Diu que la banda del tricorni, torna a voltar per aquí. Diuen que és a fi de be. Jo només vull saber-ne detalls. Tinc algun amic que està en època de mudança i pateixo especialment per si els aturen a la carretera, amb el monovolum carregat.

Els podem parlar en català? En confondran per romanesos? Segurament per polonesos. Millor no fer broma, recordeu els recents casos a Almeria.

Calotriton Arnoldi

A finals de 2005 us parlava amb certa excitació i satisfacció de la descoberta que les biòlegs Amat i Carranza, havien fet al Parca Natural del Montseny, de l’única especie verteblada actual endèmica de Catalunya, el tritó del Montseny. No és altra cosa que l’evolució del tritó pririnenc en un alta indret. És a la vegada l’única especie de urodel endèmica a tota la península. Tota una troballa.
Avui he tingut el plaer de veure bellugar-se en el seu ambient. Petits rierols del més vallesà dels Montsenys, on comparteix vida amb salamandres, granotes roges i altres amfibis, a banda de invertebrats. Més enllà del guarà català, si haguéssim de buscar un vertebrat propi del nostre entorn (de la República de Montnegre i Montseny, sobretot) és aquest tritó que, comprovat de manera científica, si que atresora un fet diferencial.
Per aquells que en el seu moment. Moment d’eforia post-estatutària (de l’estatut de Setembre de 2005) van voler anomenar-lo mascota del nou Estatut, només puc dir que de manera discutible mereixeria tal honor. Evidentment la mascota del pacte Mas-Zapatero, no és ni tant sol el toro. Com a molt el torero.

Dos anys de sequera, dos anys sense blat...Mengem pa. Gràcies russos.

El darrer cas escandalós del món del ciclisme, em deixa molt indiferent. Mai he dubtat que dins els ciclisme professional hi ha amagat un grup de mafiosos, que coincideix amb la identitat dels seus màxims dirigents. A la resta dels esports també passa que els màxim dirigents coincideixen amb el perfil: Imbècil amb peles.
El paper que estan jugant els mitjans de comunicació en tot plegat, tant la generalista com l’esportiva, és denigrant. Només es parla d’aquest bonic esport, on els seus practicants exploten el seu físic fins l’extenuació, quan apareixen problemes de dòping. El ciclisme només és protagonista, a la nostra premsa, quan apareix uns figura irrepetible del nivell de Miguel Indurain(que, alguna cosa prendria per superar els episodis d’alèrgia primaveral) o quan es tracta d’acusar als esportistes de “drogoaddictes”, sense esbrinar si les substàncies que es poden arribar a prendre se les prenen perquè volen o perquè els obliguen.
A més, dels paper dels mitjans de comunicació, em molesta que quan els afectat han estat futbolistes no se li dona la mateixa importància. Hi ha un exemple molt assemblant al que ara esquitxa al ciclisme, que va protagonitzar un atleta ara fa molts anys, i que en el seu dia aixecar l’admiració d’esportistes i científics. Va ser en uns Jocs Olímpics, diria que els de Munich 72. El fondista findlandès Lase Viren, va fer gran part de la seva preparació olímpica a les altures africanes (no em feu dir si l’Atles, Kènia o Kili). Va emmagatzemar sang oxigenada i se la va subministrar en plena competició. Resultat: Medalles i l’admiració mundial. No penso que això justifiqui l’actitud fraudulenta d’alguns ciclistes. Però el cert és que les coses s’haurien de tractar amb més serietat.

Torna el debat al voltant de la reintroducció de l'Ós. Un tema que com tants d'altres, són en realitat els habitants de l'Alt Pirineu els que ho haurien de decidir.
Ja se sap que totes les veus favorables a l'ós provenen dels que defenen que un entorn, on s'hi recupera la presència d'animals que l'han ocupat des de temps immemorial, és sinònim de net, polit i ben gestionat. Una gestió correcta del medi ambient, que permet la presència dels animals que són propis d'un entorn.
Les contraries, són les que consideren que la presència del plantígrad, i la d'altres animals silvestres, està contraposada a l'activitat humana.
Tots deuen tenir les seves raons, però cap d'elles convenç del tot. Per exemple, entre els que hi estan a favor, no només opinen que la presència de l'ós està contraposada a la dels humans, si no que a més, defenen que la seva presència no fa altra cosa que potenciar els reclams turística d'un indret. Les que hi estan en contra temen patir en primera persona una suposada actitud agressiva de l'animal.
El cert és, que segons prescriuen els científics entesos, tots els animals salvatges del nostre entorn s'acostumen a regir per una actitud, més aviat esquiva davant la presència d'humans i que només els ataquen quan ells se senten amenaçats. Davant altres animals domèstics, si que està comprovat, que en un perídoe de gana, arriba a atacar-lo si se li posa fàcil. El llop i altres animals, com aus rapinyaires i fures, ho fan amb més facilitat. La major part de les queixes, provenen de ramaders d'oví i cabrum, però també està demostrat que els ramats defensats per gossos muntanya del Pirineu, o altres mastins, no són mai atacats.
Un embolic d'opinions a favor i en contra, a la que s'afegeixen la dels turistes, que també s'hi manifesten a favor o en contra per raons similars.
Amb els anys que fa, que es parla del tema, hem conegut atacts d'ossos a ramats d'ovelles i fins i tot a algun cavall i vaca. L'administració ho ha compensat com ha pogut. Dubto que cap de les accions de l'ós hagi superat els rankings de destrossa que porten implícits, en la seva relació amb el medi, la presència de motos, quads o 4x4's. Afortunadament no he tingut mai cap experiència amenaçant amb cap animal salvatge, però de preocupacions al bosc només n'he tingut quan ha sentit a prop caçadors o motos, i per alguna actitud de desconfiança d’un muntanya del Pirineu, que ha malinterpretat la meva presència. Que jo sàpiga l'activitat d'uns i altres està autoritzada i limitada, per unes lleis.
La reintroducció de l'ós, caldrà fer-la o no. Però és clar que a l'administració se li ha d'exigir que ho faci bé. Que tingui en compte els parers de tothom i que es basi en dades científiques, el que finalment resolgui.
La introducció per etapes de l'animal, acompanyada de campanyes informatives i un seguit de mesures consensuades, no hauria de ser obligatòriament polèmica. Caldria proporcionar gossos muntanya dels Pirineus a tots els ramaders, i posar en coneixement de tothom que ha de fer per evitar una ensurt davant la presència de l'ós, o d'un gos muntanya dels Pirineus recelós, que ens pugui confondre amb un enemic. Un seguit de mesures, acompanyat d'un varem d'indemnitzacions que compensin qualsevol incident imprevisible.

Diu que aquesta setman es compleixen 3 anys sense que ETA hagi comès cap
assassinat. De tota manera de morts encara n'hi ha molts. Morts de ràbia, morts
d'enveja, mort de venjança...Una colla de morts aquests del PP

Pensant en la República que ahir van parir les meves neurones, en un moment de baixa forma, me’n he adonat que a més de bonica, tindria altres virtuts. M’he penjat, en la meva debilitat per la gastronomia.

Sense sortir de la República del Montnegre i el Montseny, podríem organitzar magnífics àpats. El magnífic peix de la part costanera. La varietat de bolets, al voltant dels dos cims que donen nom a la República. Els llegums amb denominació de ganxet i floreta que es conreen al seus camps. Un estil inimitable en el tractament del producte de la matança. La caça. Els fruits. La nostre rebosteria.... Fallem una mica en el tema vinícola, mentre no creixi la denominació d’Alella. Però ja és prou destacada.

I si volguéssim anar de restaurants, a banda dels temples de tradicionals del bon menjar que trobem a les ciutats més poblades d’aquesta nova república, podríem triar, anar a gaudir d’un bon peix a peu de costa, com a Can Majó d’Arenys. Bolets sense límits a les Ginesteres d’Argentona. La cuina guardonada d’en Fabes o en Jubany. Els canelons de col al Collet de Sant Agustí. La magnífica i variada oferta dels restaurants d’Orís. La persuasiva carta de Torre Simon, de Can Torres Petit, El jardí, Ca’n Pau, Ca’n Baladia. La incomparable trobada al voltant d’una taula al Celler del bon gurmet.

Sembla mentida, que havent sopat, encara tingui empenta per gaudir dels records del paladar...

Seguint l’actualitat d’aquest dies i reflexionant sobre els aires d’alliberament i autodeterminació que es respiren als Balcans, he fet volar la imaginació. Per afinitat toponímica, he rumiat al voltant d’una tal República del Montnegre i el Montseny. Delimitada, més o menys, als dominis de les comarques del Vallès Oriental, El Maresme, La Selva i Osona, no em discutireu que del semàfor de can Baulenes, en amunt, seria realment bonica. En cas de ser així, estaria habitada per una conjunt de ciutadans amb un parell de collons. Un ciutadans, que farts de viure sota el jou de la incomprensió, pendríen la paraula per desmarcar-se. Amb uns polítics, molt més propers a les intencions de Ibarretxe, que a fer el titella pactant a canvi de no sé què.

Una vegada feta la pensada, no tindria cap problema en extendre els límits d’aquesta República uns centenar de quilòmetres, en diferents sentits, per anomenar-la Catalunya.

Aquest cap de setmana he tingut la oportunitat de parlar amb alguns amics del tema de referèndum. Algú que no te decidit el vot m’ha expressat l’angúnia que li produeix votar el mateix que el PP.

Entenc que li faci angúnia tot allò referent al PP, però els referèndums tenen aquestes coses. A mi no em sembla que perquè el vot del meu amic sigui finalment NO i el del PP també, vulgui dir que coincideixen. Per majoria d’edat i racionalitat animal, em sembla que tots tenim prous elements par saber distingir una cosa i altra.

Aquesta mateixa setmana em pogut observar com “energúmens” de tota mena s’ha comportat com vàndals, tot celebrant els èxits esportius del Barça, i no per això, considerem que tots els culers són uns vàndals pel set de coincidiren motiu de la celebració. Tot i que és evident que han sentit angúnies i incomoditats davant els fets.

A Artur Mas, no l’he vist per contra, gens angoixat davant l’anunci de Josep Piqué, indicant que tal com es prersenta el panorama, està disposat a oferir a CiU, el suport que li podria faltar per governar en el futur. Si a l’Arturo això no l’angoixa, ha d’angoixar alguna cosa al que votin NO, al referèndum?

L’alta dia el protagonista era el senyor de Cuenca i avui deixeu-me ser-ho jo.
La meva activitat esportiva matinal endiumenjada, ha estat una ruta ciclista. La he fet en solitari i molt despistat, ja que per qüestió d’atzar uns 15 quilòmetres de la meva ruta, els darrers, han coincidit amb part dels trajecte de la última etapa de la Volta ciclista a Catalunya.
Venia de Dosrius pel Collet i després de travessar Cardedeu m’he dirigit cap a Cànoves. De seguida he notat que a la carretera hi havia senyals i deslagament de mossos. Per qüestions horàries anava una estona pel davant dels professionals. En passar pel punt més alt de Cànoves, he començat a intuïr que els tenia a prop i poc abans de Corró d’Amunt un mossos motoritzat m’ha indicat que m’arrambés.
He vist passar un grup de 15 escapats. Un parell de minuts després, el gran grup. Un seguit de cotxes i una ambulància m’han fet creure que la cosa havia acbat i he seguit endavant. Uniformat amb el maillot de l’Euscaltel Euscadi (no podia ser d’altra) he seguit al meu ritme, i algún despistat m’aplaudia pensant que atraparia als professionals, sobretot en passar per la zona esportiva (petanca) de Corró. Algú m’ha preguntat si ja s’havia acabat, i li he dit que em semblava que si. En tot moment m’ha donat la impressió que els mossos anaven de “turistes” a banda de la feina que desenvolupen.
Poc abans d’arribar a Marata, un mosso motoritzat s’ha col•locat en paral•lel a mi i m’ha preguntat si participava a la cursa. A veure. Els que em coneixeu sabeu que estic de bon any i més aviat en faig dos, si em compareu amb els ciclistes professionals. Us sembla que després d’una setmana de cursa, aquest agent no ha vist centenars de culs, centenars de vegades, per entendre que no estic ni per inflar glogus. Només el pot excusar una gran dosi de desinformació i que per fi, en veure’m, li ha semblat entendre allò que no defineix, aquella frase feta i tant cèlebre en el periodisme ciclista d’ “el grueso del pelotón”.

Fa gairebé un any, us explicava en primera persona el que m'havia passat a la cua del DNI. La cua que es forma cada matí a les comissaries de policia de gent que fa o renova dni, passaport o papers per estrangers.
L'experiència viscuda fa uns dies, ha estat molt millor que la de fa un any, pel que fa al motiu que m'hi ha portat aquesta vegada. Però de tota manera he tingut temps per observar els casos d'altres persones. Deixeu-me que us en expliqui un, que li va passar a un senyor que ve fer cua al meu costat. Un cas més que evidencia, com us explicava ja fa un any, que les coses no funcionen de manera racional a les comissaries.
Es tracta d'un home simpàtic, grandet, de Tarancón (Cuenca), que anys enrere havia viscut un llarg període a Granollers i se'n havia tornat cap als seus orígens. Desinformat ell, havia anat a consultar a la comissaria més pròxima que li calia fer per renovar el seu carnet. Algú més desinformat que ell, i segurament uniformat, li havia indicat que calia fer la renovació, on li havien expedit l'anterior.
"Ni corto i perezoso", el senyor va fer cap a Granollers. Aquí, després d'una llarga i pesada cua matinal, ve entrar quan li va tocar la tanda. I li ven dir, i molt ben explicat, que per la seva edat no li calia renovar-lo. Fins i tot li han dir que le DNI posava "permanente", la qual cosa vol dir que fins que es mori no cal renovar-lo. Deixant de banda l'aspecte despistat i desinformat del senyor de Cuenca, és clar que la ineptitud d'algú de Cuenca li ha gastat una broma pesada.

Les campanyes publicitàries estan lligades a la nostra memòria més immediata, a través de grans frases, missatges de impacte i altres referències més o menys afortunades. El missatge del PSC de cara a l'Estatut "El PP usará tu no en contra de Catalunya" és prou impactant i ha ofès considerablement als del PP. No es pot negar que dispara amb bala contra el NO. Els del PP s'ho han pres molt malament. El missatge, de fet va dirigit als votants que també coincidiran amb el no i que no tenen res a veure amb el PP. La campanya és sense dubte “marrulera” i a la vegada molt enginyosa, ja que aconsegueix vincular PP i ERC, coincidint amb els esforços de Carod, i el seus, de diferenciar tant un No i l'altre NO.
És indubtable que els del PP fa molt de temps que "tenen la pell molt fina" i salten a la primera de canvi. De fet, és evident que des de sempre el PP ha utilitzat qualsevol excusa per atacar Catalunya i per tant el missatge de PSC no aporta cap novetat i pel seu enginy, a qui més hauria d'ofendre és als republicans. ERC també va començar la campanya amb un lema de gran impacte pels que sempre han lluitat per ales reivindicacions nacionals. El "diguem no" em semblava molt encertat, però la relativa coincidencia amb el del PP, el va fer inviable. L'escollit finalment pels republicans és mol confús, ja que utilitza una expresió que va fer cèlebre Jordi Pujol i que sovint utilitza Pasqual Maragall.

Tornar a Núria. El camí del NO (IV)
Després de més de quatre anys, aquests dies he fet una passejada per Núria, però el títol d’aquest article, no va per aquí. De fet, es tracta només d’una de les diferents pensades, que he tingut passejant per aquells magnífics paratges al peu del Puigmal.
Recordeu que l’any 32, en aquell llogarret, s’hi va redactar l’Estatut de Catalunya, l’anomenat Estatut de Núria? Els diputats encarregats de la seva redacció es van tancar en aquell indret, l’any després de la inauguració del cremallera. Buscaven cert aïllament i certa soledat. Lluny de càmeres, fotos i micròfons, van consensuar un text que finalment també va ser retallat, i molt, a Madrid. La gran diferència, va estar però que entre el redactat i la retallada, ningú es va escapar a Madrid a fer-se una foto i pactar, a traïció, una cosa light.
Tant de bo, s’haguessin tornat a tancar, sense mòbils i sense possibilitat de pujar al cremallera, ni per com a molt anar a fotre un soparet a “Els caçadors”.

La participació, aquesta nit, del Barça a la final de la Xampions el situa, al meu entendre, al lloc més alt de la seva història. Perquè, desenganyem-nos, lo de la final de Berna quan els pals encara eren quadrats i es jugava al futbol sense una preparació física adient, no es pot comparar. I lo de les finals de Sevilla, Atenes i Londres, el darrer amb triomf inclòs, no era altra cosa que la Copa d'Europa. Una competició, que ni de bon tros era la que comptava amb la major quantitat d'equips de primera línia europea. Una virtut i una dificultat que estava reservada, en aquells anys, a la Copa de la UEFA. La Copa d'Europa, era una mena d'aparador de figuretes, sense la intensitat ni la competència de la Copa UEFA. Lo de les Recopes, millor no barrejar-ho.

El Barça, que ja és on és, té la oportunitat per una nit de posar-se a l'altura de Real Madrid (3), Milan (2), Manchester U, Juve, Porto, Liverpool o Bayern M. Hi és a prop, ara ja és més que res, qüestió de sort.

Coincidint amb el meu reposicionament a l'hora de decidir si aniré o no a votar, i fins i tot el que votaré al referèndum, me'n adono que hi ha altra gent que s'ha anat posicionant, a banda dels que des del primer dia tenen molt clar el seu vot. D'entre aquests, i amb tots els respectes, n'hi ha que els he entès des del primer moment i d'altres que per comprendre’ls he hagut de donar-hi moltes voltes.
Als que voten que si, només les puc dir una cosa. Si com en el moment actual, el govern català hagués estat, gairebé, exclusivament format per polítics del PSC, fins i tot jo estaria pel si. Realment d'un govern format per ells se'm fa difícil pensar que en podria sortir un Estatut millor. Però d'un executiu format pel que s'ha anomenat el Tripartit, se li ha d'exigir que com a mínim reflecteixi l'ambició i l'esbós de país que definia l'estatut sortit del Parlament Català al Setembre de 2005.

Desconec si la reivindicació venia dels responsables del circuït de Montmeló, o dels del RACC, pel cas és el mateix. Demanen que els millorin les connexions, enllaços, entrades al circuït.
Senzillament, fa riure. No sé si se’n han adonat que tenen magníficament situat el seu recinte. Magníficament comunicats. A tocar de la capital de la comarca, a un quart de la gran capital, entre una autopista i un autovia, al costat de dues línies de ferrocarril.
Tornem-hi, amb la cançoneta de sempre. Algú pensarà que porto algun negociet ferroviari entre mans. Sempre que escric de comunicacions dic el mateix. De carreteres ja en tenim prous i de infraestructures ferroviàries en fa falta algunes i en tenim de molt poc explotades.
Us sembla que per dues grans curses a l’any, cal abocar més ciment a la confluència dels termes de Montmeló, Parets i Granollers? No seria més intel•ligent convertir dues vegades a l’any en metro freqüent, d’una banda el recorregut Sants-Granollers Centre i per altra Pl Catalunya-Granollers/Canovelles? Dos baixadors als punts més pròxims al circuït en cada línia? Trens directes i carregats de molts vagons?
No em direu que RENFE continua tant encarcarada, que es incapaç de muntar un dispositiu que eviti la invasió de cotxes al voltant del circuït. Us imagineu que al Camp Nou, el 95% dels espectadors hi anessin en cotxe? Se li acudiria a algú construir un cinturó elevat entre la Pl.Espanya i la dels Països Catalans, amb un aparcament aeri que aixoplugués l’estadi?

En tot el tema de la negociació de l’Estatut, des d’aquesta web hi ha hagut certa deferència i facilitat en culpar del que anomenem pacte Mas-Zapatero, al “tonto fàcil” de la pel•lícula, que va estar i segueix estant Artur Mas. Però la part de culpa a Zapatero, de la que ni l’eximim, ni tampoc li hem refregat pel morro, ja que la seva postura inicial era més que esperada com a President del Gobierno espanyol, és gran i lamentable.
I encara ho és més, vist en la distància del pacte i en la proximitat dels darrers esdeveniments amb l’expulsió dels consellers republicans del govern català. Si penso que Zapatero ha estat malament en tot això, és perquè considero que ha estat molt feble no afrontant el tema de l’Estatut català amb valentia. Si amb la mateixa personalitat i duresa que va afrontar el tema de la retirada de les tropes de Irak, els casaments homosexuals o la pau a Euzcadi, mai s’hauria arribat a aquest extrem. Si a Madrid arriba una redactat consensuat pel 95% del parlament de Catalunya, no se’l pot “cepillar” ningú, ni que sigui Zapatero, ni que es digui Guerra.
De la remodelació del Govern d’ahir, només m’agaradaria destacar la reacció que va tenir Piqué, tot manifestant que arribat a aquest punt de desgavell, el que menys li interessa és qui són els nous consellers. Doncs a banda de destacar la poca educació i “saber estar” que demostra, li diria a Piqué, que a mi si que em fa gràcia saber de com els va la vida a personatges com Acebes, Aznar o Zaplana. No per res, però em fa gràcia saber si ja són a las presó pels seus fets, o tot just en processos judicials.

No es pot dir que el d’ahir fos el primer pas del no, ja que no te altra inici que el de la trobada Mas-Zapatero, però si que puc confirmar que després de tot el que ha anat succeint els darrers dies, fins la culminació han estat per a mi els primers indicis d’un canvi. Porto mesos manifestant-me partidari de l’abstenció des d’aquesta web, tot indicant que em veia incapaç de votar-hi a favor perquè el considero una merdeta i també en contra perquè realment és una millora respecte al de 1979. Però els esdeveniments dels darrers dies m’han anat convencent del NO. Un no sense por, i sense manies. Perquè si algú, fins ahir, sostenia que el NO era patrimoni del PP, la cosa ha canviat i el NO ve capitalitzat per ERC. El PP passa a ser una mera comparsa, que sense cap mena de dubte els voldrà capitalitzar, i ara, més aviat restarà punts al NO.

Miri com es miri i des d'on es miri, a mi també em sembla que el remei serà molt pitjor que la malaltia. El temps ens dirà qui en sortirà més beneficiat.

No sé si ho haurà d’assumir l’especialitat mèdica de la psiquiatria, si la cosa pertany a la disciplina de la psicologia, però el tema de l’”avergonyiment sobtat” que ha declarat patir Josep Piqué, és digne d’estudi.
Resulta que se sent avergonyit de pertànyer a l’anomenada “clase política catalana”. Molt li ha trigat a arribar en aquest home la vergonya. Evidentment, els que de sempre l’hem considerat aliè a aquesta reacció tant humana, trobem curiós que li hagi arribat ara. Segurament en el moment de la seva vida en que la seva actuació està més lluny del que realment sentim els catalans, i per tant només pot tenir vergonya espanyola.
No va tenir vergonya o res similar cada vegada que anava a inscriure’s com a militant d’un partit, després d’haver estat en un altra? Ho ha fet diverses vegades. Pel tema d’ERCROS tampoc ha sentit vergonya? Per haver estat ministre del govern “matamoros” d’Aznar tampoc? Per agenollar-se als peus de Rajoy després de despotricar d’Acebes i Zaplana, tampoc? Penós.

Sense renunciar a la poca gràcia que em fan les majories absolutes i a la confiança que m'inspiren els governs de coalició, observo una tendència coincident entre els grans partits polítics catalans, que desemboquen a la confusió. Confusió general, que pot marejar polítics, partits, militants, simpatitzants, anti-simpatitzants, votants, i fins i tot a les grans unitats de mesura de l'espai.
El PSC-CpC juga a situar-se a la mateixa distància de CiU i ERC. CiU es vol fer lloc entremig de PSC-CpC i ERC. I a ERC no li desagrada gens estar situat, a l'equidistància, entremig de PSC-CpC i CiU. Tot plegat, per no perdre pistonada davant, les més que segures aliances que, afortunadament, caldrà fer després de les pròximes eleccions. Tot plegat per portar més confusió entre els electors i en definitiva arribar a aquell punt de dir, jo sóc "blau", però m'emprenya votar els blaus perquè el meu vot es pot tenyir si es barreja amb dels verds, per posar un exemple. Però, com tots juguen al mateix joc, no ens ha de sorprendre que un vot vermell pugui ajudar a un govern groc, encara que tota la vida haguem odiat els grocs. Paciència dons.
Paciència als que en tinguin, perquè fa por que tot plegat desemboqui en l'abstenció que tants adeptes tindrà en el pròxim referèndum.
I encara rai, perquè la resta de partits segur que ens voldran fer creure que també estan al mig d'alguna cosa i que per tant el seu vot pot ser determinant. ICV, estaria entre PSC i CpC, esperant una conselleria. El PP, entre la caverna i CiU, tot insinuant que això és el centre real. I els "nous" CC (Ciutadans de Catalunya, o Catalans Castellanoparlants, sense ganes de canviar) procuraran fer la punyeta, i més aviat eixamplant espais, entre PSC i PP, entre la realitat i la ficció.

Fa setmanes que hi ha certa curiositat. Diuen que la gent sembla obsessionada en anar més enllà. Saber que hi ha més enllà del NO, els significats del NO, d'on prové el NO.
No poso en dubte que, tal com "van els trets", informativament parlant, seria útil saber a qui votarien en cas d'eleccions, cadascuna de les persones que vo ti NO. Tampoc és tant transcendent. A mi, m'agradaria més saber quants dels NO i que apareixeran, i de les abstencions intencionades són de votants habituals de CiU o IC-V. Aquesta dada, si que ens podria indicar una tendència del vot, que pot marcar o donar alguna pista de com pot evolucionar tot plegat..

Vist des de fora, s’ha parlat molt dels inconvenients dels partits assemblearis, arran de la decisió de les bases d’ERC de votar en contra en el referèndum que ha de decidir si el futur de Catalunya és allò de l’acord Mas-Zapatero. El que es pot veure com un inconvenient, no és altra cosa que la democràcia començant des de la cuina de casa. Una mena de democràcia que tots els partits acaben rebutjant, perquè el tarannà assembleari està barallat amb les sectes. Un estil que fins i tot acabarà rebutjant un dia o altra la mateixa ERC. O no. De fet, i tal com ha quedat clar en el tema del finançament intern, és clar que mentre “el xollo” se’l paguin entre tots ells, tots ells voldran decidir. Qui paga mana.

Xicago sembla disposada a reviure el període 1919-1933. Llavors va ser la llei seca, una prohibició i una croada contra l'alcohol, que només va aconseguir una reconversió del sector de les begudes de grau, en sindicat de crim, corrupció generalitzada i en definitiva un seguit de delictes i de injustícies.

Es de suposar que la nova prohibició, endegada a la capital de Illinois, la de la venda de foie-gras, no arribarà a aquells extrems, però si que podria provocar qualsevol de les situacions que, en general, proporciona el comerç de substàncies prohibides. El tràfic de foie, pot esdevenir la mitificació del colesterol de luxe. Ja se sap que tot el que es prohibeix es magnifica. Si el que es prohibeix és aquesta víscera artesanal (i brutalment, perquè no dir-ho) elaborada, a la qual el nostre paladar no renunciar a degustar amb certa periodicitat, es poden generar veritables desitjos irrefrenables, impossibles de controlar. Un mono. Un deliri gàstric.

Com era de suposar, l'esmentada brutalitat de l'home, en l'engreix-tortura dels ànecs, és el fet que ha portat a les autoritats a promulgar aquesta prohibició. S'ha fet cas als sectors més extremistes en defensa dels animals.

Si hem de sortir en defensa de la natura i posar en solfa altres costums típiques del poble americà, se'm fa difícil entendre el perquè d'aquell "aparell justicier" anomenat cadira elèctrica (ara en període de moratòria a Illinois, tot sigui dit i puntualitzat). Tampoc entenc el que es fa en els "rodeos" i en el procés d'alimentació amb substàncies prohibides (clembuterol) a les carns del Mcdome'ls, ni les universalment utilitzades granges de pollastres, ni la sobreexplotació dels banc marins de Terranova, ni el "joc de mans" dels blats de moros transgènics.

Em sap greu pels de Xicago. Mentre aquí entre moltes varietats manufacturades podem escollir el mi-cuit, ells s'hauran de conformar amb el mi-gras o amb el saltejat de fetgets d'ànec mut.

Em sap greu la tortuta dels animals. Però, el cert és, que si a la meva edat he de començar a patir excessivament pels animals industrialitzats, pels caçats, pels pescats, pels que te debilitat/mania cada cultura i per les verduretes tendres recollides a mig créixer, hauria de canviar dràsticament el meu règim alimentari, que dit de passada em produeix gran plaer. Em costarà.

Si puc escollir el toro brau, no renuncio a la seva cua a canvi d'una cua de conill. Si l'ànec gras se'm posa "a tiro", carregaré l'escopeta... Només si em diuen que el senglar, l'angula, el santpere, els ous d’esturió o el cargol bover, estan en perill d'extinció, posaré el fre. De fet, ja l'he posat des de fa molts anys. Els elements vegetals (tendres i no) ocupen cada dia un percentatge més alt als meus hàbit alimentaris, i m'auto-castigo, ingerint únicament angula sintètica. Per cert que, com suposo, aliments prefabricats com el de les angules sintètiques, no deuen suposar cap ofensa moral en la mentalitat dels sectors més carques del món dels peixos, com el tema de les nines inflables ofèn la moral cristiana. Les heu tastat amb cloïses, rossellones, escopinyes o tallarines, en salsa verda?

Dream's patera és el títol d'una celebrada crònica dels calipo, i també ha estat l'expressió que m'ha suggerit el muntatge dels avions-patera que s'han organitzat per París, el 17 de Maig. L'organització de viatges, que més enllà del negoci, basen la seva viabilitat en el robatori i l'estafa de grups mafiosos al tercer món, te la seva versió acomodada al món avançat.

Posat a trobar semblances i grans diferències en el entorn d'una i altra situació, es podria dir que l'opinió pública ha estat unes hores pendent de les cues que centenars de capritxosos han fet davant d'unes oficines esperant un premi prescindible. Una opinió pública i uns mitjans de comunicació, que per alguns moments han oblidat els necessitats que fan cues a les oficines de l'atur o a la delegació de govern civil, per informar d'una altra mena de damnificats, que encara van ser a temps d'arribar a casa, fer la migdiada, connectar la parabòlica i tornar a passar una nit en blanc sense queixar-se. Una nit en blau i grana inspirada en el que algú va anomenar "victòria de l'elegància", intentant convertir en un dia elegant, la jornada que havien protagonitzat els avariciosos que especulen amb les entrades i els que humilien el rival fins l'extenuació, tot i ja ser campions. I encara sort que a ningú se li va acudir, en lloc de fer fogueres i bretolades a les Rambles, anar a cremar les oficines de l'agència de viatges que venia els passaports a la Champions.

I el que encara ens queda per veure...

No me’n surto. Em direu curt de mires. Però el cert és que porto estones intentant donar una interpretació assenyada a això que anomenen “globus sonda”, de “l’autovia galàctica del Bertí”.

Penso en aquell pobre home de Muntanyola que per anar a Castellterçol li fot una mandra increïble voltar per Moià, o be per Centelles i Sant Feliu, i fins i tot escurçar camí per les pistes ben endreçades que hi ha per Collsuspina, Santa Coloma i Castellcir.

Tampoc li trobo sentit a la vida, quan penso que el “transit impressionant” que s’ha generat darrerament entre Granera i Taradell, només se soluciona amb una autovia de sis carrils.

Possiblement ens hem tornat bojos. Molt bojos. Tant, que les poques veus en contra, només hi veuen el perjudici que pot patir la supervivència de la cua barrada.

Dissenyadors de carreteres, estrategs de la comunicació, fabricants d’asfalt... Aneu a cagar!

2, 12, 14, 18, 24 hores, ja poden allargar-ho tant com vulguin. Els polítics es continuen enganyant a ells mateixos, després d’aixecar-nos la camisa a tots plegats.

Possiblement no se’n han adonat que el que passa en realitat és que hi ha molta gent que no li dona la gana anar a votar per aquest Estatut. No és que no disposin de temps, ni que prefereixin anar a la platja, anar a la piscina, preparar la revetlla de Sant Joan, ni acostar-se a Montmeló a veure el Mundial de Pedrosa, ni temps per veure amb tranquilitat el Japó-Croàcia, el Brasil Austràlia, o el França-Corea del Sud que el 18 de juny retransmeten per la tele. N’hi ha molts que ens sentim enganyats i no volem seguir-los el joc. Teníem ganes i moltes, de votar i afirmativament un Estatut com el que va sortir del Parlament de Catalunya o lleugerament rebaixat, dins un escenari que avancés sense fre cap el federalisme,com ens havien promès. El que ha sortit no ens fa ni fred ni calor,i no ens incita a exercir el dret a votar que fa tants anys que celebrem.

Grans obres de infraestructura i ambiciosos projectes urbanístics, acostumen a aixecar
grans protestes. Per més signatures d’oposició que aconsegueixin grups ecologistes, o associacions de veïns i altres entitats culturals, tot queda en no res.
Els que manen, tiren pel dret i la fan, per grossa que sigui. Per grossa que sigui la “cosa” que volen construir. Ho han fet i ho faran, però també hi ha excepcions. Per només que sigui una, però també grossa i poderosa, la persona que s’hi oposi, la reivindicació pot prendre un altra caire. Pregunteu-li a Ruiz-Gallardon i la seva remodelació urbanística del “Paseo de Prado”. Només ha calgut una tita. Una tita ben grossa, la Tita Cervera de Thyssen. L’amenaça de la Tita, ha estat convincent, si porten a terme un projecte urbanístic que no li fa el pes, trasllada la seva pinacoteca a un altra lloc. Convincent, oi?