No us explico res de nou si en algun moment em refereixo a la intoxiacant i infecte difusió de mentides i provocacions que dàriament vomiten a la Cadena Cope. Encara que sigui pels mitjans antidemocràtics que tant els agrada al de la COPE, caldria fer alguna cosa per aturar-ho.
I que fa la Conferencia Episcopal Española per aturar aquesta porqueria? Res. Ben al contrari, la segueix pagant. Li segueix donant arguments manifestant-se en contra dels homosexuals, en contra de la llibertat de culte, a favor de l'expansió de la sida, de disparar contra moros i negres i d'atontar als infants amb l'obligació d'eternalitzar la religió catòlica com asignatura obligartòria.
A més, continuen demanant als contribuents que quan facin de declaració de la renda pensin en ells i els destinin part dels seus impostos.
"Si manessin els meus..." ni aigua per fer batejos. Que se la portin del Jordà. Ni farina per fer hòsties. Seria el moment ideal per recuperar la fòrmula màgica de multiplicar pans i peixos, i així ens cridarien l'atenció davant la possibilitat que són capaçaos de fer alguna cosa positiva. No parlem ja la possibilitat de fer meravelles gastromo-enològiques amb el cos i sobretot la sang de Crist....

Amb relativa preocupació he contabilitzat les meves darreres passejades en bicileta, per la pèrdua d'un casc, quatre gorres, una cinta anti-suor i l'accident d'un company (Recupera't Josep!). Em tranquilitza comprobar que la "tot-poderosa" NASA ha suspès els vols dels Discovery pels constants despreniments i pèrdua d'elements.
Tampoc hem de considerar una gosadia vincular i comparar les grans naus transportadores espacials amb les bicicletes i menys des que el nom Discovery està tant directament associat als èxits del campió Lance Armstrong.

Els catalans, portem molts anys, presumint de tenir una de les cuines capdavanteres del món. No ho dubteu. La nostra situació geogràfica i la nostra cultura culinària, ens aporten un seguit de productes i maneres de presentar-los que deixen la primera afirmació, fora de tot dubte.
La nostra cuina també ha donat pas a la florida de cuiners de gran renom que es caracteritzen per la gran imaginació i pel seu atreviment. Aquesta explosió d’idees podem dir que no s’ha traduït excessivament en l’actitut de molts catalans, si fem cas del seu comportament quan es limiten a resoldre amb arrossades i barbacoes les seves sortides al camp. Els seus àpats en mig de las natura.
Us puc assegurar, que el meu historial de continus àpats en mig de la natura es remunten a uns 25 anys, i també que al llarg d’aquest temps no he fet servir mai ni un llumí, si no s’ha tractat d’un pati privat.
Hi ha tot un seguit de possibilitats de complimentar un àpat a la natura plenament satisfactori, sense posar en perill boscos, cultius i praderies.
És per això, que en companyia dels meus amics de la penya calipo, hem publicat una sèrie de consells i idees i receptes a la nostra web www.penyacalipo.tk, que donen resposta a tot el que plantejo en aquest article, i que ens agradaria que fos una petita aportació en la dura lluita que l’administració està lliurant en contra del foc.

Darreramnet he tingut més d'una conversa amb diferents interlocutors que són de l'opinió que el tema de l'estatut és un tema menor, fins el punt que me'l situen com un dels elements que mostren i demostren que el govern tripartit "no fa res" i que "a més hi està dedicant molt temps".
Si resulta que portem més de vint anys fent, o no, victimisme en plantejar, discutir i reivindicar quin són, o han de ser, els nostres sostres competencials: No podem ara tractar la redacció del nou estatut de manera frívola. Si resulta que portem una camisa que se'ns ha fet estreta (i ja fa massa temps que apreta demanera insoportable) ja va sent hora que tots plegats tinguem clar que cal canviar-la. O anam al sastre que en l'aixampli o en comprem una de nova. I si ens en fessim una nosaltres solets?
A les darreres hores sembla que l'aprovació de l'estatut s'ha complicat. Espero que tot plegat respongui a "la tonteria" de tots i cadascun dels partits de voler fer creure als seus simpatitzants, que sense la seva intervenció l'Estaut, no seria possible. L'excepció, en aquest comportamnet infantil, i tal com li ve de l'antic PSUC, la està demostrant IC-V. Possiblement a aquest partit el que li interessa és fer veure als seus simpatitzants i a la resta de catalans que sense el seu paper integrador no seria possible tirar endavant l'Estatut.
De fet, tampoc ens ve de nou. En el desencallament del cas Carod, ja se'ns va fer entendre que sense la intervenció de Saura i "els seus nois", no hagués estat possible tranquilitzar els ánims, ni sortir de l'atzucac.

És una manera o altra de mostrar mitjansant l'insul el sentiment que em desperten les decisions que prenen unilateralment aquestes empreses amb el seus clients. ës pèr aquest motiu que porto algunes hores sense escriure al blog. No es trcat doncs d'unes vacances merescudes, ni tampoc de cap iniciativa sabàtica.

Aznar, acebes, Zaplana, Rajoy, Pastor..apnteu un nom nou a lallista dels grans cretins d'aquest pais.

Les darreres experiències viscudes a França i Anglaterra amb l’aplicació de la llei de fuites, fins a la seva màxima expressió, no fa altra cosa que confirmar la una teoria que sempre he defensat. Serà pel fet d’anar armats o per la seva capacitat intel·lectual...el cert és que sempre he pensat que la línia que separa delinqüents i policia, és de les més estretes que existeixen. En resum,la cosa més assemblant que conec a un delinqüent, és un tipus de “poli” de formació molt baixa, que sovinteja massa a les casernes.
Al típic “no et moguis, o disparo”, prefereixo contraposar-hi una altra frase feta que sovint fem sevir els aficionats a la fotografia, “estigues quiet, que disparo”....

I al setè Tour, va descansar.....

No us enganyo en absolut si us reconeixo que l'admiro pel damunt de la majoria dels "meus" admirats ciclistes. Que de fet són gairebé tots els que composen la primera línia dels pedeladors professionals. Però, no per això, deixo d'estar contentíssim que hagi arribat el moment del descans del gran campió. Hi guanyarà la competició. Hi guanyarem tots.
S'obrirà una nova dimensió on la resta de pedeladors podran intentar, sense la seva coactiva presència, la lluita per ser els millors en la cursa més gran de les que es fan i es desfan.
A llarg de vint dies Lance Armstrong ha tornat a demostrar les seves condicions de gran cap dels pedeladors. I si bé, en altres ocasions ha semblat que ho feia de manera extra-terrestre, aquesta vegada ho ha fet de la manera més humana. És a dir, s'ha vist obligat a guardar energies. A no fer demostracions antipàtiques de poder. També ha estat més humà en dedicar floretes a altres corredors que no eren els del seu equip. Per tot plegat també ha guanyat en simpatia. Però, no us confungueu, en cap moment em plantejo amb pena irreversible, la seva retirada. Benvinguda!
Sense complexos, Ülrich podrà tornar-ho a intentar. Basso. creurà que te la via lliure. Popovych se sentirà l'escollit. Valverde podrà intentar esbrinar si és capaç de fer més de 10 etapes, sense ser objecte de cap malasturgança. Beloki contarà amb més mesos per autocovèncer a tothom i a ell mateix, que el miracle és possible. Contador, Zubeldia i Karpets podran lluitar pel maillot blanc amb el somni posat a ser campions quan siguin grans. Julich, Landis, Lepheimer, Hincapié, Sastre, Acevedo i Mancebo podran comprobar si algun dia seran alguna cosa més. Brochard i Moreau, tindran ocasió de tornar-s'hi a apuntar fins a la pre-jubilació. I....Mayo, Heras, Garcelli, Gàrate, Piepoli, Vinokurov (amb aquell cul tant gros...) encara tenen anys per seguir fent el rdícul després de crear, repetidament, falses espectatives.
Vinokurov, però, mereix ser tractat a part, ja que si be com a candidat a tornat a fracassar, com a lluitador és dels pocs corredors que acosegueixen fer-me despartar de sobte a les dolces migdiades del juliol.
Sort a tots.

Al llarg dels vuit anys que han manat, en el seu darrer període, o al llarg dels quaranta que van manar abans, us va donar mai la impressió que els importés gaire la vida dels que no erem del seu grup selecte, si no era que per a que treballessim per enriquir-los? Us va donar mai la impressió que tinguessin alguna mena de sensibilitat pel medi-ambient?
D'on ve ara tanta hipocresia i preocupació pels funcionaris morts i per la natura cremada?

Al llarg dels vuit anys que han manat, en el seu darrer període, o al llarg dels quaranta que van manar abans, us va donar mai la impressió que els importés gaire la vida dels que no erem del seu grup selecte, si no era que per a que treballessim per enriquir-los? Us va donar mai la impressió que tinguessin alguna mena de sensibilitat pel medi-ambient?
D'on ve ara tanta hipocresia i preocupació pels funcionaris morts i per la natura cremada?

Suposar que la programació televisiva de l'estiu, ens entretindrà sense cap més altra ambició, i que ho aconseguirà, és difícil de plantejar.
Si a la resta de l'any, les programacions grinyolen de valent, ara amb les reposicions i els anomenats programes refrescants, la cosa és insuportable.
Imagino que, conscients que la gent preferix pendre la fresca a més d'altres hàbits propis de les vacances, les televisions no llençen ni un duro de més per millorar l'oferta.
Particulamnet només suporto els informatiu diaris, els grans reportatges i les retransmisions en directe (normalment esportives). Si dels tres, em trobo que els reportatges són pocs i moltes vegades repeticions, i que el futbol és de broma, limito encara més les meves espectatives.
Cabrejat, contemplo que entre les reposicions, hi ha la del "quasi-pornogràfic" programa dels adolescents que s'autograven amb càmeres domèstiques, reposicions de sèries que ja no em vaig dignar a seguir quan les estrenaven, i reposicions de presentadors fotent la mona, com en Ramon Pellicer, ja és per cagar-s'hi. Del poc que he vist de Ramon Pellicer aquests dies, només en puc destacar el divertit programa que li va dedicar en Monegal a la cadena de televisions locals. Allò si, que va ser un moment estel.lar de la televisió de l'estiu 2005. Simplement, l'estona de programa es va centrar en una conversa del divertit iaio frustrat, amb el periodista cregut. Li va dir i refregar a la acara, que els seus grans mèrits com a informador es basaven en agenollar-se davant el poder. Allò que finament anomenem "palanganero" i que té d'altres expresions molt més gràfiques i actualitzades.
En una creativa demostració d'imaginació fa servir Pepe Rubianes per assolir audiència. El més novedós que ens oferix és l'humor de Toni Albà. Ja em direu
Salvem, també de les programacions, contats espais d'entreteniment, com el "Just for laughs"(una càmera oculta més gamberra i més exlícita, també en reposició), algun gag de la factoria tricicle i, pels seus incondicionals, les reedicions d'Operación Triunfo i de stage del Barça, les bicis, les motos i la Fórmula 1. Mantenir, el que es diu mantenir el tipus, queda unicamnet resevat al informatius diaris, als lunis i al club super-3.
Però, les audiències no se'n deuen ressentir prou. Pel que sospito, n'hi ha més del que ens pensem, que es lleven amb "Bonanza", s'enganxen amb "Dawson crece", es reenganxen amb "Embruixada", si abans no s'han llevat a tele-5 amb "Embrujada", fan gana amb "majoria absoluta", compleixen la migdiada amb "Porca misèria", "Ventdelplà","Perro amor", "Pacífic blue" (com a mínim la selecció de femelles que decoren la serie és bona), i ja empalmen (perdó, enllacen) amb "a tu lado", "la Patricia", "la pasa palabra", i fer temps per arribar al moment estal.lar de la "Gran Pel.lícula". La Gran pel.lícula de sempre. El rotllo de cada any, sino prens la decisió de deixar-te seduir pels encants irresistibles de TR3SD.

Porto dues nits de insomni. I em direu: "Però si les dues darreres nits no han estat pas les més calentes de l'estiu, ni de la setmana..."
No és això, el que em fa perdre l'esma i la son. Estic
Preocupadíssim amb la premonició de Rajoy en vers l'Estaut d'Autonomia de Catalunya: "amenaça seriamente la unidaz de España". Hòstia! Quina por! No puc deixar-hi de pensar. No arribo a imaginar la continua successió de calamitats que es poden desencadenar, si algun dia, es trenca "La unidaz de España".
En conseqüència, els fatxes temerosos, no poden votar mai a favor d'un Estatut que sigui d'alguna manera beneficiós per Catalunya. En Manelic no va gens desencaminat quan ja li ha dit a Josep Piqué, que no cal que s'acosti a les reunions on es consensua el redactat. I em continuu preguntant: Si aquest Estatut puja el grau de competències del Govern Català fins a fer perillar La Unidaz de España, a que collons juga CiU?
Si en vint i tants anys han estat els guardes immòvils de l'estatut
de Sau i ara no en volen un de millor, a quina mena de nacionalisme es refereixen quan utilitzen aquest adjectiu per qualificar-se.
I no només Rajoy treu de polleguera les meves nits insomnes.
L'altra dròpul, l'Acebes, critica en majúscules un govern que segons ell és incapaç d'aturar en tres dies un incendi forestal, i informar-ne. Que el fotin callar! Que li tallin la llengua! Que li tallin els c...!
No sé quans mesos han passat sense que Trillo ens esclareixi el reglament de la ruleta russa, en que va convertir els viatges de les tropes a la guerra. No sé quants dies van trigar Cascos, Aznar i Fraga a actuar, de tornada de la cacera i l'esquí, en l'esfondrament del Prestige. Acebes, després de quinze mesos encara busca el titadine i Losantos confon Rubalcaba amb Bin Laden.
Amb quina cara poden demanar Acebes i Pastor, una actuació política d'estat a Zapatero, que millori la seva reacció a la desgràcia? Només ho podrien fer demanant que s'inspirés per començar, en la política que ha començat a fer la Tura. La Tura suposem, que només l'ha començada i que per als pròxims mesos ens omplirà de goig amb actuacions més imaginatives, mega-preventives i econòmiques.

Les principals etapes del Pirineu, del tour 2005, ens han mostrat un espai prou exigent per a posar a prova al gran Lance Armstrong. Com sempre ho ha superat amb bona nota. Els cert és que en la meva memòria limitada, no recordo des de 1989 (època pre-galàctica de Indurain), un recorregut, on a banda de les jornades de descans, s'hi hagin succeït 10 o
12 etapes consecutives amb espai suficicent per girar la classificació general.
Armstrong ha estat de nou immens i per contra, el seu equip no ha estat tant fi com se li suposava. Abans de començar la cursa, se suposava que l'equip del Discovery d'enguany, era la cosa més potent, mai imaginada.
I ha estat que no. La barreja de massa figuretes, tipus Popovich, Savoldelli, Acevedo, i gregaris infalibles, tious Beltran, Rubiera, Hincapié, Pardnos i Noval, no ha resultat del tot. I és que com passa amb el Real Madriz, nou galàctics no fan un gran equip. Des de sempre l'equip d'Armstrong ha anat buidant l'esquadra de corredors que anaven per figuretes. Enguany, però estan obligats a refer un equip amb garantia de futur. Savoldelli és el seu home pel Giro. Si no fitxen a altres cracks, Popovich és el seu home Tour i entre Acevedo, Noval i Beltran poden intentar Alguna cosa a la Vuelta.
Les dues primeres etapes del Pirineu han tornat a estar una prova del estat de "forma indeformable" del campió texà. Com sempre, ens quedarà el dubte de què hauria passat si algú s'atrevís a atacar-lo. Després de set anys, només hem comprobat en pocs instants, que els corredors perdessin la timidesa i li fessin clara oposició. Ràpidament i sobre la marxa, recordo la constant gosadia d'un Virenque que no lluitava per la general, l'episodi desafortunat de Beloki, algun tubular del malaguanyat Pantani i de l'etern Ülrich, i l'sprint de Valverde, l'altre dia. Estic segur, que l'any vinent tots els candidats ens mostraran sense por que volen ser alguna cosa més que segons.
Després de tantes hores de televisió, i com altres anys, m'he volgut desplaçar a comprovar el vertígen dels pendents de l'asfalt de l'alt Pirineu. Vaig ser al "hors categorie" de Pailheres. Un port ni massa llarg, ni excepcionalment dur, però el suficientment exigent per ser fòra categoria. Es puja per una típica carretera de muntanya, on poc després de passar el darrer poble (Mijanés), la carretera s'estreny a 3 metres i després de superar unes ombres de faig, queda descobert en unes praderies alpines on encara hi ha congestes neu. Bellesa incomparable. Un d'aquells ports que el dia que visquin una etapa disputada entre diversos candidats el triomf, esdevindrà mítica.
Són moments per veure "in situ" la duresa de la cursa, la gran afició que arrossega i gaudir per uns minuts de imatges que triguen molt temps a esborra-se de la memòria, en especial, el que ens impacten en la retina.
D'altres vegades que he observat la competicó de prop, recordo les llàgrimes de Merckx, l'embrenzida d'un Perico amb substàncies prohibides o no, l'estil sòlid d'Indurain, la superpotència de Riijs en un altra "hors categorie"(Hautacamp), l'agònica ascensió d'un Olano ajudat per Casero i altres gregaris a Envalira, l'aroma de vòmits i pixarades d'un Kelme airejats en plena pujadala, la disputa d'un final als Rasos entre Ülrich i Heras, diferents imatges d'un Armstrong sempre groc.... I ara, tinc més fresques les de dissabte. Ara en són moltes, però amb el pas dels anys em quedaré amb una. La meva imatge escollida serà, segurament, la de Beloki. La del respecte a Beloki. Pels que no sou massa aficionats al esport del pedal, us puc dir que la col.laboració de l'equip és una de les característiques més lligades al ciclisme. I que la col.laboració i ajuda es fa encara més evident, quan ens referim al tracte que l'equip té en vers al seu líder i als corredors que en un moment determinat passen evidents problemes del "ser o no ser" en aquella cometició determinada. Per donar descans al meu sistema de memòria, vaig fotografiar el moment.
Beloki, no circulava excessivament lluny del cap de cursa, però si en lleu defalliment. Al costat portava dos assistents. Luis León López i Angel Vicioso l'escortaven. Una imatge de respecte a un campió que mai ho ha estat. Segurament es tracta d'un acte de respecte que el director de l'equip li ofereix pel que ha sigut i pel que encara pot ser. A Manolo Saiz encara li queden arguments per pensar que el pot recuperar físicament i psíquicament. Lemond i Armstrong, van superar el seu calvari i possiblement pensa que Beloki també ho pot fer. Comparteixo el desig.
Altres momets per recordar d'aquell pas per Pailheres: Armstrong controlant la cursa, uns minuts darrera de Totschnig. Un Mayo menys enfonsat que altres dies circulant amb Contador, en plan aprenent. Un aficionat pujant i baixant el port amb un casc d'on surtien dues immenses banyes de bovi, un quadre amb un màstil amb una gran bandera que em recordava la de txequia, però amb una gran estrella (representant un estat nord-america, Texas?). I la de la millor foto que vaig fer una d'Egoi Martínez, progressant.
Però el Tour no s'ha acbat. Queda avui, la quasi testimonial darera etapa del Pirineu, i un seguit d'etapes al Massís Central, que ens recorda les magnífiques etapes del 89, amb arribades consecutives, en les que Lemond, Fignon, Delgado i Lejarreta, es disputaven les etapes, amb alguna incursió dels també "mítics" Theunise, Rooks, Mottet i Kelly. Encara hi ha molts indrets on es poden perdre molts minuts. Però com sempre no hi ha ningú a punt per fer-ho. Ivan Basso torna a ser el més ben situat, però em sembla que només aspira a repetir de segons abans de la cursa de l'any que ve. Una cursa en la que apareixeran una xifra, impossible de preveure, de seriosos candidats. Serà un altre gran Tour. I molt més disputat.

Una colla de cretins ens ha reafirmat una vegada més que la data del 18 de Juliol va lligada a l'actitut incívica d'alguns cretins.
I el cert és que encara que l'incedi del cap de setmna s'hagi propagat a l'estranger, quan en veus les conseqüències i les causes, t'emprenyes com si hagués passat al costat de casa.
Negligències, ignoràncies, inconsciències i fins hi tot bretolades, poden ser raons comprensibles en la propagació d'un incendi. L'actitut d'uns savis pixa-pins de capital infravalorant les indicacions d'uns professionals del bosc, és només pròpia de cretins.
L'episodi de l'Alt Tajo quedarà en el record de tots com la gran desgràcia d'un any de severa sequera. Un any en el que tots vàrem estar més que avisats, i el primer el Govern. Suposa que el Gobierno també.
És encara aviat, però caldrà reconeixer-li al govern, l'fectivitat de la gran despesa econòmica que està fent en tema de prevenció i extinció. Per no encaixar tots els incendis amb els pixats al ventre s'ha està actuant amb premeditació, precaució i velocitat. Un alt cost econòmic, però a un baix preu i això és d'agraïr. Només caldrà ara, que el govern sigui més exigent en el tema del llistó del finançament econòmic. Si no, no sé d'on sortiran els calers.

Els que ens agrada des de sempre això de la gastronomia. Vaja, lo de menjar bé. Sovint ens trobem, i en queixem, de la frivolitat que hi ha en molts personatges que hi ha al voltant del que ha esdevingut moda. Productes que no arriben a un mínim de decència. Plats que són autèntics crims a la cultura del paladar. Cuiners que han après a cuinar barrejant els "colors de la vida". Crítics i comensals que s'espatarren a la primera convidada o s'impressionen en menjar coses que les seves avies cuinaven amb molta mésdignitat.
El producte del dia és l'anxova. El desengany l'he tingut veient un programa televisiu. El "de vacances". En un moment del reportatge,la periodista planteja l'hàbil raonament que l'anxova provinent del cap Creus i curada l'Escala, no té perquè ser molt diferent que les captures, i salaons, fetes a L'Estartit, Tossa, Calella, Premià, Sitges, Comarruga, Miami platja, o Sant Carles. El "savi" interlocutor li clava el rotllo de l'orientació de no sé quina hòstia, cap a no sé quin punt cardinal. Tot és mentida. Em puc creure que un pescador arribi a pescar en un calador quasi únic, que un artesà trobi el punt de sal i el recipent idòni o que qualsevol pere-punyetes prefereixi una peça d'una mida diferent. Ara, que totes les anxoves amb la denominació L'Escala, portin el passaport que indica qualitat inigualable és la xorrada més immensa que he escoltat mai. Consumeixo
indistintament anxova capturada entre el cap de Creus i el cap Béar. No en tinc consciència de menjar les millors del món. Ara mateix n'estic acabant unes de Getària, que em va regalar el meu cunyat. Són molt bones, però puc ben dir que no les hi trobo cap gust que em faci reflexionar que són diferents. Ni millors, ni pitjors. Aquest pot ja ve conservat en oli. No crec que cap paladar pugui diferenciar la procedència de l'animal amb tanta precisió.
Personalment m'agrada més comprar galledetes amb l'anxova salada i dessalar-me-la jo mateix, i escollir l'oli on guardar-les.
Però, per evidenciar els dubtes que tinc sobre totes les sentències de molts experts sobre la gastronomia, poso per exemple les anxoves que menjo més de gust. Casualment són també de l'escala. Per ser més precís, de sota l'escala. Sota l'escala, és l'indret on les sala i les guarda. Les fa el meu germà amb el seu procediment habitual. Les compra al natural al mercat de San Carles. La mida de sardina, seitó o com l'anomenin és força més gran que la que mengem habitualment. Segeix el seu procés i durada de salat i les dessala i guarda en oli quan les té a punt de consumir. Desconec si el la mesura del peix, l'estona que passa des de la captura a la nevera de casa seu, la quantitat que en fa (per ús familiar), l'oli en què les guarda, el
dessalat, el toc de pebre... El resultat és magnífic. El resultat és prou
determinant per dir que no n'he comprat, ni consumit, mai de millors. El més meritori, és que el meu germà no te cap restaurant a cap port de mar, que no apareix a cap guia gastronòmica, que cap peridista li dedica constatntment artícles i que ni tant sols estan a la venda a cap
tenda delicatessen. El que jo us digui...

No he deixat passar, impassible, les dues primeres jornades de ciclisme alpí. Les dues primeres i darreres, perque el que es corre avui és el inic d’una transició cap el Pirineu passant per la Costa del Llanguedoc.

El que va fer abans d’ahir Alejandro Valverde va ser la demostració del que és i la ratificació sense fissures del que és. Un corredor molt complert, que està en camí de demostrar, o no, si és un home Tour. Va aguantar les tibades d’un Armstrong amb menys txispa del que coneixem. Amb menys guspira o és que ja el tenen massa estudiat?

El cert és que en aquell moment en que acostuma a quedar-se sol, va suportar la feixuga companyia de tres homes que se sentien tant cofois al seu voltant, que en cap moment se’ls va acudir altra cosa que aguantar. I el final...Què hem de dir del final?. Si les etapes de muntanya ens mostren l’aspecte més bonic d’aquest esport de sofriment, anomenat ciclisme, i les arribades al sprint ens mostren la bellesa plàstica de la disputa, una etapa de muntanya resolta en un sprint representa el màxim. I si a més corredor més humil, novelli i semi-anònim pel gran públic, guanya al tot poderós senyor de les cunetes, encarae té més mèrit la cosa.

Li he sentit dir a una persona que desconeix les peculiaritats d’aquest esport, la situacions de carrera i els registres dels grans ciclistes del “peloton”, la barbaritat de suposar que Lance Armstrong es va deixar guanyar a Courchevel. Per comencar Lance Armstrong no es deixa guanyar mai per ciclistes que no col·laboren gens amb ell. I el dia que ho faci, si aquest dia arriba, no dissimularà. Pels que no segueixen l’evolució anual dels corredors del “peloton” internacional, puc assegurar que si existeix un, només un, registre en el qual Armstrong no supera ni ha superat mai Valverde, és en les prestacions a les arribades. En gairebé tots els demés aspectes, el supera. El supera en tota mena de curses contra el rellotge, afrontant ports de gran categoria, comandant el gran grup, comandant el seu equip, en les curses de tres setmanes, en el coneixement dels secrets del Tour de França....En tot. La única excepció són les arribades. El murcià li va suportar la superioritat en tots els aspectes possibles al llarg de l’etapa, fins saber esperar al seu gran moment: L’arribada. Si teniu ocasió de tornar-la a veure... Com projecte de gran “killer” que és, sap esperar i observar si Armstrong o Rasmussen mostraran les seves armes. L’americà i el danès, que coneixen les prestacions del murcià, triguen a decidir-se. Armstrong troba el moment adeqüat, apreta les dents com poques vegades fa. Surt del darrere per posar-se davant en pocs segons. Valverde el marca i fa un ràpid càlcul per esbrinar com resoldre la situació. Valverde encerta. Valverde guanya. Serà d’aquelles etapes que trigaré temps a oblidar. Com de les nombroses demostracions de Merckx, els mals moments del campió belga davant Ocaña i Thevenet, les “pájaras” de Fuente, l’avorriment de Zoetemelk, la tenacitat de poulidor, la depredació d’Hinault,l’explosió de Lemond i Fignon, els “focs d’artific de Delgado”, el TGV d’Indurain, la pujada de Rijs a Hautacamp, la súper-etapa de Pantani destrossant Ulrich, la Dauphine Liberé d’Olano, la pujada de Mayo a Alpe d’Huez, la caiguda de Beloki i l’actitut semi-delictiva d’Armstrong....

Però aquí s’acaba tot. De moment. Valverde encara està lluny de poder dir que és alguna cosa més que un magnífic definidor. Té l’oportunitat de fer-ho ara. Ho ha de fer sense complexes. Amb intel·ligència. Si es revela com un “home Tour”, ens pot fer gaudir uns quants anys més.

De la darrera etapa dels Alps, d’avui, no en podem esperar gran cosa. És una etapa idònia per a un home com Rasmussen. Però Rasmussen, ja no és aquell competidor que fins fa dos dies només aspiraba a guanyar el maillot la muntanya i a escapar-se en solitari. Ara, és el màxim enemic del líder. L’etapa d’avui queda doncs reduïda a grans aventurers com ara Joan Antoni Flecha, o amb el propòsit dels francesos de celebrar la seva diada amb el triomf d'una etapa.

No han hagut de passar gaires mesos. Pels més incrèduls, dos anys. És el temps que han trigat molts "laportistes" a adonar-se'n que el seu president preferit és un "xuleta" amb poca massa gris.
N'hi ha, que pels seus modos i la seva manera de fer, van
determinar des de molt aviat, que no es tractava d'una persona prou seriosa o recta, per regir els destins d'un club al qual se li suposa que és més queun club.
Tota aquella tonteria del "reality show", amb la xuleria dels "que
n'aprenguin..." ens va oferir l'aspecte més "populachero" del personatge. A vegades, ja ens agrada que els personatges intocables mostrin detalls de sercom els demés. Però el cert és que ell per fer-ho va caure tant baix com un simple concursant del gran hermano. Des del "reality show", el seu prestigi es pot anivellar al del "yoyas", o al dels germans Matamoros. Només el pot justificar que en tot moment els seus directius el van engrescar i li van donar suport, mitjansant Sandro i la resta de "pijets".
En tot el seu culebrot d'amor i desamor, interpretat amb la
inestimable coprotagonisme de Sandro Rossell, es va comportar com el pitjor dels Núñezs o dels dictadors de repúbliques bananeres. Per ser més exactes republiques futboleres, tipus la del Betis de Lopera o del Sevilla de Cuervas i Del Nido.
I sembla que l' esperpentisme de personatges com Lopera, Curvas i Del Nido, el continuen marcant. El seu espectacle a l'aeroport de Barcelona,mereix una reedició del "reality show" o la seva associació definitiva amb l'empresa de Jimmy Jump. Ara que ja ha perdut la vergonya de mostrar-se amb calçotets, esperem veure'l aviat saltant espontaniament sobre la gespa d'un estadi foraster o del propi.
Com a mínim l'altre descerebrat. El seu antecessor. Es va banyar al Tàmesis amb plena justificació i dignament equipat.

No em refereixo a les clàssiques empreses videogràfiques anomenades
amb aquestes inicials, per allò de les "Bodas, banquetes i comuniones". És a

la més que ben considerada cadena britànica de televisió pública, sempre
tant ben tractada per tots. Sempre lloada i destacada.
En la massacra londinenca, les imatges que ens ha ofert, o que li han

deixat oferir, a la BBC (cadena de televisió britànica), hi ha destacat
l'estalvi d'imatges escabroses.
Seria millor dir i considerar que ens han estalviat tota mena de
imatges. Em semble una vegada més, lloable, que la cadena britànica hagi
evitat imatges gratuites que sovint només aconsegueixen regirar-nos els
budells.
Però, seguramnet n'han fet un gra massa, en no ensenyar-nos res de
res. No calia que ens ensenyessin sang, ni carn trinxada. Tampoc testimonis
sensacionalistes. Tampoc calia alterar innecessàriament, ni de manera
extrema la sang freda dels britànics.
El resultat segurament, és que han passat d'un extrem a l'altra, en
l'excés de zel. Vosaltres creieu que amb la informació que ha aparegut a la
televisió, els londinencs han tingut una clara versió de l'abast de la
massacra? El que van veure de Madrid o Nova York els ha de semblar molt més
dantesc que els ha passat al costat de casa. Segur.

Com en altres ocasions, la jornada de descans del Tour, és un punt i a part. Després de vuit dies, amb situacions més que previsibles, una jornada de descans separa dues curses diferents. Vénen unes 10 etapes del tot imprevisibles. Demà mateix es configurarà una classificació general en la qual sortiran 15 o 20 corredors, que ocuparan fins a la fi, aquests 15, 20 o 30 llocs preferents.

M’excito, com sempre, pel que pot passar entre Alps, Pirineus i Massís Central. El fet que ahir perdés el maillot groc el texà, no em diu res. Més aviat poc. La imatge del nou líder Jens Voigt no em suggereix res. Fins al dia d’avui, del poc que he vist, només m’ha colpit les caigudes de Zabriske, Igor i Marchante, la potència de Bonen, la lluita de Flecha, la resurecció de Kloden (fins al Tour tirava menys que jo), el dos triomfs consecutius de Rabobank (atenció amb Weening i Rasmussen) i sobretot la reacció incrèdula que va mostrar, o fingir, dissabte Armstrong, en observar que cap corredor del seu equip l’acompanyava a la part final del port de muntanya de segona categoria. Va fer un control visual de 360º al grup de corredors del seu voltant, que em va impressionar. Tot i que encara no tinc clar si la cosa el va preocupar de veritat, o només actuava.

Atents demà, demà passat, dissabte (pas parcial per Catalunya Nord) i diumenge.

La imatge enfosquida d’un tio, situat davant el Parlament, que assegura ser un dels autors de la massacra de Londres és del tot desconcertant. Se’n riu a la cara dels serveis de seguretat britànics. No és però el primer. Cada “x” mesos ens ensenyen per televisió que un periodista burla tots els sistemes de seguretat de la residència de la reina. Afortunadament es tracta de bromes. Bromes que demostren la dubtosa professionalitat dels serveis de seguretat. Allò d’en James Bond és cinema. Quan les coses són reals, foten el ridícul més espantós.
No han tingut la gosadia d’Aznar de voler-ho emmerdar tot acusant ETA. Culpant a l’IRA, més que ridículs haurien estat també mentiders. Però el seguit d’informacions que s’han ofert a la opinió pública des que es van produir els atemptats, deixen encara avui molt que desitjar.
Primer ho emmascaraven tot amb una avaria elèctrica i fins avui ens han estat oferint xifres de morts que no lliguen, ni amb les versions dels testimonis, ni amb la suposició que tots tenim del que pot passar en un metro en hora punta, quan hi exploten diverses bombes. Fins l’extrem que avui he sentit a dir que hi havia 49 morts, quan divendres vaig anar a dormir amb el convenciment d’haver sentit la xifra de 50. Conclusió, la realitat ha superat la ficció. Ni James Bond, havia aconseguit mai ressuscitar ningú.
Tornem al descarat que reivindica l’autoria de l’atemptat, mentre amenaça que encara és allà i que hi tornarà. Cada vegada que els islamistes són notícia a Europa, ja sigui per un atemptat o per una detenció massiva de joves marroquins, àrabs o d’on siguin, no només penso en la desgràcia dels que han patit a la seva pell l’actuació terrorista. En segon lloc, però també de manera prioritària, planyo als milers de musulmans que viuen entre nosaltres. Gent aliena a tots aquests merders, gent humil i treballadora, alguns força integrats i que lluiten dia a dia per superar, amb la participació de tota la societat, tots els obstacles i totes les trampes que els allunyen de la possibilitat de sentir-se iguals a nosaltres. Està clar que tots plegats són objecte d’una d’un cop baix. Amb quina cara ens poden respondre la nostra mirada inquisidora, l’endemà de cadascuna de las massacres?
En aquesta lluita contra la desestabilitzadora presència dels islamistes a Europa, la resta d’emigrants provinents del nord d’Àfrica hi han de jugar un paper decisiu. Ells mateixos són els que han de denunciar qualsevol sospita del que veuen en el seu entorn més proper. Pel seu propi bé i pel de tots.

No us penséssiu que m’he deixat i que passo totalment del ciclisme. De cap de les maneres,ni del ciclisme, ni del Tour de França. Londres és Londres i París és París.
Ni tant sols, el pas marcat per Armstrong, em fa desistir de seguir la prova amb interès. No hi ha cap dubte que l’omnipresència d’Armstrong al cap de la classificació ofereix cert mal rotllo, però tampoc hem d’oblidar que queda molta cursa. Queden molts punts, molts llocs, on només els que hi passen al cent per cent i sense donar concessions als rivals, poden aspirar a la victòria.
Es comencen a detectar corredors que han començat a anar molt per sota del cent per cent que se’ls hi suposa. Seria el cas de Iban Mayo, Óscar Sevilla, David Cañada, Aimar Zubeldia, Axel Merckx, Thomas Voeckler, Stefano Garzeli, Alejandro Valverde i Paco Mancebo. Tot això no vol dir que per ells hagi acabat el Tour. El mateix Mayo, manté intactes les seves esperances de pujar al podi i d’organitzar una escabetxada de favorits quan comenci la muntanya de veritat. Fins i tot Mancebo diu que està en magnific estat de forma i que es veu al podi de París.
Per contra veig molt ben situats,, i encara en situació amenaçant pel gran lider a Roberto Heras, el recuperat Joseba Beloki, Alberto Contador, Santi Botero, Vladimir Carpets i especialment a Carlos Sastre i Ivan basso del CSC. I el més incisiu, sembla Aleksandr Vinokurov. Evidentment la situació de Jan Ullrich i Igor Gonzàlez, és encara molt pròxima a la d’Armstrong, però personalment pensava que en lloc de portar-los ja dimarts, més de un minut i mig, només els separaria una vintena de segons. El comportament d’aquests dos homes i Boby Julich d’aquí a la segona etapa de muntanya i la capacitat desequilibrant d’escaladors com Mayo, Heras, Sastre, Cañadas i Gàrate a la segona setmana de la cursa, són les úniques esperances de veure un Armstrong trontollant o immers en una
inesperada “pàjara”. Fins llavors ens queda una mica d’avorriment. Seguim esperant el moment del “nostre” Joan Antoni Flecha per fer un dels seus intents de guanyar una o més etapes.

Después d’una nit d’alegria , ens arriba un dia tonto, tonto, tonto, per culpa dels tontos.
El primer dels tontos ens ho va anunciar ahir, com una premonició. El de Mónaco.

Les cèl•lules adormides dels fanàtics religiosos, es diguin integristes, talibans o opus dei, són a tot arreu i estàn sempre a punt per actuar. Avui li ha tocat una ciutat de festa i tocada per la ressaca. Una ciutat i un país amb la guàrdia baixa. El dia ideal per passar els controls de seguretat amb una simple aclucada d’ull al vigilant.
Scotland yard, té massa feina aquests dies, per procurar que a Bush o a Blair, no els estavellin un ou a l’esquena. Els joves anti-sistema que envoltaven la reunió del G-8, copsaven tota l’atenció dels serveis de seguretat. Tots pendents dels altres tontos del dia.
Ja de bon mati, mentre observava a la premsa del dia les fotografies, em feia creus sobre les “mil cares” de Tony Blair. El Tony Blair que ahir estava ja envoltat dels sinistres liders del G-8, el que celebrava el triomf de Londres, el que mostrava el seu costat més enrotllat al costat de Bono (el U-2) i Bob Geldof. El Tony Blayr que ha lamentat la mort de persones innocents als subsòl de Londres, oblidant la seva acció perversa a Irak i Afganistan.
Mentre observava les fotos ha trascendit la fatal notícia.
Després de sentir Tony Blair, només m’ha quedat sentir George W. Bush. L’altre imbècil de la jornada. , Del segle. Del segle passat i del present. Ens ha recordat que mertre ell i els altres “capos” procuraven per la pau (jua, jua), l’ecologia (jua, jua) i els països pobles (jua,jua) hi havia gent que es dedicava matar innocents.
Només ens quedava escoltar el “nostre” tonto Acebes plantejant les seves dues linies de sospita. Ho tinc claríssim, mentre demà Giménez Losantos no em convenci que tot plegat és obra de Rubalcaba i Carod, ara com ara tinc clar, com Acebes, que s’ha fet amb titadine.

Per primera vegada en moltes nits, l’Aznar i jo compartim la mateixa alegria. Madrid no serà la seu que acollirà els jocs de 2012. Felicitats Londres. Per contra ara es començarà a desenterrar tot allò que si en Carod va fer boicot(libertaz digifacha ja el fa responsable de la derrota. Que important que és aquest Carod!), si en Maragall donava suport a Nova York (mentida demostrada. És francòfon!). Esperem que els “nostres” polítics siguin prou intel·ligents d’obrir les ampolles de cava en la intimitat i que no parlin més del que els convingui.

Aznar però, se’n envà a dormir encara més content que jo. El pas enrere de Piqué, en el tema Acebes i Zaplana, el deixa més cofoi. Jo no me’n refiaria. En Piqué ha aixecat la pota i ha marcat terreny. També estarà content pel seu amic Tony Blair.

Però no us creieu que jo em quedaré curt, en qüestió d’alegria. M’ha encantat saber que Madrid ha perdut per molt poc (diuen). M’agrada per allò que segueixen convençuts que ho han fet molt bé. La típica xuleria madrilenya. Si nois, ho heu fet de “puta mare”. Repetiu. Una alegria més. Que repeteixin...m’encanta. M’encanta perquè són una mena de Bogart’s. A ells sempre els quedarà París.....de rival, però.

I què dir de París? Es perfila com una mena de gran “pou-pou” (Poulidor). Avui m’ha estat més fàcil entendre allò de francofonia. Si, francoafonia. Allò d’en Maragall. En diuen francoafonia a l’estat de les goles dels milers de parisencs que avui han quedat muts.

Les vaques bojes s’han imposat als ànecs grassos. Gastronòmicament el resultat no em convenç, com tampoc convencerà els que es desplacin a Londres el 2012.

L'amistat, la companyonia, el viatjar junts, la sintonia d'idees i la més profonda cretinitat dels dos (Laporta i Sala-Martín) em va portar a escriure el passat 24 de juny DOS TONTOS EN APUROS i SIN APUROS. Avui de nou, el grau d'imbecilitat, cretinitat i pensament "fascistoide" que ha de coincir en diferents persones em porta a escriure de nou, amb Xavier Sala-Martin de protagonista. Diu una notícia que he llegit avui, que existeix un cert apropament entre ell, Arcadi Espada i la Fundación FAES (Aznar & Co). Només hi falta Joan Laporta. De fet no hi queda massa lluny. El seu cunyadet Alejandro Echevarria (també directiu blaugrana) ja fa temps que n'és membre.

Els que el coneixen m’han dit més d’una vegada que les seves idees ( si és que en te) no són del tot fatxes. És per això, que la seva declaració d’avui no m’ha sorprès, és més, fa temps que l’esperava. I ara, el que espero és que la seva, sigui una falca que afavoreixi el trencament de la dreta entre els no demòcrates i els que ens han de demostrar que ho són.
És un bon moment. En plena caiguda al precipici del norrès, i el remat de Galízia, l’estiu es pot presentar calent.
Ruiz-Gallardón ha de fotre un cop de puny sobre la taula i a veure qui te collons de seguir-lo. Dimecres es pot perfilar el gran moment. Una improbable victòria de Madrid en la cursa Olímpica, despertaria les enveges i la desconfiança dels Zaplana, Aznar i Acebes, davant la catapulta que empentaria la carrera de Ruiz. Seria un gran moment.
Encara que no sóc dels partidaris de la victòria de Madrid, riuria una bona estona amb la “pataleta fatxa”. Tampoc sembla que Madrid sigui la favorita. Diuen però, que el gran repte és quedar segon darrera de Paris i en la votació final rebre tots els suports de Londres i Nova York. Ja es veurà.

Es preveu que aquesta matinada es produeixi el impacte. No hi estic en contra ni molt menys. Diuen que ens donarà la resposta a una infinitat de preguntes que tenim sobre els orígens del planeta, i fins i tot del sistema solar. De tota manera per posar-hi un xic de polèmica o debat, estic esperant que una “eminència” de l’economia, com ara Xavier Sala-Martín tant motivat per la pobresa al món (així ens ho fa creure), ens expliqui el que es podria fer amb els duros que es gasten en aquesta “lleterada de les galàxies”, per afrontar des de qualsevol aspecte, la pobresa al tercer món.

L'asedelcops ja m'ha avisat. De la mentida, la falsetat, l'alta traició i de deixar-se matar 200 ciutadans innocents, a mans de la més que coneguda i esperada amenaça islamista, en diuen "Infravaloración de la amenaza i manipulación de datos entre el 11M i el 14 M". Encara que em puguin tractar de MISERABLE, continuo pensant que la definició és mentida, barra, poca-vergonya, despotisme, mentalitat holocàustica....Pel que es veu el valor que per Trillo o Acebes, tenen uns morts o altres és només relatiu. Esperem que la justicia no s'ho miri amb la mateixa relativitat.