logotipo

El periodista Carles Pastor, escriu avui a El Periódico, detalls sobre reunions i fets, discrets o secrets, que ha protagonitzat les darreres setmanes Pasqual Maragall. Pastor descriu diversos episodis de màgia i funambulisme polític, en les quals el President ha treballat per facilitar un acord sobre l'Estatut. I encara li queda feina per fer. Les revelacions de Pastor, són una mostra més del joc brut que ha practicat les darreres setmanes Artur Mas, a qui en cap moment hem sentit dir cap paraula d'agraïment en vers Maragall.
I encara més, quan Mas s'autodefineix com "el principal impulsor de l'Estatut", no te ni la vergonya d'agraïr a Duran Lleida la seva feina, ja que puntualitza que fins i tot és el impulsor dins de CiU. No és estrany doncs que ara Unió Democràtica, sigui qui avui descarrega la seva ira en vers Mas. Fins hi tot l’abad de Poblet desconfia de la negociació. De desagraïts....

Camions al voral. Paciència

Aquestes darreres hores hem sentit les repetides queixes dels camioners, lamentant que se’ls hagi obligat a quedar-se a la vorera al llarg de l’episodi de neu que ha viscut Catalunya.
Entenc que aquests professionals de la carretera es queixin per l’espera, de la mateixa manera que tots ens queixem sempre que per qualsevol circumstància perdem hores a la carretera per culpa de qualsevol imprevist, i sobretot, de tot allò que tenim, i les autoritat tenen, més que previst.
Però aquests professionals, el que han d’entendre és que quan hi ha una situació excepcional cal prendre mesures. L’experiència ens diu que cada vegada que Catalunya queda sota un llençol de neu, ho hagin o no previst els meteoròlegs, hi ha problemes circulatoris. En tots aquests “pollastres”, que es munten quan neva, al mig sempre hi ha involucrat un o més camions que acaben complicant, de gran manera, el retorn a la normalitat. És doncs lògic, i els professionals haurien de ser els primers en entendre-ho. A més, en cap de setmana només haurien de circular els que tinguessin permisos especials, sense tenir només en conta la perillositat de la mercaderia. Als camioners, doncs, els demanaria paciència. A les autoritats, una vegada més, els demanaria que es replantegin a curt, a mig o a llarg termini, el transport ferroviari i que quan els meteoròlegs avisen, reparteixin sal per les carreteres sense gasiveria.

Passen els dies (una setmana) i cada vegada me’n adono més de la poca intel•ligència del nostres polítics, en especial Artur Mas.
Avui, en dues pàgines de La Vanguàrdia es continua retratant. Ara, te la barra de dir que tot plegat és un èxit per Zapatero i CiU. Jo era dels beneits que encara em creia que els polítics Catalans, treballaven pels catalans i per Catalunya, i que per tant ho negociaven tot pel molts èxits per Catalunya. Doncs resulta, que Mas pot de tenir la poca vergonya de dir-ho així, amb aquesta patxoca.
També diu coses impossibles de complir, com que celebrarà qualsevol millora de l’Estatut en les negociacions que puguin collar IC-V i ERC.
No cal ser expert en política, negociació empresarial, matemàtiques, ni en pactes de qualsevol tipus, per intuir que si els representants dels quatre partits haguessin negociat conjuntament els límits de l’Estatut amb Zapatero, s’hagués obtingut un resultat molt més postiu. Només es tractava d’establir el nivell d’una balança imaginable. En cada extrem de la balança hi situaríem les dues grans fites ambicionades en aquest moment per els governs català i espanyol. L’Estatut i la Constitució. Si tu vols un recolzament ple a la Constitució, ens has d’oferir un estatut que també el recolzem majoritàriament.
Però no, ha calgut fer el numeret. Un numeret que només ha buscat la foto i la desestabilització del govern català. Per alguns una estratègia molt intel•ligent.
No sé fins a quin punt és intel•ligent dilapidar qualsevol possibilitat d’aconseguir en el futur el govern de Catalunya, en companyia d’una altra força catalanista, nacionalista o com vulgueu adjectivar. Com a molt, pot aconseguir el recolzament de Piqué les 48 hores prèvies a que Rajoy i Acebes li apliquin el toc de queda.
Tota aquesta moguda de Mas, de “fer el papallona”, coincideix amb el temps (meteorològic), quatre anys i poc més, després de la darrera nevada en que ell i els seus van demostrar-nos un elevat grau de incompetència. Recorde? En ple avis,des de la Conselleria de Interior, de no sortir a la carreretera, ell va haver de tornar “a fer el papapllona”, tot desplaçant-se al Maresme per anar a la discoteca. Desitjo que triguem molts anys en tenir-lo en qualsevol graó de poder públic.

> Tota aquesta mena de programes de televisió, em produeixen el mateix efecte, fàstic.
> Aquest furgar en la vida privada de les persona em sembla tant fastigós, com voler exterioritzar i fer públic, un mateix, tot un seguit de fets, valors, conceptes, idees i costums de la particularitat de les persones. Tant vomitiu era l'efecte mirall d'aquell grup de joves "manolos", com el que ara protagonitzen famílies senceres.
> I nosaltres, els espectadors, què? Quin interès podem tenir per seguir aquesta vida privada de personatges anònims. Reviure situacions que com a persones o grups, hem viscut? Arribo a entendre que hi hagi gent interessada en conèixer detalls de la vida privada dels famosos, i encara més dels ídols de cadascun, però en gent anònima... Per més que ens venguin que són experiments sociològics, formats televisius transgressors, o mostres de sinceritat impudoroses que només són capaços de fer els personatges escollits del programa, em continua semblant una porqueria.
> Els “reality-show” només responen a l'estratègia empresarial de les cadenes de televisió. Escullen a qui escullen, i ja està. No recordeu que dies enrera, els directius de TV-3 es queixaven que els audímetres estaven situats majoritàriament en domicilis castellano-parlants? És per això que també majoritàriament, les persones i famílies escollides per aquests programes ho són?

A banda de totes les coses intrínsicament beneficioses de l’aigua i de la neu, hem de donar les gràcies a la neu que cau i caurà aquests dies. Avui mateix a les notícies de la tele, s’han mig oblidat de parlar de l’embolic de l’Estatut i els seus negociadors.

El meu amic Joan, m’ha enviat aquest missatge, que diu que corre entre la militància d’ERC i s’expressa d’alguna manera així: "Nou programa a TV-3: “Ciu a traïció”, un programa de mentides, doble joc i punyalades! Tot, per un premi de quatre poltrones, quatre rals i una foto”. Pornografia, hi afegiria jo.
Veig que no sóc l’únic a qui ha alterat tota la maquinació de Mas. Perquè si ens hem de refiar de PSC i IC-V, sembla que tot ha funcionat a la perfecció.
En mig de la confusió, la juguesca que va fer ahir Mas, de proposar una comparació entre la proposta del Parlament català i la que ell assumeix, en matèria de finançament, pot ser aclaridora, a l’hora de prendre una posició definitiva davant el tema. Podria ser un factor determinant a l’hora de donar la raó a uns o altres. De votar a favor o abstenir-se en el referèndum català de l’Estatut.
En nom de la transparència i la sinceritat, un valor tant poc relacionable amb la vida del polític, reclamo poder conèixer tota mena de detalls que m’ajudin a veure quin ha estat el papers dels nostres polítics en tot això. Mentre tant, i veient l’actitud de cada polític i de cada partit, en aquesta redacció i negociació de l’Estatut, tot em fa pensar que Mas i Duran han jugat brut, molt brut, amb la connivència i alegria de Zapatero, que imaginava una dura negociació, un “catenaccio” polític i s’ha trobat un equip que surt amb el lliri a la mà, tot disposat a fer-se gols a la seva mateixa porteria.
Però com diu avui Jaume Bosch (ICV), tota aquesta actitud de Mas i “el perdre el cul” per la foto, era una cosa totalment imaginable en ellider d’un partit que ens vol fer oblidar que mentre va manar durant un grapat d’anys, no va fer res per millorar l’Estatut, va claudicar davant el PP i que ha hagut de suportat des de l’oposició, com una coalició d’esquerres sigui qui finalment s’ha confabulat per fer un nou Estatut.
D’altra banda em segueix amoïnant que Piqué asseguri que aquesta proposta econòmica sigui la mateixa que ell defensava. Cosa que m’estranyaria molt. Però, per aportar encara més llum, seria d’agrair que a més de comparar la proposta del Parlament Català, amb la pactada per Mas i Zapatero, la comparéssim amb la de Piqué. Podríem resituar-los tots en el seu lloc i formar-nos una opinió més clara.

> Part de les explicacions que reclamo aquests darrers dies, ens van ser donades ahir a "la nit al dia" per Joan Puigcercós. Anem per pams. Abans que res, de tot aquest show Artur Mas ens surt com el gran botifler. La seva constant traïdoria en totes les negociacions de l'Estatut l'ha portat sistemàticament a no fer cas d'allò pactat per als partits democràtics.
> La seva suposada intel•ligència de Mas, de resoldre en mitja tarda la negociació de l'estatut amb tots els seus paranys jurídics i financers, també va ser pantomima. És va fer una foto a canvi de deixar que Rubalcaba i Solbes, es fessin càrrec de la lletra de l'acord. Un acord que és a molta distància del que també havien pactat en les cimeres "multi-partit", que per la poca filiació i interès que ha mostrat Mas, es deurien fer sense desitjar-ho, ell.
> Per contra Saura se sent força satisfet amb l'estatut que han pactat Mas i Zapatero. Mentre acabo d’escriure, en Mas és entrevistat a la tele. Sense dubtar-ho, a aquest tio no li fa falta una àvia. Narcisista i cregut, ho fa tot impecablement. A veure si algí li fot una hòstia, abans ni li foti en Duran i Lleida, que és la persona d’aquest món que en deu tenir els collons més carregats de tota aquesta “pose”.
> I mentre passen els dies, es comencen a esvair tots aquells pronòstics al voltant del gran desgast que patiria el PSOE, per culpa de l’estatut, el matrimoni homosexual, l'ensenyament laic i altres parides. Avui, sembla que el PP és qui té més problemes i qui en seguirà tenint. Mireu si estan cardats, que després de impedir-li a Ibarretxe fer un referèndum lògic i de no voler-nos preguntar si els donavem permís per anar a matar moros a l’Irak, ara ells en volen fer un en què preguntaran a la gent si volen intervenir en decidir el futur dels veïns.

> Segueixo totalment incapacitat per entendre l'abast econòmic de l'acord PSOE-CIU sobre el finançament, que tant alegrement han venut Zapatero i Mas, i que tant ha aplaudit el PSC. Desconec si ha estat un gol, com venen els convergets. També desconec si ha estat un autogol, com insinua l'acudit de EL PERIODICO. El cert és que en coneixements econòmics i financers d'aquesta mida estic més peix que en Puigcercós i en Carod junts. Perquè, aquests dos tindran moltes virtuts, però en el camp del dret i l'economia estant fluixets. O és que em fareu creure que en Mas és molt intel•ligent? A veure com s'explica que en una tarda de dissabte (sábado-sabadete..) Mas, segurament amb camisa nova, valori tant positivament un acord que Puigcercós i Carod, declaren que necessiten mitja setmana per considerar-lo positiu.
A Piqué els seus coneixements també l'han capacitat per veure-ho positiu. A mi, si a Mas i Piqué els sembla positius, i és inferior a la proposta que va fer Piqué, ara fa un any, ja us podeu imaginar que em sembla insuficient, a veure si Carod i Puigecercós arriben també a aquesta fàcil deducció. No pot ser que quan es va negociar l'estatut a Catalunya, CiU és calces els pantalons fins més amunt del coll i que ara a Madrid se’ls baixi a la primera de canvi.
Per cert, en Piqué, fins a quin punt està disposat a seguir aguantant els "mocs" de l'Acebes? I el PP i l'extrema dreta que el configura, fins a quin punt està disposat a aguantar l'actitut democràtica de Piqué? O és que busquen ara, entrar i remenar el cul en el estatut? Sense ells estavem molt a gust. Volem que continuin a la clandestinitat.

>
> Tot el que se sap, o que s'intueix de com serà, L'Estatut d'Autonomia de Catalunya que haurem de votar a la tardor, queda lluny del que m'esperava. És per això, que ara com ara, tinc decidit que s'hi no m'ho expliquen de manera més convincent, per tal que jo pugui valorar-lo molt positivament, penso que no es pot votar.
El més curiós del cas és que a Piqué, i als Presidents autònoms de Mallorca i València, els sembla bé. De Piqué ja ho sabíem que era intel•ligent. Acebes continua amb el discurs franquista. No pot ser que en un mateix partit es pugui demonitzar i desitjar el mateix estatut. A veure si el PP demanarà el No al referèndum de la tardor i en Piqué el SI.
Pel que fa a mi, no hi puc estar a favor per insuficient, ni en contra perquè va molt més enllà del que tenim, i es modificable fins a millorar-lo encara més. Queda molt per rumiar i decidir, però estic per l'abstenció.

A les tradicionals rebaixes, aquest cap setmana se li ha afegit el punt culminant de la funció teatral de l’Estatut. Tenim tots els polítics, els nostres i els d’allà, lluitant en una mena d’”operación triunfo”, per veure qui s’erigeix en el gran protagonista de la negociació. Alguns semblen protagonistes de totes-totes. Altres es treballen el protagonisme en el rebel paper del inconformista. Per altres, és simplement el salt a la fama. I finalment, n’hi ha que es van auto excloure i busquen més notorietat, des de l’exili, hivernats.
Dona la sensació que Zapatero és Rocco Sifredi, envoltat d’un selecte grup de “porno-stars” que es moren de ganes per aparèixer a la fotos. Obscenament penós.

Segons el PSOE(Rubalcaba i tal), lo de nació queda reduït a una sensació, a una impressió passatgera. Un estat d'ànim. Fa riure. Tant progressistes que es consideren. Tant Federalisme que venen. Tant intel·ligents que es consideren.Cal seguir explicant a tothom que som una nació. Ni és qüestió de sentirse nació("sentimiento nacional"), ni d'estar nació(situació ocasional).
La cosa no és passatgera com lo de sentir-se o estar. Ser. Som una nació.
En tot cas, i si hem de fer servir els verbs estar o sentir, cal puntualitzar que així com som catalans, estem espanyols (una cosa passtagera, que tant debò s'acabés) i no ens sentim espanyols (tampoc som tant gilipolles, ni tenim complexes de inferioritat)

Després del show d’aquesta matinada i matí a Salamanca i per les carreteres de “Castilla la Vieja”, queda molt. Moltíssim. Si d’alguna manera hem d’avaluar el grau de satisfacció dels éssers racionals, cal assenyalar que per arribar al màxim ens queden molts Rubicons per creuar, o millor dit, hi molts gests que ens han d’arribar de més enllà de l’Ebre. Hi ha moltes coses que han de creuar el Ebre. Sempre de tornada. El primer, aquests desitjats documents que estaven segrestats a Salamanca i que ara romanen a Madrid. Esperem que per poc temps. No fos que a en Mena, se li acudís plantar-hi la Brunete.
Tot seguit cal que travessi l’Ebre un Estatut reconeixible i just. I després que Duran i Lleida(per proximitat) convenci a la dreta espanyola, que d’una punyetera vegada demani perdó per tots els crims i fets delictius comesos a Catalunya en nom de l’Exèrcit i el Govern d’Espanya. I finalment, que l’actual govern, en un exercici de democràcia transparent, publiqui les balances fiscals de totes les nacions i regions de l’Estat, per tal que d’una altra punyetera vegada, la incultura espanyola, reconegui per escrit l’altre espoli. Diari, permanent i. econòmic, que mostra la sangria dels catalans. Possiblement començarien a entendre algunes coses més.

Dia P

La nit abans de l’anomenat dia P, dia del retorn dels papers dels catalans requisats, espoliats i robats durat la guerra civil per l’exèrcit feixista, i que estan dipositat a Salamanca, hem pogut veure per TV-3 un reportatge on s’han descrit el seguit d’arguments que hem sentit sempre i que donen la raó al poble català. M’ha agradat especialment el testimoni de persones d’allà que pensen el mateix que els que som d’aquí. M’ha impressionat tant negativament com imagineu, la reiterada i tendenciosa utilització del l’adjectiu NACIONAL que ha fet servir el gran bastard que va governar aquest país 8 anys fins l’arribada del “famós tren de rodalia”, per referir-se a l’argument d’unitat en què, també es va basar la dictadura franquista.
Demà ha de ser un gran dia si ens hem de referir al tema papers robats i dipositats fins avui a Salamanca. O com m’ha dit algun ocellet, fins abans d’ahir, ja que els arxius, diuen que ja van ser traslladats per evitar demà un altra show del PP.
No sé, si demà serà també un gran dia en el tema estatut. Si hem de fer cas a les mentides que vomiten diàriament els nostres polítics negociadors, per uns el tema està positivament avançat i per altres negativament encallat. A veure que ens explicaran. A veure si la mentida serà prou ben construïda, per tal que ens la creguem. Tot plegat pot superar, amb diferència, el que ens han volgut fer creure fins ara.

Sota el títol ARTES, avui a l’última pàgina d’El Pais, Rosa Montero escriu tot criticant les proeses de l’artista conceptual(si se’n pot dir així) granollerí Jordi Benito, matant vaques a cops de martell. Montero es fa ressò de la denúncia que Benito ha rebut per apologia del maltractament dels animals, d’Amnistia Animal. Tot ve de d’un vídeo que mostra una de les, ja esmentades, proeses que l’ha fet famós. Ja sabeu, allò de dessagnar vaques etc,etc...
Montero es queda curta, breu i superficial en no incloure en la seva crítica, tota la tortura i matança que envolta el món de les curses de braus. En un cas el pretext és l’art i en l’altra la “fiesta”. Tant li fa matar els animals a martellades que a puntades d’espasa, no?

M’ha semblat sempre un imbècil de solemnitat i el seu posat efeminat no l’ajuda gens. De tota manera, David Meca, ha demostrat tenir un parell d’ous.
En aquest tema, no deixa de ser curiós, que quan sortia a "Gran Hermano" (o similar), David Meca tenia un grapat de càmeres que el seguien 24 hores al dia, i que l'arribada de la seva gran proesa no es va veure en directe per cap televisió.

> Tota aquesta OPA llançada per gas natural, per fer-se amb ENDESA, em continua confonent. Els meus coneixements econòmics no arriben a copsar quins beneficis o perjudicis en tindrem el usuaris.

> Dels molts personatges sinistres que envolten el tema, a banda dels polítics i els banquers, hi ha aquest tal Manuel Pizarro. Aquest home, que amb l'aspecte físic ja paga, em cau malament des del primer dia. Primerament el físic. En ell es dibuixa tot allò que ens han mostrat les pel·lícules, les pàgines de successos dels diaris, el imaginari popular o la mateixa realitat, al voltant del físic que tenen els pederastes amb sotana. Bavós, fastigós. El seu aspecte és sinistre. A més, els pocs coneixements que tinc d'economia encara em fan desconfiar més d'ell. Recordeu quina va ser la primera reacció, de la qual en va fer ostentació? Pizzarro va córrer a comprar accions d'ENDESA. Volia fer veure que era molt valent. En realitat sinistre i intel·ligent. Pel poc que podem preveure els ignorants en economia, des d'aquell dia les accions només podien pujar i pujar de preu. M'agradaria saber fins a quin punt el PP, no fa altra cosa amb la seva campanya, que afavorir els inversors d'una empresa a la qual està tant ben endollada.

Després de conèixer els resultats de la venda del cava en plena campanya del boicot contra productes catalans, els que l’han organitzat ,haurien de fer servir l’experiència per valorar el pes real de les seves mogudes “multitudinàries”. Què se’n ha de interpretar de les paelles del Plan Hidrológico Nacional, cuinades pel PP? Del seu complot amb l’església en matèria d’ensenyament i homosexuals? I del “gran desgast” que li provoquen al PSOE en relació amb l’Estatut?
La darrera pregunta, també se la hauria de fer el PSOE, i reflexionar si ha d’acollonir-se o tirar endavant el seu programa federalista.
I mentre no ens sentim prou estimats, també el catalans hem de començar a tenir menys desconfiança en un futur econòmic desvinculat d’Espanya i plantejar sense pors, i sense embuts, la independència.

Els mitjans informatius, sovint ens atabalen amb perills apocalíptics. El de la grip aviària, no és una excepció. Però sempre es fan diferenciacions odioses. Ara, resulta que les recents morts i contagis a Turquia són un perill a Europa, de cara a l’estiu. S’arriba a aquesta conclusió, tot preveien el cilcle migratori de les aus. Per tant, mentre hem de preocupar-nos per la salut d’un continent desenvolupat des del punt de vista sanitari, a sis mesos vista, ni ens immutem del que pot passar a l’Africa on el cicle migratori situa les aus, ja ara mateix.

Per més veler i corona que ostenti, tothom sap que en el camp de la política és una figura decorativa i que a casa qui porta els pantalons és la seva dona. Però el cert és que, com a “mandamás de los ejércitos de por tierra, mar i aire” convindria que ell, o els que li escriuen els discursos, es pronunciessin sobre el presumpte “soroll de sabres” que hi ha a les casernes.

No sé perquè, des de sempre, sens ha volgut fer creure de la serietat i valentia dels que van uniformats. Res més lluny de la realitat. Són un cagats. Tant o més que la resta de mortals.
Així que, el dia que han de demostrar la valentia que se’ls suposa, s’ho fan tant o més complicat que com ho fan a les pel•lícules, el alumnes del col•legis d’estricta disciplina. Acostumen a fer una juguesca, en la qual el que en surt perjudicat, s’enfronta a l’autoritat pel bé de tots.
“La primera plana” militar fa gairebé el mateix. En lloc de penalitzar el que li toca la palleta més petita, li passen el mort al que és més a prop de la jubilació. Adjudicat. Li ha tocat al Mena.
Ara és qüestió d’esbrinar, si realment són gaires, els generals reaccionaris que fan servir els arguments del PP. Com a mínim, ens consola saber que n’hi ha un, el que és cap de l’estat major de la Defensa (JEMAD), Fèlix Sanz Roldán, que va ser qui va proposar a Bono que sancionés Mena. Faria bé doncs, Sanz, d’esbrinar com està la balança. I encara que entre els seus comandaments hi hagi més demòcrates que reaccionaris, fer neteja.

Sobre disciplina i jurisdicció militar no en tinc ni idea, i per tant qualsevol actuació que es prengui en aquest sentit en contra de Mena Aguado, ni hi tinc res a dir. Com a ciutadà, que suposo que ho és, tant ell com Acebes, Rajoy, Losantos, Aznar o Zaplana, cada vegada que fan apologia del colpisme haurien de ser sancionats pel poder judicial, de la mateixa manera que ho són els que fan apologia del terrorisme, i molt més, que aquells que insulten al Rei o la bandera. Sovint llegim notícies de menors, i no tant menors, que cremen “banderes estanqueres”, són sancionats amb tota severitat, sense posar en perill la integritat física de cap persona. Aquest Mena, ha amenaçat a tots els demòcrates del país, la convivència que especifica la constitució que ell no devia votar, i Catalunya i les seves aspiracions estatutàries.

Tot i que la jornada convida a parlar per sobre de tot de Mena Aguado i la reacció llampec de Bono, en motiu del partit de futbol Espanyol-Barça, he volgut fer un experiment ( científic i seriós com aquells del Gran Hermano).
Amb el resultat ja sabut, és molt fàcil fer la lectura del partit. Per això, he volgut anar apuntat minut a minut les impressions que he tingut veient la retransmissió de TV-3.
15 minuts abans del començament del partit, als rivals els ha d’acollonir veure Ronaldinho entrenant els llançaments a porta en solitari.
Minut O. Pensava que Laporta era “non grato” a Montjuic, però és a la llotja. Suposo que Dani no li ha volgut fer un lleig tant gran en presència de l’honorable Maragall. De tota manera, la se actitud en el cas Saviola no el fa mereixedor de ser a la llotja de Montjuic.
11. Fins aquí totes les jugades dubtoses, l’àrbit les ha assenyalat a favor del Barça.
13. Tamudo no arrisca, en un pilota que reb a la ratlla de l’àrea. Volia sorprendre o tenia por a fallar....Ha provat lo més difícil i el menys arriscat. Pilota a les boires.
17. Ronaldinho te colzes. Ha clavat un colze a la cara de Sa i l’àrbit ni se’n ha assebentat.
19. Kameni és únic. Capaç de tot. Després de ser enganyat, encara té reflexes per aturar una gran acció d’atac de Belleti.
28. El public li diu cantant a Laporta, el que Dani no li ha dit, fill de puta.
33. Messi falla una clara oportunitat. Segona vegada que perdonen. De la Peña, exaltat li recrimina ser poc esportiu.
35. Dóna la impressió que Edmilson no té caràcter de jugador d’equip guanyador
42. Ronaldinho i Deco protagonitzen un cerimonial, que culmina en una gran falta de Ronaldinho.
43. Deco marca, en col.laboració de Kameni. Capaç de tot...
45. Després de perdonar dues vegades, el Barça se’n va al vestidor amb un gol de sort.
46. Etó, posa final anticipat al partit, amb un gol dels seus. Dona la impressió que tot s’ha acabat.
52. Deco torna a perdonar
55. Deco, rei de les caramboles,és ara víctima, d’un mal rebot. El seu cap i el d’Edmilson es troben en una jugada tonta.
59.Tamudo aprofita una ocasió que li han ofert en safata Fredson i Belleti, que despistat anul•lava el fora de joc.
63. Segons Sergi Albert les faltes del Barça són involuntàries o fortuïtes...
74. Salta un espontani no violent, a demanar un autògraf a Ronaldiho. L’àrbitre triga 20 segons a adonar-se’n
75. Eto ho prova sense col•locar-la.
83. L’àrbit perdona a Motta la segona targeta.
86. Rijkard substituieg intel•ligentment Motta.
89. Targeta a Fredson per tocar la pilota...
93 .Pel mateix que Lopo ha rebut una targeta, Puyol no fa ni falta. Per Sergi Albert, queda sota el criteri de l’àrbitre. Per tant, ara no és falta...

RESUM
Tot ha transcorregut com més o menys s’esperava, fins i tot que l’arbitre sigui tant ruc de no pitar el que és evident. Al Barça no li fa falta que li perdonin targetes ni faltes, però és l’estil de sempre, afavorir els grans.

> Els darrers dies he sentit comentaris graciosos, o fins i tot despectius, amb la manera que el líder Bolivià Evo Morales, s'ha vestit durant la seva visita a Madrid. Caldria una mica més de respecte a les cultures d'arreu. De la mateixa manera que en situacions similars no ens sorprèn com vesteixen dirigents àrabs o orinetals, en les seves visites oficials, ni tampoc de com vesteixen els dirigents europeus quan visiten terres llunyanes, s'hauria d'entendre i respectar "l'uniforme de gala andí", que llueix el cos quadrat, d'aquest dirigent "cocalero".

Per segona vegada en menys d'un mes, i coincidint amb dies semi festius o de pont, he detectat aquest matí un nou error en la informació radiofònica del transit. De sempre he desconfiat en aquesta mena de informació, ja que casi mai es correspon amb la realitat, en els ajustats paràmetres d'espai i tems. Gairebé sempre informen ( i te n'has de fer el càrrec) del que passava un quart d'hora abans, tret de les que es refereixen a llocs on hi ha càmeres instal•lades permanentment.
El mes greu, és que tant avui, com la darrera vegada que m'hi vaig trobar durant el pont de la Constitució, sembla que la informació que t'ofereixen estigui gravada de qualsevol altre butlletí, de qualsevol altra dia laboral. Et donen informació d'un embús, en un indret on cada dia n'hi ha. Els "recitadors" del butlletí del transit se saben el paper de memòria. Només puc arribar a aquesta conclusió.

En plena discussió del redactat final de l’Estatut, ens trobem que sovint apareixen quatre “llestos” que aturen qualsevol iniciativa, en considerar-la inconstitucional. Algú em sabria dir en quina mesura, l’apartat de la Constitució que es refereix a que tots som iguals amb el mateixos drets i les mateixes obligacions, no queda trpitjat pel fet diari, en que ens trobem tots plegats, en què resulta que hi ha nacions on la majoria penquem per a mantenir altres comunitats on “ni déu fot brot”.

No ens ho podien anunciar ni més fort, ni més clar.
L’alcalde de Salamanca, recitant de memòria el mateix ideari de la dictadura, un ideari que coincideix amb els plantejaments del Partit Popular a l’hora d’amargar l’existència a bascos i catalans, utilitza la paraula espoli, per descriure el retorn d’un botí de guerra als seus propietaris.
No prou contents amb aquesta postura tant cínica, ha acabat fet una autèntica declaració de guerra, una mena de crida al “alzamiento nacional”, quan l’alcalde ha dit alguna cosa així, com “...y aún si nos lo arrebatan,mientras siga vivo algún salmantino, no perderemos las esperanzas de recuperar el archivo”.

Les retencions de gas no són beneficioses. La que està practicant en Putin, més que mal de ventre, pot provocar refredats a centre europa. I el que és pitjor, pot suposar pels russos seguir perdent oportunitats de posar-se al dia. Dubto que la posició xulesca de Vladimir Putin, pugui afavorir una acostament a una UE que per concepció classista desconfia dels pobres i que en el seu dia ja va fer ben poca cosa per evitar que Yelstin aturés l’assenyada cursa de Gorbatxov, permetent l’actual simulacre de democràcia, que encara no sé a qui beneficia.
Cal fer entendre a Putin que si vol ser europeu, el millor que podria fer es propiciar el canvi retirant-se o posant les bases mitjançant un projecte que oblidés les presses amb les que en seu dia Yelstin va enlluernar un poble desitjós d’ésser enganyat. Unes presses que en deu anys va aconseguir que hi tornés haver més diferències entre rics i pobles, que amb l’autarquia dels zars.
A Yushenko, també cal posar-lo a ratlla. O en tot cas que Yushenko posi a ratlla el seu entorn ple de “llestos”, que també volen pujar al carro dels milionaris, en quatre dies.
Tallant el gas e ple hivern, la txuleria de Putin puja de grau. I aquesta mena d’actituts només s’aturen posant-se més txulo que el interlocutor. A veure si la UE, mister pesc i la puta que els va parir a tots plegats, demostren cert nivell per aturar aquesta crisi que fa tant mala cara i sembla encarada en desembocar en un espetec d’hòsties o en un pedaç mal sorgit, que faci cada dia més insalvables, tota mena de diferències.

Sembla rutinari i avorrit, però avui toca canvia de número. Cada any el mateix. I aquest any encara més, perque diuen que tornarà a ser l’any de l‘Estaut.
Doncs ja sabeu que a mi no em corre cap pressa. Per tenir un simulacre o una absurda caricatura del que és un grau d’autodeterminació suficient, val més que els engeguem a la merda. Si fins ara hem aguantat el franquitu i el pujolet “ploraner”, sense progressar gaire en autogovern, caldrà que les pròximes generacions, ens ajudin a amb el seu vot i la seva empenta a aconseguir una cosa més rica i plena.
Per la resta, tot seguirà igual. Alguns canvis com el del tabac, el carnet per punts... Serà qüestió de no amargar-se i superar tots els obstacles, encara que a alguns els han posat els mateixos. No sé si el Chelsea de Mouriho tornarà a ser insuperable. Res de important per als que estan acostumats a allò “d’aquest any tampoc...”