Cremar fotos de Toni Albà, cintes de video o en lloc de cremar, submergir a l'aigua les fotos, pot ser una nova mesura de manifestar-se en contra de corona, sense que cap fiscal "mindundi" s'hi pugui agafar per empurar al personal.
Són diferents suggeriments que he recollit en diferents mitjans de comunicació, expressats en tertúlies, articles d'opinió o finsi tot en les tires còmiques.
Són només algunes idees, al voltant de la polèmica de la cremada de fotos i les seves conseqüències, prous ocurrents i entre les quals destacaria la d'un contertulià radiofònic referint-se al fet, que si un d'aquests actes es feia a Banyoles, hauria resultat més espectacular i possiblement no imputable, submergir fotos al llac.

Massa lluny. 150 metres, la distància de l'escenari al gol nord és massa gran per poder assegurar que has vibrat d'allò més en un concert musical. No pot ser gaire més, que per la tv.
Ni l'ajuda dels binocles, ni les 3-5 pantalles gegants et deixen prou a prop. I tot que érem dos, quedes un pel sòl enmig del 50.000 persones, si no tens al voltant tota la colla.
Sempre tens la possibilitat de saltar a la gespa (tapada) i emular el gran Raul Tamudo, però la nit dels The Police, tampoc va ser una nit vessant de marxa i invitació al ball, que t'obligués a saltar a la gespa a marcar-te uns passos. Jo no ho vaig fer.
L'edat marca. Ni nosaltres som els mateixos de fa 23 anys, ni ells tampoc. La referència que es tracta de grans músics ja la teníem, i la confirmació la vam tenir a la primera meitat del concert, que realment va sonar millor que fa 23 anys. La marxeta, però va ser molt inferior.
Recordo aquella nit a Sant Andreu, al Narcís Sala, una actuació més animada, on gairebé tots els temes sonaven de dos en dos, o tres.
Començaven la peça amb un dels múltiples temes de ritmes a cavall del reage i l'ska, i l'acabaven amb qualsevol dels temes marxosos, després d'un enllaç compassat. Era obligat. La musica dels police no té secrets i a ritme de baix tot es empalmable. D’aquell dia recordo una perfecta "empalmada" entre el Can't stand losing you i el So lonely, memorable.
Ahir, no. Ahir va arribar tot engrunat(tret de dos casos) i amb el defecte (segons la meva orella) que a partir del DeDoDoDo, que dividia el concert, es va produir una saturació de so, al crit pelat d'Sting, que es va anar repetint fins el final de concert, coincidint amb la fase de més marxeta.
La primera meitat va sonar millor, tot i que als temes de l'album Sincronicity, s'hi trobaben a faltar els instruments d'estudi.
Per rigurós ordre, van anar sonant Message in a bottle, sota la lluna plena el walking on the moon, sinchronicity, voices inside my head, Don’t stand so close too me, Driven to tears empalmat amb un final improvitzat per Sting del Hit the road Jack, que va popularitzar Ray Charles, no more, no more, no more, no more. Tot seguit Hole in my life en que hi va haver lluïment de “solos” per a tots tres, en especial Andy Summers, Truth is everybody, que amb el pas dels any dubto que interpretessin a Sant Andreu, Every litle thing she does is magic, Wrapeped around your finges, amb desaparició momentania de Steward Copeland (snifar?) i uns segons de repòs, abans d’arrencar amb l’enganxosa De,do,do,do,De,da,da,da en què hi va haver una saturació de sò, pels crits d’Sting, de nou un petit repos per arrencar la part final amb Invisible sun, Walking in your footsteps amb esquelet de dinosaure inclòs, Can’t stand losing you/ioieiieio/can’t stand losing you, empalmades tot recordant en veure l’aspecte de Summers aquella versió que cantàvem de joves que en lloc d’acabar amb ie-io, acababem amb la ia-ia, un Roxanne innecessariament allargat després de recordar-li que mantingui la llum encesa perquè ja no és puta, que en el meu concert imaginari semblava que ni pintat que fessin una empalmada amb Sprits in de material world, que ens la van estafar. Una pausa per al primer bis (fals bis perquè ja estava programat) i tot seguit un king of pain en què hi faltava la brutal instrumentació del disc en l’estudi. So lonely i per acabar l’educorada Every breath you take (un altre bis programat) i la definitiva, el Next to you que encapçalava el primer àlbum de la banda.
I si he començat referint-me a l'edat. La nostra i la d'ells, no podia passar-hi per sobre sense referir-m'hi de nou. La marxeta limitada pot ser un símptoma. El repòs que feien, allargant algun tema innecessàriament, també.
No es notava gens en la cara d'Sting, retocada magistralment per un lifthing que contrastava amb les profundes arrugues i papada d'Andy Summers. Pobret ja té 64 "tacus". Sting encara podria fer sense desentonar un paper protagonista en una nova versió fotogràfica de Quadrophènia, amb permís de The Who.
Stewart Copeland, lluïn indumentària, melena canosa i jovialitat indefinida amb cara d'entremaliat, va tenir com els seus companys alguns moments de glòria.
En resum, una nit per testimoniar la nostra admiració pel grup, que podia haver estat millor. Sempre amb el condicionat del anys. Ens en restaríem 20, i la cosa milloraria.
I com sempre, cadascú va trobar a faltar la seva cançó preferida entre les oblidades. A mi em va quedar per escoltar The Bed's too big without you. Possiblement també, per coses de l'edat se la van saltar, oblidar, alzheimer....

Encara no l'he acabat de llegir. Me'n queda un tros, però el cert és que m'ho estic passant bé llegint-lo. L'ha fet la Sívia Solanas i és una part de la història recent de la nostra ciutat.

Per a mi, a més, el llirbe de la història de la ràdio té l'avantatge, que és també una part de la meva vida. Privada i professional, i m'ha vingut de gust recordar-la.

Del seguit d'anècdotes que explica el llibre, us demanaria que no el prenguéssiu al peu de la lletra ni en prenguéssiu conclusions definitòries. Us ho dic, perquè en referència la meva persona se m'adjudica un bronca a al meu amic Pep Vilar, que jo no recordo havar-li clavat. A la feina. Possiblement anant de festes i de copes, li puc haver retret que no hagués aprofitat el seu "sex-apeal" per tenir més èxit tots plegats, però a la feina poques bronques havíem tingut.

En un altra passatge se m'adjudica l'habilitat d'escaquejar-me de la feina, per anar a fer un bon berenar. I us puc ben assegurar que això només va passar una vegada i de manera improvisada. I us en podria donar més detalls. Detalls gastronòmics i professionals. Els més cert de tot, però, és que la feina del dia (Informatiu vespre) va sortir com una seda, i no es va notar que haguéssim fet un bon berenar.

En resum, un llibre interessant, al meu parer. Un parer, que més parcial no pot ser. Espero no haver de fer més desmentits d'aquí a quan acabi de llegir-lo.

Que us parli dos dies seguits de Joan Laporta, ja podeu intuir que no pot ser per res de bò. En el cas d’ahir, la cosa tampoc el situava com a protagonista, que és el que realment vol ser sempre.

Com el pitjors dels polítics, Laporta parla més del compte, per desviar l’atenció, quan se li plantegen problemes a casa. Ara, resulta que ens ha sortit més papista que el papa i per desviar l’atenció entra en la guerra de samarretes i banderes. Només li queda posar-se a cremar fotos. D’en Bernabéu si pot ser. Ara es declara per les ones d’una emissora d’abast estatal, gran defensor de les seleccions, de la catalana.

Si en realitat és així, va tenir la gran oportunitat de la seva vida de demostrar-ho. Va ser enmig de la gran polèmica, quan la selecció d’hoquei patins va trencar el gel a nivell internacional. Aquella era l’oportunitat, aquell era el moment de trencar. Secundar la iniciativa d’altres equip de la lliga que proposaven abandonar la competició estatal i fer una lliga catalana que desvinculés els nostres clubs de la Federación Espanyola. En el cas del hoquei, és de les poques competicions, en què es pot fer una acció com aquesta sense afeblir la competició, donada la potencia incomparable dels clubs catalans.

Ja veurem com s’ho arregla en el front del futbol. Malauradament, per sentir-ne parlar, haurem d’esperar que hi torni haver algun problema al vestidor.

Abans d'analitzar el possible fitxatge de Mourinho pel Barça, caldria fer unes puntualitzacions. Veure'l de balugrana no seria cap sorpresa. Ja va vestir de blaugrana en les facetes de traductor i entrenador, i a ningú li va semblar malament. Tampoc es pot dir que quan de blaugrana va protagonitzar les seves primeres actituds xulesques, no es pot dir que fos rebutjat pel barcelonisme. El consideraven simpàtic i guapo.
Kubala i Shuster, també van ser odiats pel barcelonisme, i Kubala va retornar d'entrenador, i Shuster figurava com a probable substitut de Rijkard. Si, perquè ja s'ha comentat més d'una vegada que Rijkard no serveix, i que se li busca substitut. I quin entrenador lliga més a la imatge xulesca d'un president "xuloputes"? Si, es clar, Mourinho sembla fet a imatge i semblança de Laporta.

El tema Duran, sembla que s'emmerda més, a mesura que passen el dies. No sé ben bé quin, ni qui més o qui menys, però n'hi ha més d'un que n'està fart.

Uns farts perquè els altres sempre han viscut de la moma. Els altres farts perquè sempre els han tingut per no res. Els uns fart de veure un senyor que es toca els pebrots, mentre no aconsegueix els seu únic objectiu que es diu Ministeri de no sé què. Els altres farts perquè no se'ls té en conta a l'hora de liderar la coalició.....



Desenganyem-nos i diguem les coses clares. Unió ha estat una formació "xollo" mentre va manar Pujol. manaven i no es desgastaven. Ocupaven un 25% dels càrrecs importants, sense haver fet gaire mèrits. Van utilitzar CDC i la coalició, per ser algú. I Pujol també els va utilitzar. Tot i ser un líder indiscutible, Pujol va aprofitar Unió, per no sentir-se arraconat en un partit on hi havia molts secors laics i ateus que no podia reconvertir. La seva proximitat a Unió, el feia sentir-se més segur i lluny del pecat. També un "xollo" per Pujol. Unió va aglutinar per a la coalició els vots dretans, de gent a qui li feia angúnia votar els hereus del franquisme. Una suma, que ara es trenca. Els convé separar-se?

Vi de gel a Meranges. Terra de ceps
Aquest cap de setmana he estat testimoni d’una lloable iniciativa. Un grup de joves emprenedors dels entorns cerdans, entre els qual hi ha els meus amics, Frank, Eudald i Albert, han pres la iniciativa de plantar vinya a alta muntanya. És la realització d'un dels somnis, del mai prou reconegut, Eudald Vila.
Serà, o millor dit, ja és i de llarg la vinya més alta d’Europa. Un continent on no acostumen a plantar-s’hi ceps per sobre de 1.300 metres. La de Meranges és a 1.700.
Assessorats per Joan Vaqué i Martí Panisello, han escollit el lloc i les varietats a consciència. Dins la privilegiada vall o altiplà de Cerdanya, han escollit una vall d’orientació sud, sud-oest, que obté els avantatges de les temperatures dels sol de la tarda, i per tant ajuda a mantenir la temperatura adequada per a afrontar les fredes nits de muntanya.
La vessant experimental de l’aposta, els ha portat a plantar les varietats furmint, semillon, sauvignon blanc i gewurztraminer, que són les clàssicament utilitzades per al vi de gel i per a d’altres vins olorosos d’Hongria, Alsàcia, Albània i Alemanya, a banda de l’aposta del Picapoll, que el farà entre d’altres característiques,diferent a cap d’altre. A més podem assegurar que no es perdrà en aspectes artificials com el vi de gel que es fa avui al Penedès. Com mana la tradició,el de Meranges, a partir de 2008, es collirà glaçat en planta, sense utilitzar la trampa-recurs de glaçar el most una vegada feta la premsada.
La vinya es va planta per Sant Jordi i evoluciona favorablement. Tant, que la planta ha guanyat una alçada en quatre mesos, similar al que creixen en dos anys al Penedès.
El sòl, de pissarra, va ser adequadament adobat amb fem de les ovelles de l’Albert. Albert Pons, és el formatger de Meranges, on s’hi fa i es cura un interessant formatge d’ovella.
Entre els 10 sota zero de les nits de hivern i els trenta graus de l’estiu, els evolucionaran per a la creació d’aquest vi prou original, que actualment només es fa de manera natural a Alemanya, Àustria i Canadà.
A poc quilòmetres d’on neixen el ceps (bolets) de més prestigi, hi evolucionen els ceps (vit) que ha de donar un nou i genuí atractiu als Pirineus. Meranges serà terra de ceps per duplicat.
Pel que fa a l’evolució del bolet, la cosa no va del tot bé. Caldrà esperar la florida de la pròxima lluna. L’Albert m’ha fet una proposició interessant. D’aquí a quinze dies us en parlaré.

No sé si circulant per les nostres carreteres i autopistes, heu passat por, heu tingut la sensació d'estar en perill o simplement, com faig jo, preneu sovint la decisió de canviar de carril, o de fer un avançament ràpid, per tal d'allunyar de la vostra vista un camió carregat en excés o perillosament.

A mi, un vegada, la furgoneta que portava davant a l'autopista em va deixar anar un escalfador d'aigua nou, encara embolicat amb porexpan, dins una caixa. Gràcies la seu petit volum i la feblesa de l'embolcall em va quedar atrapat sota el cotxe i el vaig arrossegar fins que vaig aturar el cotxe. No va passar res, va quedar encaixat sota i prou. El vaig enretirar i el vaig deixar al voral. També me'l podia haver quedat....

Recordo haver canviat de carril o haver avançat a corre cuita, unes quantes vegades. Ho faig sempre quan vaig al darrere d'un cotxe amb el porta-esquís imantat. També com aquest matí, quan porto al davant un camió carregat de troncs d'arbres de grans dimensions, que s'aguanten només pel seu pes i al darrere del furgó no hi ha cap porta que els aguanti.

I com anècdota, recordo una vegada en que, per moments, em vaig posar especialment nerviós. Era a l'autopista Bilbao-Behovia, ja arribat a Bilbao. Portava al davant un camionet blanc, i tot de cop vaig llegir i interpretar, que era d'una empresa d'explosius i que anava carregat. Pel lloc on em trobava i les característiques de la càrrega, ja us podem imaginar que em va passar pel cap, fins que no vaig prémer l'accelerador i el vaig perdre de vista.

Desconec fins a quin punt, el responsables de transit fan controls per evitar accidents provocats per excessos o la inadequada càrrega, com tampoc conec la reglamentació, però em temo que una col·lecció de troncs de vàries tones no es pot posar al damunt d'un camió, sense un seguit de normes de subjecció de càrrega, senyalització o custòdia de la càrrega (en el cas dels explosius) des d'un vehicle acompanyant.

Si tot sabem i tenim molt clar, que el treballar i la política, no es toquen per cap costat, em sembla molt forta la insinuació de Mas, referint-se a Duran i Lleida, com un gandul. No crec que Mas l’avantatgi massa en aquesta virtut.

No, no són pencaires de mena. Aquesta vinculació del polític, més aviat amb la bona vida, m’ha fet venir a la memòria un comentari que li vaig sentir una vegada a un periodista belga o francès que seguia de prop l’activitat política a Brusel·les i Estrasburg. Referint-se al malaguanyat, Pere Esteve, llavors eurodiputat per CiU, va fer un comentari en una roda de premsa convocada al Col.legi de Periodistes de Barcelona pel Grup de defensa del Ter, per comentar una denúncia feta contra el govern català de Pujol, pel poc interès que mostrava en la contaminació de purins del riu. El periodista va expressar amb tota claredat que Esteve era un dels polítics que acostumava a fer “campana”.

M’agradaria algun dia llegir algun llibre en què algun xafarder, ens expliqués algunes interioritats de política, sobretot la referent als parlamentaris que passen llargues estades fora de casa per anar per complir amb les seves obligacions. Perquè entengueu a què em refereixo només us en comentaré un. Us diré el pecat, però no el pecador. Un destacat polític català amb cara de felicitat saluda a un amic meu. El meu amic li diu: Com va per Madrid?”Fas cara de follar molt”. Contesta, el polític, sense abandonar la cara de felicitat. “Uy! Molt,molt...una passada”

La qüestió és molt delicada, i entra dins la temàtica sobre la qual m'agrada menys opinar. Temes que es refereixen a la vida privada de les persones, i que afecten directament situacions emocionals crítiques, no estan entre els meus predilectes.

El cas de la nena Madeleine, carregat de rumors i de informacions contraposades i que a més a més, han arribat a provocar la mala relació de dos països, són de difícil diagnòstic.

Sigui, quina sigui la veritat, em sembla d'entrada, un cas per a emmarcar. Un cas model per a explicar, en especial als progenitors anglesos, el que mai han de fer amb el seus fills. El que mai han de fer, i que pel que es veu, és molt habitual que facin.

Diuen que és més que habitual al país de la Reina mare, que els pares deixin a casa fills tant petits com la Madeleine i els seus germans. Que els subministrin somnífers i tranquil·litzants, per tal que no els molestin. I més a més, no contents de fer les dues coses al mateix temps, ho arrodoneixen tornant a casa alcoholitzats.

Tot un exemple, prou greu, per donar feina a Scotland Yard, a investigar quins pares sotmeten a aquesta mena de maltractaments als seus fills. Els McCann, segurament van tenir molt mala sort i van reaccionar erròniament. Però aquesta mena de mala sort, només es pot donar en pares que que droguen i abandonen als seus fills, i això per generalitzat que estigui al Regne Unit, necessita d'una investigació més seriosa.

Molt emprenyat. Vaig escoltar per la ràdio, Duran i Lleida. Molt emprenyat.
Es pot entendre que Duran pateixi d'un constant fred de peus, en veure que Mas ocupa indiscutiblement el lideratge. I més tenint en compte que sovint se sent arraconat, per un líder que mai ha demostrat ser excessivament espavilat.
No prou afectat, ara està patint un atac de banys, davant l'acostament de CiU i ERC, i el conseqüent desig del PP, de engrandir la família a la colla de Duran.
Fred de peus, atac de banyes, calba glaçada...Duran no pot deixar-se emportar pels nervis, i llença per la borda la possibilitat d'obtenir uns bons resultats, en vista a les eleccions, i d'engrandir amb nous pactes el número de vots. Ja sigui amb aproximacions a sectors maragallistes, o d' Esquerra, les operacions de la seva coalició només les hauria d'analitzar com una manera d'aglutinar vots, en un moment de desencant general. Però imagino que els personalismes dels polítics catalans, pot desembocar en una situació més caòtica per als seus interessos, amb un vot més dividit.

De totes maneres no penseu que em preocupin massa les baralles entre covergents i cristians.

Fullejo un diari d'avui. Qualsevol. Faig l'esforç de contar les fotos. Sense comptar les ties dels anuncis de contactes, me'n surten 125. Si hagués fet el càlcul del número de persones reconeguts que hi sortien, possiblement la xifra superaria les 200 persones.
És només l'experiment de intentar fer-me una idea, de la quantitat de gent que es pot sentir molesta quan cremem diaris, encara que sigui per encendre el foc a terra, quan els estenem pel terra després de passar el motxo, o fins hi tot quan per necessitat extrema m'hi he eixugat el cul.
Resulta que cremar fotos ha esdevingut una falta greu. Sobretot si la foto, en biquini o no, retrata alguna persona de sang blava i gran poder. Us puc assegurar que cada dia, els diaris recullen imatges dels personatges més poderosos. Espero que no es revoltin, i m'acusin de qualsevol deslleialtat, ni res per a l'estil.
No us sembla absurd, tot plegat?
M'agradaria que la llibertat d'expressió fos permesa, i per tant, que els que representen al poder no busquessin els més mínims detalls per desacreditar les protestes, la crítica.
A veure. Si un grup de manifestants vol expressar també de manera gràfica, la seva disconformitat del fet que viuen en país que està sotmès a un altra, cremar la bandera de l'opressor o la foto del seu cap, és la manera més entenedora de fer-ho
Ja sé que la foto del cap d'Estat podria servir per reivindicar altres coses. Si algún dia ens hem de queixar que algú no compleix l'article constitucional que ens fa iguals a tots, ho farem ensenyant la foto dels que viuen amb més privilegis. Si algun altra dia ens queixem que no tots els majors d'edat del conjunt de la nostra comunitat penquen i no contribueixen en matèria de impostos, també ensenyarem la seva foto. Com ho farem el dia que ens queixem d'una família que viu, amb patxorra i hostentació, del que produïm la resta dels veïns. Fins i tot, la cremarem.

Tot i la se va cuidada posada en escena, la utilització dels mitjans més adients i les veus professionals més qualificades del país, ben segur que el programa mania, no arribarà a les cotes d’audiència, del més aviat hortera, participatiu i “resultón” cantamania de l’estiu passat.
No us puc dir que m’agradi, ni em deixi d’agradar, mai m’han agradat aquesta mena de shows televisius. Des dels de Joaquin Prat i Laura Valenzuela, fins als de José Luís Moreno, passant pel de Bàrbara Rey, mai he tingut predilecció per ells, ni quan només hi havia un canal(tve). D’aquella època recordo que aquells programes només m’enganxaven, els dies que anunciaven la presència d’Esteso i Pajares.
En resum no m’agraden, ni en aquest cas té un major interès pel públic en general, ni per a mi, que el hortera Cantamania. De tota manera, té un mèrit. Posa fi a una carència històrica del nostre país. Aquí mai hem cantat, els grans hits, traduïts al Català.
Si una cosa he admirat sempre dels bascos, entre d’altres, ha estat aquesta. Recordo des de fa molts anys (25-30?) que totes les vegades que he entrat a Euzacadi amb la ràdio de cotxe connectada, m’ha agradat escoltar precises “versions croners” de grans hits de la música moderna internacional, cantades en eusquera. Si aquí hi hagués hagut el mateix costum, tret de la Salseta del Poble Sec i poques excepcions més, hauríem entonat el Yellow submarine, amb un Groc i no un Amarillo, per posar un exemple. Ja era hora, doncs, que poguéssim cantar en català aquests temes.
Possiblement, els bascos ens admiren per la nova cançó, i si, segurament les empreses discogràfiques haguessin gastat diners en això, no n’haurien invertit tants en la cançó. Però també es podien haver compaginat les dues coses amb èxit.
Ara, segurament la nova iniciativa ha respost a una aposta per repetir, amb més qualitat, les audiències del canta mania, tot aturant els que van criticar el programa per ser “massa populachero”. A més, tot ha de respondre en una campanya, que al darrere seguirà un marketing d’edició i venda de CD’s amb aquestes cançons. Edició, que se suposa, tindrà èxit, com ho va ser el primer experiment del disc de la marató de l’any passat, en què grups i cantants catalans interpretaven hits estrangers, en català.

En una pantomima dels moltes a les que ens tenen acostumats els polítics, el lider del PP Català, el "cirereta", enganxava la C de Catalunya al seu cotxe. Cinisme
La meva recent estada a l’Est d’Europa, m’ha refrescat la memòria al voltant de l’ús de la E. Allà és molt comú, molt més que aquí, veure cotxes amb la E. No, no és la E de “les espanyes”. És una E disposada en vertical (que s’assemblaria a alguna cosa així com W, ó I_I_I ), i que informa a la resta de conductors, que els vehicles porten claus a les rodes per afrontar amb garanties el gel de l’hivern més cru. No estaria malament que la pròxima vegada que des de Madrid ens matxuquin amb una campanya nacional-identitària sobre l’obligació de portar la lletra E, la col·loquéssim en vertical, sense incórrer en cap infracció al codi de circulació internacional.

Fa anys que coneixem el tema i és tant absurd, que només en podem parlar amb menyspreu. Amb el menyspreu que mereix el sistema judicial d'aquest país, veient situacions com aquesta.

Me'n he estat, de comentar-ho. Ho he anat ajornant. Però és tant increïble que una persona, el jutge, que se li suposa un grau de competència i de intel·ligència suficient per a saber diferenciar les coses, necessiti arribar a l'extrem de fer un judici per a comprovar el nivell de participació d'en Francesc Payàs, en un cas d'estafa multimilionària, dissenyada per persones amb molta mala fe, i amb una intencionalitat i un coneixement del delicte de primer grau.....

És increïble, però no només per als que coneixem en Payàs. Em sembla increïble per a qualsevol persona a qui se li exposi el cas. No calen proves....

Només se'm acudeix preguntar-me, quin nivell de capacitat intel·lectual se li exigeix a una persona per ser jutge.

No vaig seguir amb atenció els actes de la diada. Llegint premsa vaig veure referències al discurs de Montilla i a la iniciativa sobiranista de gent que vol apropar CiU i ERC. El cert és que des de un principi, trobo que hi ha paraules que no lliguen amb adjectius i al revés, i en aquest projecte hi veig paraules com convergència i independència que no lliguen. Però no és això el que menys m’agrada de la iniciativa, ja que mai és prou tard per assolir un bon final. El més lleig és com s’autodenominen els impulsors. Hi ha una paraula que mai he aconseguit definir, ni delimitar amb exactitud i de qual penso que una persona mai ha de utilitzar-la per definir-se a si mateix. Intel·lectual. S’autodenominen intel·lectuals per a la independència. És penós. Comencen malament.
Les declaracions del espresidents van ser més contundents i encertades que les del President, però això ja era d'esperar.

De les notícies d’ahir, la que prefereixo, és la que avisa del retorn de Polònia a TV-3, i que la nova temporda ens porta nous personatges: Mari Pau Huguet, Esperanza Aguirre, la Miniztra del MOPU, Ramon Pellisser, Daniel Sirera, Santi Santamaria (perquè deixi de tenir gelos...). Seguirem rient i Carlos Latre pot ser un bon fitxatge.

La covardia de Zapatero, us la recordaré cada vegada que hi hagi una acció de violència relacionada amb ETA. La seva manera de resoldre la treva, i perdre l’oportunitat d’acabar amb tot, només per por a perdre les eleccions en mig d’una de les campanyes del PP, el converteixen en responsable de tot el que passi. D’ell i del PP. La seva traïció a l’Estatut català, al federalisme i a tots els que hi van posar fe, el deixen malament.
No en podem esperar gran cosa. Ara ja el coneixem. Menteix com tots.
I és que a la gent, quan se la coneix, no se’n pot esperar altra cosa. Anit mateix escoltant Montilla, em passava pel cap...”...si ara acaba el discurs dient tornarem a lluitar, tornarem a sofrir, tornarem a vèncer. No m’immuto”. No. Si de la boca de gent de la qual no en poden sortir quatre idees clares, referents a la nostra realitat i a la nostra identitat, sentim alguna declaració d’aquesta mena, no ens podem immutar. No ens ho podríem creure. És que no em crec ni el Visca Catalunya del final del
discurs. Tot és fingit. No sabria dir-vos de quin polític, avui, em creuria alguna declaració potent. D’aquelles que fan trempar.
Avui mateix es parla d’un sector de CiU que treballa en clau sobiranista, per trobar punts d’unió amb ERC. No sé fins a quin punt, es pot confiar amb la gent que encara no ha expressat públicament dins del CDC i UDC, el desencís que va provocar la traïció Mas-Zapatero. Van tenir 23 anys per treballar en clau sobiranista i es van cagar a les calces. No, no es van cagar a les calces. Es van oblidar de la Catalunya plena i si pensaven en la rica, no devia ser la Catalunya de tots. Era la d’Espanya.
Bona diada.

Recuperant la periodicitat diària de publicar d’articles, haureu notat que ja torno (tornem) a ser a casa.
Tret de petites excepcions, com la de la setmana passada en què us avisava de la meva absència, quasi segura, a la xarxa, en aquests anys de web blog he procurat no prodigar-me en gaires detalls de la vida més privada. Aquesta temàtica, la reservo per contactes més personals. Més enllà de fer servir experiències personals per a referir-me a temes més generalitzats i universals, realment no em prodigo.
En aquest cas, però, ho he fet per excusar la meva absència i per la impossibilitat de comentar personalment a tothom la novetat d’un fet tant important, del qual els pares adoptius ens en assabentem amb tant poc marge de temps. El correu electrònic em va permetre poder avisar amb urgència a tots els que us tinc més a mà (ciber-temàticament parlant). La web m’ha permès informar-ne als que esteu més lluny.
Ara, de nou, tinc l’oportunitat de continuar amb el següent capítol. La nostra breu estada a les portes de Sibèria, ha estat molt positiva. Si les coses “no s’espatllen”, abans de dos mesos hi tornarem per a complir la segona part del tràmit. La més important. Judici, recollida i legalització de papers. Serà més llarg. Possiblement tres setmanes. La nena ja serà, oficialment, nostra. A veure si un dia d’aquests ja us puc fer arribar per correu electrònic unes fotos que puguin donar resposta a gran part de la vostra curiositat.
El tema és prou interessant i queda comprovat que el web serveix també per tenir-vos al corrent de qüestions personals. Conscientment, fa una setmana us tenia al corrent d’això i de manera més superficial (i sense consciència) us advertia d’una altra qüestió. No és doncs estrany doncs, que un dels lectors que està més allunyat ( a les illes més orientals) i que se’n ha assabentat per al web, hagi contestat al missatge via web. De l’Eudald Balcells, us en vaig publicar el seu web fa un any, però l’adreça electrònica no la tenim. És qüestió d’aprofitar avui el web per demanar-li que ens l’enviï. Per tal que l’adreça no quedi de coneixament públic i universal, li podem proposar que ens l’enviï a l’adreça de la Societat Gastronòmica calipo@penyacalipo.com.
Atent a tot, es va fixar en què uns dies abans vaig advertir que el meu menisc necessitava d’un operació. Quan tingui la seva adreça n’hi donaré detalls. Li agraeixo el seu oferiment. En millors mans no podria caure. Però, de tota manera, si anar a Rússia per al què hi he anat està del tot justificat, no ser quina excusa m’hauria d’inventar per anar a les illes a fer-me una operació al genoll, sense aixecar sospites d’unes vacances encobertes sota l’excusa d’una prolongada baixa laboral.

Per aquests dies, ja se sap, estones mortes i perdudes a l’avio, esperes no programades, semi-segrest a l’hotel, i tal, he agafat un llibre per emportar-me’l. Bé, me’ he agafat tres, però sobretot us volia parlar d’un d’ells, que ha he començat abans de pujar a l’avio.
Resulta que banda d’un llibre, precisament d’edicions 3i4, res a veure amb aquesta web....que és una petita guia de Rússia escrita per un científic del nostre país, i d’un altra que és una edició en català de Plaça i Janés, d’una thriller que es desenvolupa pels carrers de Moscou, obra de Serguéi Lukyanenko, m’he emportat un llibre de gènere menys seriós sobre els 30 anys de la cançó de l’estiu (“La canción del verano” Ediciones de bolsillo. Guilem Martínez). Dins la poca serietat del tema, us puc dir en les breus pàgines que porto llegides, que està força bé. Està fet, reunint un encàrrec que li va fer El país, a aquest periodista, fa un parell d’estius. Un seguit de 30 artícles sobre les 30 darreres cançons. Més enllà del fet anecdòtic que ens refresca la memòria d’aquella tonada,la resta de la lletra i la música, ho situa en el espai i en el seu temps amb el tò irònic que sovint fa servir aquest periodista català. També us he de dir, que el pròleg és un “tostón” de 18 pàgines que per ara m’he saltat. Res excepcional, però distret. Tota una sorpresa.

Dies enrere us parlava d'un web ineressant contra el nostres estimat Jose Mari. Segons un e-mail que he rebut la cosa està en marxa. Apunteu-vos-hi

Estimad@s compaer@s de la Plataforma Juicio a Aznar,

desde que hace un mes la Plataforma "Juicio a Aznar" pusiese en
marcha un proceso de bsqueda de adhesiones a la misma, ya son ms de
8800 personas las que habeis decidido formar parte de la misma. A
pesar del verano, seguimos trabajando en la recogida y organizacin
de adhesiones y se siguen suceciendo noticias e informaciones
relacionadas con el tema.

**La juez decana de la Audiencia de Mlaga juzgara a Aznar por Iraq

**

Adems, nos gustara informaros de que la prxima Asamblea de la
Plataforma est prevista para el Sbado 8 de Septiembre por la tarde
en Madrid (se avisar del lugar concreto). Adems, pasado agosto se
anunciarn - cuando sean seguras las fechas - nuevas presentaciones
de la Plataforma en Valencia, Barcelona y Salamanca. Adems estamos
trabajando para organizar Asambleas en otras ciudades. Como muchos
sabeis, en Julio ya se present en Gijn durante la Semana Negra.
Adems, el prximo mes de Septiembre se har un importante acto de
presentacin durante la Fiesta del PCE.

De todo esto y ms cosas os seguiremos informando, con la esperanza
puesta en que podamos encontrarnos en alguna de las tantas asambleas
y presentaciones que se harn por toda Espaa durante los prximos
meses.

Salud y Paz.

PLATAFORMA JUICIO A AZNAR

juicioaaznar.net

--
Si no quieres recibir ms boletines,
http://peonesrojos.es/?p=unsubscribe&uid=f2a39ba35835590f270fbb331b217e20

Des del dia que vam posar en marxa aquesta web, he procurat, disciplinadament i amb l'ajuda de la tecnologia i d’algun company, publicar quasi-diàriament un text, un article d'opinió. la resta de la setmana la passaré a Rússia, i no sé si podré posar-m'hi algun dia, cap o tots. Ho intentaré, tot procurant donar-vos referència de com passen els dies.
Entre Moscou i Perm, passaré els dies. Un segon viatge més llarg, a finals d'Octubre, primers de Novembre, intentarà posar fi al periple que iniciem els de casa meva, per l'est d 'Europa.
Ja hi vam ser al 2003-2004, a buscar un fill. Era hi tornem per al mateix. Que tinguem sort.

La temporada tardoral de la política comença a primers de Setembre. L’Arturu, ens ve amb una proposta més ampla de mires, pel que fa a assolir aglutinar més personal pel seu projecte, que no és altra que ser ell el President.
S’intenta vendre que obren el projecte sobiranista. S’interpreta que vol engolir ERC en un front comú, on no sé ben bé quin joc hi faria UDC, més enllà d’apropar-se perillosament al PP. I a mí em sembla que li està clicant l’ullet als Ciutadans pel Canvi i al sector més catalanista del PSC, després que Maragall també exposés les seves cartes amb un partit també molt ample, de caire europeista (no sé tampoc ben bé què vol dir).
Tot plegat surt a la llum pocs dies després que un mitja escrit publiqués una anàlisi comparativa del nivell de descentralització de diferents estats europeus i americans. És curiós veure el que és un gran desmentit del que ens van voler fer creure fa quinze mesos, Maragall, Mas i Saura, en considerar l’Estatut de Catalunya, la mare de les autogestions regionals. La anàlisi situa el grau de descentralització constitucional de l’estat espanyol, a la cua dels països analitzats, molt per sota dels Estats Federals i també dels estats plurinacionals “de boquilla”, tret del regne Unit que encara és per sota. Per entendres de nivell zero a vint, el grau d'espanya es poc per sobre de sis. Comparativamnet Bosnia té un divuit, Suïssa i USA quasi setze, Alemania i Austràlia poc més de catorze, Rússia i Brasil catorze, Canadà tretze, ïndia dotze, Bèlgica onze, Austria i Sudàfrica deu. Vergonyós.
Mentre tant, passen els dies i ja ningú es creu les promeses federalistes de Zapatero, que va ser qui no va cumplir la promesa d’aprovar l’Estatut que sortís del Parlament, en trobar l’Arturu, que continua fent el paper del tonto útil. Inútil!

Reconec que tard, però avui he fet el meu primer bany estival a la platja. I de fet, el segon a l’aire lliure, fa un més i mig m’hi vaig posar en una piscina climatitzada a Er. Avui he anat a la platja, a Caldetes, al passeig dels Anglesos. A veure si abans de passar del tot la calor hi torno. No puc dir que als darrers quinze anys hagi freqüentat excessivament la platja, i per tant, per a mi és una cosa prou excepcional. Us en podeu fer el càrrec, oi?
No feia un matí espaterrant, però si que donava gust. No hi noto massa canvis. És més neta, per exemple que fa uns quatre anys, en què es va donar el cas que, el dia que vaig anar al mateix lloc, hi havia un taca prima, llarga i paral•lela a la línia de la sorra, d’algun marrano del veí Port Balís, que havia aprofitat per netejar les sentines, mat endins, i el corrent ho havia portat fins la vora. Evidentment no em vaig banyar, tot i que submergint el cos pocs segons, la podies esquivar. Però, em vaig enfadar tant que no vaig voler posar-m’hi. Pocs dies després, comentant la jugada amb la llavors Directora General de l’Agència Catalana de l’Aigua, em va dir que no dubtés a denunciar, els fets, cada vegada que m’hi trobés. Si us hi trobeu, feu-ho. No sé si la cosa resulta, però estaria molt bé que li fotessin un puret.
Avui he evidenciat algun altra problema. Dies enrere en un reportatge televisiu, vaig veure que era molt complicat saber de quina administració depenen totes cadascuna de les irregularitats que es poden viure en aquest lloc, anomenat un dels espais més democràtics, i que es diu platja. Irregularitats, que afecten en la zona de bany, la nostra seguretat. Embarcacions esportives, motos d’aigua, avionetes que anuncien banalitats... I avui, un helicòpter. Però no un helicòpter convencional. Més menys gran. Amb l’estructura a la que estem acostumats. Era un giny, descapotable, amb una hèlix especial, que ha recorregut la platja, uns vint metres mar endins, a poc més de dos metres d’altura, amb una sensació de inseguretat total. Jo no havia vist mai res igual, des d’aquell històric programa de TVE, que es dels España siglo XX, que emetien els anys 70. Recordo, que en el seu idioma, i en aquella època, se l’anomenava “autogiro” i era un orgull històric de la pàtria espanyola, ja era inventat per murcià, un tal Juan de la Cierva. No sé si sabeu a què em refereixo...
Caldria un major control dels aparells de motor en punts tant transitats en les nostres hores de lleure.
Pel que fa a la resta, a la platja hi he vist, els diferents perfils de gent que hi acostuma anar. Bojos pel sol, bojos per l’agiua, famílies que busquen un indret on passar una estona sense que els costi massa diners més que la benzina dels transport, el banyador i la tovallola. En els pectorals de les banyistes, s’hi nota cada vegada més els efectes positius de la cirurgia estètica, o de no sé quin aliment, que abans no se subministrava amb tanta efectivitat.
Pel meu genoll lesionat, no ha estat una bona pensada jugar al darrere una pilota amb el meu fill. El meu menisc necessita una operació ja. A veure si aviat ho soluciono. Però en el futur immediat tinc altres ocupacions més importants. Us en parlaré demà passat.

Encara és aviat per a celebracions. El mes de Setembre, no significa que ja ens haguem alliberat del foc. Queda molt estiu, i en una època en què la sequera ja no només s'associa a l'estiu, seria molt agosarat, celebrar que "només" ha cremat a Catalunya, aquest any, poc més de mil hectàrees.
Les pluges que han arribat amb oportunitat i els pocs episodis de vent i extrema da sequedat, han facilitat el balanç, a banda de una millor manera de planificar el tema, amb més efectius, els darrers anys. És fàcil dir que ara es fa millor, tot coincidint amb un any en que la pluja oportuna, però no massiva, ho ha facilitat. Però els tres anys anteriors, qualificats entre els més calorosos de la història, no va precisament significar els anys amb més focs de la història.