Els candidats dels partits representats a l’Ajuntament de Sabadell, mostren un nivell prou alt. A moltes altres ciutats, començant pel Cap i Casal, els agradaria acostar-s’hi.
El que us dic no deixa de ser una primera impressió després d’una estona de conversa. Però ja és molt, tot i que al primer d’ells, l’alcalde Manel Bustos, li coneixem prèviament els defectes i tampoc cal que us el presenti. És un líder, amb les cinc lletres, però gasta una manera de fer política antipàtica, populista i prepotent. IC-V presenta la diputada al Congreso, Carme Garcia, preparada per a la política i la funció pública, és de tracte amable i coincideix amb la resta de candidats de no trobar cap virtut a Bustos. Es disputa els vots, si encara existeixen, que van fer alcalde a Antoni Farrés durant quatre legislatura, a la candidatura d’Entesa de Sabadell, liderada per Isidre Soler, la de l’Oleguer, per entendre’ns.
El candidat de CiU, Carles Rossinyol, també es veu un home preparat, però poc experimentat en la brega política.
ERC presenta Magí Rovira, un tipus molt trempat que va ser dues vegades alcalde de sant Llorenç Savall.
El PP presenta Jorge Soriano, per segona vegada. Un tipus trempat. Bustos, Rovira i Soriano són aficionats a la Mountain bike, podrien jugar-s’ho tot en una cura. A Carme Garcia li tocaria el paper de la guapa del podi, a Isidre, que fa de bomber controlar la seguretat i Carles Rossinyol, seria el convidat de pedra. Aquesta vessant esportiva s’allunya força de la realitat. Bustos es perfila com únic guanyador. Caldrà veure si la resta dels corredors fan pinya per apartar-lo.
En l’aspecte gastronòmic no he trobat (ja no deu existir), un baretu que hi havia davant el mercat municipal i finalment m’he decantat per un espai còmode i a la fresca. Al centre, espai de vianants, a l’ombra dels absis de la Parròquia de Sant Feliu hi un restaurant de la cadena Món Ibèric ( a Granollers també n’hi ha un i no hi havia entrat mai). He menjat una verdureta a la brasa, una carn magra d’ibèrica amb sal maldon i acompanyament i un partís de formatge. Bo i decent. Deu euros. S’hi pot anar.

Un bons assortit de candidats aspiren a l’alcadia de Terrassa...A veure si a aquest pas hauré comprovat sobre el terreny la sospita que fa temps que tinc, segons la qual la col•lecció de candidats a l’alcaldia de Bercelona, conformen el panorama més fluixet des de fa anys, del conjunt d’aspirant a una alcaldia de ciutat.
Pere Navarro, l’alcalde post-Royes, m’ha semblat des de primer dia una persona competent. És un bon cadidat pel PSC i també ho deu ser per IC-V i ERC, que han governat “a gustito” al seu costat. IC-V presenta el professor de Geografi i Història Manel Pérez, un home amb la clàssica retòrica dels psuqueros de tota la vida i que te ganes de millorar, si cap, Terrassa.
Terrassa, com ara Sabadell, Mollet i Girona, és una de les ciutats que trobo que ha sabut aprofitar de la millor manera els aires democràtics del post-franquisme. Mitjansant uns bons alcaldes, entenguis Royes, Farrés, Nadal, Coll, Tura... Han rentat la cara a la seves ciutats fins més enllà de la decència.
ERC, presenta el jove i novell Isaac Albert, un jove espavilat i de tracte agradable. Igual de joves però, molt més experimentat el la “joia de la corona” converget Josep Rull, que porta quatre legislaturesal Parlament i lluitarà per segona vegada per l’alcaldia. El PP presenta també un home que supera i molt el nivell exhibit per Acebes, Zaplana, Rajoy, Albertito, Vidal-Quadras...Francesc Xavier Ballbè, és home conservador, escorat a la dreta, però de principis decents.
Les exigències de la feina, no deixen gaire espai per a la narració gastronòmica. Els 30 minuts escassos han permès entrar al bar més proper a la cita, el bar casa Hernàndez al carrer Vinyals al costat de la seu d’Hisenda. Una fluixeta amanida de pop, unes tires de vedella saltada amb espàrrecs bladers i tires de pebrot, pastís de formatges, m’han fet passar la gana per 9 euros. Amb un entrepà també hauríem passat.

Que si la “La ciutat dels sants”, que si “La que no és puta ja ha parit”, de Vic se’n han dit moltes coses. Ara possiblement és moment de dir-ne alguna altra. A Vic es presenta moment de canvi. Després de molts anys fent d’alcalde Jacint Codina “mossèn Cinto”, no s’ha volgut tronar a presentar-se per la intromissió del partit a l’hora de fer llistes. És a dir, no li deixaven escollir els seus correligionaris. A aquest problema se li ha ajuntat el quasi universal enfrontament UDC-CDC i un de intern dins la UDC de “mossèn cinto”. Resultat: Després de molts mesos de incertesa s’hi ha designat de nou un candidat d’UDC. Un home que fa molts anys que no viu a Vic. Que va ser regidor a primers dels noranta i que pertany a la nissaga Vila d’Abadal. Per entendre’ns, una nissaga que a la clandestinitat va fer una tasca comparable i correlativa a homes com Jordi Pujol. Josep Maria Vila d’Abadal, té una presència i actitud infinitament més arrogant que la del seu líder nacional Artur Mas. Tot i assegurar que està molt preparat és tota una incògnita. Més encara quan mig Vic recorda que el seu darrer pas per la Ciutat, en la seva tasca de Conseller Comarcal, amb una denúncia per contaminació, o similar, en contra seu. La resta de candidats estan preparats per prendre l’alcaldia a CiU. En solitari o en coalició. El cert és que si el poder desgasta, encara més desgasta governar en minoria i amb el vot puntual de la Plataforma per Catalunya, el partit xenòfob liderat per Josep Anglada. Vergonyós? Possiblement.
La resta de candidats amb opcions a representació plenària, són el bregat Josep Burgaya del PSC, que es fa veritables il•lusions de ser alcalde, sumant amb les forces progressistes. El neòfit i jubilat Àngel Andreu d’ERC, disposat a aprofitar el desgast de CiU. Josep Anglada disposat a governar amb qui no tingui escrúpols en qüestions de immigració. I Xavier Tornafoch de ICV, que recorda el “programa, programa, programa” d’Anguita, quan se li planteja un front amb el PSC, però que al cap a la fi pot ser decisiu. No m’atreveixo a fer cap pronòstic, el més probable es una davallada de CiU i una filiació imprevisible al discurs fàcil d’Anglada. Cal recordar que avui, el padró de Vic està ocupat per un 20% de immigrants i que el més fàcil és cagar-se en “morito” que tens de veí, a la cua del pa, a la feina, o al semàfor. El difícil és entendre’l, ajudar-lo, acceptar-lo. PxC v/s ICV.
En el aspecte gastronòmic que clou la secció, us diré que com la feina el migdia queia cap el recinte del sucre, vaig anar a Can Pamplona, al centre hauria tocat Cal U. Per deu euros vaig fer menú més que decent. Res extraordinari.

No només Maragall se sent decebut pel paper de Zapatero davant l’Estaut de Catalunya i el projecte federal d’Espanya. Jo també. I ja fa mesos que me’n queixo. Ja és hora que el socialisme català es desemmascari i mostri el seu descontent. Lleis, arguments, collons i azúcar: MON-TI-LLA!

Granollers presenta candidats prou eixerits a les municipals. Al meu parer, sense ser “animals polítics” de mateix nivell, els candidats de les tres forces majoritàries són persones amb qui més confiar, que ara fa quatre anys.
L’alcalde i contrastat relacions públiques del Consistori, Josep Mayoral és un home atent i simpàtic que tot hom coneix. Menys conegut, però de gran correcció és el candidat de la coalició CiU (Canet i Urrors). Pius Canal, de nul•la experiència política, és el candidat renovador. Una llista que ha fet emprenyar, i molt, als regidors convergents que volien repetir a l’alineació inicial i que finalment i són gairebé absents. Canal és un home valuós, però a aquestes alçades no puc entendre com algú pot votar una llista on el número tres és Germán Cequier (de infaust record pels infants de l’Escola Pia que a mitjans dels anys seixanta van contraure tuberculosi, i també nefast per a generacions posteriors). Si algú us el presenta com Germà, no us ho creieu és Germán, un terror per als infants.
La Isabel é l’altra alcalde que es presenta a les eleccions. És la trempada candidata d’ERC. Tota una garantia pel qui temen una majoria absoluta “social-mayoralista”. Mariangels Olano és una de les cares amables del PP español , si bé no ens hem d’enganyar que no és del decent sector de Josep Piqué. Jaume Vernet és el nostre regidor de mobilitat. Li va tocar la més lletja. S’entossudeix en seduir-la. Desitgem-li sort.
Ja els coneixia a tots( a Pius ja no el recordava), menys Olano. No sembla mala mossa, si be va amb la prepotència de ser diputada i a més del PP. Una tasca no massa meritòria, ja que en aquest partit només cal riure-li les gràcies a Acebes i companyia, per triomfar, si no et toca fer el trist paper Piqué.
L’aspecte gastronòmic, s’ha resolt de manera satisfactòria. No podia ser d’altra manera. La feina m’ha portat al voltant de la Porxada a l’hora de dinar, i no he perdut l’oportunitat d’ocupar taula al Portalet. Qualitat, bon gust i un pèl de sofisticació, a base de uns rotllets de pa àrtic amb salmó, amanida de tonyina i una salseta de pebrot escalibat de primer. De segon una lluerna a la Biscaïna, que no matava. I de postres un pastís de iogurt de gerds. Un bon dinar. Millor si hagués encertat el segon plat d’un menú, que ha costat uns 16 euros.

La Fonda

Començo escrivint a la barra de l’Europa. Un lloc ideal per començar una reflexió al voltant del article publicat l’altra dia al 9 Nou, per Francesc Cano. Més enllà de treure o donar-li la raó, voldria fer unes apreciacions. D’una banda, ja siguin de poble, vila, ciutat o capital de comarca, aquests establiments tant ben situats a la geografia catalana, viuen millors i pitjors moments gairebé sempre relacionats amb determinats canvis generacionals propis de la vida d’una nissaga, i per tant no ens hauria d’estranyar que el període actual fos millor o pitjor a l’anterior. En aquest punt, no us puc dir més perquè he de reconèixer que fa força mesos, que sobre les estovalles de la fonda no hi faig un àpat gastronòmic. Dels darrers que hi havia fet no en tinc cap queixa.
D’altra banda, l’experiència em porta cada vegada més a modificar el “meu tipus de relació” amb els restaurants. Per explicar-ho amb poques paraules els meus àpats gastronòmics acostumen a guiar-se de manera diferent que abans. Pretenc ser més pràctic. Ja no converteixo el restaurant en el objectiu de la sortida. Per exemple, no prenc la decisió d’anar al “Racó de Sant Pol bullit”, per dir un nom on s’hi poden reconèixer restaurants molt valorats en el nostre entorn. Més aviat actuo d’altra manera. Si vull menjar una magnífic peix al forn o un arròs, vaig a veure en Joan a Can Majó d’Arenys de Mar. Que és època de bolets i en vull fer un tast variat i incomparabale, aniré a Argentona a veure en Salvador Mateu,o si bull fer més quilòmetres a Berga a veure en Miquel de Can Sala. I així, en qualsevol desig que se’m presenti. Evidentment, si el que busco és un esmorzar de forquilla, en la majoria de casos aniré a la Fonda Europa. I si és dijous, ni ho dubtaré.

Hi ha un número u i després venen els altres. Que es consideri la tasca, la genialitat i el seu restaurant com el millor del món, ve a confirmar a Ferran Adrià, per sobre de la resta, per més greu que li sàpiga a més d’un, i sobretot a un.
Està considerat entre els millors, ha de ser un honor i cal haver-ne fet mèrits. Però em temo que a algú, més enllà d’aquest honor li deu semblar que la cosa no és del tot justa.
Polònia ja te el costum d’anomenar-lo el “mior cuiner del mong”. D’altres també el tenim conceptuat per sobre de la resta. Felicitats.

En diem dia de festa, encara que tots sabem que no és exactament un dia exempt de feina. Tampoc és un dia com els altres. Una festa molt arrelada. Tant, que abans veurem desaparèixer la nostra llengua, que no pas la mateixa festa.
Sortir al carrer, ja és una festa. Veure tothom disposat, per no sé quin impuls, anar a la recerca d’un llibre, ja sigui premeditat o “sorpresa”, és una situació que ens ha de posar contents. Llàstima que no ens vingui més sovint la dèria per la lectura i la jardineria.
Avui, ha estat un pèl diferent. He tornat sense llibre. M’he cruspit un bon gelat a l’orxater del carrer de Corró, però cap llibre sota el braç. Lo de la rosa ja ho havia completat de bon matí, a l’eixida, on he seleccionat els millors exemplars dels rosers de l’entorn. Amb molt d’orgull, lo del llibre no ho he pogut completar. Ha estat una acció reivindicativa. En ha cridat l’atenció, sota la Porxada un manual sobre com fer adormir els bebès amb un somriure a la boca. La proposta era interessant,més encara quan possiblement ens farà falta aviat, més coneixement al voltant del tema. Hi havia un però. Era en castellà i l’hem demanat en versió nostrada. No. La resposta ha estat no. No en tenien, ni en devia haver al mercat. Ens hi hem negat. Un altra dia serà.....

No sé si és qüestió de memòria o de inteligència. El cert és que no pot ser que una persona desbarri contra un actitud idèntica al a la viscuda per un mateix. Només la manca de memòria o les ganes de buscar merder ho poden explicar.
L’Arturet no pot anar buscar merder amb el tema de rodalies RENFE, quan encara no fa sis o set anys, ell era Conseller de PTOP i no va passar distingir-se per lluitar per això. Els que manen ara, ho han reivindicat moltes vegades, i ho assoliran quan se’ls cedeixi de manera avantatjosa. Quan no sigui un negoci ruïnós.
Molins, Cullell i Mas, han anat sempre de llestos. Una actitud per dissimular una enorme incompetència. No és per generalitzar, però són un clar exemple que simbolitza el perfil baix i més “pijo” de l’escola on provenen, almenys Cullell i Mas, perquè Molins te tot l’aspecte d’haver arribat a frare sense ser escolanet.

A Berga sembla que li “tenen ganes” a l’actual alcalde Jaume Camps, PSC. Un home que ha gestionat l’Ajuntament mostrant poca sensibilitat. Dona la impressió que ha fet les coses, perquè tocava fer-les i punt. La meravellosa notícia de la Patrimonialitat de la Patum, la va mig celebrar en la intimitat. La dissortada mort de Josep Maria Isanta, a la patum de 2005, no l’ha encaixat, ni be, ni malament. Per mostra, un exemple. Aquests dies “Els Gossos” reten homenatge a Isanta presentant el seu disc a Berga. No hi ha hagut entesa en cedir un edifici municipal, com el pavelló d’Esports. L’elector li ho pagarà. En sigui culpable o no. Segur.
La resta de candidats, sorprenen per la dreta i per l’esquerra, i no precisament el d’ERC, Josep Xoy, que fa quatre anys va fer el “poca pena” rebutjant l’alcaldia que li va
servir en safata d’or CiU, en una jugadeta-broma per evitar un govern PSC-ERC. Ho va rebutjar després de les exigències de la seu central del partit a Can Fanga.
Per la dreta sorprèn el PP, amb Josep Saña, un home jove que anava per franciscà, i que després de molts anys fora (viu a Manresa i treballa a Asepeyo, mutua PePera, a Barcelona) torna per encapçalar la llista. Un autèntic demòcrata de dretes. Un Piqué, del que sospito que no pot amb ni amb Aznar, ni Rajoy, ni Acebes, ni Zaplana, però que vol ser regidor i a la llista de CiU, no el posarien tant endavant....
CiU, presenta l’encara més jove Juli Gendrau, un home amb experiència al govern i a la oposició, en les darerres legislatures. Per fi CiU no presenta una cacatua, i en el cas de Berga han fet una llista sense les fortes baralles CDC-UDC.
Doncs no, no vaig anar a dinar a Can Sala. Aquesta vegada varem variar. Can Sala és el millor restaurant de la comarca sense discusió. En Miquel Màrqeuz és dels meus cuiners preferits. Em vaig deixar recomanar i vaig anar a Cal Nen. Un altra clàssic. Feia uns set anys que no hi estava. Cal Nen és a la drecera de Querat. Després d’un aperitius del tipus, bombó de bolet, mousse de ceba o crema-brou de cep, vaig fer un menú d’arròs a la cassola (ja ses ap que els arrossos de menú costa trobar-los al punt) un pèl covat, però saborós, de segon una exquisida mitjana de cabrit al forn amb boletets, i crema de mongeta i rosta. De postre yogurt casolà. Total uns 15 euros. El meu periple gastronòmic pel Berguedà, va acabar a la cansaladeria El Rebost a la Plaça de la Ciutat. Hi vaig comprar una botifarra blanca cuita amb panses i pinyons. El que en altres comarques en dirien disfressada. Conclusió: Molt original, però les botifarres cuites, al Vallès Oriental.

Per be o per mal, sovint es diu que tenim els governants que ens mereixem. La principal llàstima és que ells no rebin directament les conseqüències de la seva ineptitud o els seus desencerts.
I d’aquesta manera els terroristes islamistes en lloc d’estavellar els seus avions a la casa blanca o ho van fer al gratacels. Els franctiradors, en lloc de disparar contra l’esca dels seus mals, deuen acudir armats a festes, manifestacions, casaments i batejos, i acaben entrant a les universitats per descarregar l’arma.
Si tot segueix així, als governants no se’ls hi acudirà mai aturar la matança de civils en cara que sigui a l’orient mig, les cadires elèctriques continuaran rostint reus, els caps de setmana a les Açores continuaran d’oferta....
L’exemple que donen és aterrador i ells mai en reben les conseqüències. Injust.

Després d’un setmana en que La Vanguàrdia i la resta de diaris catalans han criticat obertament el pamflet arreportatjat de Tele-Madrid en contra del la llengua catalana, declarant obertament la necessitat que te la llengua catalana de ser tractada almenys a Catalunya amb preferència davant el castellà o español, digueu-ne com vulgueu.

Ara resulta que en una de les moltes col·leccions que comença aquest diari, en fa una d’espècies, perdó de “especias del mundo”. Seria molt difícil demanar que el pots anessin titulats en català?

El temps va posant a tothom al seu lloc. Aquí mateix vaig dedicar fa mig any un article a Maria de la P. Li retreia la vocació d’arrambar-se al poder de manera pública, notòria, sense vergonya. Havia triat la dreta. I entre la dreta la nacionalista, la que va anar al notari per assegurar-nos que no volia saber res amb el PP.
La Maria de la P, sens fa ara del PP. Increïble. I no només ella, un altra personatge que va ser qualificat pels nostres internautes fidels com un dels grans blufs de la nostra cultura, quan en aquesta web buscàvem reconèixer quins eren els grans fantasmes del nostre país. El que en el seu dia, i per molts anys va ser i cobrar com un dels homes de l’entorn Pujol, Baltasar Porcel fa també campanya a favor del PP, a favor d’en Matas. La Maria de la P va a la llista d’en Matas i en Porcel fa el porcell.

El que ara és la gran notícia a Catalunya, és una mostra més del les nombroses situacions discriminatòries que ha viscut, i encara viu Catalunya en la encara jove democràcia.
Com en altres temes la igualtat que vol garantir la Constitució Española només són paraules buides.

Fa uns setze o disset anys, en unes vacances per Andalusia vaig tenir una sorpresa en saber que els nens allà no pagaven llibres. Era a Huelva, i els que m’ho van explicar em van fer saber que la mesura, no era altra cosa que una manera de controlar un problema més greu. Resulta que per aquelles latituds era més que habitual l’absentisme escolar. Fer campana. Però, era una manera de fer campana més que justificada pels pares. El dia que hi havia feina al tros, eren els mateixos pares els que s’emportaven els nens per ajudar-los en les tasques a l’agricultura. Per evitar-ho s’havia fet la prova de retirar els llibres subvencionats a les famílies que no justifiquessin amb proves les dubtoses campanes dels seus nens. Com la mesura funcionava es va oficialitzar. Es va oficialitzar arreu, menys a Catalunya, com una mesura socio-cultural d’ajuda.
Aquí, en el seu dia, com ara a Santa Coloma de Gramanet, arrenca dels esforços pressupostaris municipals. Primer var ser La Jonquera. A banda de les raons humanitàries de l’acció, es va decidir fer així, perquè una de les diferents raons per les quals hi havia famílies de La Jonquera que escolaritzaven els seus fills en escoles franceses, era la gratuïtat dels llibres, que també s’estila a la República Francesa.
En aquest tema, els catalans també estem a la cua.

La repassada a la història de Terra Lliure que ens ha presentat David Bassa en el reu reportatge televisiu, ens ha de deixar una cosa clara. Claríssima. Continuem igual, privats d’un seguit de llibertats que són pròpies de la majoria de les nacions, el dret a decidir-nos per l’autodeterminació.
Amb qüestions diferenciadores, campanyes anti-catalanistes i la retallada que se suposa a la “merdeta” d’estatut que varem votar fa un any, no pot passar altra cosa que hi hagi jovent que s’impacienti i torni a crear un grup de lluita armada. Un grup que aposti pel que no aposten els nostres polítics.

El comunicat d’Al Qaeda i les seves intencions, no haurien de sorprendre. L’amenaça d’una tercera guerra santa fa segles que es va fer i Bin Laden la va repetir el 11-M. L’única situació que es pot donar ara és que el PP digui, que el comunicat és d’ETA i que Otegi pretén annexionar Andalusia i Euskalerria.

Desconec el nom del programa, el capítol, per dir-ne algun nom es diu “Ciudadanos de segunda”, és el fastigós programa de televisió de TELEMADRID que encara podeu veure (compte amb el perill de vomitar) http://www.youtube.com/watch?v=UB9DehZYEAw .
Que us en puc dir, d’entrada només em surt aquella expressió cantada per la Bonet “Què volen aquesta gent?”.
És un conjunt de despropòsits, falsedats i exageracions en boca de la intolerància i el feixisme més pur. En boca de Francisco Caja, el cognom del qual ens indica on estaria millor….El joglar que fa riure als que millor paguen, Albert Boadella…Un immigrant canari anomenat Carmelo Gonzàlez que se sent discriminat quan a l’escola la professora es dirigeix en castellà únicament a la seva filla i voldria que es dirigís en castellà a tots(en dèiem farnquisme?)...Una italiana que se sorprèn que “Catalunya vagi per lliure” dins Espanya. No deu conèixer un racó a Itàlia que es diu Baix Tirol, ni un altra que es diu Vall d’Aosta...Un falangista, ells en diuen escriptor, anomenat Arcadio Espada...Són la llista de personatges que es mostren més intolerants.
Amb una mala llet similar, volen contrarestar aquesta “tropa de cristo-rey” amb els tontets Miqui Moto i Joel Joan. En veu de l’administracció central Rosa Regàs és la veu més serena del reportatge maleït. Veu serena i assenyada.
Fan burla d’algun document en castellà escrit amb errors ortogràfics i gramaticals. Mai s’ha detingut a escoltar i llegir andalusos, extremenys o fins i tot el President del Govern quan acaba en z tots els acabats en d, com tants altres castellans, per no parlar de l’anomenat “leisme” tant universal a Castilla-León.
Diuen que als nens se’ls força a parlar català, com si es tractés d’una tortura. Critiquen una manifestació de caire cultural com la del “corre-llengua” al Camp Nou, i no diuen res de la manifestació política que recolzava la samarreta del Murcia CF, quan donava suport al Plan Hidrológico Nacional.
En definitiva missatges clàssics d’aquella “una, grande y libre”•
I per acabar els crèdits. La productora que signa el reportatge és El Mundo Televisión. Quina casualitat. Ai Ciutadans, Ciutadans!

Un rostit i un xarrup de cactus (Diari de campanya I)

S’acosten les municipals i començo una petita repassada a les candidatures que es presenten en algunes de les ciutats mitjanes més properes. Per raons de feina he de fer un petit seguiment de campanya a Berga, Manresa, Vic, Granollers, Mataró, Rubí, Sabadell, Terrassa, Sant Cugat i Santa Coloma. Els pròxims dies i a mesura que conegui el personal publicaré les impressions que rebi d’aquest coneixement. Alguns ja els conec, i a molts no tant o gens.
Però com no tot s’acaba amb la política ni amb les eleccions, a cadascún dels municipis la llarga jornada de feina m’obligarà a fer-hi una aturada. Ja sigui per esmorzar, dinar o berenar, quan s’escaigui procuraré recuperar forces en algun temple gastronòmic, més o menys ben triat.
Com avui i no per raons polítiques ,la feina ja m’ha portat en una vila més llunyana, però no menys nostrada, he començat la repassada gastronòmica. He estat a Ribes de Fresser on per aquestes dates hi celebren el centenari de les primeres mini centrals elèctriques dels nostres Pirineus més propers. Aquests dies hi ha una exposició més aviat humil, però no menys interessant. Per més endavant, preparen uns visites guiades per la vall del Fresser on present i arqueologia industrial, hi conviuen. Una passatge apassionant de la història del nostre país. Un paisatge impressionant poblat de centrals que en el seu dia van col•laborar en el progrés del país, malmetent la natura en alguns aspectes.
L’aturada, l’he fet a tot un clàssic, l’Hostal dels caçadors. Feia un parell d’anys que no hi estava, i per ser creíble, també us puc confesar que així com 15 o 20 anys enrera m’hi aturava no menys de 10 vegades l’any, en els darrers lustres m’hi he aturat contades vegades.
Les darreres vegades ja hi vaig notar que la nova generació s’hi havia obert pas. Com sempre aquests traspassos per suaus i pausats que es facin, es noten. Però el cert és que avui (un dia de mig gas, entre-setmana) els he vist molt ben assentats. He fet un menú, on de primer m’oferien uns atractius cigrons amb callos, però m’he fet l’estret. Ni el meu estómac, ni la llarga tarda, ni el camí de tornada, m’hi convidaven. He fet un macarrons de primer i un ànec rostit de segon. El macarrons, ni fu ni fa. És d’aquells plats que com a casa a enlloc i per això a vegades els faig servir d’indicador, sobretot als restaurants de menú. El rostit d’ànec, fabulós. En sóc aficionat, quan deambulo per l’Empordà i altres comarques gironines orientals, l’acostumo a demanar. I el cert és que no m’esperava un resultat tant bo. De postres m’he tirat de cap a la sofisticació. Un xarrup de cactus mexicà. Difrent. Boi i refrescant, per suposat. Però diferent. Us el recomano als que us agrada tastar-ho tot.
En definitiva, uns 16 euros tot plegat. I una conclusió, al caçadors de Ribes encara val la pena aturar-s’hi. Aquesta mainada necessiten un vot de confiança.

Per casualitat o per questió del destí, per segon any consecutiu la xifra desitjada i salvadora, el 41 que representa la continuïtat a la primera divisió futbol, ha estat per al RCD Espanyol una possibilitat obtinguda gràcies a un gol de Ferran Corominas Telechea, Coro.
No té la visó de De la Penya, ni el toc de Luis Garcia. Les genialitats de Tamudo, també li queden un tros lluny. Però ell, cul de banqueta, ha tornat amb un gol important.
També li recordo un gol en una eliminatòria prèvia de la Copa al camp del’Elx, o l’any passat també en el temps de descompte contra el Athletic a Montjuïc. A banda del quart gol de la final de Copa de l’any passat. A la seva curta llegenda també hi ha la seva presència com espectador el 2000 a la final de Copa de Mestalla. Pel que es veu quan apareix és per alguna cosa bona. Esperem que dijous a la barriada lisboeta sigui també el talismà que necessita l’Espanyol. El nostre únic representant a Europa.

PP i Batasuna s’entossudeixen una vegada més en coincidir en les mateixes coses. Ara, uns estan ofesos perquè que els diuen que són franquistes, quan resulta que mai han fet ni un mínim gest per condemnar els fets i els assassinats de la dictadura. Els altres, que no els legalitzin com a partits quan mai han condemnat el terrorisme d’ETA.

Sovint alguns cognoms en evoquen altres paraules per la seva manera d’escriures, el seu significat o la seva musicalitat. El cognom del feixista francès Lepen, ens pot suggerir pena o penis, la pena o el penis. Dos qüestions diferents, molt relacionades en aquell conegut acudit d’un lleidatà.
Pels seus fets habituals el cognom el podem relacionar amb la pena i fàstic que fa en les seves accions i declaracions. Avui, el cognom el podem relacionar plenament al concepte sexual. La seva recomanació a les dones joves que es masturbin per evitar quedar embarassades, és bestial. Ja sé que es molt normal en els carques que assimilin en un mateix concepte sexe i procreació, però no cal que Monsieur Lavagine digui animalades tant grans, després d’haver tractat de imbècils als joves i d’haver-los insultat directament quan el ha dit que eren uns incultes, després de xiular-lo.

Pel preu d’un cafè, tothom va esverat per esbrinar el preu d’aquesta beguda excitant. Ho deu portar el cafè, perquè en realitat tots sabem que els polítics, i en especial els que manen, viuen en una bombolla allunyada de la realitat terrenal. Llavors, és de lògica que no coneguin el preu de la barra de quart, d’una hora de parquímetre o del cafetó, si no el consumeixen en seu parlamentària, ja que a la cafeteria del Parlament i del Congreso, es mouen en preus subvencionats, no fos que ses senyories s’arruïnessin.
Molt més útil, i de coneixement general entre els nostres dirigents, que en matèria econòmica dominen els pressupostos de l’Estat, seria que ens expliquessin quan costa el manteniment de la Casa Reial i tot el seu seguit. Mira, una bona pregunta per fer li al Presidente en el pròxim programa de televisió. Seria de suposar que tot plegat excités molt més a la gent, sobretot quan sabéssim quantes persones tenen sous assignats i amb quins valors.

Si al meu poble hi hagués una organització, club o entitat, que portés el seu com element principal i no fos altra cosa que una colla de “palmeros” que li fan el joc als feixistes, enemics dels diàleg i promotors de l’enfrontament entendria perfectament que el clamor popular i l’ajuntament fes retirar el nom del municipi d’aquesta entitat. Carlos Totorica, ja era hora! Començava a pensar que res una mena de Rosa Díez, per no dir un Acebes qualsevol.

Lluny de ser ofensius i no sé quantes coses més, els imitadors, com ara els de Polònia, els ha d’estar molt agraïts els personatges imitats i quasi sempre ridiculitzats.

Però no només ridiculitzats. Els fan humans. I a més a més, eterns.

En Lluís Llach ens diu adéu, però encara el veurem a Polònia. Com encara veiem a Pasqual Maragall, més entranyable que mai amb el “quins collons!” que acomiada cada setmana setmana el programa.

Quina putada, però, pels guionistes saber que per omplir el programa ja no poden comptar amb el protagonisme d’aquests dos personatges. Però, els seguirem veient, segur....

I tots contents. Ja ho he dit, Maragall se’ns mostra més entranyable i humà que mai. En Pujol no arribarà mai a aquest graó. No te sentit de l’humor, i li passa això. I Maragall...Ho aguanta tot. A banda d’Estatut i altres hòsties, Tarradellas va passar a la història pel “ja sóc a quí!”, en Pujol per “això no toca” i Maragall per “quins collons!”

Sóc de les moltes persones, que reconeixen total impermeabilitat amb la publicitat televisiva i en general. Com a molt, provo les coses noves per poder-ne opinar, arribi d'on m'arribi la informació.

Al llarg de la meva vida només recordo haver agafat un costum dels molts que t’ensenyen els productes televisius., que de fet també li havia observat a món pare. Recordeu aquell vell anunci del Marlboro d’uns cow-boys, un dels qual encenia la cigarreta amb un tros de brasa? Dons en la meva breu i escassa vida de fumador, m’havia agradat encendre’ls d’aquesta manera. Lo meu deu ser cosa de cavalls, perquè l’altra cosa que recordo és el preciós cavall blanc, i perquè no dir-ho la preciosa rossa que el muntava, marcant el pas per una platja, en el anunci del “Terry mé va...” (No sé, si a banda del nom del brandy, Terry responia al nom del del cavall o de la rossa. Però a tots ens anava...). Doncs em sembla que no ho vaig superar del tot, fins que vaig poder passejar per una platja centreamericana a cavall. Un cavallet de no res, tot sigui dit. Evidentment, de la rossa, res de res. Em deu quedar pendent aquesta meitat de l’anunci. Perquè veient a Bo Dereck passejant per la platja,a la gran pantalla del cinema mundial, no en vaig tenir prou.

A banda d’aixó no recordo cap altra anunci que m’hagi fet “esclau” d’aquesta “manipuladora” forma de comunicació. D’anuncis n’he vist molts, i en recordo molts. I també reconec que n’hi ha que m’han agradat molt, moltíssim. Veritables pel·lícules de vint segons. Sense complexes! Veritables obres d’art. Però jo, impermeable.

És per això, que de sempre, he vist amb certa desconfiança algunes campanyes publicitàries. És més que evident, que la majoria de les persones, per no dir el 90%, fem zàping, a les mitges parts dels programes de televisió que veiem, per evitar els anuncis i saber el que fan als altres canals de referència.

Ja ho saben el anunciants que paguen un preu en relació a l'audiència de determinats programes, però que en realitat només són quatre gats els que es miren els anuncis?

Els deu funcionar, n’estic segur. Si no, no en farien. És evident que n’hi ha que han triomfat pel seu impacte, i perquè no dir-ho per anunciar productes de veritable qualitat.

Una campanya que em ve ara a la memòria, que pot explicar al llarg de dues dècades, que no deu ser tant important només la campanya publicitària, si no la autenticitat i qualitat dels producte, va començar a finals dels seixanta. Evidentment en blanc i negre. “Ay,Ay,Ay, que me sabe a Calisay...” deia Alfredo Landa, en un anunci més aviat hortera, “cutrillo”, en diríem ara. Era però, la culminació d’una de les campanyes més ocurrents de les que m’han explicat.

Conscients de tenir a les mans una beguda aromàtica de grau que podia agradar a molts paladars, la família Molfulleda d’Arenys de Mar, es va envalentir a produir-ne en les seves destil·leries. Començava una de les voltes a Espanya per etapes, i en caravana intermitent, més inversemblants. Imagineu-vos la situació. Com diria un italià, “si non e vero, e ben trobato”. Un venedor recorre bars i cellers seguint un itinerari previst per les carreteres del estat espanyol, aleshores “una, grande i libre”. Ofereix el nou producte “casa per casa”, en unes condicions normals. El fa tastar, ofereix preu de llançament etc... En els dies següents, pels mateixos bars i celllers, hi passen petites onades de presumptes clients demanant si tenen aquella nova beguda...Paral·lelament Alfredo Landa comença a fer “el mono per la tele”. A la següent volta a Espanya per etapes del comercial-venedor, arreu n’hi encarreguen caixes. El producte va agradar. Resultat: En aquells anys, no hi havia llar on no si pogués veure la sil·lueta curiosa de l’ampolla de Calisay. “Chapeau!”

El producte va anar passant de moda , possiblement per una manca de publicitat persistent i recordadora. Potser la fórmula va perdre algun ingredient. La marca va ser comprada per les destil·leries de Pere Rovira, del grup RUMASA. En un afany de tornar a ser un “supervendes”, van fitxar a l’esquer-fenomen publicitari dels 80’(Manuel Luque, el dels sabons Camp, compre i compare..) per fer l’anunci telvisiu. La formula ja era totalment diferent. Els sabor dels Calisay dels 60’ i el dels del 80’, no tenien res a veure. Bluf!