Les habilitats futbolístiques de José Edmilson, no han estat mai entre les meves preferides. Us diré més, considero que és l'únic jugador de la magnífica plantilla blaugrana que no està a l'altura (de Motta millor no parlar). Aquest cap de setmana, però ha fet una declaració que justifica en part el sou. I em direu, no hauria de justificar el sou jugant? Us contesto, ja se sap que hi ha jugadors que no se'ls fitxa per jugar. Diuen que Ezquerro va ser fitxat per aportar al vestidor la dosi de "bon rotllo" que aportava Gerard López, a un preu més assequible i sense espatllar la trajectòria d'un bon jugador.

Edmilson sorpenia amb unes declaracions en què convidava als seus companys al recolliment. Els demana menys nit de gresca ( a casa o no...) per adreçar de nou el rumb del campió d'Europa. Encara que les declaracions puguin semblar de les que no ajuden gens al vestidor, tot posant-lo a l'altura del Madrid de Ronaldo-Robinho-RobertoCarlos, el missatge és del tot dissuasori. Donant la culpa a la poca professionalitat dels companys, allunya del imaginari, aquella altra teoria més que comentada, segons la qual, el FC Barcelona(Ronaldinho i cia) i altres esportistes d'èlit de l'estat, no han fet res debò des que a les pàgines del diari Le Monde, es va extendre cap a altres esports la sospita de l'operació Port en contra del dopatge en el món del ciclisme.

L'empenta, l'optimisme, la genialitat, l'amistat...són algunes de les moltes virtuts d'un home que trobarem a faltar.
Totes aquestes virtuts i moltes altres, les hem gaudit i les han aprofitat homes com ell que han desenvolupat les formes modernes del turisme als Pirineus. L'aeròdrom, l'esquí, el golf, la gastronomia... Totes i cadascuna de les circumstàncies de les quals en va poder treure profit, li van servir, i ens han servit a tots per veure evolucionar la comarca. Amb seny i rauxa, que seria com dir ara al costat de la sostenibilitat, Eudald Vila ho ha donat tot pels seus. Tot per la Cerdanya.
Familiars, companys i amics, li ho agraïm. Ens ho ha deixat molt fàcil. Cal mantenir el llistó ben alt i amb gent com ell i els seus fills, si cal, superar-ho.

El passat 5 de Gener, aprofitava per escriure al voltant de la intermitent polèmica que sovint aflora al voltant de periodistes en actiu, que fan publicitat. Perquè veieu que no només parlo de cuiners que fan publicitat.
Aquell dia assenyalava que dins la violació del codi deontològic professional dels periodistes, considerava que la falta tenia una gravetat insignificant, al costat del fet que espais informatius (escrits, radiofònics o televisius) estiguin totalment patrocinats per marques. Sense anar més lluny, esmentava Gas Natural. Creieu que els mitjans de comunicació poden tractar amb imparcialitat les explosions de gas als domicilis, per més accidentals que siguin o semblin? A mi no. Tot el contrari.
No us sembla que ja portem massa explosió de gas? No us dona la impressió que les instal•lacions de gas no deuen estar prou ben revisades, ni amb la periodicitat que cal? Si és així, no seria hora que els responsables polítics i governamentals hi intervinguessin?
Si us plau, una solució. Les grans empreses no ha de complir religiosament només en el concepte de cobrar. Els cal altres obligacions.

Visca la diferència. Dejuana és a la presó per dir i escriure, i Losantos no.

Ja sé que en el desig majoritari de la opinió pública hi ha el sentiment que delinqüents, terroristes i genocides, es podreixin a la presó fins la mort. Però també és més que evident que les lleins estan per complir-se. Totes. Fins i tot aquella que no hi ha manera d'aplicar-se que preconitza la reclusió dels presos ben a prop del seu lloc d'origen.
Pinochet, Gil i Gil i Ruiz Mateos, són tres coneguts exemples, de presos que en delicada situació de salud, han estat traslladats a casa o a hospitals privats per passar les darreres estones. Gil i Pinochet ja no hi són. Ruiz Mateos, si, i dubto que en estat tant crític com De Juana. De Juana ha d'anar a casa, i si per mala sort es posa de moda entre els presos etarres posar-se a fer vaga de fam, millor. Com més prims estiguin, faran menys pudor quan es podreixin. A Irlanda ja ho van provar i va funcionar....

Ho reconec, em vaig equivocar. Quan ara fa un any publicava en aquest web un artícle, que no era altra cosa que una declaració d’amor i admiració per a la mitra marató de Granollers i els seus organitzadors, advertia que l’esdeveniment corria perill de morir d’èxit, sota alguna amenaza i advertia”…. Aquesta Festa Major d’hivern només la podria aturar una sobtada i barroera acció de míster dòlar, provinent de la gelosia o la costum devoradora, dels que ho veuen tot possible a base de calers... Una gran immobiliària llevantina, un mafiós estranger, una lletera en expansió, uns grans magatzems de la capital, un “més que un club” de la capital...Qualsevol personatge o entitat perillosa, que persegueixi l’èxit mitjansant els calers i sense escrúpols.” Ni vaig tocar al pal.

És ben cert que possiblement mister dòlar hi tingui alguna cosa a veure-hi, però tot sembla indicar que hi pot haver alguna cosa més. “L’ego pujat” que acostumen a exhibir i a tenir-nos acostumbrats alguns dirigents esaportius, no cuadra amb els nostres conciutadans Toni Cornellas i Paton Ferrer. Del poc o molt que els CONEC, no us en destacaria un especial afany de protagonisme, més enllà de l’amor propi i orgull que han de sentir tots dos i la resta dels membres del CAF, en haver portat “la mitra” en un lloc tant alt. De la resta de dirigents que s’han revoltat, tampoc us en podria donar més detalls. Però és evident que en el carácter i la relació entre els membres del CAF, que s’ha d’haver malmès, rau tota la polèmica.

També mister dòlar amagat en aquests números que alguns reclamen, i sobretot en els contractes de les marques esportives que patrocinen els events i alguns drets exclusius que no puguin agradar a altres marques i els que les comercialitzen, pot estar jugant amb molt de protagonisme en aquest polèmica.

De totes maneres, i en cap dels casos com ja assenyalava dies enrera Lluis Torres a la seva columna d’el 9 nou, aquest no és un bon moment per espatllar la festa. Deixem passar un meset i que s’aclareixi tot…I si us plau, poseu-vos d’acord, que Granollers no es pot permetre perdre’s aquesta Festa Major d’hivern perquè “Una gran immobiliària llevantina, un mafiós estranger, una lletera en expansió, uns grans magatzems de la capital, un “més que un club” de la capital...Qualsevol personatge o entitat perillosa, que persegueixi l’èxit mitjansant els calers i sense escrúpols” Podria aprofitar aquest moment de debilitat de la mitja, per robar-li el lideratge”

Hi pot haver voltors a l'horitzó.

No cal ni recordar que la, en altre temps famosa, marató de Barcelona, se’n va anar en orris després de viure un episodi comparable al de la mitja marató de Granollers.

Conclusió: Aparquem polèmiques. En aquests dies els granollerins no volem sentir ni parlar. Que els atletes de fons entrenin fort i es preparin per fer la nova. Els vint-i-un de la vint-i-unena marató.



Fa un any vaig publicar això





Mitja-marató. Festa Major d'hivern



Per una vegada més, i en van vint, èxit espatarrant de la mitja marató. Èxit rotund i consolidat d’un grup, d’un gran grup de persones que hores d’ara ja rumien la fesomia i el contingut de la mitja vint-i-un. Els vint-i-un de la vint-i-un.
Serà com totes, i si cap millor, perquè aquests organitzadors, voluntaris, institucions, patrocinadors i espectadors, ho voldran i ho faran. No en tenim cap dubte. Tenen un currículum i un llarg recorregut. La genialitat del creador, la il•lusió del novell, l’empenta del sobreany, la veterania reincident, l’encanteri del mag, el mercadeig del tractant, l’execució de l’artista, la perseverança del corredor de fons... Un motor, on la generositat de tots, possibiliten aconseguir les millors marques.
La prova mima l’atleta, el públic mima la prova, els voluntaris encoratgen al públic, els organitzadors encoratgen els voluntaris... Patrocinadors i institucions permeten als organitzadors superar els darrers obstacles. És una festa.
A la línia de sortida i a l’arribada hi són tots: Petits, gegants, atletes, pastura-cansalades, lletjos, guapes, amb rodes, enters, sprinters, fondistes...Cal que aquest afecte que es dispensen, uns i altres, duri per molts anys i consolidi aquesta Festa Major d’hivern que es concentra en un cap de setmana. Com ja s’ha comprovat no pot morir ni d’èxit, perquè ja en van vint. Ja és impossible fer-se enrere. Immortal.
Que no s’acabi mai. Que no ens la prenguin. Quantes iniciatives punteres promogudes per “ciutats mitjanes”han reculat davant la vocació de les “grans ciutats”.
Aquesta Festa Major d’hivern només la podria aturar una sobtada i barroera acció de míster dòlar, provinent de la gelosia o la costum devoradora, dels que ho veuen tot possible a base de calers... Una gran immobiliària llevantina, un mafiós estranger, una lletera en expansió, uns grans magatzems de la capital, un “més que un club” de la capital...Qualsevol personatge o entitat perillosa, que persegueixi l’èxit mitjançant els calers i sense escrúpols. Que no ens la prenguin. És de tots.
Felicitats al CAF.

Portem uns quants dies en què les declaracions de gent que no ocupa un lloc rellevant a la primera línia de l’opinió pública, són molt comentades. Ex com Carretero i Pujol, amb certa lògica aixequen expectació. Ara li toca el torn al periodista “pseudo-facha” Manuel Trallero.
Trallero ha pronosticat la fi de CDC i també ha revolucionat l’opinió pública. Trallero ja ho fa per costum lo de provocar, el que no estem acostumats és que els mitjans de comunicació piquin a l’esquer.
De tota manera,el que diu Trallero no és cap tonteria. Les profecies de Trallero les tenim assumides des de fa molts anys, els que mai hem considerat CDC un partit. És un movimiento, com el que es va muntar al voltant de Francisco Franco i altres “mesíes” del món. El seu líder sembla però immortal. Com el Cid, després de ”retirat” continua donant guerra i sembla decidit a portar la seva successió a una qüestió de sang, per donar al moviment, categoria i durada, de monarquia.
CDC és purament burgesia, més i menys pija, més i menys retrògrada, poc progre. Farcida de montserratins i ateus. Samaritans i puteros. Barreja de mil llets. Merda a l’espardenya.
Però encara és aviat. Es foteran unes quantes hosties més. Es cansaran de no tocar caler i es difuminaran. Es difuminaran segurament dins d’Unió. Tret dels quatre sobiranistes que intentaran acostar-se a Carretero, si se sotmeten.

Mentre es busca temps per fer passar el moment de crisi, ara a ERC justifiquen la postura assilvestrada de Joan Carretero, recordant que tot plegat ve de la negociació a la baixa de l’Estatut, de qui com sabeu n’és responsable aquell home de la laca que es va espaterrar davant Zapatero.

Segurament que la mala gestació d’un Estatut nefast ens porta i portarà conseqüències diverses. De fet, el paper d’ERC a la política catalana d’avui està totalment condicionada amb l’Estatut, el NO i les conseqüències del NO. I aquesta nova estratègia d’ERC és normal que aixequí veus en contra dins del partit. I de qui haurien de venir les veus en contra? De “l’home lliure” que ja va fer sentir la seva veu amb l’Estatut i va aconseguir canviar el sentit del vot de tot el partit. És Carretero, de qui ja us en parlava abans d’ahir, i fa molt de temps. No viu de la política, i ni tant sols en l’època que “va jugar” de Conseller, va ser un d’aquells polítics o directius d’empresa lligats a la poltrona. Diu el que pensa i ara se sent incòmode. És independentista de veritat i vol re-agrupar els independentistes. Els independentistes de veritat, no els que ens sentim independentistes, però que creiem que hi ha altres coses més importants a resoldre. Temes socials i mediambientals. Ja sé que em direu que des de la independència es resoldrien molt millor aquests temes socials i mediambientals. Però us dic que no. Podem guanyar temps plantejant el model de país que volem, mentre resolem les qüestions socials que ens condicionen i procurem millorar la nostra relació amb l’entorn. Ell diu que al 2014, però tampoc cal somniar truites, tot arribarà. Un càlcul més realista i no menys optimista, podria ser el de deu anys per descriure el model, i adreçar el país, i un parell de legislatures més per obtenir un Parlament, amb una clara majoria, amb dreta i esquerra abocades a l’autogestió. 2025?

Quedi clar abans que res, que en aquest tema opino amb clara parcialitat. Sento gran estima pel guarà català i guardo especial amistat amb la persona que més ha fet per la conservació d’aquest animal autòcton del nostre país (Joan Gassó) i objectivament considerat per als científics com l’ase més valenta que es coneix. Tot això ve “a cuento” de les poques simpaties que a l’honorable Pujol li desperta el guarà català, com a símbol.

Dit això, i a banda que per qüestions d’edat, Jordi Pujol ja no toqui del tot, quarts i hores, la postura de l’honorable em sembla vergonyant. Vergonyant com ho és l’actitud d’aquesta mena de “catalanets” i “catalanassos” que senten alguna mena de vergonya davant situacions com aquesta. Tenen una mena de complexa de si adopten un símbol més enllà de les quatre barres, la moreneta, el pa amb tomàquet, les autopistes de pagament....Que pugui semblar banal.

I és que el burro, perdoneu que us ho digui, ha rebut una mala fama. Immerescuda. Sempre relacionada amb una intel·ligència limitada. Tot mentida. Us puc assegurar pel poc que conec, guanya de llarga en intel·ligència el seu germà més noble, el cavall.

Però tornant al complexa de Pujol i similars, us puc assegurar que tots els seus somnis de grandesa es van ensorrar quan el poble va sentir de bon grat aquela expressió cantada de Lluís Llach..”el meu país és tant petit”, i quan es va començar a autojustificar pensant que tot plegat era un metàfora, el món se li va ensorrar després de la “seva gran obra” l’eix-transversal (merdeta de carretera de dos carrils), se’n va adonar que l’espai entre Girona i Lleida, es consumia en poc més d’una hora des de la finestreta del cotxe oficial.

Lluny de la modernitat dels mitjans escrits d'avui, i més en concret del que es difon per la xarxa, em faig avui ressò dels cents anys que compleix el full diocesà dels bisbats de Solsona i Vic.
Fruit de la darrera generació que ha viscut educada (amenaçada) pels costums catòlics, segurament no m'hauria de sorprendre que entre d'altres virtuts i defectes del full diocesà, tingués facultats sobrenaturals. Tant sobrenaturals, com la que la que li atorgava la lectura cap als anys trenta, segons la qual només la seva lectura s'obtenia el perdó dels pecats. No sé fins a quin grau de pecats redimia, però imagino que personatges funestos i tant arrambats als crucifixos, com Francisco Franco i Augusto Pinochet, el van rellegir moltes vegades.

Me'n alegro


Per si no ho havíeu ja llegit a aquesta web, sempre he considerat el fet que Joan Carretero, no sigui un professional de la política, explica de dalt a baix moltes de les coses que li han passat en el graó més elitista de la política. Espai que ocupa des que va esdevenir alcalde d'ERC d'una capital de comarca i més endavant Conseller.
El fet de no ser un polític professional, li atorga sense cap mena de dubte un seguit de virtuts i defectes, per a dedicar-s'hi.
Per suposat que el fet de no ser professional, li ha permès dissentir dins del govern i dins del partit, de cadascún dels temes en què no està d'acord. La no professionalitat, causada essencialment, perquè el seu ofici és un altra, també m'ha fet creure sempre en la seva honestedat. I és per això, que coneixent el conflicte i , encara més, el dos bàndols del conflicte, sempre he considerat a Carretero innocent de tota la porqueria que li han escampat a sobre, les mafietes que representen els comerciants de la benzina i el grup de CiU de Puigcerdà.
Encara us diria més, no m'estranyaria gens que els grans protagonistes d'aquestes mafietes, siguin sense cap mena de dubte, en els seus hàbits diaris, persones molt més acostumades a actes de dubtosa legalitat, que no pas Carretro i Planella, que portaven gairebé tres anys sota sospita. Sota sospita per unes denúncies per prevaricació.
El cas estava cantat o almenys els que coneixem la realitat ceretana, ja ens ho ensumàvem. Si per unes permisos concedits per a fer una benzinera, en surten rebotats la resta d'empresaris del sector i troben el recolzament dels adversaris polítics dels que ha donat els permisos....La denúncia ja em mereix el dubte. Si a més, es tracta del negoci de la benzina en una població fronterera i els adversaris polítics, són d'un partit que en 30 anys han estat incapaços de trobar una lider de veritat que encapçalés la política ceretana, o ni tant sols 3 o 4 persones que donessin contingut al partit o a la coalició. El resultat és diu Puigcerdà. I els guanyadors Carrretero i Planella. Me'n alegro.

El conill, el pibito, Javier, és el nom d’un esportista que em cau simpàtic. Sembla bona persona. S’esforça per satisfer als que creuen en ell. Però totes aquestes virtuts no treuen que consideri que el seu entorn (representants, directius, tècnics, entrenadors i periodistes) han col·laborat a que el mot Saviola ja és pugui considerar un sinònim d’estafa.

Repassem un seguit d’estafes en les quals s’ha vist involucrat aquest home. Per començar algú va estafar al Barça, quan els va fer creure que de la prometedora i letal parella de River que formaven Pallassitu Aimar i Conejo Saviola, el bo era Saviola. Estafa a la opinió pública en general quan el Barça va pagar una gran fitxa i li va atorgar un sou inflat per fer creure que era un super-crack, tot coincidint que el Real Madrid, havia fitxat Zidane. Coses d’en Gaspart. I com eren coses d’en Gaspart en Laporta el va cedir. I va lliurar-se de la seva fitxa, quan havia començat a ser un petit ídol de la graderia blau-grana. Una altra estafa.

La següent estafa li va gastar Laporta a Sanchez-Llibre i al mateix pibito, quan va decidir cedir Saviola al seu enemic nº3 (el 1 és el Madrid, el 2 L’Apañó i el 3 el Sevilla), quan el jugador volia anar cedit al nº3.

La darrera estafa, és fer creure que l’equip no passa cap crisi a base dels gols que fa Saviola, mentre no desmenteixen que tenen unes ganes enormes de fotre’l al carrer. Univers Laporta.

Cures d’humilitat

Recordo la penúltima jornada del campionat de la LFP de la temporada passada, com un dels dies més tristos de l’esport català. Com aficionat al futbol i català, aquell “derby” Barça-Espanyol, en la qual un equip ja era campió i estava a la vigília de la final de la xampions i l’altra lluitava per no baixar a segona, va ser penós. Aquell “derby” en què els blanc i blaus van sortir al camp oblidant la seva professionalitat, per no perjudicar la condició física del rival. Recordo, com exemple entenedor, que els blanc i blaus no van ser sancionats amb targetes per les seves entrades, tot i jugar-se el futur. Recordo un Barça avariciós, a imatge i semblança de seu president, que no va perdre l’oportunitat d’humiliar el rival.

La imatge i semblança del seu president la manté encara avui. En l’equip es projecta la prepotència del president Laporta. Una prepotència que ha contagiat un entrenador que surt al camp sense altra pensament que la superioritat del seu equip. Sense comptar que a l’altra equip també hi juguen onze homes que són capaços de fer gols. I uns jugadors que massa sovint es contagien de la mateixa prepotència. I passa el que passa. Periòdicament se li presenten equips com el Sevilla, el València, el Saragossa o l’At.Madrid, i li donen un ensurt. Ara també hi ha l’Espanyol entre el equips que han gosat a fer-li la guitza.

Imagino què pot passar a la penúltima jornada del campionat d’aquest any si la lluita es tant justeta com ho és ara. Una nova cura d’humilitat? De mèrits, en fan.

En altres ocasions m’he referit a les col·leccions. Les col·leccions del suplements dominicals dels diaris, sobretot. Avui però,em referiré a aquestes altres “grans col·leccions” que s’anuncien per la tv. Aquelles que es compren també als quiosc, i que en aquest cas ven editades per Planeta Agostini. Heu escoltat la darrera promoció? Aquella que es refereix a vehícles policials de la nostra història, més i menys recent. Encara no endevino pensar qui collons pot plantejar-se fer una col·lecció que li evoqui records, a través de cotxes policials. Morbo. Borratxera. Desdramatització. No ho sé. Us imagineu un dia la setmana anar al quiosc a fer la compra de la col·lecció tot pensat quin model ens sorprendrà. Serà aquell Renault descatalogat de la Guàrdia Civil que ens va regalar una retirada fulminant del carnet de conduir?

Serà aquell jeep que tronant d’Andorra ens va deixar plomats de la compra? O aquella “cotxinera” que carregava estudiants i obrers a les manifestacions? Records.

Fer un programa de televisió basat en el lèxic més nostrat i que a la vegada sigui distret, és un mèrit dels “Caçadors de paraules”. Una manera de fer-nos passar l’estona amb una cosa tant nostrada com la llengua, i a la vegada ensenyar-nos aspectes lèxics de diferents racons dels Països catalans. El vessant humorístic del programa també és un encert, si bé trobo que es passen de rosca, quan fan sortir Quimi Portet per parlar d’alguna cosa que no sigui música. És un dels grans defectes de les televisions, fer servir per al que no són, persones que destaquen en una faceta molt determinada.

Però no és un cas tant ecandalós, com quan es fa servir personatges que no tenen cap gràcia per a fer programes tontos i avorrits.

Els darrers dies de l’any 2006, volia aportar experiències personals per desdramatitzar al voltant del hivern de bonansa que estem vivint. La situació s’està agreujant,si bé continu pensant el mateix. Us explicava que recordava hiverns similars a les dècades dels 80 i 90. Els que penso és que l’evident escalfament del planeta, al voltant del qual les estadístiques en són clar indicador, no crec que l’haguem de notar en un període de pocs mesos, si no més aviat en segles i mil•lennis.
Us deia que recordava situacions similars. Però a mitjans de Gener una situació així, ja no la recordo. Per cap d’any o més estirar Reis, la cosa acabava canviant. De tota manera, l’episodi no és més preocupant que situacions prèvies que estem experimentant els darrers mesos. Més greu que dues primaveres i una tardor consecutives, sense gota d’aigua, no ho és aquest Gener de bonansa.
Avui he estat al l’embassament de la Riera Gavarresa a Olost de Lluçanès. Fa un any que no hi entra aigua.Una població que gràcies a aquest petit embassament mai ha tingut problemes, ara s’abasteix diàriament amb 200.000 litres d’aigua transportada en cuba. De seguir així, en pocs dies la greu situació s’extendrà a molts municipis. Ens tocarà esperar i ser optimistes.

El penós i continu espectacle del PP davant la possibilitat de la fi del terrorisme basc, segueix el seu cicle. Jo, encara no arribo entendre qui els van poder aconsellar de seguir aquest camí per desgastar el govern (possiblement fou Aznar, no podria ser altra). A qui se li acudeix que es poden sumar vots potenciant l’enfrontament amb els independentistes violents bascos. Sí, es pot pensar que si et maten mitja dotzena de regidors, pot esdevenir un efecte de ràbia entre l’electorat que et pot donar quatre vots. Però la imatge de l’únic partit polític de l’arc parlamentari que està en contra d’un pau dialogada que suposi la fi de tantes morts, només fa que restar-los vots. Ahir mateix es van tornar a quedar sols, tret de Navarra on van passar de tanta disciplina inhumana, per manifestar-se amb tothom. I és clar que si volen guanyar les municipals, ahir van donar un ferm pas enrere. Els equatorians amb papers, voten a les municipals. Els espanyols també. I els madrilenys que preguntaven “donde està Esperanza matarile-rile-rile, donde està Gallardón chimpón..” també. Demà al Congreso de Diputados, més.

Dues aparicions en programes de mitjans de comunicació amb força audiència, com el TN de TV-3 i Minoria Absoluta de RAC-1, han donat protagonisme a un bloc. Es tracta del www.saul.cat, un webbloc dels periodista maresmenc Saül Gordillo, que es publica en “sintonia” amb Vilaweb.

Un protagonisme, d’altra banda merescut. El web, a banda de com tants d’altres, un seguiment de l’actualitat política a través d’artícles amb el criteri de l’autor, destaca per l’ampla referència d’enllaços amb moltíssim blocs. Desconec s’ hi apareix un percentatge, gran o petit, dels blocs existents. El cert és, que és molt complerta. I no ho dic perquè blogs.ya.com/opinen3i4/ hi aparegui, ja que ho fa des que li ho vaig notificar via e-mail .

El meu web, i tants d’altres són molt anònims, i si no ens donem una empenteta nosaltres mateixos, és molt difícil que se’ns conegui. Hi ha molt per triar i remenar, i si no és per casualitat, no s’arriba enlloc.

En el meu descobriment del web d’en Saül, me’n he adonat que en això dels webs també sóc bastant llondro. Les webs servides per Vilaweb, presenten en els seus enllaços un interessant apartat on apareixen els darrers articles publicats als webblocs de Vilaweb. Una magnifica eina de difusió. Dic magnífica, i ho vull comprovar de primera ma. És per això, que la direcció de www.blogs.ya.com/opinen3i4/ està treballant en la possibilitat de passar el bloc a Vilaweb tant aviat com sigui possible. És a dir que no seria estrany que d’aquí uns dies canviéssim d’adreça. Amics, estigueu doncs a punt de canviar en els vostres “preferits” l’adreça d’aquest bloc. Gràcies i no oblideu de visitar el web d’en Saül. Tota una referència.

Com era de suposar, i en aquesta possibilitat es basaven les opcions de futur del PP, l'atemptat sagnant d'ETA ha modificat segons les enquestes, les intencions de vot.

El cert és, que si el PSOE volia basar tot el seu rèdit electoral en un procés de pau culminat, o mitjanament encaminat, li cal buscar un "plan B". És més, un "plan B" potent, definitiu, fulminant... Posar-se les piles i reconstruir el pla de pau a tota pastilla, sembla complicat. Els esforços, haurien de centrar-se en la corrupció político-urbanística, que s'investigui com s'investigui, sempre ha d'equitxar molt més al PP, que a cap altra formació. Segur. Així s'ha demostrat fins al moment a Andalusia, Balears, Madrid, Castella, Canàries...

I posat's a fer-ho, no parar fins veure a Zapalna entre reixes. Aquest si que seria un bon "plan B"

No trobaríeu estrany que alguna persona del vostre entorn acabés per desistir d'ocupar un càrrec de responsabilitat perquè algú ha destapat que té un passat comunista, mentre el càrrec suprior l'ocupa un altra amb passat nazi, i per més detalls és alemany? Com us ho explixcarieu? És que en aquell entorn les coses que afecten al més alt dels càrrecs no es revisen? És que aquell institució, te més aviat un tarannà nazi?

Ha començat l'espectacle de les rebaixes. Un costum arrelat a la nostra manera de fer. Amb tots els ets i uts, per a convertir-se en un acte del nostre costumari. En un esdeveniment pintoresc, folclorico-tradicional, patrimoni de la humanitat...Visual, oral i escrit. Hi ha molt per veure, per explicar, per llegir, al voltant d'aquesta data tant nostra del mes de Gener.

Des de punt de vista del comprador, és el moment de comprar aquelles coses amb les quals no ha volgut despilfarrar els diners, que no va voler gastar en l'embrenzida consumista del Desembre. Des del punt de vista del venedor el moment de vendre tots aquells productes que pel que sigui no ha venut en el mateix període. Es complementen i segurament, uns i altres es necessiten, com qualsevol altra circumstància d'una economia de mercat on es juga amb l'equilibri de l'oferta i la demanda.

Si una cosa, però, diferencia els períodes consumistes del Desembre i Gener, és que en el segon, dona la impressió que tots dos hi guanyen, venedors i compradors. Hi guanyen relativament. Els primers si ho comparen amb el que els ha costat la inversió en tot allò que ven. Els segons, si calculen el que s'han estalviat en saber esperar sense impaciència, unes setmanes en gaudir de la compra.

I com qualsevol altra activitat d'economia, intercanvi i fraccionament, han nascut autèntics especialistes. Gent que coneix costums del mercat. Gent que memoritza el preu d'allò que li fa gràcia al Desembre i es presenta el 8 de Gener a primera hora allà on sap, a buscar a un preu més assequible el producte desitjat.

Quan en aquestes dates calculem la desfeta econòmica dels nostres estalvis, m'agradaria tenir aquest domini del mercat. Estaria bé que el tinguéssim tots. Començaríem congelant a la tardor, algunes de les espècies marines que acabem comprant congelades, per no sé qui al Desembre, perquè tampoc som tant idiotes de comprar-les fresques a preus que literalment et glacen. Diríem al nostres "regalats": "Doneu una volta pels comerços aquestes festes i escolliu que voleu que us regali al Gener o al Febrer...." I finalment al Gener o al Febrer compraríem coses per nosaltres i coses que regalem, i comprovaríem si realment ha valgut la pena.

Però, tot això no va amb nosaltres. Ja no és el nostre tarannà. No hi estem acostumats. Anem massa granats ( o ens ho sembla). Ho posem a la pràctica i reincidim. Al Desembre comprem més del que necessitem. Al Gener, com "tot és tant barat", hi tornem.

Sabeu que us dic, l'any que ve al mes de Octubre-Novembre, tornaré a publicar aquest artícle. A veure si ens hi posem.....El primer, jo. A primers de Gener, sense remei, en publicaré un de similar. Segur.

Memòries Blue Legend

En els llibres de memòries de personatges públics, hi busquem coses que no sabem d'ells, coses que mig sabem, coses que intuïm, coses que fins els moment ens han amagat. Del llibre de memòries de l'ex Conseller Macià Alavedra, m'agradaria trobar informació al voltant dels seus "negociets" personals, de la seva relació amb el "modèlic" empresari De La Rosa, com s'ho feia per obtenir subvencions per les seves empreses tot i ser Conseller honorable, i com va poder trampejar mantenint una profunda amistat amb Pujol i Tarradellas.

Després de tants dies de bons àpats no puc evitar fer algun comentari al voltant del que he menjat. Ja sabeu que a banda de ingerir, també m'agrada recordar el que més m'ha fet gaudir sobre una bona taula, per tal de repetir-ho a la primera ocasió que se'm presenti.
D'algunes coses ja us en he escrit en aquesta web. Afortunadament em queda bon record al paladar de tot el que he menjat. Ni m'ha tocat una ostra cantona i sorrosa, ni un pollastre agafat a la cassola, ni un marisc congelat d'aquells que tant sovint guarden al cap, aquells sabors que recorden qualsevol producte químic (tipus amoníac) abans que el del propi marisc.
A més dels clàssics (fetges i altres vísceres d'ànec gras, marinats i mi-cuits, salmons crusos o fumats, marisc de closca dura i tova...) entre els nombrosos entrants que omplen les nostres taules, per novedesos a la "meva" taula i agradables al paladar i la vista, destacaria uns "pintxos" de cargol de terra, Unes anxoves (sota-l'escala) sobre pebrotet confitat, uns tàrtars de salmó i salmó-llentia pardina, una nova posada en escena de la mai prou lloada galta de porc (en aquest cas confitada amb greix d'ànec, laminada i reposant sobre mongeta del gantxet i en companyia de rovellons i ceps també confitats).
En el capítol de farcits, també clàssics del Nadal, tant canelons, com pollastres, ànec i fins i tot una cuixa de xai, han alegrat la taula.
Els dies que hi hem arribat amb gana, també ho hem rematat amb el dolç, clàssic. Els torrons ja comentats dies enrere en aquest blog, i pastissos amb sabors de torrons han estat molt celebrats.
Vins, caves i champagnes a tò amb el que ha omplert les taules ho han maridat tot.
A més de pretendre fer-vos, i fer-me, venir gana de nou. Si a algú li interessa aprofundir en la recepta de qualsevol d'aquestes il•lusions gastronòmiques. El que interessi ho podreu trobar, en un futur no massa llunyà, en forma de recepta a www.penyacalipo.com

El comerç de Dalt de la nostra ciutat, sempre poc valorat. És sempre en segon terme, com la resta dels comerços de la nostra ciutat que, per les raons que sigui, no viuen sota l'abric del Gran Centre. S'ha esforçat de nou durant aquestes festes en adornar els seus aparadors, enllumenar els cels i oferir la seva millor cara. Entre els seus recursos més atractius, s'han vist obligats a engegar el seu propi trenet turístic, ja que el tren de Gran Centre no els tenia prou en compte en el seu reorregut. El de Dalt és més modest, però ha durat molts més dies per donar servei fins al darrer moment.

Com a usuari del servei, puc dir que és molt fàcil detectar-hi una deficiència. Una deficiència de la qual no arribo esbrinar quina podria ser la solució. Al llarg recorregut una quinzena d'aprenents de brètol, de molt curta edat (un grup incansable i itinerant), puja i baixa del tren, el segueix corrent per la vorera i la calçada, el travessa per davant del maquinista fent senyals insultants i desafiants, posant en perill de la integritat física d'uns i altres. Pel bé dels nens, pel bé del pobre maquinista que deu viure una situació d'estres insuportable mentre controla i condueix amb eficiència el trenet, pel "puro" que els pot caure als comerciant de Dalt si succeeix algun accident: Que algú hi faci alguna cosa! Que els pares, l'associació de veïns de Ponent, els policies de barri, Superman o els Reis Mags apareguin i ho millorin, abans no tinguem de lamentar algun fet greu.

Dies enrere em va cridar l'atenció un article d'opinió de Nacho Para a El Periódico, en el apartat de tv, de Monegal quan no fa vacances. L'artícle no deixava de ser interessant. En ell criticava el fet que molts professionals de la televisió violen sovint un aspecte de codi deontològic periodístic, quan es dediquen a fer publicitat de productes que, un dia o altra poden ser objecte directe d'una notícia. Nacho Para no deixa de tenir raó, però penso que ell i tots el que lluiten per aquest tema haurien de començar per un altra fet més greu. No és més greu que espais informatius estigui patrocinats per marques com Gas natural, Repsol o la Caixa, per posar exemples "aleatoriament" escollits?

El personatges de l'any, la notícia de l'any, el gol de l'any, la foto de l'any, la super-model de l'any....són tot un seguit d'honors que per aquestes dades es reparteixen arreu del món. Per suposat, honors del 2007.

El cert és que per "hortera" o poc seriosa que se’ns presenti l'elecció, el resultat ens pot fer arribar a conclusions, o ajudar-nos a interpretar, o afirmar coses que ja sospitàvem o sabíem.

En un dels molts moments de l'any en què és habitual sentir comentaris xenòfobs o clarament racistes en contra dels immigrants que busquen un lloc on desenvolupar la seva vida, entre nosaltres....Recordo que els que fan els comentaris, són els mateixos que anys enrere es referien amb cert menyspreu els cosmopolitisme parisenc, amb comentaris de l'estil : "He estat uns dies a París i al metro només hi ha negres, moros i xinesos...Hi puges, i et cagues de por". Segur que entre els francesos també n'hi ha de molt molestos en mig de tants immigrants. Sense anar més lluny Jean Marie Lepen. Però sempre he pensat que l'home està en minoria tot i els greus problemes que s'han generat a "la banliueu" de Paris. Problemes amb les protestes de joves immigrants, rebotats pel mal procés de integració que van viure els seus pares en arribar a França.

En minoria, segur.

Ara en un d'aquestes classificacions de ...millors de l'any, hi he trobat una perla. Els joves francesos situen com als seus ídols a Zinedine Zidane i Yannick Noah. Un moro i un negre. Dos immigrants, i què? A mi també em cauen més bé que Alonso i Bisbal, que deuen ser els més admirats a "les Españes".

Ja tenen el que volien. Només els falta trobar un nou màrtir que els doni vots. Dos morts, encara que siguin en un atemptat anunciat i, on segur que la policia estava segura que no moriria ningú, els serveixen per confirmar els seus arguments penosos. Uns arguments que es potenciarien amb càrrec polític assassinat. Uns arguments que no només busquen guanyar vots. Uns arguments que sembla que busquin crispar al poble, i en especial als militars més casposos, per renovar-los les aspiracions dels que somnien en un nou 18 de Juliol. Com sempre busquen beneficiar-se de la desgracia.
A mi, de tot el que ha passat, em queden clares algunes coses. El govern de ZP no està sent prou generós. Els etarres van molt descontrolats. El PP és cada dia més a prop de convertir-se en uns altres incontrolats al límit de la il•legalitat. La Terminal quatre no és tan meravellosa. L’estaratègia etarra de no fer canvis de plaques ens delata que la policia ja treballa en els seus controls de carretera amb sistemes més sofisticats, que detecten al moments qualsevol irregularitat en la imatge exterior dels vehicles. És a dir, a partir d’ara, quan us aturin a la carretera en un control policial de metralletes és simplement per tocar-vos els collons.

L'habitual respecte que mostro davant els grans preceptes de la sostenibilitat, no vol dir que estigui d'acord en totes i cadascuna de les recomanacions, que sovint fan els ecologistes.
El de l'arbre de Nadal n'és un exemple i en aquestes dates em sembla idoni referir-m'hi.
Com podeu intuir no estic, del tot, d'acord en la recomanació de guarnir les llars amb arbres vius. Ni tallats, ni amb arrel en testos. Evidentment, els primers no sobreviuen i els segons majoritàriament tampoc. Fa deu anys que tinc un arbre de plàstic de IKEA. Hortera i de plàstic. Estic però tranquil, ja que m'ha permès estaviar-me d'elimimar deu arbres. Em semble més sostenible l'arbre de plàstic, que deu individus vegetals convertits en compost. El dia que em caduqui el del plàstic, procuraré llençar-lo on pertoqui...i en compraré un de nou. Evidentment de plàstic.
Coneixedor del meu parer, un cultivador del vessant nord del Montseny, me'n ha volgut regalar un, tant si com no. Tot i la il•lusió que em feia tenir un exemplar tant reixit com el que em regalava, li vaig comentar que si no m'assegurava que sobreviuria no el volia. Em va recomanar no entrar-lo a casa ni un dia. Regar-lo fins que el trasplantés, en un punt obac de la nostra plana vallesana o en qualsevol lloc de muntanya del nostre entorn.
Trasplantat en plena natura, a 1260 metres d'altura, espero que l'arbre, l'abet, creixi afavorit per un clima prou humit i fred, i que la resta de mortals ho puguem veure, com he pogut gaudir al llarg dels darrers 15 anys com en creixia un altra d'assemblant, que vaig comprar igual de petit i que avui supera els 5 metres d'alçada.
El vaig plantar el dia 30 de Decebre, és a dir, no en tinc el cupó ple per al 2007. Me´n tocarà plantar un altra. I amb tant de gust....