Ahir,tornant de la feina vaig posar una emissora de ràdio comercial, que en el seu programa d’esports preguntava als aficionats del Barça, sobre les sensacions que tenien al voltant de l’actualitat del seu equip. Em va sorprendre la unanimitat d’alguns oients, en reconèixer que es mig alegraven que Eto’o hagués resultat lesionat per uns quants mesos, en considerar que era la solució per tal que la disputa entre “figuretes” no acabés perjudicant el club i les neurones del seu entrenador. Si realment és així, es podria arribar a la conclusió que mentre el club intenta sense èxit vendre alguns jugadors, ha perdut una gran ocasió per vendre a Eto’o abans no es lesionés o que el que realment passa, és que es tracta d’un jugador que no el volen ni en el seu equip, ni com a rival. A casa el paper de “follonero” els molesta i a fora també els molestaria, sobretot s’hi hi triomfés.

Massa morts en pocs dies. Massa morts també en accidents laborals. I també molts en les obres de l’AVE. Ahir al matí vaig ser en darrer dels escenaris on hi ha mort un obrer. Sense voler utilitzar l’arma del sensacionalisme, us puc ben dir que de la manera que vaig poder comprovar com tractaven els “segurates” a sou d’ADIF, als periodistes, a la gent que treballava la informació com podia, em va donar la impressió que amagaven alguna cosa. Possiblement seria moment que els sindicats recuperessin el paper que han perdut ja fa molts anys i posin “guerreros” en contra de les condicions amb què es treballa en molts indrets, i en especial en l’obra pública, on les obscures subcontractacions per obra i temporals, són de poc fiar.

Qui més, qui menys es pregunta i et comenta sorprès per la mort del futbolista Antonio Puerta. Ningú s’explica el perquè li pot succeir a una persona amb un estat físic, que se suposa que és de gran nivell. No cal donar-li gaire voltes, és una excepció. Un cas estrany. Un petitíssim percentatge de persones amb un nivell físic de primera, pateixen de morts sobtades,si ho comparem a amb la resta de la gent. A Puerta, com fa 34 anys a Berruezo (també del Sevilla) li ha tocat jugar el paper de l’excepció que malauradament confirma la regla.

He sentit algun comentari maliciós, referent a què no va ser atès correctament, en els primers minuts de la seva lesió. Sigui com sigui, no sembla que tot plegat passés en un mal lloc. Us puc assegurar, que si a un dels meus algun di li passa alguna cosa i pogués triar, m’agradaria que fos ja dins de l’hospital o en un camp de futbol de primera, ,ja que en pocs altres llocs hi ha en tots moments una,dues, o tres ambulàncies preparades amb tots els equipaments mèdics per actuar d’urgència. És doncs, de suposar, que l’atenció mèdica no podia ser millor, a banda que l’atenguessin una colla d’aficionats. Va ser doncs un mal moment, en que a aquest noi se li va manifestar, cruelment i sense remei, una malaltia congènita que li afectava el ventricle dret del seu cor d’esportista.

No em sembla un mal any el 2014,com a fita per assolir la plenitud del nostre país.
Ja sabem tots, que el moment que passa ERC no està per a massa pronòstic de futur. No sabem si la gent, farta d’actitud més aviat tèbies dels actuals dirigents, voldrà donar suport a les tesis més ambicioses de Carretero. I per frenar l’efecte radical del metge de Puigcerdà, cal fer trempar les bases un mateix. Carod, doncs ha volgut prendre la iniciativa davant Carretero, Puigcercós o d’altres.
La data del 14, és prou lògica. Deixar una legislatura i mitja per posar-nos una mica al corrent en matèria de finançament i obres en les infraestructures deficitàries, i esperar que els partits es posin al dia amb gent més preparada i ambiciosa. Que els nanos que ara tenen onze anys puguin votar i que tots plegats no oblidem qui ens ha oprimit i xuclat la sang fins deixar-nos escurats.

A primers d'estiu vaig donar paraula, que us parlaria del tema de l'abstenció. va ser enmig del gran debat obert al voltant de la baixa participació a les eleccions municipals, i coincidint amb el programa especial de "la nit al dia".

En el meu parer, i d'entrada, no hi ha cap paràmetre per valorar si una participació del 49% és petita o gran. El que podem fer és comparar-ho amb altres situacions similars i desitjar que la participació sigui més alta. Acostar-se al 100/100 seria la repera, per poder considerar les resultats dels tot vinculants. En aquest sentit, no seria un error fer coma Bèlgica, en què és obligatori, sempre que entre les opcions hi hagués una papereta que digués "aneu tots plegats a prendre pel cul!". Seria la manera d'avaluar l'abstenció.

Però, tornem al tema de debat. El perquè de l'abstenció. A mi, particularment, els que fan una manipulació de la realitat, tot dient que la culpa rau en el fet que no governi sempre qui treu més vots, em fan riure. Jo opino que qui treu més vots està obligat a entendres amb qui sigui (si hi ha sintonia o la pot crear) per governar. Per tant aquesta excusa no val, i encara menys quan algú fa servir l'excusa per seguir reivindicat per a Mas la presidència de la Generalitat. Mas, la persona que ha fet en als darrers anys la més alta traïció a la democràcia. El que es va vendre. El que va ser incapaç de defensar de manera unitària l'estatut que va sortir del Parlament de Catalunya, i que Zapatero havia assegurat que aprovaria.

En un altra ordre de suposicions, us he de confesar que jo, prefereixo que en una situació determinada voti el 50%, que no pas que aquesta participació augmenti sobtadament perquè cents persones han mort per un atemptat terrorista quatre dies abans (recordeu el 11-M), o que com va passar amb Sarkozy, la gent vagi en massa a votar després d'un episodi de violència dels immigrants de la rodalia de parís amb cent mil cotxes cremats.

wwww.juicioaaznar.net , és el nom d'un web on us hi heu d'apuntar tots. ja us imagineu per a què....

Em sap greu haver encertat, en la diagnosi immediata, feta sobre la vida del tauró. Encara sort, que la trobada de l'animal salvatge i el racional acaba d'aquesta manera, perquè si no, ja sigui amb el os bru dels Pirineus, amb la gamba de Palamós o amb la lladella persistent del Riviera, acabaríem amb l'espècie humana i la persecució dels animals salvatges caldria assignar-la a l'administració Bush.
Aquest temes s'han d'afrontar amb més racionalitat, sense sensacionalisme i amb el procedir més científic que es conegui. Si un dia teniu la sort de sorprendre un animal en el seu àmbit més salvatge. Observeu i gaudiu. Procureu no molestar-lo, encara que sigueu aficionats a la fotografia i no vulgueu perdre l'oportunitat de immortalitzar-lo. I no passeu d'avisar els especialistes en matèria de natura, per tal que estiguin alerta. Si és cert, que ja fa un mes que el tauró voltava per Tarragona, ino sé a què esperaven a actuar els responsables en medi ambient de la comarca.
Si sorpreneu un sirena, aviseu-me. Me'n faré càrrec

Durant uns mesos, diuen que a la xarxa les inicials SL han servit per designar una imbecilitat anomenada Second Life, uns versió virtual d'allò que sempre hem anomenat "quiero i no pudeo", tant pròpia de gent insatisfeta amb el que és realment. Gent sovint sense cultura, d'escassa intel•ligència i pocs escrúpols. I el més segur és això, que els que hi van entrar va ser per aconseguir, encara que fos de manera virtual, ser el que no són, i també per guanyar diners sense fotre brot, posant a la pràctica els seus coneixements en economia, possiblement apresos a ESADE.
Problemes de infantilisme en majors de edat, o de immaduresa en un adolescent, podrien explicar aquest immersió de molta gent (diuen que cada dia menys) en aquest joc, que està duran menys del que va durar allò que en van anomenar tamagochi. Sincerament, se'n va parlar molt i no en vaig veure mai cap. Ata també s'ha parlat d'això, i no conec cap imbècil que m'hagi confessat que s'hi ha aficionat.
A SL, polítics fracassats podien aspirar a presidir, si més no la comunitat de veïns, empresaris figurats podien fer diners muntant una casa de pepes, analfabets que podien aspirar a premis Nobel...Coses del tot improbables en un món real, on gent com Álvarez (Magdalena), Alvarez (Cascos), Arias (Navarro), Arias(Cañete), Acebes...i no segueixo per la resta de l'abecedari, amb personatges com Aznar, aconsegueixen alts càrrecs polítics, sense cap mèrit adquirit.
Ara ja, SL pot servir per indicar coses com: Sou Lerus o Sapastres Lúdics. Second lies?

Seguint amb l'aspecte frívol de les consideracions sobre el canvi climàtic exposades l'altra dia, o no tant frivol si ens referim als bolets. Afegeixo que els bons auguris sobre uuna gran florida de bolets abans d'acabar el mes, al Pirineu, em sembla que s'esvaeix.Vaig trobra un bosc secot, seria de desitjar que hi plogués tant com diuen els homes del temps i el terra s'espongés una mica. La meva passejada al bosc de dissabte passat només em va oferir natura seca i poquíssims foncs vius. Ni tant sols aquella proliferació de bolets no comestibles que et crea esperances de trobar-ne algun de bo. El resultat va ser de dos rovellons descolorits i un grapadet de rossinyols d'un mateix erol. Els vaig transformar en un remenat d'ou, que va resultar prou gustós,per tractar-se de rovellons i rossinyols d'alta muntanya (2.200mts)

La història del tauró, em recorda les darreres aparicions de senglars, a la zona de la Ronda de Dalt, al Polígon Canyelles, de Barcelona. O la d'altres casos, sobre els quals n'he sentit explicar històries o les he llegit. La irrupció d'un animal salvatge en espais dominats o freqüentat per l'home, només responen a alguna mena de irregularitat.
De lògica, i no tractant-se d'una espècie d'animal que es caracteritza per l'atac en cap dels casos, el més normal és que rebutgin la proximitat de l'home, i que només puguin fer mal en defensa pròpia. No hauria doncs d'espantar, la presència d'aquest animal a prop de la costa, com tampoc ens fa por que congres i morenes (no em mal interpreteu) visquin arran de costa i tinguin un historial molt més amenaçador en la memòria popular dels habitants d'arran de costa.
Si la seva presència respon a una anomalia, cal fer el tractament adequat i tenir-ne informat a la gent que visiti els llocs que freqüenta. Cap a l'any 2001, una sobrepoblació de senglar, va suposar i encara suposa, que el porc fer, tingui molt més difícil trobar menjar en el seu àmbit natural. Això el porta a apropar-se, no només als conreus, si no fins a les mateixes cases de pagès. Els de Collserola, per proximitat, a la Ronda de Dalt. I si tenen un comportament manyac, la gent els agafa apreci, els dona de menjar i aquí es trenca la barrera d'allò que diferencia un animal salvatge i un de ciutat. Trencar aquest obstacle suposa un gran perill per als dos animals, el salvatge i l'home. D'una manera o altra, el salvatge acabarà pagant amb la seva mort, i l'home en pot rebre les conseqüències, ja que un senglar de grans dimensions en una via ràpida com la Ronda de Dalt, pot portar més problemes que una Ministra descocada.
Us insinuava en començar una altra història, molt entranyable, que es va viure amb un animal salvatge la vila d'Alp a les darreries dels anys 50 i primers del 60. Una bella història, que com he sentenciat abans va acabar amb la mort de l'animal. Va ser un cérvol. A la tardor del 1957 es va fer una repoblació d'aquesta espècie als alts entorns del municipi. No es pot dir que fos un bon indret, ja que com coneixeu, els boscos d'Alp són les més consorreguts els 365 dies de l'any. Quan no són excursionistes, són buscadors de bolets, floretes o xicoies, i quna hi ha neu, dues immenses estacions d'esquí amb overbooking de visitants, impedeixen que la pau i el silenci, hi domini.
Ja abans de les primeres nevades, un magnífic exemplar mascle de cérvol, va baixar al "llavors tranquil" poblet d'Alp. Era curiós, manyac i tenia gana. I el que és pitjor, deuria provenir d'una reserva on havia agafat confiança amb els humans. A Alp va ser ben rebut, alimentat, i mimat. Li van posar Alpi, de nom. Ell va correspondre adornant amb la seva bellesa un pintoresc municipi de muntanya. Geia com un gos, al voltant del homes que freqüentaven el casino. En devia conèixer totes les seves alegries i penes. No molestava. I quan dic no molestava, em refereixo que quan arribava el període de l'any en que aquest animal salvatge pot resultar perillós, encara que sigui per accident, desapareixia. En època de zel s'enfilava muntanya amunt "a veure què pillava".
Una altra tardor, un caçador foraster i desinformat el va abatre d'un tret. Tant mal informat anava, que fins i tot va reclamar el trofeu. Pel record i per l'homenatge a la figura de l'animal, el cap taxidermitzat figura a l'entrada de l'ajuntament de municipi. Un indret on petits i grans el poden tenir ben present, per no oblidar-lo i perquè els nens de Cerdanya puguin gaudir del seu particular conte, més popular i conegut a la comarca que el cèlebre “bambi”.
No està de més, que a Tarragona prenguin mesures i, sobretot informin als humans, perquè el més habitual és que tot plegat acabi amb la mort inesperada i no desitjada del tauró.

Des de ben petit, la mava afició per la geografia i sobretot l’orografia del país em va portar a ser crític amb el “creador”. En l’evidència més propera, sempre m’havia semblat que quan es va disposar a fer el món en quatre dies, va dedicar mota més estona en dissenyar plena de bellesa la costa de la meitat nord del nostre territori, mentre a la meitat sud, a banda de la desembocadura fluvial de l’Ebre, no s’hi havia matat gaire.
D’aquella època, ve la distància amb què de sempre m’he mirat el que s’anomenea Costa Dauarda, on tret de la promoció gastronòmica que sempre s’ha fet de Cambrils, la inversió en espais veïns com el cas, del ja desaparegut Rio León, Port aventura, o el parc temàtic gai de Sitges, no es pot dir que sigui un espai d’atractius comparables a la Costa Brava.
Com si d’una tòpica “serp d’estiu” es tractés, l’aparició d’un tauró, pot revifar l’atractiu turístic del Tarragonès. Des del primer moment en què vaig sentir a parlar de l’escual, vaig pensar que podia esdevenir un nou atractiu turístic. Lluny de la fatalitat que ens mostrava a la gran pantalla, la pel•lícula jaws, on el turisme d’aquella franja de costa de Pacífica se’n podia ressentir negativament des del punt de vista turístic, em va semblar que podria resultar quelcom de positiu.
És més, se’m va acudir que possiblement el tauró, i altres possibles acompanyants de la seva espècie, podrien haver arribat cridats pel menjar. Us imagineu que devoressin meduses. Ja seria massa!

Permeteu-me que per un dia em posi en el Plan Putin, a l'hora d'analitzar (de la meva manera) algunes de les conclusions i previsions del canvi climàtic. Diuen que a la regió mediterrània, la regulació en tema de pluges farà lleugers canvis, que ens aportaran menys aigua a la primavera i més a la tardor.

El pronòstic ens pot fer pensar que la temporada de bolets de la passada tardor, serà una de les pitjors de la història, i que la cosa pot millorar.

Les pluges dels darrers dies i les que encara vindran m'han animat, com ho fan cada estiu les gotes persistents, tant als nostres boscos vallesans, com als pirinencs. Esperem que la cosa no afluixi, i que des de molt aviat us pugui parlar dels primers ceps d'aquest estiu. Els primers collits per a mí, no els primers menjats, perquè a primers de Juliol me'n van regalar un parell de quilets de la florida que hi va haver per Sant Joan. Deliciosos. Fins mig Juliol vaig collir carreretes, moltes de les quals les tinc assecades i alguna congelada.

De rossinyols, el meu amic Jaume ja n'ha menjat, collits per són pare entre La Cerdanya i el Ripollès. A veure si es confirma tot plegat, i pel que fa al futur, és el mal menor del canvi climàtic, pensar que podem treure'n alguna cosa positiva.

Repetitu. Cada any m'hi enganxo. No ho suporto. A Catalunya i ha moltes més Festes Majors (majons en diuen alguns), que la de Gràcia, la dels barri barceloní de Gràcia. I si em molesta especialment que els mitjans informatius només parlin d'aquesta festa de barri, quan a Catalunya se'n fan tantes i de tant lluïdes, ara us he de dir que els polítics no hi ajuden res.
Ells també poden escollir moltes Festes Majors (majons), on anar a passejar i fer declaracions estiuenques, més o menys trascendents, però no tots han d'anar a Gràcia, i és clar, els mitjans els fan el seguiment (seguidisme informatiu o adul•lador) i només es parla d'aquesta festeta de barri. Amb tots els respectes.
Frivolitat putina

No sé si vareu escoltar la intervenció d'ahir de Joan Herrera, a la compareixença de la Ministra de Foment Magdalena Àlvarez.

Va ser especialment brillant. Lluny de la crítica del si perquè si, pròpia de Convergents o els "peperos", que quan la temàtica s'allunya del terrorisme, en lloc de fer pena relacionant ETA i govern, només saben repetir-nos allò de "con Franco y Aznar vivíamos mejor".

Crítica de veritat, amb proves i dades a la ma. En definitiva, Joan Herrera, hauria de ser el ministre de Foment....i el de Meid Ambient, i el d'Habitatge.....Desgraciadament qui en sap, en sap i qui no el fan Ministre.

Que els polítics es passin les culpes, ja és conegut, però no es pot dir que sigui res exclusiu, ja vam també poder veure al compareixença al Parlament. Pizarro i Atienza, es van passar la patata calenta. No sé què va passar, però de Pizzarro no em creuria res de res.

Per més que els organitzadors dels JJOO de Pequín ens garanteixin que seran tant respectuosos amb el medi ambient,ens hem de fer el càrrec que serà pura pantomima. Al llarg d’aquest 2007 i 2008 fingiran tant com se’ls obligui. Coneguts els mals costum alimentaris, i dels productes, dels xinesos no és estrany que se’ls obligui a crear granges on s’alimentin els animals sense hormones, ni esteroides. Cosa d’altra banda més que habitual en un dels país de la gran mentida, sobretot alimentària.

Diuen que al voltant de 30 mil porcs, estaran a disposició dels esportistes per tal d’evitar que les irregularitats que els trobin en els anàlisis anti-dopatge, no puguin ser mai relacionades. Una bona prevenció per evitar la trampa de l’esportista, tot culpant el menjar de les presumptes irregularitats. No oblideu els problemes que va tenir fa una quants anys David Meca, amb la testosterona excessiva que li van trobar després de proclamar-se campió del món de resistència natatòria (no sexual, eh!). Ell sempre va justificar la ingesta de vísceres de porc (s’entén que sobretot collonets) que havia pres per sopar a la vigília. No s’ho creu ni ell. No conec cap esportista d’elit que s’arrisqui a una mala digestió la nit prèvia d’un campionat, menjant coses allunyades de verdura o pasta bullida,o carn i peix a la planxa, rica en proteïnes i baixes en greix. Ell però, va trobar la perfecta excusa en país ple de xurrascaries on el porc, la vedella i la mongeta negra, es consumeix entre les caipirinhes aperitives i les caipirinhes digestives.

Tant de bò, els bons hàbits impregnin la nova cultura consumista i megacapitalista de la nova Xina.

Quinze anys després s'ha volgut reviure l'emocionant moment del llançament de la fletxa que va encendre el pebeter olímpic. L'arquer Rebollo va fer una demostració estètica, de la bellesa ancestral d'un esport minoritari.
Entre nosaltres, "la cistella de tres punts", del llançament a llarga distància no és tant fàcil. Per més entrenament que hi hagi, el llançament "en vaselina" és complicat. El que és fàcil per un arquer és dirigir correctament la fletxa. Davant la possibilitat d'errar, és millor passar de llarg, que quedar-se curt. Un llançament curt hauria aportat dramatisme, però hauria espatllat l'escenificació teatral.
La fletxa va passar per sobre el pebeter i l'encesa automàtica es va accionar. Creieu-me.

Era un capellà, per tant en acostar-t’hi, notaves aquell ferum de naftalina, mal alè i higiene qüestionable tant pròpia del clero. També notaves el caràcter i els complexos típics d’aquest personal. La tossudesa era un altra d’aquests trets associats a la seva persona. Sense l seu nivell de tossudesa no hauria arribat als extrems que van arribar les seves lluites, assentades i vagues de fam davant la modelo, per reivindicar un món més just i uns Països Catalans Sobirans.
En abandonar la lluita ha manifestat la se va profunda decepció. La gran decepció d’un persona, que com tantes altres ha viscut ja 75 anys, o més sota l’opressió de l’enemic, de l’invasor. La decepció de veure com el temps passa i la cosa no té remei. Que no queden homes, amb el seu grau de tossudesa. Desencantat amb uns polítics que encara no sabem ben bé el què volen i cada dia tenen més cara de traïdors, que d’altra cosa.
Serà l’etern Senador, que el poble va elegir en considerar que tenia les idees clares. L’home, que ne un moment d’excitació, el vam proposar per Nobel de la Pau. Llàstima que una vegada més, el poble català no fos escoltat. A més d’un reconeixement a la seva tasca, hauria estat el reconeixement mundial de la nostra causa. Ara com ara no veig a ningú, capaç de recollir el seu relleu. A veure qui en troba un.

Tot i tractar-se d’un dirigent de l’equip rival, la figura de Nicolau Casaus, sense tractar-se d’una personalitat de primera línia, sempre m’ha semblat molt més senyor –anys llum de diferència- amb els darrers presidents que ha tingut el FC Barcelona. Possiblement hauria estat el president perfecte, en un paper de reina mare, per donar un caire seriós, senyorial i sense grans ridículs al front de l’entitat.

Per contra, i en la mateixa mesura d’haver estat desaprofitat en la tasca d’haver portat el club cap una noblesa de fets, que mai ha tingut amb els altres xitxarel·los de presidents, penso que els seu paper a l’entitat blaugrana, l’hauria d’haver assumit una altra persona que mai va estar prou ben tractada com a persona, figura i símbol. Sota el meu parer, des del moment en què Ladislao Kubala va deixar d’exercir com entrenador de la sel·lecció espanyola, Josep Lluís Núñez (el minilendakari, que en deia aquell) hauria d’haver ofert a Kubala el càrrec honorífic i etern, de figura viva de la història del futbol, i del club. Encara que ni la intel·ligència, ni la humanitat de Núñez no donés per més, encara que només fos per caritat, hauria d’haver assignat un sou a Kubala, per tal que passegés pel món el nom del FC Barclelona com ambaixador. Sense aquest suport del club, el seu club, Kubala va morir pobre i psicològicament molt afectat.

No sé si recordareu quan es va haver d’organitzar a corre-cuita un partit d’homenatge a mitjans dels vuitanta amb un partit de la selecció catalana. Una pena. Una pena, i una taca profunda, a la història d’aquest club que no troba la manera de poder ser considerat un club senyor.

Ja sabeu i si no ho sabeu, suposareu, que em sembla fantàstic que en el Món, a Europa o a la península, hi hagi gran diversitat de llengües. Fins i tot de parles.
Això no vol dir, que tots i cadascun dels personatges que sovint obren la boca davant d'una gran audiència, haurien de tenir una pronunciació més uniforme i entenedora, a no ser que es tracta de humoristes o actors interpretant el paper de "cateto del pueblo".
Possiblement la pronunciació d'ex ministres i ex-presidents com Guerra, Arenas i Gonzàlez estava a la frontera del que seria exigible. I no és només una pronunciació deficient, també són deficients els continguts dels seu discurs.
Però la ministra Magdalena Álvarez no pot intentar convèncer a la gent de la bondat de la seva gestió, amb una manera de parlar que no dissimula el seu grau de incultura o passotisme. Incultura o passotisme, em sembla una ofensa per a la població i per a la suposada cultura d'un país a qui representa, que la tal Magdalena Álvarez sigui ministre. Chiquito de la Calzada, Paz Padilla o Jesulín de Ubrique, també podrien ser ministres. I de Cultura! Curtura joé!

No han passat agires dies. Una mostra de la relació entre Sarkozy i Gadaffi, sobre la qual ens preguntavem dies enrere, ja s'ha manifestat per si sola.

Libia comprarà armes a França. No són tira-xines, són míssils antitanc. No sé, si el negoci de vendre armes a països eternament lligats a actes terroristes. Ara ja no són només els nordamericans qui venen armes als terroristes per després lamentar-ho. Armes per enriquir el tipus de gent que tots coneixem. Gent que s'arramba al poder, s'enriqueix i llavors laments l'atac contra les torres bessones. Horrorós. Horrorós Sarkozy. Horrorosos Cheney i Bush.

Ara, a més, converteix en un show les seves vacances. Recorda Orpesa.Fins i tot en això, recorda José Mari.

Les xifres 7 i 0, i la paraula cues, s'han relacionat aquest cap de setmana per explicar els problemes que dissabte i diumenge van tenir els que es desplaçaven a les platges del sud de Catalunya.
Ràpidament, el govern català va reaccionar informant de futures obres que han de posar solució al problema.
Em sembla molt bé, que el govern es preocupi pels 70 quilòmetres de cues. Però és molt trist que cada vegada que els que es queden atrapats a les cues són “domingueros” o gent en període de vacances, sembla que el govern està més obligat a posar-hi solució. Mentre tant, els que des dels anys 70 sofreixen diàriament de les cues per anar a treballar, ja es donar per entès que som una colla de donats pel cul, i ens toca patir, si o si. No voldria ser groller però, no m'estranya que la celebració gai que es feia a Barcelona el diumenge no tingués tot l'èxit esperat. A l'autopista A-7 donaven pel cul gratuïtament.....

El tema del nudisme a les platges és un dels més recurrents al llargs dels estius, trenta anys cap aquí.



Sempre els mateixos rotllos. Gent que es queixa davant les dificultats de banyar-se amb llibertat de indumentària (nus) a qualsevol espai públic. Altres es queixen de trobar-se gent en pilotes als espais públics. Tots volen tenir raó.

El cert és que a mi sempre m'ha molestat que les platges es diferenciïn entre tèxtils i nudistes. Les platges haurien de ser platges i prou. I la gent hauria de vestir com volgués, banyador, burka, kimono, americana i corbata, tanga.....

A mi, a la platja m'emprenyen el que l'embruten amb bosses de plàstic o de l'oli de les embarcacions que netegen sentines arran de costa. Aquesta és la gent que ha de ser vigilada, amonestada, multada. Artificialment o natural, els que pendolen cigales i sacsegen pneumàtics no molesten a ningú, mentre no rebis un cop de teta a la cara.

Als parcs públics alemanys es viu aquesta situació de llibertat que pregono, i ningú s'emprenya. Tot és ben natural. Cadascú fa el que vol. A qui no li agradi, que no miri. Qui se senti més còmode embolicat com una mòmia que s'hi emboliqui. Qui es trobi a gust amb sandalies grogues horteres, que se les posi. Qui aguanti la pressió testicular dels tangues, que l'aguanti.

La situació no és nova, fa trenta anys que es repeteix en platges i banys públics. Sempre les mateixes protestes i les mateixes excuses. Molts fan servir, la remota excusa, dels nens. Ai pobrets nens! No practiqueu nudisme davant els nens! Ja té collons la cosa...Resulta que els nens neixen en pilotes i es banyen en pilotes fins que els adults els imposen el banyador. Els nens són els innocents que no tenen la malícia del "voyeur", fins que no se'ls inculquen mals hàbits. Però es l'excusa magnífica. Ai pobrets nens!

Però mentre tant, aquest mateixos nens observen de manera impassible, com tots plegats embrutem el mar. Gent que embruta la sorra amb papers, boses de plàstic, restes de menjar i caques de gos. Potentats "mariners" que deixen anar porqueria des de les seves embarcacions, gent que insulta o agredeix nudistes per irrompre a l'espai públic en pilotes. Llavors ningú se'n recorda dels nens. Hipocresia arran de mar.

PSOE de dreta

Quan un partit actua al dictat de la dreta, a al dictat del què diran els de la dreta, només pot ser un partit de dreta, o una colla de imbècils.
La postura de l'executiva del PSOE, desautoritzant la decisió dels seus dirigents, militants i votants navarresos, de governar en companyia de l'esquerra abertzale i de IU, és vergonyosa.
Ara només queda per veure com responen dirigents, militants i votants socialistes a Navarra. El millor que podrien fer és abandonar el partit i fer el que els donés la gana. Per exemple, el transfuguisme. Mai estaria més justificat.

Si el seu nom fos Albert Comptateur, un altra gall els cantaria. El gall de l'orgull francès. Ni piu, ni kikirikí, ni kokorikó com diuen ells, per desprestigiar el ciclisme mundial.
I encara menys si Mikel Rasmussen fos Michel Camus. Per suposat que en aquest cas, mai hauria estat acusat., ni sancionat.
És el gran problema dels francesos. El que en altra temps era un símbol i un orgull de “grandeur”, se'ls escapa de les mans. Com diu Echavarri, el seu gran problema és que no tenen cap corredor entre els grans. Ni tant sols entre els 20 primers de la seva cursa.
I farien be de no perdre'l. Ni ells, ni les Federacions europees, que haurien d'estar pensant en fer un Tour europeu sense sospites, haurien de procurar solucionar els problemes que viu l'esport més espectacular del mon, televisivament parlant.
Sospito, que alguna cosa es mou. Algun oportunista. Possiblement a amèrica estan disposats a ressucitar el ciclisme moribund del vell continent. Mentre hi ha una alarmant crisi d'esponsors (no m'estranya amb la campanya mediàtica criminalitzadora) a Europa, a Estat Units ja es parla d'un nou equip que recluta corredors. Ens ho prendran? Ara com ara ho venen com si es tractés d'un equip net de veritat. El Tour del mid-west? ja imagino ues reransmissions que en lloc de trencar-me la migdiada, em farien anar a dormir tard....

Indicis de malversació de fons. Aquesta és l'acusació en el sistema de comptabilitat, caixes B, caler negre i tal, de la Mútua Universal. La Mútua que presideix des de fa tres anys Juan Echevarría Puig, (ara conegut per ser sogre de Joan Laporta, i abans per ser un empresari "fatxa") i que ja ha intentat desplaçar la Mútua a Madrid alegant motius polítics (segurament el "tripartit")
Aquesta família resident a la nostra comarca, d'on és originari el pater familias, Juan Echevarría Puig (Santa Maria de Palautordera), ha aparegut sovint als mitjans de comunicació. Moltes vegades per qüestions fosques, confoses.
Van tocar la gloria amb el "gendre Laporta" quan va esdevenir president del Barça, abans de veure's també involucrat en diverses polèmiques, sempre relacionades pel seu caràcter xulesc. Abans d'ahir encara feia unes declaracions en roda de premsa assegurant que, una vegada més (una vegada més, segons ell, una vegada menys pel que en sabem del seu llarg historial d'actituds dubtoses) ell faria el que li exigís el reglament en el tema de la cessió de Bojan Krkic a la selecció espanyola sub-17.
Però, com podreu veure en la relació, que us exposo a continuació, han fet coses molt poc clares.
De Juan Echevarría, en sabem que els anys vuitanta va ser fundador (1980) de Solidaritat Catalana, un partit "fatxota", embrionari del PP a Catalunya amb qui acaba presentant-se a unes eleccions. De la seva bona relació amb Jordi Pujol, han arrencat tots el "idilis" que han existit entre CiU i PP.
Echevarria ha presidit, entre d'altres empreses, Nissan Motor Ibéria, Cable i Televisió de Catalunya, FECSA i,des de fa tres anys Mútua Universal.
La seva filla Beatriz (cunyada de Laporta) va ser notícia al 1991 per la seva valentia. Va evitar se segrestada pel mateix Joan Casals ("coco", que va ser declarat innocent del segrest de la farmacèutica d'Olot). La filla Constança va tenir la mala sort de conèixer el "faldiller" Joan Laporta (o brasileiro).El seu fill Alejandro ha estat famós per coses més lletjes i impopulars, com ser membre de la Fundación Francisco Franco, i per aquesta causa apartat de la directiva blaugrana.
Juan i els seus fills Alejandro i Guillermo, van ser multats amb cinc millons de pessetes, per la CNMV. Ell amb només dos milions. Una misèria si tenim en conta que havien fet servir informació privilegiada en la compra d'accions de FECSA, abans que ENDESA fes una OPA sobre l'elèctrica catalana que presidia Juan i la Sevillana. Aquest "gran pelotazo" va ser el 1991. Algo similar a lo de Pizzarro, quan l'enxampin.
De Joan Laporta, què explicarem que no se sàpiga? Després d'acusar Nuñez i Gaspart de mala gestió, des de l'Elefant Blau, va guanyar les eleccions a la presidència del FC Bacelona. Des de la presidència no ha engegat mai iniciatives encaminades a demostrar al mala gestió dels seus antecessors. Més aviat s'ha dedicat a projectar la seva imatge, fins el punt que s'ha rumorejat que pretenia ser president de la Generalitat. Jo pregunto per Fuerza Nueva o pel PP?
Ha traït als seus votants i el seu màxim col•laborador Sandro Rossell. S'ha passejat en calçotets per l'aeroport de Barcelona. Ha fet negocis amb Florentino Pérez (segurament més el sogre i el cunyat, que no pas ell, que és un pobre presumit, perseguidor de brasilenyes). Ha amagat l'acusació de dopatge dels seus jugadors. No ha reconegut que per culpa de la seva gestió i previsió, els seus jugadors de futbol no van poder guanyar l'any passat cap títol, perquè mentre els va cansar fent llargs viatges pel món sense descans, a Barcelona els va permetre que s'aficionessin, com ell, a la "dolçe vita". S'ha saltat el reglament, fent jugar jugadors que no ho podien fer. A donat l'esquena a les seleccions cataalnes. I aquesta mateixa setmana encara ha intentat manipular el sorteig i les dates de celebració de la Catalunya CUP. Afortunadament la Federació Catalana no ha cedit del tot. Mala gent. No ho dubteu. Una vegada més es demostra que lo de UNICEF, no deixa de ser una tapadora del seu comportament habitual. Maquillatge.

Aquest estiu, les vacances pagades per tots nosaltres al Palau de Marivent, no és la principal noticia que ocupa la enfeinassada vida de la monarquia espanyola.

La vergonya, és enguany, encara més gran. No els hem sentit. Desconeixem si estan de regates o de regateres. No sabem si la seva satisfació és tan "honda" com sempre. Ni "la reina y yo", ni "doña Laetizia y yo" han obert boca mitjançant els seus portaveus. Però s'entén que estan profundament ofesos amb la caricatura de dos joves en pilotes, en postura quadrúpeda, típica de les millors estonetes que passen els animals.

El dibuix ens mostra una parella que molt bé podrien ser els veïns del costat de casa. Fins i tot trobo que s’assembla molt al rei d’Espanya Però el contingut de la conversa que apareix a la vinyeta, deixa clar que es tracta d'una parelleta que no fot ni brot. Que viu de la moma. I en aquest capítol, és fàcil identificar de qui es podria tractar.

Algun polèmic administrador de justícia, ho ha interpretat tot plegat com una ofensa a la corona.

I si en realitat, els del dibuix, fossin ells? Pensava que la Constitución Española, a banda de dirimir si una dona pot ser, o no, hereva de la corona, ens considerava tot iguals. Tots ciutadans?

He vist caricatures amb postures més comprometedores de persones anònimes i públiques. Mai s'ha arribat a l'extrem integrista de prohibir-les, en la societat occidental.

Fins i tot la rectificació de “el jueves” una setmana després deixa anar entre línies, una nova lectura subliminal. En castellà, no se’ls anomena zànganos, al tipus d’abella dibuixat a la nova portada de la revista?

Només em ve a la memòria, fa uns quants estius, les fotografies d'un rei en pilotes. Recordo que no les va publicar cap mitjà escrit del regne del rei en qüestió, i que els seus "vassalls" van haver de veure les fotos en una revista publicada en un altra país. Ara ni ha calgut això. Tots els mitjans informatius han reproduït la vinyeta. Tothom es mor de ganes de veure el número següent de la revista. En voldran cobrar els drets? Demanaran indemnitzacions? Cedirà el jutge? Que dura és la vida d'alguns...