El passat cap de setmana, vaig sentir per la ràdio, una de les versions més “còmiques” i diferents a les que podeu llegir en aquesta web, al voltant de la situació que es viu als darrers dies a Euzcadi.
Era una política basca, militant del PP i bastant desconeguda per a mi. Inicialment, va fer un discurs molt esperançador, i alhora diferent al que podem sentir aquests dies a Rajoy, Acebes o Zaplana. Fins aquí, el més estrany era visió diferent a la de l’aparell oficial.
La segona part era realment espectacular. Pronosticava un gran futur del seu partit. La raó era que ja no els serà tant difícil trobar candidats a les municipals, i la gent els podrà votar, i donar suport amb més llibertat. Hòstia! Així que resulta que els fatxes estaven amagats sota les pedres, que els nacionalistes bascos eren quatre gats i ara només en són dos com a molt?

El fet que estiguem en mig d'un episodi protagonitzat per moltes notícies importants, no voldria deixar passar l'oportunitat de referir-me a un fet que canviarà un dels valors més preuats pels que estimem la natura. La recuperació del paisatge en un dels molts espais malmesos al llarg del segle XX, ens fa pensar als utòpics de l’entorn ambiental, que algun dia en podem recuperar d'altres tant o més apreciats.
No es tracta d'un desastre provocat pel desgavell urbanístic que ha trinxat molts dels nostres paisatges. Van ser les necessitats propagandístiques del país gegant de l'Oncle Sam, les que van aixecar tones de ferralla verticals en un punt de l'Empordà. Va ser al 1959. Els que per qüestió d'edat, hem vist sempre les antenes instal•lades a la platja llarga que hi ha entre la desembocadura del Ter i el Cap de Begur, hem sentit segurament una alegria menor que els que van veure contrariats com la ferralla s'aixecava. El que per a molts ha estat "la platja de les meduses", "la platja del costat de la nudista de platja roja", i ara és "la platja del camp de golf", serà per fi la platja "on hi havia les antenes”. On hi havia les antenes per possiblement començar a construir-hi sense fre, si he de fe cas de la mena d’alcaldes i de la raça de constructors que hi ha per la zona.
Tinc ganes de veure com ha quedat, almenys de veure-ho abans que algú ho torni a destrossar.

Que la fi de la violència i de la lluita armada d'ETA sigui una magnífica notícia, no ha de suposar res més que això. No cal barrejar olives i melons. Si l'estaut que ens volen vendre és una "braga", ho era abans de dimecres, i ho és encara avui.
Els que ja ens va semblar poca cosa, l'Estaut aprovat al Parlament de Catalunya al Setemebre, no podem donar un suport incondicional al text actual.
Cal tornar a sortir al carrer si cal. Hem de demostrar que no ens agrada.
Com heu pogut llegir des del primer dia, en aquesta web, no es pot votar si a aquest estatut perquè és massa assemblant al que hem aguantat des del 79. Dir no, tampoc és el més adequat, perquè en alguna cosa millora. Ens va omplir d'alegria que el Parlament es posés d'acord per tirar-lo endavant. La presentació al Congrés de Diputats, va ser un altra gran moment. Però des de
llavors, ha estat tot molt fastigós i em temo que la cosa pugui empitjorar(no l'estatut, si la fermesa d'alguns dels nostres polítics). Si no es millora el text ens hem d'abstenir, perquè aquest no és el Estatut que ens havien promès i per tant no cal ni perdre el temps en anar a votar. Cal fer sentir aquesta opinió al carrer. Posem-nos les pil·les i reclamem de nou el dret a decidir.
Però, decidir sobre qüestions més clares. Als bascos seguramnet els hi ho permetran, i no em fareu creure que han fet més mèrits que nosaltres....Seria reconèixer que el SENY que ens identifica no serveix per a res.

Des del primer moment, em va semblar que la polèmica pel finançament d’ERC, s'apaivagaria de seguit, perquè no només és pràctica habitual a totes les organitzacions polítiques, si no que en les qüestions de donatius anònims, hi hamolts altres partits que "patinen" contínuament. Però hi ha hipòcrites i valents que hi continuen fotent llenya. És moment doncs, que tothom ensenyi els
seus comptes.
De tot això en penso el mateix que en altres qüestions a la vida. Hi aplico el mateix sentit comú. Sóc del parer que cadascú s’ha de pagar els seus vicis. Els que els agrada beure s’han de paga el mam. Els futboleros, les pilotes i les porteries. Els internautes l'adsl. I Els polítics, els seus partits. Si viuen de la "moma", han de començar per pagar ells mateixos tota la infraestructura, i no esperar a esgarrapar diners de comissions i altres procedències públiques.
D’altra banda, en aquesta actitud de posicionar només en els càrrecs oficials,"els manyacs" que estan disposats a cedir part del seu sou, suposa descartar a tot aquells professionals seriosos "políticament indocumentats" que per vergonya, no acceptarien mai cap mena de xantatge per desenvolupar un càrrec
públic o privat. D’aquesta manera no es podrà eliminar mai la imatge tòpica, que proclama la presència a l’administració pública d’endollats, ineptes i aprofitats. No és bo ni pels professionals, ni per a la l’administració.

Dimecres, varem ser molt els que immersos en l’alegria del moment, se’ns va acudir preguntar-nos. I ara què foterà el PP?
En mig de la confusió total, dels que volen evitar continuar immersos a la mentida i dels que s’hi senten tant de gust, ha aparegut la reedició de l’estratègia de cercar un enemic on projectar tots els mals. És difícil trobar una organització tant desagradable on projectar-se i retroalimentar-se. Desgastada ETA i desconeixent el futur de HB, no poden estar ni cinc minuts tranquils. Les línies de investigació deuen ser diverses, però intentar emmerdar ERC en un afer de deshonestedat política, per una qüestió que és de pràctica habitual en tota aquesta mena de sectes anomenades partits polítics, només és propi de país tercermundista, que és de fet el lloc que ocuparia un estat de les característiques d’Espanya, sense Euzcadi i Catalunya.

Les darreres històries bèl•liques del planeta, moltes de les quals encara no s’han acabat, encara que es digui que si, porten i han portat implícits una sèrie de situacions nocives, perverses i perjudicials, han afectat persones i bens que no tenien un protagonisme actiu en els conflictes.
La pau que s’albira en el horitzó del Cantàbric, també porta implícites situacions col•laterals, majoritàriament beneficioses. A més de deixar d’existir persones i bens que siguin objectiu directes dels terroristes, amb la nova situació deixarà també d’existir el perill per aquella persona que casualment passava per aquell punt fatídic on s’hi havia produït un fet violent i, fins i tot, els acompanyants professionals o circumstancials de les persones contra les quals s’atemptava.
Per deixar d’existir, deixaran de produir-se situacions que “tant mal acostumats” tenienj a molts polítics i “politiquillos de tres al cuarto”. Hem refereixo a aquells “pamplines” que ja s’havien acostumat a portar a tot arreu xofers-guardaespatlles al volant d’un Audi o d’un BMW.
Ai! Ai els escortes! Diu que en quedaran prop de 3.000 a l’atur. Quina pena em fan! Caldrà enginy al Ministeri d’Economia per conduir la reconversió d’aquest sector.

Eta ja ha mogut fitxa. En aquesta ocasió els seu moviment no ha estat, com és habituat, amb la fitxa més mortífera del seu escaquer. Fins hi tot, els seus peons més insignificants havien repartit explosius pel nord de la península els darrers dies.

Ara es tracta d'una altra cosa. I cal esperar un resposta que estigui d'acord amb la situació actual, en la qual no hi intervingin els que durant anys s'han retroalimentat argumentalment de la violència. No seria moment que la dreta més reaccionària utilitzés un "Ynestrillas" per escorxar "la vedella"(en diuen Ternera), i tornar a posar el procés panxa enlaire. Perquè les armes, que jo sàpiga, no les han entregat.

No cal ni dir què hem de celebrar avui. No hi ha res definitiu, però en ho podem començar a creure i confiar en que els interlocutors que han portat les coses fins el punt de l’Alto al foc d’ETA, segueixin per aquest camí.
He sentit el President del Parlament de Catalunya, Ernest Benach, dir que ens trobem en una situació que cal gestionar amb intel•ligència i discreció. Es tracta d’uns paràmetres que deixen totalment fora de joc, apartats de qualsevol negociació, als esguerrafestes del PP.
Hi afegiria un nou paràmetre, generositat. Certa generositat per tal que no s’espatlli tot plegat al darrer moment.
També he trobat a faltar una cosa en el comunicat d’ETA. En el moment en que planteja el dret a decidir dels bascos, m’agradaria que haguessin advertit que no volen passar per un tram de negociació tant gasiu com el que, el PSOE ha dispensat a l’Estatut de Catalunya.

Ja sabeu que en matèria de gastronomia no acostumo a recular. A taula no acostumo a fer el ridícul. Destaco les virtuts dels nostres productes. Celebro l’èxit dels nostres cuiners. Però això no evita que algunes coses em continuïn traient de polleguera.
Observo algunes actituds que no m’agraden en el món de la gastronomia. Els nostres cuiners pugen com l’escuma. Puja la seva cotització. Els preus s’enfilen per les branques. Ni les sofisticades escumes que alguns elaboren, ni les branques de les mongeteres d’on es nodreixen, semblen a l’abast dels tots mortals. Lluny de posar-hi remei, continua la sofisticació oblidant els humils orígens dels nostres productes.
No em vull posar en el pla dels polítics demagogs dels països subdesenvolupats, però em sento profundament indignat quan observo que continuen enfilats en una carrossa daurada que evoluciona a la velocitat dels bòlids. I per complaure aquesta voracitat insaciable es posen a crear menús pensats per als astronautes, i els posen el nom de Barcelona.
Deu ser una enorme propaganda pel nostre entorn. D’això se’n diu fama mundial. Però, de vegades, m’agradaria que guanyessin fama, que guanyéssim fama tots plegats, donant suport a principis que garantissin menjar per a tots.
A cap de les nostres celebritats, no se li ha acudit dissenyar un menú, per als pocs emigrants mauritans que arriben vius a les costes canàries, preparat amb les calories, els hidrats i la fibra, que els proporcionarien el sucre, la pasta i els cereals? A cap polític se li ha acudit encarregar-los el projecte? O simplement un INFORME?

Les guerres napoleòniques, el passat franquista de l'estat espanyol, el govern del PP... Han estat diferents moments en què determinades ciscumstàncies i l'actitud "anti" dels nostres governants ens ha facilitat la peculiaritat de trobar defectes, molts defectes, al veí del nord. D'ells savem que, per sobre de tot són chauvinistes, sovint se'ns fan antipàtics, centralistes, perseguidors-genocides del català, teòrics defensors de la "nostra República", però que van maltractar en camps de concentració els nostres exiliats, etc... De tota manera, cada vegada que surten al carrer en contra dels seus governants, redimeixen tots els seus pecats. Quan es detecta una injustícia social, se surt al carrer o a la carretera a protestar. Camions embussant autopistes, agricultors "tallant el bacallà", obrers i estudiants posant Paris panxa enlaire. I finalment aconsegueixen el que és just, fruit de la força i la voluntat popular.

A veure de què som capaços nosaltres en expressar el nostre descontentament amb l'Estatut que ens estan dibuixant els polítics. A veure, si així, ells són capaços de retornar-lo.

Amb el pas dels anys ens en adonem que les coses canvien, evolucionen, deixen de significar el mateix, varien de nom... Hi ha coses i conceptes que, només en pocs dies, hi notem variacions. Us en heu adonat que després de molts mesos de parlar de l’Estatut, ara ja es parla d’una cosa més desviartuada, anomenada “pacte Zapatero-Mas”?

Les opinions que inspira el pacte porten a situacions poc habituals. Iceta anorrea el criteri i l’opinió del President Maragall, i immediatment surt a defensar-lo Carod. Duran s’emeprenya molt sovint amb en Mas. Carretero canta les 40. Maragall, trona a sobreactuar. A Buscallà li fa nosa Pius. A Serratusell li encanta Mayoral. ERC no diu ni piu. Quan Piqué “posa a caldo Acebes i Zaplana” reb floretes del seus contrincants. Quan Acebes i Zaplana contesten puja la simpatia per l’independentisme. Els teòrics “demòcrates inefables” de Ciutadans de Catalunya, només tenen el suport del feixisme de la COPE. Ventura Pons, rumia fer-ne una pel·lícula. "Amic, mamon"? "Jugar morbós"? "Avarícies"? Li trobarà títol. Segur.

Tot plegat em fa pensar per moment en canvis que podrien animar, i escalfar els motors, de la política catalana al llarg dels pròxims 12 mesos. Imagineu que l’estructura de les sigles de les formacions polítiques que coneixem és transformés? Dret a dERCidir, ERC-Ciutadans pel canvi, PP-PSOE-Ciutadans de Catalunya, Mas-Montillas, UDC-ecristians, CDC-PSC. M’aturo, perquè cada vegada se’m acudeixen coalicions més enrevessades.

I del concepte federalisme, ja no en parla ningú. Això no ha canviat. Simplement ha desaparegut.

L'arribada de la primavera coincideix amb el millor moment de fruits i altres vegetals. Si en situem al món dels llegums, la primavera és moment de pèsols, i si per sabor i geografia ens hem de decantar per alguns, són els pèsola de la floreta, o del garrofal que es conreuen, al maresme.
És un llegum dolç i esquisid. Un sabor incomparable, un vegetal que té identitat pròpia. Uns grenets verds, que omplen els millors àpats de la temporada.
Un producte que anava a menys, però que els darrers anys s'ha recuperat, gràcies a una conxorxa protagonitzada per pagesos i restauradors. Diferents poblacions del Maresme (Mataró, Caldetes, Llavaneres i Cabrils) organitzen jornades gastronòmiques dedicades al pèsol. Aquesta iniciativa, que a Caldetes ja té 12 anys d'història, ha aconseguit una important revifalla en el cultiu del pèsol de la floreta.
Saltejats, bullits, ofegats en mig d'altres verdures, porc o marisc, són excel.lents. Els podeu trobar als mercats setmanals a un preu just, o directamnet a casa dels pagesos maresmencs, que el cultiven des de l'antigor. Si no hi teniu trça, en cuinar-los, us recomano aquests dies anar a visitar restaurants on els cuinen amb gran habilitat, com ara a Caldetes ho fan Marola, Sunyer, Manau o Colon, per anomenar-ne alguns, a Arenys de Mar en Majó o a Cabrils l'Hostal de la Plaça.

De les convocatòries que hi ha hagut aquest cap de setmana per a la celebració de “botellons”, el que més em sorprèn és la necessitat que la gent pugui tenir de “mamar” envoltat d’una multitut.
Trobaria més adient quedar amb uns amics per beure, tot veien una pel.li en dvd, la nocturna del plus, un partit de futbol, bàsquet o la cursa de F-1, el Informe semanal, la missa del diumenge o l’oració de cara a La Meca. Beure sense massa excés, sense arribar al coma etílic o ni tant sols la vomitera irrefrenable. Un pèl alegres, i punt. Passar una estona, fins i tot assaborir un bon destil•lat.
Critico la massificació de la festa, no pas altra cosa, perquè a mi de jove també m’han agradat els combinats i no puc amagar que una petaca plena de gin, rom o vodka, a la butxaca, havia acompanyat molts anys de joventut les meves sortides d’estiu... El motiu de l’actitud era el mateix, que mou al jovent d’ara, prendre una copeta evitant el preu prohibitiu que t’imposen els locals. El problema, repeteixo, és que necessitin ser una multitud per mamar, cerveses i “calimochos”. Perquè dubto que preparin combinats. I el gran problema es deriva de la magnitud que prenen les coses quan hi ha una massificació. Per bé que acabin les festes “botellón”, serà inevitable la transformació dels llocs de concentració en un mar de vòmits i pixats, alguna tangana i alguna barreja amb altres estimulants.
Mentre el jovent a França es manifesta al carrer per reivindicacions socio-laborals més dignes, aquí se surt al carrer per beure. Per beure i oblidar?
De tota manera, si al darrera de tot això, hi ha una proposta seriosa, per tal que els ministeris que gestionen cultura, jovent, oci i lleure, es qüestioni crear uns espais públics dedicats als joves, al gust del jovent, atractius pel jovent i a preus més populars, es tractaria de posar-hi solució. No cal haver viatjat molt, per saber que hi ha nombroses ciutat europees, amb parcs públics condicionats per l’esbarjo i l’oci del jovent, amb espais preparats per a la celebració de concerts, projeccions audiovisuals, ball, gresca i tal. Imagino però no deuen ser espais on es potencia els destil•lats, però sí segurament la cervesa (beguda nacional de molts d’aquests països). I no deixar-ho tot en mans d’aquests grans centre d’oci gestionats pel sector privat, que evidentment no semblen el paradigma de la felicitat jovenil. Prengueu la referència del Pla del Ramassar.

Una conseqüència d’una democràcia poc consolidada poden ser reaccions immadures dels seus polítics i dels ciutadans. Noto que la reacció dels ciutadans que simpatitzen amb un partit polític, davant les notícies i els esdeveniments, conté el mateix grau de fanatisme que el dels simpatitzants dels clubs de futbol. Així, de la mateixa manera que trobem aficionats culers que no reconeixen estar acomplexats pel fet que el seu equip no conta amb cap títol de Champions, i només amb un de Copa d’Europa, mentre els merengons en sumen uns quants, o aficionats pericos que no reconeixen que es passen més de mitja temporada invocant els deus per tal que l’equip no baixi a segona, trobem reaccions similars en el camp de la política. O em direu que no coneixeu simpatitzants del PP que no s’atreveixen a contradir les actituds postfranquistes dels seus dirigents, filo-convergents que no reconeixen que Mas ha venut Catalunya a canvi de no res, republicans que no s’atreveixen a dir que els seus dirigents encara no saben que volen ser de grans, simpatitzants socialistes que es reprimeixen a opinar que Maragall va per lliure i incomoda al partit (i ni tant sols a prendre posició en favor d’un o altre), i eco-socialistes que reconeguin que els seus dirigents viuen llacunes mentals i que s’acomoden quan arriben al poder.

Fets evidents, s’analitzin des de l’angle que s’analitzin, però que en boca dels fanàtics de la política prenen un caire més propis dels seguidor d’un club de futbol, que d’una matèria en la que ens hi juguem molt, i en què ho deixem tot en mans de quatre escollits a qui hem elegit. Quatre escollits que hauríem de observar contínuament amb lupa i exigir-los al màxim, ja que per començar viuen dels nostres impostos.

Fa temps que tant en l’art dels grans mestres de la cuina, com en la vulgaritat dels productes més comercialitzat, tots plegats hi detectem que sovint ens enganyen.
Grans cuiners guanyen fama i sovint ens fan empassar la barreja de productes que no lliguen ni camuflats entre les espècies més emmascaradores. D’altra banda n’hi ha d’altres que tenen la gràcia i la honestedat de fer combinacions que ens arriben al fons de l’estòmac després d’acaronar-nos el paladar.
Entre els productes més comercials, del ram de l’alimentació, n’hi ha que també utilitzen l’engany per assolir el triomf en el mercat. Sovint utilitzen la suposada procedència ecològica del seu producte, per impactar.
Entre els enganys de més ressò, hi ha els productes d’una marca que té seu relativament a prop de nosaltres. Recordeu quan la Unió europea no va permetre que el postre làctic que comercialitzava Pascual no fos anomenat iogurt? Doncs Pascual reincideix amb el presumpte origen ecològic d’un dels seus productes. El seus sucs de fruites o no sé de què, ja no poden anomenar-se “Bio” i els han rebatejat amb un nom amb ganxo, com és FUNCIONA.
Un altra dels “bio” més coneguts, aquell que en Coronado i la Barceló ens asseguraven que feia cagar de debò, el de Danone, tampoc és net del tot. A en Coronado, encara li fa el pes, però ara es diu ACTIVA.

Encara que provincianisme i centralisme, semblin dos conceptes diferents i gairebé incompatibles, el titular d’una notícia que ahir apareixia a La Vanguàrdia, me’ls suggereixen tots dos.

El més greu és que el titular és incorrecte. En referència a un túnel que connectarà el Vallès Oriental, entre Mollet i Sant Fost de Campcentelles, i el Barcelonès nord, en la proximitat de Badalona, Tiana i Montgat, el titular de la notícia diu “Baecelona se conectará al Vallés con un tunel de 3 km en la Conreria”.

No cal ser ni de Mollet, ni de Tiana, per saber que per anar de Barcelona a Mollet, hi ha solucions molt més ràpides i curtes que aquest túnel.

Tant el provincianisme, com el centralisme, són dos tics que porten a determinades persones i col.lectius a sentir-se protagonistes de tot el que passa, fins i tot d’allò que no ho són. El més curiós del cas, és que tant en el seu contingut pel que fa al redactat, com en les opinions que recull la informació, explica amb tota correcció el que serà aquest túnel, que no serà altra cosa que un importantíssim nus de comunicació entre el Barcelonès nord i un sector del Vallès Oriental, dos territoris veïns que fins ara han estat comunicats que una carretera plena de revolts que els ha fet viure, una mica d’esquena, l’un de l’altra.
Només un barcelonauta, pixapins, camalluent, camacu, provincià i centralista, amb limitacions intelectuals se li podria acudir anar de la Meridiana al circuït de Catalunya, pel túnel de la Conreria.

La proposta de convertir el valle de los caidos en un museu de la guerra civil, o una mariconada per l’estil, com han proposat els diputats de IU és una proposat “light”.
Com és propi de persones respectuosa i ben educada, resulta lògic pensar que es tracta d’una proposta de Joan Herrera. I ha estat ell qui ha rebut ja l’abraonament del feixisme. Un coronel, un tal Jesús Flores, l’ha insultat, tot tractant-lo de rata imbècil.
Repeteixo, la proposta de IU és massa respectusos amb l’obscur passat d’aquest indret aixecat amb l’esforç de republicans tractats com esclaus pel franquisme, fins la mort. L’indret hauria de ser arrasat o bé, convertit en un museu de la vergonya. La vergonya de que ha estat i del que és encara avui: Un parc temàtic del feixisme després de trenta anys de suposada democràcia.
Una visió vergonyosa del passat, com poden ser els indrets visitables de Dachaus, Mathausen o Treblinka.

Pel fet que “la cosa” va passar a la nostra comarca, he seguit amb atenció als mitjans informatius, la mort d’un esportista de renom mundial.
El fet, que formés de “la corte” que envolta la monarquia, li ha permès un tractament informatiu que no rebem la resta de mortals. Si, vull dir que quan un de nosaltres cau d’un balcó, ràpidament s’especula si ens hem tirat o ens hi han tirat.
Si els infortunats fóssim tu o jo, amics i familiars nostres, haurien passat hores i hores a comissaria declarant al voltant de no sé què. Però no, els de sang blava i demés, cauen i punt.
M’ha cridat, també enormement l’atenció, que en patir un malaltia (diuen del coco) estigués ingressat des de feia temps en un hotel de cinc estrelles, a compte de diners públics, quan a la resta de mortals ens foten en un psiquiàtric. Fins i tot a La Garriga mateix, tinc entès que hi ha un altra establiment amb atenció mèdica més estricta, relacionada també amb les aigües termals, i sense balconades de gran altura.

No, no em refereixo al gran assortit de barbaritats i imbecilitats que hem sentit dir aquests dies als dirigents del PP, en motiu del segon aniversari de l’11-M. Aquella penosa situació que van intentar resoldre en dues preteses línies de investigació.
Quan dic tornem-hi, em refereixo al situació que he tornat a viure aquest matí al kiosk. Un nou col•leccionable, i en van....
El cert és que de fa temps, tinc decidit fer l’orni en aquesta qüestió i passar de llarg. Però sempre reincideixo, en especial quan el col•leccionable va de geografia o gastronomia. Tot i que cada dia ens cau més lluny...trobo interessant la proposta de cuina espanyola, que fa el El Pais de receptes de plats classificades per productes. Això si, he decidit només cl.leccionar-ne 4 o 5 relatius als productes que més gràcia em fan. El d’arrossos d’avui ens presenta un panorama variat, en el qual m’hi sobra el que fa referència a postres, i espero d’una vegada, poder agafar-li la mesura als arrossos fornejats. Peixos blancs, blaus, marisc o carn de vacum, són els altres capítols que em miro amb bons ulls.

"Cavernes", seria el sinònim més adient al seu cognom, i a la vegada, un mot que li escauria a la perfecció. Jose Maria Cuevas, president de la CEOE, és un més, dels "fatxotes" espanyols que deambulen per la pràctica de la catalanofòbia. Quan sents a una persona dir imbecilitats de qualsevol caire, et preguntes qui collons és. Com ha arribat a dir-les. Quina formació te. D'on procedeix.
Doncs bé, el tal "cavernes" és des de 1984 President de la Confederación española de organizaciones empresariales. Els seus mèrits empresarials són nuls, ja que la seva experiència, no ha estat més gran que la de qualsevol accionista. Com aquell que té quatre "matildes"... Això si, va accedir al càrrec després d'estar uns anys a l'ombra de Carles Ferrer Salat, procedent dels sindicats verticals del franquisme. Un altra! Un altra hereu de franquisme amb qui la transició, va transigir.

Les aparicions, suggeriments, declaracions i actuacions enigmàtiques, ja s’han convertit en qüestió habitual de la vida política qüotidiana. I més encara si entenem com enigmàtiques, les rareses que protagonitza Artur Mas.
Quan encara no ens hem recuperat, ni hem acabat d’entendre, el perquè va accedir a caure en el parany del pacte de l’estatut que li van posar el PSC i el PSOE, ni de tants altres, ens en va presentant de nous.
Encara en recordem, un que té una antigor de més d’un any i que també va protagonitzar amb Pasqual Maragall. Va ser quan es van fer aquell embolic que encara no han resolt, ni demostrat si era veritat o mentida. El del 3%.
Però la seva història i la del seu partit, ens ha deixat enigmes i ens en continua deixant. Han utilitzat i aprofitat d’alguna manera la informació recollida en les nombroses “enquestes i informacions secretes”? Perquè en Duran i els seus no ens sabien res de tot plegat? Perquè en Duran i els seus es mantenen en “orsay”, continuen sense saber res? Perquè Duran i els seus tampoc sabien res de com anaven les reunions amb Zapatero? Què van fumar a la trobada a la Moncloa? No us ha semblat molt enigmàtic que no ens hagi sabut explicat què va pactar amb Zapatero? I finalment, si no hagués sortit de la seva boca, no us semblaria més greu qualsevol rumor al voltant d’una “proposició deshonesta” de formar part del Govern Català?
Un pèl, o molt, bocamoll, sí que ho és el senyor enigMAS SA.

Com aficionat al futbol, des de ben petit m’ha quedat emmagatzemat a les neurones (les poques que tinc) el millor i el pitjor. Com suposeu el pitjor és tot allò que hi en el component espectacle del futbol. De la part merament esportiva, també es pot interpretar que hi ha el millor.
Una de les primeres frases que recordo i que lògicament de ben petit no en coneixia el significat, és una que venia a dir que el futbol era l’opi de les masses. Em ve a la memòria aquell episodi del franquisme, en què la única televisió de l’època, programava els partits de futbol més interessant, o fins i tot inversemblants, en jornades de protesta i reivindicació.
També recordo una opinió generalitzada afirmant que els espectadors més sorollosos i mal educats dels camps de futbol, acostumaven a ser gent que, o bé a casa, o bé al treball, no tenien ni veu, ni vot, i que per tant aquesta una era manera d’alliberar-se d’aquesta incomoditat.
Justament aquest és el record que ahir em va venir a la memòria quan vaig veure les JNC, amb pancartes al Camp Nou, reclamant que Catalunya no és Espanya. Evidentment el que deien les pancartes és allò que a casa ( a CDC) no els deuen deixar dir, perquè a la feina (Congreso) tampoc els deixen dir. En tot cas la pancarta, si era de JNC, hauria d’haver dit: Catalunya, és aquell espai de l’Estat espanyol, on els conjunt dels seus habitants consideren que no són Espanya. El dia que els anglesos puguin llegir en la seva llengua, el redactat de l’estatut, ho entendran millor.

Una de les frases més xulesques del bocamoll Mas, de tornada de la seva claudicació a la Moncloa, va ser assegurar que tot allò que havia pactat amb Zapatero, entre cigarreta i cigarreta, era més ambiciós que, el que havia sortit al mes de Setembre del Parlament de Catalunya. Per ser més precís va dir alguna cosa així com “...el que es va aprovar al parlament en matèria de finançament no aguanta comparació amb el que hem pactat”. Com tantes altres vegades l’afirmació política ha quedat en el oblit, perquè era mentida. Ara queda veure si ERC també cedeix davant la pressió dels que es conformen amb tant poc si d’aquí a la finalització del no hi ha una millora suficient del text.

Per avui se’ns anuncia un dels partits de futbol més atractius. De fet és pura propaganda, perquè el partit per ser del tot atractiu, hauria de iniciar-se amb un zero a zero, al marcador, i no pas amb un aventatge tant important de l’equip local.
Però deixem-ho de banda, i esperem si el partit serà tant atractiu. El que més expectació ha aixecat hores abans del partit, és el to
mal educat de Jose Mourinho. Sospito que, el partit d’avui no respon ni a l’escenografia, ni a l’argument, d’aquest “gran amant de teatre”. Mourinho és exemple més clar de personatge que la gent odia sense demostrar un actitud racista. Si fos negre, més d’un aprofitaria per denunciar un nou cas de racisme. Doncs no, avui no és el seu dia. Negres amb tant d’art a les cames com Ronaldinho, Eto’o, Gallas o Drogba no provocaran altres instints primaris entre els espectadors que l’emoció, i l’alegria o tristor, depenent del resultat final.

La convenció de la plana major dels yuppies feixistes, celebrada aquest cap de setmana a Madrid, ha evidenciat que, per centristes que pregonin ser, la dreta és dreta i té tots els tics de la dreta. De la dreta més casposa, mentidera i intransigent.
Les declaracions més destacades s’han fonamentat en falsedats conegudes per tots, que només poden respondre a la predisposició de mentir per mentir o a un evident exercici de cinisme.
Hem sentit a dir que estan disposats a entrar en el debat de l’Estatut, això si, sempre que es torni a començar a discutir de zero, com si hi haguessin arribat tard per accident.
Parlant “d’accidents”, ens han tornat a repetir que el que va passar el 11-M, el govern socialista no ho vol aclarir perquè els va servir per guanyar les eleccions.
Després de vuit anys de mal govern, envers a tota classe de causes socials i evidents tics homofòbics, ara reclamen al govern l’acceleració dels tràmits de legalització de immigrants. Diuen que és, per possibilitar que votin a les pròximes eleccions. Si pensen que els votaran a ells, van arreglats.
La tradicional i tradicionalista norma dretana, que situa a la dona a la cuina i a fregar, viu amb el PP a l’oposició un altra caire. Ara, després de no importar-los gens, volen crear noves guarderies. Possiblement es refereixen a guarderies d’espècies animals en extinció com el vell Tiranosaurus Rex (Fraga) els Colpisticianus Lex (Tejero i Mena).
Predisposició, en definitiva, per demanar coses impossibles, sobretot quan la dreta mana. Això si, ens han recordat que l’actual govern és dèbil, inestable i incompetent, uns qualificatius que lliguen amb la seva dialèctica pre-democràtica.
I la trobada de les mentides, la van coronar amb el discurs d’un convidat a sou. El tal Sarkozy, que era ministre del govern francès que va menysprear l’actitut belicista d’Aznar al costat de Blair i Bush, va arrodonir la cínica convenció reivindicant Aznar. Vaja que, els que somnien amb Ruiz Gallardón, no poden ni esperar que Rajoy recondueixi el partit cap a la democràcia, perquè ja es reivindica el retorn del “petit Hitler”.

Fins ara el PP ens ha intentat fer creure que un partit farcit de catalanofòbics de bona voluntat, d’homofòbics de bona voluntat, de xenòfobs de bona voluntat, anti-bascos de bona voluntat, involucionistes de bona voluntat, centralistes de bona voluntat, represors de bona voluntat, inquisidors de bona voluntat, anti-islamistes de bona voluntat, i amb moltíssima bona voluntat han mostrat els tics clàssics de l’autoritarisme.
El seu tiranosaurus rex, ens ha obsequiat aquest cap de setmana amb un altra dels aspectes que delimiten el partit, colpistes de bona voluntat. Per més bona voluntat que intentin mostrar Ruiz-Gallardón i un parell més de demòcrates que hi queden, la “bona voluntat” de la resta de militants no els farà sortir mai de la caverna.

Ciutadans de Catalunya.
La nostàlgia del falangisme. La catalanofòbia. La pedagogia de la venjança. El dret de conquesta. Una i no 51. La renúncia a la identitat pròpia. Nens mimats de la transició. Un PP disfressat de demòcrata.
Senyors de Ciutadans de Catalunya, per representar tot això, podrien haver escollit un altra nom. Lo de ciutadans de Catalunya ens ho va obsequir "el Tarra" i va quedar en propietat de tots. No cal que us en apropieu, ni que feu l'esforç de parlar en català. Dic esforç perquè sou la versió catalana (o nordestespañola) d'aquella gent que des de fora ens diu que parlem català simplement per tocar els collons.

68 anys després, l'hi han trobat per fi el nom més adequat. Ha rebatejat, el carrer on és ubicat l'arxiu de Salamanca . El vell carreró de Gibraltar és per fi el carreró de l'Expolio. Possiblement és un pèl tard, ja que en realitat es tracta del carreró de l'ex-expolio.

De vegades, no ens arribem ni a imaginar en quina mesura estem ben protegits.

Darrerament, tinc entès que s'ha fet habitual un nou sistema de vigilància que protegeix de robatoris, les àrees d'actuació on hi ha obra pública.

Jo matexi n'estic avisat. I en pot estar avisat qualsevol persona que s'hi acosti. És en un bosquet de la nostra comarca, al costat mateix d'un lloc on una important empresa estatal de construcció, està treballant en una importantíssima obra publica dels nostres temps. Un seguit de rètols t'adverteixen que entres en zona vigilada. Vigilàda per una determinada persona, que s'autonomena amb caire de tracte familiar. Ja estàs avisat!

Al darrera de tot això hi ha una gent. Àngels de la guarda? Una ONG? Policia camuflada? Una banda de delinqüents? No sóc ningú per qüalificar-los. Si be l'extorsió, és una activitat que no està ben vista per la llei. Fins i tot, l'anomenat impost revolucionari éstà greument penat.

Són gent, que s'autoproposen per protegir tot el material i la feina, que es fa en aquests espais. Indrets on a més de totxanes i ciment, hi ha maquinària "de luxe". A canvi de diners t'asseguren protecció. El cartell que hi a l'entrada del bosquet et deixa clar que en aquell lloc no hi posa el nas ni Déu.

Suplanten amb eficàcia la feina de les empreses de seguretat i cobreixen competències dels cossos de seguretat. Competència deslleial? Contractació fraudulenta? Costaria molt legalitzar-ho? El cert és que ni l'empresa reconeix que contracta a ningú per vigilar, ni es cometen robatoris i per tant no hi ha denúncies. Conclusió: Els cossos de seguretat no hi actuen.

Cal que hi hagi denúncia per actuar en qüestions tant evidents? Es pot permetre que la llei de la selva o del Far-West, sigui pràctica habitual en les nostres contrades? Que m'ho expliquin.

També m'han dit que aquesta pràctica és cada dia més habitual, i que fins i tot ha arribat a les obres privades que es fan als exteriors de les cases de la nostra ciutat. Veritat o mentida? Si la pràctica és tant habitual i el negoci funciona, segurament, si encara no és cert, ho serà ben aviat.