A la fi de l’any és costum fer balanç. Els mitjans informatius fan un resum del que ha donat de si l’any. Aquesta web encara no ha complert l’any, però és també moment de fer balanç. Han estat uns 250 acudits, consells, suggeriments, avisos, articles d’opinió...en poc més de deu mesos.
L’objetiu ha estat posar sempre que he pogut el dit a la nafra, dels despropòsits més grans que ens han envoltat. En altres moments, han estat reconeixements de fets poc valorats pel nostre entorn. Algunes puntualitzacions i dedicar espais, quasi humiliants, a aquells que s’ho mereixen i que sovint en són reincidents. Gent que la tinc entravessada i que contínuament fa demostracions que no mereix altra consideració.
En aquest ànim de posar la gent al seu lloc, no he estat l’únic que he col•laborat en fer més famosos a autèntics (poseu l’adjectiu vosaltres)com ara Bono, Losantos, Acebes, Ibarra, Laporta, Aznar o Sala-Martín. Per més que la COPE hagi guanyat audiència, m’he donat el gust de dir el que pensava i de promocionar (sense saber-ho) la recollida de signatures de Ricardo Royo Villanova, contra Losantos, a l’hora que continuo demanant als experts en lleis que el portin davant els tribunals d’una puta vegada.
Per pena del meu director, els artícles més extensos han estat dedicats al món del ciclisme (una disciplina per la que tinc gran afició) i els més variats, per fer-lo content, a la gastronomia (una altra gran passió que compartim).
Això va començar a finals de Febrer, coincidint amb l’atrevit referèndum de ZP sobre la constitució europea (3 Feb).
El Març, els temes van donar més joc. Eminentment va ser un mes malaltís. Una, grip com tantes altres malalties mal tractades a la sanitat pública (7)*, un subsòl, caramelitzat, cansat i uns polítics crispats(12,29). Malaltia terminal pel Woijtila (27). Temes religiosos. No podia ser altra mes, el dels capellans, el de la Setmana Santa que encara celebrem en “llatí tradicional” i la cultura que la lletra amb sang entra (11,25).
La novetat va ser la del nou partit d’Euskadi (26). 10 mesos després, encara no tinc clar si eren etarres camuflats, quatre despistats, o una colla d’oportunistes que va acabar venent la llista als interesos d’HB o a altres.
A l’abril, el nou partit va seguir donant joc a un Escadi on s’hi feien eleccions (1,15,17,18). I es començava a parlar de les eleccions següents a Galizia, mentre es presagiava el final Fraga (25,28). Efectivament, el Woijtila va acabar morint i es va muntar el show més vomitiu imaginable (4,6,7,8,9,19,21,22,27) per acabar amb l’elecció de Beneton 16. També va morir Ranier (13).
El Maig ens va portar el reconeixement del Congrés de Diputats, que el que va fer en el seu dia Carod-Rovira no va estar tant delectiu com s’havia volgut fer veure, tots els demòcrates van votar negociar amb ETA (18). Ibarra va començar a escalfar motors(6). La Generalitat va seguir amb la desencertada política d’adjudicar presons sense comptar amb la realitat de país(11). França es va desmarcar del compromís europeu (30) i els Mossos de la Tura es van enemistar amb la Catalunya interior(31).
A banda de tot allò que ens cau més a prop, com la llarga indecisió del nostre governs sobre la línia de Molt Alta Tensió i el quart cinturó(2), i la mala educació dels motoristes que desembarquen a la nostra comarca(12), el Juny va ser molt PP. Va començar un costum que no sabem fins quan durarà, el de les manifestacions subvencionades(9,19,20). El Juny, també va posar fi a la “glaciació” Fraga(17,28).
El Juliol va començar amb una notícia que ens va fer somriure i donava protagonisme a Londres, com a organitzadora d’uns JJOO (6). Però de seguit, la capital anglesa va prendre un protagonisme més fastigós (7,10,12,24). La poca traça de la NASA i el Discovery, també ens va fer riure(3,30), i l’extrema sequera que ens ha afectat els darrers 20 mesos ens va preocupar. Els Calipo, hi vàrem fer la nostra aportació(29).
L’Agost, va portar notícies típiques d’Agost. Culebrots futbolístics(1), insòlits descobriments científics(2,5), turisme accidentat en vols de baix cost(28),un nou cas Almeria(9) i la continua aportació de personatges funestos i immorals com Laporta(12), Blair(17) i PedroJ(18). Un tractat sobre l’orxata ens va refrescar la calorada(26).
El Setembre, que sempre comença com un Agost moribund, ens va despertar amb una notícia impactant. Els Huracans al sud dels USA, va fer trontollar les teories del que és Primer món(2,3). Ibarra va seguir desbarrant(5), i Mas, Duran i Puig, es van posar idiotes en el tema de l’Estatut(69,27,30). Un bon començament, ens va fer somniar en una gran tardor de bolets(25).
El mes Calipo, va ser l’Octubre, amb la celebració dels 10 anys de la prestigiosa Societat gastronòmica granollerina(12). En la mateixa tònica positiva i somniadora seguíem confiant en el ZP federalista (1). Algú posava a ratlla a Laporta(2) i d’altres hi volien posar a Losantos(4). El somni de l’Hoquei català es va esvair(14), com també es va esvair el meu futur com endeví(15,31). L’amenaça de la grip aviar ens posava la pell de gallina(19) i Maragall, margallejava fora de test(20), en mig de males premonicions davant la presentació de l’Estatut a Madrid(28,30).
El Novembre començava més optimista amb el tema de l’Estatut, el neixamnet de la infanta suposava una excusa per modificar la Constitució(1), i l’aparició del “tres tenors” Mas, de Madre i Carod(dos tenors i una prima dona) a Madrid va ser immillorable(3). Mireu com va ser, que Ibarra es va infartar(7).
Mals dies per als fatxes que es manifestaven amb capellans(12), ploraven els 30 anys de la mort de Franco(17,18), i enrabiats proposaven boicots a Catalunya(28). Ningú em va saber dir si Pedrosa faria bon paper als 500cc(10) i els Calipo van trobar patró-mascota(19).
Per poc el Desembre congelat ens fa un “dos en uno” a la plaça de braus de Móstoles(1). Ha estat un resum de celebracions: Aniversari Tinell (16), Gotovina(11), tritó (20). El repartiment dels diners de la UE(22) ens ha deixat tebis i el mal rotllo d’España contra l’Estatut ens deixa glaçats.

Un any més. Prometo seguir donant guerra i convidar-vos a donar-la amb mi. M’agradaria poder fer aquesta web més gran, en companyia d’altres firmes. A veure si ho fem.

* dia del mes en que hi ha artícle publicat en referència al tema.

L’actitud d’alguns polítics, en especial els de CiU, en tota la negociació i redacció de l’estatut, no m’agrada gens. Esperem que tot aquest cinisme sigui entès pel poble i passi factura l’actitud de tots i cadascú a les urnes. Millor d’hora que tard.

Ja sabíem que el cinisme era una de les disciplines més dominades per als polítics. Sovint la utilitzen. Acostumen a fer-la servir per mostrar cert grau de intel•ligència mentre pretenen ridiculitzar o manifestar alguna mena de superioritat en vers a la resta de mortals, en especial els adversaris també polítics i a la vegada dominadors de la disciplina. També acostuma a passar que quan la fa servir, el ridícul el fan ells.
Piqué, com acostuma a ser habitual i diari, entre els membres del seu partit, avui s’ha tornat a significar pel cinisme desagradable i de poc nivell. Després de mesos de voler desacreditar l’estatut i tot el que l‘envolta, i només poques hores després que el seu partit hagi volgut esmenar-lo de dalt a baix, mentre Rajoy deia que la Generalitat només hauria d’estar facultada per a fer carreteres, avui ha volgut fer veure que estava enfadat, decebut i desenganyat perquè l’Estatut es comença a negociar sense la seva presència. Només hi faltarien els del PP....

De sempre, hem hagut de demostrar que no som espanyols, per anar creant consciència de quin ha de ser el nostre futur. Una identitat pròpia, una llengua, una cultura. No calen més pistes...
Ara per fer entendre el perquè de les reivindicacions econòmiques del nou estatut, hem hagut d’explicar que estem molt mal tractats. I ho hem hagut de fer amb exemples i mostres palpables: Que si els nostres nens estan escolaritzats en cargoleres, que si només tenim autopistes de pagament, que si el TGV no arriba i el tros que tenim el paguem més car, que si mantenim una quantitat grandiosa de ganduls d’arreu d’Espanya....
Ara resulta que, tal com ens temíem, ens prenen el pèl en altres qüestions de caire més intangible. Els índex d’audiència que es publiquen en base a enquestes i audímetres estratègicament instal•lats, tenint en conta condicions tant lògiques, com l’edat, el sexe i la classes social, de manera equivalent al seu percentatge i representació en el conjunt de la població, no fa cas a altres fets tant diferencials com la llengua i la cultura que es viu a la llar on es fa l’enquesta o s’instal•la l’audímetre. D’aquesta manera s’explica perquè també a Catalunya té tanta audiència el “gran hermano”, els toros, i que fins i tot, aquella porqueria que fotien a tv-3, amb “quillos” que s’auto-gravaven, tingués tanta audiència. Conclusió, no cal que els programadors dels canals catalans de televisió es trenquin més la closca per pujar audiències. Només seria necessari que fotessin un programa que es digués “noche de flamenco”, que en lloc de reivindicar tant la sel•lecció catalana es fessin partits de la “selección española”, i que la “nit al dia” i el “bon dia Catalunya” la fes Justo Molinero.

Ja sabeu que en penso d’això de la selecció i de tot el que ens cal per ser reconeguts com una nació. Aquest espectacle que es fa cada any en arribar aquestes dates és poca cosa. Govern, Federació, clubs i esportistes han d’esforçar-se en què això sigui alguna cosa més seriosa i amb un futur menys folklòric.
Sóc pessimista, si hem de dependre d’aquest personal no hi veig futur. El que es fa cada any no és gaire cosa més que aquell homenatge que es va fer a Kubala, la darrera vegada que el varem veure vestit de futbolista en un estadi ple. I el que em fa pujar més la mosca el nas, és que gairebé és sempre la “gran festa” coincideix amb el dia del innocents.

> Si algun dia a mi, o a algú del meu entorn se'ns acusés de falsificació de proves (documents, factures...)i d'apropiació de diners públics (2'3 milions d'euros), m'agradaria viure-ho amb la mateixa tranquil•litat i seguretat que ho viu José Maria Aznar.
> Una tarnquil•litat que li dona el fet que ja fa més de 18 mesos, que tothom sap que ho va fer, i fins ara ningú s'hi havia atrevit. Atrevit a denunciar-ho davant la justícia, i a més, que un jutge acceptés la denúncia. La nostra tranquil•litat, només pot estar, en que no hem tingut mai afició a robar. Però sempre se'ns pot acusar i acabar a la presó.
> Vosaltres creieu que Aznar anirà la presó com Mario Conde, o que ni tant sols serà humiliat com Pinochet? Tat de bo!
> Només si for inhabilitat per a la polítics(càrrec públic) i l'obliguessina tornar als diners, ja seria tot un èxit.

La tòpica expressió resumeix un sentiment que tenim tots els dies i avui(també per cap d’any) el fem extensiu als que ens envolten. Sembla que té més sentit el desig expressat per la frase que m’acaba de fer arribar l’amic Lluís i que també signem tots: Pau, progrés i salut, per a tothom, avui i sempre.
Bon Nadal, referma també aquest any per als Calipo un estat d’ànim i un diagnòstic de salut, que també està inclosa a Pau, progrés i salut...

L'arribada de l'hivern? El fred que ho glaça tot? La data del solstici d'hivern? Les celebracions més paganes? la paga doble? Festes laborals?
Els més agnòstics, ens preguntem cada any que cony celebrem aquests dies.
Costa molt fer-se'n el càrrec. Encara més, quan tampoc entenem massa, la manera que tenen els cristians de fer-ho, mitjansant el vergonyós consumisme contradictori, que envolta l'aniversari del neixamnet de Crist.
El cert és, que religiosos, agnòstics i ateus, difícilment ens escapem de participar en diferents celebracions. El fet que ho cohesiona tot, no sé ben bé quin és.
Particularment, a mi, el que més m'eprenya és aquesta hipocresia religiosa i el descontrol en què cau la nostra vida aquests dies, per efectuar les compres inel•ludibles, sense oblidar la resta d'obligacions diàries. El que més m'agrada és poder fer els regals que em permet la butxaca i participar activament en la vessant gastronòmica de les celebracions. En qualitat i en quantitat. Encara que això de quantitat, entri en contradicció amb allò que us deia el dia del seny, ja s’entén que el dia que gaudim del menjar de manera especial, no passa res si per qüestions de plaer mengem una mica més. També és assenyat compensar-ho amb més activitats que cremin calories.

> El repartiment dels diners del fons de cohesió de la UE ha donat molta conversa les darreres setmanes.
> Pels que reconeixem que els nostres coneixements de l'economia són gairebé nuls, més enllà del que controlem cada dia a la nostra butxaca, se’ns fa difícil concretar i opinar si el que ha obtingut el govern espanyol és molt o poc. L'entrada a la UE de països de costums productives tercermundistes i menys desenvolupats que la resta, no podia fer preveure xifres massa optimistes.
> Molt o poc, els espanyols poden estar satisfets amb la xifra obtinguda, després de les estafes demostrades de terratinents de l'olivera, i sobretot del lli, no els feia mereixedors de gaires diners.

O ho és, o aquesta és a la conclusió que he arribar analitzant les declaracions d’Eto’o, on es manifesta discriminat, també des de les esferes periodístiques, pel fet de ser negre.

Amb il·lusió, amb un somriure o amb el ressò que es mereix, sabem que tenim un animal vertebrat endèmic a Catalunya i que per tant, per evitar la seva extinció, necessita del nostre recolzament i protecció.

Coneixem del esforços de particulars i, també una mica de l’administració, per defensar alguns animals autòctons del nostre país. Ara cal protegir-ne un de salvatge, que també està en peril d’extinció. A més és originàriament adaptat a la nostra comarca.

El gos d’atura i el guarà català són simpatiquíssims. Aquest animal amb característiques rèptils i amfíbies també. Si algú és prou oportú per a aprofitar-lo per fer negoci, que ho fací i si és de la nostra comarca millor. Tot el que sigui potenciar el nom del Montseny i el seu entorn, en honor de tots aquells que hi ha fet vida i ha treballat per difondre els seus aspectes naturals, és positiu per a tots.

Pels més curiosos, us adverteixo que no us endinseu a les part més humides de la muntanya d’ametistes, per veure’l. Ja fa molt fred i està hivernant.

Encara que pugui semblar una qüestió menor i anecdòtica com la del cap de bacus efeb, descobert als budells de Granollers, és prou important i em proposo parlar-vos-en més sovint.

En arribar aquestes dates, ens estan acostumant també a la marató. L’altra dia vaig aprofitar per situar els polítics al seu lloc,amb l’excusa de la marató.
Avui és moment de posar altra gent al seu lloc. Els que van treballar per fer-la, a la gent que la va seguir i als que hi van fer aportacions econòmiques i de tota mena, és mereixen el reconeixement més gran. Un exemple, sobretot per als que ens governen i no saben encara com solucionar els problemes reals de la població.

Plantar cara, i tots

Començant pel partit dels Socialistes de Catalunya, seguint pel govern català, i acabant per la resta de partits que han redactat l’Estatut, sense voler treure’n rèdit electoral, tots plegats han de plantar cara.
Les contínues rebaixes que planteja la vessant espanyola de la negociació, en resum el PSOE, sobre el redactat final de l’Estatut, no ens ha de deixar indiferents.
No pot ser que el federalisme que venia Zapatero, sigui un sucedani. No pot ser que les tesis falangistes de Bono, o la implantació definitiva del subsidi total de Ibarra i Chaves, falsegin tot el que prometia Zapatero. Sobes, Sevilla i tants d’altres, no poden perdre l’oportunitat de demostrar que el PSOE i el PP, no s’assemblen de res. Sobretot, Zapatero, ha d’entendre que si Catalunya no aconsegueix una situació satisfactòria dins d’Espanya, la buscarà fora.
I quan parlo que tots plegats hem de plantar cara, no únicament em refereixo als polítics. Tots, i sortir al carrer si convé. Tothom ho ha de saber.
De fet ja ho sap tothom. Però ara és el moment de recordar-ho a tothom. Quan dèiem no a la guerra, tots sabíem que hi havia unanimitat en aquesta qüestió, però és va sortir al carrer per si algú no ho creia. Torna a ser moment de mobilitzar-nos. En veu alta, per escrit, sortint al carrer i obrint escletxes entre el demòcrates i els que no ho son.

O no ho han sabut explicar o van lleugerament equivocats. Tots aquells que aquests dies se signifiquen per demanar el tancament d’emissores de la cadena COPE (grups d’oients, grupets i partits polítics, comitès de l’audiovisual...) no encerten en definir les seves reivindicacions. No es pot demanar el tancament de mitjans de comunicació, per més podrits que siguin alguns del missatges que vomiten alguns de les seu “manipuladors”. La resta de professionals dels mateixos mitjans no en tenen cap culpa. El que cal tancar, però tancar a la presó o inhabilitar-los en les seves funcions de comunicadors a “cadena perpètua”, a tots aquells que aprofiten la possibilitat de tenir un micròfon a prop, o paper imprès per expressar un seguit de conceptes mal païts per una malaltissa diarrea mental. L’exemple és Federico Cretínez Losantos

Ha estat una setmana en que s’ha aprofitat per fer balanç, celebrar, posar nota i no sé què més al segon aniversari del pacte del Tinell.
Més be o més malament, el que s’anomena tripartit, i aspira a ser el govern plural de Catalunya, ha passat dos anys al front del país. D’aquests dos anys hem sentit moltes crítiques. Hem sentit el “disc ratllat” que pregona que el tripartit no governa. L’encara més ratllat, que el tripartit es baralla. I des de Madrid se’l desqualifica només perquè ERC hi és present. Si no hi fos ERC, dirien que tots els mals li venen del fet que és català, i prou.
Tot plegat són teories fonamentades en absurds. El govern català, ha de ser i serà sempre català. Un govern que no és monocolor, només pot evolucionar en mig del debat i la discussió. El seu treball diari és fruit de la negociació. Molts temes no avancen per falta de consens i a l’inrevés.
El qui creuen que no es governa, de tant en tant se sorprenen, amb decisions com la d’avui. Una decisió conservacionista i progressista. Agosarada i trencadora. Que atura els peus a una de les vessants més horroroses de la cultura capitalista.
Una decisió, amb la que molts havíem somniat sempre, els que lamentem no haver pogut conèixer les comarques del litoral com la ven veure els nostres pares i que tampoc els les podem mostrar als nostres fills com les varem veure. La decisió del govern català d’evitar convertir la primera línia de mar en una fastigosa muralla xinesa d’edificis, és una mostra del tarannà dels polítics que ara governen, i que ens mostra, la gran diferència amb el que han governat els darrers 23 anys. No diguem ja la diferència amb l’especulació “trinxaire”, protectora del totxo, que governa al País Valencià, on la UE ha hagut de posar fre a la vergonya urbanística més gran que es coneix a la riba mediterrània.
M’horroritza pensar que d’aquí dos anys pugui tornar a governar en solitari un partit. El que sigui.

Si els excessos de ingestió són alguns dels “clàssics” d’aquestes dates, com ja us apuntava l’altra dia. Un altra “clàssic” és la “camama” de la o les maratons.
Cada vegada que se’n convoca una, no puc evitar de pensar que és una de mostra del gran fracàs de la gestió dels nostres polítics. No hi ha més collons que arribar a aquesta conclusió. Després de la nostra constant contribució, amb impostos i retencions, a l’economia col•lectiva, resulta que encara ens han d’espoliar una vegada més, perquè no hi arriben.
Entendria més les maratons, si fossin per ajudar al tercer món,ja que el compromís que tenen les administracions és el de gestionar els nostres impostos per cobrir les nostres necessitats primordials. Per tant, la nostra caritat seria de lògica que fos per ajudar més enllà de la nostra civilització. De tota manera ja sabem que amb els nostres impostos fan el que volen, i que en concret ja serveixen per mantenir els ganduls d’àrees tercermundistes (o primermorristes)com ara extremadura, andalusia o la manxa.
A més, sabem que les maratons són iniciatives molt lloables, amb alguns aspectes lleugerament obscurs del que un altra dia ja us parlaré.

Ja fa mesos que, per les seves opinions i implicacions socials, Oleguer és uns dels poc futbolistes pels que sento simpaties, més enllà dels límits terreny de joc.
Després de mostrar-se ferm en la seva actitud, arribo fins i tot a comprendre que la situació actual, l’hagi situat en mala situació i l’hagi superat.
El jove sabadellenc és objecte d’una gran trampa, que pretén descol•locar-lo. Estan jugant amb ell i segurament no te cap interès en quedar com el gran antipàtic de les espanyes, on el poden arribar a considerar l’extensió esportiva de Carod-Rovira. També és complicat per a un professional renunciar a l’aparador d’un Mundial de futbol.
De tota manera, em sembla que hauria d’actuar amb la fermesa de sempre i negar-se a jugar en nom d’España. Perquè en el fons, em dona la impressió que estan jugant amb ell. Li estan posant la mel als llavis per tal que “quedi retrat”, i finalment fotre-li una cossa al cul. Ja que ara, el pre-seleccionen entre 33 noms, que finalment quedaran reduïts a 23. Li volen fer mal. No hauria de caure a la trampa i aconseguir definitivament la simpatia del seu públic. Aconseguir i fer, el que no te collons de fer el seu President, que ahir encara deia allò de “para el Barsa és un orgullo que sus jugadores sean seleccionados”. Que en Laporta és, i ha estat fins ara, el fre més gran a les seleccions nacionals catalanes ja ho intuíem, però no calia que per sortir cinc minutets més a la tele i caure simpàtic, ho digués en veu alta.

Diuen que abans s’atrapa una mentider, que no pas a un coix.
Als mentiders compulsius, també se’ls atrapa. De manera engrunada es van descobrint. Tard o d’hora es coneix la veritat, i es confirma.
A Acebes, el seguit de mentides de l’11-M se li van detectar des del primer dia, i poques hores després es confirmaven totalment.
Ara li toquen les mentides a Rajoy i la seva, cínica i trolera versió, de les prioritats que van guiar el rescat o enfonsament del Prestige i totes les seves conseqüències.
Ja va sent hora que es revisin i es descobreixin les mentides. Que el pes de la justícia i el veredicte de l’opinió pública, caigui al damunt dels mentiders i calumniadors. I no només les mentides. Actituds injustificades, com la invasió i massacra de l’Irak o la utilitazació de diners públic per potenciar la imatge del bord de l’Aznar al USA, han de ser conegudes, revisades i jutjades per tots. D’una manera o altra hem de poder passar comptes amb els mentiders, calumniadors i delinqüents de guant blanc.

L’optimisme que sempre va lligat als dies de vacances, em va fer somniar per un moment, que es produiria una altra bona notícia. La detenció d’Ante Gotovina a Marbella i la reacció de protesta del poble croata, em va conduir cap una altra detenció onírica de més criminals de Guerra.
Perquè, sempre podia existir la probabilitat que la família Aznar hagués anat a Dubrovnic a passar el Pont, i que per venjança, els croates l’haguessin detingut pel mateix motiu que la policia espanyola va detenir Gotovina.

L’altra dia us avisava i aconsellava, per tal que passéssiu un bon Nadal. Com si es tractés d’un joc de paraules i sense que tingui res a veure amb les males costums alimentàries, el President de la Societat gastronòmica Penya Calipo se’ns ha posat malalt abans d’arribar els dies desenfrenats de Nadal.
Amant del bon beure i el bon menjar, el “nostre” president, tambés és amic dels bons costums alimentaris i dels àpats equilibrats, esperem que ben aviat estigui en forma i aconsegueix l’alta mèdica, per seguir presidint molt aviat, la taula a les trobades periòdiques dels Calipo.

Arribem a unes dates de cara a les quals us aconsellaria seny. Seny per evitar que llavors us penedíssiu d’haver-vos afartat massa. Cremors d’estómac, inflors, pap carregat, excés etílic, quilets de més....Tants dies de festa seguits, són una prova de cara a les fartaneres de Nadal, sopars de feina, de família, Cap d’any i reis.

Es tracta de posar-hi seny. Ni més, ni menys. No menjar més del que us càpiga a l’estómac. No abusar sobretot del tema torró i ni dels polvorons. Combinar les grans fartaneres amb activitats físiques a l’aire lliure(caminar, passejar, footing, bicicleta) o fins i tot el gimnàs, pels que tenen costum d’anar-hi. Si feu un bon dinar, no cal sopar. Les llargues tardes, són més suportables si en lloc de continuar amb cava i neules fins que es pon el sol, ho aturem amb un aiguardent a l’hora del cafè, i ens desintoxiquem amb infusions o aigües d’herbes. En definitiva seny. Seny per evitar aquella expressió que ens surt d’un estomac mal tractat, i que acostuma a ser tant poc original com aquesta: “He menjat massa”.

No he viscut ni de primera ma, ni a través dels mitjans informatius la fastigosa manifestació de dissabte passat.

Realment és fastigós el motiu de la manifestació i són fastigosos els que es manifestaven. Els coneixeu? Si són aquells que ara fa encara no trenta anys, van canviar la camisa blava per una jaqueta que volia fer veure que eren demòcrates o alguna cosa per l’estil. Aviat es van reposicionar. Quan es va començar a parlar de comunitats autònomes i a discutir sobre la nova constitució van instaurar aquell lema “ESPAÑA UNA Y NO CINCUETAYUNA”.

Ara, quan es torna a parlar d’obertura, resulta que defensen la constitució, perquè ho volen aturar com sempre. Amb mentides i posar la por al cos a tothom.

Algú em sabria dir amb quin permís van fer servir la senyera per manifestar-se? No són ells els que fa trenta anys en la prohibien?

Tant pont i tant aqüeducte, i aquest matí per poc que em cago amb els informen del transit. En el costum de connectar la ràdio camí del treball, han donat la mateixa informació del transit de qualsevol dilluns al matí. La tenen gravada per sistema?
Circulava be i quan ho he sentit, m’he començat a cabrejar i renegar. Que si jo pensava que tothom feia pont. Que si haurà un accident...He rumiat tots els perquès de la meva mala sort. A més d’anar a treballar, havia de suportar els problemes de transit de cada dia. He estat a punt de desviar-me. Quan hi ha embussos de transit, els més inquiets, acostumem a inventar noves rutes. El cert és que “me la he jugat” i he seguit per la via habitual. He arribat molt bé a la feina i demà encara hi arribaré millor. El meu únic problema pot estar en la informació del transit, si repeteixen la de cada dimarts al matí. Els de la informació del transit també deuen fer pont i aqüeducte.

Us puc dir que ahir i avui, he trepitjat i he lliscat per la neu acumulada a diferents indrets del Pirineu i Pre-Pirineu Oriental. Us puc assegurar que està molt ben posada per servir de base i dipòsit d’unes acumulacions d’aigua que tard o d’hora ens faran recuperar l’optimisme davant l’amenaça de la sequera. A la vegada, pot suposar una temporada magnífica per a les explotacions turístiques.
Per als aficionats a l’esquí, us puc assegurar, que té aquell aspecte dels pastissos de nata i la textura apropiada per a gaudir de les millors lliscades.

Des de la caverna mediàtica s’ha fet molt safareig al voltant de les declaracions “graciosetes” de Josep Borrell, arran de l’ensurt que van patir ahir a l’helicòpter, Rajoy, Aguirre i l’alcalde de Zalamea.
No penso que les paraules de Borrell fossin tant mal intencionades com han volgut interpretar els cavernaris . Borrell, home criat als Pirineus, es caracteritza per algunes qualitats físiques, gairebé innates que el porten a no fer servir el cotxe, mentre ho pugui fer a peu. També té coneixements en enginyeria.
Amb aquests principis assolits, és prou normal que reaccionés així. Per anar de Barcelona a Mollet, tampoc trobaríem justificat que la Tura anés en helicòpter.
Tots recordem aquell episodi de mitjans dels noranta, protagonitzat pel que aleshores era ministre d’Obres Públiques i Medi Ambient, Josep Borrell, quan per explicar sobre el terreny el polèmic traçat de l’autopista Madrid-València, va convocar els periodistes als meandres del riu Cabriel. A peu, i fent xip-xap, els va fer caminar una quinzena de quilòmetres per les gorges del Cabriel. Ja se sap que al Pallars, els sedueixen els esports d’aventura. Però en aquell moment possiblement hauria estat una aventura més perillosa enfilar-los a tots en un helicòpter. Els periodistes van acabar fets pols, però van poder conèixer en primera persona l’abast del projecte i van comprovar de quina pasta estava fet el Ministre.
Coneixedor de les situacions que es poden donar en una engorjat o en una plaça de braus, possiblement no li semblaria adequat fer-hi servir l’helicòpter.
Al President de l’associació de pilots, tampoc li va semblar que una plaça de braus, fos el millor lloc per enlairar-se.
Seria de desitjar que l’experiència servís per moltes coses. Sobretot per exigir a les andròmines volants que complissin les normes bàsiques de seguretat

Pelar dos ocells d'un tret, sense que es puguin obrir dues o més línies de investiagció fiables, hauria estat magnífic.
Fins ara els elements més feixistes del nostre entorn s'havien beneficiat de la mala punteria. Ara ha estat la sort, o la confirmació d'aquella màxima castellana que assegura que "mala hierba nunca muere".
Possiblement la llàstima més gran és que a l’helicòpter no hi anessin Aznar i Acebes, i que en lloc d’una plaça de braus no s’haguessin estavellat al locutori de Jiménez Losantos.
Compte! Ara els voldran fer sants per transmissió divina. Dilluns es trencava el dit de Déu a les Canàries. Ahir el dit de Rajoy. Com a mínim, sant.