La setmana santa i la següent, han de donar pas a una altra setmana, en què el comentaris al voltant dels futurs acords polítics entre els partits representats al Congreso de los Diputados, omplirà l’actualitat informativa.

Tot fa témer, que més enllà de amb qui pacti el PSOE, per tirar endavant el seu projecte, el seus pressupostos i la improvisació, l’espanyolisme de PSOE i PP les pugui portar a un “bon rotllet” encaminat a putejar el mapa autonòmic. Si passa això, no ho dubteu, el PP haurà estat el guanyador de les passades eleccions. Un PSOE que ha oblidat la paraula federalisme, que no sap amb qui ha de votar, que té por de Ibaretxe, que s’avergonyeix del govern català i que és l’ala esquerre del PP amb Bono de màxim exponent, no és de fiar.

Amb lo fàcil que seria desmarcar-se de la dreta, aprofitar els quatre anys per aprofundir en federalisme, aproximar-se als plantejaments de Ibarretxe i tancar la lacra del terrorisme amb diàleg.

De la mà del PP, poden venir quatre anys foscos. Encara que sembli mentida, el tarannà ZP, pot acabar preferint Acebes i Zaplana, que Herrera, Ridao o Duran. Ni un pam de net.

La postura del PNV i CiU, en vers a la presidència de Bono a la mesa del Congreso de Diputados,es raona de manera ben diferent. Lo de CiU, com sempre és la política aquella de peix al cove, de intercanvi, de parcel•les de poder, sempre amb la finalitat de no barrar-se el pas a aconseguir Ministeris i altres parides.
Lo del PNV, sembla una explicació més enginyosa. Cert o no, sembla prou ocurrent dir que mentre Bono estigui acotat a la Presidència del Congreso, no podrà per respecte al càrrec, despenjar-se amb les declaracions feixistes que ens té acostumats. De tota manera, si l'actitud feixista la mostra a la presidència, també pot tocar molt els collons. Però, sense dubte quedarà molt retratat.
Ja el vull veure reaccionar davant els intents de parlar en català pels nostres diputats.

Sabeu de la bona consideració que tinc, en vers als que utilitzen els vehicles de dos rodes per a transitar per la ciutat, i en concret pels qui utilitzen també la bicicleta en activitat esportiva.
Per contra, un seguit d’actituds totalment relacionades amb la circulació de motos de gran cilindrada per carretera, em posen de mala llet. Segurament per això, dins el meu decàleg d’usos i costums a la carretera, n’hi figura un que diu: “evitaràs sempre que puguis circular per la collada de Toses, el diumenge al matí”.
Per si no ho sabeu entre els “motards” hi ha el costum d’anar a fer imprudències per carreteres virades. Diríem que en una actitud més descervellada, que valenta, acostumen a traçar els revolts sense respectar els carrils destinats als dos sentits de la marxa. És per això, que quan hi circulo ho faig amb els llums encesos, i en espais de llarga visivilitat circulo amb una roda al mig, per tal de mostrar-los el perill. No cal ni dir que sempre acabo sent jo qui s’ajusta a la dreta, mentre els dercervellats tracen sobre la ratlla, o més cap a aquí.
A noi! Però, diumenge passat es va decretar el pla d’emergències Neu-Cat. I pel que es veu descervellats en matèria de velocitat tot emulant Rossis, Pedroses i Gibernaus, si, però el fred,la neu i el gel, els fa pro. Són una colla de cagadets. No cal ni dir que fins diumenge a la nit no hi va nevar. I sabeu el més gros? Entre Puigcerdà i Ripoll no hi vaig veure cap moto, per contra vaig trobar dos grups, un d’ells força gran, de ciclistes. Circulaven, ells si valents, a temperatures que oscil•laven entre 3º sota zero i 5º, i sense por que els sorprengués l’amenaça de la neu.

Més enllà dels elogis més que merescuts, i tant típics que s'escampen després de la mort, i els quals signo en la figura de Josep Benet, voldria contrapuntar algun aspecte.

De la mateixa manera que d'altres polítics i personatges (alguns contemporanis de Benet) hem dit que la mala llet no els ha deixat créixer, i s'han quedat petits i rabassuts, a Benet la mala llet no el va deixar engreixar.

Només era un apunt.

Constato que almenys hi ha tres persones que agrupen en la seva identitat el noms Josep i Benet, i que no em fan del tot el pes.

Una vegada més, el cas del transvasament d'aigua del riu Segre, posa de manifest la nefasta tasca informativa dels governs.

Com passa sempre, tot i tractar-se d'un tema més que previst, ha calgut sortir finalment a "apagar focs".

Si ja fa mesos que el tema de la sequera preocupa fins els punt, que amb previsió el govern està pensant en diferents actuacions que evitin que la ciutat de Barcelona es pugui quedar sense aigua, no estaria de més que ho sabéssim tots.

Si ens haguessin explicat que resultat d'aquesta previsió, s'estava treballant en preparar el territori per evitar que Barcelona es pugui quedar sense aigua abans no funcioni la dessaladora que està projectada construir, tothom ho sabria. No caldria que quatre pagesos ho haguessin de denunciar, segurament després d'un "xivatassu" d'algun talp convergent que hi ha infiltrat a l'ACA o a la Conselleria.

Tot plegat per desmentir-ho inicialment, i acabar fent el paper de la trista figura per acabar reconeixent la mesura.

En el cas del Segre ha passat el mateix que tantes altres vegades. Perquè, en el tema de la canonada de Badalona ja van fotre el gran ridícul, sense ni tant sols actuar a "aigua passada", perquè allà ni han pres les mesures per arreglar la canonada, ni mesures per emmagatzemar i reutilitzar l'aigua perduda.

Prou feina tenia per parlar de futbol. Sempre m'ha semblat que el programa matinal a Rac1 li ve gros.

Jordi Basté escenificava ahir al matí, un estat emocional patètic. Carod-Rovira va preferir la ràdio pública per comunicar la seva decisió. Ja ho sabeu, renuncia a tot allò de la presidència i la secretaria d'ERC. Ja vaig anunciar que Carod i Puigcercós feien pinya. Perquè teniu clar que no ho deixa pas per donar suport a les tesis més radicals de Carretero i reagrupament. Tot plegat és per fer pinya amb el sector del partit que viu de la moma.

Tornem però a l'atac de banyes, que va tenir Basté. Tot plegat perquè Carod va voler anar a explicar la seva darrera decisió a Can Basses. Possiblement Carod no es va excusar amb prou elegància, però si Basté tenia algun compte pendent amb Carod ha de ser més valent i esperar 24 hores per dir-li a la cara què en pensa. O és que Basté no té com a periodista prous recursos per fer una entrevista amb Carod 24 hores després de la notícia, i treure-li suc?

Hi ha coses que acostumen a passar en zones poc poblades, i que durant uns dies (pont de la Puríssima, cap d’any, setmana santa, Agost..) s’omplen de més gent, de la que estan preparades per acollir. I quin és número ideal? Em preguntareu. Doncs no sóc demògraf, ni m’atreviria a dir-vos-ho. Però si que us puc assegurar que el número de superpoblació passatger, no té perquè ser el mateix que el del nombre de llits. Llits en primera residència, segona i turístics. No. Aquest és el número que ens pot donar una idea del número de persones que hi poden passar al nit, sense dormir amb el cul a l’aire (bivac). Però el número que està preparat per acollir, seria el que es correspondria amb un seguit de serveis. Per començar, les carreteres i els carrers d’algunes poblacions, no estan preparades per a tant de trànsit. En un moment de gran despesa energètica, coincident amb una tempesta, el servei elèctric ha fallat en alguna ocasió. És molt normal que algunes poblacions, on per l’aixeta hi brolla una aigua corrent de gran qualitat, no estigui preparada per donar el mateix servei, i en dates de vacances l’aigua brolli saladíssima (platja) o clorada (muntanya i interior).

I aquest seguit de mancances es pot anar traduint en diferents aspectes. Recordo en edat més juvenil, unes festes en què a la colla ens venia de gust uns espagetis carbonara d’aquells que ja de ben joves cuinàvem prou “resultons”, i anar al súper més proper i no trobar crema de llet. I en altres ocasions trobar determinades prestatgeries buides als supermercats.

Aquestes vacances de setmana santa o puta crucifixió, com vulgueu anomenar, ja us vaig advertir que el fet de coincidir amb Sant Josep, no passaria del tot inadvertit. Els mateixos i poderosos sectors economico-turístics, posaven en dubte la legitimitat del calendari religiós, quan els afectava negativament la butxaca. Jo en vaig notar les conseqüències, i no concretament a la butxaca. Per trobar midó, per fer la més o menys tradicional crema de Sant Josep, vaig haver de perseguir el producte durant tres dies, fins trobar-lo (ja caducat) en una prestatgeria d’una petita botiga. No cal ni dir que la crema ens la vam fotre. Sant Josep, ja havia cremat del tot.

La setmana santa ha de donar pas a una altra setmana, en què el comentaris al voltant dels futurs acords polítics entre els partits representats al Congreso de los Diputados, omplirà l’actualitat informativa.

Tot fa témer, que més enllà de amb qui pacti el PSOE, per tirar endavant el seu projecte, el seus pressupostos i la improvisació, l’espanyolisme de PSOE i PP les pugui portar a un “bon rotllet” encaminat a putejar el mapa autonòmic. Si passa això, no ho dubteu, el PP haurà estat el guanyador de les passades eleccions. Un PSOE que ha oblidat la paraula federalisme, que no sap amb qui ha de votar, que té por de Ibaretxe, que s’avergonyeix del govern català i que és l’ala esquerre del PP amb Bono de màxim exponent, no és de fiar.

Amb lo fàcil que seria desmarcar-se de la dreta, aprofitar els quatre anys per aprofundir en federalisme, aproximar-se als plantejaments de Ibarretxe i tancar la lacra del terrorisme amb diàleg.

De la mà del PP, poden venir quatre anys foscos. Encara que sembli mentida, el tarannà ZP, pot acabar preferint Acebes i Zaplana, que Herrera, Ridao o Duran. Ni un pam de net.

Nota: aquesta merda de ya.com no ha funcionat els darrers tres dies, i avui publico elsd articles dels tres dies. Ok?



Carretero va exposar davant Terribas, el que ja sabem d’ell. La seva visió de com ha de ser la esquerra independentista. Seria partidari d’estar a l’oposició, però en cap moment diu que en cas de manar en el partit, el seu parer no faria canviar el compromís de govern, de manera que mai provocaria el trencament.
Segons ell el partit s’ha convertit en una empresa de col•locació, i que en aquest moment s’hi està vivint un repartiment de parcel•les entre Carod i Puigcercós.
De cara als preparatius del pròxim congrés, reclama igualtat de possibilitats i de facilitats de lluitar per al lideratge.
Em sembla que ja va sent hora que els militants d’aquest partit se’n adonin de l’honestedat i la claredat de idees d’aquest polític racional. És una gran oportunitat.

Cada any que passa i de manera encara poc persistent, van sorgint veus que qüestionen la vigència del capritxós calendari cristià. Si, el calendari que ens administra algunes festes segons el seu pur desig.
Normalment som els agnòstics i els ateus, els que el qüestionem. Quan més ressò té la protesta, és quan surt dels sectors econòmicament més poderosos. Així, contràriament al sector dels esports d’hivern tant content amb una setmana santa que caigui en ple més de Març, al llindar de la Primavera, quan les neus encara no han iniciat el recés més important, aquest any hem sentit els valencianets (els valencianets de butxaca ample) queixar-se perquè Sant Xussep i Setmana Santa han coincidit en el temps, la qual cosa els ha suposat comprimir en un, dos plens més que assegurats.
Segurament que fins i tot, els estaments més tradicionalsites del PP i l’Opus Dei,els han donat la raó.
Però jo em vull referir, als que any rere any, trobem igualment de capritxós el calendari cristià,per més assumit que el tinguem i per més entroncat que estigui a les celebracions paganes.
Ahir, en una iniciativa més que lloable, veïns de Reus (un col•lectiu laic) celebraven al carrer una botifarrada. Ho feien en senyal de protesta a una de les altres tradicions del divendres Sant, la que obliga als creients a no menjar carn. Els veïns de Reus recordaven, una altra tradició també arrelada a la capital del Baix Camp, entre els menys creients, de combinar carn i peix en aquesta diada.
El mateix col•lectiu completva la celebració amb una invitació a l’apostasia. Els que fa anys ens preguntem com es fa això d’apostatar haurem d’agrair-los a aquest col•lectiu aquesta informació. He contactat personalment amb aquesta gent per tal que m’enviin un e-mail explicant com es fa. Si ho rebo, en sabreu exactament els passos seguir. Us ho explicaré. Espero fer-vos un gran favor.
De res.

Les prediccions del meteoròlegs, són uns dels apartats de la informació diària que més seguiment té entre l’audiència. La gent que desenvolupa gran part de la seva activitat laboral, o d’esbarjo en espais oberts, és lògic que s’interessi pel tema.
Quan ens acostem a dies de festa i en especial de vacances, ponts, setmanes santes i tal, la predicció pren més interès. Ja se sap que els meteoròlegs se ja juguen en una situació en què el 99% de l’audiència desitja sol i calma, i no vol sentir altra cosa. A més una gran part de l’audiència depèn econòmicament del bon temps. Les reserves hoteleres, perillen si fa mal temps.
A partir d’aquests fets, s’ha rumorejat moltes vegades que, ja sigui des de l’administració, com dels gremis afectats, hi ha fortes pressions per tal que no es digui del tot la veritat.
El rumor serà cert o no, però segur que haureu observat que les prediccions són molt indefinides. Cal interpretar-les entre línies. Per aquestes festes, feia dies que semblava que se’n presentava una de forta. Segurament els dies més freds i plujosos de l’hivern, el tindrem just en començar la primavera. I què ens han dit els meteoròlegs? Que si, però no...I l’administració? Han callat com putes, i a darrera hora han posat en marxa el plan Neu Cat....Tot prou indefinit perquè ningú pugui tampoc dir que no han avisat, ni els hotelers es queixin perquè han espantat als clients.
Us imagineu que en altres apartats de la informació se’ns donés sistemàticament una informació errònia? Des del franquisme, em sembla difícil de imaginar.

Ha estat un bon experiment. Per repetir. Quan el meu amic se’ntorni cap al Bierzo, n’hi encarregaré mitja dotzena.
El Botillo, cal bullir-lo al llarg d’un 90 minuts. I el que és molt important, és que no es rebenti. De fet és impossible, perquè encara que sigui un petit porus, sempre es rebenta. Jo l’he posat fer al foc lent i he marxat a voltar. De tornada he trobat que la casa fotia olor de casa castellana. Castellano-leonesa, per més detalls.
També he bullit cigrons, col i patata.i l’he posat en una safata. He obert el Botillo i l’he escampat damunt de la verdura i el llegum. Un bon vi negre, i cap endins.
Tal com avisava ahir, l’embotit resumeix conceptes del “cap de senglar” i del “bull d’ossets”. Però n’hi ha un tercer: La sobrassada. Pel pebre vermell.
És un plat que agradaria a qualsevol de vosaltres a qui agradi molt la verdura i el llegum ben amanit amb els sabors del porc. També ha d’agradar a qui li agradi carn molt condimentada. I per suposat als que tenen manies. A tots aquells a qui les paraules llenga, galta, cua, col o cigró, no els representa cap mania.
El sabor de la carn condimentada és molt potent, però en la barreja amb el vegetal troba el seu punt adequat. No m’ha fet cremor i de la reacció hemorroïdal, en podré donar fe en dies posteriors. Repetiré, segur. I no hauré d’esperar a que el meu amic me’n porti, ja que he congelat la part sobrant, i algun dia d’aquests hi tornaré.

Avui m’estreno en la ingesta d’un dels plats més cèlebres de la cuina castellano-leonesa, que també agruparia part del territori gallec, asturia, portuguès i extremeny. Encara no n’he menjat i n’estic plenament il•lusionat. Demà us en explicaré més. Recordo, que la darrera vegada que vaig voltar pel Bierzo, cap allà el 2.000, ja tenia la intenció de provar-lo, però en la meva ruta pels Ancares vaig haver de conformar-me amb altres expressions molt meritòries i també humils de la cuina astur-leonesa, però segurament més relacionades amb la temporada d’estiu.
Si, perquè el cèlebre Botillo és un plat de tardor i hivern. Del Botillo, n’hi hem sentit molt a parlar a Luis de Olmo. El famós ràdiofonista, oriünd del Bierzo, celebra anualment una festa a ciutat, en la qual es degusta el famós plat.
El Botillo, i us en parlo abans de menjar-ne, és un embotit molt especial. Es farceix el budell cec de porc a base de ingredients de la matança del porc, com ara costella, cua-espinada, llenga, galta i carn de l’espatlla, però sobretot ossets poc descarnats.
D’alguna manera els ingredients barrejarien els de l’embotit de cap de senglar i els d’aquell cèlebre bull que he menjat de vegades d’una carnisseria de Cardedeu, on hi fan un bull d’ossets molt ben condimentat. Seria així, si no hi hagués res més, però el budell també és embotit amb sal, pebre vermell (pimentón) alls i altres especies naturals.
El servexien en companyia de xoriço, morro i orella, i se serveix en companyia de vegetals com la patata, la col i el cigró.
Per servir-lo, aquest embotit és bull una hora i mitja, procurant que no es rebenti. Primer que res, s’amaneixen els vegetals amb el suquet que surt de l’embotit, quan el foradem. El farciment es menja acompanyant dels vegetals.
A la banda més gallega, de la zona, a la patata en diuen cachelo (he vist escrit en algun lloc la catalanada catxels). Trossejada, la bullen com nosaltres, però a la part final en fan un procés diferent. Escorren la patata i després la tornen a la cassola seca, i li’n donen uns quants tombs amb el foc alt. La patata queda farinosa.
Demà us en explicaré més detalls. Serà un plat dels Ancares degustat als Pirineus, gràcies al obsequi d’un amic que m’ha regalat un botillo provinent d’uns xarcuters artesans que ens comerciaItzen i que m’has arribat congelat. Demà més detalls.

Ara com ara, Carretero i el sector reagrupament, el que no té pels a la llengua i demostra lluitar per la independència sense altra opció, va decidit a trobar aquest estiu el moment del seu accés al lideratge d’ERC.
Llest com és Carretero, ja deu tenir més que clara, la maniobra iniciada per Carod i Puigcercós, per tal de salvar els mobles. Això no l’ha frenat, però en teoria pot esmorteir l’efecte Carretero.
Com ja us he explicat des de primer dia, veient-ho tot perdut, Carod i Puigcercós van assajar un allunyament pensat per a alertar a els més porucs. Un avís a la militància, a mesos vista. Un advertiment que tot plegat podia acabar molt malament. El següent capítol ja iniciat, és fer veure que les dues posicions es reconcilien per salvar el partit d’una suposada “hecatombe” i esborrar del mapa qualsevol altra alternativa.
Carretero i els seus no s’ha acollonit. Han de saber explicar el seu projecte i demostrar que a més de ser els únics independentistes de veritat, poden seguir sent els polítics honestos, també de veritat que busca l’elector. En el tema honestedat, Carretero també és l’exemple a seguir. O en coneixeu algun altra d’ex alcalde, ex-conseller o les dues coses a la vegada que hagi renunciat als privilegis?

Passaran els anys i seguirem igual de carrinclons. Ja sé que ni vosaltres ni jo, en tenim culpa. Mirava la tele l’altre dia, la nostra, i també ens bombardejaven amb pel•lícules sobre allò que en diuen història sagrada. No em fa res que es facin pel•lícules sobre aquesta temàtica, ni tampoc que les facin per al tele. Però que les concentren les tardes dels dies de vacances en què hi ha més joves a casa, amb ganes de veure alguna coses noves.... No us diré que caldria que els fessin “Emanuelle negra-3”, però alguna cosa més entretinguda, amb alguna aventura més que l’ocurrent multiplicació de pans i peixos, o possiblement alguna de pirates amb més interès i credibilitat, que un super-heroi caminant sobre l’aigua. Som allà mateix on érem. En Franco és mort i ni tant sols mana Aznar. L’església està barallada amb els nostres governants. Però aquesta lacra no ens la traiem de sobre. Veurem processons, en directe i diferit. Sentirem alguna saeta. Ens recordran que n’hi ha que no mengen carn, amagant-nos la mariscada amb ribeiro que s’hauran cruspit. Sota el jou de les espanyes seguirem sempre igual.

Que algú se li acudeixi que l’aigua emmagatzemada a la conca de Segre, pugui ser una solució per a l’àrea de Barcelona, em sembla lògic. Això no vol dir que s’hagi de fer a qualsevol lloc, i en qualsevol moment. El curs alt del Segre no va sobrat. Ni quan rep les aigües de l’Angust, de l’Esteguja, del Radur, del Querol o de la riaera d’Alp. El Segre va carregat amb la suma del Valira i dels Noguera. És llavors quan rep prou aigua, per omplir un important sistema d’embassaments.
Per proximitat són Cerdanya i Berguedà, els punts on seria més fàcil transvasar. Però no, no us confongueu senyors de l’ACA, el Segre en el curs alt, i primers quilòmetres del mig, no va sobrat. Busqueu altres solucions

Amb la mateixa prudència que vaig observar la nit electoral, els alegrois dels convergents, davant la pèrdua d’escó de Núria Buenaventura, observo ara els canvis de darrere hora. El suposat diputat convergent, és ara popular. De mal en pitjor.
De tota manera hem de tenir clar allò del blat. Allò dels partits de bàsquet. Això de les eleccions. Fins als darrer minut tot és susceptible al canvi.
Els vots que venen des de l’estranger, venen encara més supeditats, si cal al fenomen de la bipolarització.
Imagineu un votant que visqui a qualsevol punt de l’estranger. Per a ell, més enllà del debat PSOE-PP, no hi ha altra informació. Les dues formacions es reparteixen els vots. Qualsevol diputat que estigui dubtós a cada circumscripció, té molt de guanyat, si es d’una de les formacions que bipolaritzen l’atenció.

Han trigat molt poc.
Carod i Puigcercós, irreconciliables fa 48 hores, han trigat poquíssim a donar-me la raó. Tot plegat havia estat una pantomima. Estava convençut que ho allargarien unes setmanes. Però van actuar tant bé, que han acollonit a la militància i a tot el personal, amb la por de repetir les escenes del duel anterior amb Colon i Rahola i l'escisió del Pi.
Han treballat molt bé, han reagrupat la colla, i el que volien, han fet por.
Espero que Carretero, Carandell, Beltran i companyia no s'acolloneixin i es presentin per marcar una línia més seriosa al independentisme català.

No m'agrada tirar-me floretes, autoafalagar-me, però no havia llegit res semblant al que jo he publicat en aquest web, a la crítica política (en teoria especialitzada) que inunda la premsa escrita i cibernètica. Tot plegat era un muntatge. Aquí ha quedat escrit.
Si tot plegat, serveix per encoratjar Carretero i companyia, em dono per satisfet.

Ja us deia que si alguna cosa m'havia agradat del resultat elelctorat, era que el PP no es manegarà directament. L'altra que no hi haurà majoria absoluta. Tot bé, si no seli acudeix a ZP, recórrer al PP per fer aquells pactes puntuals que només es fan per putejar a bascos i catalans.
Però la gran noticia. la que tranquilitza de veritat és que el PP, opta per seguir perdent. Ja m'agradaria que el PP es democratitzés, però de fet cointinuar amb aquesta mena de lideratge estèril encara m'agrada més. Rajoy forever

M’agradaria endevinar-la. Així ho penso.
No feu doncs cas a tota la pantomima muntada entre Carod i Puigcercós. Penso que és pantomima. Defenen el mateix i estan fent temps per no perdre del tot “la mamella”.
Del que realment tenen por, de cara al pròxim congrés del partit, és la in-aturable onada independentista de veritat que encarna un altra sector del partit, que és el que ha de tenir en aquest moment, les simpaties de la militància.
Tot plegat no és altra cosa que una maniobra per frenar un corrent.
Ja sabem què passa al partit assembleari de veritat. Quan a la gent li puja la mosca al na, zas!
No us deixeu enredar militants. No és moment de triar entre Carod i Puigcercós. És, o seguir igual, sense identitat i acomodats, o trencar amb un canvi.
Si sou independentistes de veritat, es clar.

Una de les primeres reaccions al voltant de la jornada d’ahir emporta, una reflexió personal. Jo, ja hi tinc la resposta, però tinc por que no m’estigui passant alguna cosa de la qual jo no me’n adono.
Per primera vegada, i encara que fos de manera fraccionada, el meu vot va anar cap ala dreta. Jo vaig votar al senat a Dolors Candini i Feliu Guillaumes, únicament per tocar els collons i contradir l’ordre de Josep Miró i Ardèvol que cridava als seus a no votar-los, perquè eren “unas locas”. Si pro-avortistes, divorcistes i parelles de fet.
Això sortia de la boca d’un gran bandarra, que es diu catòlic fins la mèdula, però que el seu dia nova dubtar el pagar una millonada par aconseguir la nul•litat matrimonial. Davant la poca claredat de votar algú més que Jordi Guillot (de fet Isidre Moles també em cau bé), vaig optar per aquests dos convergents. De la Candini n’he sentit parlar bé, de Guillaumes no massa, però ho vaig fer per aixó.
Us demano si us plau que si heu notat darrerament en mi algun senyal que indiqui que m’estic tirant cap aposicions conservadores, m’ho digueu. Jo no sóc conscient d’haver-ho fet per aquest motiu. Gràcies.

Llamzares ha dimitit. Ja era hora.El felicito perquèla cosa era urgent i calia reaccionar, encara que fos en calent. Altres haurien de seguir-li el passos. Carod? Duran? Mas?
El seu pas per l’esquerra espanyola ha estat gairebé tant penós com el de Gerardo Iglésias.

Desconnexió final. Si no hi ha penals.....

No manaran sols. Això ja sembla segur em dono per satisfet. Em temia el pitjor, bé, el pitjor seria que guanyés el PP, però ja m’enteneu. Esperem que entre tots plegats els collin i molt.

Desconnexió final.

L’escrutini s’acosta al final, i la derrota del PP es maquilla. Derrota en definitiva. Es confirma que el bipartidisme funciona a tope. I més que funcionaria si Catalunya i Euzcadi fossin independents. Les influències la campanya electoral nord-americana i la bipolarització del debat ZP v/s Rajoy, han pesat molt. Massa. La diversitat d’Espanya no es reflecteix prou en el mapa d’escons.
Mas compareix davant els mitjans. Fa bona cara, millor que Carod. Han perdut gairevé el mateix(ERC cinc escons reals i CiU, els cinc que somniaven),però ell no se’n està de dir que ha estat un magnífic resultat. Repeteixo, de mates no en sap gens. Han perdut cinc diputats!

Uns perden cinc escons reals, i els altres cinc dels que asseguraven que treurien.
Carod fa més mala cara que quan el van defenestrar del govern Maragall. No ha estat un bon dia. Que es replantegin l’opció Carretero, de veritat. A veure si a Madrid, s’hi pot pintar més que durant els darrers quatre anys, de vegades les matemàtiques, donen sorpreses com aquestes. A veure si es pot fer un front comú, com el del govern català.
Desconnecto.

Mentre avança la nit, es confirmen els resultats i es confirma una secret que ja va donar a conèixer aquest web fa setmanes: Mas no sap de matemàtiques. En concret d’aritmètica.
Ja ho sospitàvem, quan no va saber calcular qui seria el President de la Generalitat. Fa uns dies tampoc sabia interpretar els valors de les xifres. Vint i pico són sempre més que nou o deu.
En concret 25, que és la darrera dada del PSC és molt més gran que els 10 de la xifra, que hores d’ara es dona. Mas estudia!
La patacada del PP ja no és tant gran amb el 67% dels vots escrutats.
A tv-3, Macias, es refereix a les matemàtiques, en una lectura molt partidaria, suggerint als socialistes que els caldrà fer amics. ës a dir que mai ha sabut fer Mas.
Desconnecto.

Mentre es van confirmant els resultats, la gran notícia a Libertad digital de Losantos, la gran notícia és una discussió entre Rajoy
I Patxi Lopez, al velatori d’Arrasate.
Si, segurement que diran que la mort del cobrador d’autopistes ha estat una “maniobra antidemocràtica”, com el 11-M, en que encara busquen el testimoni de Rubalcaba posant bombes als trens.

Si Catalunya i Euzcadi fossin, independents. Espanya seria fatxa. I perquè el PP no es fa independentista? Ja sé, antes “roja que rota”, han dit sempre els fatxes. Fins i tot ho ha dit Bono....
Entengueu el que dic, la diferència d’escons entre PSOE i PP, la donen els diputats socialistes obtinguts a Catalunya i Euzcadi. Si fossin independents, guanyaria el PP.
I dò?

Desconecto!

Això no ha fet més que començar, i no pinta bé del tot. L’única nota positiva és que els franquisme es va dissolent poc a poc, o almenys s’ajorna el seu anunciat retorn. La nota negativa és que el PSOE del Bono jr(el fill del falangista) és a punt de la majoria absoluta.
En plena “depre” vespertina, he sentit als del PP dir coses, com aquestes : “Hi ha molt vot ocult en les enquestes a peu d’urnes, que ens acabaran afavorint”, “al final de la jornada habremos conseguido unos resultados espectaculares” , “la noche serà larga”.....espero que no tant llarga com la fosca nit del franquisme, ni tampoc que continuïn sent tant mals perdedors, que continuem tement en una assonada militar.

Mal resultat el dels partits petits i dels partits autonomistes i independentistes. Desitgem que a la fi de la jornada, almenys un d’ells sigui necessari per a condicionar la governabilitat de l’Estat.

Atenció! Hores d'ara comença a tv-3 una nova versió del Polònia.

Desconnecto.

En dia de dol i de reflexió electoral, permeteu-me la frivolitat de reflexionar al voltant d’un tema més frívol, com és l’esport. En concret del inici del Campionat Mundial de Motos. Em sembla una gran estupidesa, una extravagància sense sentit, fer una cursa a les fosques. I encara més, la primera del campionat.
Sabem que circular a gran velocitat pels revolts dels circuïts, és cosa perillosa. Si es fa en males condicions, pitjor.
Encara rai que a terres de Qatar, no sembla fàcil que hi coincideixi una dia de pluja. Esperem que tampoc hi faci vent.
Una bogeria.

No ha estat ni el primer, ni l’últim. Ha estat un atemptat en contra de la llibertat, la diversitat d’opinió i de militància.
També he sentit dir que era un atemptat en contra de la democràcia, si bé em sembla que l’atemptat contra la democràcia és el que fa temps van perpetrar els grans partits en contra de la possibilitat que els votants puguin votar als partits que realment voldrien, perquè no els deixen presentar.
A qui afavoreix l’atemptat? Als partits grans, i sobretot al PP que no ha perdut oportunitat de sembrar més zitzània.
De la tarda-vespre de final de campanya, no he entès l’opció de CiU de no suspendre els seu acte central. Li passarà factura? Hi ha tot un dia per a reflexionar sobre això, i tot el que ha estat aquest dia trist.
Que demà no es repteixi, i que ETA no continuï sent la protagonista. Ho ha estat tota la campanya en boca del PP i ho ha estat avui per l’ús indiscriminat i injustificat de la violència. Millor no seguir-los provocant.

Carallot, si carallot, seria la millor manera de definir a Josep Miró i Ardèvol.

És un personatge rarert. Tant rarert com un gran nombre de “momios” cristians que he conegut en la meva vida. És ridícul, fals i desconfiat com tants d’altres de la seva “espècie”.

Ara surt, amb que els electors de la coalició CiU, no han de votar a dos dels seus candidats al Senat,perquè defensen el dret a l’homosexualitat.

Amb Miró, passa el mateix que amb l’altre “momio” Losantos, només ha d’obrir la boca per fer fàstic, i afavorir d’aquesta manera que ningú voti als seus.

Recordo a Miró en l’època de Conseller. Va aprendre tot lo dolent del seu president de govern. El vaig entrevistar més d’una vegada, i li podies formular la pregunta que volguessis. Ell sempre responia el mateix. El seu discurs i punt. Ara, com Losnatos, a més dels comunistes, té mania pels homosexuals. Carallot!

S'hi va pixar, s'hi va cagar, els hi va posar "partia,doblà i untà".
Com pot dipositar un partit tota la seva confiança d'una reacció efectista a partir de la ineptitud, barroeria i incultura d'un personatge com PIzarro?

Sentint-lo parlar en ve a la memòria una trobada de Presidents de les regions pirenenques, a la que vaig assistir a Sort, Pallars Sobirà, cap a 1985. En ella, un rere l'altre, hi desfilaven amb els seus discursos els diferents presidents. Ja podeu imaginar, el nivell d'un discurs de Jordi Pujol, en aquest tipus de situacions. Concret, ambiciós, amb projectes.... Darrere mateix dels eus discurs, va sortir en escena el llavors President Aragonés, Hipólito de las Roces, del PAR. No sé si el recordareu. A llarg de les primeres legislatures al Congreso de los diputados, hi feia les seves aparicions en nom del grup mixt. Era aquella època en que la democràcia, per la seva rarersa entre nosaltres, despertava certa curiositat. Allò de veure que diran... Hipólito de las Roces era la veu del "mañicu, cazurro, tossut i caspós". Jo l'anomenava Hipolito de les coces. Li queia bé.

En aquella trobada, com deia abans, després d'una erudita conferència de l'inefable Pujol, en la qual va enumerar quins havien de ser el futurs eixos viaris, que havien de fer dels Pirineus un indret plenament comunicat, El "mañicu tossut", va deixar anar un discurs, que riu-te'n de "Marianico el corto". Riu-te'n de Pizarro. El seu nivell oral i cultural era tant escàs que era impossible estar atent al que deia, sense imaginar-lo vestit amb faixa i "cachirulo" al damunt d'un ase, per la via del tren amb aquella frase tant típica de "pita, tren pita, como no te apartes tu....."

Pizarrio és igual o pitjor. Només se li pot valorar que s'ha enriquit amb els calers de tots usuaris i inversors, abans d'entrar en política. Ara ja no li caldria fotre mà al calaix. O si?

Al fatxes (i empresaris no fatxes) de Girona només els queda l'opció de votar el Partit Carlista Tradiconalista, si no els farà pagar per tot.

No va ser ben bé allò que els "modernillos" anomenen "dejà vu". En realitat tots els que una setmana abans van veure el debat, s'hi van tornar a trobar com si fos la retransmissió d'un partit en diferit.
Ja sé que no va ser ben bé el mateix, sobretot per part de Zapatero, que va intentar eludir la crítica ximple de Rajoy, i que d'entrada va assentar una base que el deixava per ser menys mentider que el seu rival.
Evidentment ha de ser molt fàcil discutir en un cara a cara contra un candidat d'encefalograma pla, que representa una ideologia d'encefalograma pla.
Mentre tant, Rajoy encara somnia amb aquella nena, que no ens ha deixat ben clar de quina extracció social és. Si és de casa bona la voldrà fer monja. De classe mitja la voldria de secretària. Si és de classe baixa o filipina, ja se la imagina servint-li el "lacon con grelos", i si és russa, somnia en trobar-la en una cuneta, viva o morta. Total es tractaria només d'una immigrant, a la qual no hauria estat a temps de repatriar. Si fos així, permeteu-me l'alegria de pensar que el PP encara trigarà quatre legislatures o més, a recuperar el poder. Si algun dia ho fa, m'agradaria que es tractés d'un partit renovat i abraçat a les formes democràtiques d'alguns partits de dreta europeus, definitivament allunyat del virus franquista que l'afecta, sense cura previsible.

Quan un dels dos candidats és tant inepte i té un partit al qual tothom el veu a venir, només pot passar una cosa fatal. Tan fatal com una majoria absoluta. Em començo a témer que això acabarà malament. Tant malament que ens la foteran doblà, partia i amb protuberàncies.
Encara rai que els altres no són res de l'altra món i que tenen descontenta a massa gent.

Escric això mentre comença el famós debat. Zapatero ha començat molt millor de l’enredada de cabdell en la que es va embolicar seguint al inútil Rajoy. Mirant a càmera i de front a deixat dues coses clares, que no insultarà i que si algú vol comprovar qui dona dades reals que ho miri demà per internet.
Rajoy, sense aguantar la vista a la càmera com a fet ZP amb decisió, ja s’ha enredat tot esmentant el fantasma d’ETA.
Veurem què passa....
I parlant de insults, deixeu-me insultar a algú. He vist al telenotícies un vídeo sobre el partit de Rosa Díez. Fent-li costat hi havia el imbècil de Ivan Tubau. Però, aquest no era un dels líders que van impregnar de ideologia Ciutadans?

Una vegada més la ja comentada malastrugança que arrossega el Barça, en totes i cadascuna de les situacions en que els periodistes diuen allò, de “...si el Barça avui guanya i el Madrid perd líders...”
Ahir vaig mig veure els dos partits en què jugaven els equips catalans de Primera Divisió. Cap al minut 15 de partit del Barça i coincidint en què el Madrid perdia des del minut 3, ja van comentar els locutors que Barça i Madrid, estaven empatats.
Hi ha certa precipitació. No és millor esperar a mitja part, coincidint amb aquell costum del CSD de sobre-impressionar a la pantalla la classificació en aquell moment, per explicar la situació en aquell moment?
Ja em sembla agosarat fer previsions a mitja part, però és una informació més o menys interessant. Ara, crear expectatives sempre pensades en pujar l’optimisme dels culers, per fer la gracieta, és una ximpleria. I a més, us ho asseguro: Porta mala sort.
Més serietat i realisme.

Sense necessitar veure-ho ,per a decidir-me, també vaig mig veure el debat dels caps de llista per BCN.I també he vist la foto de família, i mai millor dit, que apareix avui als diaris. Si, semblen la família Duran Nadal, amb els seus tres fillets, ja granadets.
Òbviament, jo també sóc dels que penso, que la família, només té l’atractiu de Joan Herrera. El fill espavilat dels Duran Nadal. Dels cinc de la cola, l’únic que té les idees clares, tot i que aprecio una gran millora en la faceta oral del l’altre Joan, el Ridao.
És evident que amb el que dic, és clar que votaré Joan Herrera, a qui possiblement també votaria si es presentés per algun altra partit. De tot el que exposen els candidats només m’interessen les propostes socials, econòmiques i mediambientals de IC-V, i les propostes independentistes d’ERC. Però vist com funciona la direcció del partit ho deixaré per millor moment. Exactament el dia que un home honest i amb les coses clares com Joan Carretero, lideri el partit. Que sigui aviat.