El resum que l’any passat va sortir aquest web, va estar producte de la “novatada”. La “novatada” del primer any. Em vaig entossudir en fer una mena d’índex del primer any d’articles a www.blogs.ya.com/opinen3i4/. Va ser més complicat del pugui semblar, i en tractar-se d’un web tant poc endressat com aquest, el resum podia ajudar a localitzar determinats articles.
Enguany m’hi referiré a través de sensacions més personals.
L’any de la gran traïció a Maragall. Mas el traeix amb ZP. ERC el posa nerviós. El PSC li fot el salt. Fan un Estatut prenyat. El voten quatre gats, l’aproven. Eleccins anticipades. Mas torna guanyar, i el progrés li dona l’esquena. Això, aquí.
A les Españas tot ha envoltat el “notissión” de la treva d’ETA. Us hi heu fixat que des de lo d’en Carod,no han tornat a matar? Ja fa mesos que dura i encara hi ha una Espanya casposa que està a favor de la guerra. La mateixa que va fortre cullerada en l’afer Endesa-Gas natural. Que renegava amb el trasllat dels papers de Salamanca. Que observa impassible com s’ofeguen el centreafricans a les aigües de Canaràries. I que no es va alegrar de la mort de Pinochet.
Les notícies diferents de l’any han arribat de fora amb qüestions com va ser la reacció dels musulmans davant algunes provocacions de caricaturistes, i altres humoristes com Beneton16, i la sofisticació de Putin a l’hora d’eliminar enemics.

Passo els darrers dies de l’any envoltat dels meravellosos paisatges dels Pirineus. Paisatges, que tot sigui dit de pas, no estan decorats ni en els seus cims, del mató de neu que els decora habitualment per aquestes dates.
El cert és, que de manera menys estètica en el punt de vista, la manca de neu és preocupant. Preocupant des del punt de vista del científics que analitzen aquestes dades per evidenciar tot allò que mantenen al volant del canvi climàtic. També preocupa als que fan de la neu, i tot el negoci turístic que hi ha al darrere, el seu mitjà de vida.
Ja sabeu el que penso al voltant del canvi climàtic. Si existeix, no pot ser producte d’altre cosa que el poc respecta que la nostra civilització ha tingut respecte al medi ambient.
De rescalfament del planeta n’hi deu haver, és evident, n’hi ha dades. Però tampoc penso que s’hagi de notar d’un any en un altra. Ha de ser una qüestió a comprovar al llarg d’un cicle més llarg com ara dècades, o millor segles. La nostra experiència vital, no ha de ser una referència clara. Però, després d’uns estius molt calorosos, continuo recordant com el juny del 82, cap altra situació tant xafogosa. Als Pirineus, entre 1985 i 1991, recordo com a mínim dues setmanes de cap d’any amb tant poca neu, i altes temperatures, com la present. Per tant, la situació actual no em sembla des del meu punt de vista tant fatal. Més preocupant em sembla, l’escassa pluja dels darrers dos anys i la penosa temporada de bolets que hem tingut a la plana. Però no oblideu l’episodi de pluges abundants que han viscut a Portugal i a la meitat Oest de la Península, i en concret al sud. Han estat pluges que habitualment anirien més repartides al nord, i que pel que sigui han ruixat més avall.
També, més preocupant que la neu escassa al Puigmal, La Pica o al Carlit, és la situació similar que es viu als Alps, on hi ha diversos punts referents de gels i neus invariables els 365 dies de l’any, que en data d’avui només mostren gruixos de neu destacables sota els canons de les estacions d’esquí. Gener i Febrer no són el mesos de l’any amb més precipitacions. El Gener de 2003 o 2004, també va ser una excepció amb abundants precipitacions. El món està ben girat com deia Serrat. En quedaria satisfet si la situació arriba a escarmentar els que no signen protocols com el de Kyoto, i d’una vegada per totes es prenen seriosament la salut del planeta.

La demanda havia arribat gairebé en l’oblit. No per això deixa de ser important. Encara menys, quan després de molts anys de marejar la perdiu, els que van manar no van fer res refugiant-se en el victimisme de sempre. El no fer res.
Aconseguir la gratuïtat d’alguns peatges, encara no tots els que escandalosament funcionen a preu de luxe, és una cosa més de les que el govern plural ha assolit en menys de quatre anys en una aspecte més del que “Pujol i la seva tropa”, van passar-ne olímpicament. Esperem quatre anys de tranquil•litat amb més regals com aquest, i amb tot un seguit de detalls que siguin una referència clara per al poble, que ajudin a fer una diferenciació encara més clara de que és un govern d’esquerres, després de dècades de franquisme i pujolisme.

Com en el cas de les pel•lícules més dolentes, quan vaig escriure i publicar dies enrere, “estrelles i estrellats”, no pensava que en vindrien ganes d’escriure una segona part al voltant d’aquest tema.
El cert és que més enllà de la gent que m’ha comentat que opinava el mateix o totalment el contrari, que el que deia aquell article, he notat que no acabaven d’entendre el perquè una persona que sempre ha defensat i alabat la tasca duta a terme per les gran “estrelles” del nostre firmament culinari, reacciones amb un estirabot com aquell.
Continua sent cert que he defensat, defenso i defensaré la tasca d’un seguit de grans cuiners que han coincidit en l’espai i el temps, per donar fama a la nostra cuina. Digeu-ne catalana, mediterraneo-catalana, o “norestespañola”. Això, no treu tot un seguit d’actituds no del tot generalitzables, que han mostrat aquests mateixos “genis” amb el pas dels anys.
Majoritàriament i lluny d’atribuir-ne tots el mèrits a la cuina de sempre, la cuina catalana de sempre, la que hem mamat a casa de les iaies més competents, i hereves dels coneixements i experiències dels avantpassats, han volgut monopolitzar l’èxit. Han atribuït tots el mèrits a no sé quina inspiració genuïna, o a no sé quina cuina d’autor i cofoisme, que els ha conduït un per un a sentir-se, a més dels reis de casa, els millors cuiners del món.
I en condició de deus, o semi-deus, han projectat immediatament la seva carrera. La seva nova condició, els ha envalentit, i s’han sentit capaços i idonis, per fer-nos anuncis de cremes catalanes vulgaris d’autor, forns màgics, crear olis fantasmagòrics o comercialitzar embotits normalets, com si fossin qui sap què.
No entenc la seva postura, com no entendria per exemple que un científic de prestigi, com ara un metge de vies respisratòries, es dediqués a vendre bombones d’aire pur de l’Himalaia, després de passar-se mitja vida recomanant als pacients que féssin estades al Pirineu. O un dermatòleg que promocionés llaunes d’aigua de la barrera de coral australiana, després d’anys de recomanar els banys de mar. Es com posar-se a l’altura del, tristament famós, doctor Rosado.
I han acabat de protagonistes entre els personatges més ben imitats al programes d’humor de la televisió.
En poques paraules, han començat a espatllar tot el que havien aconseguit, per vanitat o qualsevol altre defecte que els vulgueu atribuir, relacionat amb “l’ego” i el compte corrent. I en plena activitat acaparadora han arribat a enemistar-se entre ells i a trepitjar, fins i tot el terreny als famosos més mediàtics. Ni futbolistes, ni toreros, ni folcklòriques, ara els anuncis els fan els cuiners. No tinc res en contra de les “natillas danone” (poques virtuts culinàries tenen), però no m’extranyaria veure una de les nostres estrelletes entonar un dia d’aquests la famosa cançoneta “natillas, danone, listas para gustar...”

El tema immobiliari no és un del temes que més comento en aquest web, si no esta directament relacionat amb l'escàndol que està involucrant ajuntaments, majoritàriament del PP. No és que no el consideri important. El cert és que sento a parlar sovint de preus que em semblen tant desorbitats.... Però penso: Igual només m'ho semblen a mi.
L'altra dia sentia un altra d'aquests preus. No sé si el immoble estava situat al mig de Plaça Catalunya o al Portal de l'Angel, diria que no, era més perifèric. El preu era un loft de 24m2, 30 milions de les velles pessetes. Ja sabeu que és un loft, un traster, un racó de nau, decorat amb més o menys gust, on els aromes del wc i de la cuina es barregen per l'espai. És curiós, això del loft, encara no fa gaire en deien zulos, i en lloc de pagar per entrar-hi, pagaven per sortir-ne.

Sense considerar-me un expert en vins, ja que el meu criteri (sempre ferm) va poc més enllà de “m’agrada o no m’agrada”, del “marida bé o no lliga ni amb cola” en el meu paladar, voldria dedicar una sincera felicitació als professionals de la viticultura. En aquestes dates, en les quals bevem abundantment vins i caves, voldria expressar aquesta felicitació, perquè ja es porten uns quants anys, en que a les regions vinícoles més properes i no tant (llegiu resta de la península), es deuen fer les coses molt bé. No sé de qui és mèrit, però és molt cert que ja fa uns quants anys que no es pot dir que hi ha generalment, “vins dolents”, entre els correctament envasats, tapats i etiquetats. Deixant de banda ampolles sotmeses a condicions impròpies d’un celler, o alguna amb gust de tap (en diuen bouchoné), en general trobem vins que proporcionen gran satisfacció al paladar.
Ja no recordo la darrera vegada que en vaig escopir un, en una lògica reacció després d’una mala experiència. En èpoques passades, en les quals desconfiava més de vins desconeguts, acostumava a preferir un bon vi de bota “a granel” a qualsevol experiència.
Una gran satisfacció, i més per a mi, que de sempre m’ha costat memoritzar el nom del vins, fins que no me’n he fotut unes quantes caixes.
Em permetreu, que en el tema de cava no m’extengui i que més aviat m’abstingui a comentar res, de la mateixa manera que sovint m’abstinc de consumir-ne. Ja sabeu que em sembla un “bluf”, a l’hora de ser el germà desavantatjat del champagne.

L'adveniment d'una llangardaixa de comodo prenyada al zoològic de Londres, no deixa de ser una notícia graciosa, que entusiasma als cientifics i copsa el interès dels defensors de la natura, de la mateixa manera que ho fan les notícies negatives al voltant del perill de desaparició d'algunes espècies. També te el seu interès, haver descovert aquest hivern que hi ha osses mares amb petits ossets, que no hivernen els mesos habituals, en anys de poc fred com l'actual, el passat i en dates mig documentades dels segle XVI. S'escalfa el planeta. N'hi ha que van massa calents.
El que no deixa de ser paradoxal o gairebé miraculós, és que coincidint amb aquestes dates nadalenques, se'ns expliqui que la llangardaixa de comodo viu engaviada i acompanyada d'altres set femelles. Desconec si se li ha aparegut l'esperit sant o la reina mare, però el tema pot tenir transcendència. Especialment en els que basen el gruix de les seves creences en la virginitat de la mare de Déu.
Indiscutiblement l'analisi més catastrofista ens situarà aquest fet, en un mal moment mundial, un planeta impio, farcit de gais, lesbianes, pecadors/res i un esperit sant "a la page" que es dedica a anar de "lagartas".

Les declaracions de la ministra del mediambient en contra de la "fiesta nacional" o com a mínim del sacrifici del brau a la plaça i la tortura prèvia. És un simpàtic acudit. Una declaració de intencions. Un desig. No crec que hagi fet cap enquesta per valorar la popularitat de proposta. Està clar que mentre molts l'hem aplaudit, es pot estavellar davant el gran número de salvatges que hi ha a l'estat espanyol acostumats a gaudir del patiment del pobre brau.
És clar que la meva reivindicació no és vegetariana. M'encanten les carns vermelles dels bous. Des de les més tendres, que podem menjar crues o poc fetes, fins a les més estelloses, que restauren la seva estructura al calor del foc. Conills, llates, cues i altres parts ben guisades. Costelles, lletons, brinces o tall que es pela rostits al pausat carbó argentí. Altres menuts guisats sota receptes ancestrals. Quina gana! I tot és bou! Brau! I el podem gaudir sense torturar-lo i dessagnar-lo en públic.
Digue-me pragmatic i sentimental. Ho sóc. També ho sóc amb els ànecs grassos, i és per això que he llegit amb alegria la iniciativa empresarial extremenya que comercialitza ànec gras (sobretot fetge) sense passar la tortura de l'engreix.
Pausa.... (acabo de fer-me passar la gana amb un dels nombrosos i esporàdics aperitius de Nadal que en aquestes dates barrejen feina i celebració...Ai! Aquestes empreses! No sembla un comportament gaire amontillat.....Més aviat amaragallat.)
Parlava de l'ànec gras, sense la cultura de l'engreix. Em sembla una idea magnífica, tot i que el gavatxos s'hi oposen totalment. Diuen que no és ànec gras, el fetge no és gras (baja, foie gras) Que cabrons que són! Critiquen la "fiesta española" i la practiquen a Nimes i Montpeller. Torturen els ànecs, i ara no accpeten l'anec sense tortura. A veure quan a França surt un polític que s'oposi a la tortura de l'ànec. Algú que els tingui ben rodons i s'hi atreveixi.
Dins el pragmatisme, us asseguro que mai preguntaré si l'ànec que consumeixo és extremeny o no. Però la iniactiva extremenya la trobo fabulosa. S'adequa molt a la seva filosofia, ja ho sabeu, de treballar poc. I si els ànces s'engreixen tot sols, molt millor. Ja sabeu que els extremenys són veïns dels portuguesos. Ells mai sacrifiquen el brau. No deu ser per vagància. Els extremenys són altra cosa.
Acostumats a viure sense pencar i amb els nostres diners, s'han entretingut a observar que els ànecs salvatges s'engreixen de manera desmesurada abans d'emprendre el llarg vol migratori. Acumulació de reserves. Com els ossos abans de la hivernació. Els sacrifiquen quan estan ben grassos i s'estalvien la tortura. Que em perdonin els gavatxos, però l'expressió més adequada és: Chapeau! Chapeau per la ministra i chapeuau pels extremenys

Passa el temps i la feina de desgast amb la qual el PP vol sotmetre el govern en el tema de la pau a Euzcadi, amenaça en donar resultats. De la mateixa manera que no coneixem com avancen les negociacions, tampoc coneixerem clarament del que parlaran en la seva entrevista Zapatero i Rajoy. Ni sabrem si Rajoya demanarà un intercanvi de "churras per merinas", docilitat a canvi d'amagar escàndols immobiliaris. Tampoc sabrem si el Rei, algun dia donarà algun pas per fer rectificar la dreta en aquest tema tant important.

Parlo de resultat, referint-me als comentaris que se senten, que la negociació consituirà en pau a canvi de independència i anexió de Navarra, i cosetes que mai seran tant importants com la pau.

Per a mi, la manera més clara d'entendre què és el que realment vol el poble de tot això i en concret el basc, és un plantejament que es pot entendre amb unes xifres. Suposem que a Euzcadi hi pugui haver un 5% de persones que o bé són agressors o han estat víctimes, i que la resta (un 95%) no en té cap gana d'engrandir el volum d'aquest escàs 5%. Per tant, la solució més fàcil és la fi de la violència. Al preu que sigui. Amb generositat. Amb seny (ja sé que allò no és Catalunya, però...)

Hi ha qui se sorprèn, escandalitza, s'estira dels cabells. Sovint es donen a conèixer notícies que a mi no em diuen res, però pel que es veu impacten.

Si us diuen que diàriament set mil nens catalans viuen situacions a l'escola que els porten a insultar o ser insultats pels companys, o a donar o rebre alguna agressió (entenc per agressió una cossa, un pessic, una maneta al cul...),us sorprèn molt? Podríem dir que això no arriba al 1%. A la nostra època, la xifra estaria cap al 85%-90%, amb el greuge que a més de dedicar-nos insults o carícies entre els alumnes, aquesta mena de relació incloïa els professors. En aquella època els professors et pegaven i insultaven a la cara (amb més o menys mèrits). Per l'esquena nosaltres ens hi tornàvem. Entre nosaltres ens ho deiem tot. Ningú en feia estadístiques. Haurien explotat. Us imagineu que ara se sabés que hi ha professors que peguen a la cara amb les dues mans a l'hora, fent un entrepà? O altres que rifessin bufetades entre els alumnes? Fins i tot alguns que qualifiquessin de "tontos y vagos", a tot l'alumnat? No hi hauria prou diaris, per donar-hi cabuda. Això passava abans molt sovint, tant, que ara rumio que serà dels nostres fills, si quan acabin els estudis no ha viscut cap d'aquestes situacions denigrants, ni han viscut cap situació límit en una disputa, d'aquelles que eren tant habituals a la nostra època darrera d'una pilota, un pupitre, unes faldilles o simplement unes bones notes.

Ni heavy, ni durs, ni bronques, ni despietats...Aquests darrers dies els lladres els estem catalogant amb l'adjectiu tous. Tot per una situació delicada i preocupant que comença a sovintejar massa. Sovinteja tant, que fins i tot ens pot fer treure transcendència a un crim per l’esquena. Perquè va ser un crim per l’esquena. El cert és però, que com sovinteja tant, és més que comprensible que el gendre Tous actués d'aquella manera. Viu capficat amb el tema de la seguretat. Feia dies que hi havia robatoris en el seu entorn més proper. La nit anterior hi havia hagut el segrest d'un menor a Begur. Com acostuma a passar amb els guardes jurats, matons professionals (diue-ni el nom que vulgueu), anava armat. Amb tota aquesta pressió, va actuar com un familiar amenaçat, en una situació de por i psicosi. No es va comportar com un policia professional. Era a casa seu i l'amenaça era per als seus familiars. Va actuar supeditat. Va cometre un crim. Jo com a familiar possiblement, cagat de pànic, m'hauria comportat com ell. Però ell és “policia” i li calia seguir tot un protocol.

Aquest dies hi ha hagut més episodis de robatoris amb violència a la Costa Brava. El fet que tot això sovintegi, pot ser l’única possibilitat de clemència en favor del pobre gendre. Una persona de la qual tothom parla be, però que es va equivocar. Un error que en democràcia, no ha passat per alt una policia demòcrata. Perquè tractant-se de delinqüents immigrants, en una dictadura, ens haurien fet creure que realment havia estat en defensa pròpia. De la mateixa manera que la repetició d'episodis com aquests pot benficiar la defensa del gendre, pot complicar el futur als “lladres tous”.

L'episodi TOUS ha de servir per modernitzar encara més els serveis de vigilància i la professionalització dels cossos de seguretat, que com tots, s'han d'adaptar a la nova situació, un país amb molta població dispersa per grans urbanitzacions. Un país on hi entren il·legalment persones amb passat delictiu o para-militar, que tenen molt espai on actuar.

Feia dies que volia tornar a escriure al voltant del tema de la memòria històrica, coincidint amb el debat parlamentari al Congreso de Diputados. No en tenia massa gana, perquè ja ho he expressat altres vegades. En resum i si heu seguit el tema, estic dels costat de les tesis de Llamazares i Herrera. No em calia dir gran cosa més. Però tot plegat ha coincidit amb l'aparició a la xarxa del blog del meu amic Elias Betancourt.( eliasbetancourt.com). Ell dona la seva visió particular sobre aquest tema i com discrepo, m'he decidit a opinar de nou.
Pels que no el coneixeu, l'Elias és un amic de dretes. Si, també en tinc. I sempre que parlo d'ell presumeixo ser-ne amic. Si algú em mira malament li especifico tot allò..."és una pensona culta, educada, bon col•lega en tot el que l'he tractat, demòcrata (si n' hi ha algun de dretes...), ex-PP, explico tot allò dels seus "estires i arronsa” amb Aznar i Albertito Fdez-Diaz....En definitiva, en dono una bona imatge. Una imatge que em sembla que es mereix. Una imatge allunyada dels pepepros més fatxes com ara Aznar, Acebes, Zapalna, i no diguem de Blas Piñar, Tejero i Ynestrillas. El cert és que l'aparició d'opinions com la seva a la web parlant de memòria històrica, em deixen molt mal parat. Ni demòcrata, ni pacifista, ni....Qualsevol que ho llegeixi em tindrà per un mentider.
Elias, si us plau, no siguis tant fatxa! Ara que ets a prop de Ciutadans, fins i tot tires per terra com ho va fer Albert Rivera, les teories dels que encara pensen que Ciutadans és una plataforma d'esquerres.
Què es això de dir que no cal memòria, ni història? Elimina també la cultura, i només caldrà que et deixis bigotet i ulleres fosques!
La memòria no és venjança!
No generalitzis! Jo no tinc cap mort (assasinat) sota la meva responsabilitat. Tampoc n'hi ha en la memòria històrica dels meus avantpassats, amb els que he conviscut sota el mateix sostre. Si n'hi ha algun no es sobre la meva taula, i ni és en el que tu anomenes la dignitat del cementiri, perquè encara està en alguna de les fosses que els fatxes heu amagat durant tants anys, per eliminar la memòria i la història.
L'estil d'expressions del tipus "demonietes familiares" "cuatro politiquitos" "que se aten los machos""ditirambos","mantantirurirurá"... Em recorden tant la dialèctica Jiménez Losantos o JM Garcia, que ni dissimulant pots passar per ser un home de centre assenyat, com ara Ruiz Gallardón.
Dit això, només em queda felicitar-te per donar el pas d'escriure en una web periòdicament. Cada dia ens acostem més a la possibilitat de fer conjuntament amb altres amics, una web plural d'opinió on cadascú opini des de seu punt de vista.
Però no et disfressis de xai per mossegar com un llop.

Ahir vaig assistir a una degustació inesperada. Inesperada i sense cap informació prèvia. Ho comprendreu, a l’endemà d’un sopar amb el meus amics del calipo no puc programar cap cosa com la que ara us descriuré.
Si que us he de confessar, que tenia prevista la meva visita anual amb l’obrador artesà dels Sosa a Castellterçol, coincidint amb la proximitat de les dates nadalenques. Però no imaginava que tindria un seguit de sensacions gustatives tant determinant. La majoria sabreu que a can Sosa s’hi fan, i s’hi han fet sempre unes magnífiques neules. Neules, neuletes i neulots, si ens hem de referir als productes que han desenvolupat al llarg dels darrers anys. I si seguim amb el treball amb aquest tipus de galeta, hem de destacar-ne també cornets i tulipes, dissenyats per acompanyar els gelats. També sabem que, sobretot després de la seva societat amb l’amic Grivé, de La perla de Xixona, comercialitza torrons de gran qualitat.
No per això imaginava el que em trobaria a Can Sosa. Abans de anar a visitar el entranyables Sosa, vaig aturar-me a esmorzar molt a prop. En aquell punt d’accés al nucli de Castellterçol, venint de Sant Feliu, on hi conflueixen dos restaurants(un bar restaurant i un hostal) i un bar (la penya blanc i blava). Un punt on et costa decidir, on t’atures. No era la primera vegada. Vaig decidir-me per al Bar-restarant Imperial, un d’aquests indrets humils de poble, on hi pots degustar bons plats. No us en puc parlar en massa detall perquè, només hi he esmorzat. Esmorzars de forquilla, per suposat. Vaig tornar a menjar la galta de porc amb bolets i mongetes. Una de les millors galtes que es pot menjar en un país on se’n mengen de molt bones. Per fer-li petons….
Tornem al tema important, l’amic Joan Sosa, em va sorprendre amb una cosa totalment nova. Un torró. Millor dit un bombó.
Trencar l’estacionalitat d’un producte tant associat a unes dates del calendari, com ara els torrons o les neules, és una fita obligada per a qualsevol sector que treballa amb productes estacionals.
Dies enrera, ja us desaconsellava totalment un producte dissenyat per un altra “geni” de la nostra comarca. Avui, el d’en Joan, us l’aconsello totalment.
El producte es diu Imagine &trufles. Es diferencia amb el producte tradicional, en la forma, el color i el gust. En forma de CD gruixut, comercialitza el xixona amb mandarina i l’alacant amb flor de taronger. Totalment allunyat dels sabors tradicionals, de format estret i allargat. Llargs o contundents sabors. Sabors complementaris que es manifesten en diferent ordre en el paladar. La varietat és: Gessamí amb cruixent de Passió, Pistatxo amb gerds, avellana-neula, cacahuet amb cruixent de plàtan, cafè regalèssia, trufa blanca amb gerds, xocolata amarga amb cookies i blanca amb cruixent de coco. En destacaria els de passió i gerds liofilitzats i cruixents. El de cacuet és contundent, el de cafè i regalèssia no és postre i el de cocu no té res a veure amb els torrons de coco de tota la vida. No són torrons són bombons. No són bombons, són sensacions.
Tasteu-los. Regaleu-los tot l’any. Perquè això que us he descrit es pot menjar tot l’any sense notar res d’estrany.

Serà pel seu esplendor natural, boscos interminables, neus perpètues, mars immensos... Serà per ser el veí "decent" dels USA....Per passar desapercebut en la política mundial...Per l'elegant policia muntada...Pel que sigui, no hi he estat mai però m'agrada Canadà. I ara encara més per la seva màniga ampla. Més ample del que estem acostumats aquí, tant ample que li ha donat el Quebec el nom de nació.
Els precedents són uns altres...No imagino en època franquista a De Gaulle, ni al bisbe de La Seu, dient davant un micro "Visca Catalunya lliure". Serà admiració o enveja, però penso i confirmo que històricament no han fet tants mèrits com nosaltres, el passat cultural no passa els 500 anys i no és tant original. No és el mateix ésser hereu directe de llatí, que ser-ho del francès. Tot i els mèrits de créixer en un país anglosaxó on el més autòcton eren el contemporanis de "toro sentado".

En broma, com sempre, apareixen parlant els tres actors de la companyia "teatre de guerrilla" al programa del bolets. Va ser en broma, però donava la impressió que estaven recitant una declaració de intencions, o qui sap, possiblement signaven un editorial.... Una excusa.

Després d'una curta temporada de bolets, espatllada per una tardor sequíssima, en la qual s'han vist obligats a fer el rodatge del programa a la més profunda de "les Españes", surten els simpàtics actors del Baix Montseny a desresponsabilitzar el programa de tots els mals que poden haver provocat amb reportatges, on hem pogut veure "l'efecte exempleritzant" que qualsevol destraler desconeixedor dels secrets bosc, està capacitat per anar-hi a fer l'imbècil....Després d'haver-nos ensenyat a collir bolets comestibles que s'assemblen molt als verinosos, ara surten amb l'acudit de les múrgoles.

El problema és, que tot el que s'explica al voltant dels boscos cremats i la proliferació de rabassoles, ja ho coneixíem el que freqüentem el bosc. Els analfabets forestals no. I com ja els han fet creure que poden anar al bosc, perquè hi han estat llicenciats via tv, poden seguir actuant. Amb el bosc i el foc, no cal fer bromes. Ni només per a exculpar-se del mal que ja s'ha fet.

El darrer programa el van dedicar a uns personatges molt peculiars. Es van passar el programa criticant a la gent que va al bosc a guanyar quatre euros. I resulta que ells, els protagonistes, no només es dedicaven anar al bosc per a guanyar diners, si no que a més no els agradava caminar i deien que no en menjaven. Un nou exemple. Exemple per a qui i per a què?

Mentre esperem a la crònica, quasi diària, del desgavell urbanístic, que ens informin ja d'una vegada que Zaplana també anirà a la garjola, pel seus actes a Benidorm i tot el País valencià, podem observar la manera d'actuar tant hipòcrita que continua cultivant el PP.

Després de fer teatre declarant que farà fora del partit al militants que intervinguin en actuacions urbanístiques il·legals, es va veient que res de res. Concentren tots els seus esforços en amagar-ho tot i donar-li un to de legalitat. El cas Andratx és un clar exemple. El que tots considerem una actuació urbanística més de la màfia del totxo, afavorida per polítics sense escrúpols, i amb l'única preocupació d'enriquir-se, ara el PP la desmenteix. Diu que tot plegat es tracta requalificacions legals. Legals? Impresentables? Una aprovació plenària no és suficient.

Legals o no, els comportaments són del tot denunciables, i també ho són la dels seus protagonistes que en definitiva no són altra cosa que una colla de delinqüents.

La darrera topada Rajoy-ZP, amb el tema de la pau de fons, ha tornat a deixar clar que el PP, està ancorat en el feixisme, en la dictadura, us diria més, a la guerra civil. Creieu que la darrera excusa de Rajoy per no col·laborar en el procés de pau a Euzcadi és vàlida? Diu que no es pot pactar amb terroristes en termes polítics. A veure, em sembla que la màxima aspiració és arribar a la pau, i el més normal i lògic, és convertir una colla de terroristes en polítics. Però, no. Rajoy somnia en convertir-los en germanetes de la confraria de Santa Teresa de Jesús, i si no en cadàvers. Per tant, per Rajoy no valen els plantejaments polítics a l’hora de trobar la pau. És trist.

Imagino l’esforç que ha fet el vocal del “canto del Loco”,per adequar la seva pronunciació” a la parla catalana. Com imagino l’esforç de traductors, poetes, reglistes musicals, i tot un seguit de professionals i veus de renom per enregistrar el CD de ”la marató de TV-3”.

També imagino, i amb més claredat perquè ho he viscut, milers de catalans en plena operació tornada buscant desesperats el CD als quioscs de les poblacions de vacances o de pas. Ara que tenim tantes variants i altres vies ràpides, ahir vaig resseguir tots i cadascun dels nuclis del municipis que trobava pel camí.

No, finalment, jo tampoc vaig poder comprar el CD, i a la fi, col·laborar en la lloable iniciativa. Quina resposta poden donar avui els responsables de la marató als artistes que hi han col·laborat? Que ens poden explicar als milers de ciutadans que no hem pogut aportar el nostre gra de sorra? Després de tants anys de maratons, encara no han detectat que la gent s’hi aboca? va arribar el CD més enllà de la província de Barcelona. Incompetència? Quina vergonya!

No és pas que no tingui altra cosa de la qual parlar. Possiblement és pel to festiu d’aquestes diades, en les quals entre altres coses també he procurat fotre’m bons àpats. Els darrers rovellons, ceps, algunes anxovetes, xai… Avui us parlaré de gastronomia, i no perquè hagi menjat bé aquests dies. Ahir vaig quedar sorprès veient un programa de gastronomia per la televisió. És un programa que no coneixia i que només pel capítol d'ahir, mereix un comentari.
Lluny, molt lluny del que sovint ens ensenyen per la tv “el millorh cuiner del móng” i els seus deixebles. No és a la tv convencional, però us aviso per si podeu algun dia veure-la. És al Viajar del Canal Satèlit Digital. El programa es diu “Gastronomia Escandinava” i el fa una sueca bufoneta que es diu Tina Nordström. En teoria és cuinera i deambula per aquelles terres amb una cuina desmuntable (tipus camping-picnic) i per cada regió que visita en ensenya alguns paisatges i activitats magnífiques, però sobretot cuina plats en relació al productes de la zona. Almenys això és el que he en aquest capítol.
Us en faig un resum. Passejava a cavall per la zona Oest de Suecia, una regió que comença amb “V” baixa, no us en se dir més. Amb l’excusa d’una raça de peix que s’hi pesca i un formatge que s’hi fa, va fer un àpat interessant.
Va començar en una casa de pagès on una dona feia un formatge, que ella anomenava formatge de sèrum suau. És a dir una mena de subproducte, que ella valorava molt. Va fer una saltejada de rossinyols i rossinyols de pi (a Escandinàvia, “càgate lorito”. Jo el feia més mediterranis…) Els va saltar en companyia de romaní fresc, ceba vermella, all aixafat, làmines de poma starking i ratlladura de llimona. Finalment hi ha fos el formatge. La noia va dir pels que no tenim aquest formatge a l’abast, que amb Filadelfia funcionava. La barreja la va posar al damunt d'una torrada on hi reposava una llesca de pernil.
Us he de reconèixer, que en les ocasions que he visitat aquelles terres, no puc dir que l’aspecte gastronòmic m’hagi impressionat gaire. Salmons fumats i marinats. Guisos de ren. I poc més. És difícl distinguir entre una col i un enciam. No tenen un gran assortiment de productes dels quals estem aquí tant acostumats. Aquest fet li dona mèrit. Un altra mèrit de la tal Tina, és que no parla per sobre del bé i el mal, com ho fan els postres referents estelats de Can Michelin. Us donaré dos detalls, en aquest plat ens ha facilitat la feina amb l’opció de fer servir un Filadelfia. En el següent plat, ha reconegut que quan no té brou a mà, fa servir les horroroses pastilles de brou concentrat de pollastre…
El segon plat va ser una proposta senzilla de fer una versió de la sopa goulash. Una sopa que jo he tastat a Hongria. Un plat que en totes les seves versions, des de sopa fins a l’estofat, és plat insígnia d’Hongria però que si hem de fer cas de la història dels corrents migratoris és logic que el trobem a Escandinàvia. La versió fàcil d’aquesta sopa la fa a partir d’un sofregit d’oli i mantega on hi havia carn picada de vedella, api,pebrot vermell, ceba ratllada, patata, tomàquet concentrat, espècies(comí i marduix). Tot ofegat amb un litre i mig de brou, sal, pebre i un pèl de sucre.
Finalment el plat més sorprenent. Després d’explicar que el millor peix d’aigua dolça és un tal “Corégono” (ja investigaré…), una amics n’hi havien pescat un, i atenció amb el que va fer. Net i obert per la panxa el farceix amb unes rodelles de llimona i una picada en la qual hi intervenien manats de ginebró matxacats, farigola fresca, dos alls, oli, sal, pebre i una altra herba que no he captat. Una vegada farcit el peix, l’ embolicat amb uns fulls de diari. (Desconec si La Vanguàrdia, ABC, el Mundo o La razón) Es tracta que el paper quedi xop. Submergeix una estoneta tot l’embolcall sota l’aigua. Ella ho ha fet en un riuet net i polit. Ja xops de tot, ha col•locat els embolcall dels peixos, un per un sobre les brases d’un foc. Mitja hora. Diu que la clau de l’èxit és que el paper no s’encengui. El resultat ha estat com una mena de “papillote”. Desconec si tenia sabor de diari i tinta, però el peix sortia perfecte i suposo que fumat. Ho ha acompanyat amb una salsa molt típica, pel seu aspecte i ingredients. Hi havia crema agra, ous de truita, anet, sal i pebre.
M’ha impressionat. Preneu nota, el programa el repetiran dilluns a les 20h, dimecres 23h30, i dissabte a les 01h. Jo l’he vist a les 19h de dissabte. És possible, que cada setmana el facin a les mateixes hores. Si puc ho seguiré…

Podeu dir-me carca, justet.... No sé, el cert és que se'm fa difícil d'entendre-ho tot plegat.
Aquesta setmana he llegit a la premsa una notícia que a mi se'm fa complicat entendre. Dient abans que res, que no tinc, ni he tingut mai res en contra de la condició sexual de les persones, ni de la polèmica llei de matrimonis de gais i lesbianes, no sé si us pot aclarir gran cosa. A mi, res.
Resulta que el cap de setmana passat a Girona hi va haver un casament. No sé si l'oficiava Anna Pagans, sobre la condició sexual de la qual se'n parlat molt. No tant com de Rita Barberà, però dei n'hi do. Es casaven dues dones/home. M'explicaré es casaven dues persones que van néixer home i es van convertir en dona mitjançant una operació, però que resulta que són lesbianes. Quin merder! Us imagineu qualsevol home a qui li agradin les dones, fer-se tallar la sigala?
Expliqueu-m'ho!

Dies enrere us exposava un teoria al voltant de les lesions al món del futbol professional. Avui ja ha sortit una notícia que posa en dubte les estratègies medico-esportives dels equips. D’alguns equip, entre ells el València. Entre ells, el del col•leccionista de títols Joan Laporta.
Dubto que la cosa vagi més enllà del “notisión” del dia perquè el rumor o l’acusació, involucra quatre dels equips més potents de la lliga espanyola.
Sabeu que sóc un gran aficionat al ciclisme, per diferents qüestions, una d’elles els múltiples sacrificis d’aquesta especialitat. Ja sabeu que els defenso totalment. Creieu que algun equip de futbol, ja siguin clubs, jugadors o directius tindran el tractament que han tingut Ülrrich, Heras, Basso, Sáinz o Once? O la sanció de Gurpegi? A veure...

Les darreres revifalles del moribund Augusto Pinochet, evoquen aquell episodi tant celebrat en el nostre país, de l'agonia de Francisco Franco. Ells, però preferirien que seguis viu i veure’l patir i ser jutjat.

Són dues ànimes bessones. La inconsciència, i sobretot el fet, que es va enllitar i morir amb el càrrecs els honors de cap d'Estat, va impedir aquest episodi de penediment que hem escoltat en boca de la seva dona.

De fet, no imagino a Carmen Polo, llegir una carta de penediment i desgreuge en públic. Tampoc es va donar el cas, que el seu marit estigués acorralat per la justícia i la opinió internacional, després d'haver estat arraconat del poder. El paral·lelisme Franco-Pinochet es trenca en el moment en que comparem l'oposició que l'un i l'altra van tenir des del interior i sobretot des de l'exterior dels seus països.

No en podem estar orgullosos ni nosaltres, ni els països veïns. Va ser una lluita anecdòtica. Molts testimonis i pocs fets. Mai podrem dir amb el mateix orgull que un xilè, que quan el dictador va morir, l'havíem prèviament acollonit i judicialment amenaçat. Mai els xilens hauran de viure la nostra vergonya, ni inventar-se herois anti-franquistes amb la memòria de víctimes insignificants d'una lluita acomplexada (Salvador Puig Antich). Tampoc veuran fills, nets, ni nebots, recobrar fama en els reality-show.

Als que ens agraden el governs de coalició i varem quedar en mala posició per les escenificacions incorrectes (al menys políticament) del tripartit ens dona esperança renovada tot aquest protocol que assaja el govern de progrés, per no repetir les cagades del passat.
De tota manera, no enyoreu les margallades? En Carod ja no sembla en Carod. Fa falta algun estirabot, si no d’aquí quatre dies ens fotran un quart cinturó i tornarem a ser Quatre tristes províncies d’Espanya. Si, però no.

Ja s’han complert 31 anys des que se’n ocupa, i molts encara no tenim clar si el seu, és càrrec decoratiu exempt de responsabilitat o tot el contrari, Cap d’Estat, com se li suposa..

Ja va sent hora, que si és una persona de pau i és partidari d’acabar amb el conflicte basc, en el seu paper cohesionador, que també li suposem, hauria de fer algun pas, o si convé un cop de puny sobre la taula, per tal que el primer partit de l’oposició és posés al costat del PSOE i li donés suport en el seriós projecte, recolzat per la majoria de ciutadans de l’Estat espanyol, de posar punt final al terrorisme.