Tant acostumats com estem a les benvingudes que els aficionats a l’esport donen als seus ídols quan tornen a casa després d’una victòria, m’ha sobtat i m’ha agradat de manera especial veure la tornada a port del vaixell canari Francisco i Catalina, que fa unes setmanes va tenir una heroica actuació en el rescat d’uns immigrants a la deriva en aigües malteses.
Sense cap mena de dubte, els tripulants del vaixell es mereixen això i molt més. I encara més tractant-se d’un vaixell canari, on el costum per l’allau d’immigrants els podria haver convertit en personatges impermeables a qualsevol sentiment humanitari. Impressionant!

Fa un any, la sotragada que patia el sud dels Estats Units amb el pas del Katrina, em feia escriure tot sorprès al voltant de la imprevisió d’una administració tant poderosa, davant una situació d’emergència. Encara no m’ho explico. O es fan servir els diners per embutxacar la gent del poder o no ho entenc. Hi ara encara ho entenc menys. Els mitjans informatius, assenyalen en el moment de parlar del trist aniversari, que hi ha serveis que encara no s’han restablert alguns serveis tant bàsics com l’aigua o l’electricitat en algun dels punts malmesos. Acollona.

Sempre m’ha semblat indiferent que a Barcelona tinguessin un alcalde més o menys preparat, intel•ligent o bona persona. Més aviat me’n he encardat.
El que més de prop em pot ens toca és, que el personatge més o menys competent, sigui ministre.
Com ministre, si que ens pot afectar més o menys, qui sigui l’escollit. De tota manera, no sempre un incompetent ha tingut un mal pas pel seu ministeri, ja que si està envoltat d’un bon equip i es deixa influenciar, no té perquè passar a la història com un inútil.
A qui si li ha anat be lo de col•locar a Clos en un ministeri, és al seu partit. A can PSC no sabien com donar popularitat al pròxim candidat a l’alcaldia. L’hereu, Jordi Hereu, sempre m’ha semblat una espècie de Jordi Sánchez a plats bruts (en Lópes). A l’oposició, no li deu haver agradat massa la manera de presentar el nou candidat. L’embranzida és enorme, i segons presumeix Xavier Trias, ja fa mesos, en les seves enquestes superava amb diferència a Joan Clos. Ell que preconitza el canvi, ara li surt el recanvi.

Maragall continua manant, en la seva reduïda parcel•la de poder, la que li deixa el nou Estatut i la seva situació dins el PSC. Continua però lluitant, en companyia de la vella guàrdia catalana del partit li ha passat una patata calaenta a Pepe, a Pepe Montilla.
En una maniobra molt ben rumiada, en tots els sentits, ha compromès al seu successor al temps que ha volgut donar una embranzida nacionalista a la seva candidatura tot demanant-li que aconsegueixi el que no han pogut fer, ni ell ni els seus companys, en vint i tants anys. Ressuscitar aquell grup parlamentari català al Congrés dels diputats de Madrid que diferenciava clarament el que eren el PSC i el PSOE.
D’una banda li encarrega una feina difícil, una patata molt calenta, que els ha escaldat durant molta anys. Per altra li ofereix la gran oportunitat de demostrar a l’electorat que la seva candidatura no porta implícita aquella pàtina psoecialista que se li suposa.

L’expressió utilitzada per descriure la desfeta culer a la final de l’altra dia, no em sembla del tot encertada. A banda de considerar que el sou dels futbolistes ha de portar inclòs, sense plus de dedicació la superació del seu estat anímic, sobretot quan són al damunt d’un núvol, tots plegats ja han passat per circumstàncies esportives i personals, on ja han experimentat que tot el que puja, baixa.
Sense anar més lluny, d’hòsties n’han rebut tots i alguns no fa tant temps. No recordeu Ronaldinho i els seus companys de la canarinha, rebent crítiques i humiliacions del món futbolístic, aquest mateix estiu. Els seus companys que, en un passat no tant llunyà, van estar sota les ordres de Rexach i Serra Ferrer, rebien humiliacions continuament. Valdés en el seu incipient atac de rebequeria infantil va ser vilipendiat per Van Gaal. Eto’o a la Copa Africana va tocar de peus a terra. Giuly na va ser ni convocat pel mundial. A Messi el va depreciar no fent-lo jugar. Gudjonsen a Can Chelsea va ser humiliat pels culers. Thuram i Zambrotta han baixat a segona en un obrir i tancar d’ulls. I així podríem explicar moltes més anècdotes, sense necessitat de referir-nos a Saviola o Van Bommel.
Per contra el sofert afeccionat, a còpia i imatge, del seu flamant i invencible President, semblava estar permanentment enfilat en un núvol. Possiblement, i en un grau inferior que el seu Presi-prepotent, mereixia una petita humiliació i retrobar aquell rol de patidors que han envoltat de sempre la història del seu club.
Per contra a Laporta, encara el situo molt lluny del grau de humiliació que trobarà. La desqüalificació del seu club per alinear jugadors que reglamentàriament no podian jugar l’anterior super-copa, podria ser un primer pas per començar a ubicar-lo en el món dels mortals.

En mig de diverses competicions esportives que s’estan celebrant o que són a punt de començar, la decisió presa per entesos científics de fer perdre a Plutó l’entitat de Planeta, se m’acudeix que és una situació similar a la d’un club que perd categoria. Una degradació, que en aquest cas però, no sé a qui pot deprimir.
El més segur, és que tot plegat respongui a un rampell de comunitat científica. Farta de no pintar res o de pintar molt poc, i coneixent la manca de notícies al període estiuenc, han decidit prendre protagonisme en plenes vacances. Ho fan cada any pronosticant canvis climàtics, creixements del nivell del mar o rècords de tifons i huracans. Possiblement, el poder polític mundial no els te cap consideració, i necessiten d’aquests rampells per no sentir-se a segona.

No hi ha “marronàs” que sorgeixi que no hauria estat més ven encaixat si tinguéssim un Estatut mínimament útil. Els que es va oposar a la “merdeta” que tenim, aprofiten qualsevol circumstància per reivindicar que amb l’Estatut que va aprovar el Parlament fa gairebé un any, tot això no passaria. La resat dissimulen.
Arran de l’arribada de l’allau de immigrants d’aquests dies, he tornat a sentir la reacció dels polítics. Bla, bla , bla. Entre elles he escoltat la de Joan Puigcercós, i he recordat que en la seva defensa al Congreso de diputados,de l’Estatut ambiciós que s’havia aprovat al parlament català, en la qual va estar especialment brillant en matèria de immigració. Un tema que en el moment del discurs semblava totalment superflu i que no tenia res a veure amb el que a “las Españas” pensaven escoltar en boca dels polítics catalans.

Que si les temperatures són altes, que si hem descobert nous planetes, que si el nivell de l’aigua pujarà set metres, que si hi ha molta gent que no pot passar les vacances a Honolulú, que si hi ha molts turistes....Són temes recurrents per omplir pàgines la diaris. Avui m’ocuparé dels turistes. Però no dels rossets, gamba tant fàcils de idenetificar. Fàcils de reconèixer, també, són l’avinguda d’Africans que han aparcat a Barcelona, via aeroport de Prat, sense avisar a ningú.
El fet que avisin o no, possiblement no serà la desgràcia més gran d’aquests pobres immigrants que han aparcat a Barcelona. El peculiar anonimat amb el que s’han presentat o amb el que els han desembarcat, possiblement els convertirà en privilegiats entre els seus col•legues, ja que ningú la circumstància de víctimes ocasionals el pot lliurar d’ésser repatriats o de complir les nombroses obligacions i permisos inevitables propis dels altres immigrants.
Amb una mica de sort, després d’aquest mal tràngol, obtenen els papers de residència amb més facilitat que els altres. Un cop baix, pels que posen traves a l’arribada dels nouvinguts, i que per desgràcia són majoria dins els cossos policials.

Després de la ressaca del mundial i d’això que en diuen futbol veraniego, per no dir-ne futbol infumable o alguna cosa així. Comença la competició seriosa després del simulacre de la super-copa, una competició on pel que es veu es permès saltar-se el reglament, i adulterar la competició. I diuen del ciclisme i l’atletisme....
Però, el cert és que tot s’oblida amb rapidesa. Per costum involuntari esborrem el que no ens agrada. L’altra dia mateix un amic em parlava de mundial d’Alemania,i jo encara estva penjat del 74’. Si! Per mi el mundial d’alemanya és un esdeveniment esportiu que m’evoca aquests noms enetre molts d’altres: Maier, Beckembauer, Müller, Hoenes, Vogts, Rensenbrink, Rep, Nesquens, Cruijf, Gadocha, Lato, Deyna, Tomazewzki, Pereira, Rivelino, Houseman, Brindisi, Carnevalli, Sparwaser, Caszely, Rivera, Fachetti, Maric, Katalinsky, Djazic, Espàrrago, Montero Castillo, Edstroem, Hellstrom...

Ahir us parlava del programa de tv de les bromes, del qual em declaro admirador. I us diré més, del conjunt de bromes que omple el programa, tinc especial predilecció per aquelles que tenen els cossos policials de protagonistes. Alguns actuen contra els vianants, altres multen als conductors en plens via pública. No sé si la cosa tindrà relació amb l’èxit d’aquest programa, però s’ha publicat la notícia que els mossos d’esquadra de transit porten des d’ara instal•lades al cotxe, dues càmeres que ho graven tot.
A partir d’ara, doncs, no serà gens agosarat preguntar als mossos quan ens aTURin, si es tracta d’una broma telvisiva i demanar-los quin dia sortirà per la televisió.

L’estiu passat, em declarava sense dissimular, seguidor del programa Just for a laughs, el de les bromes de cada vespre a tv-3. Era la típica innocentada rumiada pels nens més entremaliats del barri posada en escena televisiva. Se’n ha fet molts de programes de bromes d’aquest tipus, però aquest tenia la virtut de fer gràcia, i molta, sense l’ús de la paraula, i de ser breus. Tant breus, que en qüestió de vint minuts en podies veure cinc o sis, i que permetia als programadors de televisió reeditar-los de la durada que convenia. El resultat va estar una elevada audiència.
Aquest estiu, el “patxanguero” karaoke, ha esdevingut un altra èxit a la mateixa hora que el programa de les bromes. El Cantamania es fa a l’hora adequada, és àgil, també agrada als espectadors de totes les edats i en la programació d’una televisió publica compleix la missió participativa. M’estic referint a l’espai diari, perquè la gala de cada dijous ja és una altra cosa.
Es tracta de programes, que sense arrencar de grans idees, ni de grans pressupostos, esdevenen èxits partint d’un perfil intel•lectual, més aviat baix.

Els darrers dies he llegit alguns comentaris al voltant de la necessitat d'acotar espais a les platges, per a les banyistes que practiquen top-less.
Fa molt. Anys. Molt de temps sense anar a la platja a banyar-me. Només hi he anat per obliagacions professionals, o a pescar(peix). Entre tot el que he pogut veure, us puc assegurar que no he notat res de nou. Imatges més i menys espectaculars, estèticament parlant. Res que pugui impulsar una campanya en contra de les llibertats dels banyistes. No crec que la ofensiva pudorosa, tingui res a veure amb la recent visita de Beneton 16. Tot i coincidir en el temps.
D' Èpoques en que he freqüentat els banys marins, recordo el mal rotllo que em dona, i em donava, que existissin platges nudistes i platges tèxtils. Ni m'agrada que en unes sigui obligat anar nu, ni a les altres cobert amb més o menys centímetres de tela. Sóc partidari que cadascú faci, en aquesta matèria, el que vulgui. No es tracta ni d'espolsar-se la sorra al damunt del veí, ni d'esquitxar-los des de les onades, ni de clavar-los la ombrel•la al damunt. Tampoc de recolzar la cigala o la mamella a l'espatlla del que tens al davant. Comportaments lògics i educats sense molestar als demés. I els que es molestin per veure un tros de carn més o menys, que es quedin a casa. Només faltaria que els lletjos, els grassos i els prims, no poguéssim anar a la platja, perquè el nostre aspecte no agrada als demés.
Particularment, a mi també m'agrada fixar-me especialment en el que m'alegra la vista. Però, això no vol dir que la resta em molestin fins el punt d'eliminar-los.
Sincerament, el top-less dels homes tampoc m'ha apassionat mai, i no per això he promogut cap campanya en contra.
Fins i tot, com espectadors (dieu-ne "vouyeurs") em sembla que ens hauria d'agradar menys que un top-less o un nu integral, els espectacles que ofereixen els i les que porten un banyador, un bikini, o un tanga de talla equivocada. Un bronzejat gamba, marca de sostenidors o un cordill de tampó oscil•lant. I sobretot, una taca d'oli a primera línia, una dia de meduses o una moto d'aigua rondant al voltant dels nostres colls flotants. Situacions sempre molt més molestes que qualsevol “visió mamellària”.
Pels que sou del meu parer, millor allunyar-se dels punts massificats, per evitar que ningú es molesti per allò que feu sense voler, i que podria molest ar a algú. Del nostre entorn més proper(Baix Empordà), recordo l'espai de costa que hi ha entre Punta Castell i Cap de Roig, en front a les Illes Formigues, i que es denomina Cala Estreta, com un indret on la gent fa el que vol sense pretensions de molestar. Com en altres casos similars, es tracta d'un lloc bonic on cal caminar una estona per arribar-hi. Fins i tot he sentit a dir que darrerament cal caminar(o ajudar-se amb una bicicleta) força estona més per arribar-hi.
Per acabar, si algú aconsegueix que s'acoti un espai per a determinades banyistes, tal com he indicat al principi, que m'hi reservin un raconet....

Sospitós

Amb el tema de l’alineació il•legal de Xavi i Puyol, es ve a demostrar de nou que Laporta te el costum de passar-se la llei pel folre dels calçotets.I diu que és advocat?
Amb la seva actitud posa en la història de l’esport, el FCBarcelona, només un graó més amunt que Ben Jonshon, Roberto Heras, Floid Landis i a la mateixa alçada del més que sospitós Lance Armstrong i del tarannà del Reial Madrid durant el franquisme, sempre al rondant trampes i il•legalitats que afavoreixen la seva gestió i continuïtat.

Tornem-hi. No hi ha hagut prou incendis. Ni atacs jueus. Ni emigrants ofegats. Ni rècords de calor. Falten notícies. El recurrent tema del canvi climàtic, no trigarà aparèixer a la pàgines del diaris. Avui, la denominació del nous planetes al sistema solar ha estat tota una primícia. Aviat consideraran planeta qualsevol pilota en moviment al llarg de més de dues hores. Si no posen fi a les pròrrogues i a les tandes de penals , cada estiu en mig dels camps de futbol on s’hi celebren els “interessantíssims” tornejos de futbol, hi seguiran apareixent nous planetes.
Es poc seriós, gran collonada, que es defineixi de nou el què és un planeta, per tal d’anar incorporant a la llista tot allò fins ara consideraven asteroides, satèl•lits, globus sonda, globus, pilotes i balins. Estaria bé, que per passar l’estona únicament, algú se li acudís que es compleixin totes les definicions tal com raja. Estaria be anomenar nació totes aquelles regions del planeta que compleixin la definició etimològica, Estaria bé.

Periòdicament us vaig sincerant les sensacions que tinc, i les situacions que empíricament em fan valorar les conseqüències de l’aprovació del nou Estatut de Catalunya. Sempre, sempre fins avui, us he exposat casos i sensacions que indiquen que la cosa no funciona, no evoluciona.
Ara que he tingut una sensació positiva. També us la he d’exposar, si be em sorprèn tant que li he buscat un perquè.
He rebut un sms, i la confirmació oral(operadora), que la companyia de telefonia mòbil, m’ofereix la possibilitat que em configurin les prestacions del meu telèfon, de manera que contesti automàticament en català, quan no puc atendre la trucada. Increíble. Inesperat. Novedós. Altament satisfactori. Que m’ho apliquin ja. Truqueu-me. Comproveu-ho. Confirmeu-m’ho.
No me’n se avenir. He arribat a la conclusió que ho han fet per no pertorbar l’activitat telefònica més íntima de José Maria Aznar. Recodeu quan ens va fer creure que s’expresava en català en la intimitat i que llegia Verdaguer.....

Com cada any quan arribem a mitjans d’Agost i si hem de fer cas del mitjans informatius centralistes, és a dir parits per barcelonanutes i instal•lats a la capital, tenim referència que a Catalunya només se celebra una Festa Major. La venen com la Festa Major més gran de les que es fan i es desfan al més d’Agost, perquè al Setembre ja hi ha, la de la Mercè. Per suposat tot a Barcelona.
I com us ho podria explicar jo, que una Festa Major de barri o barriada no te res a veure amb una major de poble, poblet o ciutat allunyada de la metròpolis? La festa de ciutat, una festa d’aquelles que no fa gaire cosa més que convidar als urbanites a mirar-se al melic i no aconsegueix en cap dels casos, l’autenticitat, la participació o el localisme de les festes de veritat.
Doncs com ja escrivia una mica més a munt, i si fem cas d’aquests mitjans in formatius centralistes, Catalunya s’atura. Costumisme, tradicions, danses, concursos, juguesques, bestiari, balls, cercaviles, corredisses, correfocs, concerts...tot queda a banda, molt a banda si no se celebra als barris que tant valoren els més snobs dels urbanites. Com podeu imaginar tot això no m’emociona. Més aviat m’emprenya com tantes altres actituds discriminatòries que el centralisme produeix, i que només perjudiquen tot allò que no és la Gran Barcelona.
Per si algú pensa que ara us donaré quatre pistes de quines són les més interessants, de les Festes majors que se celebren al nostre país, només us puc dir que gairebé totes tenen la seva gràcia. Quan dic gràcia, no és gràcia. No us donaré pistes. A internet o als mitjans de comunicació comarcals, en trobareu un mostrari.

Ja us vaig advertir en el seu dia que allò del pacte Mas-Zapatero (tot i que per l’enunciat sembla que els predominant és el primer, Mas, en realitat el más hauria de ser en minúscula en indicar que és un adverbi de quantitat, tot indicant que resultat del pacte Zapatero és qui està per sobre) que el que es va negociar va ser molt gros, i quan us dic gros em refereixo a gran i penós, submís i humiliant pels catalans .Referim-nos doncs al pacte más+Zapatero (más madera). El grau de submissió és tal, que després de donar la tabarra dues setmanes amb el tema de l’aeroport, no s’atreveix a demanar-li el traspàs de competències, tot forçant-lo amb el tema de l’aeroport mitjansant un boicot en l’aprovació dels pressupostos de l’estat. Penós, vergonyós...

Si l’actitud del govern i l’exèrcit israelià en tot els dies que està durant el conflictiu episodi al sud de Líban, no ha estat ja prou fastigosa, en el moment de l’aturada d’hostilitats la situació ha estat vergonyosa una vegada més, matxucant no només fins l’últim moment, si no més enllà del termini. Són així, són especials.....Una postura cada vegada més freqüent entre els grans homes del nostre temps. Els homes que triomfen. Homes com Joan Laporta. Producte de l’avarícia i la mala fe, es fonamenta la seva actitud. En tot moment en dona mostres. Mitjançant una recargolada actuació ha muntat unes eleccions a la seva mida. Tot a punt per seguir fent el que li dona la gana amb un magnífic pressupost, que li permet aglutinar a la vegada els tres millors porters del món d’handbol, quan a la vegada només en juga un, i a estones un altra. Renovar tot l’equip de bàsquet. Però no en té prou i ha de mortificar els seus futbolistes amb una gira per centre i nordamèrica que no li ha fet gràcia ni a Txiqui Begiristain, per dir el nom d’un home que diu si a tot.
Però com fa el que vol i manipula per on vol, ara si tot li surt mig malament en les supercopes que ha de jugar, ja té a punt l’excusa. La culpa no serà la seva gira. La culpa serà de Luis Aragonés i de tots els altres seleccionadors que convoquen jugadors del Barça.

Possiblement no estava malament del tot
Les caloroses nits d’estiu poden ser terribles. Sufocants. Enganxoses. Insomnes. Llargues de passar. Tot convida a pensar, tot allunyant-nos del son i el somni. En una d’aquestes nits m’ha tornat a venir al cap, tot l’embolic del NO a l’Estatut. I precisament a mi, que vaig ser un dels que des del primer moment, no només em va semblar una xorrada, si no que fins i tot en vaig fer befa, ara se m’ha obert la llum i considero que un vot nul ben organitzat podria haver estat una bona estratègia pels independentistes, enlloc de la facció assambleària del NO que va encapçalar ERC.
De sempre, el vot nul i el blanc, m’han semblat un vot a favor del SI, a favor dels que organitzen els referèndums i que els organitzen per guanyar-los. Però ben portat, un vot nul conduït per una campanya impecable, podria haver donat un tret indiscutiblement diferenciador de l’oposició que al redactat final de l’Estatut hi mostraven per exemple ERC i PP.
No me les dono de bon estrateg, però imagineu per un moment, que ja des d’un mes abans de la jornada electoral, haguessin aparegut als mitjans de comunicació vinyetes retallables de la mateixa mida que la papereta del vot amb la inconfusible inscripció INDEPENDÈNCIA. La mateixa papereta es podria haver enviat a domicili amb la corresponent propaganda electoral d’ERC i de totes les entitats que li donessin suport. No us sembla que el resultat hauria estat molt més alt, determinant i reeixit? Com no se li va acudir a qualsevol dels “genis” que lideren el independentisme? Ara com ara, tindríem un dada molt aproximada de quin percentatge de la població considera l’Estatut insuficient i aposta per alguna cosa més. ERC, que va patir un desgast tant gran en el referèndum, continuaria aglutinant el vot diferenciador, possiblement mantindria la quota de poder en el govern i tindria una clara visió de quin podria haver estat el seu sostre electoral.

Les paraules Miravet, Marivent i minaret, sonen igual. Ens evoquen però, coses diferents. La primera és pròpia de Catalunya, terres de l'Ebre. Ens estimem el seu paisatge i la seva gent. Ens evoca en la història recent la bona voluntat d'un President de la Generalitat que va voler consensuar el futur de Catalunya. Llàstima que Mas i Zapatero, li van donar, a soles, la volta com un mitjó.
Marivent, és un composat de mar i vent, que dona nom a un Palau de la Monarquia. Vaja, un indret usurpat al poble. Un indret on la reialesa hi passa les vacances. Millor dit, els mesos d'estiu, perquè de pencar, no penquen mai.
Minaret és l'element més elevat de les mesquites pròpies i originàris del món musulmà. Lloc de culte i oració, que en la seva forma original i clàssica, esperem que mai torni a passar més amunt de l'Ebre. Si algú en té necessitat que resi en espais condicionats i acotats com ara les zones industrials. No us agradaria que tots els theo-dependents es concentressin a l'extraradi de les nostres ciutats, en lloc condicionats per al culte? Cristians, jueus i musulmans de totes les branques, budistes, hindús, animistes i tot el que queda per enumerar, concentrats en naus. Buidar les nostres ciutats d'aquesta colla de sonats. Convertir els temples urbans en, museus, teatres, auditoris, discoteques o bars. Coses més apropiades a la gent adulta i assenyada que no vibra amb els uniformes, ni combrega amb les amenaces dels religiosos.

Algú en sap alguna cosa del piròman? Només pot ser un malalt. De característiques incendiaries i amb poc escrúpols, en conec pocs. Ha de ser un personatge pitjor que Felip Puig o Ángel Acebes, per posar un exemple prou entenedor. A veure si hi ha sort i l’atrapen.
El món però està enfeinat en localitzar els altres piròmans, els dels avions. A aquells, però, els han vist les intencions abans de posar-s’hi i sense obrir dues línies de investigació.

Dos errades. El més petit i el més gran

Ho he vist i sentit a la Televisió de Catalunya, però ho podria haver percebut per a qualsevol altra mitjà informatiu, ja que es tracta d’errors que no es la primera vegada que els detecto, ni tant sols al mateix mitjà.
El President Pasqual Maragall ens ha explicat que l’Estatut d’Autonomia de Catalalunya ja és una realitat, i ho ha fet a Sant Jaume de Frontanyà. Contràriament al que s’ha informat sobre que Sant Jaume és el poble més petit de Catalunya, cal apuntar el primer error. Ni ho és, ni és per aquest motiu que ha estat escollit per fer aquesta pantomima. Sant Jaume de Frontanyà és el municipi amb menys habitants de Catalunya. Ni és el més petit (entenc per petit l’extensió), ni el seu mèrit de pocs habitants és la de ser poble, si no municipi. A Catalunya hi ha molts pobles amb menys de la trentena d’habitants de Sant Jaume, però no són municipi, si no que formen part d’una altra municipi. Ara com ara desconec quin és el municipi més petit, però per lògica n’ha de ser un que sigui producte d’una escissió(emancipació de part del terme), o que en sigui un de molt antic que no tingui gaire extensió més enllà de les seves velles muralles medievals, com ara el “nostre Granollers” que tot anexionar-se Palou i ocupar força espai a l’altre costat del Congost, que per lògica hauria de ser Canovelles, té un dels termes més petits de Catalunya. Hostalric en deu ser un altra exemple encara més clar.
L’altra errada, o millor dit mentida, ha sortit de la boca del president Maragall, en voler-nos fer creure que l’Estatut d’Autonomia de Catalunya és la “caraba”. De la promesa que ha fet en dir que ara ja es pot fer el que es vulgui, només puc dir que li prenc la paraula. Si el futur de Catalunya queda en mans d’això que anomenen sociovergència, tot plegat quedarà en poca cosa, ja que uns i altres són prou covards per donar-nos als catalans el plaer de fer el que vulguem, i fins i tot de demanar-nos què és el que volem.

Un piròman es mou en plena llibertat per l’Alt Empordà. Esperonat per les conseqüències d’un foc accidental animat per una tramuntana persistent, hi ha algú que ha pres una maligna inspiració. Amb el vent a favor, la vegetació eixuta i tota la mala intenció del món, hi ha un boig que està jugant amb els serveis d’extinció i amb la riquesa més gran d’un país. Una riquesa de la que encara no en som conscients tots plegats. Si la sequera dels darrers anys els hi ho ha posat fàcil als piròmans, la resta de la gent, tampoc actua de la manera més intel•ligent. Tenim pagesos, que si després de segar llauressin a consciència convertirien els seus terrenys en tallafocs des del mes de Juny. Tenim fumadors que tornen a trobar espais on alliberar-se, i es posen a fumar sense prevencions en plena natura, perquè en molts locals ho tenen prohibit. Molts “domingueros”, no se’n saben estar de fotre paelles i barbacoes en mig del bosc. Hi ha línies elèctriques aèries obsoletes, i se’n volen continuar construint sense enterrar, travessant grans masses forestals. Entre tots plegats els hi ho posem molt fàcil. A veure si entre tots fem alguna cosa més que ajudar a localitzar aquests piròmans que caldria cremar-los els ous, previ judici.

Algú sen havia adonat que a l'estiu fa calor? I que en especial els mesos de Juliol i Agost, costen de passar? Us faig aquestes preguntes amb el sobreentès que tots ho sabeu. Oi que sí? De la mateixa manera que tots sabeu (fins i tot ho sap el meu gos des que el vaig acollir amb dos mesos de vida), que a l'ombra s'acostuma a fer més suportable la situació, que l'aigua fresca ajudar a fer passar la set i que remullar-se en aigua ja és l’hòstia.
Doncs els mitjans informatius, ens tenen per imbècils. I cada dia li trepitgen terreny als meteoròlegs. Poca cosa tenen que dir davant la monotonia dels anticiclons, que a més els prenen protagonisme pregonen a tota hora la calor que fa. I que els toca fer al meteoròlegs, per omplir el seu espai? Recordar-nos cada dia quins són els rècords assolits en temperatures. Ens ratifiquen cada dia si a aquella comarca, o la del costat, estan passat l'estiu més calent de la història o el Juliol amb "temperatura de xafogor" més extrema.
En general, un seguit "d'exclusives", que no les trobo ni interessants, ni són desconegudes, ni sobretot fresques.

Sencera, per primer cop

Com reunia molts al•licients, avui he decidit veure sencera la cursa de campionat del món de Fórmula 1. Els favorits, sancionats per la seva “txuleria” innata, sortien des de molt endarrere, plovia, el pilot “català” sortia molt endavant...Tot plegat la feia una cursa atractiva, molt diferent d’altres que he començat a veure en altres ocasions i les he deixat de veure, per considerar-les avorrides. De seguida està clar qui guanyarà. En generalment em fot de mala llet que no hi hagi alternatives i que tot depengui dels litres de benzina que porten al dipòsit, i de la rapidesa amb que reposin el líquid, tot plegat sense massa risc.
Avui els favorits havien de demostrar que tenen certes habilitats, i ho han demostrat remuntant posicions des de la primera volta. La pluja obligava a fer determinats càlculs relacionats amb els neumàtics, i ha estat interessant veure que els pilots que millor han llegit la situació atmosfèrica han quedat al davant. I per acabar els pilots “txuletes”, també han fet demostració del seu tarannà. Shumacker no ha volgut acceptar que un “suplent” com De la Rosa els pogués avançar. L’avarícia l’ha portat a unes maniobres il•legals per no perdre un punt, i ha acabat perdent-ne vuit. Alonso no ha sabut acceptar un error dels seus mecànics i s’ha mostrat de nou un mal perdedor, com Briatore que ha marxat del circuït abans d’hora decepcionat i si s’hagués quedat hauria pogut celebrar que Ferrari tampoc ha fet gran cosa. Raikonen, desconec si es gaire “txuleta”, però s’ha passat tres pobles adelantant un cotxe pel damunt.
L’error dels mecànics de Renault en collar malament una roda, ha estat una circumstància més d’aquest esport, on en tantes ocasions les curses, s’aconsegueix guanyar gràcies a la velocitat dels mecànics. En aquesta ocasió, la velocitat ha estat tanta, que el resultat ha estat còmic. No tant còmic com quan el pilot nordamericà Scott Speed (vaja nom) ha estat el primer en posar “slikcs” quan l’asfalt encara no era del tot sec i ha començat col•leccionar virolles.
Hi ha un element a comentar, que m’ha sorprès les darreres setmanes. Ara resulta que les empreses de pneumàtics són incapaces de transportar a cada circuit tants tipus de gomes com puguin necessitar. A veure, Michelin, per exemple, desconeix quin tipus d’asfalt hi ha a cada circuït del campionat? Desconeix també les temperatures que pot trobar a Montmeló el mes de maig, per posar un altra exemple? Que, a tot arreu, a vegades hi plou? Doncs perquè collons, ara que diuen que els pneumàtics marquen les diferències, són incapaços de tenir a punt les gomes més adequades....
M’oblidava de felicitar el pilot de Cardedeu, que com deia la seva dona, en un to molt “piju”, “nenas mirad a papà en el pòdium”. Ha quedat segon, felicitats. Ja fa temps que dona mostres de ser un gran pilot.

Us deu semblar extrany, als aficionats al ciclisme, que trigui tant en prionunciar-me alvoltant del positiu de Floyd Landis, al Tour de França. Esperava la contra-anàlisi per no escriure en fals.

Abans que res, i amb ironia, us he de confessar que a mi, sempre m'ha semblat que per fer el que va aconseguir Landis a l'etapa de Morzine, cal posar-hi molts collons. No seria doncs estrany que la testosterona, li sortís aquell dia per les orelles.

Més seriosament, és possible que els medicaments que ingereix per costum Landis, per solucionar les seves dolències al maluc esquerra li puguin aportar un excés de diferents productes considerats dopants.

Com ja vaig dir en el seu dia, cada ciclista se sap les seves coses, i pren el que necessita per recuperar-se. Caldria, que a banda de saber-ho ells, ho sabés l'equip mèdic que hauria de controlar 365 dies a l'any, aquesta gran empresa que es diu ciclisme professional. Un extens equip mèdic hauria de visitar diàriament els ciclistes que estan en plena competició, per tal que per prescripció mèdica, puguin prendre el que necessiten per afrontar amb salud les pallisses que suporten cada dia.

Mentre tant, el Tous encara no ha decidit que fa amb Landis. Hi ha alguns rumors al voltant de deixar vacant la primera posició. Això si que seria una injustícia i una menyspreu als esportistes.

Ens ho informava el 9 nou la setmana passada. A la Íngrid i als seus pares, no els tornaran a emprenyar més. Cap ordre o resolució tornarà Obligar a la Íngrid marxar de casa en un cotxe policial per complir obligacions dictades per un jutge que passi de tot. Un jutge que tracti les persones com a mercaderies o com un porro que passa de boca en boca, de manera harmoniosa. Sortosament la història s’ha acabat bé. Felicitats a tots.

Sabíeu que els centenars de treballadors en jornada de vaga, que van paralitzar l'aeroport del Prat el cap de setmana no cobraran fins els dia que es jubilin, tants diners com ha suposat per l'economia del sector turístic, l'estrip de dues jornades de vaga? No seria moment de fer un replantejament? Un sou una mica més alt i més just posaria les coses en el seu lloc. Els operaris hi guanyarien. El usari també. I el sector empresarial se'n ha d'adonar que també. Les coses se solucionen així, ni a garrotades, ni escanyant el personal.

Ja he escrit altres vegades sobre el tractament que cal fer a la memòria històrica referent a tot el que va passar a la Guerra Civil, postguerra, franquisme i transició, i el Valle de los Caídos en concret. Una vegada més, el tebi Zapatero es queda curt, i en van unes quantes....

Si el Valle de los Caídos ha de ser alguna cosa, és un referent històric vergonyós d’aquest país. I ha de prendre un rol de referent turístic macabre, com ho són els camps de concentració (amb els crematoris inclosos) a l’Alemanya d’avui en dia. Un mal exemple de com es van comportar determinades persones amb poder, i sense cap sentit de la democràcia, la justícia i de racionalitat. Un referent vergonyant. De la mateixa manera que Atapuerca esdevindrà un atractiu turístic, on després del estudis pertinents, rebrem informació de com era l’home primitiu, al Valle de los Caídos podríem tenir referències de com eren alguns homes del segle XX, no exempts de salvatgisme.

Gent humil i enganyada va costruir esclavitzada aquest monument. A pocs quilòmetres, a l’Escorial hi és enterrada la reialesa. Conservant l’atractiu dels diferents estils arquitectònics, en el futur, la normalitat republicana, hauria de tipificar-los en categoria igualitària de cementiris.