La formació del nou govern de la Generalitat, ha tornat a obrir el debat de la paritat de sexes en els càrrecs públics. Depèn com es miri, es tracta d'uan qüestió tant banal com delicada. En aquest tema sempre he pensat que com a home, o dona si és donés el cas, m'emprenyaria molt que se m'escollís o se'm rebutgés per un càrrec, única i exclusivament per ser home o dona. Posar al capdavant d'una persona el seu sexe a l'hora de ser valorada, em sembla el primer pas per trencar la suposada igualtat de sexes amb la que convivim. Si haguéssiu de triar entre Nadal o Judith Mascó, per una conselleria, caldria optar per Mascó per igualar una balança imaginativa. Si es tractésd d'escollir-los per una desfilada, tampoc en tindria cap dubte. A qui li donaríeu una conselleri d'Interior, a la Tura o Danie Sirera? Imagineu que l'elecció de Tura suposés que hi ha més dones al govern, i que per una qüestió de paritat hi poséssin un tio.

Parlar de paritat en una qüestió (la igualtat de sexes) que sembla ja camí de superar-se... No és normal. Em semblaria més important una igualtat territorial. És a dir que, l'origen dels alts càrrecs estigués més repartida. I no és perquè pensi que cal un càrrec per comarca o alguna cosa similar. Però si que és cert que no està tant clar que a la gent de poble se’ns consideri igual que els de capital.

El nou govern format per Montilla, fa cara de govern Maragall. Tots i els temors del sector més PSC del PSOE, la tria feta per Montilla, no sembla que hagi d’obrir en el partit, ni a Ciutadans pel Canvi, l'escletxa que va obrir el procés prejubilatori de Pasqual Maragall. Amb molt bon criteri, Castells, Nadal i Tura continuen el govern. Es podrà discutir si la pèrdua d'alguns galons en l’estatus de Tura i Nadal, representen un canvi tant gran. La única concessió montillista sembla la persona escollida per a la Conselleria de Treball. A banda dels mèrits propis, que són molts, i una trajectoria de pes, l'origen castellà de Mar Serna, la fa més assemblant al nou President.

Deixant de banda qui encapçala les diferents classificacions futbolístiques domèstiques o internacionals, La notícia més destacada futbolísticament parlant d’aquest començament de temporada són les múltiples lesions, que majoritàriament i com mai, afecten els lligaments dels jugadors de la màxima categoria. Pot ser coincidència o qualsevol altra raó. No tinc coneixements en medicina ni anatomia, però em temo alguna de les potingues que es prenen els esportistes per millorar el seu rendiment físic i sobretot el to muscular els està passant factura als tendrums i lligaments, i la cosa acaba en lesió greu. És només una suposició, però aquesta mena de casualitats tant freqüents em fan pensar malament. Ja no es tracta de només jugadors d’un mateix equip. Quan passa això se li dona la culpa al preparador físic o l’estat de la gesta del camp propi. Ara la varietat és gran, i la única coincidència és la d’estar afectant sobretot equips de la parta alta de la classificació de la LFP. A veure si amb el pas dels mesos en traiem aigua clara.

Si qualsevol de vosaltres passés d’un dia a l’altra a desenvolupar un nou ofici, no em negareu que tindríeu raonables dubtes de la vostra capacita d’aclimatació. A mi em passaria el mateix. Imagineu que els diputats al parlament català s’haguessin posat d’acord en fer-me president de la Generalitat. Per més anunciat que estigués aquest nomenament, els primers dies m’hi trobaria incòmode, violent, amb por de cagar-la.

El «puta» d’en Montilla s’ha comportat com si tota la vida ho hagués fet. Ahir li va tocat representar al poble en el minut de silenci que s’ha dedicat a les dones agredides, en dia mundial en contra de la violència de gènere. Quin paperàs! Ha estat magnífic! Aquest xicot promet. Com interpreta els llargs silencis! Ja ens va avisar que no era un home amb facilitat de paraula….

La obstinació de PP per recuperar el poder al preu que sigui, no coneix de treves. Matí, tarda i nit, connectant amb que, a l'emissora que emet continuament una falca que diu "Somos libres", ens en adonem que, que continuen aparcats al cap de setmana de l'11 al 14 de Març de 2004. El procés de pau engegat per Zapatero i Otegui, és l'altra camp de batalla. Un camp de batalla del qual només es pot llegir que el PP només creix a costa d'una xifra, quan més gran millor. La de morts per at emptats a mans d'ETA, i si són regidors del PP, encara millor.
La moda dels dvd, que els ha portat a utilitzar imatges falses i fictícies per demostrar cert grau de inseguretat ciutadana, em fa pensar que no trigaran a produir nous dvd’s, fotografies o powerpoints on apareixeran Carod, Otegui i Rubalcaba deambulant un matí de hivern per una estació de tren de la rodalia de Madrid, amb motxiles a l'espatlla deixant restes d'acid bòric. No m'estranyaria. La inestimable col•laboarció de Madí, facilitaria la producció.

Valencianets, sou vomitius. Acomplexats. No cal generalitzar, però els dels boicots feu pena.

Feu-hi un cop d'ull i veureu com són http://www.cavadelboicot.com/index.html. No resistireu gaire i us vindran ganes de dir-los quatre coses fresques a administracio@coaliciovalenciana.com. A mi només se'm acudeix això:

Dediqueu-vos a fer arrossos covats, que és l'únic que sabeu fer. El vi gasificat us puja massa al cap i només es pot prendre sota l'aturdiment d'una mascletà o la de la febra de piròmans que us caracteritza. En lloc de cremar boscos i falles, planteu arbres i traieu millor profit de les vinyes amb productes de qualitat. Per cert amb les expansions urbanístiques de Zapalna, ja us queda territori de vinya? Us queda aigua per regar l'horta? Precupeu-vos de posar la vostra regió a nivell europeu i a fer mèrits per ser considerats Països Catalans. Treball i rigor. Deixeu l'enveja. Si sou capaços de canviar, feu-ho. Teniu el do de la falsetat. Feu un esforç, als anys trenta vareu ser un exemple de la llibertat i el republicanisme. Què us va passar? Perquè els vostres intel·lectuals i d'altres que fingeixen ser-ho marxen cap a Catalunya? Perquè us heu quedat quatre horteres d'on només sobresurt Zaplana? No pot ser que València només es conegui per Terra mítica, Marina d'Or, Julio Iglesias, les obres faraòniques de baratillo i un dialecte amb deliris de grandesa? Perquè heu deixat en segona línia l'horta, el taronger, la ceràmica sense Preyslers, el rerepaís, Alacant, Castelló, la manta al coll i el cabasset? Sou la riota. Només us queda annexionar-vos Polaris World.

No feu el fatxenda amenaçant amb boicots, perquè a nosaltres per menjar torró del bo no ens cal importar, aquí el tenim millor. Del cava no cal ni parlar-ne

En aquestes jornades d'impas entre les eleccions al Parlament de Catalunya, hem tingut l'oportunitat de seguir coneixent determinats aspectes dels nostres polítics. Els hem vist com han fet els impossibles per manar, proposant tota mena de pactes. Tot el que els permetien determinats condicionants, com ara els jurament fets davant de notari. També hem pogut començar a reconèixer els més desconeguts, majoritàriamnet englobats entre el Ciutadans de Catalunya. No ens calia furgar en el més que conegut caràcter poca-solta i canviant de Boadella, però si observar més detalls.

Us puc confessar, que de la mateixa manera que Arcadi/o Espada, m'ha anat caient encara més baix (si es pot caure més baix), després de veure'l fa uns dies al programa Àgora, on s'expressava amb castellà bàsicament per "tocar els collons", i va arribar a denominar al periodista Joan Vall Clara, com "Señor Val Clara" i insinuar-li certes tendències nazis, en canvi, les entrevistes amb Albert Rivera, m'han mostrat una persona amb un discurs molt ben ordenat/assajat, amb resposta per tot i amb raonaments ideològics molt més democràtics dels que ens tenen acostumats els líders polítics del PP.

Amb el pas dels dies, però hem anat sabent que no ha estat del tot sincer. Que ha actuat. Ens ha mentit quan ha declarat una certa equidistància entre el PP i el PSOE, i s'ha demostrat que havia militat al PP en l’època més "gloriosa". La de la guerra del Irak, la del Prestige, la del transvasament de l'Ebre, la de la medalla d'Aznar, la del 11-M, la dels primers enfrontaments amb el nou estatut. La més casposa i interminable.

Tampoc em passa per alt, la seva declaració al voltant de la seva filiació, arran d'una d'aquelles trobades dels "suposats intel·lectuals" que van declarar públicament que Catalunya els suava la polla.

Què us sembla que al caret electoral es tapava els ous perquè no se li veiés que li suava la polla, o tapava el carnet del PP?

Aquiests dies hem vist i sentit a la Consellera Tura, explicant davant els mitjans de comunicació, tot allò que ha envoltat el seu pas per la Conselleria de Interior i el seu més que confirmat comiat en aquest destí. Ha estat com sempre, seriosa, professional, rigorosa....Amb tota la naturalitat ens ha recordat allò que res és etern, i menys encara en política, mentre la burxaven per tal que expressés cert desencant per la pèrdua de poder i protagonisme. Amb la feina que ha fet en una plaça tant difícil, no cal que ens demostri que no ha fet vacances en tres anys. Ja ho comprovarà Saura.
La complexitat dels funcionaris i dels serveis d'emergència i seguretat no han desgastat en absolut a aquesta dona que ha estat al seu costat, o que també s'hi ha enfrontat, als moments més difícils. Amb actuacions tant impopulars en la nostra societat, com el rigorós control d'alcolèmia, o l'amenaça del carnet per punts, s'ha guanyat crítiques sense perdre gota de popularitat.
Avui encara desconeixem quin futur polític li espera. Per a mi continua sent el candidat més vàlid a substituir Maragall. Si la Segolena pot ser la Presidenta de la República francesa del segle XXI, perquè no ho pot ser de Catalunya la Montserrateta?

Ja s'ha donat a conèixer, un any més, els establiments premiats per la guia gastronòmica Michelin. En el nostre entorn cal destacar que cap dels il•lustres cuiners i els seus famosos restaurants no hagin perdut cap dels trofeus obtinguts en anys anteriors. Són les estrelles del firmament gastronòmic més proper. Els possiblement més estrellats, són els que fent cas d'aquestes guies, puguin cometre l'encert o l'error, d'anar-hi. Un bon àpat no crec que ningú els el tregui. El preu pot suposar l'ensurt més gran.
Per als amants a la gastronomia, hi ha altres guies de referència. Guies on acostumen a aparèixer restaurants que paguen per sortir-hi. En aquest aspecte la Michelin no acostuma a enganyar-nos, si bé els restaurants estrellats tampoc són plena garantia d'un magnífic àpat, en especial per als que no combreguen amb determinades sofisticacions, i repeteixo, per que troben que el preu és exageradament inflat. Guia per guia, i com a membre de la societat gastronòmica de Granollers, Penya Calipo(www.penyacalipo.com), us recomanaria per als que voleu saber alguna cosa al voltant dels restaurants d'aquest entorn, que la consultéssiu. Una guia sense trampes, amb crítiques acurades de cada establiments.
Però en el capítol dels estrellats m'agradaria incidir en tots aquells que s'enlluernen, per tot i cadascun dels productes que anuncien les gran “patums” de la nostra cuina. No és que em sembli malament que alguns cuiners famosos utilitzin la seva projecció mediàtica per anunciar olis de senzilla eleboració, que assessorin els càterings de les companyies aèries ( a veure si dignifiquen la merda de menjar dels avions), forns que resolen receptes màgiques... Si que m'emprenya més, que els cuiners televisius facin servir olis verges per fregir, o espatllin paelles i cassoles utilitzant cullerots metàl•lics, però resulta que són "genis" i hem de callar.
Anant al gra, les conserves que anuncia Santi Santamaria, no dubto que siguin d'una qüalitat alta, però la veritat, si no sou capaços de rostir-vos un conill o saltejar-vos quatre bolets, verduretes o confitar-vos unes figues, us recomanaria abans de llençar els diners en una llauna, que us apuntéssiu a un curset de cuina.
Les conserves ocupen un espai important al nostre rebost des de sempre. Des de quan la gent tenia el costum de fer-les amb els excedents de l'hort, del porc o del bosc...I ja al segle XX, quan es va universalitzar als "ultramarindos" i altres botigues de comestibles, la venda de llaunes amb sardina, tonyina, espàrrec, musclos, escopinyes, foies, patés, confitats.....Més endavant van apreixer llaunes "abre-facil"(la fabada de l'abuela, cassoulets...) de guisos populars. Productes destinats a la comoditat, i que tret de remotes excepcions, es tracta de productes per sortir del pas. De qualitat, més aviat baixa, i preu que s'hi correspon. Com en tots els casos, coneixent els productes del mercat, se'n troben de comestibles.
Lo de la Vanguàrdia i Santamaria, no deixa de ser un producte snobista per a analfabets dels fogons. Es planteja com objecte de regal. Acostumem a regalar o a ser regalats, a base de coses per les quals habitualment no ens gastem els diners.
Sincerament, si heu de regalar un producte de qualitat enllaunat o en altre mètode de conserva, que sigui un producte al màxim natural i poc manipulat (encara que ho faci un artista). Podem trobar caviar, fetge d'ànec, espàrrec de màxima qualitat, ventresca de tonyina, cranc, ous de salmó, formatges, pernils ibèrics i embotits d'origen certificat. També us costarà diners, però us ajudarà a omplir una taula plena de diferents tastos, d'aquells que tanta acceptació tenen en els pica-pica que ja per costum s'està imposant a les cartes dels restaurants amb ganes de fer-nos tastar tots aquells productes destacats de la seva carta.

Jo no si sé vosaltres mireu el programa d’humor polític que fan cada dijous a la televisió. Jo sí, i és que em sembla el millor programa de la graella televisiva. De la mateixa manera que el Minoria absoluta és el que més m’agrada de la ràdio. No hi vulgueu veure cap preferència especial amb l’equip dels programes, que coincideixen ser el mateix. I ho dic, perquè per exemple el Varçòvia, és més aviat fluixet. I ho és perquè l’esport reserva tot el seu interès en el directe, o en la immediatesa del quasi directe. Quin sentit té un “Gol a gol” a les 22h del diumenge, quan des de les 19h podem veure els gols a qualsevol canal?
L’altra al•licient del Varçòvia són els videos divertits. Però passa el mateix. Al llarg de la setmana, quants programes de televisió ofereixen videos divertits?
El Varçòvia, doncs, es limita als gags, alguns dels quals molt bons. Aquesta setmana n’hi havia un de dedicat a Sete Gibernau, que era boníssim.
Tornem al Polònia. Jo diria que gairebé tots els personatges estan molt aconseguits. Maragall, clavat. Mas, caricaturitzat. Saura i Carod, reprimits. Piqué i Puigcercós, sobreactuats. Montilla, físicament clavat. La Terribas, si només ho escoltes, te la creus....

Ja sé que quan no és Sala-Martín és Mas, i quan no és Mas, és Laporta. Podria trobar una varietat més gran. N’hi ha més, us ho asseguro. Però, només aquests tres ja donen periòdicament per escriure Quatre ratlles.

Les virtuts de Laporta són vàries. La seva versió de covard i caganer, ja l’hem comentat en responsabilitzar-lo de no voler (atrevir-se, o és que realment no ho sent) fer res de significatiu a favor de les seleccions catalanes.

Fa un parell d’anys ens va fer creure que per fi, tindríem un equip ciclista professional català, a l’estil de l’Euscaltel. Per les seves limitacions intel·lectuals, possiblement pensava que era com fer un equip-colla de futbol sala, i que en definitiva quedava molt bé. Va embarcar al pobre Melcior Mauri i l’ha deixat tirat.

Però la seva covardia, ha arribat més enllà. Ara resulta que quan el seu equip té les de perdre, prefereix amagar-ho. El seu sogre i el seu cunyat ja li deuen haver explicat de l’eficàcia de la censura en el seu enyorat franquisme. S’ha negat a que la tv retransmeti el partit de futbol de la Primera divisió femenina Barça-Espanyol, el derby. Es veu que l’any passat va guanyar l’Espanyol 7 a 1, i es va proclamar campió de lliga i copa. A aquest pas, si se succeeixen unes quantes derrotes més en bàsquet o handbol, igual ens dona una alegria…

En els seus darrers dies de professió li han donat una alegria, que no soluciona ni de bon tros el mal trangol que li han fet passar els darrers anys.
En l'aniversari de l'afusellament de Lluís Companys, el President Maragall, va fer unes declaracions al voltant de que ell és el únic President de la Generalitat que no ha estat empresonat, exiliat, torturat o afusellat. Podia haver afegit l'adverbi encara. No penso que el futur de la seva integritat física perilli, ni dubto d'una tranquil·líssima jubilació, però després d'haver estat repetidament vilipendiat per CiU, PSOE, ERC i "montillistas" pot ocupar plaça entre els presidents màrtirs.

No sé si heu seguit de prop o de lluny els problemes que els darrers dies han sofert els trens de rodalia. Tot plegat, no té altra origen que l’escàs manteniment que s’hi fa, i dona la impressió que no tindrà aturador a curt termini. És com als nostres domicilis, quan peta un electrodomèstic, peten tots. Tenen una durada limitada i com els varem comprar al mateix temps, acaben petant amb poca diferència de dies.
Les línies de RENFE estan molt descuidades, i ja no només les que van a Manresa o Puigcerdà. El que si que podeu pujar-hi de peus, és que com afecta ara molt a prop de Barcelona, la cosa se solucionarà més de pressa que les línies de Manresa o Puigcerdà. Per que us feu una idea del manteniment a què se sotmeten les línees, us explicaré dos experiències que he viscut. Parlant amb un veí de la nostra comarca, fa un parell d’anys, m’explicava que el seu pare treballava (anys 50-60) al manteniment de la línia de Puigcerdà. Ho feia en el tram del Congost entre La Garriga i Aiguafreda. Em va dir que hi havia 13 persones fixes. Ara els equips estan concentrats a Barcelona i es desplacen.... Sobren comentaris.
Fa uns dotze anys, en companyia d’un sindicalistes del ram del ferrocarril, vaig passejar pel tram que va de Sant Quirze de Besora a La Farga d’en Bebié. Un tram senyalitzat per als trens a una velocitat “de vertigen” de 45qm/h. No us estranyeu, les travesses de fusta estaven clavades amb uns claus/cargols, la cabota dels quals, conservava un senyal de l’any en que s’havien clavat/collat. Algunes eren anteriors al 1958.
Són dos clars exemples del nivell d’abandonament de la línia.
Els anys de convivència amb les nostres línies de ferrocarril, no inspiren gaire confiança en com serà el futur, si no es traspassa d’una vegada per totes, el servei rodalia de RENFE, a la Generalitat de Catalunya
Coincidint amb aquests fets, la plataforma de caire empresarial Fermed, proposa un ferrocarril de mercaderies d’Algecires a Estocolm, que resseguiria l’arc Mediterrani. Per fi sembla que algú pensa amb el cap. Amb obres com aquesta, enterraríem per fi la ximpleria del Quart Cinturó. El efectes contaminants dels transports rodats de llarg recorregut també els superaríem.

L'evolució dels elements en el temps i les malalties mentals del humans, s'han desenvolopat fins el punt de convertir detergents, líquids, sobrassades i ensiamades en armes de destrucció massiva. Fa riure, però és així. Desconec les mesures de seguretat que cal prendre, per convertir els vols aeris en una circumstància sense cap altre perill afegit, que no sigui desafiar les lleis de la gravetat.

Per forma i recobriment, l'ensiamada podria tenir una estètica dubtosa. Coneixem de l'existència d'elements escatològics que de vegades presenten un aspecte recargolat. Podríem témer que la pols blanca que les recobreix es pogués esnifar. El transport d'una ensiamada podria amagar una importació enginyosa de droga. Tot plegat, podria ser l'argument d'una narració irònica, que caricaturitzés el camuflatge de droga en importacions aèries.

Però, tornant a la realitat, les ensiamades mallorquines han estat notícia aquests darrers dies. I tal com us indicava d'entrada, han esdevingut matèria perillosa. El farciment de cabell d'angel, crema, nata o massapà, no s'ha considerat que és prou sòlid per superar la nova mesura de seguretat que impedeix transportar líquid a l'equipatge de mà. Fa riure. I més ara. Una vegada han aixecat l'arrest, imagino artificiers d'Al Qaueda, farcint ensaimades de goma 2, o titadine (anima’t Acebes!).

Ja començo a imaginar quin tipus de relació podria trobar Acebes, entre unes ensiamades farcides d'explosius per islamistes i el pentinat recargolat(una veritable ensiamada de postís) que cobreix el cap d'Anasagasti.

Pels amants de gastronomia i d’aquesta delícia d’origen mallorquí, us proposo una manera més senzilla de consumir-la, sense passar pels controls . A Granollers,davant mateix del teatre hi ha un forn de pa-pastisseria, on un oriünd de ses illes les fa magnífiques. Travessar el carrer Torres i Bages, la Porxada o la Plaça dels porcs, amb una ensiamada farcida no suposa cap sospita, i en arribar a casa podeu assaborir-ne una, acabada de fer.

En la meva època discotequera, sonava amb ritme una cançó, anomenada “Born to be alive”, d’un tal Patrick Fernández, que el meu amic Pere denominava “El bord del virolai”. Amb gairebé 30 anys d’anticipació el denominava amb prou exactitud....
Imagineu que Enstein hagués passat a la història pel tallat de cabell. Que admiréssim la genialitat de Dalí pels pèls del seu bigoti cargolat. Que estiguéssim rendits davant la interpretació de Ronaldinho, a l'anunci de Rexona. No cal imaginar situacions tant absurdes. El llicenciat, creadors d'ONG's, catedràtic de no se quina universitat americana, neocon sense fre i ex-president en funcions del FC Barcelona, Xaviar Sala-Martin, ha guanyat fama quasi universal per ser el tio de les americanes llampants. La Sabrina tampoc es va fer cèlebre per la seva manera de cantar. Jimmy Jump també s'ha fet famós.... Esperem que no es posi de moda.

Fa més de 25 anys, però encara ho tinc ben present. Fins i tot la coincidència amb un fet proa històric, em permet recordar la data exacta.
Havia de fer una entrevista amb un nen de la nostra ciutat, que jugava amb el infantil del Barça de futbol i que recent ment havia tornat de l’Argentina, on havia estat un dels jugadors més destacats del mundialet de futbol que s’hi acabava de celebrar.
Va ser al domicili de la famíla López Segú. El fill gran, en Sergi, n’era el protagonista. Per a mi la cita va prendre un interès afegit en conèixer que el seu pare era en Julián, un ídol de la meva infantesa que el recordava, especialment, compartint la doble punta de l’atac de l’Esport Club amb el veloç Joan Castillo. Un home gol, d’esquerra letal.
Era el 4 de Febrer de 1981, 19 dies abans del Tejerazo. A la tele es veien imatges, crec que en directe, de la recepció dels reis d’Espanya a la Sala de juntas de Guernika. Una recepció, recordareu els més grandets, sonada. Sonadíssima, una vintena de militants d’HB van impedir al ciutadà Joan Carles prendre la parula, fins que va ser desallotjats.
Deixant a banda aquesta anècdota, que sempre relacionaré amb el lloc on la vaig viure, vaig passar una estona entretinguda amb Sergi, Julián, el fill mitjà Juli, i en un llitet dormia el fill petit, Gerard. Imagineu quant de futbol s’estava covant entre aquelles quatre parets? La mare, Maria Teresa, va seguir la conversa a distància.
L’hemeroteca m’ha ajudat a reviure aquella estona. L’evolució i la projecció futbolística dels nens i el meu destí professional, no em va permetre repetir la seqüència. Del poc que els vaig tornar a veure, recordo coincidir com espectador a les grades del Pabelló Municipal, ja fos al básquet o l’handbol. Pels mitjans informatius vaig seguir aquella evolució. Desconec, per tant, si van mantenir aquell carácter il•lusionant. Sergi es declarava interior esquerre, fan de Simonsen. Juli aseguraba que com interior dret es podria complementar en el futur amb son germà, alhora que no perdia cap detall de l’entrevista amb el protagonista.
De grans, el seu carácter no devia ser gaire diferent del patró que marca els joves esportistes d’elit, i en el cas de Sergi, obstruït per la mala sort de les lesions.
La malaurada notícia esdevinguda el passat cap de setmana, m’ha refrescat la imatge: Quant de futbol s’estava covant entre aquelles parets!

A algunes veus que s'aixequen rebels contra l'acord democràtic que envolta la reedició d'un govern plural a Catalunya, pel qual treballa L'Entesa nacional de progrés, no els demanaria gaire cosa més que l'aplicació d'un coneixement que tots varem adquirir en la nostra infantesa. Si més no, unes classes de repàs. L'evidència matemàtica, que 70 és molt més gran que 48, i 70 supera la meitat més un de 135, podria ser el punt de sortida d'unes classes d'aritmètica que haurien de procurar el repàs de la suma, la resta, la multiplicació i la divisió, i sobretot treure’ls del cap, que la xifra 48 està pel damunt de totes les coses.

Per més antidemocràtiques que semblin les excuses i les queixes d'Artur Mas, cada dia estic més convençut, que si haguéssim de contar en percentatges el perquè la possibilitat d'ocupar la presidència de la Generalitat provoca tanta al·lèrgia entre els catalans, fins i tot més que Montilla. Si col·loquéssim com a possibles causants els següents fets: L'herència Pujol, el seu partit, el d'en Duran, els seus acostaments al PP, les desconsideracions amb Maragall, Montilla o Carod, el menyspreu amb ERC, el dvd, el notari, el caràcter xulesc i prepotent de Mas, els tres anys d'oposició mal educada i destructora, David Madí tot solet, el baix nivell dels polítics que ocupaven els primers llocs de la candidatura, el suposat finançament de la campanya de CIUDADANOS, o la seva mandíbula prominent, m'inclinaria sobretot pel seu caràcter arrogant.

Una mica més de humilitat, li donaria més resultat. Imagineu (és molt imaginar, coneixent-lo) que la nit electoral en conèixer els resultat, s'hagués dirigit als que li feien companyia, a la seu del electoral del partit, i al conjunt de la ciutadania inclosos els altres partits polítics amb les següents paraules: "Catalans hem guanyat, i aquesta vegada ho hem fet en escons i en nombre de vots. Proposo una força unitària, dins i fora del Parlament, que ens permeti al llarg de la legislatura, aplicar i extendre en tota la seva magnitud el nou Estatut de Catalunya. Convido a totes les formacions a afegir-s'hi i treballar conjuntament".

Ja sé que és imaginar molt, però si això ho diu el líder creïble, d'una formació democràtica, després de guanyar unes eleccions, en situació similar, es fot a tothom a la butxaca. Però la butxaca, el gest i la parula d'Artur Mas, és massa sectària.

Despullats o amb americana



Li agrada molt canviar de jaqueta. M'ho crec i tots plegats ho hem comprovat. Ho fa de manera ostentosa, a base d'un llarg assortit d'americanes "fosforito", d'estètica hortera. El que no li coneixia, era que en l'aspecte figuratiu i polític, ho fes també amb gran habilitat. No havien passat gaires hores. Molt poques, des que s'havia anunciat l'acord de l'Entesa Nacional de Progrés, artífex del nou govern plural de Catalunya. Va aparèixer al programa El club de TV-3, amb una americana de les seves (simulava en plan "mercadillo" els colors del tigre de bengala)

Doncs bé, semblava que havia ja oblidat la fòbia que va mostrar en vers Montilla, dies enrere a les pàgines de la Vanguàrdia. Fins i tot es va atrevir a criticar la campanya de Mas deslegitimant els pactes del Tinell. No sé fins a quin punt arriba la personalitat giratòria de Xavier Sala-Martín, però si la fa anar a la velocitat i florescència de la indumentària, aviat el veurem al carro dels CIUDADANOS..

Possiblement les americanes de Sala-Martin, vestirien a Albert Rivera amb la suficient estridència per aconseguir el reclam de les càmeres fotogràfiques i de televisió, en el seu allunyat escó a la darrera fila del Parlament català.

Ja no manen gairebé enlloc. Fan premonicions apocalíptiques. Els ciudadanos els trepitgen espai electoral. Però segueixen tocant els collons, tant com poden.

No hi ha cap lletrat que els pugui aturar els peus davant situacions tant contradictòries, com el que han fet amb l'estatut d'Andalusia o el consum de tabac en llocs públics. Com és possible que recorrin nombrosos articles de l'Estatut català, que després els aprovin a l'estatut andalús i no se'ls pugui acusar d'un delicte flagrant. Desconec la tipologia del delicte, però algun jurista l'hi ha de trobar nom i cognom. Us imagineu que el Parlment català legislès en direcció oposada al ParalmenteEspanyol i europeu? Com és possible que en un tema, com el de la salut, puguin contraprogramar lleis com la del tabac.

El seu amic Losantos, ja és a punt d'adjudicar a Rubalcaba o a Zapatero el mot de "Mister x" del 11-M. Us sona?

Des d'aquesta web es pronosticava un llarg i dur camí dels pactes. La cosa semblava prou complicada per al pronòstic. Però rectificar és de savis i no ho dic en primera persona. Em refereixo als partits "progressistes", que s'han llançat a gran velocitat, per deixar-ho tot pactat. I sembla que l'experiència els ha portat a fer les coses diferents per tal que no els enganxin amb errors absurds que l'oposició magnifica.
Iniciativa Verds ha contemplat amb satisfacció com PSC i ERC es donaven pressa, molta pressa. El PSC volia evitar qualsevol reacció contraria dels barons madrilenys i sobretot aprofitar que Zapatero feia les amèriques, per tancar-ho tot. ERC, mentre sentia els cants de sirena de Mas, corria per no fer cas a algun sector de les bases i de la societat, que es començava a mobilitzar a favor d'un pacte amb CiU, i fins i tot, havia organitzat una manifestació a la Plaça de Sant Jaume per pressionar els líders d'ERC i CiU.

Donc s'han posat d'acord i volen fer les coses de diferent manera, començant pel nom. No en diran Tripartit. Serà l'Entesa de Progrés. El nom és una millora evident i defineix molt millor la situació. De tripartit també ho seria CDC-UDC-ERC. El nom m'agrada molt més, alhora que torno a reivindicar que quan ens referim al govern que sortirà d'aquesta entesa hauríem de denominar-lo el govern plural de Catalunya.

L'estartègia hauria de ser la de tornar a redactar un programa (Pacte del Tinell) que marqui el rumb del govern plural. Cal acabar el que no es va poder complir del Pacte del Tinell. Tenir molt en compte les evidències mediambientals proclamades en recents estudis catastròfics publicats només fa quatre dies. A continuació repartir les feines (poder, conselleries, direccions generals....). Crear un mini-govern permanent (Petit Consell executiu continu i de guàrdia) que faci el possible, per com a mínim, donar una imatge de cohesió per superar les crisis (siguin certes o no). I finalment un cos dedicat a l'extinció i provocació de incendis. Per a que ens entenguem. Un equip prou hàbil per aturar de soca-rel totes les acusacions i invencions de Madí i companyia i que contrataqui amb eficàcia. No cal descobrir res nou, només revifant casos tant coneguts com Banca Catalana, Casinos, Turisme, 3%, i noms com De la Rosa, Piqué Vidal, Macià Alavedra, Cullell, Fdez-Teixidó, fills Pujol......Cal actuar amb inteligència i mala llet, la mateixa que practiquen Madí i companyia. Prou esquitx de paella bruta!

I l'oposició ha de ser diferent. CDC es planteja que possiblement és el perfil del seu candidat no és el adequat? No és que suggereixi un relleu, però si una rectificació en les aptituds. No us sembla que actualment els problemes de CiU i Mas, són més propis de fer públics i trobar solució en el divan d'un psiquiatre o al diario de Patricia, que no pas en una entrevista amb la Terribas?

I és que la canterella de Mas al voltant de la seva interpretació presidencialista de les eleccions, em sona cada dia més antidemocràtica, i també em recorda cada dia més el discurs d’Acebes i Losantos sobre el resultat de les eleccions del 14-M

I a l’hora dels pactes és moment de negociar. Moment de fer propostes. I pel que es veu, en el cas de Mas, de rebaixar-se. Deixar-se humiliar. Reconèixer errors. I si és possible de posar en evidència als rivals.
En aquest punt és on segurament Mas l’ha tornat a cagar. Tota la generositat en cedir tantes conselleries als republicans, era només un esquer. Els ha tractat d’ambiciosos i interessats. Ha volgut fer un repartiment de càrrecs de poder, sense voler compartir la gestió de govern. I què en traurien per exemple els republicans de conduir, per exemple, la Conselleria d’ensenyament, si per altra costat la línia del govern és la de barracons i escoles concertades afavorides.
Mas ha trucat a la porta d’un enemic, que està molt ferit. Molt ferit de les crítiques insultants de la oposició de Mas. Hi ho ha tornat a fer de manera barroera, a l’estil Madí. Un estil que va la mar de bé, quan un equip està abocat a les negociacions amb els rivals.
Tenim tripartit. Fumata blanca. Fumata blanca i crespons negres. Crespons a les senyeres dels convergents, com ja demanen amb els seus ocurrents sms.

Més que els camí dels pactes, podríem titular el secret dels pactes. No sé quants dies trigarem a saber a quina opció vendran cadascun dels nostres vots. Secret i incògnita que possiblement atabala hores d'ara les neurones dels nostres polítics. Analitzem, una a una cadascuna de les opcions dels nostres polítics.

Artur Mas es mor de ganes per poder bellugar el cul i aconseguir cridar l'atenció de les fotos, guanyant fins i tot ,a Joan Laporta. Això, a canvi de què? A canvi de situar a la Conselleria Primera al "xarnego" Montilla o a l’estigmatitzat Carod? Seria posar a la seva vida dues incòmodes possibilitats. Conviure amb un emigrant o amb una mosca collonera del “maleït tripartit”. Per la seva actitud de majordom de Zapatero, sembla que la opció de situar a Montilla com el seu lacai seria la més còmoda, amb el risc de no estar caient en una trampa del centralisme espanyol. Perquè desenganyeu-vos, sense Maragall, tot allò del federalisme queda sense sentit.

A Montilla li agradaria ser president també. Fins i tot sent simpaties per els altres líders esquerrans. Però Zapatero no sé si realment li deixa. Malauradament potser s'haurà de conformar a contra cor en ser majordom , si no se'n inventen un altra. Majordom de Mas i de Zapatero. El PSOE el vol de majordom. El PSC plora la jubilació de Maragall. Només calia veure la desgana amb que cridaven i aplaudien allò de "Montilla President!". Per què algú de vosaltres imagina ,a gent tant vàlida ,com Nadal, Tura o Mascarell, ocupant un càrrec de responsabilitat en un govern psoeconvergent? Ni tant sols hi veig a Valls, Carnes, Del Pozo, ni Sabaté. I del tot incòmode a Castells. Qui governarà amb Mas? Montilla i Corbacho? Iceta i Ferran? Blanco i Zapatero? Ho veig pelut. Només imagino la sociovergència amb un govern monocolor de CiU, amb suports parlamentaris de la maquinària Zapatero. Els seria el més còmode, perquè Carod i Saure els collaran. Però ja varem sentir a Zapatero dient al PSC que s’espavili sòl. Jo no m’ho acabo de creure.

El tripartit només passa pels somnis del aparell del PSC.

Els cal molta reflexió, perquè no hi ha altra actitud que els pugui ajudar a esbrinar perquè ha perdut 250.000 vots. Tindrà alguna cosa que veure amb la pre-jubilació de Maragall? La reflexió també els hauria de guiar en la direcció de veure que no aprofitar els resultats per liderar el govern els pot portar al suïcidi del partit. Com volen que la gent els voti, si després regalen gratuïtament la Presidència a Mas.

Carod se sentiria molt realitzat si tornés a ser Conseller en cap. Moltíssim, sobretot si ho fos a sol·licitud de l'hereu Mas. Però a ERC tenen molt clar que si entren en algun govern, sigui tri o trciu, ho han de fer sota condicions molt clares. Tant clares com les de les directrius marcades pel Pacte del Tinell, i amb el compromís de complir-se. Ja sabem de que Puigcercós és més tri que trciu. Que Carod en un govern tripartit posaria de molta mala llet als convergents. Però tots dos, Carod i Puigcercós, també saben que pot ser més còmode créixer des de l'oposició, perquè créixer des del govern és molt difícil, quan t'adjudiquen el rol de l'ase dels cops.

Jo ahir vaig veure per primera vegada el famós dvd. El recomano, el recomano a tots. Als convergents per escalfar-se i prendre nota, per si els cau una galleda d’aigua freda. A PSC, ERC i IC-V també. Els recomano que se’l posin sota al braç i se’l emportin a les negociacions amb Mas, per marcar terreny.

Saura és tripartit. És l'únic partit provinent de dins al Parlament que ha pujat en número de vots. I ho ha fet, fent una defensa integral del tripartit. Tant, que semblava que haguessin canviat fins i tot de nom.

El PP, a veure-les venir. A buscar l'atracció d'unes quantes dotzenes d'ous estavellades al coll de l'americana, que donin sentit a la seva existència. Malgrat tot han aconseguit un resultat impressionant. Només han perdut un escó, i això que només es dediquen a localitzar restes d’àcid bòric

I el ciutadans, a aprendre. Aprendre perquè no els passi com els del PSA. Perquè com va dir ahir Saura amb molt d'encert, els projectes que neixen d'una falàcia estan condemnats al fracàs. Però tocaran molt els collons. No només ells, pobrets. El Mundo i La Cope seran els seus altaveus i magnificaran qualsevol anècdota. Seria de desitjar que si Boadella, Azua, de Carreras, Espada i tal, són tant intel·lectuals com ells creuen, se’n adonin que seran utilitzats pel falangisme del segle XXI. Segurament ja ho saben i els hi agrada.

Per primer dia tinc la sensació que el concepte tripartit passa pel davant del sociovergència. És per Zapatero, però ja sabeu com les gasta en qúestió de promeses. Però aquí no s'acaba. Cal veure com colla Carod.....

Els vots ja s’han recomptat, però tot està encara per decidir.

Com fa Quatre anys els ciutadans hem guanyat. I hem guanyat perquè com a mínim dos o tres partits s’hagin de posar d’acord per a treballar per a tots, sense un discurs únic.

Com sempre, la nit electoral ens ha portat la xuleria de tots. Tots han guanyat. Tots decidiran.

Als socialistes els hem sentit parlar després de molts mesos, d’un catalanisme d’esquerres i d’una gran obra d’un cosa anomenada tripartit. Els d’esquerra també han valorat el resultat, considerant el tripartit un tot indiscutible.

Si, si, si…Però, i ara què?

S’abocaran a reeditar aquell pacte del Tinell que tant ens va il·lusionar? Se seguirà avergonyint del tripartit el PSOE? Zapatero decidirà si vol que Montilla sigui el nou President, o si amb Mas hi ha alguna cosa més que un Estatut mal pactat?

Fins i tot han guanyat els ciutadans de Catalunya, a qui abans de felicitar-los m’agradaria sentir-los donar les gràcies a un país que els ha permès arribar al Parlament, tot i no considerar-se integrats.

Qui enyorarà més Maragall?

L’abstenció en un referèndum, m’ha semblat sempre una opció seriosa i fàcil de justificar. En unes eleccions no li trobo cap sentit. Fins i tot es pot votar alguna cosa com la Lliga antitaurina, si no tens clara cap opció de les més generalistes.

Però com a mínim cal votar, encara que sigui en contra d’algú. Si ara es pogués votar en contra de dos, possiblement hi votaria. El meu parer, és avui encara més carregat de raó, quan llegint ahir i avui, el diari, podem constatar la gran desgràcia que suposa pel món, que Al Gore, no hagués accedit a la presi dència del EEUU, per culpa de quatre vots mal contats.

Per fi, un ens tant poderós com el govern britànic ha fet cas a un estudi sobre el cru futur que li espera al planeta, si se’l segueix maltractant. I aquesta vegada possiblement se li farà algun cas, ja que els molt idiotes se’n han adonat que la paraula sostenibilitat pot implicar també que la salut del nostre planeta, és a més d’una garantia per a la nostra vida, la millor inversió ( a la curta o ala llarga) per a les nostres butxaques.

Si jo fos algun del ciutadans de Florida, que en el seu dia no van anar a votar per mandra, o que van votar als “borderlines brothers” Bush, ara m’estiraria els quatre pels que em queden.