Al llarg dels darrers trenta anys, edicions literàries, reportatges periodístics i produccions cinematogràfiques han trobat un filo argumental en la vida de Jesucrist i altres circumstàncies del seu llegat.

Ara, la presumpta tomba de la seva família, dona de nou aire als fabuladors. El cert és que la vida de “Cristu”, dona per molt. Les històries que en han explicat d’aquell super-heroi avançat al món del còmic contemporani, han contat sempre amb molta audiència. La biografia de l’altruista galileu, la van escriure els seus gregaris al Nou Testament, on van explicar passatges verídics de la seva vida, i van adornar amb pinzellades fantasioses la resta. En ella ens van voler fer creure que formaven un grup homogeni i inseparable, per viure de “la moma” ells i els seus descendents, pels segles dels segles. La darrera trobada la van anomenar l’últim sopar, quan possiblement mai menjaven junts, ni tant sols una vegada al mes. D’altres sopen més colla, i més sovint, i sense pretensions, ni traïcions per passar a la història fotent gimnàstica en una creu. El seu germanastre Jaume, el que avui seria un hippy rodamón va divulgar fins el nostre país tota aquesta història. Els altres, cadascun d’ells es va muntar una vida regalada a partir de l’experiència viscuda al seu costat.

En definitiva, un conte molt llegit i recitat davant molt de públic, i que tothom ha volgut interpretar amb molt de misticisme i un to amenaçador que a molts els serveix encara avui, seguir vivint de “la moma”. Tard o d’hora, havien d’aparèixer noves lectures d’aquella història. De tota manera, mentre les investigacions al voltant d’aquesta tomba, en la qual deien que no hi hauria passat més de tres dies, no desvetllin que fos homosexual, practiqués la poligàmia o morís de la sífilis, no pot canviar gaire la cosa. Va ser un líder, que devia fer bones obres i va ser admirat sense ser un gran “pencaire”. Un home sense ofici. Magnífica oratòria i dots de màgic Andreu. També ens han dit que era guapo. Possiblement un “lligon” de les platges palestines. Executat per raons polítiques, no va ser el primer, ni el darrer. Un història que mereix ser explicada. Millor explicada.

Les declaracions a La Vanguàrdia, d'aquesta mena de "xulo de taverna", anomenat Arnaldo, no deixen de ser un reflexe més al voltant de la solució desitjada. Desitjada per tots menys el PP i Rosdríguiez Ibarra. Convindria que el Gobierno es prengués seriosament la proposta del taverner i enfilés definitivament la situació. D'oportunitats com aquesta n'hi haurà poques.

El problema pot ser que ara, després de tants anys en què ens han volgut explicar que ETA i Batasuna són el mateix, i que Otegui era el portamveu d'ETA, resulti que no. I en aquest punt intueixo una certa inseguretat en les manifestacions d'Otegui i no del tot vinculants

L'actitud, emocionalment reprobable, mostrada dies enrere pel cuiner Santi Santamaria al congrés Madrid Fusión la he vist reflectida dies després en Eto'o. Aprofondint en aquest reflexe i aprofondint en el camp de les odioses comparacions, podriem molt bé dir que en el actual panorama gastronòmic, més proper, Adrià és Ronaldinho i Santamaria Eto'o.
Sense abandonar el futbol, ni una de les conseqüències més immdeaites i recurrents a la gastronomia, m'agradaria comentar l'aspecte canviant que ha sofert el ventre de Ronaldinho, els darrers anys. El tema també ha esdevingut polèmic. Massa polèmic.
Puskas, Kubala, Koeman i fins i tot Ronaldo, representen un exemple. Es pot estar macís, i fins tot panxut, i continuar sent un monstre en això de la piloteta.
Als afeccionats a les fotografies del "antes i el después", els recomanaria per exemple que comparéssin fotografies de Joan Laporta o Ernest Benach, per posar exemples propers. Com han canviat en pocs mesos, anys, els perfil dels dos presidents des que representen una càrrec important. Senyal inequívoca de bona vida i menjar calent.

La tòpica expressió ens serveix per expressar el que passa la País Valencià, en concret a Xàbia. Un exemple del que cal començar a exigir als polítics i regidors dels municipis on els plans urbanístics se surten de mare. A Xàbia, un revés en el equilibri de les forces municipals, va permetre fa més d'un any que un govern de coalició plural impedís al PP manar. Ja us podeu imaginar, que quan les sigles PP, coincideixen amb el verb manar i tot plegat passa en una població valenciana arran de mar, hi pot passar de tot urbanísticament parlant.
Cal felicitar a l'equip que governa en coalició aquest ajuntament i que ha decidit aturar el Pla urbanístic, mentre se'n redacta un de més sostenible, que em temo que sent al país Valencià i a arran de mar, massa sostenible no serà.

Loco, locos i censores



Correcta i encertada, trobo la decisió de la direcció de RTVE, de no emetre més que un petit bocí, de l’entrevista de Jesús Quintero (el loco…) a José Maria Garcia, emparant-se en el mal gust i actitud mal educada de l’entrevistat, en referir-se a base de insults a terceres persones, com és costum en ell.

Seria de desitjar que la mateixa direcció de la cadena, fes servir el mateix criteri, en relació al safareig que munten sovint en programes, de l’anomenada premsa de cor, (seria més adequat premsa fastigosa, vomitiva i de remoguda visceral).

De Jesús Quintero us diré que mai m’ha agradat com entrevistador. Tot és interpretació i sobrevaloració d’ell mateix com a protagonista o com a molt co-protagonista. Només se li pot destacar l’ambientació que ell i el seu equip de realització, li aconsegueixen donar a l’entrevista. El seu limitat ofici periodístic, va aflorar no fa gaires dies en va ser incapaç de mantenir el interès de l’entrevista, quan no se li va acudir (el verb acudir és molt agosarat de relacionar amb presentadors, als quals, tot els hi ho escriu l’equip de guionistes) preguntar-li a Jiménez Losantos, qui li va proposar de venjar-se dels militants de Terra lliure (Pere Bascompte...) que li van “perdonar la vida”.

Te la mala fama. Diem que ens controla. Que ens te lligats de mans i peus. Fins i tot jo, dic sovint que no sé perquè el porto. De fet el faig servir tant poc com puc, i si no fos pels sms, molts no sabrien ni que en tinc.
Des de la seva aparició, i en mig dels pros i els contres, em va semblar que era una eina indispensable pels que desenvolupen la seva feina, lluny d'un lloc estàtic, i encara més pels que amb la seva ajuda podien reconvertir el cotxe en una eficient oficina ambulant. Per a la resta de mortals em semblava superflu, sovint frívol. Vaig trigar una mica a decidir-me. Hi vaig ensopegar, perquè inicialment em va semblar que em serviria de molt per, quan en el temps lleure, em camuflo en mig de la natura (sovint sòl, o amb el gos). Pensava que davant qualsevol emergència, em serviria de paracaigudes.
Una vegada a la butxaca, no me'l vaig treure de sobre per a res i m'ha anat servint per a moltes coses. Sobretot, les més frívoles.
Despistat de mena, me'l oblido sovint. I és quan més el trobo a faltar. Però si l'oblido en un dia "normal" no passa res. Considerem "normal", un dia, un matí, una tarda o una nit, d'aquelles en que el que fem està més que previst (cada dia el mateix).
A noi! Però, si l'oblides un dia "diferent", l'has cagat! Estàs perdut! Tot el que havies previst per aquell dia "diferent" se'n pot anar en orris. Bàsicament perquè el mòbil ja s'ha convertit en un element inseparable del nostre cos. Aquell paracaigudes que pot retornar qualsevol circumstància, per estranya que sigui, a la normalitat.
Que ten uns oblit? Amb el mòbil ho mig arregles a temps.
Que hi ha un canvi en el teu horari previst? Amb el mòbil t'excuses. Soluciones el problema. I evites problemes als que es poden perjudicar pel teu canvi d’horari.
Que hi ha un canvi de plans(personals, professionals, aliens...) ineludible? En pots informar a qui vulguis.
Que tens un mal de ventre (ventre, cap, llengua, extremitats, el que sigui...)? Si convé se'n assabenta el metge, siguis on siguis. Sigui on sigui. I així 10mil problemes que es puguin sortir.....
Ja m'ha passat més d'una vegada, i l'angoixa, la impotència i la tonteria que envaeix el meu cap és del tot evitable. Només cal fer memòria. La mateixa memòria i atenció, que tenim quan agafem les claus, la cartera, les ulleres o les sabates. I si el guardés dins les sabates? Tampoc ho solucionaria, el dia que per un imprevist canviés de sabates......
T'avisa, et comunica, et desperta, et retrata, es ràdio, agenda, vibrador.....Em costa reconèixer que ja és imprescindible. Inseparable. I encara més ara, que ja no hi ha cabines telefòniques a cada cantonada.

L'altra dia, queixant-me de la temàtica argumental d'algun serial, en concret de Ventdelplà, anava més enllà i hem queixava de la temàtica més abordada pels programes televisius. i fins i tot els programes informatius.

Sang, fetge i premsa rosa, i si cal tot barrejat, tenen grans audiències, i algunes televisions en fan un fidel seguiment. Sense ser espectador d'aquests programes us de confessar que n'estic bastant el dia. Ho he descobert fa poc. Mirant programes com el de Tele Monegal, a BTV i a les televisions municipals, hom se'n pot fer càrrec del que parlo. Mirant programes més seriosos, o que pesen ser seriosos, també.

Hi ha una creença, que moltes vegades és pura realitat, que allà on va la televisió se soluciona el problema. En aquest cas, la televisió passa pel davant de l'administració. Que hi ha deixalles al revolt del francès de Tagamanent? La televisió ho denuncia i després la Conselleria actua. Que un tio té problemes? Es penja d'una grua, hi va la televisió, i Benestar social i hi posa solució. Que l'Eto'o, vol plorar? Busca una càmera i zas!

Segurament cal que l'Administració i la Televisió facin el seu paper. Amb serietat. Una mica més de vergonya! Si al senyor Cuní, li arriba que una analfabeta, que viu en una roulotte amb la seva mare, i és a punt de ser traslladada del terreny on té ubicada la cargolera: Que es limiti a donar la notícia si la considera important. Però, no cal que envii una unitat mòbil per entrevistar la pobra analfabeta, per entrevistar-la en directe i convertir el programa en un espectacle que només pot interessar als guionistes de programes de pífies....

Si s'interroga a la senyora, no se la pot retratar com analfabeta. No pot ser que l'espectador es quedi només amb la imatge que es tracta d’una "cateta" i que tot plegat superi la notícia, sigui o no sigui notícia. La pobra dona, per explicar-li la seva història i detallar el seu estat de salut, li va dir que estava molt delicada, que patia "ataques peléticos y estercolosis múltiple". Què en treuen de fer-li fer el ridícul davant l'audiència?

No passen ni 40 minuts, i en el mateix programa fan sortir una senyora que ha trobat una mosca en un iogurt. Diu que el supemercat, on el va comprar, no li han fet cas. Reconeix però, que no ho ha denunciat a cap organització de consumidors, ni a cap altres ens administratiu, policial o judicial. Ha anat a la tele! I el pitjor, allà li han fet cas!

Si algú es pensa que els que llencem les deixalles al seu lloc, encara que per col·locar vidre i orgànic haguem de recórrer setmanalment centenars de metres. Que fa anys que procurem no malgastar l’aigua. Que reutilitzem 10 o 15 vegades una bossa de plàstic. Que no passem el cotxe de revolucions per no cremar combustible. Que no fem servir aerosols, evidentment res de laca i de desodorant, crema. Que abans de votar un partit remirem la proposta mediambiental del seu programa. Que mantenim al bosc, la platja i als cims ,el comportament que tenim al pati de casa. Que procurem no embrutar-nos ingerint productes que no alimenten. I que només hem cremat l’herba que s’ha consumit entre els nostres llavis, no ens en sentim responsables....Us diré que també estem molt cardats davant les previsions catastrofistes dels científics que han hagut d’esperar un Al Gore, per poder pagar la difusió dels seus estudis. Segurament estem més emprenyats que la resta, però de responsables en sentim igual.

També sé que el nostre comportament individual,si no és plenament delictiu, no es determinant. Però es qüestió, una vegada més de seguir comportaments i filosofies

com aquella que expressava el “capità enciam”, o la que ara cal adoptar per no ofendre els científics. Imbècils com Bush, Putin i un seguit de governants que tots coneixem no són tampoc un bon referent.

Reconec que volia fer-vos emprenyar una estona, però per sobre d’això preferiria una mica de reflexió. Què podem fer individualment, i en grup, cadascú de nosaltres per girar la truita? Segurament poc, però val la pena intentar-ho. Encara que la darrera oportunitat, ja l’haguem deixat passar....

Si algú es pensa que els que llencem les deixalles al seu lloc, encara que per col·locar vidre i orgànic haguem de recórrer setmanalment centenars de metres. Que fa anys que procurem no malgastar l’aigua. Que reutilitzem 10 o 15 vegades una bossa de plàstic. Que no passem el cotxe de revolucions per no cremar combustible. Que no fem servir aerosols, evidentment res de laca i de desodorant, crema. Que abans de votar un partit remirem la proposta mediambiental del seu programa. Que mantenim al bosc, la platja i als cims ,el comportament que tenim al pati de casa. Que procurem no embrutar-nos ingerint productes que no alimenten. I que només hem cremat l’herba que s’ha consumit entre els nostres llavis, no ens en sentim responsables....Us diré que també estem molt cardats davant les previsions catastrofistes dels científics que han hagut d’esperar un Al Gore, per poder pagar la difusió dels seus estudis. Segurament estem més emprenyats que la resta, però de responsables en sentim igual.

També sé que el nostre comportament individual,si no és plenament delictiu, no es determinant. Però es qüestió, una vegada més de seguir comportaments i filosofies

com aquella que expressava el “capità enciam”, o la que ara cal adoptar per no ofendre els científics. Imbècils com Bush, Putin i un seguit de governants que tots coneixem no són tampoc un bon referent.

Reconec que volia fer-vos emprenyar una estona, però per sobre d’això preferiria una mica de reflexió. Què podem fer individualment, i en grup, cadascú de nosaltres per girar la truita? Segurament poc, però val la pena intentar-ho. Encara que la darrera oportunitat, ja l’haguem deixat passar....

De tot el que s’ha parlat aquestes darreres setmanes del canvi climàtica i l’admirable sensibilitat que hi aboca el polític nordamericà Al Gore, el que més m’ha sorprès és l’opinió fatxa i neocon d’un dels imbècils que més espai acostumen a ocupar en aquesta web.
Que Sala-Martin pensi que és absurd aplicar (el més que insuficient)protocol de Kyoto, perquè suposa renunciar a massa beneficis de l’economia mundial, a canvi d’allargar pocs anys la nostra agonia, el torna a desqualificar una vegada més com a economista de referència. Com a molt tonto de referència, “palmero” de Mas i Aznar, i hortera de les jaquetes fluorescents.

Davant situacions inexplicables que passen al nostre entorn, relacionades amb els elements físics, i amb la vida d'animals i plantes , acostumem a reaccionar amb una sentència que diu "..la natura és sàvia..". Sovint l'expressió ens fa reflexionar, que per contra, les persones ens prodiguem en actituds irracionals.
Com és de irracional contemplar, quan circulem per la C-17, l'actitud d'algunes persones que han convertit els vells revolts de Tagamanent en un abocador.
El que s'havia de convertir en una àrea de repòs i picnic, quan es va traçar una línia recta que eliminava els perillosos revolts, ha acabat en abocador. Els revolts perillosos, suprimits a les carreteres, s'acostumen a projectar com a futurs espais destinats al repòs i el lleure de conductor i acompanyants.
Diuen que el de Tagamanent és ara un abocador, per problemes de comunicació. Perquè Generalitat i Ajuntament no han acabat d'aclarir de qui es responsabilitat la neteja i manteniment de l'espai.
Com a conseqüència, per al tram de carretera vella hi passen pocs vehicles, i no ho fan per reposar. El poc trànsit també ha facilitat que sigui un espai, sovint dedicat a la prostitució de carretera.
Qui els havia de dir als avantpassats que en el seu dia li van posar al llogarret, el nom de "revolt del francès", que ho endevinarien de ple.
M'abstinc de referir-me als rètols encara visibles a l’antic revolt. Un de vell que diu "refugi de caça", i un de més nou, relatiu a la idoneïtat del indret a ser un espai per al picnic. Tampoc tinc clar si en aquest indret hi seria més útil una càmera de vigilància, que no pas la que hi ha instal•lada uns metres mes avall al radar de la C-17, davant mateix de l'ajuntament de Tagamanent. Encara menys, si caldria rebatejar l'espai com "l'àrea de descans del francès".
Natura sàvia. Avantpassats visionaris...

Parlant amb un de tant, o més agnòstic que jo, m'expressava la metàfora: "En un diumenge a les cinc de la tarda, Nostru Senyor, debia sobrevolar el Túnel de Vielha, perque no hi hagués cap ferit" al greu esfondrament d'una de les galeries més noves del tunel. En un tò més apocalíptic, li vaig contestar: "Estaria voltant per aquí. L'endemà, quan ja havien aprovat la possibilitat d'avortar a Portugal, el molt cabró, els va "avisar" amb un terratrèmol".

Era només un acudit al voltant de dues catastrofes que podien haver esdevingut aquests dies al nostre entorn. Del fenòmen sísmic no em veig en cor de parlar-ne, de l'altra si, i sempre sense haver de referir-me a cap element sobrenatural. Ni a déu, ni a sa mare.

Un dia o altra de la nostra llarga o curta vida, qui més qui menys, ha patit l'experiència d'atravessar un fragment del Pirineu sota un túnel. La sensació d'atravessar el Cadí Moixeró o el Pi Morent per sota, no té punt de comparació amb l'experiència ribagorçano-aranesa. A prova dels més valents, el túnel de Vielha, m'ha donat sempre un mal rotllo increíble. I ara resulta que la part que es va esfondrar no és la pesant i massissa, masa pirinenca, si no les parets de formigó d'un fals túnel construït fa uns 25 anys per eleminar les tremendes corrents d'aire que circulàven per l'interior del túnel. Una mostra més, de la més que temerària manera de fer les coses de l'obra pública.

Més d'una vegada m'he referit als insults que Roberto Carlos reb als estadis de futbol. Ho repeteixo. Mai he relacionat els insults al color de la seva pell. Sempre ho he relacionat amb el seu caràcter, i la seva limitada intel·ligència. Eto'o va pel mateix camí. Gelós incontinent, i orgullós de ser-ho, fa el numeret. Numeret penós que desembocarà amb insults i xiulades. també amb aplaudiments. Ni l'elogi, ni la recriminació serà pel color de la seva pell. Ho teniu clar?

El dia que insultin a Eto'o, per ajudar l'Àfrica, jugar amb els nens o fer gols, se'n podrà fer una altra lectura. Mentre rebi insults per txulo, intolerant, egoista i gelós, no.

Cada dia que passa té més valor l’actitud d’ Oleguer davant el futbol i davant la vida. Només cal comparar amb els personatges que envolten el món del futbol i el grau de intel·ligència que transpiren. Per posar un exemple, analitzeu aquests noms: Núñez, Juanito, Maradona, Del Nido, Lopera, Mendoza, Gaspart, Laporta, Sànchez Llibre el berberetxo, Gil i Gil, el Butanito, Roberto carlos, Fernando Hierro, Salva Ballesta, Victor Muñoz, Juande Ramos, Luis Fernàndez, Javier Clemente.... Ja veieu, gairebé cap d’ells és negre.

Ja he escrit sobre la meva intermitència, pel que fa a l'atenció que dedico als culebrots televisius i en concret a Ventdelplà.

També he escrit que el que més m'agrada de la sèrie és la gran acceptació que te, per allò de no rebre trucades telefòniques durant l'estona d'emissió, perquè tothom està pendent dels episodis.

Amb la represa de l'emissió i l'argumentació opino que no es pot seguir ni amb intermitència. Ho t'ho empasses sencer o ho llences. Ho dic per la rebuscada argumentació que vaig veure que prenia la història. A aquest Benet i Jornet, no se li poden acudir més fatalitats a l'hora? Tant vital és per a les audiències fer coincidir un infanticidi prenatal, un accident de trànsit i una insuficiència hepàtica, en una mateixa "família"? S'imposa la temàtica sang i fetge? Supera els informatius d’Antena 3? En Cuní hi ha caigut de quatre grapes en tractar constantment aquests temes? Si, no, si, si, si.

Desconec si es idea d’ells, o si per contra es tracta d’una iniciativa periodística. Però el llistat de restaurants favorits de les grans patums de la gastronomia, que apareix al suplement de la Vanguàrdia, és un punt a favor de les nostres deïtats gastronòmiques. No fa pas gaire, que a algunes d’elles (si se’n van sentir al·ludides) les criticava obertament.

Tampoc fa gaire, algun d’ells reconeixia ser un farsant, que donava de menjar a snobs.

En molts casos mostren gust excel·lent. Que n’hem, de dir de Can Joan Majó d’Arenys, de l’Exaurren, de Can Xesc, de L’Aliança d’Anglès, Cas Bigotes, El Pastor o Etxabarri, que no se’n hagi dit.

Un gust un tant hortera denota la “Ruski”. Pel que fa a l’ambient i “el botellón” que sempre s’ha practicat a la Quadra de Calella, i de la qual no imaginava a la “Ruski”, com a fan. L’ambient selecte que transpira el seu negoci, no lliga. Si us ho recomanés jo, ho podríeu entendre i si no ho entenguéssiu us ho explicaria. Igual, actualment la Quadra ja no és un punt de borratxera obligada de guiris...

Que un alquimista dels fogons com “el mior cuiner del mong” no s’atreveixi a fregir el peix, com el seu “gurú” de Sanlúcar la Mayor, tampoc ho entenc. S’haurà de provar, si be em temo que com molts altres negocis d’aquests, menjar un “pescaito frito” en aquest indret després de la propaganda, no serà cosa barata.

Sense cap mena de dubte una bona propaganda per tots plegat. Bona i merescuda propaganda, mentre no els pugui els fums. Si bé, a mi, que em recomanés un “mitja tita” com l’Arola em foteria bastant.

En la meva afició esportiva sempre hi havia quadrat de manera incomprensible el fet que les seleccions esportives de Turquia i Israel, participessin com si res a les competicions europees de futbol i bàsquet.

Vist això, no deixa de ser anecdòtic que Catalunya comenci a participar en competicions sud-americanes.

Mentre Escòcia, Gales o les Feroe tinguin selecció no hem de perdre la fe en què Catalunya i Euscadi en tinguem.

La imbecil•litat no es cura

Encara que sembli impossible, José Maria ha acabat per reconèixer que a Irak no hi havia armes de destrucció massiva. No crec que mai acabi reconeixent l'autoria dels atemptats del 11-M per part, exclusiva, d'Al-Qaeda.
Com sempre, però, el més gran dels imbècils ha hagut de puntualitzar la seva declaració amb el cinisme que sovint utilitza.
Diu Aznar que en aquell moment ningú sabia tota la veritat. El que no diu, és que com no se sabia de cert si hi havia armes destructores, es va apuntar a anar a matar moros, pel pur plaer de matar.
Misatge a llegir: La ignorància ho perdona tot, sobretot si es per matar moros.

Sense considerar-lo el millor jugador, ja sabeu que Oleguer és de llarg el meu jugador preferit entre els blaugranes. Esperem que continuï sent el meu jugador preferit ni immutant-se davant la rescissió del contracte dels Kelme,una empresa segurament fatxa.

Des d’aquí a més d’esperar que Oleguer ho superi sense cap problema, igual que la campanya mediàtica que s’organitzarà a les espanyes, m’agradaria difondre la idea de fer una campanya contra les empreses fatxes, tipus Kelme.

De sempre he sentit a dir tant a polítics de dreta, com d'esquerra, com experts policials, la conveniència de legalitzar les drogues(o algunes), com a principal arma per a acabar amb el narcotràfic, i tots el negocis i mals relacionats amb la droga.

Es coherent, que els que ho deien abans, no se'n oblidin quan arriben el poder, ni que sigui amb càrrecs relatius a la seguretat. El que ha dit Saura, ho dit abans molta altra gent.

El que no se li pot aplaudir és que no s'hagi explicat millor, i no ho hagi dit en mig d'una conferència relacionada amb el tema. Que no expliqui que en aquest tema no té cap competència i que no convidi a tots els governants del món a seguir amb la mateixa política. Perquè està clar que caldria una legalització a nivell mundial o occidental perquè fos efectiva la mesura.

La història, l’experiència, la memòria ens evoca l’actitud freqüent de militars colpistes, que es vengen de les llibertats que facilita un estat democràtic, prenent el poder en mig d’autèntics genocidis.

Coneixem la manera d’actuar de polítics en desacord amb els processos i els resultats electorals, manipulant la població i provocant excuses que preparin un escenari idoni on actuïn militars venjatius.

L’estat venjatiu ens ve reflectit per l’actitud de jutges anomenats conservadors, que en realitat responen a l’únic i exclusiu adjectiu de fatxes. Gent que es conxorxa amb polítics venjatius, i que enyora els militars venjatius, tot entorpint processos democràtics consensuats i aprovats per majoria, i passant per alt de manera compulsiva, diferents lleis. És la història, que es pretén mal jutjar, de l’estatut d’autonomia de Catalunya i del presidi del malalt De Juana.

Si els polítics venjatius i els seus jutges de capçalera no ho aconsegueixen, actuaran els militars venjatius? És el procés. Quina por.

La reacció d'alguns presumptes proteccionistes del animals i el seu entorn, els situa en mal lloc com tots els extremistes.

Si hi ha una iniciativa de caire gastronòmic, que te com a única raó, promocionar les explotacions ramaderes, els "falsos ecologistes" els caldria entendre, que el propòsit no és altra que treballar en favor del creixement de l'espècie animal corresponent. Aplaudim la iniciativa de ramaders, restauradors i gastrònoms pallaresos.

En el cas del burro, i en concret del guarà català, quan la gent de sort es proposa una festa gastronòmic autòctona, en la que es pretén ressuscitar la ingesta de carn de cavall i ase, no es pot mai entendre que pretenen cruspir-se tots els animals fins arribar a l'extinció.

Tot el contrari, si aconsegueixen popularitzar la ingesta d'aquesta mena de carn, només procuren que hi pugui haver ramaders que es plantegin en el futur diversificar el seu negoci, amb l'explotació de carn cavallar. És a dir, més burros, per més cara que vagi la palla. Per començar no es poc mèrit haver assolit la proliferació de "burros" contraris a la iniciativa.

Particularment mai he tastat la carn de burro. El cert és que en els anys que fa que em relaciono amb ramaders i gent de muntanya, sempre he sentit dir que és millor que la de cavall. De la de cavall, si que n'he consumit, en especial en edat de creixença quan es divulgaven els avantatges proteínics i vitamínics d'aquesta carn. Què voleu que us digui, és una carn més aviat dolceta i excessivament fibrosa, de manera que si no es menja picada o el tall tendre del filet, és molt difícil de rosegar. No l'he menjat mai estofada. Però, si algú en vol fer una degustació, ja sabeu com sempre, m'hi apunto. En especial si es tracta de burro, i si és guarà català millor. En més d'una ocasió he manifestat la meva admiració per aquest animal, però això no treu que em vingui de gust menjar-ne. Un admiració similar a la que sento pels magnífics exemplars de pollastres, ànecs, porcs, senglars, toros, vaques, vedelles, isards (..i quan convingui, estruços i cangurs).

Per cert, i aquí si que entro en un terreny prohibit, he sentit parlar de magnífics arrossos a la cassola fets amb esquirol. Algú m'hi convida?

Creix en el país la sensació de inseguretat, arran dels darrers assalts a domicilis particulars, i paral·lelament creix la necessitat de protecció. Seguretat suplementària a base de guardes, blindatges d'habitatges i armament.

El tema és delicat, i és que tots els temes relacionat amb l'emoció de la por són de difícil diagnòstic, de la mateixa manera que es mot difícil reconèixer com ens comportaríem cadascun de nosaltres davant una situació límit com la dels Tous o la de Sudanell, per apuntar dos exemples recents i ben diferents.

Entenc que hi hagi gent que necessiti d'una arma per sentir-se segura, tot i no ser gens partidari de les armes. I encara menys en un país, on per posar un exemple gens aleatori, el seu cap d'estat (el rei) va matar accidentalment(vull creure) en la seva infantesa, el seu germà gran amb una arma de foc.

Arribo tard a port. Tot i saber d’aquesta elecció mediàtica de qui pugui haver fet mèrits reals per rebre tal consideració, he arribat tard a saber-ne detalls, com ho eren els candidats. No em devia importar gaire.
De tota manera, em sembla just que en no haver ningú que hagués fet prous mèrits en els darrers mesos, se li donés a una persona en honor a la seva trajectòria, i a l’hora netejar la imatge dels refugiats i exiliats que no fa massa temps va embrutar un impostor, de bona fe.
Però el cert és, que si ho li hagués fet atenció molt abans, hi hauria posat cullerada. El cert és que per por a que personatges del gènere imbècil, com ara Joan Laporta,podessin ser els guanyadors, i per tocar la pera a qui cal tocar-li, hauria fet campanya a favor de Pepe Rubianes.
Encara ens queda l’opció a proposar-lo espanyol de l’any.

La persecució política i judicial en contra del procés de pau a Euscadi, ens deixa cada dia més clar que Bush i Aznar no estan sols a favor de la violència

Els cinc anys de l'entrada en funcionament de l'euro, ha deixat entre nosaltres diferent nivells d'assimilació.

Per sobre de persones conegudes que sempre havia sentit a comptar diners amb rals i/o duros, sempre m'havia cridat l'atenció la manera d'expresar-se, a l'hora de comptar els diners els francesos. Sobretot en cercles semi-col·loquials, i encara més en la gent gran, que mai van reaccionar a una petita modificació monetària (revalorització del franc) dels anys 60. Una qüestió de decimals, que t'obligava automàticament a eliminar zeros a la xifra inflada que expressaven.

L'arribada del primer de Gener de 2001, ens va posar en el experiment de l'euro. N'hi ha que no se'n saben avenir. I que quan s'hi posen, et diuen que una cosa els ha costat sis euros amb una cara d'optimisme d'haver pagat sis peles. Ni ha que des de primer dia es van aprendre el nou preu del tallat i el donut, i els va servir per fer tota una tesi de consum que els ha portat a dominar la cartera sense immutar-se. Ni ha que ni tant, ni tant poc. Jo sóc dels que van procurar de fer una tesi doctoral, però no la van ni començar. Em vaig quedar amb allò que sis euros eren mil peles i similar.

Però l'apreciació tampoc era la millor. En el moment del canvi, sis euros eren mil peles, però l'endemà no. Ni ha que no només ens ho varem creure, si no que en moments d'eufòria ens semblava que a les butxaques hi portàvem milers de peles, tot recordant el que suposava portar mil peles a la butxaca quan en Franco encara inaugurava "pantanos".

La realitat era que, sense deixar de ser cert que sis euros eren mil peles, les coses que valien mil peles van passar de seguida a costar molt mes de sis euros. I aquí hi ha tota una història, que amaga tot el que va portar implícit el canvi de moneda al nivell de la nostra butxaca. Arrodonint sempre a l'alça, alguns llestos han posat uns preus a les coses, que sense adonar-nos ens ajudat a la confusió.

Possiblement jo, també estic encara instal·lat a quan el "quico" inaugurava centrals elètcriques, però un "chupa-chups" era llavors una llaminadura (ara chuche) caríssima que costava una pela. Ara val un euro. Els més decents l'han mantingut als 60 cèntims.