No sóc dels que necessiti llegir, escoltar, ni veure els resums de l’any per fer-me una idea del què ha passat al llarg de l’any.

Sense anar més lluny, mentre ahir emetien, el resum de l’any de TV-3, ni tant sols me’l mirava. Només el vaig escoltar fragmentat, i em va semblar el típic resum de sempre. Segurament em vaig perdre alguna cosa, perquè s’havia anunciat quelcom molt reivindicatiu. Però, no és d’aquest, ni dels altres resums del que volia escriure avui. Era del què estava fent mentre s’emetia el programa, i que d’alguna manera resumeix algun dels aspectes del meu any particular. Com al llarg de forces hores en els darrers dies, estava passant l’estona amb el meu fill, muntant o intentant muntar un dels diversos “playmobils” que li va cagar el tió. No sé si perdré la vista, els nervis o l’enteniment, però us asseguro que abans de mig mes hauré acabat amb tots. I no vull ocultar que m’agrada molt fer-ho, sobretot si ell no em dona pressa. Realment són joguines que m’agradaria haver tingut quan jo era petit. Llavors no existien, o almenys no existia a l’Espanya franquista. Llàstima!

En resum, moltes hores dedicades a la mainada al llarg de l’any i amb molt de gust....

L’església li continua fent el joc a la dreta. I és que la dreta és sempre la dreta i l’església serà sempre l’església. I l’església es continua aliant a la dreta. La dreta sempre ha volgut manar com sigui. L’església també. La dreta vol manar per acontentar només als seus, i l’església és un dels seus. Un dels principals.
Diuen que l’església s’aguanta per la defensa d’un valors. Un seguit de valors que també sustenten la moral del món occidental. Entre els principals valors hi ha la veritat. Resulta però, que l’església s’oblida de la veritat. Perquè es tracta únicament de seguir fent el joc a la dreta. La dreta que davant la mort de dues-centes persones, i després d’un judici concloent, encara defèn sense escrúpols un seguit de mentides. I l’església es manifesta amb la dreta. Diu que en favor de la família. Perquè a la dreta no hi ha infidelitats familiars, ni homosexuals, ni pecats, ni mentides. Seguiu així, i d’aquí quatre dies ningú se’n recordarà ni de déu.

Aquest any, no us he parlat del CD de la marató. Cap problema, em vaig curar en salut, i el vaig encarregar amb temps a la llibreria de davant de casa, la Molins, la de la Marina. Tot solucionat. De nou música entretinguda i versions prou interessants. Entre el més positiu la versió “rumbera” de Peret, d’un tema “disco” dels 80. Quimi Portet, Cris Juanico o Gisela, també estan a un bon nivell. I entre el més fluixet, la carrincloneria de Josep Carreras. Ni tant sols s’ha esforçat en “currar-se” una versió. I em direu, per què ha de renunciar al seu estil? I segurament és una bona pregunta, però al mateix CD un tio amb un veu fabulosa fa una versió d’allò més bona d’un tema que no té res d’avorrit. En resum de nou un disc interessant,per als que ens agrada tornar a cantar cançons velles, ara en català

Quin bon exemple a seguir, tot això que ha passat al Nepal. D’un dia a l’altra, el Parlament decideix passar de Monarquia a República, i no passa res. No sé si han cremat gaires fotos, ni si han fet gaires caricatures, ni judicis. Patapam, volta a la truita. Al rei no l’han fet fora. Li permeten seguir sent un ciutadà. Viu al mateix lloc. Esmorza, dina i sopa. Però a partir d’ara tot s’ho pagarà de la seva butxaca. Si, si, el mateix que penseu...l’esquiada a Vaqueira, l’estada a Marivent, el rebut de la llum, tot, tot i tot. A què esperem?

Dies enrere, en fa uns 20, en una passejada per Osona i el Lluçanès, a la recerca d’unes receptes de l’Enriqueta Rodellas que estan ja publicades a la web de la penya calipo, em vaig topar amb un ànec....
Si, es podria ben dir que m’hi vaig ensopegar. Fa uns 18 anys que sóc fidel i assidu seguidor de la cuina del restaurant del “Collet de Sant Agustí”. La família Rodellas, explota aquest negoci des de fa molt anys. Un negoci d’aquest que no deixa de ser un important complement de l’activitat agrícola, i sobretot ramadera, de la família. Una de les gran virtuts d’aquest negoci ha estat sempre aquest caire familiar. Tota la família tira del carro, i amb gran encert. Un altra aspecte era que s’hi servien carns de corral i pastura de casa, quan n’hi havia. Els canelons de col, l’embotit, els llegums, el senglar, el conill a la calma,o l’ànec rostit són alguns dels meus plats preferits d’aquest indret.
En Josep, un dels hereus, em va explicar que els ànecs, des de feia uns anys, ja no eren de casa. Eren de molt a prop, del Lluçanès mateix, però no eren de casa. Fa uns quinze anys, una altra família de Santa Maria de Merlès, va apostar per l’ànec. I no ho va fer, com fa ara tothom per l’ànec gras. Per una percepció personal, que jo també tinc, els va semblar que es podien obrir camí en recuperar un animal que havia donat tantes estones de glòria a la nostra cuina. Aquells ànecs mut i afònics, que donaven valor als galliners de pagès, i omplien de prestigi i sabors les cuines, començaven a desaparèixer. En lloc de fer una explotació que busqués un fetge, quan més gran millor, van apostar per una carn incomparable. Va barrejar l’ànec afònic, amb un de xerraire anglès (alesbury és el seu nom) i va fer un híbrid de qualitat que engreixen sense trotures al Lluçanès. Per més mèrit, les darreres setmanes, s’alimenten de farina de aglà. D’aquí el nom d’”ànecs 5 aglans”, que és el de la marca d’aquest negoci.
Amb la recepta a les mans i la possibilitat d’aconseguir un bon ànec, aquest Nadal, m’hi he tirat de cap i us puc confesar que amb gran èxit. La recepta de l’Enriqueta, re-interpretada a la cuina de casa.
Una altra que també he provat és la de l’Empordanet, unes postres vertical que de manera magistral ens ha ensenyat a fer l’Antoniu Vidal. L’assaig va estar també bo, si bé cal indicar que és millorable. És a dir, en fer la macedònia de fruita de la capa inferior, no val qualsevol fruita. Jo hi vaig posar el que tenia la nevera:Taronja, mangrana, poma i plàtan. I no, no va ser del tot encertat, si un dia ho feu, cal alguna àcid més impactant. Uns fruits de bosc, suc de llima o llimona....
En definitiva, dos experiments que us convido a fer, a partir de les receptes de la penya Calipo.

L’altra dia us parlava de l’Arnau Brugués. Avui us parlaré d’un jove esportista de Canovelles. Més jove que l’Arnau, en Fernando Morillas està en plena evolució.
El talent no se li pot negar. No va aprendre a nedar fins als nou anys i ara amb 17 (8 anys després) és campió estatal de 50, 100 i 200 metres braça.
Al club natació Granollers, que dirigeix amb gran encert l’amic Pep Mas, confien en aquest jove valor de la natació, com a vaixell insígnia del club. Un exemple d’una manera de fer les coses, que han porta a un club un pèl encarcarat a un altra amb detalls de modernitat.
Jo, feia uns 30 que no havia entrat a les instal•lacions “fredes” d’aquest vell club. Hi vaig entrar abans d’ahir, i vaig quedar impressionat de coma ha evolucionat. A un fredeluc com jo que no es remulla, si no és en un balneari o en ple més d’Agost, em venien ganes de llançar-me a la piscina.
Queden doncs enrere anys de història d’un dels clubs veterans de la ciutat, amb resultats excel•lents, si bé l’esclat d’esportistes com Gervasio Defer, és més imputable a les peculiaritats innates d’un esportista esbojarrat, que no als mèrits d’un club.
El cas de Morillas, pot ser ben diferent. Un exemple de la manera de treballar d’un jove, que ha sorgit del treballa d’un club i que evoluciona en un centre d’alt rendiment, com el de Sant Cugat, on Fernando pot compaginar estudis i esport.

S’anuncia com una de les sensacions editorials de la temporada. Són les memòries de Jordi Pujol, transcrites pel periodista Manel Cuyàs. No l’he llegit, i segurament ho faré. Diuen que és, només, la primera part. Segurament la més interessant, sense llacunes, ni falsedats. La segona em temo que serà molt més discutible, perquè la memòria és selectiva. I com n’estic tant segur que ho serà, des d’aquí, proposo total col•laboració a qui vulgui escriure les desmemòries. És a dir, tot allò que va fer i ha oblidat o amagarà, i sobretot tot allò que pregonava quan era un joves activista, i no va complir ni de bon tros.
En parlarem més endavant, i ja sabeu, si algú ho vol fer, l’ajudo.

És costum en empreses, grups, col•lectius, partits polítics, equips esportius.... buscar excuses a l’hora de justificar mals balanços i resultats. Fracassos, derrotes...

N’hi ha que hi tenen la mà trencada, i després de intentar-nos convèncer que la culpa de tot plegat va ser de Tamudo, o que el pròxim fracàs serà imputable a Coro, segueixen sense donar la “talla”.
No sé si esteu seguint la, més aviat discreta, temporada que està fent el Barça. El cert és que, després de no haver resolt els problemes del passat recent (de la temporada passada), s’han preocupat en voler demostrar que la cosa té futur, amb les aportacions dels novells Bojan i Giovani.
Però més aviat, s’ha pogut comprovar que el gran fitxatge d’Henry, és la contractació d’un handicapat, i que els músculs d’ Abidal i Touré es fonen a mesura que puja la temperatura de la competició.
El partit d’ahir contra el Real Madrid, dona mostres de tot plegat. Després d’una setmana d’especular sobre el compromís de Ronaldinho i Decco amb l’equip, i de fer-nos creure que mereixien un càstig, tornen a ser les peces claus en que es recolza l’alineació de l’equip. No és moment de discutir si ambdós són grans jugadors, perquè és indiscutible. Si però, que és moment de dir les coses clares... i les coses es va enquistant.
Dies enrere, i en motiu del “derby”, els comentava als amics culers que el Barça milionari, era Messi i onze més. Si, el súper-team, queda reduït a la genialitat de Messi. A canvi, l’entrenador afronta el partit que ha de permetre escurçar distàncies amb el líder, fent una alineació més pròpia de camp contrari, que d’equip guanyador que surt a l’atac, si o si. I recau en els errors de sempre. Continua confiant el mig centre defensiu a un jugador que li pesa el cul, Touré, quan Márquez sembla que ha recuperat l’estat de forma que fa dos anys el va convertir en el millor jugador mundial en aquesta posició. Tampoc posa un mig del camp de fantasia amb Iniesta, Xavi i Ronaldiho, desplaça el manxeg i al gauxu a una mitja punta que no trepitja la banda, una zona del camp que és manté “verge” des que la matxucaven Goico, Onésimo o Beguristain.
El Barça té un equip ple de bons jugadors, un equip potent, però malbarata uns metres de camp, que serveixen per a fer trontollar les defenses compactes. Ahir va ser una nova prova, i el rival ho va aprofitar.
Conclusió, si el Barça perd la lliga, no li doneu les culpes a Coro.
El Barça de Gaspart, Serra Ferrer i Xarly, va ressuscitar ahir.

El meu amic i president Jaume m’està preparant un web molt especial. És sobre un treball personal del qual us en parlaré extensament els prùxims dies, segurament amb l’arribada del 2008.

Per si no el coneixeu, a banda de les seves aficions gastronòmiques i de presidir la Penyacalipo, és de professió informàtic. És doncs de suposar que ell és qui controla el domini de la Penya a la xarxa, i qui reb totes les consultes i encàrrecs de la colla.

En preparar-me el web, m’informa de quan em costarà tot plegat. A ell, també li faria gràcia, com a mi, que la cosa es resolgués amb un punt cat (.cat), però veieu el que m’ha contestat: “Ara bé els dominis .cat són molt més cars que els .com i amb l'agravant que abasys ( es el proveïdor a on tenim la pàgina del Calipo allotjada) té les tarifes molt barates, però no registra el .cat, és a dir, que si registrem el .cat haurem d'allotjar-lo a un proveïdor amb preus més cars.
No podem traslladar el domini, perquè per fer-ho el domini ha de tenir més de 3 mesos.

Resumint i per no embolicar-te més:

preu del domini i allotjament .cat (65 + 58) + iva = 143 Euros

preu del domini i allotjament .com (12 + 36) +iva = 56 Euros”

decidit un .com..... Amb l’entrada de l’any nou, tot plegat serà una realitat i us convidaré des d’aquí per a que sigueu els primers d’entrar-hi.
Evidentment, la meva economia no està per grans despeses, ni tinc la necessitat de demostrar a cop de talonari la meva “militància”, i m’he decidit per un .com.... Amb l’arribada de l’any nou tot serà una realitat. Ja us ho faré saber a través d’aquest domini, per tal que sigueu els primers d’entrar-hi.

Sovint associem la categoria, ofici o circumstància d’esportista amb les excel•lències de diversos músculs, i més aviat poc cervell.
Ahir vaig conèixer l’Arnau Brugués. I em direu, qui és aquest paio?
És un jove vigatà de 22 anys. Alguna cosa així com el fill desitjat per milers de pares. Estudia a la universitat amb bones notes i és una de les promeses mundials del tennis. I a més a més, bon nano.
I també em direu, però si amb 22 anys, n’hi ha d’altres que ja arrasen a l’ATP... I us diré que si, però a casa de l’Arnau sempre han donat prioritat als estudis, sense deixat de banda l’esport. I és que l’Arnau és un gran tennista. Des dels 16 anys, recorria els tornejos estatals de l’ATP. Va començar a estudiar a la universitat a Barcelona, però li va passar allò que hem sentit a dir tantes vegades. Aquí és impossible compaginar entrenaments i competició amb classes i exàmens.
Això també ho saben el “caçatalents” de les universitats americanes, obsessionades en becar esportistes que donin prestigi ala seus centres. Quan saben que hi ha un esportista que despunta i a l’hora estudia, estenen la xarxa i a pescar....
L’Arnau va rebre diverses ofertes i i va escollir la Universitat amb més tarannà tennístic. La de Tusla a Oklahoma.
Allà ha seguit fent realitat els seus somnis i els dels seus pares. A llarg dels dos darrers cursos ha estat considerat, el millor estudiant-esportista. És a dir, una qualificació que agrupa les virtuts dels que compaginen estudis i esports. Com tennista és el número 2 del rànking universitari nordamericà. Fa una carrera que compagina màrketing, i el que aquí anomenem INEF, amb molt bones notes.
Federer, Nadal, Ferrer, Robredo....possiblement Arnau Brugués d’aquí uns anys doni les satisfaccions als aficionats Osonencs de reviure els èxits de Crivillé, Arcarons, Roma o el patí Voltregà. En sentireu parlar, segur.

Fa mesos us informava al voltant d'una magnífica iniciativa. Portar Aznar a la presó. Us copio l'e-mail que he rebut, i així us poseu al dia de com va la cosa.



INTRODUCCI�N:

La Plataforma Juicio a Aznar se constituy� el mes de abril de 2007 y
tiene como objetivo principal el ejercicio de las acciones penales
necesarias para depurar las responsabilidades en las que pudiesen
haber incurrido Jos� M� Aznar, otros miembros de su gobierno y altos
cargos y funcionarios de la administraci�n con motivo y ocasi�n de la
guerra de Iraq y de la situaci�n en Guant�namo.

ANTECEDENTES:

Esta iniciativa, que cuenta en estos momentos con m�s de quince mil
adhesiones en toda Espa�a, no nace en el vac�o. El 31 de marzo de
2003 se interpuso ante la Sala Segunda del Tribunal Supremo una
querella contra Jos� M� Aznar por la posible comisi�n de los delitos
tipificados en los art�culos 588, 590 y 608 a 614 bis del C�digo
penal. Dicha querella fu� inadmitida por la Sala Penal del TS por
estimar, por una parte y en relaci�n al delito del art�culo 588 CP,
que no se hab�an cumplido los requisitos que establece el art�culo
102, p�rrafo segundo, de la Constituci�n espa�ola que establece el
requisito de que sea una cuarta parte del Congreso de los Diputados
la que tome la iniciativa para ejercitar acciones penales contra los
miembros del gobierno cuando se trate de delitos de traici�n o contra
la seguridad del estado y que tal iniciativa sea aprobada por la
mayor�a absoluta de la c�mara- y, por otra parte y en relaci�n a los
art�culos 608 a 614 bis, que los delitos cometidos, en su caso, lo
habr�an sido por fuerzas militares no sujetas a la jurisdicci�n de
los tribunales espa�oles.

Tras ser desestimado el correspondiente recurso de queja, se
interpuso recurso de amparo ante el Tribunal Constitucional el cu�l
est� pendiente de sentencia.

RAZONES PARA LA ACCI�N PENAL:

Sin menospreciar la trascendencia que pueda tener en su momento la
resoluci�n del TC relativa al recurso de amparo anteriormente citado,
lo cierto es que se han producido algunos cambios en el estatuto legal
de Jos� M� Aznar y de otros posibles imputados que plantean problemas
jur�dicos distintos a los aparecidos en el momento de interposici�n
de la anterior querella en el a�o 2003. En principio, la p�rdida de
la condici�n de miembro del gobierno de de los sujetos citados,
entendemos que convierte en inaplicable el art�culo 102, p�rrafo
segundo, de la CE y, como consecuencia, podr�a sustanciarse un
proceso penal con Aznar y otros en condici�n de imputados cumpliendo
con los requisitos procesales ordinarios. En el caso de seguir
exigi�ndose aquel requisito de procedibilidad podr�amos encontrarnos
ante una impunidad de facto - en el supuesto de una eventual negativa
o de una mayor�a insuficiente para iniciar el procedimiento, en el
Congreso de los Diputados - ante delitos muy graves como son los
tipificados en los art�culos 588, 590 y 608 a 614 bis del CP que,
seg�n las reglas del art�culo 131, est�n muy lejos de haber
prescrito.

En estos momentos, a mayor abundamiento, se han ido conociendo
distintas actuaciones del gobierno de Jos� M� Aznar en relaci�n con
la aberraci�n jur�dica y el ataque frontal a los derechos humanos que
supone la realidad de las detenciones ilegales en la base
estadounidense de Guant�namo. Tales actuaciones consistieron de
acuerdo con lo que concocemos hasta la fecha- en la participaci�n de
funcionarios espa�oles integrantes de la polic�a y del Centro
Nacional de Inteligencia- en la participaci�n en varios
interrogatorios a personas detenidas ilegalmente en aquel centro,
entre los a�os 2002 a 2004. Entre dichos interrogatorios figura el de
un detenido de nacionalidad espa�ola que, con posterioridad y tras ser
condenado por la Audiencia Nacional, fue absuelto por el Tribunal
Supremo por considerar que sus derechos fundamentales hab�an sido
total y absolutamente vulnerados sin posibilidad alguna de
subsanaci�n.

Interesa en este momento exponer algunas razones que para la
Plataforma Juicio a Aznar fundamentan la posibilidad dir�amos que
incluso la necesidad- de ejercitar las acciones penales antedichas.
Razones de naturaleza estrictamente jur�dica, puesto que las de
�ndole �tica y pol�tica que en cada caso puedan animar la adhesi�n a
una iniciativa de estas caracter�sticas ser�n muy plurales y deben
reconducirse al punto de encuentro que suponen principios y valores
jur�dicos integrantes de la estructura b�sica de una sociedad
democr�tica como la que consagra la CE. En definitiva, no

se trata de judicializar la confrontaci�n pol�tica ni de politizar la
funci�n del poder judicial en un estado democr�tico. Se trata de
examinar, con las debidas garant�as del proceso penal, desde el
respeto a la presunci�n de inocencia y mediante el ejercicio de la
acci�n penal por los ofendidos por el delito o mediante la acci�n
popular, varias conductas que revisten, como m�nimo y a nuestro
entender, indicios claros de criminalidad. Es decir, de instar a la
justicia para que depure y castigue en su caso, conductas que cruzan
los l�mites que la comunidad internacional y los estados
democr�ticos, respectivamente, se han autoimpuesto en las relaciones
entre los pueblos y para garantizar el respeto a los derechos
fundamentales y las libertades p�blicas y el normal funcionamiento de
las instituciones en el orden interno.

Entendemos que existen razones de orden estrictamente jur�dico-penal
que fundamentan la iniciativa de intentar enjuiciar las
responsabilidades de Jos� M� Aznar y otros posibles responsables por
la participaci�n en la guerra de Iraq y por hechos conexos con la
misma. En principio, se trata de delitos graves que llevan aparejadas
importantes penas de privaci�n de libertad y de otros derechos. La
posible comisi�n de los delitos tipificados en los art�culos 588, 590
y 608 a 614 bis del CP, no es cuesti�n ante la que un estado social y
democr�tico de derecho como el que instaura la Constituci�n de 1978 y
que propugna, entre otros, como valores superiores de su ordenamiento
jur�dico la justicia y la igualdad, pueda permanecer impasible. Una
sociedad democr�tica no puede permitir, sin grave riesgo para su
propio futuro como tal, que tales hechos no se investiguen y, en su
caso, se castiguen.

Por otra parte, el desempe�o de funciones, cargos y
responsabilidades, en un estado que se pretenda democr�tico, no puede
constituir excusa para no responder ante la justicia en los supuestos
de vulneraci�n de la ley, en especial, de la ley penal. Los numerosos
casos de requisitos procesales que se enumeran en la propia CE y en
distintas normas que afectan al proceso penal como requisitos de
procedibilidad o aforamientos- deben interpretarse y aplicarse con
car�cter restrictivo, como garant�a de un correcto funcionamiento de
las instituciones y de equilibrio entre los tres poderes del estado,
pero nunca como un privilegio que dificulte o impida la rendici�n de
cuentas por aquellas personas que, ostentando aquellos cargos, hayan
delinquido y pretendan blindarse frente a la justicia. Una
interpretaci�n de tal sesgo entendemos que constituir�a una
desviaci�n respecto al sentido y finalidad de aquellas garant�as
incompatible con la letra y el esp�ritu de la Constituci�n, en
especial, con los antedichos principios de justicia e igualdad.

A mayor abundamiento, se trata de aplicar, evitando que queden en
letra muerta, en mero formalismo, normas contenidas en el CP y que
responden a una pol�tica criminal que ha optado por tipificar y
castigar algunas conductas que atentan de forma especialmente grave a
bienes jur�dicos decisivos para la supervivencia de la sociedad
democr�tica y para la paz entre los pueblos, as� como para la
protecci�n de los derechos humanos.

Estas normas contenidas en el CP suponen, en parte y a otro nivel, la
recepci�n en nuestro derecho interno de normas de derecho
internacional desde la Carta fundacional de las NN.UU., los
Convenios de Ginebra de 1948 o la Carta de la Corte Penal
Internacional- que suponen la plasmaci�n, ciertamente todav�a
insuficiente y a menudo vulnerada, de normas de las cu�les se ha

dotado la humanidad para intentar limitar los tr�gicos efectos de la
guerra y conseguir unas relaciones pac�ficas entre los pueblos. Estas
normas forman parte de nuestro ordenamiento, obligan en consecuencia a
todos los ciudadanos y a los poderes p�blicos como instituye el
art�culo 9.1 de la CE- y, adem�s, informan la interpretaci�n y la
aplicaci�n de los preceptos relativos a los derechos fundamentales y
a las libertades p�blicas, con un efecto extensivo, en determinadas
ocasiones, respecto del sentido literal de las normas internas.

Segueixo amb certa assiduïtat el programa “buscadors de bolets”. En altres ocasions ja n’he opinat en aquest web.
Sempre m’ha costat determinar de què es tracta. Si d’un programa de natura, de hobbies, de gastronomia, d’humor... Definitivament, i a la vista que la present edició és bàsicament còmic, més enllà dels tres de guerrilla i la veu en off, l’hem de considerar un programa d’humor. D’aquells que fa somriure i de vegades vergonya aliena, no dels que desemboquen, en un no parar de riure.

S’està fent molta broma al voltant del suggeriment del Ministre d’Economia, sobre els avantatges de menjar un bon conill. Que si és exquisit, que si alimenta, que si està bé de preu...

D’altres han aprofitat el suggeriment per criticar-ho, per ridiculitzar-ho, per trobar-li un doble sentit.

Sempre m’ha agradat el conill. A la web de la penya calipo, hi tinc publicades tres receptes meravelloses de ma mare. És a dir, si voleu fer cas al Ministre i no quedar tant malament com els que l’han criticat, poder fer vostra la recepta i gaudir d’aquesta carn que de sempre ha alimentat als catalans i altres pobles llatins.

Tot això, deixant a banda els que teniu predilecció pel conill en cru. Ambdues coses són compatibles.

Avui La Marató de tv3 va dedicada a les malalties de cor i accidents vasculars varis.
Vull fer-m'ho venir bé, per recordar que ahir va fer 10 anys que vaig tenir la meva experiència en aquesta temàtica. Si us he de donar un consell, preneu nota de totes les informacions que apareguin, en el decurs del programa televisiu, sobre aquestes malalties. Us pot anar molt bé, tant en matèria de prevenció, com en la valoració de lo important que és actuar amb molta rapidesa en situacions d'urgència, per tal d'evitar mals majors.
Encara, doncs, que la temàtica de la marató de demà, m'afecti en aquest cas directament, us diré el mateix que opino cada any per aquestes dates quan es fa aquest programa. Continuo estan en contra de la part recaptadora del programa. És a dir, no som els espectadors, els contribuents, els que hem de fer aportacions econòmiques, i que normalment ja fem a través de les retencions del salari. Només s'hauria de demanar aportacions a les entitats usureres, perdó, bancàries i a les empreses que obtenen grans beneficis.
Pel que fa al vessant informatiu del programa televisiu, n'estic totalment a favor, i repeteixo: Ens ha de servir a tots plegats per a reflexionar i aprendre a prevenir i actuar, davant d'un dels molts paranys que ens posa la vida.

S’acosten eleccions i marcar paquet a la recerca del vot perdut és a l’ordre del dia. Però compte perquè el que et pot donar vots a la cantonada, te’n pot treure al cap del carrer...
Els peperos valencians tallen les emissions de TV-3, als fatxes els puja la popularitat a l’Espanya casposa i segur que els baixarà a Catalunya i allà on creguin amb la llibertat d’expressió. I Más, en vol treure profit dient que tot és culpa de Montilla i de Clos.
I el PP vol ser el de sempre, el del franquisme, la transició, el de Fraga, el d’ Hernandez Mancha, el d’Aznar, el d’abans del 11-M i el de després del 14-M. El de Rajoy, el de Zaplana, el d’Acebes, el dels franquistes nostàlgics. El dels que volen guanyar com sigui. Per això reviuen els temes de sempre, com el transvasament del Ebre i la insolidaritat de Catalunya.
I els socialistes fins ara, han estat prioritzant els vots de Màlaga. Quantes coses ens prometrà ZP, d’aquí al mes de Març?

En la meva habitual manera d'expressar-me, sovint expeditiva -ho reconec- tinc el costum d'enviar totes les obres i infraestructures polèmiques a la merda. O millor dit, als Monegros.
Si, quan sento parlar de possibles ubicacions de presons, de plantes de reciclatge de residus nuclears o de la possibilitat que el Barça faci un nou estadi, acostumo a suggerir: "I si ho fessin als Monegros?", de vegades també manifesto la poca simpatia que em suggereix el món urbanita, proposant la Plaça Catalunya.

Ara, al•lucino cogombrets, davant el macro projecte de crear un immens espai lúdic en aquest indret. Ja sé que Las Vegas és en un espai igual de desastrós, però no sé quin atractiu pot afegit pot aportar un complexa turístic en aquesta zona. Possiblement el preu del sòl és regalat, i la possibilitat de conduir aigua del proper Ebre, els pot permetre crear un oasi en mig del desert.

No puc fer altra cosa que felicitar als creadors del invent. A veure que passa...si és tant hortera com Marina d'Or, no m'hi veuran ni de curiós. Però si hi ha un públic que ho demana, com ho expressen les previsions d'ocupació turística, no seré jo qui s'hi oposi.

Com tots els macro-complexs d'aquesta mena, tindrà el seu camp de golf. Que no hi falti! Per cert, ja fa temps que hi dono voltes i no sé perquè algú no ha proposat un camp sostenible. Hem sabríeu dir si el golf, només es juga en joc ras en els 100 metres2 del green, perquè hi hatants quilòmetres de gespa per regar? És que els pijus no saben jugar si no estan rodejats de coler verd?

Tornant als Monegros, tot i el macro complex, continuaré reivindicant la seva immillorable situació geogràfica i condicions desèrtiques per a presons, camps d'experimentació nuclear o seu del Laporta FC.

De la Rosa es vol escaquejar dels judicis i d'un quants anys de presó. Diuen que li administraran una bula, perquè reconeix que es va apropiar del que nio li pertocava. Vaja, reconeix ser un xoriço.
No em sembla suficient, una delinqüent només hauria de poder rebaixar penes i obtenir tractes de favor, si ajudés a la policia a esclarir el que va passar. Qui col•laborava amb ell. Amb qui anava conxorxat en els seus negociets. Algun Conseller, algun President....

Semblava que després del ser dues vegades campió del món Fernando Alonso, semblava que no podia passar res més en el món de la F1, que aconseguís cridar tant l’antenció, vendre tants diaris, copsar tantes audiències.

La barreja de les coses que caracteritzen la premsa esportiva (competició) i la premsa del cor (infidelitats) ha aconseguit superar, tot el que s’havia vist prèviament. Les avorrides curses de F1,ja no només són notícia el dia abans de la cursa i el mateix dia de competició. Ara, entre temporada i temporada també estem pendents de les coses que fa Fernando Alonso.

S’havia comentat que passaria un any sabàtic. Com és possible que aquest home rebutgi uns dels magnífics contractes a què està acostumat, i que tot el negoci que envolta la F-1 i les seves audiències en puguin prescindir? Això és impensable. Alonso correrà, encara que sigui amb un 600. I no descarteu que guanyi o que eviti l’èxit del McLaren.

Els canvis tècnics esdevinguts a final del segle XIX, i sobretot al XX amb l’arribada de l’electricitat, van deixar enrere diversos costums i pràctiques de l’antigor.
Els pous de glaç i la distribució del gel a les comarques del seu entorn queden a l’oblit.
Els pou són un element dispers en el paisatge de la comarca del Vallès Oriental.
El gel el produïm a casa amb el congelador.....
El recull documental del llibre “Pous de Glaç al Vallès Oriental”, del historiadors Jaume Dantí, Cinta Cantarell, i el fotògraf Pere Cornelles, reviu unes imatges del passat i de la seva persistència en indrets on les condicions físiques van permetre la seva ubicació. Un element singular de la nostra història.
Un seguit de dades històriques permeten resseguir amb noms, cognoms i topònims, episodis que es van viure al voltant de la producció, i el comerç del gel.
L’estudi fa a l’hora, un extens inventari del centenar llarg, de pous de gel, de neu i congestes, existents a la comarca.
La qualitat fotogràfica i tota la informació al voltant d’aquest actiu del nostre passat, es resumeix en un excel•lent treball, del qual us en recomano la lectura, el visionat i la compra. Un magnífic regal de Nadal.

Algú s’ha embutxacat! Segur,
Expliqueu-m’ho com vulgueu, però algú s’ha passat de llest.
Em refereixo al fitxatge de Thierry Henry.
Tothom sabia que el crack francès, portava un any sense jugar gaire, per una lesió d’aquelles que no curen. Perquè el van fitxar? Ho pregunto, perquè dono per suposat que els metges del Barça ho sabien i van poder comprovar el seu estat en la revisió mèdica, prèvia al fitxatge, i dono per segur que ho van detectar....
Una de tres, o algun mitjancer es va aprofitar d’aquella febre blaugrana de voler fitxar un crack, si o si, i fitxar l’home desitjat un any abans, només es podia interpretar com un èxit. Per tant aprofitant-ho tot plegat el mitjancer es va folrar. O bé ja sabien què passava i va ser un fitxatge mediàtic, i ni va costar tant... L’Arsenal es va lliurar del pagar-li el sou a un handicapat,,,i tot va quedar com el gran fitxatge de Laporta . O finalment, el que va passar és que l’Arsenal els va fer el gol que no van poder fer a la final de París.
Personalment opino que segurament, va passar el segon dels casos, és a dir l’Arsenal li va passar la patata calenta i els culers ho sabien i van jugar al set i mig,amb el convenciment que no es passarien de llarg, i per fer de suplent d’Eto’o,n’hi havia prou i de sobra.

Algú s’ha embutxacat! Segur,
Expliqueu-m’ho com vulgueu, però algú s’ha passat de llest.
Em refereixo al fitxatge de Thierry Henry.
Tothom sabia que el crack francès, portava un any sense jugar gaire, per una lesió d’aquelles que no curen. Perquè el van fitxar? Ho pregunto, perquè dono per suposat que els metges del Barça ho sabien i van poder comprovar el seu estat en la revisió mèdica, prèvia al fitxatge, i dono per segur que ho van detectar....
Una de tres, o algun mitjancer es va aprofitar d’aquella febre blaugrana de voler fitxar un crack, si o si, i fitxar l’home desitjat un any abans, només es podia interpretar com un èxit. Per tant aprofitant-ho tot plegat el mitjancer es va folrar. O bé ja sabien què passava i va ser un fitxatge mediàtic, i ni va costar tant... L’Arsenal es va lliurar del pagar-li el sou a un handicapat,,,i tot va quedar com el gran fitxatge de Laporta . O finalment, el que va passar és que l’Arsenal els va fer el gol que no van poder fer a la final de París.
Personalment opino que segurament, va passar el segon dels casos, és a dir l’Arsenal li va passar la patata calenta i els culers ho sabien i van jugar al set i mig,amb el convenciment que no es passarien de llarg, i per fer de suplent d’Eto’o,n’hi havia prou i de sobra.

Hi havia una vegada un estat on la gent vivia com podia. Certament emprenyada.

Amb el pas dels anys i els canvis generacionals, van anar prenent consciència de quelcom anomenat estat del benestar.

Del 600 al GTI, del tramvia al TGV, es va anar acostumant a moure's amb més velocitat. Tot i l'emprenyament crònic, es respirava certa felicitat. Les noves generacions s'acostumaren fins i tot a fer l'amor amb el llum encès, superant preceptes religiosos i morals.

L'estat, que mai va procurar per la salud del planeta i que es va seguir saltant a la torera tots els reptes que es marcava en matèria d'emissions de CO2, va fer pagar el descontrol. Per no contaminar més, els van dir que caldria que es tornessin a acostumar a les velocitats del 600 i que algun dia el tramvia els tornaria a ser útil.

Segurament el pas següent serà seguir-nos culpant de tot, i demanar-nos que estalviem encara més.

Ens faran tancar els llums.

Fa més de dotze anys que torno a viure al mateix domicili, a Granollers 08401.
Si us digués que al llarg d'aquest temps, al costat mateix de casa, no ha succeït en menys de 50 ocasions, que els veïns s'han posat a fer forats a la paret, no us diria cap mentida. Al llarg dels anys hi han passat diversos negocis, que no sé si han funcionat, però cada vegada que en ve un de nou, té la mateixa dèria que l'anterior. Fer forats. No hi he entrat mai, però seguir que si no tenen el costum de tapar-los amb massilla restauradora, allò deu ser un autèntic gruyere.
No cal ni dir, que el soroll de la màquina perforadora, molesta, i encara més quan a casa hi ha nens petits als quals el va tant bé fer migdiades.
Afortunadament, en cap del casos, una broca ha travessat la paret de que separa els dos domicilis.

De la mateixa manera que l'episodi final entre Pat Garret i Billy el "nen", sempre s'ha emmarcat dins el concepte d'ajustament de comptes. La topada entre els etarres i els guàrdies civil a Capbreton, no es pot qualificar d'atemptats.
Persecució fallida. Casual desenllaç. Caçadors caçats.... Digueu-ne com vulgueu. Quan una persona se sent acorralada, i més si és un delinqüent armat, actua en defensa pròpia. Si el mort hagués resultat l’etarra, parlarien d’atemptat?

Les consultes electorals de diumenge ens han proporcionat de manera inesperada, un resultat favorable a l'instint democràtic del poble.
Mentre Putin sortia guanyador en una consulta, on la seva, era la pitjor de les opcions i seguirà manant fins quan vulgui, a Venezuela, Chávez també continuarà manant, però li han posat límits.
En el cas de Veneçuela, no n'estic gens convençut que qualsevol, o que ni tant sols una de les opcions amb possibilitats, sigui gaire millor que la de Chávez. Ara està obligat a fer una més de les maniobres antidemocràtiques que adornen la història del país. Esperem esdeveniments. De tota manera, i donat l'estret marge de la seva victòria, m'emprenya pensar que que hagi pogut perdre per culpa d'algun dropo que l'hagi volgut castigar únicament la per la seva enganxada amb el rei dels conqueridors genocides del continent sudamericà.

L'episcopat espanyol manté la ideologia franquista.

He seleccionat aquesta frase, apareguda el 11 d'Octubre a La Vanguàrdia. És d'un monjo, Hilari Raguer.

Dies enrere em mostrava molt dur en contra de l'episcopat. Llegir aquesta frase dita per un monjo, em serveix per veure que no sóc només jo qui es caga en públic amb aquesta banda de feixistes.

No sé si avui és el millor dia per publicar-ho. No sé si en publicar-ho avui puc ferir més o menys sensibilitats. El cert és que la recent edició del llibre de Manel Lucas "Sóc perico i què!", és moment de fer aquest comentari, que tampoc pot sobtar a ningú, perquè tots sabeu que sempre he simpatitzat amb els blancs i blaus, i segurament també sabeu que el impuls que més m'ha empès cap aquest sentiment, és la d'haver d'escollir entre ser seguidor d'un equip prepotent, insolidari i que arrasa amb tot, o un altra de més modest que viu el dia a dia i que resulta molt més simpàtic, tot i tenir un nom que no ens agrada gens al catalans. I que com parlem de futbol, no hi tinc cap altra interès que trobar-hi la gracia que és només un equip de futbol, sense més pretensions.
Conseqüència d'aquest tarannà prepotent, insolidari i que arrasa amb tot, tant propi d'equips com el Real Madrid o el Barça, m'he sentit perjudicat. Com a oriünd i ciutadà de Granollers, el més normal és que els equips que per a mi tenen més tirada són els de Granollers. I com a simpatitzant dels clubs locals, en especial l'handbol, he viscut situacions extra-esportives insuportables protagonitzades pel Barcelona, en vers el Granollers. Més enllà del comprensible interès (poderoso caballero és don dinero) comercial d'un club, en vers els serveis d'un jugador de l'equip contrari, per considerar que pot representar la peça clau per a fer un millor equip, sempre he notat en aquest Barça prepotent intencions malèvoles.
Sempre recoradaré aquell partit amistós d'una Festa Major de finals del anys 70, e què l'equip blaugrana tenia set jugadors fitxats al Granollers en anys anteriors. No considero que més de dos d'aquells jugadors fossin imprescindibles per a l'equip blaugrana. El futur de la majoria d'aquells jugadors en el club blaugrana, fregant banqueta, em dona la raó. Tot plegat responia a una mena de venjança que va llençar l'ex-president Núñez, que en el seu dia i després d'una impressionant pallissa dels granollerins, va dir allò: "mentre jo sigui president, el Granollers no guanyarà cap més lliga". Ho va endevinar. Maleït bastard!
Equips catalans de diferents esports que li han fet ombra a qualsevol secció del club blaugrana, han patit el mateix tracte. És per això, que no entenc com hi ha tants seguidors del BM Granollers, del Joventut de Badalona, o dels diferents clubs d'hoquei catalans, que pugui simpatitzar a l'hora amb l'equip de futbol del Barcelona.
Ara es parla de fitxar Valverde. Recordeu quan l'Espanyol va estar a punt d'aconseguir el títol europeu de la UEFA, i Núñez va fitxar per al Barça a Soler i Valverde? Recordeu si Soler i Valverde van estar titulars gaires vegades? Recordeu el temps que l'Espanyol a trigat a tenir un equip competitiu similar? Un lateral esquerre i un extrem dret de garanties?
Recodeu si després de guanyar la lliga amb el TDK Maresa i ser fitxat pel Barça, Alston va jugar gaire amb l'equip blaugrana? I el Manresa, quan ha trigat a viure un període de normalitat?

El dret a decidir és un motiu molt digne per a manifestar-se. Més ben dit, és que si no tenim dret a decidit millor quedar-se permanentment al carrer.
La veritat però, és que sortir a manifestar-me al costat de Mas i Duran, no em foteria cap gràcia, i menys encara si el que ells han de decidir és, si aniran aquesta vegada al notari o no. D'altres volen prendre decisions més determinants, al 2014 o abans.