Fitxatges blaugranes (i II)

Els 140 de Schuster, serien comparables als del Cruijf jugador. Era un artista, però només quan volia. Va trair el club, marxant després al Madrid. Mai es pot considerar això, una inversió, si no deixa una quantitat important de diners.

Els 1.200 de Maradona, no es poden justificar de cap manera. Sense conèixer la història personal d'ell i el seu entorn, i sense culpar a Andoni Goikoetxea, de la part més gran dels seus mals, no es pot analitzar la rentabilitat de Maradona. Sense cap mena de dubte el Barça (els seus directius) va ser culpable de no evitar que Maradona, continués sent un bon noi. No el van saber conduir. El seu pas només es pot justificar, per la recuperació de diners de la seva venda.

Els 1.000 de Koeman, també van ser excessius. El gol de Wembley no ho justifica. Pagar això per un defensa no ho justifica. Invertir en un home que trigava tres mesos en posar-se físicament a l'altura de la resta, no ho justifica. Possiblement algun dia triomfi d'entrenador, ja que sembla una persona força honesta.

Els 220 de Laudrup i el 265 d'Stoichkov, semblen una inversió més que justificada, si contabilitzem que els anys que van ser al club, coincideixen amb els de l'etapa del Cruijf entrenador. Només es pot qüestionar, el perquè Laudrup va acabar al Reial Madrid.

Els 650 de Romàrio van ser divertits. O no em direu que no es vareu divertir veient-lo jugar, ballar, tocar els bongos a Copacabana o en les imitacions del "força barça". Es tracta d'un cas especial. Possiblement es va recuperar alguna cosa amb la venda. També és molt possible, que en el preu hi intervinguessin molt els intermediaris.

Els 320 de Figo, haurien estat una despesa un pèl excessiva, però com el Madrid el va comprar per una xifra deu vegades més gran, es pot dir que va ser un gran negoci. Un gran negoci momentani, ja que acte seguit, el barça en va gastar 12.000 per Anderson, Overmars i Petit. No coment.

Els 2.500 de Ronaldo, segurament es van recuperar amb la venda al Inter. L'analisi del seu pas, és comparable al de Maradona, si canviem coca per alcohol.

Rivaldo, en va costar 4.000. No se li pot negar que va donar-ho tot. Era molt difícil justificar els 4.000, va fer el que va poder i alguna cosa es deuria recuperar en la venda.

Les notícies d’anit al TNV, venien encapçalades per algunes informacions d’aquelles que no et deixen indiferent. Tres en concret.

Resulta, d’una banda, que Tony Blair, un dels tres assassins de les Açores, serà una vegada ha deixat de ser Primer Ministre, un dels responsables de conduir la pau a L’Orient Mitjà. D’altra, que la Comissió Europea, ha detectat irregularitats en la política urbanística del Govern de la Comunitat Valenciana. Ja ho sabíem. A veure si la justícia hi actua. Finalment, podem pronosticar que l’afeblida ETA, es dedicarà el mesos vinents a fer barbacoes, xuletons i besucs a l’Orio, pot ser una bona manera de consumir la gran quantitat de pedres d’encendre foc que han afanat a Alsàcia. Bromes a part, poden encendre una enorme bola de foc. Esperem que encertin i no malmetin més la natura.

Punt a part, mereix el fitxatge del dia, o millor dit el rumor de l’oferta de 20 milions d’euros per un lateral, que ha fet el Barça.

La segona i tercera part d’”El preu dels fitxatges blaugranes”, es publicarà en aquesta web els dies vinents.

Arran del fitxatge de Tierry Henry pel FC Barcelona, aquests darrers dies s'han publicat moltes informacions. Algunes d'elles, referents al preu de diferents fitxatges de la història del club, m'han cridat molt l'atenció.

Més que l'escandalós volum de diners que ha suposat com despesa, la materialització d'aquests fitxatges, m'ha cridat l'atenció per la quantitat de diners que s’han gastat en determinats Uns diners difícilment justificables.

Costa justificar-los, sobretot sense una relació sempre difícil de fer, de com han influït aquests homes en els èxits esportius i econòmics del club. Queda doncs, a l'anàlisi subjectiu de cadascun.

També recentment, i arran de la fugida de Beckham, del Real Madrid, s'ha publicat que el pas d'aquest jugador per l'equip ha suposat un gran èxit econòmic. No sé com ho calculen. Possiblement ha venut més samarretes que Adolfo Domínguez, Custo i Kukusumushu junts, i li adjudiquen els beneficis de totes les gires internacionals de l'equip al llarg dels anyets que ha estat jugador de l'equip. Les adjudicacions deuen ser genroses, sobretot si les fa la premsa madrilenya, a la qual hem llegit que el “jugador-model” ha estat determinant en l'aconseguiment de la lliga d'aquest any. A mi no m'ho ha assemblat pas.

Tornem al preu del culers. Encara recordo quan el Barça va fitxar Marcial, possiblement per trencar-li el ritme a la magnífica davantera dels cinc delfins/dofins de l'Espanyol. L'Espanyol ja n'havia pagat nou milions i mig a l'Elx i el va vendre per vint milions. Marcial va ser un gran jugador, però també cal especificar que no va ser rendible del tot. Tenia un caràcter especial. Hi posava molt de morro. Era el típic jugador que només corria la temporada que tocava renovació de contracte. Llavors era una fera. Un home rendible. La resta de temps, un cara dura. No sé si heu vist cap fotografia recent del "crack" alacantí però està enorme. Per caràcter i vagància, devia deixar de córrer immediatament després de deixar el futbol. Així es va quedar...

Per Cruijf en van pagar 60. 60 per fitxar-lo. No cal calcular tot el que li ha “xupat” al Barça al llarg dels darrers 35 anys. Com a jugador, va ser una estafa més gran que la de Marcial. Tots sabíem que era el millor jugador de món, però només ho demostrava quan volia. A casa, s'hi lluïa. Als camps del Burgos, el Salamanca, el Granada, l' Oviedo..... s'amagava. Quan va fer d'entrenador, els primers anys, va triomfar. va ser una bona inversió. No permetia a cap jugador les frivolitats que ell es va permetre quan jugava. La part final del seu pas per la banqueta, va ser horrorós, a base de tractes preferencials amb el seu fill, el seu gendre i altres jugadors del seu entorn. Actualment, com membre del "entorno influyente", ho manega tot i hauríem de responsabilitzar-lo de totes les errades de Laporta i de Txiki.

El "guapo" Víctor Muñoz, en va costar 80. 80 milions per un home que només corria a l'any 82? Els migfondistes Abascal i Gonzàlez, en aquella època corrien molt més i guanyaven molt menys. Possiblement contractar un atleta hauria estat més determinant. En aquella època a Alemanya hi jugava Briegel, un home que corria molt més que Víctor. Era més efectiu. Hauria costat menys diners. Per a mi, els 80 milions no van estar ben invertits. Fitxatges com el de Víctor, poden marcar un abans i un després. És possiblement una d'aquelles operacions o transaccions econòmiques que només es poden explicar, entenent que hi va haver algú que va fer-ne negoci. Més endavant hi va haver casos més escandalosos.

La meva dedicació al blog, coincideix una vegada més amb l’emissió de “Ventdeplà”. Acostuma a passar els dilluns i els dimarts, i no per això deixo de fer les meves coses. A casa la tele és oberta tot el dia, i això no vol dir que tingui una gran audiència. És un electrodomèstic més, que fa companya. La rentadora, el rentaplats i la assecadora també fan soroll. L’ extractor i l’aire condicionat, igual.

Sense prendre-hi atenció, la sèrie se bastant de què va. Tot i que l’argument no em sedueix gaire, he de reconèixer, que com en tantes altres produccions teatrals, televisives i cinematogràfiques, contem amb un magnífic repartiment d’actors. Veterans, sèniors, joves consolidats i fins i tot alguns infants, que interpreten meravellosament els seus papers. I el cert és, que quan hi ha tant de nivell es nota molt quan algú desentona. Ja fa anys, i en conec d’altres que opinen el mateix que jo, que em desespero quan veig actuar en Jordi Banacolocha (el “manso” del super). És horrorós, per posar un exemple proper, diria que l’amic rapsode Josep Bover, ho faria millor. Fins i tot Joan Laporta o Joan Gaspart,, dos personatges a qui se’ls detecta una mentida a quilòmetres, ho farien millor. A voltes, penso si Banacolocha és allò que en altra tipus d’empresa en diuen el fill de l’amo, alguna altra mena d’avantatjat, com antigament es deia de les companyies teatrals, o les orquestres que feien “bolos” pels pobles, on si es detectava algú que desentonava, deien que era el xofer de l’autocar, que s’havia infiltrat per suplir alguna baixa.

Fa un parell d'anys em vaig escandalitzar, i perdoneu que m'escandalitzi per aquestes coses, però em sembla greu. Va ser per un anunci, i ja hi tornem a ser. Ja hi tornem a ser amb la segona tongada de l'anunci de les tovalloletes humides "kangoo". Les recomanen per eixugar el cul dels més menuts. Fins aquí res més. Tot correcte, si bé excessivament refinat, a criteri d'una persona, d'un cul, que com tots els de la seva generació va superar sense traumes el paper de la marca "El Elefante"(sapigueu que a la "moderna"Rússia d’en Putin encara és d'ús corrent un de les mateixes característiques, i amb nom de "el gat").

El problema està en què en tot moment es dona entendre, que com en el cas del paper higiènic, tot plegat ha d'acabar a la tassa del wàter. I em sembla, que aquesta és una de les actituds més poc sostenibles que pot fer una persona. Un paper elàstic a la claveguera pot organitzar ja a les mateixes canonades de casa un greu problema. Ja més endavant, no es disol ni es desestructura en el aigua, i finalment a la depuradora pública, en companyia de més “kangoos”, acaba de crear un embús tant greu com el de la canonada de casa. En resum, una porqueria. A què esperen els erudits en qüestions sostenibles a denunciar el tema? A què esperen les autoritats a sancionar els autors de l'anunci? I a prohibir la seva emissió mentre no es rectifiqui el missatge de l'anunci? Rectificar fins que ens quedi clar a tots plegats, que les tovalloletes usades han d'anar a l'escombraria, amb el material no reciclable.

Si no ho fan, realment, a mi em creen el dubte de si tot plegat és pura imaginació. Un problema en el meu cul, perdó, en el meu cap.

És encara molt aviat, possiblement massa. Massa si tenim en conta que “legalment”, aquesta estona la tenim assignada al descans o a la ressaca. No he llegit encara cap diari, ni escoltat ni vist la ràdio i la tv. Sento, però encara, algun coet. Pum!
Al llarg de tota la setmana se’n ha parlat molt, possiblement massa, de la normativa europea en matèria pirotècnica, que prohibeix a menors l’ús d’aquesta mena de material.
És una d’aquelles coses, com totes les relacionades amb l’ensenyament, la moral, la higiene, la ciutadania i la cultura, que se’n han de responsabilitzar els majors de l’entorn del infant. Pares,mestres, avis...
De tota manera, i per generalitzar i evitar situacions poc desitjades, no em sembla malament una normativa europea en aquest sentit, com tampoc m’ho semblaria en relació a un tema també debatut aquesta setmana, que prohibís el maltractament públic dels animals.
El cert és, que només pel fet que una mesura així, pugui evitar el sobredimensionament de de les feines d’urgències a la nit de la revetlla de Sant Joan, a mi ja em semblaria més que justificat. N’estic segur, que si la població ha fet cas de la normativa, el número de serveis de bombers i d’urgències hospitalaries ha d’haver baixat considerablement.
Personalment, us puc dir que anit, al centre de Granollers, hi van sonar menys petards que mai. Us diria més, em va molestar més la concentració de soroll la nit que va acabar la lliga de futbol, que la d’anit. És de suposar, que la venda de pertards ha minvat, tot i l’anunci que vaig sentir al TN que per família es gastarien uns 60 euros en pirotècnia. Fins i tot, us diria més, no m’estranyaria, que en consum de cava i coques, la cosa també hagués baixat.

Porto temps, diria que ja anys, més que mesos, intentant respondre’m a la pregunta del perquè de la moda, generalment femenina, de samarretes, camises i jerseis curts. Serà que sovint pateixo de mal d’esquena, que moltes vegades em causa o m’accentua un refredament de la zona lumbar, que només de veure-ho em ve mal d’esquena, o si més no, la reflexió de imaginar aquella persona, normalment noia, amb problemes a l’esquena quan sigui més gran.
Si li donem la volta, la història de les samarretes, camises i jerseis curts, es tradueix amb la visió directa de melic i panxa. I és aquí on he trobat una primera pista per respondre a la meva pregunta. Estic arribant a la conclusió, que tot plegat és una arma de defensa, de timidesa. Temoroses, pudoroses o incòmodes amb la reacció, amb el intercanvi de mirades, que quan es creuen amb un tio pel carrer el enfoquen els ulls (la cara) o els pits, se senten més alleugerides i defeses, si la mirada és un tros més avall. La mirada baixa, també es pot interpretar de tímida i pudorosa, i es deuen trobar més còmodes.
El mal d’esquena, però, no els la traurà ni déu, sobretot quan van així vestides al pic de l’hivern, que és quan realment m’impressionen més.
Si non é vero....

Ni l'Alonso


Collons amb el radars! Després de retirar un grapat de punts, se'n ha adonat que hi ha algun (possiblement més) radar dels que mesura la velocitat dels automòbils a les carreteres, que no funciona com cal. És una possibilitat mai aliena a qualsevol giny mecànic o electrònic. No cal haver fet gaires carreres, ni haver estudiat massa per saber-ho, i per això cal una feina de manteniment periòdica.
"Els senyors del radars" han hagut d'esperar a què es queixés un agent de l'ordre públic, un policia municipal, per fer-ne cas. Una reclamació, a més, indiscutible per la seva evidència: Una roulotte circularnt a més de 200 quilòmetres per hora, arrossegada per un turisme normal. Ni les lleis de la física, ni de l'aerondinàmica fan pensar en tal possibilitat, i amb tot i això, el conductor del turisme va rebre la denúncia i se'l va advertir dela retirada de punt del carnet de conduir.
El xofer d'una "fragoneta galàctica", s'ha trobat amb el mateix problema. Ni Alonsos i Ni Hamiltons, ni Raikonens tenen collons de posar aquella furgoneta de sèrie a més de 150 q/h, en baixada. En rebre la denuncia i fer-ne la reclamació, el mossos d'esquadra han tingut una altra evidència que el radar no funciona. Qui garanteix a tots el xofer retratats per radar que totes les fotos i denuncies tenen una base científicament demostrable?

Vaig sentir l'entrevista d'en Bassas a en Pujol, cosa que no vol dir que l'escoltés del tot. Millor dit, si que la vaig escoltar, però em va costar seguir-la. Si fins fa tres anys a Pujol encara costava seguir-lo, ara ja és impossible. Cada quatre o cinc paraules, deixar anar una mena de so onomatopeic, que fa molt difícil seguir-lo. Del poc que vaig entendre hi va haver una negació al PP i al PSOE. Vaig entendre que deia que amb el PP no s'hi podia pactar i que amb al PSOE, tampoc per la poca confiança que li mereix ZP. És més, va dir que qualsevol pacte amb el PSOE, cal que compleixi la promesa per avançat, ja que si no, no és de fiar. Molt agut, si no fos que les recomanacions, d'un home que sempre que va poder (ja sigui per allò del peix al cove) es va acostar tant com va poder als que manaven. Això si, mai va fer ministre a cap dels seus homes. Possiblement perquè cap el pogués passar a davant en qüestió de protocol.

També vaig escoltar Mas amb els de "Minoria absoluta". Si Pujol, sembla cada dia més una caricatura d'ell mateix, amb tics , ganyotes i sons onomatopeics inclosos, Mas no va gaire més enllà. Quan el vaig començar a sentir em va costar diferenciar si era ell o el imitador

Portem uns dies en què només els toros, s’han atrevit a competir amb el protagonisme del futbol. Això ja sembla l’època franquista.

La moguda taurino-antitaurina de diumenge passat a Barcelona, ha tornat a encendre el debat, de toros si, toros no.

Des del meu punt de vista, prefereixo no analitzar-ho de manera radical.

Si d’una banda entenc perfectament que hi hagi gent que li encanti la corrida, que ho consideri un art i que li sembli que és el més gran que existeix, també entenc que per els altres aquesta cosa no pugui ser considerada una “fiesta”, en considerar-ho extremadament cruel.

El que és indiscutible, i que un i altra bàndol hauria de reconèixer és que es tracte d’un espectacle (meravellós o horrorós) basat en la tortura extrema d’un animal.

I jo sóc de l’opinió que si l’espectacle es basés en una mena d’esgrima entre l’home i la béstia, seria un espectacle de la mateixa dignitat que la dels concursos de gossos d’atura, i per tant, que la consciència internacional hauria de fer front comú en favor d’una “fiesta” sense violència i crueltat en vers de l’animal. El format corrida que tots coneixem s’hauria d’adequar a la moral i els costums dels segle XXI, com s’hi hauria adaptat el circ romà. Com s’hauria o com s’ha, adaptat el circ romà en el circ d’avui. Avui, tampoc la forca o la guillotina, són l’espectacle que eren fa tres o quatre segles.

Per tant, sóc del parer que la “fiesta” s’hauria d’adaptar al moment. De la situació actual del món dels toros, se’n salvarien els “encierros”, els bous envolats, la cargolera, les corrides portugueses i el torero bombero. I si existís algun folklòric tradicionalista que volgués recuperar la festa, per tal que no es perdés, proposaria que anualment es permetés una corrida en algún lloc del món, en el format actual, per evitar que es perdés del tot la tradició. No fos que en un futur, la moral del moment, exigís la resurrecció universal de la “fiesta”.

Un altra tema és el consum de la carn d’aquests animals. Ahir mateix vaig ser a Núria. Un bou d’uns 500 quilos jeia en un vagó descapotat del cremallera. Tenia una cama trencada i el baixaven a sacrificar. Em va fer molta pena, i paral·lelament se’m va començar a fer la boca aigua pensant en el magnífics sabors, en diferents tipus i durades de cocció. Els seus cunills, les llates, la falda, la vinça, el costellam, els filets, els lletons....

Són dues reaccions que em provoquen aquestes meravelloses bèsties. No us deu ser difícil entendre què és el primer que penso quan veig un individu d’aquestes característiques. Imagino el millors sabors del vacum adult.

Són diferents maneres de mirar una mateixa cosa, i no dec ser la única persona a qui passa això. Quan vam veure el bou, un altra dels passatgers del cremallera va començar a fer la denteta a la resta, tot dient en veu alta, que ell consumiria part d’aquell “tresor”. Coneixia una de les persones que envoltaven a l’animal a l’estació de Queralbs, quan intentaven descarregar l’animal. Era el seu carnisser “de confiança”.

El que em passa amb aquest animals, és similar al que em passa a les desfilades de models, el primer que se’m acudeix no és mai és saber el nom del/la modista.

El final de lliga no ha satisfet a tots. Diria més, a les nostres latituds a ningú.

Tornem a sentir la típica cantarella que entonen els culers quan no guanyen la lliga "...ha estat una lliga molt fluixa...", "...l'ha guanyat el menys dolent...", "..el Madrid no ho mereixia...". Opinions que com tantes d'altres no deixen de tenir la seva raó.

La veritat és que a mi, també m'ha semblat que les cantarelles han tingut força raó, si bé afegiria que el Barcelona tampoc ha fet gaires mèrits. El Sevilla ha fet força mèrits, però no s'ho ha cregut . I el València ha estat molt irregular i mal gestionat, si tenim en conta que amb la llarga llista de lesionats que ha tingut, no ha fet fitxatges suficients per refer el seu equip.

De tota manera, al voltant dels mereixements de cadascú, voldria abocar una dada prou objectiva i que de fet ha estat determinant. En els enfrontaments directes entre Barça i Madrid, l'equip de Laporta ha estat amplíssimament superat pel Madrid. La importància del resultat no ha estat només moral, ja que ha determinat el goal-average.

Si a això hi afegim l'eleminació en les altres competicions, i també els mals resultats en els "derby" contra l'etern rival, tenim el resum d'una pèssima temporada. Fins i tot pitjor, que les més nefastes de l'etapa Núñez-Gaspart. I com en aquelles èpoques, es buscaran solucions, millors o pitjors. El cert és que es presenta un estiu de molts fitxatges i canvis de cromos. També un estiu per a la reflexió. Hi ha elements molt evidents per analitzar.

Quin va ser el moment determinant de la davallada blaugrana: L’ensopegada amb el Sevilla l’Agost del 2006? Getafe? Egipte? la Intercontinental? Les sospites de dopatge? Eto'o? La indisciplina de Ronaldinho i altres? Les patinades continues de Laporta? El mal exemple de Laporta? La mala estratègia de Rijkard? L'acumulació de figuretes?

Ni un, ni dos. Hi deu haver molts motius que puguin justificar el perquè el Barça ha perdut la lliga tot solet. Tot solet, cada vegada que no ha guanyat un partit mentre encapçalava la classificació. Repetidament.

Embús a Ponent



Lleigeixo al 9 nou, diverses informacions i articles d'opinió al voltant dels servei de la grua municipal, en la seva tasca d'evitar taps i col·lapses de transit als carrers de la ciutat. Desconec el recorregut habitual d'aquest servei, i si el seu servei només funciona quan se l'avisa.

En llocs del "rere centre" o el "rere vies principals", em sembla que només hi passa quan se l'avisa. Si no, no entenc el perquè tot i els molts serveis que diuen que fa de la grua, els problemes són els de sempre als guals dels carrer de Corró i els matins del carrer de Ponent.

No sé a quans anys es deu remuntar l'experiment, però el cert és que al carrer Ponent entre les 6 i les 8 del matí, hores on diàriament ho he comprovat al llarg dels darrer 10 anys, hi ha permanentment segrestat un carril. Quan hi he passat a les 8, he suposat que es tractava d’incívics que eren als bars esmorzant. Quan hi passo a les 6, no sé si pensar, que algú és a la fleca comprant llonguets o si el cotxe hi ha passat tota la nit. El cert és que allà mateix hi ha un aparcament dissuasori gratuït (LLull/Ponent), però hi ha un carril que fa d'aparcament permanent i ningú ho resol.

Després d’una tarda de festa a Montjuïc, on s’hi ha celebrat un partit de costellada en homenatge a Raül Tamudo, torna a ser una nit d’emocions pels que s’hi juguen alguna cosa . Els de la part baixa de la lliga, i lluny de la costellada de Montjuïc, ja se l’han jugada. El Celta d’Stoixkov i la Real de Lotina (el simpàtic equip dels abertzales), s’han ensorrat a la misèria, en companyia del Nàstic.
El títol, se’l juguen des de les nou. Ho segueixo per la tv. Han començat, més o menys puntuals. El Sevilla ha començat gairebé un minut abans dels altres. El del Barça i el Madrid simultàniament. Els primers comentaris,parlen d’un Mallorca valent, i no és broma, el minut 16, fa el 0 a 1, gol de Varela. Desconec si es tracta del mateix Valera, que tant bé jugava al lateral dret del Betis. Fa una anys va fer el millor gol dels darrers 20 anys a primera divisió. Va ser en un Betis-Barça que vaig viure “per referències” raditalevisives a Can Quico de l’Ametlla. Recordo que el gol va ser però molt aviat i el vaig veure en directe. Un golarro. El d’avui no ha estat malament, si bé,més d’un lateral, sembla el gol d’un davanter. A l’estil dels que vafer Tamudo dissabte passat al campnou.
Al minut 20, Puyol, marca a Tarragona. La cosa va prenent emoció.
21h23, entesos futbolers em confirmen, que si. Varela és el mateix. Com és possible que el Betis es desprengués a lhora d’aquell “fals-extrem” i de l’altre que ara juga al València, i ara no en recordo el nom.
Joaquín, exacte.
29h27, Van Nistelroy es lesiona. Això pinta bé.
A la mitja part. 21h47, la lliga és del Barça i no sembla que el Madrid estigui fent res per impedir-ho. Al Mallorca també hi ha hagut una lesió. Un defensa ha donat pas a un altra que es diu Ramis. Em dona mal rotllo. En aquest cas, cap dels meus amics entesos em confirme, ni em desmenteixen que es tracti d’aquell Ramís d’origen tarragona i que parlava sempre castellà, que havia jugat al Madrid fa uns set o vuit anys. El públic reclama la presència de Guti. A mi em sembla que a part de Guti, falten collons a l’equip de figurins de Calderón. Per cert Calderón,fot una cara de pomes agres.... Oh! A ell tant li deu ser....Com ja ho va celebrar la setmana passada.....
22h Serà per les presses, però el Madrid ha començat abans que els altres. Un minut abans que el Barça, i gairebé un i mig abans que el Sevilla
22h05. El barça ja en porta 4, per gols no serà avui.
22h06. El Sevilla també falla. El Villareal s’adelanta. 0 a 1.
22h08. Varela, que continua sent un jugadoràs, falla un gol. Llàstima.
Serà perquè a la tarda he vist jugar a Sergio González i fer un magnífic gol, o perquè el partit es jugava a Montjuïc, però el cert és que pel cap m’han passat les darreres copes del rei pedudes pel Madrid. Partits, que entre d’altres motius va perdre per jugar malament i no posar-hi collons.
22h22 Sur Maxi López al camp. Va prometre un gol...Els locutors de C+ aclareixen que el gol del Mallorca l’ha fet Víctor, no Varela. De tota manera no retiro cap elogi en vers Varela.
22h23 Reyes marca després d’una bona jugada de Robinho. 1 a 1. Reyes, que per a mi és uns dels jugadors més desequilibrants dels futbol europeu, és suplent, i feina pocs minuts que havia entrat al camp. Llàstima.
22h26 Reyes ha sortit molt descontrolat i l’arbitre li perdona l’expulsió. Pocs minuts abans, Guti ha estat a punt del mateix. Sembla que per fer-me quedar malament aquest dos jugadors que han entrat al camp a mig partit, volen fer-me quedar malament en allò de no posar-hi collons. Més que posar-hi collons, hi ha posat antiesportivitat.
22h33 Diarrà marca de cap en un córner. Feia uns segons havia simulat un penal dins l’àrea, que els merengons del C+ havien vist penal.
22h37 Reyes des de fora l’àrea marca el 3 a 1. Feia segons que l’havien curat de la cama esquerre d’un fort cop. Coses de la vida, marca amb l’esquerre des de fora l’àrea.
En conclusió, el Madrid campió. Barça, Sevilla i València xampions. A la UEFA, Saragossa, Villareal i Getafe, via copa. A segona, Nàstic, Celta i Real Sociedad.
Ja se sap, no sempre tot pot sortis coma Tenerife. Aquesta vegada elcp de llet l’ha tingut el Madrid.
El Barça, no hauria d’haver deixat passar pel seu davant jugadors com Varela o Reyes, si bé ja sabem que no és cosa d’un partit, ni d’aquests jugadors, el Barça va perdre la lliga al llarg de moltes jornades. De totes aquelles en que ha anat líder, i en alguns moments clarament líder. A veure, l’any que ve com van les coses. Com a mínim el Nàstic ens tornarà a donar motius per atendre que passa a segona divisió, perquè aquest any,la veritat és que a banda de saber que hi ha ia un equip que es deia Vencindario, i que hi jugaven dos clubs de Múrcia, no hi he pres massa atenció.
Ara arribaran setmanes i mesos de rumors. Qui entrenarà i jugarà amb equips com Madrid, Barça o València? L’ intercanvi de cromos comença ja.

Atent a la novetat televisiva d'un programa de rareses, a l'estil dels vells experiments de JM Iñigo, en vaig quedar molt decebut, si bé vaig veure la primera meitat del programa i penso que pot donar molt més de si.
Entenem-nos, veient el programa vaig tenir la mateixa impressió que quan vaig anar al Bagdad amb els meus amics. Per a mi els shows interessen quan mostren coses que no pot veure ni fer tu, o la gent de teu entorn o del teu veïnat. Quan aquest shows mostren cosetes normaletes, gens sorprenents, i pel que vaig veure desqualifiquen algun dels personatges meritoris, com aquell jove que feia equilibris fina i tot amb objectes pesants, mentre per contra li "donen canxa" a una tonadillera que fa pauses per emetre sons onomatopeics imitant bestiar de granja, observo que no saben ben bé que han de fer amb el programa.
Possiblement en ser el primer programa no havien encara trobat prous elements nous i ens van mostrar algunes cosetes. M'ho tornaré a mirar. Veure gent fent coses que no sé fer, o no he vist ni imaginat mai fer, m'agrada.

Encara no estem a la jornada més decisiva del campionat de la LFP, la darrera, i no han acabat de produir-se reaccions al que va passar a la penúltima.
Joan Laporta, com és normal en la seva manera de fer, no vol deixar de ser el protagonista. Gairebé cada dia està procurant apareixer als mitjans per algun motiu. Ni la derrota, ni la vergonya que tot plegat suposo, el fan enrere. Un dia, fa córrer que el fitxatge d'Herry ja està fet, un altra que Eto'o se'n va a Milan, després que si hi ha una reglamentació que es diu alineació indeguda.....Ay! Alineacions indegudes, fa nou mesos el seu equip va jugar una final i es va saltar el mateix punt de reglament, i ara denuncia que hi ha un altra equip que vol alinear uns jugadors de manera antireglamentària. I no s'acaba aquí, per continuar protagonitzant l'actualitat, un altra dia anuncia que dos jugadors del Barça "B", jugaran a l'"A", la temporada vinent. Un exitàs, sobretot si ho comparem amb l'Espanyol i si puntualitzem que parla de dos jugadors estrangers.
I sense aturar-nos aquí, Laporta encara surt als diaris per més motius. Per exemple, perquè no ha presenciat cap dels partit de bàsquet, que l'equip de Ivanovic ha jugat a les semifinals del play-off. El dia que el Barça guanyi el play-off, farà el pallasso de la metixa manera que Ramón Calderón, i tornarà a sortir al diari. Segur

Tómbola

Sense donar-nos temps a determinar qui dels dos es més culpable en la fractura dels diàleg per a la pau a Euzcadi, amb cinisme i covardia, Zapatero i Rajoy, Rajoy i Zapatero, s'han embrancat en una nova lluita o disputa. Ara els ha donat pel joc i han muntat una tómbola. Aquest dissabte en repartiran les butlletes. Una a un, els seus regidors en actiu a Euzcadi rebran les actes que els posarà en el punt de mira de la banda terrorista. El tradicional avís de l' "speaker" de "sempre toca...", s'amaga en el cínic pacte dels dos polítics. Només cal esperar qui dels dos guanyarà el primer premi. Cínic. Fastigós.

Ha estat en futbol sala, però per fi ha arribat el moment de l’enfrontament esportiu entre Catalunya i Espanya, en seleccions d’equips. Els hem apallissat, 5 a 3. I el millor de tot, de nou, la imatge esperpèntica dels espanyols que es negaven a jugar si no sentien el seu himne. En resum, de porc, de senyor i de prepotent, se’n ha de venir de mena. Els catalans,senyors, els espanyols porcs i prepotents.

Rajoy i Zapatero, Zapatero i Rajoy, s’han vist les cares. Una mena de pantomima. Segons la vicepresidenta del govern, ha anat bé perquè per fi s’han vist per parlar d’ETA i ha anat malament, perquè en Rajoy es nega a donar suport a una nova tanda de negociacions. Rajoy només volla fi d’ETA, sotmesa a les armes de les forces policials, les forces d’ocupació.

Són un parell de covards. De Rajoy ja ho sabíem, de Zapatero ho sospitàvem. S’ha fet clarament marxa enrere a la possibilitat d’una solució pacífica al conflicte. La solució desitjada per al poble basc.

Jo tampoc estic d’acord en què l’AVE hagi de passar pel centre de Barcelona, i no és per motiu electoralista, ni defensa arquitectònica i religiosa. És perquè es tractaria d’un símptoma de funcionalitat descentralitzada i de introducció de seny en la política, tot reconeixent que l’acumulació de infraestructures en l’espai de la ciutat no convé.

Els que ho reivindiquen per motius electoralistes o arquitectònics i religiosos, posen els seus interessos pel davant de la lògica, igual que ho fan els partidaris de fer-ho. Però la més hipòcrita de totes és la electoralista esgrimida per CiU. És a dir, el seu classisme dins el centralismes és tan profund, que volien l’AVE al passeig de Gràcia i si no, a Sant Cugat. La Sagrera és una barri massa proletari per a posar-los una terminal d’un mitja de transport de tanta categoria. Els del bàndol religiós no ho són menys. Els deu semblar un sacrilegi i exposen motius, que si realment no som un país del tercer món, no s’haurien ni d’exposar, tot i el que va passar al Carmel.

En definitiva, els nostres polítics de dreta, d’esquerra, laics i cristians, són una merda de centralistes. Cal que s’ho facin mirar, i que el dia que se’ls acudeixi fer un aeroport nou no el facin a la desembocadura del Besós.

El món del ciclisme professional passa males hores a conseqüència del que encara està per demostrar: La fraudulenta utilització de substàncies estimulants per part dels seus màxims actius (mànagers, directors comercials, físios, massatgistes i corredors). Les marques que patrocinen les competicions internacionals i els clubs
abandonen els seus compromisos davant el dubte.
Paral•lelament en el món del futbol es fan altra mena de trampes, amb les càmeres de testimoni, que l’opinió pública pot jutjar de primera mà. Primeríssima MÀ.
El màxim candidat a la LFP, el que patrocina BenQ-Siemens, ho és gràcies a un gol fet amb la mà a l’avant-penúltima jornada pel seu màxim golejador. L’equip de UNICEF també vol guanyar el títol amb gols fets amb la mà (tot un exemple per a la infància del món).
Res de nou, l’equip patrocinat per UNICEF ja va guanyar la Super-copa trampejant la norma internacional, amb l’alineació indeguda (incorrecta, fraudulenta) de dos dels seus millors jugadors.
Mentre tant, els equips que no fan gols ni amb la mà, baixen a segona divisió, i quan els expulsen jugadors que han comès agressions físiques són reglamentàriament sancionats. Els àrbitres, que són el primer graó de la desitjada justícia s’equivoquen constantment en les seves decisions, i només baixen de categoria quan cometen indisciplines.
Algú creu que el gol fet amb la mà, posarà solució a la mala temporada de la secció d’handbol del FC Barcelona?
Si algú vol trobar explicacions a la derrota barcelonista d’anit, pot trobar-hi raons, més enllà de gol fet amb la mà per Messi. Ni els seus jugadors van estar fins del tot, ni el seu entrenador va saber desempallegar-se del rival, tàcticament parlant. Un entrenador que a banda de plantejar de manera molt discutible els partits, mai encerta en els substitucions i replantejaments. Ahir va ser a més conservador, en fer entrar un defensa en substitució d’un davanter centre i d’un central en lloc d’un lateral ofensiu.
Algú creu que els jugadors i l’afició blanca i blava, s’haurien esforçat tant en guanyar si no hi hagués hagut els precedents del “cas Saviola”, la guerra de pedreres encetada per Rifé i Laporta i la humiliació viscuda la temporada passada, quan els blaugranes van abocar-los sense cap escrúpols al descens quasi-matemàtic?
Ara el que quasi matemàticament està resolta és la lliga. I que sàpiguen els culers, que una vegada passat el derby, el club de Sarrià-Cornellà li desitja la màxima sort de cara la darrera jornada.
Malauradament un altra punt d’emoció, amb resultat també favorable al club de règim anterior, la Penya,amb un Rudy Fernàndez encara no recuperat del tot, no va poder resoldre la semifinal dels play-offs de l’ACB. També se li desitja sort al definitiu partit.

Són les 20h56 minuts. En un derby de fa dues temporades, em vaig autoretratar fent el seguiment de les impressions futbolístiques del partit. Avui, hi vull tornar, però captant les incidències de tota la jornada de futbol, i en especial dels partits on es decideixen les primeres i les darreres posicions de la classificació.
21h00 Comença abans el partit del Camp Nou.
21h05. Dues jugades que no m’han agradat de l’àrbitre. Un orsay inexistent contra l’Espanyol i l’arbitre li perdona la targeta a Gio, en una entrada fortíssima sobre Coro.
21h08. Gudjonsen fa un misto desgraciat dins l’àrea. Uns minut abans Tamudo n’ha fet un de menys escandalós, des de fora l’àrea.
21h09. Tamudo, sense angle posa en perill Valdès.
21h13. Xavi pica un punxot des de fora l’àrea, que Kameni treu amb problemes a córner.
21h14. Puyol aixafa involuntàriament a Luis Garcia, al tendó d’aquiles.
21h16. Pilota robada al llindar de l’àrea per Messi, que l’argentí erra arran de pal.
21h17. Segueixen pitant orsays contra l’Espanyol, que no existeixen. Dues internades de Tamudo avortades.
21h19. Jarque i Gudjonsen, estan a punt de fer una combinació, que de poc acaba en gol culé.
21h24. L’Athletic de Bilbao marca la camp de Vilar-eal. Lacruz clava una cossa involuntària a Gio. El gol del Bilbao és molt important pels bascos.
21h30 Marca l’Atlètic al Celta, queda més a prop de segona. Jugada de De la Peña que troba un Tamudo “pillo”, que marca gol. 1a 0.
21h32 Xut de Messi des de fora de l’àrea, que Kameni atrapa amb seguretat.
21h33 Milito marca a la Romareda. 0 a 1.
21h34 Jugada estranya dins l’àrea, Riera rellisca, però Zambrotta no el deixa aixecar. Tot seguit, De la Peña fa falta tàctica a Messi. Targeta.
21h35 Osasuna marca al camp de Betis. 0 a 1. Li fa un favor als bascs.
21h38 El Vila-real, empata. 1 a 1. Eto’o, s’anticipa en una centrada de Zambrota, i és a punt de marcar dins l’àrea petita.
21h39 Torna a marcar el Vila-real. 2 a 1. Targeta justa a Gio per tornar a segar a Coro. Hauria d’haver estat la segona.
21h41 Córner al punt de penal, que Decco remata fatal de cap. Riera lesionat és substituït per Rufete. Sembla greu.
21h43 Messi marca de cap. Bé diuen que amb la mà. Aquest noi vol fer carrera de Maradona. Irrefrenable.
21h46 Segueixen les protestes de l’Espanyol. Reparteixen unes quantes targetes contra jugadors de l’Espanyol.
21h49 Mitja part a arreu. M’havia passat per alt l’empat del Celta.
22h05 Comença la segona part. L’arbitre fa cara de vergonya, i el Barça sembla que porta més empenta.
22h07 Marca el Celta. 1 a 2.
22h08 Marca el tercer el Vila-real. 3 a 1.
22h09 Entrada assessina de Decco a Moisès. Groga i Moisès coix.
22h11 Falta de Moisès a Messi. Targeta.
22h16 Marca Messi 2 a 1, Gudjonsen era orsay. I Van Nistelroy 1 a 1.
22h19 Osasuna marca el segon al camp de Betis.0 a 2. Angel substitueix Moisès.
22h20 Eto’o xuta col•locat des de fora l’àrea.
22h22 Marca de nou Milito. 2 a 1.
22h27 Torna a marcar el Celta. 1 a 3.
22h29 Torna Osasuna. 0 a 3
22h30 Penal a Jarque que l’orni de l’àrbitre no veu. Marca l’At Madrid. 1 a 3.
22h34 Torna Osasuna. 0 a 4.
22h35 Gudjonse remata malament des de l’àrea petita, un córner.
22h41 Merder dins l’àrea de Kameni que ni Eto’o ni Messi, arriben a rematar.
22h45 Eto’o, falla tot sòl davant Lacruz.
22h48 El Betis-Osasuna acaba amb 0 a 5. M’ha passat per alt. Marca Tamudo i marca Van Nistelroy. Tamudo ho fa en una assistència de Rufete.
22h52 Final al camp Nou 2 a 2.
22h53 Final a la Romareda.
Al final a davant de la classificació queda tot igual. El Sevilla també ha empatat. A la cua, Betis i Bilbao es compliquen la vida. Però la real Societat els ha perdonat la vida i Celta i la Real continuen en zona de descens. L’última tornarà a ser d’infart.
Malauradament, els àrbitres no baixen a segona, perquè la tripleta arbitral del Camp Nou, mereix baixar a regional. I tant parlar de maletins, l’únic maletí que s’ha hagut de lamentar és que ha semblat acceptar aquest equip arbitral. Penós. Una victòria del Barça hauria estat una estafa. Un gol amb la mà, una jugada d’orsay aprofitada per un altra gol, i Jarque ha rebut dues empentes clares de penal. Unicef s’hauria de plantejar si cal patrocinar la trampa. En elmón del ciclisme els patrocinis tremolen per raons encara avui no demostrades del tot. I en elmón del futbol es perdona tot.

El “desmadre” dels mossos d'esquadra, sembla no tenir límit. van sortir al carrer, no sé ben bé a què. A presumir de la seva violència? A manifestar-se en contra de la veritat i la transparència? A fer costat als que són partidaris d'una policia repressora i torturadora? A donar vots a la dret?.

De tot el que va passar al mani, el més esgarrifós va ser sentir-los dir "ocupa el que no boti" i "kubotan, kubotan", quan es van creuar amb una manifestació d'okupas. No pot ser que la poli s'esforçi en aprimar la fina línia que els separa de la delinqüència pura i dura.

Hi ha gent que ja l’havia clissat molt abans. Jo no me’n vaig adonar fins quan es va viure el nefast episodi dels trànsfugues subornats Saez-Tamayo. Simancas i el PSOE de Madrid va quedar molt retratat, ara fa quatre anys. Van demostrar que eren gent de poc fiar. A Madrid ciutat i comunitat, Zapatero no ha sabut tampoc guiar el seu partit. El “talante” i la tonteria madrilenya no lliguen, sembla evident.

El més greu d’aquest episodi és, que es vol i s’està donant la impressió, que el PP ja ha guanyat les pròximes eleccions. No sé si Zapatero hauria de recuperar el discurs federalista per recuperar credibilitat i marcar distàncies amb el centralisme feixista, encara que per això perdi. Valentia en plantejar la realitat d’Euscadi, Catalunya i Navarra, sense por al que criticarà el PP. Macar distàncies, perquè d’una vegada per totes la gent pugui diferenciar clarament que vol dir ser del PP i del PSOE. A aquest home li han faltat collons. Collons d’apostar per la pau, fent orelles sordes a les crítiques del PP. Aprofundir en el federalisme,passant també del PP. I si després de tot això, perdés les eleccions, no importaria. Quatre anys més de PP farcits de prepotència i atemptats terroristes i que la gent valorés que prefereix. La política de la pau o la dictadura neo-con, plena de garrotades i enfrontaments.

L’espanyolisme més ranci, el de inequívoques reminiscències fatxes, volen acabar d’humiliar-nos posant lletra a l’himne de la “marcha porcina”. Ja sabeu que no m’agraden els himnes, encara que vaig riure molt aquell dia de Copa Davis a Austràlia en que es van equivocar d’himne. Tot i no agradar-me hem sento històricament representat pels segadors. Evidentment, no és una de les meves cançons preferides. M’agrada més l’estaca, al vent o cançó de matinada, per posar altres exemples nostrats.
En poca estona, a corre-cuita he escrit una lletra que resumeix el que sento (estalviant-me insults) quan sento el himno español.

Arriba España
gritaba el abuelo
y de madrugá
cantaba el cara al sol
Tristes recuerdos
de tierna niñez
regresan a nosotros
con esta canción.

Puta verguenza
nos entra al sentir
los primeros compases
de esta canción

Himnos, banderas
simbolos del ayer
que un dia heredamos
con total pudor.



Mierda, mierda
dicen que mucho antes
himno hispano fue
de hecho que más dá

marchas militares
no pueden retratar
una realidad
democràtica i civil

Puta verguenza
tener que aguantar
ser representados
por esta canción

Han passat gairebé quatre anys, un termini llarg i celebrat, del prometatge ETA-Zapatalante. Un període esperançador, només enfosquit per lo de la T-4 i els continus estirabots de l’ex-nuvi gelós i al se va família de mafiosos. Gent que es retroalimenta, i viu com peix en el aigua, en mig d’ambients enrarits per la violència.
Ja fan números tot contat quants dies trigarà ETA a tronar a matar, fet un càlcul de probabilitats al voltant de si els mort serà un dels seus i valorant quants vots pot representar tot plegat per a les eleccions generals de la primavera vinent.
Al març de 2006 es van fer sempre càlculs més aviat pessimistes per allò del realisme que ens marcava l’experiència. En aquell moment tots els pronòstics de la gent de bona fe anaven acompanyats de consells, sempre referents a prendre l’exemple del conflicte irlandès. Els més agosarats aconsellàvem un pèl de generositat i molta paciència. El nucli familiar del nuvi, l’aparell de l’estat, ha estat com sempre gasiu quan en la discussió hi corre perill que un dels membres de la comunitat veïnal, marxi del barri. Si a més, la família de l’ex gelós, ha burxat contínuament a la ferida, ha estat impossible entendre’s, i acabar-ho tot en un matrimoni o en un divorci de conveniència no deu haver estat el que més ha convingut a la núvia, una matriarca amb un parell d’ous que no s’agenolla davant de ningú.

La remissió dels millors moments televisius de la història dels trincaires de Canet, per donar publicitat al seu darrer negociet recopilació, marca segurament un moment per a l’anàlisi del que ha estat la seva trajectòria.
El període musical del grup el recordo en paral•lel als primers 25 anys de la meva vida. I me’n queda un esplèndid record. En discs singles, LP, K-7, en envelats de Festa Major, camps de futbol i tv, recordo l’esplèndida trajectòria d’aquest trio, que es va apuntar a la ironia i a l’humor, com a “modus vivendi” dins la professió musical. Varem riure molt, vam veure transcrites en les seves lletres, episodis de l’obscur passat del país. Una mena de psicodrama col•lectiu en la qual vam aprendre a riure’ns de nosaltres mateixos,com una fórmula interessant d’alleugerir les nostres penes. Un registre humorístic que no s’ha seguit en la forma, musical, però que en un altra registre ara ocupen de manera setmanal i actualitzada el amics de Polònia. Cadascú amb els seus mèrits, ens han ajudat a tenir un visió més desenfadada de la realitat.
És ben cert, que amb el pas dels anys, les lletres de les seves cançons, com la dels cantautors de l’època, continuen tenint vigència entre els que ens va tocar viure aquella època. Lletres, que com la literatura, el cinema o la premsa de l’època hauran d’analitzar els historiadors dels segles posteriors si vol conèixer la realitat del segle XX.
En el recopilatori també em va venir a la memòria l’èxit d’aquest programa de televisió, que sense massa competència en el espectre televisiu de l’època, va tenir gran èxit i audiències. En ell, a banda de la trajectòria musical, s’hi aprecia la practica d’un tipus de show que amb el pas dels anys s’ha imitat sense el mateix èxit. I és que ja als anys 80, la Trinca havia recollit un merescut públic incondicional que els reia totes les gràcies. Si a més a més, oferien un producte atractiu, el èxit era més que justificat. Un dels aspectes que més recordava del programa i que ahir em va tornar a cridar l’atenció, era aquell reguitzell de gags que protagonitzaven la família tipus de l’època. Un espai de crítica televisiva, que en el pas dels anys ha esdevingut autocrítica.
La dedicació de La Trinca al món del negoci televisiu, amb el nom Gestmusic, després de l’èxit d’aquest programa, no és pas tant celebrat. Celebrat des del punt de vista de l’espectador, perquè des del punt de vista de la seva butxaca, ha estat impressionant. S’han dedicat a fer tota mena de programes de tv-escombraria, d’aquells que tant criticaven en els seus gags, però que els ha proporcionat diner fàcil, en una aposta més que oportuna en el món empresarial audiovisual. Sense cap mena de vergonya, aquells tres noiets esquerranosos i progressistes, han esdevingut membres actius del més fastigós dels capitalismes. Desconec si les empreses han tingut un correcte desenvolupament des del punt de vista laboral, empresarial, fiscal o moral, però el cert és que el producte que han ofert a l’espectador ha estat del tot immoral, xavacà, i fins i tot ofensiu. El lideratge mainat-sardà de tot el producte en el seu conjunt representa, des del meu punt de vista, un punt de inflexió tant nociu pel mitja audiovisual, com ho va de ser positiu en el musical en el passat.
En definitiva, un resum d’una trajectòria d’èxits econòmics, i amb evident contrast, si hem de valorar la qualitat del producte. A casa, ens va quedar una incògnita per resoldre, que és tant immoral i simplista com ho ha estat la temàtica dels programes que ells han potenciat. Ens queda el dubte de quin és el veritable origen d’aquell fill actor d’en Mainat i la Sarda (que vam descobrir a “minoria absoluta”) i que físicament és clavat que en Toni Cruz. Una incògnita. Possiblement, l’extrem que ens pot indicar el bon enteniment dels actius d’aquesta empresa, de la qual es va despenjar en el seu dia Miquel Àngel Pascual, segurament avergonyit o poc satisfet de la manera de guanyar caler fàcil a base produir porqueria. Tv porqueria.

Es fa difícil d’explicar. Encara més si fem cas de tot el que s’escriu. És per això, que possiblement el millor sigui fer el mateix de quan se’m va acudir escriure “Els papers del Sinai”. És a dir davant la poca concreció i la nul•la fiabilitat al voltant del que s’escriu, és igual de seriós i molt més distret fer-se una idea del que pot estar passant.
No em crec, ni li veig cap fonament a la visió d’algun sector de la premsa que està sobrevalorant “el cas Portabella”, adjudicant al candidat un lideratge trencador similar al de Carretero. No. Fins i tot, tampoc el crec tant intel•ligent ni ocurrent, d’haver volgut escenificar una rebequeria consistent en fer molt soroll per evitar la lògica crítica i desencís que hauria d’haver provocat els seus resultats electorals. Uns resultat esdevinguts després d’una fluixa campanya consistent en gran part en desqualificar el programa eco-socialista de la Mayol, i acabar traient menys vots que ella.
A partir del lògic cabreig dels mals resultats. Crec més, per una banda en el fet del menysteniment que poden sentir el minoritaris en un tripartit fins el punt d’escoltar una persona aliena al partit anunciant que serà alcalde comptant amb els teus vots, quan tu encara no has obert boca. Per altra banda, és un detall més, dels que fan cabrejar les bases del partit. Unes bases, que segurament volien passar comptes amb el seu candidat i aquest les va aturar anunciant-los que ell no era del parer de entrar a formar part del govern municipal.
Tot plegat dins el context d’una crisis de identitat que viu el partit, cada dia més agreujada per al seguit d’esdeveniments que se li amunteguen al damunt, i que es resumeixen en la impressió general que tenim tot plegats, de tractar-se d’un partit que va abandonant pas a pas, els plantejaments independentistes. És només la impressió, perquè si no, algú ho hauria d’explicar. És només la impressió, perquè entenc que no es podria estar al govern fet de mosca collonera i destorbant l’acció de govern amb el discurs continu de l’independentisme. Tampoc oblidar-ho, i estar a punt de posar els collons sobre la taula, si des de Madrid es juga amb la constitucionalitat de l’Estatut, per posar un exemple.
Aquesta aposta de formar part del govern és un admirable acte de responsabilitat del partit, però és a l’hora el gran culpable del desgast electoral. És per això, que hi hauria d’haver un sector del partit que treballés únicament per a saber explicar dia a dia, i amb exemples, què significa i què s’aconsegueix amb la presència del partit en el govern, i què s’aconsegueix governant amb aquests, que no s’aconseguiria governant amb els altres. Si com a resultat d’això, es demostra que és positiu, endavant. Si no, possiblement cal un replantejament a l’estil Portabella, encara que ell no sàpiga encara perquè ho fa. Perquè sospito, que en el fons, a ell el que li agrada és fer ostentació dels nombrosos càrrecs que té en el govern, i figurar. Com ho demostra el cabreig que va tenir –segurament justificat- quan van presentar el lloguer de bicis aprofitant la seva absència.
El que cal evitar, de totes-totes, és que els passi el que aquest dies em passa a mi, que després de caminar malament per culpa d’unes molèsties al turmell, se’m estava començant a espatllar el genoll. És a dir, que el condicionament que suposa pel partit moure’s sense massa llibertat sota el jou del govern, no signifiqui que s’estigui modificant l’ideari del partit, si no que es tracta d’una estratègia que ens ha de conduir al objectiu final, que no és altra que el independentisme.
Però en aquest llarg camí, cal sumar, en lloc de dividir. No es pot concórrer a unes eleccions mostrant febleses i indicadors que revelen que es tracta d’un partit dividit. No se li poden regalar vots al adversari amb exemples com els exposats ahir, de Vic i la Garriga. Tampoc es pot anar tant de sobrat per mirar per sobre l’espatlla les candidatures de la CUP, fins esperar que passin al davant. No se’ls pot deixar passar pel costat, sense integrar-los. Cal integrar altres corrents independentistes, i si és moment de fer una Nafarroa Bai, es fa un Nafarroa Bai.

El resultats electorals a Vic, amb la pujada de Plataforma per Catalunya fins a ser la segona força més votada, reflecteixen diferents punts de vista de interpretar una realitat que es viu al carrer de la capital d'Osona dia a dia, i que ja va ocupar gran part de les propostes de les diferents candidatures que van presentar-se a les eleccions municipals.
La important arribada de immigrants, els darrers 15 anys, ha suposat dues maneres d'entendre la situació, la dels partits representats a la major part de les diferents administracions, i la de Plataforma per Catalunya, que ja va tenir un representant a l'anterior mandat, al consistori vigatà, en la persona del seu President a nivell nacional, Josep Anglada.

Els 2.842 vots aconseguit ara plataforma per Catalunya, la situen com la segona força al consistori amb 4 regidors. En cap dels casos, la resta de partits amb representació, s'ha plantejat sumar els seus regidors als de la Plataforma per a formar govern.
Al contrari, des de la maeixa nit de diumenge, es perfila una amplia majoria de govern sense la participació de la Plataforma per Catalunya. El “cavaller” Vila d’Abadal amb el seu posat xulesc, no té cap inconvenient en rebutjar qualsevol possibilitat d’aproximar-se a Anglada. De fet al llarg del barrer mandat, CiU ha governat a Vic amb el suport puntual d’Anglada, ja que els seus regidors només sumaven 10 de les 11 regidories que donaven la majoria.
Els bons resultats de Plataforma per Catalunya, coincideixen en molts del casos en barris on hi viuen més immigrants, és a dir on hi ha més gent censada que hi conviu a prop i on Anglada centra gran part de la seva actuació política. És una dada més a analitzar a l'hora de replantejar les polítiques immigratòries.
Els representants de les associacions ciutadanes dedicades a facilitar l'acolliment dels nouvinguts, adverteixen que l'avenç d'organitzacions xenòfobes no es limita a Vic.
El problema de la PxC a Vic, s’agreuja amb una altra crisi, la d’ERC. En la meva trobada amb els candidats a Vic, ja vaig notar l’escassa preparació del seu candidat per a optar a l’alcaldia. No va sobrat de neurones. Àngel Andreu, no em va semblar la persona adequada. Una excel•lent persona, un gran treballador en obres socials, una persona indicada per a sumar a qualsevol llista, però no un candidat. Però el cert és que si l’agrupació local de forma assembleària va triar el seu fill com a cap local i a ell com a candidat, això s’ha de respectar i pel que es veu la facció perdedora a l’assemblea els ha estat fent la vida impossible als Andreu i a la seva gestió. No prou contents amb això, van expressar el seu descontentament a l’executiva del partit, on els cada dia més desacreditats líders del partit els van seguir el joc, i tots plegats s’han desentès dels Andreu. Han rebut atacs a la premsa. Atacs en els mítings....sempre provinents de dins del mateix partit. Carod i Puigcercós, els han donat l’esquena.
Veient i coneixent d’a prop els cas de Vic, imagino que en altres llocs on la llista d’esquerra ha fracassat, no és únicament problema de les llistes de la CUP, ni de l’erràtic moment que passa el partit. Un partit on tothom, fins fa tres anys, compartia el somni que només Carretero reivindica avui en públic, i que avui no saben ben bé què dir.
Més que imaginar, la situació viscuda a La Garriga, és un exemple. Miquel Pujol era l’alcalde. Un alcalde d’ERC, que segurament no agradava del tot a ERC. Però de manera barroera ERC se’l va treure del mig ja fa uns mesos. Quin resultat ha obtingut ERC a La Garriga? Doncs ha fracassat, fins el punt d’assolir menys vots, que el partidet format per Miquel Pujol. ERC ha cedit l’alacaldia a CiU. Si resulta que en partit es descobreix que el seu alcalde està implicat en un cas delictiu, cal actuar dràsticament, però si es tracta de lluites internes, hi ha maneres més cíviques de solucionar-ho. A Ganollers, per sort la part més cruel d’aquest virus afecta a CiU.