logotipo

Us semblarà estrany que no hagi parlat del brillant final del Tour. No és que no estigui content pel fet que hagi guanyat un madrileny. El cert és que ja n’estava una mica enfarfegat d’escriure tants dies seguits del mateix i ara és moment d’espera. A veure que decideixen els organitzadors de la prova. Si continuen perseguint els ciclistes a veure si en queda algun de innocent. Si li donen el Tour de l’any passat a Pereiro. Si decideixen canviar el reglament de cara a l’any que ve....

Per cert, es diu que tenen previst tornar a l’antiga formula d’agrupar els ciclistes en equips nacionals. Possiblement ho fan perquè és parli més de França encara que sigui per dir que el seu equip va un dels darrers i adonar-se’n que ja no són res en el món ciclista internacional.

Posats a fer podrien organitzar una cursa de veterans, per si Poulidor encara és a temps de guanyar-ne un.

I jo em pregunto. Podrà Euscadi fer una selecció nacional? De fet, Euskaltel, és l’únic equip comercial, en el qual tots els seus corredors són de la mateixa nacionalitat que l’equip. Paradoxalment els faran córrer amb els espanyols. Espanya que feia córrer un grapat de corredors, contant tots els que hi havia inscrits als diferents equips, només en podria presentar deu, contant els bascos, si es fes per Federacions. A veure que passarà.

El tema dels vins també ha arribat al final. Ja sabeu que de vins en conec pocs i tret d’alguns que us he pogut detallar perquè els conec, us aclariré que he recollit la informació publicada de diversos webs, entre els quals destaca http://www.chateauloisel.com/degustation/ . Si us hi voleu distreure ja ho sabeu.

Les llargues hores a les fosques que han passat ales barcelonins, els darrers dies, és una mostra més de la manca de inversions en infraestructures, en que està immers el nostre país, el país escanyat i explotat pel centralisme espanyol. També, però, una mostra de incompetència. In competència de qui? Incompetència d'una empresa obsoleta, especialista en provocar incendis "fortuïts", i darrerament totalment dedicada a especular amb la venda de l'empresa davant els mitjans de comunicació, amb la única missió de fer-la pujar de preu en borsa.
Una mostra de la incompetència de les companyies elèctriques, de Fecsa-Endesa, la varem viure la setmana passada a Osona. Tècnics, semi-directius de Regesa es traslladaven a la comarca veïna a marcar sobre el terreny el pas de la MAT, per a iniciar els tràmits de l'expropiació.
Ja se sap amb quina extrema sensibilitat s'està vivint el traça de la MAT, a les comarques afectades. Doncs, resulta que els de Regesa van anar a negociar les expropiacions amb uns propietaris que no en tenien ni idea de per on passava la futura MAT. Per aclarir conceptes, es van traslladar sobre el terreny, i els de Regesa no van ser capaços d'explicar amb detall per on estava prevista que passés. És a dir, ni tant sols portaven mapes topogràfics, ni GPS, ni res que els podés garantir amb precisió el traçat. De pena. Un exemple més de la incompetència. Penjant d'un fil.

Si després de la contrarrellotge d'avui, Alberto Contador, conserva el maillot groc serà qüestió de no fer massa soroll. Ja sabeu què està passant.... Serà difícil, si Cadel Evans es caracteritza per alguna cosa és per la seva facilitat en pedalar contra el rellotge, i 1'57", no és massa temps. No cal ser molt vell per recordar com al 86 Stephen Roche va desplaçar Perico al segon lloc en la darrera contrarrellotge. Per tant als seus seguidors, que són el mateixos de Perico, no els vindria de nou.
Millor no fer soroll, ja que quan els francesos comencin a publicar que Contador és un home ressuscitat després d'una operació cerebral, li buscaran cerebrino Mandri, magnèsia i Sal de Frutas als glòbuls vermells.
Millor no fer soroll, ni xivarri....Avui he llegit unes declaracions de José Miguel Echavarri, que posen el dit al fons de la llaga...I molt em temo que té tota la raó. El gran problema del tour és que actualment no hi ha cap corredor francès a l'èlit del ciclisme mundial. El primer del Tour, va el 27 a més d'una hora de Contador. Aquest és el gran problema. la premsa gavatxa ja ha abandonat el chauvinisme del "millor prova ciclista del món, en el millor país del món". Ara estan disposats a enterrar el Tour. Els fills d'Anquetil, Popupou, Hinault i Fignon, no donen senyals de vida. No hi ha un bon planter. A França només hi queden grans aficionats. Milers. Milions. I també se’ls volen carregar. Una vergonya. Reinventem un nou Tour. Un tour europeu.
Però no abandonem les vinyes...Dalt del TGV, no es podran ensumar cap de les varietats que es conrea a la Vall del Loira. De cara a la capital, una vegada acabada la contra-rellotge d'avui, poca cosa més. Qui no s'emborratxi avui observant la contrarellotge, haurà d'esperar arribar a la Paris centralista, per degustar tot el vi de "la France". A la capital, segur que hi haurà cellers-botiga on degustar els millors vins del país. Que aprofiti!

Imagineu les ganes de pencar i l’actitud que prendríem qualsevol de nosaltres, si d’un dia per altre i sense motiu aparent, anéssim a la feina i trobéssim que al company de brigada, de rasa, de taula, de galeria, de taula o de bastida, l’han fotut al carrer.

La mateixes ganes hi havien de posar els ciclistes del Tour. I encara més, davant el fet que tot plegat és més noticiable i guanya més ressò en els mitjans de comunicació que la mateixa cursa.

Seguiu imaginant situacions. Per exemple la d’un professional de primera línia en qualsevol àmbit professional, la d’un polític, la d’un futbolista, que com en el cas de Mikel Rasmussen, en ser convocat a una roda de premsa, com dimarts passat, els representants dels mitjans de comunicació no li fessin cap pregunta relacionada amb la seva especialitat. Per exemple, “Monsieur le President: Quins negocis hi té vostè a Líbia o quina mena d’amistat o suborn professa amb el senyor Gadaffi, que hagi solucionat el problema de les cooperants búlgares, en mig d’un desplegament medàtic tant impressionant?” O, “Sa Majestat: Se’n ha adonat que el personatge caricaturitzat a la portada del Jueves, s’assembla més a vostè que al seu fill?” O Simplement,” Rony: No et sembla sospitós que des del mateix dia en què el Doctor Eufemiano Fuentes va declarar que els jugadors del Barça estaven entre els seus clients, el Barça no ha rascat bola, futbolísticament parlant?”.

Com s’ho prendria Sarkozy? Com reaccionaria Ronaldinho? Què faríeu vosaltres en la seva situació?

La “solució Rasmussen” no pot solucionar res, i menys encara si considerem que no hi ha cap prova demostrable que ens pugui fer pensa que la justícia té algun fonament.

De solucions n’hi ha d’haver. Si el món dels ciclisme i el Tour de França mouen tants milions d’euros i els patrocinadors mundials encara no se’n han cansat del tot (poc en deu faltar), hi ha manera d’actuar. Ja fa anys que pregono, que partint de la base de fer complir el reglament en matèria de productes farmacèutics i tractaments mèdics, és tan fàcil com invertir uns quants diners en fer una mica més gran la caravana publicitària. Contractar tres, quatre o cinc autobusos hospital que seguissin la cursa amb personal qualificat. Un lloc ambulant, condicionat i amb un seguit de professional que des del dia anterior a la cursa, fessin un seguiment home per home. Donant continuïtat a tots els controls que es fan al llarg de la temporada, aquest grup de metges hauria de fer un seguiment als 180 corredors de manera individual. Però, no només per putejar-los a nivell policial amb nocturnitat i mala baba, si no recomamant-los en tot moment els components vitamínics i d’altres, que els calen per recuperar-se dels esforços en qualsevol situació. Per medicar-los, amb productes autoritzats davant qualsevol virus o refredament recuperable que haguessin sofert al llarg de la cursa. I en cas d’haver adquirit una malaltia que requerís atencions mèdiques majors, amb perill d’empitjorament i medicaments “dopants”, donar-los la baixa laboral, i passi-ho bé. Passi-ho bé, tot fent-los un seguiment a distància en hospitals o clíniques especialitzades, on quedi registrat qualsevol tractament que pogués suposar-los un problema a la llarga. Quan es considerés que els efectes del tractament s’haguessin superat i que l’esportista torna a estar bé de salut, alta mèdica i a córrer...

Tot el que es jutgés, a partir d’un procediment net i legal, per part de l’organització estaria ben vist. Sempre que l’organització actués a partir de proves. Ja sé que em direu que això costaria molts quartos, però ja us podeu imaginar que si quatre productes farmacèutics o empreses d’assegurances patrocinessin els autocars-hospital, no en costaria ni cinc.

Posem-nos menys transcendentals i parlem d’un producte que no deu estar massa autoritzat de prendre en abundància entre els ciclistes, en dies de competició, i que ja fa dies que no queda destacat en aquesta web. I és que les terres altes dels Pirineus no són les millors on cultivar la vinya. Si però, d’assaborir-les en companyia d’un excel·lent plat de caça, de verdures “poelés” o de l’aviram més ben engreixat.

Etapa rica en vins la dels Sud-oest francès. Una etapa que travessa La Garona, el Dordonya, fins arribar al mateix Charante. Aigües que reguen, segurament, els millors ceps de França.

Les vinyes de les denominacions de Les haut Pays (Buzet, côtes de Duras i cotes du Marmandais), saludaran des de principi d'etapa els esforçats corredors camí de París, via Angoulême. Les coses del itinerari impediran però, als corredors, ni ensumar les vinyes de Bordeus.

De tota manera, les altres denominacions del Sud-Oest, fan servir els mateixos ceps que a Bordeus. El negres de Les Haut pays, es fan amb Cabernet franc, Cabernet Sauvignon, Merlot i Malbec (única diferència amb el Bordeus, que utilitza el petit verdot). Els blancs amb semillon, muscadella i sémillon.

De més fama, els bergereçois, amb les Do Bergerac, Bergerac sec i Côtes de Bergerac, es fan amb les mateixes varietats els negres, i els blanc també, amb l'afegit de l'ugni blanc. Negres amb poc aroma i bona textura en boca. Blancs afruitats de nas, però més consitents en boca.

Finalment, ja al final de l'etapa, en entrar al Charentes, els corredors penetraran en aquesta DO, amb vins negres de característiques similars, tret del malbec. Els blancs, lleugeramnet afruitats, també, amb la utilització de la varietat columbard, en lloc de la muscadella de les altres dues denominacions detallades. Els negres, són més finets, però poc abundants. De fet és més terra de cognacs, que de vins, malgrat las fama dels blancs i en especial dels rosats "descolorits", el pineau aperitius.

No hi ha manera de netejar-li la cara. No hi ha voluntat de fer-ho. Cal deixar el ciclisme com l'ase dels cops de l'esport mundial. Hi ha una conxorxa. Se sap que per les mans d'Eufemiano Fuentes hi han passat tennistes i futbolistes, entre d'atres. Però la maranya segueix envoltant els ciclistes.
Insisteixo en el mateix, quan Lase Viren va assolir els seu màxim rendiment en competició Olímpica després d'un procés d'entrenament en altura i posterior transfusió sanguínea, era un geni. L'equip de metges finlandès que el rodejava van estat a punt d'aconseguir un Nobel de medicina.
Mentre tant, els ciclistes reben hòsties.
El metges kazakhs, han estat barroers, i en lloc de fer-li una transfusió amb la seva mateixa sang, s'ha equivocat i li han posat la d'un altra company, al qual si també li fan la prova, donarà positiu.
Posats a seguir arraconant, el ciclisme, no trigarem a sentir que la depilació de les extremitats inferiors és una més, de les formes dopants que fan servir els ciclistes. Es tracta de la persecució de sempre.
Si vareu veure l’etapa d’ahir, haureu comprovat que no ho vaig endevinar. Us vaig dir que un dels dos “rebentaria”. També que seria una etapa molt espectacular. No ho vaig endevinar del tot. I el cert és que va prometre molt d’entrada. L’atac de Sastre a Larrau, va fer pensar en una etapa èpica. I ves per on va ser el desencadenant que va evitar un final més espectacular. Contador no va estar tant explosiu com en dies anteriors, però això no vol dir que “reventés”. Rasmussen va demostrar estar més fort, endevinar l’estratègia i tenir un equip molt millor. De llarg, Rabobanck és l’equip més potent sobre la carretera. El seu tècnic, Breukink, va endevinar del tot l’estratègia. Com en temps de Induráin va proposar una cursa a gran velocitat per deixar a tothom sense forces al peu de l’Aubisque. I el que va ser més fort al final va ser Rasmussen. No hem d’oblidar que Contador és molt jove i té molt futur per davant, o no. I dic o no, perquè el seu estat de salut pot mostrar dubtes. No sé si coneixeu la història mèdica d’aquest gran esportista. El cert és que fins al dia d’avui, ja té prou mèrit de per si.

Va ser a la primavera de 2004, quan a conseqüència d'una ferida, el ciclista Alberto Contador va ser sotmès a una exploració, que va descobrir-li una cavernoma al cervell. Una malformació.
Una complicada operació el va tornar a la normalitat, tot i la setantena de punts que es va necessitar tancar l'operació cerebral.
Ara fa un any, encara va tenir un greu ensurt. En una arribada en muntanya de la Vuleta a Burgos, on va lluitar per l'etapa amb Iban Mayo, que va ser el guanyador, Contador va patir una pèrdua de coneixement. Un any abans, també havia perdut el coneixement per un aneurisme, a la Volta a Lleó. Una vida plena d'ensurts abans del bon moment que passa en aquest Tour.
I encara un altra problema, a "la operación puerto", d'ara fa un any, li van buscar les pessigolles tant com van poder. Ell formava part de l'equip Liberty Seguros, i va ser aquest equip el que va quedar més afectat en la investigació. Em sembla que als laboratoris investigats hi van aparèixer rastres de tots els seus companys d'equip, i de molts altres del gran "pelotón" internacional. es parlava de Basso, Ulrich, Valverde.....Però, el nom de Contador mai va aparèixer a la travessa de sospitosos. Afortunadament per a ell. Ja ha patit prou amb el cavernoma.

Quan acabo de publicar aquest article, llegeixo per internet que Rasmusen és obligat pel seu equip a abandonar el Tour, sense aplicar-li la presumció de innocència. No anem bé.
Per més que ara llegiu a la premsa esportiva sensacionalista espanyola, articles dfensant el lideratge de Contador, cal abans que res dir que no s'ha desmostart res en contra de Rasmusen i que fins avui a les carreteres fancese ell i el seu equip havien estat els millors. Quan es demostri, com en el cas de Vinokurov alguna conducta il·legal, ja en parlarem de manera més seriosa.
De tota manera,si el mateix equip Rabobanck és el que ha obligat a retirar-se al danès, alguna cosa deu passar.

Si us agrada el ciclisme avui és un gran dia. Si no, també. És un dia per gaudir-ne, i aficionar-vos.

La notícia d’ahir, que fa a Vinokurov i el seu equip, Astana, fora de la cursa no ha d’embrutar la imatge de la cursa, ni dels ciclistes. A veure, una transfusió no se la fa un esportista concentrat d’amagatotis. És a dir, si la transfusió és il·legal, no se l’ha fet ell, ho ha fet amb l’ajuda del metges i tècnics i amb el consetiment del seu equip. Tot sigui dit, un equip kazakh, rus. A banda d'això, cal també esperar més proves i aplicar-li la presumció de innocència.

És molt possible, que després de l’etapa, es podrà dir amb força claredat qui guanyarà el Tour. Sóc dels que pensa, que ja sigui per responsabilitat, sobreesforç físic o mental, un dels dos, Rassmusen o Contador, cediran. En cas contrari, està clar que d’avui a dissabte, Contador a d’esgarrapar un minutet més de temps,per afrontar la contrarellotge amb certa esperança de superar el danès. Si desprésde l’etapa d’avui, la diferencia entre els dos coredors no supera els quatre minuts, les etapes seran disputades a vida o mort, dijous i divendres. Emoció pel damunt de tot. I els vins? Avui si.

Els vins de Jurançon que es produeixen a les proximitats de Pau, són exclusivament blancs. Estan fets amb ceps de gros manseng, petit manseng i courbu.

A grans trets es diferencien en els Jurançons secs i dolcets. Els secs acostumen a tenir aromes d'espàrrec. Els dolcets tendeixen a aromes més exòtics.

Avui us proposo maridar els Jurançon amb aquesta recepta del Bearn.

Pelar després de coure lleugerament els espàrrecs en aigua bullent salada, al micrones o en papillot al forn. Refredar-los.

Fer reduir 25 cl de Jurançon dolç. Afegir dues bones cullarades de crema de llet, una punta de sal i de pebre i ho escalfem.

En una paella fer fondre una nou de mantega i rescalfaeu els espàrrecs després disposar-los sobre els plats de servei.
Cobrir els, amb la salsa deixant les puntes cara amunt.

A la paella fer acolorir els petits encenalls de fetge gras condimentant-los i disposant-los sobre el plat.

Amb el greix que queda a la paella hi saltegem pa ratllat i les escamparem damunt el plat.
Els Irouléguis, (iruleguis), més propers als Pirineus fronterers, també utilitzen ceps de manseng i courbu pels blancs, i tannats i cabernets bouchy pels negres. Negres pesants, dels que cal decantar amb temps.

El que ara us explicaré, us podrà semblar extravagant. Suposo que la paraula transhumància l’heu relacionat sempre amb cavalls, ovelles, vaques i cabres. Es tracta d’una pràctica ramadera, tant vella com el món i l’explotació dels animals per a l’aprofitament humà. És un estiatge dels animals a les pastures més altes per a completar el procés d’engreix, que seria impossible de manera natural a les terres més baixes, castigades per les sequeres i el rigorós calor de l’estiu.

La transhumància de les abelles és un altra pràctica, en aquest cas dels apicultors. Carreguen els ruscos en camions i furgonetes i els transporten també a l’estiu a les muntanyes, a la recerca d’un clima més benigne i dels aromes de les flors pròpies de les comarques de muntanya. Nèctars de noves flors que aromatitzaran de sabors ben diferents les mels que comercialitzen.

Des de fa uns quants anys, jo practico la transhumància del cargol. La raó és la següent, les vessants assolellades, cara sud, dels contraforts del Carlit, són pobres en cargol bover. Gitanets, cargolins, mongetes i sobretot vinyals, en són les races dominants. Cert dia vaig detectar la presència d’una raça de cargol, que no és pròpia de les nostres latituds. Era o s’assemblava al famós cargol de borgonya. Un cargol que barreja els colors i les formes del bover i la mongeta, però d’una mida ben bé doble a aquestes espècies tant nostrades. Coneixia aquest cargol, perquè és el que típicament se serveix a les llars i als restaurants francesos i se’l anomena cargol de borgonya. Deu ser típic del nord-est francès. Jo només n’havia vist de vius a Suècia, a prop de la residència d’estiu de la família reial sueca.

En el seu dia la presència d’aquests cargols a l’alta Cerdanya em va sorprendre, i se’m va acudir que només podien ser producte d’una repoblació intencionada. Es per això, que vaig pensar fer una repoblació. Una transhumància, pensada en repoblar la zona amb una nova espècia i que si algun dia retornen al Vallès, ho fan a la meva panxa.

El cert, és que vaig pensar, tots els procreïn en el meu jardinet de Granollers, els pujaré als Pirineus per repoblar la zona que més freqüento del cargol que més aprecio. Encara és més cert, si us dic, que no acostumo a cercar cargols. És món pare qui n’és molt aficionat. Tant que vaig pensar, si ho faig, li trobaré una distracció per quan m’acompanyi per la muntanya. És més, aprofito l’avinentesa per fotre conya, i dir-li que ell és com el Generalíssimo, al qual li deixaven anar milers de truites riu amunt, per tal que quedés ben satisfet de les seves jornades pesca fluvial. O li penjaven de l’ham gegantines tonyines, per acontentar-lo en les seves passejades a l’Azor. Un pel extravagant.

L’etapa d’ahir va ser bonica. Va servir per veure, nous detalls dels homes que estan més en forma, com ja va passar a la contrarellotge d’Albi, dissabte.
Valverde va tornar a fallar. Li deu rondar algun virus. Vinokurov no va saber rematar la feina de dissabte. Del seu estat de salut en tenim un coneixement més clar de de la caiguda. Està clar que les lesions no li dificulten rodar pel pla, però els ports se li fan durs. Els seus companys Klöden i Kasheskin, no han estat a l’altura del que s’esperava. Evans i Sastre, hi van, però els falta un puntet. Rasmussen i Contador, són sens dubte els més forts. Si tot segueix igual, avui i demà passat veurem una lluita similar a la d’ahir. Només l’acumulació del cansament o un mal dia,ens evitarà el duel Rasmussen v/s Contador fins la contrarellotge de dissabte que ve.
Hi vaig, ser. Vaig escollir el impressionant port de Pailhères, com ara fa dos anys. El Port és el mateix, però aquest any el feien sense haver pujat abans cap altra dificultat. Això em va impedir gaudir-ne del tot. M’agrarda, fotografiar-los en ple esforç i si pugen engrunats és més fàcil, retratar-los i reconèixer-los. He fet alguna foto bona, com la d’en Flecha, ja li enviaré....
L’any passat, vaig provar de caminar també pels boscos de l’entorn, a veure si trobava algun bolet. Però el cert és que entre la vegetació de peu de port, no hi havia, ni pi, ni coníferes. Per tant, aquest any ja em vaig evitar la passejada poc profitosa. Amb paciència, a dalt del port s’albiren alguns boscos a uns 500 metres de la carretera, que possiblement tenen una vegetació més adequada als bolets que ens agraden. Però el cert és que quan puges a dalt amb la bicicleta, ni portes el calçat adient, ni pots dir ni bufa.
Ahir, ja de bon matí, a les 8h era a peu de port, on hi ha l’estació d’esquí de Mijanès, després de travessar el preciós poble de Querigut. Vaig pujar el port al meu ritme. Feia fresca i l’esforç no va ser tant gran. Hi havia menys espectadors ciclistes, que altres vegades, però deu n’hi do. Els que si que hi van faltar, van ser els bascos. Sempre presents en gran nombre a les etapes dels Pirineus. Però es reserven per a demà passat. Ja em vaig vestir amb una de les seves clàssqiues samarretes taronges de l’equip Euskaltel, i en realitat érem pocs.
Ja dic, que dimecres serà un altra dia. Diuen, a dia d’avui, que ni hotels, ni campings, ni cunetes... Ho tenen tot reservat. Tot, per veure la magnífica etapa, que venint de la part basca de l’altra costat dels Pirineus, penetraran a Navarra, per Port Larrau. Un port duríssim que vaig pujar l’any passat per l’altra costat (costat suau), i on Induráin va patir molt l’any de la seva retirada.
Fins dimecres, tampoc, us tornaré a parlar de vi. Serà un ocasió per parlar dels “iruleguis”.

Les etapes cronometrades, són aquelles en que es marquen diferències. És el dia dels planers solitaris. Avui és un dia important per Kloden, Evans, i també per a Moreau i Contador. Però Moreau, ja se sap, els d’en Vinokurov li van fer pujar els colors. És el dia en què han de deixar enrere els més destyacats a la muntanya, com el lider Rasmussen. Queda per veure com Valverde i Mayo, aprofitaran l'etapa. El mayo de fa tres anys era un bon contrarrellotgista, sense arribar al nivell dels especialistes. Valverde, cada dia roda més bé en solitari. Vinokurov pot donar més pistes sobre el seu estat físic. Ell i Kloden són els favorits.
De Contador, ja se sap que sense ser tant espectacular com a la muntanya, és un excel•lent contrarrellotgista. Però la crono d'avui té trampa. D'una banda ni és tant plana com alguns desitjarien, i es corre el dia abans d'una potent etapa pirienenca.
El traçat al voltant d'Albi, remunta per falsos plans en dos trams ben delimitats entre la primera i la segona meitat del recorregut, i fins i tot puja un port de quarta categoria. És a dir, els escaladors tampoc ho tindran del tot malament. D'altra banda, els que es desfondin entre Albi, Castres i Mazamet, ho poden notar l'endemà a les dures rampes de Pailhères.
La d'avui i les dels tres dies següents, totes decisives, seran etapes sense massa vins. Zones i regions on us puc assegurar que el vi agrada i molt. se'n consumeix i molt, però no en són productors. Només el Iruleguis del nord d'Euscalerria a la darrera etapa Pirenenca, seran un avenç dels vins del sud-oest i els Burdeus.
Avui, encara hi ha l'excepció del Gaillac, criats a la riba esquerra del Tarn, en ceps Mauzac, La d'en El, Ondanc, Muscadelle i Sémillon en els blancs, i en els negres Duras, Gamay, Fer servadou, Negrette i Sirah.
Blancs sovint secs, de magnífica textura i equilibri que s'allarga al final, com els Domaine de causse Marine.

El Tour arriba en la proximitat de les terres catalanes. La Catalunya nord també és terra de bons vins, però el traçat de la ruta fa esquivar els nostres vins. També dins el territori del Languedoc i el Rosselló, esquiva gairebé els ceps de totes les denominacions.

Molt de lluny, els corredors ensumaran els vins dolços naturals i els muscats, que ens regalen el paladar. En l'apartat dolç el Muscat de Lunel i el muscat Minerval, quen a tocar a Montpeller. Seran els ceps que quedaran més a prop dels pedals i les rodes. Cabardès, Minervois, Limoux i la seva blanquette, Corbières, Fitou, Cotes de Roussillon, Clairette de Languedoc, Faugères, Colliure, Banyuls i Maury , quedaran a prop, però no perfumaran el recorregut.

La vinya, no és vegetació d'alta muntanya, i passat Montpeller, només vi de garrafa....

L'etapa ja serà un aperitiu pel que arriba. Ahir també semblava que no passaria res, i Moreau va veure a galet. Avui una etapa trencacames, en què els favorits reservaran forces per la cronometrada de dissabte, i els gregaris lluitadors tindran una gran jornada per provar aventures.

Entre Marsella i Montpeler, poc ciclisme de interès, en aquesta etapa prenen importància els vins de Provença.
Els ciclistes podran gaudir ben a prop dels seus pneumàtics fins els ceps de les denominacions Les Baux de Provence, Coteaux d'Aix-en-Provence, Palette. De lluny les petites denominacions Bandol i Cassis. Els principals ceps d'aquestes denominacions de Provence, són en els negres Mourvèdre, carignan, grenache, cinsaut, sirah i tibouren. En els blancs Clairette, ugni blanc, rolle, sémillon i bourboulenc.

També rosats amb sabors de cirera. Aromes i sabors Entre els blancs destaquen les notes florals d'accacia dels clairette, les flors de garriga del Bourbolenc i aromàtic fresc de l'Ugni blanc. Entre els negres les espècies bosqueroles i aromes de camp del carinyena, fruits vermells del cinsaut , aromes profunds de fruits negres i espècies del sirah.

Però no puc abandonar-vos sense parlar de menjar. El cert és que he intuït que el meu amic Arcadi, no haurà abandonat Marsella sense fotre’s una Bullavesa. Acabo doncs oferint-vos una recepta senzilla de Bullavesa (boullavaise), de salsa rouille i un vi de Provença per maridar-hi. Senzilla, sense absenta. Possiblement algun expert diria que sense absenta, no seria bullavesa. No conec la tècnica de quin és el millor moment de posar-la, ni la quantitat i per tant jo no us en hi posaré.
Hi posarem tomàquet, ceba, ametlles torrades, 1 kilo de llagostins, 1 kilo de musclos, dues sipietes, uns escorpora de 300 grams, una rascassa de 250, i quatre filets de mero (allò que ens venen al mercat, i no sabem ben bé si és mero o dinosaure...ni si l’han descongelat o és fresc).
Amb el tomàquet i la ceba farem un sofregit. Procureu no fer-lo amb massa oli i en tots els casos, desgreixar-lo tant com podeu, per evitar al final les llunes desagradables.
Paral.lelament, bullim els caps peixos que estan sencers i els llagostins (bull curt), fem els musclos al vapor i bullim la sípia sense sal.
Pels que no ho sapigueu, podríem dir que la bullavesa és la forma més assemblant a l’escudella i carn d’olla, en versió marinera.
Ajuntem tots els fumets dels bulls, amb el sofregit ben triturat, i unes ametlles torrades també triturades.
Reservem els peixos, ¾ de quilo dels llagostins i gairebé tota la sípia.
Els musclos sense closca i mig-tallats. El ¼ de quilo llagostins pelats i trossejats i unes de les potes de la sípa, també.
Els elements trossejats, en companyia dels filets també trossejats amb cru,els donarem un darrer bull en companyia dels fumet&sofregit&ametlles. Aquí tindríem la part de la sopa. La consumirem acompanyat d’unes torradetes primes fregades amb all.
Amb el peix i el marisc reservat sencer, construirem la segona part del plat (la carn d’olla o millor dit peix d’olla). La part consistent de la bullavesa l’acompanyarem al gust del comensal de dues salses. L’all i oli tradicional i la no menys tradicional roille. La rouille es fa amb el mateix procediment i ingredients que l’all i oli, afegint-hi uns pels de safrà, que li donaran el color i el sabor característic. Bon Profit.
El vi de Provence que us he seleccionat és un Chateau Revelette 2003, i pels que estigueu decebuts per no haver-hi posat absenta, us podeu consolar amb un Clos d’Albizzi 1999, amb tons anisats.

Camí del sud, recorren la vall del Rôhne (Roine, Ródano), els ciclistes però, no tindrà ni temps d'ensumar vins i vinyes, ja que el trasllat de Briançon a Taillard el fan en cotxe i prendran una ruta allunyada de la riba del riu. Difícil doncs, serà distingir els aromes de cassís, mora, cirera madura o maduixa esclafada dels cahateuneuf-du-pape.



Deixaran enrere un seguit de denominacions que a grans trets, són aquestes, amb el seus ceps característics:



Condrieu (blanc: Voignier)

Côte Rotie & hermitage (blanc: marsane i Roussanne. Negres: Syrah i viognier)

Saint Joseph & cornas (blanc: marsane i Roussanne. Negres: Syrah i viognier)

Chateuneuf-du-pape (blanc: clairete, picapoll -picpoul-,roussanne i bourboulenc. Negres. garnatxa -grenache- syrah, cinsaut, mouvèdre, terre noir,counoise, mouscardin, vacarèsse, picardan)

Côtes du Rhone (blancs: clairete, marsane, roussanne i ugni blanc. Negres: garnatxa -grenache- syrah, cinsaut, mouvèdre, terre noir,counoise i carinyena -carignan-)

Lirac & Tavel(igual que el de côtes du rhône)



I a l'extrem, ja tocant terres catalanes, Costières de Nîmes (El blanc incorpora macabeu i el rouges, igual que la resta de Côtes du Rhône).



En mig, però i de cara a les pròximes etapes, el protagonisme serà per vins de Provença. Terra de grans rosats, com els del domini del Cagueloup(caga llop?).

Sarkozy remenava avui la cua pel Tour. Una manera de donar suport a la prova i de mortar-se davant el seu poble. És un xuleta a l’estil Laporta. Afrancesat, per suposat. S’assembla a Ludivic Giuly, aquell jugador del Barça que està en venda i del que sempre he dit que tenia un aspecte que em recordava més el perfil de la directiva Laporta, que no pas un jugador.

Però, és a Sarkozy a qui em referiré. I més endavant parlaré de l’etapa d’avuidel Tour. Ja porto masa temps escoltant diverses referències a Nicolas Sarkozy, com si es tractés del remei a tots els mals. Segur que deu tenir coses positives el seu discurs. Més que els seu discurs, sembla un home amb empremta i idees noves. Però, sempre perillós com el que procedeix de la dreta més classista del pais veí.
Hi ha tot un seguit de "perles" del seu ideari que el retraten com el que és la dreta pura i dura. Reaccionari de dretes, segur.
En el camp econòmic, hi destaca l'afavoriment fiscal dels més adinerats i la potenciació de les hores extres en els processos productius. En el camp del transport i l'ensenyament mesures que busquen per llei l'acotament de dos importants sectors en el tema de les vagues i mobilitzacions populars, de tant èxit a França. En qüestió de dret, la rebaixa a 16 anys de l'edat penal i l'engrandiment de les penes mínimes. I finalment, en matèria de immigració dificultar els reagrupaments familiars, i a l'estil Mas, fer examen de francès als estrangers. A l'estil de Mirallet, mirallet, qui és el més guapo de França?
L’etapa del Tour ha estat interessant. No podia ser d’altra manera, amb l’ascensió al Telegraph i al Galibier. Només hauria calgut que l’etapa acabés a dalt de colós alpí. Però, baixar fins Briançon també ha estat bé. La persecució dels corredors importants de cursa ha estat distreta i el final de Valverde, ha satisfet al seus seguidors. Com ja havia pronosticat, Flecha per tota la pólvora defenent el lideratge de Rasmussen i Menchov. Si ahir la llista de favorits s’allargava fins la posició catorze, més Vinokurov, avui queda limitada als deu primers i possiblement Vinokurov ja ha perdut massa temps. Ja és a cinc minuts i mig de Valverde. La contra-rellotge de dissabte es presenta apassionant.

Prèvia al descans, abans de fer la tercera etapa de muntanya alpina, i entrar a la terra dels Chateuneuf-de-pape, varem poder assaborir l'etapa més dura dels Alps. Una primera demostració de força d'un grup de corredors que encara no ha reconegut qui es el líder. qui és l'home de referència, l'home a qui atacar, l'home a qui respectar....
I aquest fet va provoca que el Cormet de Rosselend és puges a un ritme constant. No es va poder determinar gran cosa. Vionokurov encara no ha dit la última paraula, tot i que és evident que està molt copejat. Ningú el va atacar definitivament. Només Contador, en un intent de retallar temps a Valverde va deixar espaterrat a Vinokurov, quan li quedava poc aire per respirar. Va ser llavors, a només 3 quilòmetres de l'arribada quna va perdre un temps preciós.
Sense el kazak en forma ningú s'atreveix a identificar qui és el líder. Si mirem la classificació general, és defícil determinar entre els 15 primers`qui serà el guanyador final. Queda molt per córrer i molt per defallir.
Imagino, que després d'haver assegurat que ningú es doparia, cap corredor es capaç d'endevinar fins on arriben les seves forces reals i la dels companys. Ahir, a banda del sempre impressionant lluitador a les muntanyes Rasmussen, només Iban Mayo va demostrar ser valent. Valverde, va fer els darrers dos quilòmetres de manera impressionant. Però ja sabem que l'arribada és el millor que sap afrontar el murcià.
És de suposar que Rasmussen, no cometrà cap error al que queda dels Alps. Compte amb Telegraf i Galibier! i Fins la contrarrelloge d'Albi, ell i Rabobank, controlaran la cursa. mala notícia per Juan Antoni Flecha, que enfeinassat en controlar la cursa, no podrà provar d'escapar mentre sacosta cap els Pirineus.

L’impacte de la campanya denigrant que viu el món del ciclisme, l’afecta en tots els seus aspectes. A més de rebre els seus màxims exponents: ciclistes, equips, patrocinadors....De retruc, els organitzadors de curses i els seus patrocinadors i finalment els mitjans de comunicació. Però encara més, la afició se’n ressent. Se’n ressent però, una afició un pel fictícia. Aquella que es va apuntar les caloroses tardes de Juliol, als Tours de Perico i Induráin. Gent que es va aficionar a conseqüència dels bons resultats de corredors de l’Estat espanyol. Com ara passa a la F-1 amb Alonso. Com va passar amb el darrer reducte de “intel•lectualets” que es van rendir davant el “Dream Team” i els artícles futbolistics de Vàzquez-Montalban i altres escriptors que parlaven i escrivien de futbol. Toros i futbol van deixar de ser unes ocurrents armes del franquisme per adormir les masses. El futbol ja era alguna cosa més que un esport...
Aquests aficionats efímers, van i venen. Ara, quedem els de sempre. Els que vam escoltar explicar les heroïcitats de Bahamontes,Poblet i Cañardo. El que vam enfilar-nos al primer tricicle quan Julio Jiménez fregava el triomf al Tour. Que ja ens aguantàvem sobre la bici per imitar Merckx, Ocaña i Fuente. Que no hem perdut la fe, ni en els anys avorrits de Maertens i Moser. Ni a la transició de Van Impe i Pollentier. Que vam suportar la “dictadura” d’Hinault, i que amb Lemond, Fignon, Arroyo, Delgado, Alcalà, Breukink, Cioccioli, Bugno, Chiapicci, vam adonar-nos, que el ciclisme continuava sent meravellós. Que després de viure la tragèdia, li vam perdor tot a Pantani i al Chava, per les bones estones passades...vam mantenir el tipus. Quedem els de sempre. Els que sempre hem volgut convèncer a la resta de les meravelles del ciclisme, encara que fos a partir dels paisatges, història, cultura, geografia, turisme o els vins, com procuro fer ara en els articles monotemàtics del Tour de Londres, Flades i Navarra.
És un esport diferent i els aficionats ens comportem diferent. Fins i tot diferent que nosaltres mateixos quan contemplem una altra competició. Per exemple el futbol, on paral•lelament als millor desitjos per als nostres equips, desitgem el pitjor per l’etern rival. En el ciclisme, no està tant clar el partidisme per un o dos ciclistes. Tots tenim els nostres favorits, però lamentem com si es tractés d’un dels nostres, quan un rival defalleix o es fa mal. Sense anar més lluny, l’altra dia, veient l’enorme esforç de Vinokurov, dins la seva desgràcia, tenia les mateixes ganes que ell, els seus patrocinadors, que finalment aconseguís connectar amb el grup capdavanter. Són matisos del ciclisme. Veus el màxim rival dels teus corredors preferits, amb problemes i et poses a patir per ell. Virenque i Armstrong serien dues excepcions, ja que per alguns aspectes antiesportius del seu comportament no m’acabaven de fer gràcia, si bé he de reconèixer que també havia gaudit molt observant-los.
A Savoia no queden grans coses més per explicar en matèria de vi. Dilluns, ja serà una altra cosa, tot baixant el Rôhne (Roine, Ródano).

La cursa deixa enrere paisatges de vinya. En arribar la muntanya, els ceps seran més escassos. Els mondeuse, gamay, pinot noir, persan, entre els negres i jaquère, altesse, roussane, chasselas, molette i gringet, entre els blancs, tots de la Savoia, entren en escena.
Si la televisió, dimensionés aromes i sabors, com fa amb la imatge i el so, ensumaríem les notes florals dels ceps de gamay, que oscil•len entre fruits tropicals i fruits del bosc, dins un profund bombó anglès que hi domina. Les til•les dels chasselas. Els préssec de vinya, mel i albercoc dels roussanes. Ja m'hi trobo. Com si estés en una degustació, o millor, en un maridatge organitzat pels germans Vidal de Breda.
Arriba la muntanya, a banda de la dels ports de primera, segona i Hors Catègory, a Savoia hi trobarem altres tipus de denominacions. Les d'origen.
D.O.com crépy, seyssel, seyssel mosseux, crû de savoie, savoie pétillant, savoie mousseux.
Serà el moment d'observar com estan de forma els màxims candidats a la victòria final. Ara parlo de ciclistes. Vinokurov va perdre temps i ara és a 2'10" del cap de la cursa. Però això no el descarta del tot. El vaig veure fi, molt fi. Alexandr Vinokurov, va patir una important rascada a la natja dreta. Però, no passa res. El problema és a les ferides als genolls. Està fotut. Però, encara no ho ha dit tot. Si ho voleu comprovar, arriba la muntanya. L'esgarrapada va ajudar-nos a veure millor quin és el seu estat de forma. Normalment, Vinokurov pateix d'excés de pes. Un pes que s'evidencia en un cul molt gros. Li vaig veure un culet preparat per fer mal a la muntanya, en bicicleta. Ha regalat més d'un minut als seus rivals, però amb el que queda això no seria res. La llàstima és com recuperarà. Ahir feia mala cara. Les caigudes de Valverde en les anteriors edicions, com passava amb Zülle a la seva època, no donaven opció a tornar a la cursa. Vinokurov no sabem encara si té grans mals. Aquí, a la Savoia s’haurà de provar. El Port de Colombières, avui, a molts pocs quilòmetres de l’arrivada serà el moment de notar la tibantor dels 14 punts que porta a cada genoll. Qui sap. També podria ser que ni passés bona nit i decidís no sortir. Magre paper el de l’equip Astana, els dos caps de files ferits (Vinokurov i Kloden, amb fissura de cocsis). Serà el moment de Kashenkin?

Arriba la muntanya, les etapes de muntanya. Torno a parlar del Tour, el Tour de Londres, Flandes i Navarra, ja sabeu de què parlo. Disculpeu-me que al Juliol, el ciclisme ocupi la part més important d'aquesta web, no puc dissimular què és, el que més m'entretén en l'ofeg de les caloroses tardes del mes.

Abans dels cims, les terres i les llambordes de Flandes... I les vinyes de Borgonya, cal trobar al.·icients suplementaris per crear interès.

El meu director, no és massa aficionat al ciclisme. D'aficions en té d'altres, i cal aprofitar aquest espai per acontentar-lo. Ell, en llegir la paraula Borgonya, ho deu haver reaccionat amb cert interès. Als que sou com ell, us puc explicar que les etapes d'aquests dies pre-alpins, discorren en mig de les magnífiques vinyes de cèlebres DO (ells en diuen appellations), com Santenyay, Chablis, Clos de la Roche, Beaune, Mâcon o Crémant.

A mi, em distreuen altres circumstàncies. Veure Juan Antoni Flecha, amb aquella professionalitat que hi posa, ensumant qualsevol possibilitat d'entrar en una fuita que el pugui acostar a la línia de meta, com va passar l'altre dia, és per a mi un punt de interès prou destacable.

Em posa de bon rotllo. Habitualment als que en agrada sortir a voltar amb la bicicleta, acostumem a sofrir una petita baixada d'adrenalina (dieu-ne, el nom que vulgueu) cada vegada que un altra ciclista ens avança. A Flecha, Hermida i el grupet que els acompanya, de vegades, en els seus entrenament per les carreteres de l'Alta Cerdanya, me'ls acostumo a trobar. No és difícil, ells s'ho recorren tot, i ja sigui a peu, en bici, o en cotxe, és habitual veurel's. I no cal dir, que quan m'avançen pujant els colls de Llo i d' Eina, no m'ensorren la moral. Contràriament, ells,em posen content. Estic orgullós de compartir l'asfalt amb els meus ídols, encara que sigui durant segons. Si, segons. Perquè quan te'ls creus, ni te'n adones, i quan t'avancen és un vist i no vist. Recordo que l'agost de l'any passat, mels vaig trobar pujant l'alt de Llo i Eina. Venien xerrant i els vaig sentir arribar (mentre tu no pots dir ni bufa, ells van de tertúlia i t'avancen com un huracà). Em vaig girar i a distància els vaig reconèixer. Els vaig llençar una floreta: “Apa. Campions!” I vaig formular una pregunta a Juan Antoni Flecha. Per a què us feu el càrrec de la velocitat que porten, us diré que li vaig preguntar si participava a la Vuelta al Setembre, i la resposta, NO! Ja la vaig sentir d'un troç lluny.

Sovint el veig pujar a un ritme impressionant des d'un dels miradors que dibuixa la pujada a Font-Romeu, per Estavar i Èguet. Circula amb la frescura que la resta de mortals mostrem a les baixades. L'he vist passar com un llàmpec, com una fletxa, pel revolt (paella) on hi ha una empresa materials de construcció. Un revolt que ha passat a la història del ciclisme, o almenys a la meva història. Allà hi vaig veure abandonar la Vuelta Espanya de 2001 a Marco Pantani. Allà va posar el peu al terra, al començament del seu declivi. Era el 9 de setembre (ho recordo perquè vuit dies abans vaig pujar el Carlit. Era l'etapa reina d'aquella Vuelta. Sortia d'Alp, i superava per aquest ordre els alts de Llo-Eina (2ª), Font-Romeu per Estavar i Èguet (1ª), Pi Morent (2ª), Encalira (1º), Ordino (1º) i Pal (HC).

Després de passar per Llo-Eina, on el Chava Jiménez (qepd) ja havia derrapat només començar el port, un Pantani que començava a tocar fons, es retirava.

Els bons aficionats recordareu aquella etapa per una altra circumstància. Passat Porta, el líder de la prova Joseba Beloki, va agafar un dels "pajarons" més grans de la història recent del ciclisme. El recordo (a través de tv) baixant Envalira plorant, en companyia dels seus gregaris, que no sabien ben bé què fer.

Va guanyar Jiménez. Beloki i els seus gregaris, entre els qual hi havia el cunyat de Jiménez, Carlos Sastre, M Zarrabeitia i Jacksche, van arribar a 19.55. Oscar Sevilla es posava el maillot de líder, fins a la darrera contrarellotge. Va perdre la posició, i el guanyador final va ser Àngel Casero.

Sovint observant gent que es dedica a una mateixa disciplina professional o esportiva, que prové d’un mateix origen geogràfic, i també d’una mateixa família, és fàcil observar que, ja sigui per mimetisme o perquè ens ho sembla, en dona la impressió que són iguals.

Entre els ciclistes, és possiblement entre la gent que practica un mateix esport, que he notat més assemblança. Sovint, a primer cop d’ull, n’he confós l’un per l’altres. Ja no em referiré als germans Induráin, o als germans Galera o Manzaneque. Per exemple Olano, vestint el maillot del Banesto en el primer any de la nostra era ciclista després de M.Induráin, era molt fàcil confondre’l amb Induráin.

També és possible que el gest en el rostre, del patiment i l’esforç, acabi esculpint una fesomia amb trets assemblant.

Dalt de la bicicleta, si tots portessin el maillot del mateix equip,els confondríem fàcilment.

El gran “peloton” de la història, hi destacava per sobre de tots el perfil de Luís Ocaña. Exposava, en la posició plana que caracteritza els grans contrarrellotgistes, un gep gairebé esgarrifós( “quasimòdic”). Altres grans contrarrellotgistes de l’època, com Jesús Manzaneque, José Antonio Gonzàlez Linares, o el mateix Edy Merkcx, presentaven geps no tant pronunciats. Possiblement era una conseqüència de les bicicletes de l’època, i sobretot a la inexistència dels estudis d’aerodinàmica que hi ha avui dia, i que els resol als grans contrarellotgistes, la mida i el tipus de quadre, manillar, potència, bieles, pedals i rodes que s’adeqüen a les seves mides.

El perfil físic de molts ciclistes d’avui, a la part de l’esquena, té també un punt en comú. Un element quadradet, cúbic. Més que un cub, un prisma que queda marcat a l’esquena de samarreta, i que és el del receptor-transmisor que porten per comunicar amb els directors esportius.

Jo també sóc, dels que defèn que al llarg dels darrers anys, aquesta comunicació entre directors i corredors, ha desvirtuat més l’essència del ciclisme que el mateix dopatge.

El ciclista, a més de ser un esportista molt preparat, que si vol ser el millor, ha de ser físicament el més fort, antigament també li calia certa reacció intel·lectual, per saber resoldre a “mil” pulsacions per minut, de quina manera havia d’actuar davant qualsevol de les situacions que hi ha a les curses. Igual que en al cas de dopatge, jo els eliminaria. I més ara que, com era d’esperar, ja s’han detectat casos en què els equip rivals juguen a veure si aconsegueixen interceptar les ordres dels directors. Des d’un punt de vista conceptual, si els directors se serveixen de la tècnica per organitzar la cursa, no es pot prohibir amb la mateixa intensitat que els corredors se serveixin de la ciència per guanyar curses. Per tant cal prohibir les dues coses. Cal tornar al ciclisme d’abans.

Ciclisme i ràdio



Ahir us reservava una part de l’article per explicar-vos algun detall al voltant de les retransmissions radiofòniques de ciclisme.

En general, en tractar-se d’un esport on l’esforç físic és el més destacat, l’exageració i l’èpica, són de fàcil utilització. I en aquest aspecte, d’explicar el que no veu el espectador, els locutors radiofònics utilitzen els recursos retòrics que tenen com a mestres en locució, per explicar més “formatge que pa”. Així, el que en ocasions és un petit canvi de ritme, en la locució radiofònica és un espectacular atac, que pocs segons després acaba en no res.

En aquesta tasca de difondre il·lusions, crear expectatives i explicar el que és impossible, recordo especialment una etapa de finals de finals dels anys 80, o primers dels noranta, que acabava en una vall alpina, possiblement Chamonix.

Les retransmissions ciclistes de les emissores espanyoles, en aquells temps eren realment espectaculars. Sobretot a la Vuelta Espanya, on exercien de semi-amos. Com encara passa amb TVE a la Vuelta, encara avui, en aquella època un dels locutors de cada emissora seguia dalt d’una moto els llocs preferents de la cursa. Això permetia una agilitat i una credibilitat absoluta. En arribar el Tour, no tenien aquest privilegi, però consistia en fer creure a l’oïdor que si. En comparació amb l’espectador que ho veia des de casa, només tenien l’avantatge de seguir la realització a través de totes les càmeres a la vegada en diferents monitors, i escoltar l’emissora de l’organització (ràdio Tour), que informa contínuament de les circumstàncies de cursa, sense fer una narració televisiva. L’únic desavantatge podia estar, en que no coneixien massa el idioma de Moilère, i podia passar que interpretessin malament el que deia Ràdio Tour.

En aquells anys, les retransmissions televisives ja era gairebé tant bones com les d’avui, amb la càmera wescamp incorporada als helicòpters. L’única pega era que els helicòpters també tenien la missió de fer de repetidor de la senyal de tv de les càmeres que segueixen la cursa amb moto. En dies de boira, com el de Chamonix, quedava tot el sistema anul·lat, ja que els helicòpter no volen en condicions de poca visibilitat. Avui, això ja no passa, ja que el Tour compta amb un avió que vola contínuament sobre l’espai aeri de la cursa. La Vuelta també.

Dies com el de Chamonix, per a les emissores de ràdio era un autèntic “xollo”. Imagineu, en els anys de Induráin amb la gran audiència televisiva que tenia el Tour, un final d’etapa de muntanya, en què els avorrits locutors de TVE, parlaven sobre una imatge fixa de la línia de meta, mig borrosa per la boira. Imagineu-me a mi, buscant un transistor, o el walkman, per escoltar per la ràdio, què passava realment als darrers quilòmetres, i sobretot al port de muntanya que precedia la vall de Chamonix. Els espectadors sabíem que quatre homes anaven escapats, entre ells els tres que es disputaven la cursa. Es tractava de la darrera etapa de muntanya, a quatre dies de París. Induráin , Bugno i Chiapucci, eren en el quartet. La classe inigualable de Bugno i la seva proximitat a la classificació general, l’erigien de protagonista davant un “Miguelón” que defensava poc més de dos minuts de lideratge.

Era un espectacle escoltar la SER. Espectacle pels crits que fotien. Sabien que els escoltava més de la meitat de l’audiència televisiva. De informació ben poca.

Sempre podria passar que el que us explico no sigui cert del tot (tot el referent a les mentides i exageracions que adjudico a la retransmissió radiofònica), però us asseguro que l’endemà al premsa esportiva no vaig llegir res de res, del que van explicar a la SER. Mai havia llegit, vist, ni escoltat, que una corredor pogués atacar tantes vegades en tant pocs minuts en un port de primera categoria. Menys encara Bugno, que com Induráin, no era home d’atacs sobtats, si no més aviat d’alt ritme sostingut. Contínuament se sentia alguna cosa així, imagineu “demarra Bugno!” “Contrataca Miguel”. Segons la seva narració imaginària, era un no parar. No feien servir la imaginació, ni per a situar de tant en tant, ni dir que Chiapucci, el més escalador dels tres, hi era present.

Tot mentida, quan a mitja baixada es va establir de nou el senyal de televisió, baixaven tots quatre junts amb certa tranquil·litat.

En les múltiples referències que en aquesta web faig sobre el món de ciclisme mai m’he referit a l’element que sense cap mena de dubte, al llarg dels anys, més ha influït en la meva desmesurada(?) afició per aquest esport. Les retransmissions televisives, perfeccionades constantment per la realització francesa 2/3, que ha anat exportant la seva tècnica, tecnologia i protocol, a la resta de canals del món, ens ha apropat a la competició d’un esport que no se celebra dins d’un recinte, d’un perímetre, ni d’un circuït. Un esport molt espectacular. Unes retransmissions que ens permeten apreciar l’esforç i les tàctiques d’aquest esport individual-col•lectiu, des de primera fila.
Sempre dic, que les retransmissions del Tour de Londres, Flandes i Navarra (en altre temps Tour de França) i similars, ocupen el primer lloc en el meu rànking personal, de programes de televisió preferits al llarg de l’any. En especial els dies en que els corredors superen ports de muntanya alpins i pirinencs. I paradoxalment, en ser a l’hora de la migdiada i la monòtona narració dels locutors hi ajuda, és davant el programa de televisió, que més vegades m’han fet adormir davant el monitor. Paradigma de felicitat?
Segurament els responsables principals, en són els locutors. En altres èpoques Antolín Garcia, Chico Pérez, Paco González, Guzmán o de Pablos, i ara els Alix o de Andrés, són uns autèntics “plastes”. Durant moltes èpoques, havia simultaniejat la retransmissió televisiva, amb la locució radiofònica d’Ares, “butanito” o similars. Era una bona solució, si bé, aconseguien no deixar-me dormir a base de crits desmesurats, que exageraven l’espectacle.(demà us en expicaré un exemple). Si no fos perquè era un pèl incòmode, i perquè sobretot les emissores ja no en fan la retransmissió (ja ses sap, els efectes del dopatge han anat molt més enllà de l’esport fins arribar al patrocini), seguiria escoltant la ràdio, tant en directe, com en els programes especials. Recordo èpoques en què no anava tant malament de son, en que a la una de matinada encara escoltava la tertúlia radiofònica de la SER, per seguir els comentaris frescos i profètics del “mestre” Gonzàlez Linares.
Ara, per la televisió digital, tenim dues opcions Pello o Perico. De fet no és només això. Tant de bo fos escollir entre aquests dos grans ciclistes. Eurosport i Teledeporte (TVE), són les dues cadenes, que tret dels anuncis, et permeten seguir sencera la competició. Eurosport, amb Antonio Alix i Pello Ruis Cabestany. TVE Carles De Andrés i Perico Delgado. Quina de les dues és més avorrida? Costa contestar-ho a través d’una crítica com aquesta.
D’entrada ha de dir, que no tinc res en contra de la particpació d’esportistes en feines periodístiques, quan es tracta d’opinar al voltant d’un esport que han practicat i per tant, en tenen una gran experiència. L’excepció a el que dic, serien Fernandito Romay, Ferran Martínez, Charly Rexach o Josep Maria Fuster. Si heu seguit les retransmissions de bàsquet o futbol, d’aquests quatre, o les d’Oscar Grau, en handbol a TV3, sabreu del que us parlo. Lluny de donar pistes a l’espectador, que ajudin a la comprensió i a la interpretació del que succeeix sobre el terreny de joc, encara t’ho compliquen més.
En línies generals, el criteri de Pello i Perico, m’agrada. El més monòton és de la resta de la parella. A Eurosport,Alix, va de setciències i procura donar a entendre que ell també té un criteri destacat, perquè és un esportista practicant destacat. A TVE, De Andrés, és més avorrit que Alix, i sense arriibar a l’extren d’Ernest Riveras, basa el seu “èxit”, en utilitzar molt sovint en el seu discurs, els adjectius español o hispano, i la “paraulota” España. I això que, Alix és soporífer. Engega uns monòlegs que aconsegueixen adormir al mateix Pello. Se li ha de reconèixier que, a través de feina de producció, procura fer més amena la retransmissió connectant telefònicament amb ciclistes que han abandonat la cursa, directors esportius, mànagers i ex-cilcistes, que aporten informació realment interessant a la retransmissió, en aquells moments en què puntualment, el interès de la competició baixa. No li suporto, en canvi, que per omplir minuts de televisió i practicar el “groguisme” burxi sovint a Pello perquè critiqui obertament el caràcter i la persona de Perico Delgado, quan tots dos eren ciclistes. Si no ho heu escoltat mai, sovint li planteja el possible dopatge de Perico quan va guanyar el Tour del 87. I en la majoria de les ocasions li vol fer explicar, de mala gana, una etapa del 87 o el 88, en què Pello era a un parell de quilòmetres de la meta a Hautacamp (?) i el seu company d’equip Perico, el va superar. Va ser l’oportunitat més gran de Pello de passar a la història del Tour, però no s’ha d’oblidar que Perico lluitava per guanyar el Tour, no contra Pello. També sovint li estira la llengua, perquè critiqui Perico, quan a la Vuelta del 84 (?) li va disputar el “jersey amarillo”.
No, evidentment, tampoc TVE, ni Eurosport, són el millor del ciclisme, però ens consola. En consola i hem de reconèixer, que són dels pocs que es dediquen a parlar de ciclisme pel damunt del dopatge. De l’esport pel damunt de la trampa.

Sovint fem servir l'expressió "no cubica" per designar l'aptitud de moltes persones que no arriben a uns mínims de intel•ligència.
La decisió de fer servir l'accident de Kubicka, com una prova més per als mèrits de sant de JP II, cal considerar-la un insult a la intel•ligència del catòlics practicants. Sense entrar en més detalls, es confirma que l'església no cubica.

Pels aficionats al ciclisme, ja ha començat el gran espectacle de l’estiu.
Amb certa preocupació, però amb certa indiferència a la desmesurada campanya internacional en contra d’aquest esport, des de fa una anys sofrim el bombardeig de crítiques, acusacions i sancions, en contra dels nostres ídols. Sancions, d’altra banda, que en molts casos deu ser més que merescuda, però que encara no s’han vist acompanyades per una iniciativa basada en la decidida inversió en diners i seny, que aconsegueixin deixar el ciclisme fora de sospites.
Paral•lelament, es pot observar sense partidismes, que el ciclisme és “l’ase dels cops”, on hi recau amb tota la seva fúria un fals puritanisme esportiu consistent en fer ulls clucs davant atletes, tenistes i sobretot futbolistes, als quals en l’ànim de perdonar-los-ho tot, se’ls tracta fins i tot de deus quan en el súmmum de l’estafa, marquen gols amb la mà.
Les corrents d’opinió esportives-internacionals, resulten recolzades per la pèssima gestió de l’ Unió Internacional Ciclista i dels organitzadors del Tour de França, que any rere any, no saben fer altra cosa que tirar pedres sobre el seu teulat i no resolen el seu problema. La persecució sistemàtica dels líders del gran pilot internacional, en la major part dels casos sense proves, no fan altra cosa que matar dels esports més durs i espectaculars del món.
La premsa internacional i els responsables del Tour de França, els segueixen el joc i no se’n saben sortir. Dia rere dia acusen i mal tracten els ciclistes, en una maniobra que pretén de manera barroera solucionar la problemàtica, només per salvar de qualsevol dubte el nom de “Le Tour de France”.
Renego de tot plegat i opino que ni l’UCI, ni el Tour de França demostren altra cosa que maltractar els esportistes i com a tals no mereixen que el seu nom aparegui cada dia en un lloc destacat a la premsa internacional. És per això que proposaria que els mitjans informatius fessin un primer boicot als organitzadors de la prova, anomenant-la (com he vist en alguna mitjà escrit) Tour de Londres, Flandes i Navarra.

Dies enrere em vaig engrescar a escriure una lletra per al espanyols. Es va parlar molt, de cop i volta, del fet que l’himne espanyol no tingués lletra. A Internet hi he trobat aquest, basa en una de les poques coses que uneix els habitants de la península, l’estomac


http://www.youtube.com/watch?v=3mSCOYyoq_g

No acabo d’aclarir si va ser la nit del 8 al 9 de Juliol de 1967, o com diu Nicolau (el àlies que fa servir, un dels activistes) la del 7 al 8. La qüestió és que ahir vaig parlar amb ell. Em va donar una grata impressió. Tot i tenir 78 anys, és encara un membre actiu de la resistència. Encara està al lloro, de tot el que passa en el independentisme català. Encara fa servir l’àlies, ja que encara que tot a prescrit, no se’n refia ni un pèl. No seria la primera vegada que agents secrets s’adrecen a la seva persona o la d’altres membres de l’escamot que va protagonitzar el segrest de la Marededéu, per buscar-los “les pessigolles”. És per això, que no vol fer publica la seva identitat, ni la seva imatge, tot i que en algunes ocasions el seu nom ha aparegut. No seré jo qui us el diré.

Viu a l’Alt Empordà des de fa més de vint anys, allunyat de la ciutat. En aquesta comarca ha seguit desenvolupant la seva professió de pastisser fins a la jubilació. Els fills segueixen el negoci.

Més enllà de que pot significar l’acció d’aquest grup de resistència provinent del escoltisme català que va tenir segrestada la marededéu, fins al 1972, fins que no es van complir les seves condicions de retornar-la. És a dir, nomenament de Bisbes Catalans a Barcelona i Tarragona, i el retorn de l’exili de l’abat Escarré. Nicolau és una gran defensor i coneixedor de la història Catalunya, tot i no tenir cap titulació universitària. Un autèntic expert en simbologia de nostre país.

Ell i el seu grup, van protagonitzar, i va estar a punt de protagonitzar, sonades accions reivindicatives del catalanisme entre els 50 i els 70. Ara, tot i l’edat continuen actius, i se senten amb vocació per fer noves accions, si cal. Segons ell en queden moltes per fer, i fins i tot és capaç de suggerir-ne unes quantes.

És un gran col·leccionista de símbols. Uns símbols que ha agrupat amb paciència al llarg dels anys, i que no conserva per pur col·leccionisme fetitxista, si no amb la consciència de fer el que no s’ha preocupat mai de fer el govern Català. Ni ara, ni a l’exili. Entre els objectes que té, a banda de molta paperassa que a rescatat dels llocs més insòlits, hi ha els ossos del primers rei dels de Catalans, Pere Condestable de Portugal, o els coberts del Palau de la Generalitat en l’època de l’avi Macià.

Els detalls que m’ha explicat sobre el segrest, no s’allunyen gaire als que els més interessats podeu llegir al llibre editat per Serra d’Or, “Desaparició i retorn de la imatge de la Mare De Déu de Núria (1967-1962)”. Únicament m’ha detallat alguns fets escabrosos al voltant de Jordi Pujol, que en aquella època era membre d’un altra grup activista més adinerat, que el de Nicolau. En la seva dura crítica al voltant de la gestió d l’Honorable, m’ha facilitat un llibre mecanoscrit pel mateix Pujol, anomenat “Catalunya davant l’evolució Política Espanyola” , en el qual es pot llegir tot allò que Pujol pensava abans de ser President i que no va portar a terme per, segons les clares paraules de Nicolau, perquè és un “cagat”.

Espero, poder tornar a parlar-vos de Nicolau algun altra dia. Hi ha molt a explicar.

Abans d’ahir vaig tornar a ser a Núria. Aquesta vegada hi vaig anar per interesar-me per l’estat de la mararededéu. Ja us podeu imaginar, que venint de mi, sona a broma. Però no ho és del tot. Em va semblar interessant, dies abans del quaranta aniversari del segretament d’aquesta talla romànica, anar a veure com estava i reseguir superficialment que en queda d’aquella història a la Vall de Ribes
En mig de la campanya engegada per sectors catòlics i nacionalistes catalans, a finals dels anys seixanta, per reivindicar la designació de Bisbes catalans, dilluns es compleixen quaranta anys d'una acció molt especial. Quatre activistes segrestaven la imatge de la marededéu de Núria.
Això passava un any després del bany de Fraga Iribarne a Palomares, de la designació del Bisbe castellà Marcelo Gonzàlez com arquebisbe de la Barcelona, i quatre dies abans de la coronació de la marededéu. La coronació es va fer igualment amb una rèplica, i en lloc del General Franco, i per mesures d'extrema seguretat, l'acte va ser presidit pel Ministre Oriol i Urquijo. La imatge falsa custodiada a punta de metralleta, i molt pocs assistents a l’acte, només personal uniformat i adeptes al règim. Un detall prou significatiu, que ens assenyala que va estar un acte propagandístic del règim franquista, en el qual el poble català no hi va voler participar-hi. Habia de ser una utilització política d’un dels símbols de Catalunya, i posats a utilitzar-lo, els activistes de l’època es van avançar i van plantejar un problema.
Com és de suposar i com molt bé pot donar-ne fe la gent de la meva generació, de la mateixa manera que tots recordem de la manera que es va escampar el bany de Fraga a Palomares, d’això se’n va parlar ben poc. Com era habitual en aquella època, va ser la premsa internacional la que va haver d’explicar-ne els detalls i el perquè de tot plegat. Demà continuaré parlant del tema.
Avui m’entrevistaré, amb un dels quatre segrestadors que van portar a terme l’acció. Demà us en explicaré més detalls.

Per necessitats de son, no vaig poder seguir el debat de la Terribas. Em va saber greu perquè prometia. El cert, però, és que al principi, que és la part que vaig veure, vaig constatar aquella opinió que al meu gust ja fa pudor, al voltant de l'opinió força generalitzada de no acceptar que la llista més votada de les eleccions hagi d'anar a l'oposició, quan la resta es poden d'acord en això. Aquesta mena d'opinions cal tallar-les d'arrel, i s'han de tallar dient per exemple que la llista més votada, és la que està més obligada de totes les llistes, a arribar a acords amb la resta de forces per liderar els governs. Però, quan no hi arriben pel motiu que siguin, perden tota legitimitat matemàtica per a governar.

En conclusió, aquest argument no em serveix quan és per a responsabilitzar-lo de l'abstenció cada dia més generalitzada. L'abstenció deu tenir moltes causes. Un dia d'aquest us en parlaré. Us explicaré que en penso de tot això de l'abstenció. Si tinc temps miraré el programa de debat, enregistrat, a veure si hi ha gaire gent que pensi com jo.

Com en el cas d'altres articles que tracten el tema de gastronomia, sovint segueixo els que publica “La Vanguardia española” a la secció "5 a taula". A partir de la tòpica base, que ens assenyala que sobre gustos tot s'hi val, s'hi pot estar més o menys d'acord. Més o menys d'acord amb cadascun dels articles. Aquesta setmana en dedicaven un a la Torre del Remei de Bolvir.
Primer us diré que en penso d'aquest establiment. És un reducte de pijeria, del qual només en tinc males referències. Personals i de gent de confiança. Per bé o per mal, és una mena de lloc, en el qual per qüestions econòmiques i d'aillament camuflat, es nodreix bàsicament de gent que detesta la muntanya i busca un espai de luxe a la muntanya, buscant alguna cosa que li resulti agradable. També es nodreix de iaios amb “fulanes” a qui impressionar, en un lloc poc concorregut. "Senyors", i ho escric entre cometes, perquè de "senyors" no en són ni els propietaris. Conec dos casos de gent qui ha anat convidada per terceres persones, a despeses pagades, als quals els han intentat cobrar part del que havien consumit. És a dir, tornar a pagar per coses que ja estaven pagades d’antuvi.
Quan hi he menjat, m'ha decebut, cosa que mai m'havia passat al Hotel que els mateixos propietaris tenen a Martinet.
Digueu-me malpensat, però sospito que fan servir la tàctica de tota la vida. La que ha fet servir sempre a martinet. Ja sabeu, subornar als mitjans, mitjansant l’obsequi,la convidada. Els ve de lluny. Néstor Lujan vivia els estius a tot drap i de franc a l'Hotel a Martinet, a canvi de les magnífiques cròniques que sempre havia dedicat a l'Hotel, en els mitjans de comunicació i en la seva qualitat de "gran" gastrònom.
Per més defectes, els propietaris d'aquest indret acostumen a donar l'esquena a totes les iniciatives promocionals col•lectives, en les quals participen la resta de cuiners d'aquesta àrea dels Pirineus, i que tant bé liderava Eudald Vila, fins que ens va deixar a primers d'any.
En resum, nivell baix, cobrament dobles, facilitat pel suborn i insolidaris. Quan de mal va encobrir Néstor, a canvi de no sé què.
Ara, n'hi ha d'altres que li segueixen les passes.
Més rigor, si us plau.

Els 2.100 d'en Kluivert, van ser una estafa. Sobretot per falta de professionalitat.
Saviola ha estat el fitxatge més car de la història blaugrana, i l'exemple més clar del gran negoci dels intermediaris. A les directives de Núñez i Gaspart, dins i fora, homes com Parera, Pereda, Minguella i d'altres, hi han fet molt negoci. Creieu-me que dels 6.000 de Saviola, molts van ser embutxacats per personatges perillosos.
Els 5.000 de Ronaldinho, estan molt més justificats que els de Beckham, ja que també ha venut més samarretes que Adolfo Domínguez, a banda d'obtindre resultats magnífics. I encara juga. Perdó beu i balla, però diuen que tornarà a jugar.
Els 2.500 de Deco, estan en la línia dels de Ronaldinho, si no se'l venen ja.
Eto'o és un gran error, perquè a més de no ser rendible per si sòl, és el focus de tots els mals que ha patit el Barça, la darrera temporada. Va costar 4.500. Més que Tierry Henry, del qual penso que és el millor futbolista del món, actualment.
Capitol a part, mereixerien jugadors dels darrers 15 anys del barcelonisme, dels quals no en sé el preu, però m'agradaria. Seria per saber més detalls que justifiquessin l'error del seus fitxatges i justificar en molts casos la intervenció de intermediaris: Romerito, Manolo Hierro, Escurza, José Mari, Lopetegui.... I radicalment al contrari la formació de jugadors com Guardiola, Iniesta, Xavi, Messi, Cesc, Gerard o de la Peña, encara que tot plegat sigui per a que triomfin en equips rivals.
Me’n deixava un Touré Yayà. Esperem que no passi, com en el cas dels germans Hierro. En el cas dels germans Touré, esperem que sigui en bo.

Les declaracions de Sandro Rossell al programa de TV3, "El club", demostra que a banda de ser el més preparat de la directiva dels "pijosandros", que van ocupar el comandament del Can Barça, és el més intel•ligent i educat.
Carregat de raó, va estripar sense perdre les formes al voltant de la Directiva Laporta i les seves nombroses cagades. Del primer al darrer, dels homes del club, van passar per seu refinat criteri.
A mi, la resposta que més em va impcatar de Rosell, amb el qual puc dir que coincideixo en el 99% del que va dir, va ser el silenci que va expressar, quan li van preguntar: Quines coses ben fetes ha fet la directiva, aquesta darrera temporada?.... Diguin només una? No va saber què dir.