.
Tampoc voldria ser menys que el Conseller Baltasar. Tampoc voldria imitar-lo fent pena. Ja sabeu que em defineixo anti feixista, agnòstic i anti-clerical, i que per fer ploure mai se’m acudiria resar, i si ho fes no ho diria. En mig de la incongruència me’n aniria al psicòleg.
La meva iniciativa és diferent. La convocaria per al 12 de Maig, i us convidaria a que féssiu el mateix. Quedeu amb aquell cunyat que desentona, aquell cosí de veu afònica, aquell amic que canta com Raphael, i cap al tard sortiu a donar un volt i us poseu a cantar. Canteu el que vulgueu. Himnes, hits, sardanes, macarenes, el txiki-txiki. Seria interessant que tots plegats féssim alguna cosa per fer ploure. L’endemà es 13 de Maig, Sant Pere Regalat, i ja sabeu que diuen que quan plou aquest dia, ho fa 40 de seguits. Per tant, esforceu-vos-hi.

En sentit contrari a allò que us explicava un dia de “la transhumància del cargol”, el nano transvasament Carlit-Carrer de Corró, és un transvasament de més de 12 anys de història que apadrino i practico. És només per aigua de boca i d'us particular. Calculo que és d'un 400 litres a l'any, ja que només el faig efectiu per a veure i segurament augmentarà quan no me'n refiï de l'agua de l'aixeta ni per bullir patates amb pell.
Aquest és un exemple més de la manera com ens organitzem als humans per tal de consumir una aigua de boca (boca real. Per a ingesta i prou), i no voler gastar gaires diners en l'aigua envasada. Conec molta gent que ho fa de fons més o més allunyades i de muntanyes més o menys mítiques.
Per a l'aigua de cul, o de bidet, o per a la resta de usos domèstics indoors, estic valorant la possibilitat de fer servir la del pou de casa. Coneixeu d'alguna empresa especialment preparada per a la descalcificació de l'aigua? M'han parlat bé del grup Corsa i he llegit molts dubtes sobre la descalcificació amb desionitzadors. Ja deveu saber que per a electrodomèstics i escalfadors d'aigua, la que té una important composició de calç ho espatlla tot, i la de Granollers, en va plena.
El cert és que em temo la pedregada d’haver d’empassar-me algun dia l’aigua cancerígena del Roine, i començo a moure el cul. Si a més a més, a la llarga m’estalvio de pagar rebuts inflats a Sorea amb una solució assenyada, ho faré així.