Escoltant les previsions fetes al voltant del meteorit que una nit d'aquestes havia d'impactar a la terra i la definitiva passada de llarga de l'asteroide, m'ha vingut a la memòria, la tòpica i peregrina previsió esportiva de molts caps de setmana.

Els mitjans informatius, sobretot el pro-Barça, ens bombardegen sovint amb aquella predicció " El barça es podria posar líder aquesta jornada...". La predicció continua "...si guanya al camp del (x) i el Madrid no passa de l'empat en el seu partit...."
Acostuma a ser una previsió plena d'optimista, que en el cas dels programes televisius, s'adorna amb una expressió d'alegria del comunicador.

Han passat les hores, i afortunadament el meteorit ha passat de llarg, com en tantes (la majoria) ocasions passa de llarg la previsió optimista, i ni el Barça guanya, ni el Madrid perd, ni Pedrosa fa podi, ni Mengual guanya l'or, ni Meca ha fet servir els braços per travessar l'estret.

Hi ha informacions que, en cara que es tracti de qüestions menors com l'esport o de fets sobre els quals tots en som uns ignorants, cal tractar amb més asèpsia i deixar que els fets esdevinguin per si sols, i no crear tanta expectació per no res.

Ahir al vespre vaig assistir a la conferencia informativa que el meu amic Arcadi Alibés va donar al Museu de Granollers,organitzat per a les Aules d’Extensió universitària per a la gent gran.

L’Arcadi va fer una repassada a les 85 maratons que ha corregut, entre les quals, moltes de les que han estat seus olímpiques. La seva passió per l’esport i els viatges va quedar ben palesa i va animar a tots a fer esport.

Ja fa dies que s’escalfen els motors de la Mitja. Aquest era un dels actes previs. Ja ho sabeu, aquest cap de setmana la “Festa major d’hivern” amb tots els seus ingredients.

Del recentment acabat (del tot?) Ventdelplà, continuo pensant que era collonut, sobretot perquè ningú trucava al telèfon mentre s’emetia. A banda tocava temes escabrsos “made in Benet i Jornet” aplicats a la societat rural, fet que el feia més proper a la realitat.

També m’agrada destacar-ne el paper dels actors, que tret del fluixet Banacolocha, fan un gran paper.

El recanvi de Ventdelpla, ha estat allò que en Joan Pera va aprendre a fer de Paco Moran i aquesta altra cosa que es diu Zoo. Una nova sèrie amb els mateixos actors de Mar de fons. Les productores deuen treballar amb els seus actors com si fos una empresa tancada. D’aquest conjunt de bons actors deixeu-me que en destaqui, per la banda baixa, els “banacolochas” de torn. Núria Hosta i el jove que fa el paper del seu fill, actuen fatal. Molt fluixets. No sé que li han vist a Núria Hosta. Les cames segur que no, perquè les hi vaig veure en una pel·lícula de Ventura Pons, i li fan perdre l’èpica que se li suposen a les boterudes cames de José Mari Baquero i Gerd Muller.

No sé què us ha semblat a vosaltres la darrera promesa de Zapatero. A mi, literalment, que si guanyen, hi guanyaré 400 euros. D’això se’n diu comprar vots. De fet és una raó més, per preferir que guanyi Zapatero i no Rajoy. Però és força indecent, i encara més si la fa un tio que no en compleix cap. L’altra ha promès 400.000 places de guarderia, que no està malament. No ha dit si serien de pagament, o no,però també m’aniria bé. De tota manera, un candidat no pot fer promeses, sobre temes que desconeix. Rajoy hauria de prometre assistentes filipines, que és el servei que utilitzen els del seu nivell econòmic i moral, per a cuidar de la mainada.

La setmana passada us comentava com es revelava el nostre comportament davant el condicionant del preu de les coses. L’estudi especifica més aviat el que passa quan abans de tastar un vi, segurament també un menjar, te’n assabentes del preu elevat del producte. Com si el fet que una cosa es cara, fos un indicatiu intrínsec de la seva qualitat.
Avui us parlaré de tot el contrari, a partir del que va passar dijous passat en el sopar mensual de la Penya Calipo,la crònica del qual podeu trobar a l’apartat de cròniques de www.penyacalipo.com .
És a dir després d’un sopar, que no va ser res de l’altra món. Al meu parer més aviat al contrari...a la majoria dels calipos els havia semblat força bé. En veure la factura, es va produir una reacció unànime. El sopar ja no havia agradat tant. En aquesta ocasió el còrtex orbitofrontal medial, li va tocar reaccionar o participar en la reacció del cervell, després del fets. I ho va fer de manera totalment diferent, que a priori, tal com mostrava l’experiment del Institute of Technologi de Califòrnia.

Quan la poli, a l'època del PP va detenir l'escamot dixan, en vam fotre un fart de riure, i vam viure la pena dels detinguts.
La detenció d'ara, té molt més fonament i ens fa cagar-nos a les calces. Diu que eren a punt d'atemptar. El cap de setmana passat. Quina diferència entre el Ministeri Acebes i la Conselleria Saura.
La una encara investiga entre ampolles de sabó i vol fer creure que l'ETA és mora, l'altra no ha xutat la pilota a la graderia, ha fet gol!

En la doctrina ecologista i fins i tot en la governamental, encara que només sigui de "boquilla" hi han certes consignes encaminades a dosificar, simplificar i fins i tot eliminar les bosses de plàstic.



Dic "de boquilla", en referir-me a les administracions, perquè no es pot dir que hagin pres cap mesura dràstica. Llocs tant propers com el departament del Pirineus Orientals, sota administració francesa, o la Xina emergent, ja n'han pres mesures.



En sóc un gran usuari i reaprofitador, però estic d'acord en què s'han d'anar eliminant. mentre tant recomano reutilitzar-les tantes vegades com sigui possible en condicions de higiene, i quan ja no donin garanties fer-les servir per encabir objectes de rebuig.



No llenceu doncs les bosses amb que emboliqueu la compra del súper. Poden servir per tornar anar a la compra, per embolicar i portar qualsevol objecte o aliment, com ara els entrepans. Anar a recollir bolets, espàrrecs, pinyes o castanyes al bosc. Recollir les caques del gos o fer-hi encabir les escombraries.

Per si no ho teniu clar des del dia que vau néixer, per si vau trigar un temps a adonar-vos de quin pal anaven en Franco i companyia, per si encara no heu identificat qui són els hereus d’en Franco, o per si el 11-M no va ser suficient, podeu per fi adonar-vos del que cal fer per viure en democràcia amb la consciència més neta, aquí teniu un web

http://razonesparanovotaralpp.blogspot.com/2008/01/razones-para-no-votar-al-pp.html

Hi ha dies, estones, moments a la vida en què et sents una mica fora de lloc. Segurament “pringao”, no és del tot l’adjectivació adequada.

Aquests dies, i amb certa raó, hi ha qui m’ho recorda. No ho fan per putejar, és per a fer referència una realitat. És només un comentari. Carregat de raó. Els/les periodistes que han concertat amb mi una cita per fer parlar del llibre “Les extravagàncies del fashion-food, un llibre agredolç”, en el moment de començar l’entrevista fan el mateix comentari ...”... acostumat a fer entrevistes, et deus sentir estrany...” (caçador, caçat). Ja em va passar quan vaig fer l’altre llibre. Evidentment és una situació curiosa, però res insalvable. I encara menys per a mi, que m’agrada fer servir excuses dissuasòries quan em trobo que entrevisto a algú que em manifesta estar nerviós. Ja seria curiós, que jo me’n sabés avenir... Els dic: “tranquil, no et preguntaré sobre física nuclear, ni sobre que faries amb Ronaldinho. Només et preguntaré sobre el tema que domines...” Procuro, doncs tranquil·litzar-me. Fer el mateix. Sempre que no em preguntin de física nuclear...Sobre Ronaldinho i la resta de jugadors barruts encara tindria alguna proposta...

Superat el tema, avui el meu complexa, ha anat més enllà. Més enllà del caçador, caçat. Dues circumstàncies em deixaven en evidència. A més del fet que una entrevista, en el que jo sóc l’entrevistat ha sortit publicada a la contraportada del diari el9nou del Vallès Oriental, ahir no vaig poder anar a treballar, perquè he hagut d’anar al metge per problemes gàstrics. És a dir, un tio que se les dona d’entès gastronòmic, ha de córrer al metge per problemes gàstrics. “Somos nadie...”

Que la vida a les grans ciutats ha de ser molt trista, en tinc plena consciència. A mi Granollers, ja me'n sembla prou. De gran i trista.
Me'n vaig adonar de ben petit, i en vaig tenir plena consciència en època d'estudiant.
Hi ha estadístiques que diuen que els joves fugen de la ciutat. Que només s'hi queden els solters. Possiblement quan troben parella, també fugen.
Farien bé els polítics d'analitzar-ho. El moviments migratoris curts no tenen perquè ser negatius, però segurament als responsables municipals de Barcelona, no els hi deu fer massa gràcia tot plegat.

Com en tantes altres coses, no calia un estudi per a convèncer. Tots ho hem notat. Hi ha gent que valora i dóna transcendència a les coses, segons els preu que valen.
Un estudi científic ho ha demostrat. A un grup de persones els han posat a prova. Els han fet tastar un mateix vi, amb dos condicionants diferents. En una ocasió els han informat que es tractava d'un vi barat i l'altra d'un vi car. I no s'han quedat prou tranquils amb l'experiment, ja que a més els han fet una mena de prova (ressonància, electroencefalograma o altra) per controlar les reaccions cerebrals.
No cal ni dir, que el vi que en teoria era el més car, ha estat valorat molt per sobre del barat
Ho han fet a l'Institute of Technologi de Califòrnia.
Diu l'experiment que hi ha en el cervell una àrea responsable d'enganyar els sentits. En el llibre que he escrit i sortirà al públic a finals de mes ja teoritzo sobre alguns aspectes relacionats amb el sentit del gust i la seva relació amb el cervell. Una teoria que no es contradiu amb aquest experiment científic.
Es tracta del còrtex orbitofrontal medial. Diu que regula el plaer subjectiu.
Més enllà, que el fet de tenir sed afavoreixi la nostra valoració d'un vi determinat, també hi influeix en el grau de plaer, el preu del producte. Si el vi és de 50 euros el còrtex s'activa i ens fa trobar millor gust d'un producte, encara que sigui fictici.
Es va fer l'experiment amb 20 persones, a les quals se'ls va dir que volien esbrinar altres qüestions al voltant del vi. I el cert és que van fer provar el mateix vi, amb etiquetes diferents i no van tenir prou criteri per avaluar-lo amb la mateixa nota. Les estratègies de màrqueting, tenen doncs un ample camp on incidir a l'hora de fer-nos creure de quines particularitats té un producte.
Ens hi podem trobar amb el valor econòmic, o amb els que ens vulguin fer creure que una producte és més ecològic, sa o que no engreixa, segur.
En algun altra article ja us he explicat situacions en les que comparant dos productes de sabor, textura i volum similars, el meu paladar ha determinat que trobava més bò el barat. A mi m'ha passat diverses vegades. Proveu per exemple de combinar en un mateix àpat una fregida de peix. Dos peixos molt semblants en el seu físic i en la mida: el llucet i la maira. ja sabeu que el llucet acostuma a anar més car. Mengeu dels dos en un mateix àpat i comprovareu, si el còrtex no us enganya, que la maira, mare de lluç o llúcera, és molt més gustosa. Si voleu fer una altra comprovació a l'estómac de la maire hi trobareu de vegades kril i gambeta, que sovint acoloreixen de bermell l'abdomen del peix. Possiblement sigui un senyal visual de la seva composició de sabors condicionats pel seu règim alimentari.
Dies enrere, en motiu del meu darrer viatge a Rússia us deia el mateix dels ous de salmó i els d'esturió. Encara que n'estic segur que hi hauria molts gastrònoms que em discutirien la meva apreciació al voltant de les maires i del caviar. Feu la prova. La del vi també. He conegut molta gent que els he vist reaccionar de la manera que explica aquest estudi científic. Però el que més m'ofèn de tot plegat és quan he vist per televisió algun famós enòleg descrivint també les sensacions que li provoca un vi determinat. Sempre ho fan després de llegir l'etiqueta, és llavors quan t'expliquen que noten en aquell vi un sabor de brisa marina inconfusible. Tant inconfusible com el que explica l'etiqueta "....vinyes situades al cap de Creus....".
caldria demanar a tots plegats més serietat i major control del còrtex orbitofrontal medial.

Diari El País, dia 17 de Gener, pàgina 56. part de dalt. 3 columnes i foto. És molt poc. Però no surten a tots els diaris. Nani Roma, Marc Coma i uns quants més són a Mauritània.

En condicons normals a mitjans de Gener, Roma i Coma, omplirien columnes de diaris, minuts de ràdio i televisió, però el Rally es va suspendre.

Els dos pilots catalans formen part activa de la Fundació Dakar Solidari, una entitat que aprofita el pas del rally per transportar material sanitari. En concret aquest any, tot i la suspensió del rally, no han volgut deixar passar el temps i excusar-se. Han portat 14 tones de material via aèria, a Nuakchot. No es podia consentir que les amenaces terroristes a Mauritània aturessin a més de la competició, l'ajuda humanitària. Chapeau nens!

És una denominació usada per titular una noticia redactada per Ferran Polo, a l'edició d'aquest dilluns al 9 nou del Vallès Oriental. Fa referència ls constants desplaçaments que han de fer alguns mossèn. Capellans, que per allò de la manca de vocacions i escassetat de personal, s'han de fer càrrec de diverses parròquies.

Tampoc a de suposar cap desastre. El treball dignifica i uns quants quilòmetres de carretera no suposen cap dificultat. Sempre tens temps de recórrer magnífics paisatges de la comarca.

La notícia fa referència en concret, a un que recorre la zona del baix Montseny. Jo mateix li canviaria els 100 quilòmetres d'autopista diaris que he de fer, per una passejada. Ja m’hi trobo. De Cardedeu a Alfou. D'Alfou a Cànoves. Aturada a esmorzar a Can Garriga. Em fotria uns talls de cansalada a la brasa amb mongetes del ganxet. Si, segur que ho faria. camí de Sant Celoni faria la digestió. I de baixada, m'aturaria a Llinars a saludar uns amics i a comprar borrego tou a ca l'Esteve.

Segurament la feina pastoral i samaritana dels que divulguen els portadors de la paraula de Déu, han de trobar més gent necessitada a peu de carretera del seu servei a peu de carretera, que no pas diumenge al migdia a les parròquies plenes de feligreses enjoiades i repentinades.

Se'm acut doncs, que passat Sant Celoni, camí de La Batllòria i més amunt, hi abunden senyoretes desabrigades a peu de carretera mereixedores d'algun favor samarità, abric, consell, confessió o caritat. Bé faria doncs, aquest mossèn, d'aprofitar el camí per reagrupar allò que els pastors en diuen ovelles descarrilades. Tot fent carretera

Un divendres 13 de Gener, de fa dos anys, escrivia això en aquest web:

Dels molts personatges sinistres que envolten el tema, a banda dels polítics i els banquers, hi ha aquest tal Manuel Pizarro. Aquest home, que amb l'aspecte físic ja paga, em cau malament des del primer dia. Primerament el físic. En ell es dibuixa tot allò que ens han mostrat les pel·lícules, les pàgines de successos dels diaris, el imaginari popular o la mateixa realitat, al voltant del físic que tenen els pederastes amb sotana. Bavós, fastigós. El seu aspecte és sinistre. A més, els pocs coneixements que tinc d'economia encara em fan desconfiar més d'ell. Recordeu quina va ser la primera reacció, de la qual en va fer ostentació? Pizzarro va córrer a comprar accions d'ENDESA. Volia fer veure que era molt valent. En realitat sinistre i intel·ligent. Pel poc que podem preveure els ignorants en economia, des d'aquell dia les accions només podien pujar i pujar de preu. M'agradaria saber fins a quin punt el PP, no fa altra cosa amb la seva campanya, que afavorir els inversors d'una empresa a la qual està tant ben endollada.



Aquest home, no podia ser d'altra manera s'ha endollat ara al PP. Diuen que serà el vicepresident de Rajoy. Que es prepari Catalunya!

I, a Gallardon se li acabarà la paciència.

És prou conegut entre els lectors d'aquest web, la poca importància que li dono i el poc interès que em desperta l'església catòlica, l'apostòlica, la romana, els sagraments i l'estat de l'himen de Maria.

Els mitjans informatius es fan avui ressò que Benetton 16 va oficiar una missa o uns fragments d'ella, d'esquenes a la concurrència (no sé si en llatí o filipí).

Poc m'importa. Però, què us pensàveu? Crèieu que l'església actual s'allunya gaire del que era en època de la inquisició?

Socialment parlant pot ser preocupant, a banda de la crisi interna que pot generar tot plegat.

A mi, l'única preocupació o curiositat que em desperta està en què en tot plegat hi pot haver gat amagat. Qui fa les coses d'esquena i d'amagat no és de fiar. És més, la manipulació d'aliments (pa i vi) és delicada. ja sé que tot "el rotllo" de les religions és basa e la fe. Hem de creure que tot es fa correctament.

Però, permeteu-me exposar certes sospites. Treballant d'esquena mai coneixerem la marca del vi utilitzat, ni intuirem la seva procedència. D'esquena, el de la túnica, es pot estar tocant les parts sense que nosaltres ho sapiguem. Té aquell home la llicència de manipulador d'aliments?

Cal més rigor, tinc entès que tot aquell que manipula els aliments per servir-los al públic, li cal haver fet un curset. És del tot obligatori l'ús de guants higiènics de làtex. Però, ja sabem que no són massa amics de la profilaxi.

La denominació està molt gastada i la fem servir gairebé sempre i de manera poc original, la nit de Nadal.
Em refereixo a una altra. Una que es repeteix tantes vegades com ho volen les condicions meteorològiques, i que amb això del canvi climàtic, passa més aviat poc. Va ser divendres. En el costum que tinc d’anar cap els Pirineus, i respirar aire pur, vaig topar amb una d’aquelles tarde-vespre de nevada i temporal i que a mitja nit encalma. Magnífica sensació sortir a estirar les cames en mig d’un fred del tot suportable, sota un bon abric. Moments de silenci i de l’agradable sensació d’estar caminant damunt un pastís de nata o d’un flonjo mató. Nit de pau, que és un preludi de tot el contrari.
El soroll i el moviments dels esquiadors, propi del cap de setmana, és converteix en aventura. Entre els inexperimentats, el que no porten cadenes i els que tenen les rodes gastades, habilitats que de vegades conflueixen en una mateixa persona. També n’hi ha d’altres de impresentables, com un tio amb un quad que em vaig trobar fotent derrapades en el nucli urbà d’un poblet i que avui he descobert que va aprofitar per entrar en els camp de patates (ara de guaret) fent cercles sobre la neu. En definitiva, s’organitza un show a les carreteres que proporciona feina extra a grues i planxistes. També els metges i les farmàcies hauran de fer extres, el refredat que devien agafar uns quants camalluents que van passar estona a la carretera intentant muntar unes cadenes i els que esperaven la grua, pot acabar en pulmonia.

No sé quina conclusió, lliçó o paradoxa ens tocarà arribar quan s'acabi el conte. Un conte, possiblement de fades, que no sé si ens vol mostra que per fer mèrits per casar-te amb una top-model cal primer ser President d'un país, ser el protagonista de les portades dels diaris, aconseguir la desconfiança dels ciutadans, farcir una República de tics monàrquics o demostrar que mana més qui ningú.

Com es pot llegir a la premsa, és evident que una vegada més a la Guàrdia Civil se li ha anat la mà.

De confirmar-se que l'etarra Portu, no s'ha fet totes aquestes lesions a la dutxa de casa seva, estem de nou davant un cas complicat.

Complicat, si tot plegat no es tracta d'una cínica campanya dels socialistes de recuperar per a ZP, els vots que teòricament li fan perdre els carques del PP, cada vegada que l'acusen de dialogar amb ETA. Ja veurem quantes explicacions donen. Des que ens van voler fer creure a primers dels 80 que Patxi Zabaleta va aparèixer al riu Bidasoa ofegat i ple de blaus, per motius desconeguts, que tinc certa curiositat per a saber quines versions s'empesquen per explicar casos tant dubtosos.

Després d’un vol d’hòsties jo també reconeixeria haver disparat contra Kennedy.

De tota manera cal felicitar i reconèixer els mèrits dels qui han fet aquestes detencions, i de la inciativa que avui mateix tractaran ZP i SZ de crear un cos policial conjunt per aturar la violència.

Més enllà de les proclames d'Alexandre Dumas, que situaven geogràficament l'Àfrica per sota dels Pirineus, la que hem fet sempre molts catalans, situant el límit geogràfic a L'Ebre, o la que jo personalment he defensat sempre, de situar els límits al semàfor de Can Baulenes de Granollers, sovint trobem referents que ens fan creure que verdaderament, el continent africà és molt més cap aquí de l'estret de Gibraltar.

La darrera de les proven ens l'aporta el món del futbol, i en concret el cas del jugador africà, camerunès, del Barça Samuel Eto'o.
El que seguiu la lliga de futbol, sabreu que hi ha un seguit de jugadors africans que participen a la LFP, en diferents clubs. Aviat comença la Copa D'Àfrica, i molts d'ells són "reclutats" per les seves seleccions. Tard o d'hora, majoritàriament abans d'ahir, els jugadors han marxat cap a l'Àfrica.
Un d'ells, l'abans esmentat, no. Determinades raons, li permeten seguir aquí. Pel que he llegit, la raó o excusa, és la següent: Eto'o seguirà dos partits més amb el Barça, abans de marxar a jugar a l'Àfrica. Resulta que els enfrontaments del Barça contra el Sevilla i el Múrcia, són considerats pel seleccionadors camerunès, com una manera excel•lent de preparar la Copa d'África.
Ja sabeu, Múrcia i Sevilla, estan geogràficament situades força més avall de l'Ebre.

Dies enrere us parlava que en entrar l'any rebríeu informació al voltant d'un projecte personal que enceto amb el 2008, si bé m'ha portat feina els darrers nou mesos.

Ara ja és quasi una realitat i en puc parlar en veu alta. A finals de mes, serà realitat.

Dins el costum que tinc d'opinar sobre el que passa al meu voltant. D'escriure. D'expressar el meu parer. La gastronomia és un dels temes sobre els quals tinc les coses més clares i ho he volgut recollir en un llibre. Aspectes en els que coincidim molta gent del món on em bellugo, sobretot entre amics i companys de la Societat Gastronòmica Penya Calipo de Granollers. El llibre l'edita editorial alpina i porta per títol "Les estravagàncies del fashion-food, un llibre agredolç"

"La incultura del fashion food" és un elogi als productes alimentaris i a la cuina tradicional, i a l'hora una crítica a diferents aspectes de la cuina d'avui. Una cuina que ha superat moment que la posaven en perill.

Crítica i autocrítica d'algunes modes, tendències i hàbits que han anat prenent la cuina d'avui, arrossegada en el aspecte més mediàtic i conegut, per tècniques, estils i combinacions que ens han encomanat els cuiners més moderns, encapçalats per grans professionals que han obtingut un merescut reconeixement mundial.

Tècnica i estil imitada per altres cuiners no tant afortunats que s'han posat a practicar-ho, sense en moltes ocasions haver passat pels fonaments de la cuina tradicional.

En el llibre, es parla de la cuina amb respecte, com a cultura i com a font de salut. Tot al contrari d'alguns corrents que sovint vinculen gastronomia amb colesterol, com si tot fos fast-food multinacional.

Es parla també d'una traició. Si diem que d'una banda hi ha elogi, i d'altra crítica, els grans cuiners no se'n salven. Se'ls hi dedica tots els honors a l'hora de reconèixer que ells han fet possible que amb la seva fama, la cuina del nostre país guanyi transcendència universal, però per altra banda amb tot un seguit d'actituds molt egoistes. S'encerclen en la denominació cuina d'autor, i arraconen tot allò que els ha servit de base per a l'aprenentatge i l'experiència, que no és altra cosa que la cuina tradicional catalana.

La gravetat dels fets, lés relativa, ja que l'empenta i èxit d'un seguit de grans cuiners ha donat fam arreu del món, Catalunya. Però la fama no està anant a parar a la cuina catalàna (la mare dels ous). Se la reparteixen entre uns quants. Un aspecte ben diferent als que envolta la cuina basca, on també hi ha un seguit de gent que hi sobresurt, però la fama continua residint en la cuina mare.

En la crítica als cuiners de moda, també hi ha el paper medàtic que juguen, fins ocupar un espai als mitjans de comunicació, que fins fa poc ocupaven folklòriques, toreros i futbolistes. Els fa molt populars, i els afavoreix econòmicament, però els fa perdre credibilitat i el que és pitjor, els posa en un mateix nivell, quan tots sabem que un és el número 1, i molts dels altres no donen la talla.

No es tracta d'un llibre de receptes, és un conjunt de pensaments i opinions al voltant de la nostra cuina. Descripcions de la realitat i propostes agosarades, sempre destinades a aconseguir un major gaudi de l'aspecte més saborós de la nostra cultura. A banda, el llibre inclou un receptari (una trentena de plats) de membres, amics i familiars de la Societat Gastronòmica Penya Calipo.

En el llibre, es recull una opinió fàcil de compartir i que de vegades no es atrevim a expressar. Com en el cas de l'art contemporani, sovint no ens atrevim a dir el que realment pensem. Aquí ens hi podem veure reflectits. També en el punt de la crítica i l'autocrítica.

El llibre està prologat per membres de dues societats gastronòmiques, el cuiner Pep Salsetes i Jaume Nadal. Nadal també és l'autor del web www.lesextravagancies.com , que arriba a internet de la mà del llibre(encara en període de prova). La fotografia de portada del Llibre és de Joan Poredon i l'assessorament linguístic de Maria Gràcia Balada.

El llibre serà presentat a finals de mes, us en mantindré informats.

Diuen que en el solstici d'hivern del 2012, la terra ocuparà el centre de la Via Làctia. Diuen que això significarà el cataclisme final.

Hòstia! Amb les ganes que hi començàvem a posar a lo del 2014...

Mentre es comença a avaluar positivament l'efecte del bicing a Barcelona. Granollers anuncia, l'arribada del servei.
Sabeu que sóc un gran aficionat a la bici, i que tot el que siguin iniciatives a favor de la bicicleta, tenen amb mi un vot a favor. Segurament els bons resultats responen a certa comoditat. A la gent, el que més els deu molestar de la bici és on guardar-la, i els resulta més còmode fer servir el servei del bicing.
De tota manera hi ha aspectes que grinyolen en el bicing i la seva implementació a Granollers. No es pot pair del tot que s'estreni el bicing, sense la incorporació de carrils destinats a la bicicleta a determinats carrers cèntric. No sembla gens seriós, que mentre motoristes i ciclistes particular i professionals estiguin obligats a portar casc, els que utilitzin bicicletes del servei municipal no hi estiguin obligats. A què juguem?

Els temes relacionats amb l'escalfament de les temperatures i de la baixada de precipitacions, continua alarmant. Si las quatre volves que han caigut són notícia, anem malament. La nevadeta de pamet i poc més, que ha caigut aquests dies al Pre-Pirineu, ja se la considera com la més gran dels dos darrers anys, i la que pot salvar la temporada a les estacions d'esquí. Ho dubto. L'enfarinadeta aquesta no ens aporta aigua ni per a fer quatre escudelles....

Sovint ens topem amb aquell tòpic, més que comprovat, que diu "la ficció supera la realitat".

De fet, tampoc era tant fictici allò que us explicava el passat mes d'octubre (7 d'Octubre), utilitzat l'expressió "disuélvanse". No ens queda tant lluny, ni tant fictici recordar la frase utilitzada llavors (durant el franquisme) per les forces d'ocupació policials, quan reprimien manifestacions.

I la paraula dissolució, ha tornat a aparèixer abans d'acabar el 2007. Va ser en la boca d'un bisbe i era per a advertir de "la disolución de la democràcia" a la qual diuen que els aboca la política familiar de Zapatero. Només la tossuderia de la dreta i dels seus amics els bisbes, ens pot fer reviure les pors del passat.

Llegia dies enrere a la web d'un reconegut feixista, un dels molts articles insultants a la intel·ligència, que acostuma a escriure.

El tema de la identitat nacional de les persones, ja se sap que no és el fort d'aquells que volen eclipsar-ho tot i aclaparar en el seu "imperio", tota la terra conquerida i arrasada. I en concret el tema de les seleccions esportives nacionals del països oprimits, no és de cap manera el seu fort.

Posant-se a l'altura d'aquells que va voler crear, i engrandir, la xenofòbia amb paraules ja oblidades, com la de xarnego, posava en dubte que en una selecció catalana hi poguessin jugar homes com Xavi Hernàndez, Sergio Gonzàlez, David Garcia, és a dir homes amb cognoms castellans (molt hi hauria a discutir, si Garcia és únicament patrimoni de Castilla, ja que en una comarca dels sud de Catalunya hi ha una població amb aquest nom....).

A mi em sembla que atacar el tema de les seleccions esportives nacionals, pel cognom de la gent o els seus pressupostos, és pura demagògia.

Les seleccions nacionals d'Eusakalerria i Catalunya, tenen tants o, els mateixos drets a compatir que les de la resta de comunitats nacionals i culturals del món. És per això, que els nostres polítics no haurien de perdre aquesta batalla, i prendre-la amb la mesura que mereix. Per a mi, el que calia fer en acabar el partit, era que amb la motxilla ben carregada, tots els espectadors encapçalats per Ibarretxe i Carod haguessin iniciat una marxa festiva i reivindicativa fins al Palau de la Zarzuela, la Moncloa i el Congreso. Exigir d'una puta vegada la normalitat de dues nacions, la basca i la catalana.

Aquesta és la realitat i així cal adaptar-la. Hi ha moltes mesures a prendre, i esperem que els nostres polítics les adoptin. Sense pors, sense complexes....

Segons la teoria del reconegut feixista, Montilla no deu tenir pedigrí per ser president de Catalunya, i ell mateix amb un cognom “gavatxois”, d'aquells que els conqueridors posaven als seus esclaus, tampoc deu tenir cap dret a sentir-se espanyol, canari, ni molt menys empordanès.

La galeria fotogràfica, que sovint guarneix una de les pàgines centrals del diari Público, publicava el darrer dia del 2007 una gran foto. No és que la imatge fos una meravella de l'estàtica, la composició, ni la tècnica fotogràfica.... era el seu significat.

L'endemà de la missa-manifestació-míting de la Plaça Colon, que podien haver encarregat al mateix Monsenyor Lefèvre, en la qual els que s'hi van trobar van anar a queixar-se de la continua pressió que ZP i els seus, els fan en exigir-los que es divorciin i s'acabin convertint a la homosexualitat: La fotografia tenia la seva gràcia.

Era una fotografia de la família Pinochet, i el peu de foto ens la descrivia amb gràcia irònica, com l'exemple vàlid i viu del que s'entén per família cristiana. Allò que es defensava a la missa-manifestació-míting. Deia el peu: ..."familia cristiana de las buena, buenas. De misa diaria, crímenes abyectos, cuentas en Suiza, trafico de armas, bendiciones papales, malversacions de fondos públicos y hasta piadosas visitas a tia MARGARITA (Thatcher) y a su colección de botellas de ginebra vacias..." faltava només dir que es tracta d'una família també protegida per l'Opus dei.

Mentre contavem els minuts i hores que quedaven per acabar l’any, cada vegada s’especulava més al voltant de com serà la campanya electoral i els resultats. En pensar en la possibilitat que un fet puntual pugui fer trontollar totes les previsions electorals, com va passar fa quatre anys amb el 11M i la pèssima manera de gestionar-lo, només se’m acudeix a nivell estatal un atemptat gruixut, aquesta vegada clarament d’ETA, o a nivell català l’esfondrament total o parcial de la Sagrada Família.

Vaig sentir l’altra dia al Minoria absoluta al periodista garriguenc Jordi Barbeta, jugant a vident, fent agosarades i divertides previsions sobre CiU. I si ho diu ell, que fa uns quans anys “coqueteja” amb aquesta formació, caldrà escoltar-lo. En Jordi prediu que serà la darrera cita electoral en què CDC i UDC aniran junts. Segons ell tant si el resultat és bo o dolent, la coalició se’n ressentirà fins la ruptura. Segons ell si els resultat són dolents( 11 o 12 diputats, que serien 6 i 6 de cada partit), Duran i els seus carregaran amb les culpes per poc sobiranistes i “folloneros”, i si és bo (15 diputats 9 de CDC i 6 de UDC) i a més són decisius, Duran prendrà un protagonisme que obrirà forts debats en la coalició. A qui donar suport? A canvi de què? A canvi d’un ministeri? A canvi del govern Català? A canvi de fer veure que tots els traspassos s’aconsegueixen gràcies a ells? A canvi de posar pals a les rodes a les negociacions PSC-PSOE?...un munt de temes que faran trontollar la coalició i de retruc tot el que és la política catalana i el seu govern tripartit.