Ho heu sentit dir que Albertito Fdez-Diaz vol que se li dediqui un carrer a Joan Pau II? I quin mèrits ha fet aquest personatge? Us sona que el personatge hagi mostrat mai alguna debilitat per Barcelona, o que Barcelona i els barcelonins l’hagin mostrat en vers ell? No ho entenc. Només arribo a intuir que determinats sectors, com ara la dreta de sempre, ens vol fotre un altra gol o fins i tot que pot ser el preludi d’una golejada. Si,perquè després de JPII, vindran iniciatives com dedicar carrers a Aznar, Fraga, Samaranch o Vidal-Quadras.

S'ha escrit, parlat i discutit molt al voltant del volum de diners que rebrà Catalunya, arran dels pressupostos de l'any que ve, com a conseqüència de l'aplicació del nou Estatut de Catalunya. Evidentment la quantitat ha estat molt superior, si bé a la majoria ens sembla encara poc. D'altra manera, si tot fos nostre, la plenitud, seria la plenitud...
Però, no vull referir-me avui a si són molts o pocs. És evident que en el cas de món ferroviari, més que molts o poc, en són. Fins ara només es feien pedaços, mentre alguns pocavergonyes ens volien fer creure que els trajectes cap a Manresa o Puigcerdà, deixarien de ser una aventura a pas de tortuga.
En matèria de peatges d'autopista, no s'ha fet gran cosa, si bé la millora és incomparable. Abans pagàvem tots, ara els que s'hi topen més sovint i per obligació, tenen rebaixes o fins i tot la gratuïtat. El tema dels peatges és un tema que mai ens l' han explicat del tot bé. Entre altres coses ens volen fer creure que per més que paguem, l'empresa concessionària mai recupera la inversió... M'he pres la molèstia d'engegar la calculadora i conjuntar les xifres que aquests dies han aparegut als mitjans de comunicació. He agafat l'exemple de l'autopista de Garraf, la dels túnels que porten cap a Sitges i Vilanova, doncs bé, sabeu quants diners queden a la cistella del peatge? Doncs són uns 6.538.245 milions d'euros. Estalvieu-vos del renec, ja ho dic jo: Collons!
No us fan llàstima?

Tot i que tots sabem que se’n presenten més, els que fan enquestes de prospecció electoral per al Primer de Novembre, s’han especialitzat en preguntar als enquestats si prefereixen a Mas o a Montilla, de presidents. Fan córrer que a les enquestes hi ha sociates que preferixen Mas, democristians que no suporten Mas i republicans que per majoria es decanten per reeditar un tripartit, abans que donar el gust a Mas.
Personalment, no tinc cap simpatia per cap dels dos i amés Mas em provoca certa urticària. Coneixeu algun medicament? Ja, si hem aguantat Franco, Aznar i el incombustible Pujol, suposeu que ho suportaré oi?

En acabar les festes de la Mercè, encara sóc a temps a parlar de la polèmica del pregó. Em sorprèn que es faci en castellà i que en defensa del idioma s’esgrimeixi que no és la primera vegada que es fa. Em sorprèn, però no em sembla un fet important, ni em sembla indispensable que es faci en català. El que si que no entenc, són les persones que s’escullen. No m’entra al cap que s’encarregui el pregó a una persona que no tingui cap mena de vinculació amb la ciutat, por més rellevant que sigui. Si com en el cas present, se li encarrega la feina a un escriptor, estaria molt bé escollir-ne algun que sovint descrigui i faci aparèixer Barcelona a les seves novel•les o tractats, si pot ser per parlar-ne be.

Diu el Tòpic que de manera molt vinculada al pas del temps, i a la suma d’anys en el recompte personal, la persona viu una mena de involució. Un camí cap al conservadorisme.
El cert és que estem envoltats per una mena de personal, que no ens deixa temps a platejar-nos ni la més mínima possibilitat d’aixecar la guàrdia i tornar-nos conservadors. Al contrari. De sempre he sentit simpaties per les tesis d’una Catalunya emancipada. Més que res m’he sentit incòmode dins Espanya, fins el punt de tenir permanentment vergonya de portar el DNI a la butxaca i que a les estadístiques m’hi comptabilitzin.
La situació es cada dia més insuportable. El sentiment independentista no és ocasional, ni anecdòtic. Els problemes socials, com ara el de la immigració, continuen estant els temes que més em preocupen, i que em fan decantar-me cap una postura política o altra de manera preferent. Però la continua agressió que pateix la nostra cultura i la nostra identitat nacional, radicalitzen cada dia més els meus sentiments independentistes.

Sempre m’ha despertat certa simpatia, però també sempre n’he tingut la impressió de ser un d’aquells personatges inventats pels més de vint anys de pujolisme, i el que li ha vingut al darrere. Personatges, normalment valencians i mallorquins, que ha progressat (i de quina manera...) al nostre país, sense més mèrits que haver estat pan-catalanistes als seus llocs d’origen. Sovint són personatges mediocres, que han caigut simpàtics i se’ls ha perdonat qualsevol deficiència, només perquè han fet defensa de Catalunya, o així ens ho han fet creure, al seu lloc d’origen.
No és valencià, ni mallorquí. És anglès i es diu Mattheu Tree. Professor d’anglès a la universitat, que sent amor per Catalunya com tants altres immigrants (pregunteu si no per un tal Montilla...). Ens l’han venut com escriptor anglès, i hem de donar per suposada la seva vàlua. En veure’l una nit més per la tele (la nostra), he volgut fer una comprovació, el resultat del qual ja imaginava. M’he posat a un buscador de internet i he preguntat per l’escriptor. Ho he fet en el mateix buscador, en dos idiomes diferents, anglès i espanyol. Ho sorpresa! El cèlebre escriptor només apareix té un parell de mencions en anglès (sempre referides a la seva activitat a Catalunya) i al voltant de mig centenar de mencions en castellà...

A molta velocitat, corren els segons a la televisió. Els anuncis duren molt pocs segons. El polèmic anunci pro seleccions nacionals esportives catalanes, encara no l’havien emès, i ràpid, molt ràpid, inversemblantment ràpid han reaccionat els de sempre.
PP, COPE, El Mundo i totes les organitzacions satèl•lits que els envolten, i els seus portaveus continuen embolicant la troca en contra de Catalunya. La reacció del PP contra el contingut de l’anunci, dient que “una actitud poc esportiva pot fomentar l'exclusió i un enfrontament”, no és altra cosa que reconèixer que una actitud tant malintencionada com la del irracional acorralament de tot allò que ensuma a català, fomenta això, exclusió i enfrontament.
Sincerament, he vist l’anunci, i el missatge que he percebut és aquell tòpic de “què fan els infants? El que veuen a fer als grans…” L’anunci no és altra cosa que un reflexa de la realitat, d’un món dels adults que posa traves a la expressió nacional de Catalunya, a través de l’esport. El missatge “tu no pots jugar”, que les Federacions Espanyoles i algunes de internacionals han imposat als catalans, és exactament el mateix que es veu a l’anunci.
Si fins i tot el defensor del poble no ens vols permetre ser tal com som i volem ser…..
La mania persecutòria en contra nostra no s’atura. Ja ens hi estem acostumant i no ens sorprèn. És trist i greu. Sembla que hem perdut la capacitat de reacció, i quan ens la foten…Ja hem arribat a un moment en que ens preguntem, o juguem a endevinar, pronosticar quina serà la pròxima actitud catalanofòbica. Deixeu-m’hi jugar. Serà demanar la prohibició del partit de Futbol Catalunya –Euscadi? Il•legalitzar-lo? Xiular el tennista català Robredo per haver perdut?
No, seguint en el camp de la publicitat, serà demanar la retirada d’un altra anunci per tendenciós. Tendenciós i pagat amb diners públics. El de la Junta d’Andalusia. El que promociona l’exportació de pruductes gastronòmics genuïnament andalusos. Diran que és una campanya subliminal a favor del candidat socialista Montilla.

Si d’alguna cosa m’ha servit l’episodi del mafiós rus i del “paràsit” Fernandez Teixidó, ha estat saber quin és el seu ofici. Del benefici ja ens en fem una idea, de l’ofici de consultor, en se poca cosa. Aquest també era troskista, i ara, resulta que manté encara contactes totalment diferents amb el país dels ex-soviets.

Ja us deia fa un parell de dies que, de gent que es continuaria robant no en faltaria. D’enemics en continuem tenint i molts. Mújica encara no s’ha jubilat, va ser al seu germà a qui van jubilar....

Tinc afició per la gastronomia i els productes andalusos no en són una excepció. Al contrari, hi ha matèria prima i processos creatius bàsics d’aquesta cuina que sempre m’han entusiasmat i obert la gana.
Però a banda d’obrir-me la gana, l’anunci que repetidament emet TV-3, de “...està de lujo..”pagat per la junta d’Andalusia i que promociona productes andalusos, des del primer dia l’estic assimilant com una missatge afegit. No puc treure’m del cap Montilla, quan escolto un anuci que ens parla de productes originaris d’Andalusia exportats arreu. No sé qui índex d’acceptació tindrà el “pata negra Montilla”, en la degustació del Primer de Novembre, però la campanya (si realment existeix) la trobo original, i si no els ve a pèl.

Prèviament ja hem viscut la jubilació de personatges com Carrero, Franco, Aznar, Bono...Un altra dels grans enemics de Catalunya es jubila. Ja era hora! De fet, sense Maragall, a qui s’havia de fotre?
No se li pot perdonar que sempre ens hagi tractat de insolidaris. A canvi, ell i els seus, han estat els homes que més han robat a Catalunya. I ho continuaran fent.

No és que em sembli agosarat, ni fora de lloc. Però, el cert és que, a partir de xifres generals que no són altra cosa que un recompte simple (poc complicat de fer), no és massa seriós anomenar-ho estudi. O en tot cas, per més que ho faci una Universitat, no crec que un recompte tant simple, repeteixo, prengui categoria d'estudi.
Em refereixo a la crida, misatge d'alerta o advertiment, que qualifica d'excés, sense més detalls, el creixement de cases unifamiliars al Vallès Oriental. A veure, no és més interessant i seriós, estudiar i en conseqüència alertar o advertitr.. Estudiar per exemple quantes cases unifamiliars s'han construit en zones no urbanitzables, o en zones urbanitzables(mal urbanitzades) que no estan correctament condicionades per les comoditats dels segle XXI, o en llocs geològicament perillosos, o... I per tant no estan ubicades en indrets que no reuneixin aquelles característiques o paràmetres lògics, normalment planificats per sabis i entesos.
I si es tracta de qüantificar, per donar valor a dades numèriques, no seria més interessant calcular quins municipis de la comarca superen determinat percentatge de sòl edificat, i a partir de les dades advertir de la possibilitat que el totxo i l'asfalt ho acabi ocupant tot.
Només l'advertiment i la proposta, de limitar el "super-fenòmen" de les piscines, que segons el "estudi", va lligat a les cases unifamiliars, o el perill ja sabut d'antubi, de la continua pèrdua de l'espai agrari, em resulta relativament seriós.
A mi no em diu res o en en tot cas no m'aporta elements de judici concloents, que per exemple de les 52.000 vivendes construïdes els darrers 20 anys a la comarca, la meitat siguin unifamiliars. Possiblement només m'indica que la gent ha recuperat el gust. El gust, i les ganes de pagar molts quartos, per no reduir els seu espai vital més pròxim, a un piset, una gàbia al cel.

Vaig tornar al ciclisme l'altra dia per parlar de la "vuelta". Per parlar de dopatge. I per referirme a la grandesa de dos ciclistes, Vinokurov i Valverde. N'anomeno a dos, per no parlar de molt d'altres que possiblement ho mereixen tant com ells. Amb el èxits de Vinokurov aquesta setmana hem recuperat la grandesa d'aquells grans ciclistes, que demostraven ser persones, a més de monstres. Els darrers anys s'ha criticat molt a Lance Armstrong, per no tenir gaires detalls amb els rivals i companys. Al "Tour" d'aquest estiu ja vàrem veure algun detall d'aquest tipus. Ara no recordo l'etapa, ni els protagonistes. Però si dos corredors escapats, que en arribar a meta, un d'ells li tocava l'esquena a l'altra per donar-li la opció a guanyar, a canvi de la col.laboració que havien mantingut tot dos, amb major benefici pel generós ciclista que es deixava guanyar. Vinokurov, ho ha fet aquesta setmana, en més d'una ocasió. "Chapeau!". I ho ha fet segons després d'haver mostrat un esperit de lluita brutal, unes ganes de guanyar increïbles i en mig d'una demostració de potència brutal. És a dir, després de mostrar-se tant lluitador, guanyador i potent com Armstrong, té suficient sang freda i educació, per ser amable amb els altres, renunciant fins i tot als segons de bonificació que podia sumar i allunyar-se encara més a la classificació general. Impressionant.

El recent episodi de pluges em dona una vegada més la raó, quan sovint expresso que la gent de "ca’n fanga", és diferent. Reacciona de manera diferent que la resta de mortals (catalans), davant les mateixes situacions. I no em refereixo només a "la plebe". És una mena de tòpic que els afecta del primer a l'últim.
Aviso, que en cap cas tinc el costum de generalitzar gratuïtament i per tant quan dic del primer a l'últim, m'estic referint a la majoria. Ho dic de l'experiència.
Per començar l'episodi de pluja no va començar a ser notícia fins que l'aigua va mullar el clatell dels barcelonautes. Millor dit, fins 5 minuts abans, quan se'n van assabentar que un tren (euromed) era aturat al Baix Ebre, per culpa de pluja i amb molts barcelonins a dins dels vagons. Allà ja hi plovia des del dia abans i en algún indret bevien a galet, en abundància amb precipitacions superiors ja llavors a 100 litres per m2.
Quan se'n adonen els de "Can fanga" que hi ha problemes? Únicament quan els afecta a ells. Els problemes de mobilitat només existeixen quan ells fan tard a les seves cites. Si arriben a la feina amb retard, de cop i volta ho veuen tot caòtic. Caldria que els barcelonautes, i els polítics de la mateixa condició, sabessin que el tema de la mobilitat no funciona els dies normals, i per tant quan hi ha algun element distorsionant, de la mena que sigui, tot peta.
Per tant, la lectura no és que les infraestructures siguin tant febles, que amb quatre gotes, s'aixonen. La lectura és que les infraestructures són limitades, i que el sistema de transport utilitzat per la gent, les empreses, i que potencien els que governen el nostre país, és insostenible. Són tant limitades que no engoleixen el transit diari. Ja no cal esperar a veure com es comporten les vies de comunicació els diumenges quan els nostres amics, "els camalluents", surten a passejar. La cues són una realitat, dia a dia. Ells però, només se'n adonen quan ho pateixen. I si instal•lessin a Sabadell, la seu del Parlament? I si els de la Patronal circulessin per l'A-7 ,carreteres veïnes i accessos dels polígons industrials, dies que no fossin festius? Seia diferent. Canviaria. No m'atreveixo a dir el què canviaria. Possiblement el que canviaria seria que ni uns voldrien que el Parlament fos a Sabadell, ni els altres acceptarien barrejar els seus "cotxassos" amb els de la resta que freqüenten A-7, carreteretes i polígons. Alguna cosa farien.

No crec que ho trobeu a faltar, però com a mínim us deu estranyar que no hagi encara escrit cap línia de la “Vuelta”. La cursa està resultant més que espectacular amb el super-potent Alexarndr Vinokurov i el super-classe Alejandro Valverde. Pel que s’ha vist fins avui, el kazak les té totes a favor per guanyar.

Ahir, Echavarri, que tantes vegades ha demostrat certa habilitat en estratègies sobre la ruta, va badar. Va plentejar l'etapa amb l'unica possibilitat de guanyar-la, atacant als darrers quilòmetres. No sé com no li va passar pel cap que l'equip Astanà podia fer el mateix. Kasheskin va llançar un ataca, al qual mai de la vida ha de respondre Valverde. No era altra cosa que un esquer, al qual, només estava obligat a respondre Sastre. Era qüestió d'esperar i no deseperar, amb un desgast precipitat de Valverde, que li va fer perdre pistonada i no poder seguir el segon atac , el letal, d'Alexandr Vinokurov

Pel que s’està veient, el tema de dopatge està ensorrant aquest esport. Les darreres competicions han recuperat l’espectacularitat que aquest esport arrossega des d’antic i s’espera que el campionat mundial arrodoneixi la temporada. De tota manera s’acosten uns mesos, els d’entre-temporada i temporada, en què caldrà esbrinar tot el que va fer esclatar l’operació “Puerto” i acabar de saber si Pereiro és definitivament coronat guanyador del “Tour”.

Tornant a la “Vuelta” no hi ha res resolt, per més a favor que ho tingui Vinokurov, perquè el murcià és capaç per lluitar pels 40 segons de boinificació que queden per disputar, tornar a superar el kazak a la contra-rellotge curta de demà, o muntar avui mateix una etapa espectacular a l’estil d’un clàssica flamenca.

La democràcia, una desgràcia?



Lo del PP i el 11M és encara més greu del que havíem vist fins el moment.

Dies enrere donava poc valor als diagnòstics mèdics en psiquiatria. Els vull donar una nova oportunitat. Em podria explicar algun expert en neurones, complexes, estat anímics i tal, que li passa al PP amb el 11M? Fins ara tenia clar que hi tenien una fixació, una mania, clara de determinar. Per culpa de la mala gestió que van fer per aquelles dates, se’ls en va anar tot a prendre pel cul. El que no m’explico és perquè encara ho remouen amb tant mal gust. Ahir transcendia que el detingut Suárez Trashorras ha estat contínuament subornat pel diari EL MUNDO, per tal que el 11M continuï sent un tema traumàtic per a tots, especialment per a ells. És com si Núñez i Laporta organitzessin de manera continua i compulsiva partits amistosos a Sevilla, contra el Steaua de Bucarest,amb Shuster de titular, o si Induraín tingués al capçal del llit les fotos de Berzin, Rijs i Ülrich, o si Hitler fos encara viu, i escollís Normandia pel seu retiro.

Anit, encara vaig detectar una altra cosa pitjor. Rajoy li confessava a Gabilondo, a 4uatro, que el 11M és la pitjor cosa que ha passat des de la transició a la democràcia. És a dir, després de la “desgràcia” de la democràcia, no hi ha hagut res tant dolent, tret de l’11M. Que fort! I Gabilondo no es va ni immutar!

Coneiexent com les gasten els fatxes, tant quan són al poder com a l'oposició, no em sorprèn gens ni mica, tot el tema que s'està destapant al voltant de les responsabilitats que ha d'assumir el PP, en l'actuació de les brigades d'extinció de incendis a Galícia. El dia en que es descobreixi una circular del partit convidant als seus militants a encendre llumins en mig de la natura, la cosa encara tindrà més ressò. El més impressionants és sentir a Zaplana justificar tots els pollos que organitza el seu partit. Avui mateix el vull sentir explicant el suborn de Suárez Trashorras, per tal de justificar totes les injúries en què es basa la particular campanya del PP de voler-ho saber tot al voltant del 11-M. Si no en sabíem prou cosa, només ens quedava saber que el PP i els seus braços d'actuació mediàtica, paguen als testimonis i inculpats en procesos judicials, per tal que menteixin per afavorir les seves espactatives electorals. Penós. Fatxa. El que han fet sempre.

He fet l’exercici de posar data a situacions, demostrables amb papers que sovint volten per les nostres butxaques o a la taula del despatx, i demostrar el que us escrivia ahir. A tall d’exemple us faig aquesta aproximació:

Salvatjada Pinochet, nou recor del món d'altura de Carrero, 33 anys

Mor Paquito Xocolatero, 31 anys

Final can Culapi, Tarradellas “ja sóc aquí” 28 anys

COU, viatge a Eivissa final de curs, carnet de conduir, primeres col·laboracions periodístiques... 27

Pantomima Tejero, viatge a Dinamarca amb amics cardedeuencs... 25

Primer contractae indefinit de treball 24.

Colla Sta Llogaia 23.

Colla Torroella 22.

Colla Begur 21.

Colla Estavar 19.......................

Poseu doncs data a aquella festeta, a aquells viatges, a aquell cap d’any, a aquell carnestoltes, a aquella esquiada, a aquell cistell de rovellons, a aquella partidet de futbol, bàsquet i a les qüestions més secretes i íntimes. Us surten els números oi?

Arran d’un comentari que dies enrere, feia Eudald Balcells en aquesta web, vaig recordar una cosa que d’anys ençà, també em passa molt sovint a mi. I no dec ser l’únic.

La diferència està, en el temps. Ell és molt optimista, o amaga alguna cosa, quan es refereix a un passat del qual diu que han transcorregut 15 anys. 15? A mi sempre que se’m acudeix recordar alguna cosa del passat, em moc entre els 20 i 35 anys. Sense anar més lluny només fa 15 anys, que qualsevol cosa que recordem hi hem de posar la referència dels JJOO 92’. I per posar un exemple, que el tingui a ell de referència, he de dir que qualsevol vivència que em passi pel cap on ell hi apareix, les he de situar i datar entre 20 i 25 anys enrere. “La puta realitat” és aquesta. Suposo que a vosaltres us passa el mateix. Feu llista. Collons, ens fem vells.

Ja us faré una llista dels anys que fa de les coses que ens han passat......

Hi ha molt a apendre
El començament del curs escolar, s’ha volgut resumir, donant una gran protagonisme a la sisena hora, que abans de dir-ne res més putejarà a la canalla. El cert és que s’ha volgut polemitzar al voltant del tema, mentre s’ha deixat de banda altres qüestions tant o més importants, però que són repetits de cada any.
Dins aquesta polèmica, alguns pares, d’aquells toca-collons de mena, han volgut saber com s’omplirà aquesta hora. A casa se’ns ha acudit que la sisena hora es podria dedicar a moltes qüestions, sempre formatives, que poden fer dels nostres fills persones més preparades. Per posar un seguit d’exemples, hauria estat molt positiu que, per exemple, a les escoles Virtètlia, a Jordi Pujol li haguessin omplert hores lectives per tal que hagués après a escoltar la gent, o a Pasqual Maragall, li haguessin incidit sobre la puntualitat. A cadascú, a la seva escola, hauria estat molt bé que li dediquessin estones per fer per exemple que Mas i Laporta coneguessin que és la humilitat. A Aznar els perills del feixisme. A Montilla el somriure. A Saura i Piqué, que no cal “apalancar-se” amb al pas del anys. A Felip Puig, els perills de la mentida permanent. A alguns, com ara Acebes, ni en 24 hores d’aprenentatge intensiu, s’aconseguiria gran cosa. Però està clar que hi ha feina per fer....

Sovint quan llegeixo, escolto o veig diagnòstics o parers emesos per éssers tant poc empírics i enraonadors, com ara psiquiatres i psicòlegs (tots comencen amb psi, menys els filòsofs), penso en xarlatans i curanderos. El cert és que els valoro molt relativament. Reconec part de la seva feina i els encoratjo a que la segueixin fent per ajudar a les persones que els necessiten (només a elles, però).
Ahir llegint el diari, en concret “el periódico”, i fent referència al que publicava al voltant del segrest de la jove austríaca, la Natasha. El diari demanava “a psi i psi”, que opinaven del que li podia haver passat a la noia, a partir del que interpretaven de l’entrevista emesa per la televisió. Acollonant, hi havia tantes persones com parers. Moltes opinions, extremadament contradictòries. Per més que la noia no contestés amb sinceritat a l’entrevistador, no pot ser que tots en facin una anàlisi diferent. Si te’n adones que la noia t’enganya, digues que no es pot diagnosticar perquè l’engany pot amagar qualsevol cosa, però no et facis “el xulo” pontificant sobre el cas.
Ens podem posar en mans d’aquesta gent?

Mig llegint l’altra dia, una entrevista al director cinematogràfic Oliver Stone, al magazine de la Vanguàrdia, vaig recordar els personatges d’algunes de les seves obres. Encara més, quan feia comparacions entre Irak i Vietnam.
Recordeu aquella repetida radiografia que fa sovint Stone d’una realitat social als USA, en la qual hi sobresurten personatges angoixats i neuròtics. Sempre ex-marines que no aconsegueixen esborrar el mal somni de les seves experiències a la guerra. Actuacions inhumanes que els segresten el pensament.
Stone, però, a l’entrevista parla d’una altra mena de personatge, que en les seves pel•licules passa més per alt, i que s’acostaria més a personatges tipus Rambo. Gent que gaudeix de la violència bèlica, de l’extorsió i la submissió que infringeix sobre gent innocent o no, d’una altra ètina, amb l’única missió de gaudir d’una humiliació, que no porta enlloc. I quan Stone ens parla d’aquesta gent, assegura que aquests personatges (ex-marines) continuen dedicant-se, després de la seva experiència a l’exèrcit, a la guerra fent de mercenaris. Imagineu un professional d’aquests? Els més veterans ja van exterminar persones, famílies i pobles al Vietnam, hi va tornar a centreamèrica, a Irak la primera vegada, a l’Afaginistan, de nou a Irak, a banda d’alguns extres més. Sang, sang i més sang. Personatges que deuen ser els que protagonitzen aquelles festasses d’homenatge a Eisenhower, Nixon, Ford, Regan i als Bush. Membres d’aquella entitat hiper-violenta i armada que lidera Charlton Heston. No només són penedits.

He vist i per la tv i he sentit per la ràdio, l’etarra Iñaki Bilbao. Què voleu que us digui. Té tot el dret de dir el que pensa, encara que amenaci amb ràbia i mala baba, no sé com reaccionaria qualsevol de nosaltres quan ja ho té tot perdut. Pel seu físic, la manera de insultar i amenaçar m’ha recordat aquell tal “matamoros” que alguna vegada he vist actuar en un programa de tv, del qual no en sé el nom.
Però no és del comportament de l’etarra, del que vull parlar. És del tractament informatiu d’una situació tant desagradable com aquesta del que vull opinar. En considerar que tot el conjunt de injúries i amenaçes que diu l’etarra, poden ferir la sensibilitat de la gent, de l’espectador, no us sembla que la informació quedaria més que explicada, sense escoltar una situació de tant mal gust, tot explicant que en el decurs del judici, l’etarra, ha insultat i amenaçat de mort i tortura al jutge?
Sentir el conjunt d’animalades que ha dit l’etarra, m’ha recordat el que algun matí he escoltat dir a Federico Jiménez-Losantos.

Avui he sentit parlar a Zapalana sobre immigració i drets humans. No us passa el mateix que a mi?
M’he quedat amb les ganes de veure la cara de Joan Laporta després de la final de la copa Catalunya. No us passa el mateix que a mi?

En referir-me a Artur Mas, sovint se’m nota que el tinc en una consideració intel•lectual deficient. I és que no s’hi ajuda gens....
Els seus contrincants polítics ho saben i hi juguen.
Va caure de quatre grapes, quan el PSOE i del PSC li van posar la trampa de voler protagonitzar l’aprovació d’un Estatut, que d’altra manera haurien criticat fins demanar-ne el NO. Ara continua quadrúpede. Ja sabeu que la maniobra de presentar Montilla, no és altra cosa que una “recargolada” estratègia electoral. El PSOE vol a les autonòmiques, el mateix nombre vots que rep a les generals, i que mai no ha aconseguit a les catalanes. La qüestió és implicar al màxim el vot del immigrant, que pel que es veu es desentén “tradicionalment” a les autonòmiques. Però, pel fet de presentar a Montilla, no n’hi ha prou. Montilla per si sòl no és ningú per arrossegar tanta gent. Cal un “tonto fàcil” que faci un discurs que mobilitzi a aquesta gran massa, amb imbecil•litats com donar per fet que els margallistes el votaran. És el mateix que “picar” als simpatitzants socialites, tot acusant-los de tenir problemes dins el partit entre el sector més catalanista i el declaradament espanyolista. Un joc de despropòsits, que no fa altra cosa que mobilitzar el vot per Montilla, al cinturó barceloní.
Imagino que els seus assessors(Madí i companyia) tampoc tenen un coeficient gaire alt, si no se’n adonen.

Va ser dia de bàsquet. I cal fer-se ressò de la diada. No va ser un partit emocionant. Va ser un partit de repassada. L’equip de Pepu Hernández i Joan Creus, va posar a la practica tot el que venia assajant des de fa setmanes, tot superant l’handicap de no poder comptar amb el seu millor efectiu, Pau Gasol.
Des del primer moment es va veure alguna cosa que donava confiança en el triomf de l’equip. L’home que substituïa Pau Gasol en el cinc incial, va fer uns primers cinc minuts inimaginables. Ni la sortida del l’ogre Schortsianitis va aturar Felipe Reyes. I quan Reyes es va carregar de faltes, Marc Gasol, va demostrar que coma mínim en defensa està més que capacitat de fer el Dusko Ivanovic, no li ha deixat fer al llarg de la temporada.
I és que, ja de sempre, els jugadors de bàsquet i tota el seu embolcall, reuneixen unes característiques que no tenen els futbolistes. Particularment, mai m’he mirat els partits de la selecció espanyola de bàsquet, amb la fredor que contemplo als futbolistes de la mateixa selecció. Acostumen a caure’m més aviat bé. Sempre he valorat el seu esforç. Es comporten com professionals. I en aquesta ocasió més que mai, han treballat sincronitzats. Cap d’aquestes floretes se m’han acudit mai en contemplar Cañizares, Hierro, Amancio, Víctor Muñoz, Joaquín, Albelda o Maceda, per posar exemples de diferents èpoques. Per contra Corbalán, Margall, Ferran Martínez, Sergio Rodríguez, o fins i tot, Juan Domingo de la Cruz, m’ha caigut més aviat bé. O encara més, durant el franquisme Buscató, Brabender, Santillana, Estrada i Rullán, per dir-ne alguns que m’apareixen a la neurona.
M’ho fan veure tot tant diferent...Possiblement és que de sempre les connexions televisives s’apuraven fins al darrer segon, que no me’n aviat adonat fins ahir que abans del partit també escolten el rotllo(mal trangol) dels himnes, tant ineludible en el cas dels partits de futbol.
Com ja indicava ahir mateix, és un equip que dona molt plaer de veure’l jugar. Fins i tot per a mi, que actualment no ressegueixo amb insistència l’esport, i no conec gaire les característiques i peculiaritats de jugadors com Cabezas, Sergio, Berni o el mateix Marc Gasol. Calderon i Sergio són una parella de bases, com no havia vist mai. La resta em sembla, que són d’aquest tipus de jugadors que mai s’amaga, ni li tremola el canell. Navarro és prodigiós, si tenim en compte el seu físic. La templança de Garbajosa em recorda aquella facilitat de JA Epi, de rebre la pilota i “cascar-se-la” en qüestió de milèssimes. Carlos Jiménez és un obrer amb galons guanyats a pols. I de la mateixa manera trobaríem virtuts a tot plegats...Possiblement també Rafa Vecina.

Us puc confessar i sense cap mena de vergonya, només desinformació, que fins avui només ha vist un partit del mundial de basquet. Va ser aquesta semifinal tant disputada entre Argentina i Espanya. Com ja havia sentit a dir, la selecció d’Espanya és un equip excepcional. Grans virtuts i recursos individuals i col•lectives. Cinc grans titulars i una banqueta excepcional. Tota la banqueta, incloent l’amic Joan Creus, sempre present en els moments claus de la nostra història del basquet. Parlant de banqueta, algú més informat que jo em pot explicar que hi fa Rafa Vecina?
Tornant al joc, la selecció espanyola està formada de components amb infinitat de recursos. Argentina també em va semblar un equip excepcional. Tenen un potencial físic admirable i un joc de contacte que frega la il•legalitat. Penso que si l’equip de Pepu Hernández i Joan Creus jugués en defensa com Argentina (de fet no té físic per fer-ho) l’equip rival difícilment passaria de 45 punts.
Una vegada a la final, cert pessimisme envolta l’enfrontament. La lesió del gran dels Gasol ho fa un pèl difícil. No he vist jugar a Grècia, però diuen que te un pivot, que pot provocar molt desgast d’energies a Felipe Reyes. Ela canells de Navarro, Garbajosa, S.Rodréiguez, Calderon i fin i tot Rudy i Mumbrú, han de complementar el treball de sota els taulers de Reyes, Jiménez i el mateix Garbajosa. A veure Fotsis, Papalukas, Diamantidis...Només faltaria Sigalas.

Com ja vaig anunciar, avui seria dia de parlar de la meva aproximació física a la festa (Major) i de la celebració del concurs de bacallà i peix blau.
Abans que res, voldria fer una rectificació. No és que m’equivoqués, però si és cert que en el decurs en que s’ escrivia i es publicava l’anterior article és va produir un canvi. Us deia que el President de la Societat Gastronòmica Penya Calipo, feia ostentació ser blanc. Doncs resulta que en aquelles hores un grup de dones li va fer veure la llum (no sé ben bé com va anar la cosa) i el van convertir en blau. Una bona decisió.
La festa es viu amb alegria i perquè no dir-ho amb cert estrès. I quan dic estrès em refereixo a la situació física i psíquica que viuen aquell ciutadans que volen estar a totes hores a tot arreu. La festa només ha començat i n’hi ha que foten més mala cara que abans de començar les vacances.
Com en tota mena de celebracions, quan hi arribes, abans que res t’hi trobes un seguit de coneguts que feia dies, mesos o anys que ni veies. Normalment gent que ten ganes de veure, retrobar-t’hi i parlar. També es dona el casa de gent que no havies vist mai, els reconeixes i procures no topar-hi. És el cas d’aquesta colla de inadaptats anomenada Ciutadans de Catalunya, que van pels pobles buscant adeptes i fer llistes municipals.
De polítics, també n’hi havia de més decents, com els futurs candidats a l’alcaldia Granollers prou coneguts per tots. I més, Joan Puigcercós amb mocador blau (serà perquè no es digui que quasi tota ERC de Granollers és blanca. Potser ara diran que els Carotistes són blancs i els Puigcercosins blaus). Ja sabeu que Puigcercós és dels polítics que acostumen a sortir més ben parats a aquesta web, sobretot quan es refereix a temes immigratoris.
Deixeu-me explicar també, que entre els “noutrobats”, el que em va fer més il•lusió veure-hi i parlar-hi, va ser Eudald Balcells (quants anys...), el qual em va assegurar que es convertiria en lector d’aquesta web, al temps que m’anunciava que si volia seguir-li la pista, ell és a www.eudaldbalcells.cat , buscaré.
Capítol a part, va ser Fermí Puig. Al qual no feia tant que havia tingut oportunitat de parlar. La trobada va estar lògicament fugaç. Ell formava part del jurat i ja i els meus amics hi concursàvem. Amb ell i altres membres del jurat i organitzadors de l’esdeveniment, amb qui tinc amistat (gairebé tots), vaig procurar no acostar-m’hi, no fos que se sospités d’alguna mena de tràfic de influències de la penya calipo. Em va semblar excel•lent, que el concurs segueixi un sistema d’anonimat, que garanteix que el plats només són un número i que les receptes només siguin per si algun dia es vol fer un llibre, ja que els reconeguts paladars del jurat no necessiten que se’ls expliqui de què va la cosa.
Els concursants també varem tenir l’oportunitat de tastar-ho tot. Llàstima de la gasiveria en el vi. I us puc dir que la qualitat dels plats era molt alta. Per gaudir-ne, sobretot asseguts en una bona taula, si haguéssim pogut fer-ho. També us diré que amb molt encert, el jurat va decidir que el millor bacallà era el que va fer l’amic i recentment incorporat a Ca’n Calipo, Xavi Sòria. Era fet amb ceps de temporada i ho mereixia de llarg. En el tema del peix blau, penso que el jurat no va estar tant encertat, ja que els seitons amb raïm escalivat del nostre president mereixien el triomf. Era el plat més refrescant i de gust contrastat, de la tarda gastronòmica. En poques paraules, el que entrava millor i mostrava més enginy. Va ser tercer. Un primer i un tercer, no va estar un mal resultat pels calipos. Llàstima que els meu plat no arribés al nivell concursal, ja que la classificació per equips (com si fos ciclisme) hauria estat d’escàndol.
Parlant d’equip, els calipo varem trobar a faltar l’escalf de la resta de l’equip, ja que alguns altres membres havien anunciat la seva presència, i només Campdelacreu va ser-hi present. A veure si per una altra edició hi ha relleu, ja que el mateix Xavi Sòria, passa per mèrits propis a membre honorífic del jurat.
De tota manera, com diu Carretero, la cosa mereix un calipo-degustació dels premiats i serà moment de celebracions.

Festa Grossa

Torno a escriure avui de festes majors, aprofitant l’avinantesa de la Festa Major de Granollers, que com tantes d’altres li toca superar l’handicap de coincidir amb les vacances i les estades fora de casa dels seus ciutadans.
Un amic que és dels “blancs” i que a la vegada presideix la Societat Gastronòmica Penya Calipo, m’anima cada anys a participar de la festa, tot i enganxar-me uns quants quilòmetres lluny. I en especial m’anima a concursar a l’esdeveniment que més ens pot motivar als golafres de mena. El fet que sigui un concurs que no organitzen els blancs i que el que m’ho suggereix és blanc, li dona més morbositat a la convidada. I encara m’anima més dient-me que cada any guanya una cosineta meva.
És per això i amb la mateixa motivació que ell, que m’hi presento. Per suposar no és per guanyar. I quin és el motiu? Doncs com diu ell, participar i submergir-nos en companyia d’altres cuiners casolans, en aquesta mena de juguesca que ens dona l’oportunitat de tastar els altres plats fets amb el mateix “carinyu” que els nostres.
Menjar, cuinar i anar en bicicleta, són tres de les diferents activitats que durant les vacances incremento en temps de dedicació, en comparació a la resta de l’any. És per això, que participar en el concurs de peix blau i bacallà, suposo que se’ns dona més be que estirar corda, per posar un exemple. Demà us explicaré si la cosa ha estat tant interessant com m’explica el,meu amic.
A l’hora d’escollir uns ingredients o una recepta,m’he inclinat per la que té més acceptació en el meu entorn. I més en concret, m’he decidit pels ingredients. I és que amb els mateixos ingredients poden sortir diferents plats. I aquí m’he aturat. Un plat, dues receptes i els mateixos ingredients. És això:

Marlin i Nemo, dos blaus marinats

M’he inclinat per aquest títol mig extravagant, tot anomenant dos peixos que li encanten al meu fill. Desconec si el peix pallasso és de carn blava o no.

Es tracta de dos plats fets amb els mateixos ingredients, i amb alguna diferència en el procés d’elaboració i en la presentació. Dos plats diferents que poden ser complementaris.
La base és el peix blau marinat. Personalment, sempre, el que més bon resultat m’ha donat és la melva, un blau de mida mitjana, entre el barat i el bonítol. Al mar no l’he vist mai, però al mercat sembla un barat de mida gran. La pell és assemblant i el color de la carn també, però més rogenc. En no ser una espècie de peix dels més comercials a Catalunya, no sempre el trobem al mercat. Avui celebro que n’he trobat.
Amb un parell de melves d’uns 300 grams, n’hi ha de sobra per fer unes bones racions d’aquests plats.
La resta de ingredients són: Sal gruixuda, mig quilo de tomàquets(m’agrada fer servir els pera o els de farcir, segons mercat), oli verge d’oliva, oli acidesa 0’4 d’oliva, all, pebre negre, julivert, molla de pa i 2 ous durs. Poca cosa *.

Retirant el cap i la cua, lliurarem els peixos de pell i espina, de manera que en quedin els dos costats (digueu-ne filets o lloms...). Els enterrarem (per sota i per sobre) recoberts de sal gruixuda, unes dues hores. Si feu el plat amb peces més grans com ara la tonyina (també dona bon resultat), talleu-la a trossos d’uns tres centímetres de gruix, i l’enterreu igualment. Si us sembla que el tall és massa gruixut la deixeu marinar més estona, i si és més estret al contrari.

Aquest primer procés serveix per les dues receptes. Mentre passen les dues hores podem fer la resta.

Per la recepta que ocupa l’entorn del plat, cal ratllar el tomàquet per la dent grossa del ratllador. Salar-lo i deixar-lo reposar a la nevera, per tal que elimini aigua.
Aixafarem un all al morter i hi deixarem uns 50 cl d’oli 0’4 que es vagi perfumant.
Passada l’estona del marinat, espolsarem la sal enganxada al peix i la que no salti espolsant l’eliminem sota el raig de l’aixeta. Comprovarem que el color i textura del peix ha canviat. La deixem uns minuts en un escorredor perquè elimini tota l’aigua. Tallem a trossets petits el julivert.
Tallem el peix a làmines en la direcció que ens sigui més fàcil. Les làmines no han de ser fines com si es tractés d’un carpaccio. Les farem entre 2 i 3 mm. La part més difícil de tallar, normalment la de la cua, la farem a daus irregulars, per a la recepta del centre del plat.
Tornem al peix tallat a làmines. El suquem tall a tall, per l’oli perfumat en all, i el pebrem
El tomàquet ratllat, l’escorrerem al colador xinès, per eliminar tanta aigua com podem. Una vegada escorregut l’amanim amb l’oli verge i una mica de l’oli perfumat. Disposem el tomàquet al fons del plat. Disposem les làmines de peix sobre el tomàquet com si enrajoléssim. Finalment, decorem per sobre amb el julivert esmicolat.

Fins aquí hem fet servir tots els ingredients, tret de l’ou i la molla de pa. Tots dos són els únics ingredients diferents de la recepta del centre del plat. Per aquesta recepta amb el tomàquet (sense pell, ni llavors), l’oli verge, la molla de pa, un allet, sal i pebre, farem un salmorejo. De receptes de salmorejo en podeu trobar moltes en llibres de cuina i internet. Per aquet plat, el faig amb aquests ingredients, a proporcions lògiques. La podeu veure a www.penyacalipo.com a l’apartat pic-nic.

Disposarem al fons del plat el salmorejo. A sobre farem una barreja amb els daus de peix marinat repassats amb pebre, dauets fets amb la clara de l’ou dur i el julivert esmicolat. Amanirem la barreja amb un raig d’oli verge per sobre.

Per acompanyar, millor que el “pa convencional”, funcionen les torradetes que es venen envasades.

Que aprofiti i gaudiu-ne com vulgueu, si bé a mi m’agrada començar per la part més suau, que és la disposada a l’entorn del plat i acabar per la del centre.

La durada d’execució del plat és de poc més de dues hores.

*Al plat apreciareu que hi ha un altre element. Un separador entre les dues receptes. Un separador, comestible si es vol, fet amb patata bullida, julivert i el rovell de l’ou dur aixafats.