logotipo

Mai he manifesta simpaties pels uniformes, ni pels estaments que tenen en la disciplina i la categoria dels seus elements, com a base de funcionament.
Avui ala ràdio he sentit una informació relativa a un alt càrrec de l'exèrcit español, jubilat, però amb responsabilitat de comandament a l'Afganistan quan va passar l'accident del yak-42. Es veu que l'home s'ha cagat amb la manera de funcionar del seu ministeri, perquè ha pres més atenció en els "xusqueros" mort a l'accident i a les seves famílies, que en els militars d'altra graduació. Certament fastigós i demostratiu del grau de solidaritat que es viuen en els cossos armats i uniformats.

Suposo que sabreu a on amb refereixo. Un indret geogràfic europeu que limita al nord amb el canal de la mànega, al sud Pirineus i Mediterrània, a l'oest l'Atlàntic i a l'Est la resta d'Europa. En diuen l'hexàgon. Abans que la cremessin també se l'anomenava França. En temps romans, la Galia. Ara és Sarkópolis. un país amb un excés de cendra i combustibles sublimats.

Us proposo un joc, i no us sentiu malament si no l'encerteu a la primera, si us cal pensar massa o simplement si ja ho heu oblidat. Sabeu que a França a banda d'un president, hi ha un primer Ministre, el nom del qual i el seu protagonisme és normalment igual que el del President. Us en recordeu com es diu l'actual Primer Ministre? Hi ha Primer Ministre a França?

Ha passat un any, i tant el president com el cap de l’oposició em fan el mateix pes que fa un any. No eren el meu candidat favorit, ni ho continuen sent. Per tant no puc dir que m’hagin decebut. A contrari, Montilla manté certes actituds molt per sobre del que imaginava. Desenganyeu-vos convergents, no té carreres, ni masters, per`em sembla molt més intel•ligent, realista i eficaç que l’Arturu.

Escolto que els darrers dies el món del futbol viu amb expectació el fet que el jugador dels Reial Madrid, Raul Gonzalez, dorm en una mena de cambra on respira un ambient ric en oxigen, com si ho fes dalt del Puigmal. No és el mateix. Per bé o per mal, el marc no deu ser incomparable.
La cosa està tenint ressò perquè es tracta d’un futbolista. Atletes i ciclistes, com Oscar Pereiro, ja fa anys que ho practiquen. I el cert és que per esportistes que practiquen esports anaeròbics, esports de veritat, és un element que realment pot afavorir la posada a punt de l’esportista. A la resta de mortals també ens aniria bé. La dona de Raul ens ho podria aclarir...
A mí, per això, el que més m’ha cridat l’atenció, a banda que per a jugar a futbol no calen tantes sofisticacions ja que el dopatge no es controla seriosament i l’estat muscular és tant o més important que la resistència aneròbica, és la comparació amb altres jugadors. I en concret per la polèmica Ronaldinho, que ja fa setmanes que dura. Em sembla que si totes les hores nocturnes que Ronaldinho passa de farra i les diürnes que passa complint compromisos promocionals, les passes dins d’un d’aquests artilugis, el aficionats blaugranes ho celebrarien més que la dona de Raul.

Dijous la colla del fòssils blaus presentaven un llibre pels que ens agrada la cuina de sempre. Receptes casolanes. Han recopilat un seguit de receptes que ha participat del concurs de peix blau i bacallà de la Festa Major de Granollers. I no ho dic per la meva, ja que amb l’adaptació o unificació d’estil que n’han fet, no s’entén res. Si us interessa ala web penyacalipo.com, hi és el redactat original. Força més entenedor i per tant més fàcil de seguir i imitar.
Les receptes que recull el llibre, reuneixen l’essència de la cuina casolana i està molt bé que hi hagi editorials interessades en publicar-ho, tot i la ridícula situació que han viscut el fòssils, que pel que van explicar en la presentació, van haver de finançar el projecte, posant en perill la seva edició.
Felicitats doncs als blaus, que com l’altra colla demostren que són capaços de fer bullir l’olla, en dates allunyades de la festa.

Fa dies que vaig veure la notícia a la tele i em va fotre un fàstic acollonant. Parlo d’una exposició sobre anatomia humana, que no prou contents en poder-la fer en materials sintètics tant perfectes com els que hi ha actualment, la fan amb cossos de veritat.
De veritat, amb fot fàstic. I més encara després de tot l’episodi del negre de Banyoles, en què la pell fina d’un metge haitià, va provocar un autèntic despropòsit. Ara, si. Ara es pot exposar carn humana.
Però sabeu què és el que em fot més fàstic. No sé com està la cosa actualment, però fa trenta anys a les facultat de medicina, els estudiants no tenien cossos amb què estudiar i/o experimentar. Després es van fer campanyes de donacions de cossos a la ciència. Estic segur que ara encara hi ha moltíssim estudiants de ciències arreu del món que no ho poden fer, mentre que ara a Barcelona, pagant una entrada tothom pot fer observacions, que més enllà dels que hi tinguin interès realment científic,a mi em semblen morboses.

Possiblement anava amb el fre de ma posat, per influències de Duran i Lleida i la por a què tot plegat trenqués la coalició. Però el cert és que la promesa de refundar el catalanisme i no sé què més, que `prometia Mas, va quedar en no res.
Ja es dona per entès que la gent, tots plegats, el catalans en concret, volem tenir el dret a decidir el que volem. És la mare dels ous del sufragi universal. I el que li vol sentir a dit tothom a Mas, és allò de IN-INDE-INPENDENCIÀ. Encara que no sigui fins al 2014.

A més de començar a nevar, les vacances nadalenques a Vaqueira seran formidables per a la casa real. Després dels diners que rebran d’”El Jueves”, ara ens rebran més pels cremadors de fotografies del vago.
Si ja de costum, anant de gorra, s’ho passen d’allò més bé, ara fins i tot en tindran per donar propines. Sigueu generosos, com els d’Orient.

Passaran els anys. Semblarà un tòpic. És un record. Una celebració.
Les persones honestes. Demòcrates. De tot el món. Celebren i celebraran, la mort d’aquest i tots els dictadors que han reprimit la llibertat dels ciutadans. Assassins!
Es l’aniversari. En perdo en compte. No oblido el dia, ni la vigília. Tots els que en aquells anys ja tenim un relatiu us de raó, recordem com va succeir. Com s’esperava. Com ho vam celebrar. Què fèiem aquell dia. Com va ser la vigília. Com éren els “partes médicos oficials. Com el mono va anunciar amb llàgrimes als ulls, la mort del burro, quan tots ja feia hores que ho celebràvem.
Els que anàvem a escola, vam tenir tres dies de festa, que van anar d’allò més bé per convertir-ho en una celebració encoberta.
En arribar a casa, i com feia altres dies de festa, vaig agafar la bicicleta. Em vaig fotre un pinyo. No gran cosa, rascades i ferides lleus. Amb tot, des d’aquell dia el dit petit de la meva ma esquerra no actua amb plenitut. Però quan me’l miro no em sento trist. Me’l miro amb alegria. Encara que aquells tres dies de festa no vaig poder sortir en bicicleta. Vaig tenir més temps pers seguir l’actualitat (evidentment manipulada) per la televisió i la ràdio. Amb posat foteta, vaig seguir l’enterrament i aquella cua de nostàlgics i morbosos que volien veure el burro mort. També l’enterrament. Però en especial recordo l’arribada de Piniochet a Madrid per fer els honors. Amb aquelles ulleres fosques (estil General Mola). També em va semblar apreciar una salutació freda, del llavors Príncep Juan Carlos, que devia estar ben assessorat del moment clau que estava vivint i que qualsevol gest es podia analitzar amb lupa des d’Europa, on encara hi té certa bona premsa, tot i la seva vagància, parasitisme, i exhibicionisme, que practica amb la seva família. La família de l’actualitat, que manté més similituds, amb la família del burro mort. No és casualitat, són parents.

Passaran els anys. Semblarà un tòpic. És un record. Una celebració.
Les persones honestes. Demòcrates. De tot el món. Celebren i celebraran, la mort d’aquest i tots els dictadors que han reprimit la llibertat dels ciutadans. Assassins!
Es l’aniversari. En perdo en compte. No oblido el dia, ni la vigília. Tots els que en aquells anys ja tenim un relatiu us de raó, recordem com va succeir. Com s’esperava. Com ho vam celebrar. Què fèiem aquell dia. Com va ser la vigília. Com éren els “partes médicos oficials. Com el mono va anunciar amb llàgrimes als ulls, la mort del burro, quan tots ja feia hores que ho celebràvem.
Els que anàvem a escola, vam tenir tres dies de festa, que van anar d’allò més bé per convertir-ho en una celebració encoberta.
En arribar a casa, i com feia altres dies de festa, vaig agafar la bicicleta. Em vaig fotre un pinyo. No gran cosa, rascades i ferides lleus. Amb tot, des d’aquell dia el dit petit de la meva ma esquerra no actua amb plenitut. Però quan me’l miro no em sento trist. Me’l miro amb alegria. Encara que aquells tres dies de festa no vaig poder sortir en bicicleta. Vaig tenir més temps pers seguir l’actualitat (evidentment manipulada) per la televisió i la ràdio. Amb posat foteta, vaig seguir l’enterrament i aquella cua de nostàlgics i morbosos que volien veure el burro mort. També l’enterrament. Però en especial recordo l’arribada de Piniochet a Madrid per fer els honors. Amb aquelles ulleres fosques (estil General Mola). També em va semblar apreciar una salutació freda, del llavors Príncep Juan Carlos, que devia estar ben assessorat del moment clau que estava vivint i que qualsevol gest es podia analitzar amb lupa des d’Europa, on encara hi té certa bona premsa, tot i la seva vagància, parasitisme, i exhibicionisme, que practica amb la seva família. La família de l’actualitat, que manté més similituds, amb la família del burro mort. No és casualitat, són parents.

Avui he fet servir el servei de rodalies de RENFE.
No em puc queixar, no senyor.
En els darrers 23 anys, no l’havia fet servir més de tres vegades, i sempre hi he notat millores. No m’ha tocat viure cap dels penosos incidents. Ja seria mala sort que en un dels tres dies, entre quatre mil, hagués sofert algun problema.
El transport públic que et pot portar del lloc d’origen al de destí, sense un despropòsit de transbords, és importantíssim per al bon desenvolupament de vida quotidiana a la ciutat. Del barri Lledoner/Bellavista a Passeig de Gràcia 33 minuts. En poc més d’un quart d’hora he resolt el que necessitava. 33 minuts més de pujada. Si sumem l’espera, en una hora i mitja, tornava a ser al Carrer Girona. A banda del servei d’helicòpter o l’urgent de les ambulàncies, tanta velocitat és impossible en hores diürnes.
Els trens ja no fan el soroll del “kru-kruk”. Per megafonia t’informen d’on ets. Rètols lluminosos t’informen de la temperatura. Entre el Clot i Sant Andreu no tens por de pedregades. A Sant Andreu ja no hi ha aquell tren estavellat en una via morta a primers dels 70, que va ser el preludi anunciat del que es va desfrenar a El Figueró al 1979 i que es va estavellar tràgicament amb un que pujava a Les Franqueses, a l’estació de la línia del nord.
Si el Conseller Nadal i companyia, posen fil a l’agulla i des de Madrid fan la cessió d’un servei en condicions, la línia de rodalies, reforçada amb el futur tren del Vallès, les coses poden millorar.
És moment de trobar solucions i fer-ho conjuntament. Prou de crítiques des de CiU, on cada vegada que es parla del tema, s’obliden que durant més de 20 anys van permetre que el manteniment de les línies fos invisible. Ara ha petat tot. Cal exigir d’una vegada que les inversions de l’Estat, amb els nostres diners, se’n recordin de nosaltres. A veure.

Un dimecres qualsevol, les deu del matí. Un vehicle motoritzar envaeix la vorera, d’aquest tram de carrer (carretera) que porta per nom de Plaça d’en Perpinyà (la dels porcs).
També podria ser en un altre indret de la ciutat. Jo mateix l'he vist per l'illa de vianants un dissabte a la tarda.
No sé si n’és, un , si en són dos, o en són tres. Imagino que és un, però cada vegada que el veig se’m poden els pels (els que em queden) de punta. Segurament ho trobo tant escandalós que temo que siguin més d’un, una colla.
És tracta d’aquesta mena de patinet urbanita motoritzat, que té una conducció (em sembla) condicionada per la postura del cos i que presumptament és fàcil de conduir. Pel que he sentit sobre aquesta mena d’objecte no hi ha cap ordenança (que la facin d’una puta vegada), i és per tant és delicat de tractar. Però és més cert, que si ho comparem amb altres vehicles, la cosa té delicte. Amb bicicleta, i amb tota lògica, no ens permeten pujar a les voreres, ni circular sense casc. Al cotxe no es permet als conductors usar el telèfon mòbil.
Us descric l’escena que us explicava en un principi. A més de pujar a la vorera sense casc i amb un vehicle motoritzat, el individu parlava tot feliç amb el mòbil. El més feliç de tot però, el guàrdia urbà motoritzat de la policia municipal de Granollers que va coincidir en un espai de no més de tres metres, amb ell i amb mi, i ni es va immutar.

Certament, no conec cap col•lectiu tant ample que pugui ser qualificat o desqualificat d’aquesta.
El comentari ve a ser una manera de mostrar quina de mena de valoracions gratuïtes, s’inclouen en el llibre que ha publicat el inqualificable polític convergent David Madí.
No, no he llegit el llibre, ni penso llegir cap cosa d’un personatge tant “sinistre”. Aquests dies se’n ha parlat a la premsa, i l’altra dia Mònica Terribas el va tenir assegut al seu informatiu. De les moltes opinions, valoracions i mentides que va dir, la periodista i ell van fer algun comentari al voltant d’un passatge del llibre en que denomina
al PSC com una colla de quinquis del Baix Llobregat. Aquesta definició ho diu tot. Del llibre no se’n pot esperar gran cosa, de la mateixa manera que del seu autor només se’n poden esperar accions de menys categoria de la que habitualment s’atribueix al denominats “quinquis”.
Segurament pretèn que a ell i als seus se'ls denomini "pijos de Pedralbes".

Passen el anys i canvien el Presidents, però la malaltia que afecta als culers no té cura.
Sempre he criticat l’afany avariciós, la vocació de “perro del hortelano” i la prepotència d’un club que es preocupa tant guanyar-ho tot, com d’evitar que guanyi els deu seu entorn.
Els de Granollers ho hem patit sempre en la nostra pell, en el tema de l’handbol. Sempre recordo aquell partit de finals del 70 que vaig presenciar al vell Pavelló d’esports en què els blaugranes tenien 7 ex-jugadors del Granollers, i us puc assegurar que alguns els tenien per no res, ja que passaven tots els minuts a la banqueta. Les ganes de tenir-los al seu equip per tal que no els pogués tenir l’equip contrari es concretava en el fet que entre els set jugadors esmentats hi havia dos porters. Aquests fets no eren altra cosa que la confirmació i la demostració d’una amenaça formulada per Josep Lluís Núñez, poc mesos abans en dir que el Granollers no guanyaria cap títol més, si d’ell depenia, després d’haver perdut al Pavelló.
Això mateix ha passat en diferents equips d’hoquei catalans, en el Joventut de bàsquet, li va passar al Manresa (TDK) quan va guanyar la lliga,li van fitxar Alston, que mai va ser titolar a Can Barça, i li va passar a L’Espanyol amb Soler i Valverde, després de la temporada UEFA, d’ara fa 20 anys.
Ara Laporta, que és com Núñez, torna la carga amb Valverde entrenador. Què hi ha més? Ganes d’aturar l’embranzida blanc-i-blava o solucionar el problema blaugrana? Valverde és entrenador per un equip ple de semi-deus?

Ja sabeu del costum d’aquest web de qualificar de vago el rei d’Espanya.
Aquesta vegada, es vau que s’ho ha currat. La multa que els han imposar per injúries a la corona, al dibuixants d’ “El Jueves”, són uns diners que han ingressat ales arques de l’estat gràcies a la seva gràcia. Possiblement, la Casa reial, desitjaria que prenent com referència el kamasutra, “El Juves” publiqués cada setmana una nova portada amb una postura diferent, encara que el protagonista fos en Marichalar.

La dreta espanyola i l’europea, no tenen res a veure. Sortint d’aquesta premissa imprescindible, no podem comparar mai un polític de dreta espanyol amb un d’europeu. És per això, que quan critico Sarkozy, que ho faig sovint, mai el deixo tant malparat com si es tractés d’un imbècil de PP o dels Kacinsky. Encara hi ha diferències. I com exemple la seva reacció davant els avisos mediambientals d’Al Gore.
Quanta cultura els queda per aprendre als imbècils del PP. Les seves actituds feixistes heretades del dictador els impedeixen comprendre poc més enllà de les seves butxaques. Maquiavèlics i avariciosos, només pensen en com enriquir-se. Mai han patit per si en la seva manera de fer donaven pel sac als demés. És per això que ara se’ls fa impossible entendre, o millor dit no volen entendre, que hi ha processos productius que són nocius per a la vida del planeta, encara que engrandeixin el volum de les seves butxaques. Sarkozy ho té clar. Al cap no hi deu tenir serradures.
O en tot cas millor que no en tingui, i que se senti persona humana. Després d’un dies de super-heroi, ara el poble el torna a fer tocar de peus a terra. Aquest vespre li venen problemes. Francesos en vaga. A veure com se’n surt.

La falta de costum i el desconeixement, són dos aspectes que van aflorar abans d’ahir, en la trobada-topada de països iberoamericans.
Juan Carlos I, el rei d’ells, va fer una aparició a l’estil “salsa rosa” per aturar un debat del mateix nivell, que el del programa televisiu.
Chàvez, que d’una banda té molta raó en denunciar com a genocidi l’actitud dels reis catòlics, la banda de Colom i els seus descendents, no toca bores quan acusa a Juan Carlos I. Ell no sap, o no vol saber, que aquest rei és un cap d’estat, que només regna. Un vago. Una figura decorativa. I per tant no sap res dels cop d’Estat de 2002. Possiblement no sap res més enllà dels metres d’eslora del “Fortuna”. Per tant, que segueixi tractant de feixistes als que realment són responsables de donar suport a un cop d’estat, i dos i tres. Perquè els muntatges d’Aznar i els seus, no són aliens a d’altres cops d’Estat, com el de Guinea Ecuatorial el mateix any.

La informació al voltant del magre futur que els espera als consumidors de caviar, si descomptem a la màfia russa, que en el seu país fa el que vol i se salta totes les normes, va més enllà del que us explicava dies enrere, pel que vaig poder saber en arribar a Moscou.
Tal com ja s’havia anunciat (amenaçat) al 2003, i arran de la forta baixada de les captures i de la població d’esturions. Segons els experts, la incontrolada activitat de pescadors furtius i l’extracció del petroli que ha anat en augment en aigües del mar Caspi en els darrers 15 anys, ha posat en perill d’extinció les principals varietats d’esturió: beluga, osetr i sevruga.
Ja al 2001, els estats que voregen el Caspi (Kazajstan, Iran, Azerbayan, Turkmenistan i Rússia), ja es van importar una moratòria i van establir unes quotes per a l’exportació, seguit les recomanacions de la Convenció de les nacions Unides sobre comerç internacional d’espècies de fauna i flora amenaçades.
La situació actual, es mantindrà al menys fins al 2.014, de manera que Carod i la resta de catalans, podrien celebrar amb cava i caviar la independència de Catalunya, si ens deixessin ser-ho quan el líder d’ERC ha plantejat els nostres límits. El que no és menys cert, és que els incipients productors de caviar de la Vall d’Aran poden aprofitar el moment i la situació que es crearà per créixer amb la seguretat de trobar sortida internacional al producte que amb tanta cura han començat a produir.
Mentre tant, i com us anunciava l’altra dia, a Rússia el caviar només quedarà a l’abast d’un quants potentats que podran anar a comprar-lo a les botigues de luxe que s’hi implantaran.

Encara que fa dies que aquest article va aparèixer a la secció de cartes de tres diaris. No vaig voler interrompre el seguit d’articles sobre la “Realitat Russa”, per a publicar-la el coincidint amb la pallassada de Rajoy. Amb el dies l’article ha agafat certa rellevància per culpa de l’encefalograma pla que caracteritza els feixistes. A un simpatitzant de Rajoy, és de suposar que un “pepero” feixista empedreït no li va agradar gens l’article, quan el va llegir en algun dels diaris. I des de Barcelona, pel que he pogut apreciar en el mata-segells de la carta anònima que em va enviar, ha volgut acollonir-me i recordar-nos una vegada més que la llibertat d’expressió i el feixisme, no han coincidit mai ni en els confessionaris (espai natural d’aquesta colla d’analfabets). Pels que no l’heu llegit ni a El punt, ni a les edicions catalanes d’El periódico, ni per suposat, a El Periódico d’Extremadura, aquí el teniu. I demà, una nova referència a la diferent manera de defensar el medi ambient, segons es tracti d’una dreta casposa i feixista o democràtica.
Senyor Rajoy:
Més enllà de les inoportunes paraules de Rajoy sobre el canvi climàtic, sobta per sobre de tot, l’afirmació en què declara cert amor en vers al medi ambient.
Senyor Rajoy, no em faci creure que vostè, una de les persones que va poder fer controlable el naufragi del Prestige dins el port d’ A Coruña, estima tant la natura, que va preferir contaminar centenars de quilòmetres de costa, i una quantitat incalculable d’aigua i fons marins.
Com en tantes altres qüestions, mostra pocs escrúpols.

A l’ambaixada espanyola a Moscou, per una d’aquelles casualitats entro en conversa amb un tipus amable i xerrarire. Un bon conversador Resulta que és nascut a Vic i tenim en comú algun amic i algún conegut. De fet ell, és el representant a Rússia de la cooperativa SERHS, una empresa de serveis fundada al Maresme, als anys 80, entre empresaris de sector turístic per a abaratir costos en diferents gestions comunes. La cooperativa la presideix el mateix Ramon Bagó, i en el seu creixement en el sector serveis, ha arribat a constituir-se com una agència de viatges, que distribueix turistes en els hotels que el grup té per Calella i Pineda, i per altres indrets de l’estat. Pel que em diu el senyor, setmanalment factura uns 2000 turistes russos cap a Barcelona.
El personatge en qüestió és un enamorat de Rússia, la poca estona que parlem no em serveix per conèixer el seu recorregut a Rússia fins el dia d’avui. Però si que capto certa admiració. Segons ell, i d’altres que ja m’ho han explicat, Rússia no et deixa indiferent, o passes totalment d’ella, o te’n encapritxes. Ell la coneix a fons, l’estima, i encara vol conèixer-la més. Diu que els russos són com els catalans, costa entrar-hi, però quan ho fas no en surts. Em canta meravelles de Moscou, de la qual destaca la seva grandesa, amb 20 milions d’habitants legalitzats i un quants més que no. També li agrada que sent tant gran, no hi hagi guetos. A Totes les ciutats hi acostuma ha haver-hi algun problemàtic, jo em temo que ho deuen ser tots, però ell diu que no. De “manguis”, n’hi ha a tots els barris,i per tant, em temo que tampoc ho deu ser tant segur.
En cantar-me les excel•lències i penes del país, em destaca que tot i tenir uns 158 milions d’habitants, dels quals diu que 58 són estrangers, diu que són molt pocs. Per posar un exemple em diu que és tres vegades més gran que la Xina, i en canvi hi ha una tercera part dels habitants. I ressalta, que mai Europa li estarà prou agraïda, en haver fet de tap. I recalca amb pena que possiblement 100 milions de jovenets han mort al llarg de la seva història aturant invasions. Més enllà de la de Hitler, assegura que els Mongols ens haurien envaït fins Portugal, si no fos per la valentia i tossuderia dels russos.

Si en el seu dia, us vaig explicar que l’avió (millor dit el bus amb ales) que va de Moscou a Perm, s’havia guanyat per honors el nom de “l’avió de l’ensaladilla”, el que fa el mateix trajecte a la inversa, es podria anomenar l’avió de Peter Pan.
Russia és un país, que per la seva gran extensió, sobretot amplada si entenem com a tal, la distància de l’extrem oriental i a l’extrem més l’occidental, té una gran diversitat de usos horaris. És tant gran que, tal com ensenyava un antic programa de la televisió soviètica, abans d’anar a dormir, els moscovites i habitants de les terres més occidentals, podien observar quina cara tenia el sol del dia següent, ja que en una connexió en directe amb qualsevol punt de la costa est, es podia veure com sortia el sol a la Unió.
Entre Moscou i Perm, hi una diferència de dues hores en els usos horaris, tot i la distancia no ser massa superior als 1100 quilòmetres, però per la seva situació, hi ha un meridià sencer entre les dues ciutats, que estan força a la vora de la ratlla del seu meridià. Per tant dues hores. Per això, l’avió de Peter Pan surt de Perm a les “x” hores, després d’uns cent minuts, arriba a Moscou a les “x” hores menys vint minuts. Fet i fotut, arriba a la mateixa hora que ha sortit, com si fos art de màgia. La qualitat dels avions, tampoc és res de l’altra món, no gaire més fiables que papallones, libèl•lules i altres mariconades que envolten a Peter Pan i el seu país on les busques de rellotge tampoc avancen.

Un pèl masclista, però pot aclarir conceptes. La realitat Russa (XIX) o realitat humana.

Ahir ja em vaig posar un pèl masclista en referir-me a la dona, el treball i la diada internacional que se celebra cada mes de Març a nivell internacional. Avui més, tot i aclarir que procuro que el masclisme només em traspuï, en situacions relacionades amb acudits.
Ja m’he referit dues vegades val tema de les dones conductores de tramvia a Rússia. Es pot observar que majoritàriament són dones les que el condueixen. En canvi, en el cas d’autobusos són homes. El meu control no ha arribat als troleibusos, però estaria bé. Pel meu conta vaig arribar a una conclusió, però abans de fer-la pública li vaig preguntar a un amic rus per veure si pensava el mateix que jo. Li vaig preguntar a una persona que es guanya la vida amb un volant a les mans. Em va dir el mateix que jo pensava: “Se suposa que com el tramvia deu ser més fàcil de conduir perquè les vies obliguen i no donen gaire marge d’error, ho deixen per a les dones...”
Més que la russa, pot ser un element de la realitat humana, amb tots els respectes per a la dona.

Iscrene Vash. La realitat russa (XVIII)

Us sembla un nom interessant, com protagonista d’una novel•la de intriga? Un thriller? O simplement un polític de males arts?
Ja sigui a nivell fonètic, o escrit, després d’uns dies (a mi ja és la quarta vegada que em passa, a Rússia) en un país on la llengua i l’escriptura són complicades i les desconeixes totalment, acabes per distreure’t, amb un seguit d’endevinalles relacionades amb la transcripció de simbols o sons, i deprés fer-ne la traducció més o menys aproximada.
Després de quatre vegades, conec força, però sense massa agilitat mental la transcripció dels símbols ciríl•lics amb el sò i la lletra que, més o menys els correspon de la fonètica i l’abecedari català. La cosa ajuda, però no arribes a gaire més que traduir algun enunciat i fotre-hi molta imaginació. Però el més fàcil és acabar errant. Fa quatre anys en vaig cometre un de molt divertit i inoblidable. Al mes de Març, a Rússia també se celebra el dia de la Dona treballadora, encara que a Rússia, s’anomena el dia de la Dona, i prou. Ja que aquí se suposa que tota dona treballa. Quin luxe! Les Raholes reivindicadores no tenen cap sentit. La igualtat, ja se suposa, com us indicava dies enrere amb el cas de les conductores del tramvia. Us en tornaré a parlar de les conductores de tranvia. Un altra dia. Demà?
Tornem a l’anècdota. En ser un dia assenyalat li vam voler fer un obsequi a una dona russa. Encara que russes, vam suposar que les flors també els agradaria, tot i que són dones treballadores de veritat. A la mateixa botiga on vam comprar flors, venien aquelles postals que són com caricatures, acudits, dibuixos...amb un gran enunciat, un titular. En un d’ells em va semblar evident que feia alguna referència a la dona i era de colors festius.... No vaig dubtar acompanyar el ram amb la postal. Que feia referència a les dones, no és menys cert. La paraula dona hi apareixia. Ho vaig endevinar. El que no vaig desxifrar era la resta. Deia el següent: Iaia, gracies per ser una gran dona. No cal ni especificar que la persona regalada no tenia ni 30 anys. Es va fotre un fart de riure. De sentit de l’humor en tenen, i més intuint que la cosa no tenia mala fe. Tant nosaltres com ella encara ho recordem i no ho oblidarem, mentre encara riem de la “posada de peu a la galleda”.
Aquesta vegada me’n ha passat una de més normal, però voldria passar-la per alt. En companyia de la mateixa amiga, en una oficina, observo un peu de carta on hi apareix en escriptura ciríl•lica alguna cosa així com Iscrene Baix. De fet fonèticament hi deia això. El meu problema ha estat que no sé ni què vol dir Iscrene, ni Baix. En tenir certes similitud en el nom del meu fill, vaig pensar que eren noms propis. No vaig dubtar a preguntar a la meva amiga si Iscrene corresponia a un nom masculí o femení.
Com dius? Em va constestar. Li vaig explicar que ho havia llegit en aquella carta que hi havia sobre el taulell.
Amic, em va dir. Iscrene baix, és una salutació de cortesia que tanca moltes cartes a Rússia. Seria com “atentament”, o allò que deien abans “enteramete suya”. Insisteixo en què el nom és interessant. M’agrada. Iscrene Vash. Us sembla adequat per a un personatge masculí o femení?
Si un dia l’utilitzo per a una novel•la, em portarà bons records. I penso que podria ser a més del nom del protagonista, el títol del llibre. Ara només falta una història interessant, i saber-la escriure.

En el darrer dia a Perm deixeu-me explicar quatre cosetes al voltant de la seva història.
De Perm es diu que és la terra llunyana sota la boira. Llunyana del centre estant. Llunyana des de Moscou. La boira deu ser-hi com a Osona o el Segrià, quan n’és època. Aquí acostuma a ser a l’Agost, amb un gran contrast de temperatura entre el dia i la nit, que afavoreix la condensació.
De Perm també se’n coneix l’adjectiu permià, que fa referència geològicament parlant a un període de la era terciària, i mundialment és utilitzat pels científics per designar peculiaritats geològiques.
Finalment als de Perm se’ls anomena orelles salades. Seria una cosa com la dels caps grossos de Mataró. Hi ha però, dues versions que ho explicarien. La més “light”, per dir-ho d’alguna manera, explica que d’aquesta àrea tant interessant, geològicament parlant, és rica amb sals. En concret a Solikamsk, ciutat de la regió de Perm, n’hi ha extraccions, i es una de les principals productores de món de sal fina comestible, no marina. Diu la llegenda, que les orelles grans i plenes de penellons, era una característica que la sal i el fred produïen en la gent que treballava i transportava sacs de sal.
L’altra, és més bàrbara. Perm és camí de Sibèria. Lloc per on passaven els presoners del Zar. Els que es morien pel camí provocaven un problema en els vigilants, ja que havien de demostrar d’alguna manera que se’ls havien escapat. Per això, ja morts els tallaven les orelles i les conservaven amb sal per demostrar que no se’ls havien escapat. Història potent.
El cert és que amb un nom o un malnom, pobles del nord, més al nord que aquí, es van anar instal•lant en un entorn miner, que va esdevenir industrial. No és casual que la regió de Perm sigui avui, una de les més riques de la Rússia actual, i per sobre de la majoria dels múltiples estats independents que formaven la Unió Soviètica. La part trista de la notícia és la sòlida industria armamentista, de la qual fa certa ostentació.

A Rusia no tenen cap ministre/a de foment amb el cognom Álvarez, però el tema obres, com us explicava dies enrere, no l’acaben d’encaixar del tot bé, i s’hi noten mancances.
Sobre la febre constructora i la baixa qualitat d’alguns paletes immigrats, procedents de Tajikistan i altres, avui n’he vist un exemple significatiu. Pujat les escales de la companyia aerea local 7-S, he pogut comprovar que els graons són d’una mateixa mida, més aviat gran, i el darrer fa la mida justa per encaixar. No hi ha un promig. Em dieun que això no és només una cosa d’aquell edifici, hi és a tot arreu,fins i tot en un hotel luxós acabar de refer.
No sé si les obres del ferrocarril se’ls ensorra, però en aquest tema deuen estar força millor. La línia ferroviària de Perm és la cèlebre, que camí de l’orient travessa Sibèria. La que aquí ens han venut com la del transiberià, tot un mite del qual, si en sentiu parlar a la gent de Russia, us caurà als peus. El famós i alhora luxós transiberià que ens ha arribat “d’oïdes” no existeix. Hi ha un tren, digueu-n’hi “borreguero” que va fins a Vladivostock, però ni les cèlebres novel•les policíaques l’han fet real. No, no existeix. Pel que m’han explicat si que existeix una cosa que es diu l’Orient Exprés, que si fa honor a la fama, però aquest no és rus. Va de París, fins algun punt de Turquia.

A Perm els esports que han donat més figures internacional són la boxa i l’esquí, es dona la circumstància que en el darrer europeu disputat al 2002 a Perm, van caure 11 medalles entre els locals. També es conegut l’equip de bàsquet, Ural Great, un dels millors de la lliga russa i que fou entrenat fa uns anys, pel cèlebre i mític Alexandr “Sasha” Belov.

El cas de l’efervescència pel futbol és més recent. De sempre hi ha hagut equip. Fins 1997 l’equip es deia estrella, i mai havia estat a la categoria màxima anomenada com l’anglesa, Primera Lliga. La segona, a Rússia és diu Primera divisió. L’Estrella de Perm sempre havia jugat a primera Divisió, però a la primera lliga hi és des de fa quatre anys i té ambició per créixer. Aquesta temporada a dos partits del final de lliga estava còmodament instal·lat al mig de classificació, vuitè de setze equips.

Vesteix a ratlles vermelles i negres, com el Milan AC. Estrella encara és el nom de l’estadi.

Des de 1997 es diu AMKAR, en referència als seus patrocinadors,empreses del sector miner. AMKAR, és una contracció de les paraules Amoníac i Carbonat. El cert és que el aficionats són barroers com els de tot arreu. El crit d’ànim i atac és: Orins! En referència al contingut d’amoníacs dels orins animals. Un pèl irònic.

Arribem a la darrera setmana del periple rus i ja us puc assegurar que no compliré alguna de les promeses fetes en aquest web. Com per exemple allò que us explicava dies enrere del circ. No us parlaré del circ, perquè segurament no hi aniré. Segurament no hi vam posar prous ganes, i vam deixar passar els dies que a nosaltres ens podia anar bé i els dies de “funció”. Ja hem fet tard....Tampoc, fins ara em veig capaç d’explicar-vos en massa detall tot allò del perquè Putin és tant estimat, i per exemple Kasparav es mirat amb desconfiança. Bé això, si. Diuen que ser un bon jugador, el millor del moment, d’escacs, no és garantia de res. I el que tenen menys clar és a qui representa realment. Per ara és una incògnita. De tota manera, en la distància, el prefereixo a Putin, si bé també he de reconèixer que amb la banda de màfies, mafiosos i mafietes que operen per aquest país, no et pots refiar de res i de ningú. I de fet Putin, reuneix tots elements per fer valdre allò de..”és millor boig conegut....”

Ans al contrari, us puc comentar alguns aspectes, anècdotes o fets, que no imaginava ni ahir mateix, que us podria explicar.

Anit vam tenir dues convidades d’excepció a sopar a casa. Dues amigues excepcionals que ens van fer passar una bona estona. Ens van regalar amb la seva presència i amb els fets.

Per engrandir coneixements al voltant del caviar vermell, el de salmó, us explicaré que normalment sen consumeix de dues espècies diferents. Dues espècies, que ara per ara, no tinc collons de donar-vos la traducció del seu nou ( si algun dia me’n assabento, ho faré). En rus, les espècies es diuen niérka i kietà, no us puc donar encara detalls de l’aspecte, ni més dades del salmó. Dels ous si. Pel que vaig intuir, el kietà és el que mengem més habitualment i acostuma a ser d’un vermell ataronjat. El niérka té un to vermellós més pujat. No crec que es pugui generalitzar al voltant de quina de les dues té un sabor millor. Al meu parer no és millor ni l’un, ni l’altra. Depèn de la collita i l’estat de la conserva. Ahir ens van agradar tots dos, les enteses deien que trobaven més saborós el kietá. El nièrka que vam menjar era d’una conserva més resseca. El sabor era un pèl més amargant, sense molestar. El kietà, presentava una untuositat més homogènia. Tots dos eren prou salats. Bons i comprats a granel al súper-mercat.

Un altra aspecte del sopar, fa referència la mentalitat russa, en un aspecte del menjar que tampoc ens ha de sorprendre tant, ja que és el mateix que nosaltres van viure ala infantesa. Però la gràcia està en la manera d’expresar-ho. És tot allò que de petits ens explicaven com un clar concepte de bona educació i que era referent a no deixar res al plat. Deixar-lo ben net. A elles també. Però, si a nosaltres ens deien que això era un concepte de bona educació, o allò que a l’Africa (al Biàfra, deien) molts nens passaven gana, o simplement que durant la guerra i la post-guerra a Catalunya es passava gana, a elles els deien alguna cosa així com, “les noies de Lenin no deixen res al plat”....Tampoc són tant diferents a nosaltres. Encara que està clar que a la majoria dels que us conec, si ens haguessin dit que els nois de Jose Antonio s’ho fotien tot, els hauríem engegat a la merda.

Finalment, us vull parlar del “Kolin, kokolin, kokolin, kokolon...”, perquè el sopar es va acabar cantant-lo i sense vodka. Va succeir de la següent manera. L’amabilitat de les amigues va arribar a l’extrem de portar-nos més regals, a banda del caviar. Ens regalar un instrument musical anomenat gúsli, que seria una mena d’arpa. El instrument porta com una mena de “xuleta” per interpretar cançons russes. El clàssic, anomenat Kalinka, entonat ( o mal entonat) per la meva veu, ja us podeu imaginar com va resultar (està gravat en vídeo). Però el més interessant del cas és que us en puc exposar la traducció. Ja sabeu, com us advertia que la lletra és totalment innocent, tot i que sempre l’hem sentit interpretat a tipus quadrats, uniformat i amb cara de pocs amics i molt vodka.

La lletra, literalment, comença amb el nom de la cançó i que fa referència a un fruit del bosc que és comestible, com les maduixes, els aranyons, els gerds....i que no m’han sabut traduir (ho buscaré).

Diu:

kalinka , kalinka, kalinka és meva.
En el jardí hi ha gerds i kalina, i tot és meu.

La cançó va repetint això, tantes vegades com vulgueu i a cada vegada a una velocitat més gran. Sonaria per síl·labes i enllaços: KA-LIN, KA-KA-LIN, KA-KA-LIN, KA-ÉS-MEVA

M’he permès la llicència de fer-ne dues versions. Una de Catalana i una de Navarresa

La Catalana, diria:
Cirereta, cirereta, cirereta d’Arboix.
Al bosc jo la cullo quan es la tardor.....

És a dir CI-RE-RE-TA, CI-RE-RE-TA, CI-RE-RE-TA-D’AR-BOIX
AL-BOSC, JO-LA-CUL-LO, QU-AN-ÉS-LA-TAR-DOR

La Navarresa, diria:
Pachín, Pacharín, Pacharón, Pacharán
El arandano me cuece la mentalidad

És a dir PA-CHÍN, PA-CHA-RIN, PA-CHA-RON, PA-CHA-RAN
EL-ARAN-DANO, ME-CUE-CE,LA-MEN-TA-LI-DAD.

Si els russos ho canten amb el vodka a flor de llavi, perquè no la podrien cantar navarresos i bascos, carregats de patxaran?

Si un dels pocs al·licients dels viatges ocasionals i circumstancials a Rússia, és la possibilitat de poder degustar caviar a preu més raonable, que no pas l’extorsió que pateixen els amants d’aquests ous de peix al nostre país, quan en volen menjar.

A partir de l’any que ve ja no se’n podrà comprar en els supermercats, de fet ja ara, a la capital hi ha pocs llocs on se’n vengui. Com passa a Holanda amb la marihuana, o a tot arreu amb les joies, el caviar es vendrà ja al 2008 en botigues especialitzades.

Això s’acaba!

Bé no és que s’acabi, però tot sembla indicar que el preu a Rússia, també serà prohibitiu. De fet, ara ja ho és per a l’economia del rus mitjà. De fet el rus mitjà, és una estament social que no abunda. A Rússia, en general hi ha els pobles de sempre i els nous rics. Al mig hi queda poca gent. I us puc ben assegurar que del mig cap avall, poques economies domèstiques poden suportar el luxe de consumir l’ou de l’esturió. L’ou més popular és el de salmó. I en aquest tema us puc també assegurar que el caviar de salmó és de gran qualitat. I a mi personalment m’agrada més que el d’esturió. Encara que gastronòmicament parlant no sigui del tot correcte dir-ho. Però sobre gustos....

En aquest tema com en tants d'altres estic de la part del proletariat rus. Els que no hem estat educats en el món piju i només l'hem degustat ocasionalment, no devem tenir el paladar acostumat a aquest menjar. Al poble rus humil, els passa el mateix. Ells, després de l'època dels “cupus” i els racionaments, difícilment han pogut tastar altra cosa que els ous de salmó i encara gràcies. És per això, que en tastar-lo gaudeixen molt més i reconeixen si és de bona o mala qualitat. En canvi, el negre, els passa com nosaltres, n’han menjat molt poques vegades i no hi tenen el paladar acostumat. A més amb el vermell, tenen la gran sort de poder-lo comprar a granel. Depenent de la seva procedència, època de l'any i altres circumstàncies, el pots trobar més o menys gustós, més o menys salat i més o menys gros. La sensació de fer esclatar a la boca un ou de salmó de la mida d'un cigró o d'un pèsol és indescriptible. El dia que tens la sort de trobar al mercat un bon caviar de salmó de les mides abans esmentats et queda un record a la boca, difícil d'oblidar. Difícil d'oblidar per a nosaltres, els estrangers. Ells, actualment no tenen problema, cada dia en poden trobar al mercat i a preu relativament assequible. (Assequible per nosaltres, per a ells no tant. La llauna de 150gr surt a uns 9 euros. A granel encara surt més bé si tenim en compte la relació qualitat-preu).
Conclusió, el caviar d'esturió és molt bò, però no me'l compareu amb un bon ou de salmó de les característiques abans esmentades. I si parlem de preus, els ous vermells també resulten més assumibles per a les nostres butxaques. Deixem el caviar d'esturió per a la bella aristocràcia russa, per a les noves mafietes russes i per la pijeria d'aquí que es pot permetre anar avui al Drolma, demà a Can Fabes i el dia, que els toca la reserva quinquenal, al Bulli, i demanar un bon caviar rus o iranià, que segur que en tenen. Per degustar uns bon ous de salmó a granel heu de viatjar a l’ex-país dels soviets i dels zars.
Allà l’acostumen a menjar amb torrades i mantega, i acompanyat d’un bon vodka. Cosa que no és d’estranyar, tots els àptas els acompanyen de vodka, com aquí els acompanyem de vi. Ells beuen vodka i aigua per esbandir la gola. En lloc del pa i la mantega, també el mengen damunt de blinis. Blinis és un altre dels tipismes culinaris de l’est. És una mena de crispell, més cremós. És a dir la llet i l’ou hi participen. És per això que quan els russos parlen dels seus blinis ens fan entendre que són una cosa assemblant als creps francesos. De fet, al típic crep francès també en diuen blini.

Per entendre’ns, si coneixem el gust, el gruix i l’extensió del crep i del crispell podem dir que: El blinis seria un crispell amb sabor de crep.
L’altra gran llegenda que ens han volgut creure els pijos, és la que diu que el bon caviar es menja a cullerades, i també es total o parcialment falsa. Això és cosa de les pel·lícules, i algú n’ha volgut prendre l’exemple A qui li deu venir de gust fotre-se’l a cullerades se’l fot a cullerades i a qui li agrada més amb forquilla i té la butxaca prou granada per fer coses estrafolàries, el deu menjar amb forquilla. No us faci doncs vergonyar dir que us el mengeu amb torradetes i mantega, o amb blinis. El que hem de tenir més o menys en compte (depenent del gust de cadascú) és el grau de salat del producte. Llavors ho heu d’equilibrar amb més o menys gruix de mantega o amb un tipus de pa més o menys salat.