Ja us podeu imaginar el fàstic que em fa, sentir la col·lecció de insults que se senten als camps de futbol contra Eto’o o Kameni, i fins i tot contra Roberto Carlos. En alguna ocasió ja m’he referit al tema.

De tota manera m’agradaria fer puntualitzacions, sobre les quals no em sento sol, ja que he sentit a Jaime Lissavetzky i al “vasco” Aguirre referir-s’hi. D’una banda i com diu Lissavetzky caldria esbrinar perquè aquests fets es repeteixen tant sovint als camps de futbol i, per contra, no són gens habituals als parquets del básquet, on ja fa molts anys que el equips acostumen a basar el seu potencial en els canells de jugadors afro-americans.

Per altra, i com s’expressa el “vasco”, no seria del tot intel·ligent associar els insults al color de la pell, si no a una rivalitat que viola repetidament els límits de l’educació dins els camps de futbol. Ell recorda les vegades que l’han insultat dins un camp per ser mexicà, mentre en la vida quotidiana la gent, majoritàriament, li confessa la seva simpatia en vers el fet de ser mexicà.

De Roberto Carlos, sempre he pensat que l’actitut del públic en vers ell, no té res a veure en el color de la pell, com la vella mania que despertava Guruceta, no tenia res a veure amb el color del seu uniforme. Possiblement tenia a veure amb els colors dels seus amors.

L’actitut d’Eto’o, dissabte passat és “teatrera”, molt més “teatrera” que la que va dienunciar Mourinho, dimecres passat a Londres. Els esportistes professionals han d’estar preparats per a tota mena crits i improperis que els arribi de graderia. Si els àrbitres, que cobren una puta merda, ho aguanten tot, ells també. El mateix Eto’o, ja ens va dir en el seu dia que ell era un privilegiat, i com a tal, té tots els drets del món de queixar-se. Però seria millor que ho fes fora del camp, a les rodes de premsa. També seria de desitjar que els responsables organitzatius del futbol, en companyia de les forces de seguretat, actuessin en contra dels que tenen actituds xenòfobes.

Sovint ens trobem que els mitjans de comunicació destaquen a primera pàgina, notícies i informacions que no ens aporten cap novetat, ja que les coneixíem o les sospitàvem. Els darrers dies també ens hi hem trobat. Però, com també sovint es tracta de fets o d’esdeveniments, que feia dies, mesos o anys, que esperàvem que es confirmessin o que hi hagués proves. Llavors, esdevenen protagonistes.

Els que ens dediquem a la professió ja sabíem i sabem, que sobre nosaltres hi ha un control. Segurament no tant barroer, com ha esdevingut el tema dels informes que elaborava el govern Pujol sobre professionals de la informació. Perquè sempre, ha estat evident que qui no combrega amb la doctrina dels qui manen, ho té clar. Utilitzo intencionadament els termes doctrina i combregar, perquè aquest mal hàbit, acostuma a ser més habitual en sectes, partits i persones seguidores de l’evangeli, que en la resta. Resta, que tampoc queda totalment exclosa d’aquests tics manipuladors.

Ahir mateix apareixia als mitjans una altra d’aquestes notícies. La que fa referència a les cèl·lules del cordó umbilical de Na Elionor. Però, és que no ho sabíem tots plegats que aquesta mena de serveis és només a l'abast de milionaris amb privilegis? No és la Corona, un àmbit privilegiat que disposa dels nostres diners per fer el que li vingui de gust? Doncs, de què us sorpreneu? En aquests temes genètics, com en la resta de temes prohibits i prohibitius per a la "plebe", les excepcions són les excepcions. Quan definitivament es legisli que la clonació no és permesa, algun carallot milionari o poderós, es clonarà igualment. Afortunadament aquest debat és actual, actualíssim, si no fa 30 anys haguéssim sospitat el pitjor. Millor dit, encara en podem tenir de por. Recordeu la tant comentada congelació ( no només llombrígol. L'embotit sencer) de JFKennedy i Walt Disney? I si hi tenen un xoriço del Ferrol? Això si que seria notícia!

De nou diumenge. De nou dia per reflexionar el perquè, el com,el sentit i l’abast de la manifestació del dissabte.
Per repetida que sigui, i és la tercera, no deixa de ser noticia la “manipulafestació” que organitzen els “marrulleros” del PP, sense cap mena d’escrúpols amb la sang i la pena de milers de innocents. Milers de innocents amb el denominadors comú d’haver estat víctima del terrorisme. La majoria d’ells, també víctimes de la manipulació malintencionada del PP.
Dia que passa, dia en què augmenten les meves sospites. ETA i PP, són els dos caps del mateix monstre. Comparteixen un mateix cervell. Un mateix odi. Un sense l’altre, no tindrien sentit. Es necessiten. Es retro-alimenten. Els millors anys de les seves existències han coincidit, amb altres noms i denominacions, on hi han jugat diverses lletres al llarg de la historia del segle XX(FETJONSFNUCDAPETAMETAPMHBHEPCTB...)
Vist tot això, un cap i l’altre d’aquest monstre, no es pot arribar a plantejar un final pacífic. Perdrien tot protagonisme. No guanyarien les pròximes eleccions(ni moltes altres).
Per l’altra costat, també una manifestació, la d’un comunicat “de la banda”, enreda més la troca barrejant els sentiments de catalans i bascos, sense fer res més que vincular-los en la lluita armada.
El que més ens agradaria seria que uns i altres utilitzessin les seves forces i les seves manifestacions, en favor de la pau i la solució a tots els conflictes presents i passats.
Demanar a les pobres víctimes que no es deixin manipular, és més difícil. La seva situació emocional és molt feble. Els és massa fàcil submergir-se en el verí de l’odi, quan quatre desgraciats els escalfen el cap. Sap, però, greu que no escoltin missatges més racionals, encaminats a fer-los veure que la pacificació del conflicte faria més segur el futur de tots.

Avui es compleix el primer aniversari d'aquest web blog i permeteu que em contempli el melic, i li dediqui aquest espai.
L'aniversari coincideix amb un bon moment dels blogs. Se'n parla molt més que ara fa un any i ara passa un moment especialment dolç, en fer-se públic que Pasqual Maragal en té una, de periodicitat setmanal (pel que fa al a publicació de nous artícles, si be es pot consultar a totes hores).
En fer-ne una el president, se'n parlarà cada setmana, i cada vegada serà més habitual parlar amb tota naturalitat de les web blog.
Hi sortim tots guanyant!
www.blogs.ya.com/opinen3i4/
Aquest bolg va néixer ara fa un any de la idea de tres amics, com ja es defineix a la mateixa web, que conjuntament, volien opinar des de diferents punts de vista, els d’ells tres i altres articulistes convidats.
Mentre no ens decidíem, vaig prendre el repte de protagonitzar en solitari un període de proves, i en cara hi sóc. Això si, hi sóc sense perdre l’esperança de posar definitivament en marxa aquesta altra web més plural.
En ser una cosa quasi anònima, s'ha quedat en això. Calculo que no més d'una dotzena de persones la segueixen periòdicament i que de manera esporàdica, tampoc en són molts més. No em sap greu escriure per a tants pocs lectors, si serveix per fer de pont de cara a aquesta altra web més plural. Inicialment aquesta era la idea.
El repte immediat és , amb l'ajuda de tots passar de 12 a 24 i de 24 a 48....És a dir créixer, però créixer no només en el número de lectors, també en la vostra intervenció en els comentaris, ja que l'intercanvi d'opinions és l'aspecte que més m'interessa dels blogs una vegada he escrit cada dia la meva parida.

Al llarg d’un any, més de 300 artícles d’opinió, sobre fets de transcendència mundial o més nostrada, experiències personals, articles esportius, gastronòmics o televisius, han omplert aquesta pàgina que va néixer com una mena d’experiment. Per si ho voleu provar, no cal ni dir-vos que escriure unes ratlles cada dia és a l'abast de tots, i us convido a fer-ho tant en els comentaris de la meva web, com en engrescar-vos a que feu la vostra.

Animal d’Aglà

L’eufemisme dels eufemismes. És l’alocució que em ve a la boca quan veig o tinc al davant personatges com ara David Madí. Animal d’Aglà.

Tinc, o tenim la sort, que no surt massa sovint a la tele, però abans d’ahir el vàrem poder veure en un cara a cara penós, davant Joan Boada, a “La nit al dia”. Després de utilitzar l’encertada alocució, la paraula que més se li escau és fastigós. Fastigoses són les conclusions a les quals arriba davant qualsevol discusió política.

Tots sabem que en totes les empreses, partits polítics, i fins i tot, equips de futbol hi ha gent que fa la feina bruta. Tot sovint, gent que només sap fer la feina bruta. I bruta, molt bruta és la història de les enquestes encarregades per l’anterior govern de la Generalitat, per a l’ús privat d’un determinat partit. I de nefasta gestió, és que te les descobreixin.

Tot i saber, que hi ha gents que es desimbolt amb certa comoditat en mig de la merda, m’hauria més haver vist a la televisió gent de la talla política i educació de Mas o Duran. Ens en haguéssim assabentat de més coses i suposo que no s’haguéssin dedicat emmerdar amb afirmacions sobre altres temes que no eren semblants ni comparables al tema denunciat. Penós.

Ja fa 25 anys d’aquells minuts de tremolor que ens va venir a tots. I 25 anys després encara se’ns posa la pell de gallina, només de pensar-hi. Són dies de recordar com va ser, com va anar, com va acabar...
Més o menys, tot recordem el “todos al suelo”, els tricornis, el “tranquil Jordi tranquil”, la diputada embarassada, la retransmissió de la SER, les marxes militars a RNE, Gabilondo a TVE i després de molta espera l’aparició del Rei. Molta espera, massa espera. Ningú encara m’ha explicat perquè tanta espera. Sempre m’ha fet pensar(ho asseguraria) que va esperar el just i suficient per anar amb cavall guanyador. Va ser el mateix mal rotllo que em va fer dies enrere, quan no va dir ni piu de la declaració colpista de Mena Aguado.
També recordem que la cosa no va passar d’aquí. O per dir-ho millor, si que va passar. Ens va arribar una involució de l’estat de les autonomies. I ara també. Després de lo de Mena Aguado, hi ha hagut una “mena d’aigualiment” de l’articulat de l’Estatut. Si el primer retrocés el van protagonitzar Tejero, Armada i Guerra, el segon ha estat cosa de Mena Aguado, Bono i Mas. En Guerra fa d’àrbitre. Ho tenim magre...

Per superficial o profund que sigui, el coneixement que tenim de la porqueria (religions) que ens envolten, no deixa de sorprendre el degoteig diari de notícies referents a cadascuna d'elles.
I què es pot esperar de tota aquesta porqueria fonamentada en un seguit de teories, pensaments i tendències que no se les creu ni déu?
Doncs, que els uns es cabregin per les caricatures, que els altres justifiquin la violència domèstica i que els més espirituals emetin videoclip amb “ties bonarres” dansant al ritme del monjos del Garraf. Però és que no se'ls creu ni Déu, ni Yahvé/Jeovà, Mahoma/els altres 98 noms, ni Zeus, ni Bacus, ni Buda, ni les sabatetes del nen Jesús.
Encara els més divertits, són els monjos (hit musical inclòs) d'Olivella. Però ja podeu contar que la imbecil•litat hi deu vessar per tots els costats, com mostra el seguit de pijos-progres que hi van a meditar - resar.

Continua el tema opa Endesa, i com més avança, els meus coneixement limitats d’economia, m’ho fan més incomprensible. Si cal, o ens interessa, comprendre alguna cosa més, a banda d’aquest no episodi de catalanofòbia.
Evidentment les mostres de fòbies i manies en vers Catalunya, són l’aspecte més hostil que he apreciat en tot aquest episodi. Tanta hostilitat no raó suficient per reclamar el dret a decidir?

L’excés de protagonisme que alguns polítics pretenenttenir, fins i tot quan no en tenen cap, i més els convindria amagar el cap sota l’ala, els perd.
Només aquest afany de protagonisme explica, el que ahir ja comentàvem de la postura dels polítics d’erigir-se en guanyadors i liders de tots els fets importants, noticiables.
En cas de no ser així, a veure qui m’explica doncs, perquè els dirigents dels PSC i CiU, que van veure en la manifestació de dissabte un acte contra el PP i la seva política anti-catalana, no es van manifestar conjuntament amb les 650 entitats que reclamaven el dret a decidir. O és que realment la manifestació era per reclamar el dreta decidir i protestar en contra de l’Estatut que ens volen encular? Que ens ho expliquin millor. Bé s’esforcen a fer-nos veure que ERC i PP tenen la mateixa postura en vers l’Estatut.

Després de l’èxit de la manifestació d’ahir...Dic èxit, tant si n’eren 125 com un milió. M’atreviria a dir que van ser entre 500 i 700, si hem de fer cas a la manera de contar que tenen uns i altres. I dic èxit, perquè si hem de fer cas de com han reaccionat els partits polítics, ho han fet de la mateixa manera que l’endemà de les eleccions. L’endemà d’una cosa important,tots acostumen a manifestar-se guanyadors, o guanyadors morals (encara no sé què vol dir). Si, no us hi heu fixat. La coalició PSOE-CiU ha dit que havia estat una magnífica resposta dels catalans, en contra de la intoxicació del PP. Tanta gent manifestant-se en contra de l’estatut PSOE-CiU ha donat ales al PP, per dir que no entén com el PSOE pot permetre que un aliat del govern se li manifesti en contra. Piquè, com acostuma a fer darrerament, i per separat de Rajoy i la patuleia, ha recordat que l’estatut que va sortir del Parlament de Catalunya era el seu i que entenia que ara la gent estigués rebotada. IC-V ha apel•lat a la unitat, com sempre. I ERC ha explicat que era la seva mani, vaja que havien guanyat.
L’Estatut encara donarà molt que parlar. Fins i tot alguns diuen que ERC no trigarà a afegir-se a l’Estaut “light” venent-nos sempre alguna millora, real o fictícia.
Ara com ara, l’abstenció és la decisió més digne que poden prendre les persones que continuem pensant que per a arribar a l’estatut que Mas ha regalat al PSOE, no calia tres anys de negociacions, treballs, declaracions i en definitiva mentides.
Una altra cosa em queda clara de la manifestació d’ahir, en la forta disputa per a l’espai anomenat sobiranista, que lluiten ERC i CiU, hi ha unes 125, 600 o 999 mil persones, que mai votaran a Mas. Una xifra per pensar-hi, i començar a calcular com es disputarà aquest espai en les pròximes eleccions catalanes.

Per més que siguin els dies que ja han passat des d'aquella "gloriosa" tarda a la Moncloa, em segueixo preguntant que collons hi va passar. Que després d'un bon àpat, van fumar i beure, és indiscutible. No vull ni esbrinar quina substància...quines substàncies es van empassar, inspirar, snifar...
Devia ser d'allò més fort. Sensacions que provoquen canvis i és resumeixen en la inicals K.O.
Així van quedar, i així van emprendre el camí d'una magnífica migdiada. Una llarga becaina d'aquelles que et lleves, amb bocassa, un pèl ressacós... Quan l'Arturu es va llevar, mantenia la posisció boca-terrosa d'haver estat a quatre grapes, obert de cames i amb les inicials PSOE marcades a la natja esquerra. A la dreta(l'altra natja), el creixement del pèl, li dissimula la vella marca de les inicials PP.

Em costa pensar que al PP de Catalunya no hi ha més demòcrates que el tal Joaquim Teixidor. Altres militants, i càrrecs públics, que estan farts de pertànyer a un partit que menteix compulsivament i que culpa a Catalunya de tots els mals.

Sense cap mena de dubte, es tracta del partit que està fent més pel separatisme. El partit que fa tot el possible per aconseguir que Catalunya odiï la seva Espanya i que la seva Espanya odiï Catalunya.

Per demà a la nit s’anuncia el debut del programa Polònia, a TV-3. L’equip de “Minoria absoluta” i del recentment eliminat “Mire usté”, arriba disposat a tornar-nos a fer passar una bona estona. La intel•ligència dels nostres polítics de panxa enlaire. Ironia, pura ironia. A veure a qui retraten més imbècil.
Pels que no ens agraden la series (cap) i pels que no els agrada el futbol, dijous pot ser un gran dia per aparcar davant de la tele havent sopat.

La provocació del PP amb el tema de l’Estatut ha arribat als carrers de Barcelona. Aprofitant que els catalans som gent civilitzada. Massa civilitzada, diria jo. Han vingut a demanar signatures per lo del referèndum. Un acte de valentia, sense cap mena de dubte. Només falta que un dia d’aquests Bono vingui a marcar territori, i es pixi a l’entrada del Castell de Montjuic. Si no fos perquè tot plegat és tan ridícul, que es desqualifica per si sol, seria moment de plantar cara. Potser el moment de fer-ho sigui a la mania convocada per dissabte. Però em sembla que la propaganda que han difós Mas i el seus, sobre l’Estatut pactat, ha enganayat a massa gent i lo de dissabte fot molta mala cara.
Als que tenen vocació de provocadors, els proposaria que en lloc de mostrar la valentia amb espectacles deplorables en contra de Catalunya, se’n anessin a practicar a l’esplanada de La Meca i ho fessin carregats de pancartes amb caricatures daneses.

La discussió en paral·lel dels estatuts català i valencià, posa en evidència una vegada més que no en hi volen, que ens tenen puta mania.

Com s’entén que, mentre el fet que Catalunya pugui ser considerada una nació pels catalans aixeca un munt de susceptibilitats, ni els fatxes, ni la monarquia espanyola s’immuten, que València sigui un regne. "Millor dit" un reyno.
Camps? Zaplana? Com es diu el rei? Frau? Frau Immobiliari? Aigua promesa? Golf? És reina? Es diu Marina? Marina d’Or? Possiblement el rei és diu idioma, o és tant fals com la singularitat del valencià.

En el tema del idioma també fa aigües l’estatut “fallero”. Si els senyors del PSOE es van basar en dictàmens científics (historiadors) a l’hora de solucionar el destí dels papers de Salamanca, on són ara els Científics (filòlegs) que dictaminen que lo de la “Visanteta” és un idioma?

Si no ens hi volen ens ho podrien posar més fàcil. Ens podrien permetre que ens acollíssim al Pla Ibarretxe i que el referèndum de la tardor fos per decidir si volem ser un Estat Lliure Associat.

Un dia d’aquests els diferents estolons que formen Tokelau o les illes Tokelau (les dels domini internàutic) resoldran en un referèndum si volen ser un Estat Lliure Associat a Nova Zelanda. Ells també van començar amb un domini propi (.tk), a veure si el domini (.cat) ens porta la mateixa sort.

Per cert, heu vist la foto del falangista Bono portant Franco “bajo Palio”?

Dies enrere, el programa que fa l'equip del Cuní a TV-3, els matins, van convidar un tal Josep. la seva singularitat era una mena de manifest, militància o ideologia, al voltant de la vida dels joves.
Per resumir-vos-ho en poques paraules, el tal Josep, diu que els fills(sense limitar-ne l'edat) tenen haurien de tenir el dret i els seus pares l'obligació, de donar-los de menjar i dormir. Ja us podeu imaginar que en penso, com jo puc imaginar el que en penseu. Tot plegat ho podeu veure a http://www.telefonica.net/web2/amparo1/ . A la web hi ha obert una mena de fòrum, com el que tenim els calipos a la nostra web. Com és de imaginar el fòrum, és un espai on s'hi expressen opinions. Hi vaig opinar, detallant que aquesta mena d'obligacions a casa, només les podria entendre amb un gat, un gos o un canari. I, que si el seu problema, com em temo després de veure'l a la tele, és mental, la millor solució és un sanatori. En un altra moment li vaig indicar que, com a mínim, tots els vertebrats des de petits cal que es busquin la vida amb un mínim de independència, i que tret de gent tipus Conde Lequio, no es pot preveure que en general ningú es pugui permetre el luxe de seguir les indicacions i exigències del tal Josep.
Per dues vegades, els meus suggeriments, van durar menys a la xarxa que el papat de JP I. La única resposta, va ser :
A VER SI OS ENTERAIS, NO ACCEPTO CRITICAS, MI FORO NO ESTA PARA CONOCER LA OPINIÓN DE NADIE.SED MAS CONSTRUCTIVOS E IROS A MOLESTAR A GAMBIA (s/t)
El cert és que, per la seva temàtica, pensava que era una web per opinar i molt. I de fet, tothom que intervé al foro, opina. El que no estar tant clar, és que s'hi pugui opinar obertament en contra. Vaja, només val el pensament únic. Molt revolucionària la proposta del tal Josep i “molt revolucionari”, això del pensament únic.
Proveu-ho. Putejeu-lo una estona. Entreu i dieu el que penseu.

> A la dreta, li ve de lluny. En concret al PP, l'afició per la mentida, també la varem detectar fa molt temps. Recordem el "cas Palop", per posar un exemple.

> La col·lecció més gran, però, la van aconseguir en els vuit anys de govern. Mentides al voltant del vaixells accidentats, d'avions militars que no van arribar mai, d'armes de destrucció massiva i pots de dixan i de veure l'empremta basca en el titadine més mortal, els va fer cèlebres. La reconeguda falsetat dels "duros sevillanos" va quedar en un segon terme. Només la tripleta Acebes-Zaplana-Rajoy pot ser considerada més falsa que un "duro vallisoletano" (Aznar).

> I continuen. Sovint amb cinisme, continuen mentint en matèria d'ensenyament, de llengua, d’opes, de identitats nacionals, de compliment de condemnes...tot esperant la proclama final: "Váyase señor ZP".

>
> En cap moment de tot el procés de la candidatura de Madrid com a seu d'uns Jocs olímpics, he tingut clar que poguessin ser capaços. Per ser positiu, fins i tot, en algun moment havia pensat si la seva candiatura es podria ajustar més a l'oganització d'un joc d'hivern (ja sabeu, la Sierra, Los Angeles de San Rafael, pista de gel de Majadaonda...).
> La demostració que ha fet la nova terminal (T-4) i el sistema d'embarcament d'equipatges, del flamant aeroport de Barajas, ens pot donar una pista de la "bona relació" entre Madrid, organització i esport. Tret de Maria José Rienda, els perjudicis esportius de la pèrdua del material esportiu dels atletes espanyols, tampoc suposaran gran cosa ja que la possibilitat de medalles és nul•la. A Rienda, si convé, estic disposat a portar-li els esquí jo mateix...
> El problema de Madrid sembla anar més enllà, també en matèria d'esports. La confusió és total. L'equip gran de la capital s'han entossudit en posar resultat de tennis (6-1) a un partit de futbol. I a més amb tota la txuleria de posar-li a la derrota, nom de crack (6-1: Sisú: Zizou)

D’entrada em va semblar l’horterada més gran, i a la fi m’ha semblat una iniciativa molt positiva. El vestit que portava la ministra Carmen Calvo a la gala del Goya era, de totes totes, horrorós. Però, en realitat, va ser una manera de donar suport als dissenyadors de moda espanyols. Va pactar amb ells que vestiria els seus dissenys en les ocasions en que anés en representació del seu càrrec en esdeveniments que ho mereixessin. A més, per ordre alfabètic va ser un vestit d’Àgatha Ruiz de la Prada, de manera que va matar dos ocells d’un tret. Va fer contents als artístes i a la família Pedro Chota, que hauria estat la primera en criticar-la en qualsevol altra circumstància.
Bona nota, doncs, per a la Ministra que ha mostrat el seu suport a la causa, començant per ella mateixa. Com a mínim li servirà per començar a recuperar el que possiblement a perdut a les Espanyes amb el retorn dels papers “de Sant Cugat”.

Cada dia que passa, el tema del nou l’Estatut d’autonomia de Catalunya, va perdent seriositat i la cosa comença a prendre estructura de broma, de presa de pèl.
Les declaracions de Bono d’avui, són marca de la casa. Si, de la casa Bono, Ibarra, Sevilla... De la casa que cada dia s’assembla més a la casa de Zapalna, Acebes, Rajoy...
Si no varem quedar prou carregats amb la jugadeta de Mas i Duran, ara ens tocarà el suplici del debat i discussió d’esmenes. Cada dia rebrem una clatellada. I amb Alfonso Guerra d’àrbitre, tenim totes les de perdre. Ens hem fet moltes il•lusions i, si no canvia la cosa, acabarem de clandestins. Això si, els traïdors són capaços de governar amb els bromistes...

Ahir vaig estar veient el programa del Monegal. Com la major part dels crítics televisius, m’ha semblat sempre fluix, però en la seva faceta de presentador d’aquest programa el trobo interessant. No es casa amb ningú. I les deixa anar tal com ragen. Ahir va ensenyar les famoses declaracions de Rubianes. Estic d’acord amb Monegal, jo també coincideixo amb Rubianes i no tinc la “defensa” que a ell li proporciona l’estatus de humorista. “La unidad de Espanya me la sua pel davant i el darrere” i tal i tal...

Per una vegada més, i en van vint, èxit espatarrant de la mitja marató. Èxit rotund i consolidat d’un grup, d’un gran grup de persones que hores d’ara ja rumien la fesomia i el contingut de la mitja vint-i-un. Els vint-i-un de la vint-i-un.
Serà com totes, i si cap millor, perquè aquests organitzadors, voluntaris, institucions, patrocinadors i espectadors, ho voldran i ho faran. No en tenim cap dubte. Tenen un currículum i un llarg recorregut. La genialitat del creador, la il•lusió del novell, l’empenta del sobreany, la veterania reincident, l’encanteri del mag, el mercadeig del tractant, l’execució de l’artista, la perseverança del corredor de fons... Un motor, on la generositat de tots, possibiliten aconseguir les millors marques.
La prova mima l’atleta, el públic mima la prova, els voluntaris encoratgen al públic, els organitzadors encoratgen els voluntaris... Patrocinadors i institucions permeten als organitzadors superar els darrers obstacles. És una festa.
A la línia de sortida i a l’arribada hi són tots: Petits, gegants, atletes, pastura-cansalades, lletjos, guapes, amb rodes, enters, sprinters, fondistes...Cal que aquest afecte que es dispensen, uns i altres, duri per molts anys i consolidi aquesta Festa Major d’hivern que es concentra en un cap de setmana. Com ja s’ha comprovat no pot morir ni d’èxit, perquè ja en van vint. Ja és impossible fer-se enrere. Inmortal.
Que no s’acabi mai. Que no ens la prenguin. Quantes iniciatives punteres promogudes per “ciutats mitjanes”han reculat davant la vocació de les “grans ciutats”.
Aquesta Festa Major d’hivern només la podria aturar una sobtada i barroera acció de míster dòlar, provinent de la gelosia o la costum devoradora, dels que ho veuen tot possible a base de calers... Una gran immobiliària llevantina, un mafiós estranger, una lletera en expansió, uns grans magatzems de la capital, un “més que un club” de la capital...Qualsevol personatge o entitat perillosa, que persegueixi l’èxit mitjansant els calers i sense escrúpols. Que no ens la prenguin. És de tots.
Felicitats al CAF.

Per més que defenguem postures democràtiques i la llibertat d’expressió, em sembla del tot temerari provocar a gent cretina que no te el mínim escrúpol de matar en nom de déu.
Em sembla que danesos, noruecs i els que els segueixen, s’ha posat de peus a la galleda. Cada mort que pugui resultat, directament ocasionat per aquest fet, serà una mostra de la temeritat d’aquest tipus provocació.

Tota la sensibilitat amb el que és just, i respecte a les persones i a la cultura catalana, que va demostrar el PSOE en tot l’episodi del papers espoliats a Catalunya pel règim franquista queda en una acció maquillatge, si veiem el que ha fet ara reconeixent el català que es parla al sud dels Països Catalans, com idioma valencià.
Practicar la política de fer contents a tots perquè sí, per aconseguir quatre vots de ments retrògrades, porta implícit agenollar-se davant les postures antidemocràtiques i anticulturals del PP.

Mai he sentit que cap emigrant català, a cap lloc del món, reclami per al seu fill el dret de rebre l'ensenyament en la seva llengua materna. Ni tant sols els que són més enllà de l'Ebre, on diuen que la catalana també se la considera una de les llengües de l'Estat.
Tampoc recordo cap espanyols del que porten anys a Alemània, França o Suïssa, que ho hagi fet. En canvi, si que sé de gent, que per exotisme o per referències maternals ha portat els seus fills, a Barcelona, a escoles francòfones o anglosaxones. No em semblaria malament que les FAES, ràdio-taxi o els amics de la Feria de Abril, creessin escoles per assumir cassos com el del "zeñó" de Badalona.

He quedat sorprès. No m’ho imaginava. El jutge de instrucció número 30 de Barcelona, ha arxivat la denúncia de Bono, pel “políticament incorrecte” article de Iu Forn a l’Avui. Cal donar la raó al jutge, Forn dedicava les seves floretes als colpistes i per tant el col•lectiu militar i el Ministeri de Defensa, no tenen perquè sentir-se ofesos.
En tot aquest tema i des del primer dia he pensat, que si bé Forn no havia estat excessivament afortunat, caldria que els nostres polítics es dediquessin a fer denuncies amb més fonament contra les arengues diàries de Giménez Losantos, que sí es dedica a insultar col•lectius respectables, i ho ha amb reiteració.