Ahir va ser Trillo. Avui Zaplana. Demà serà Acebes. L’altre Rajoy. I al final ho rematarà Aznar. No hi ha més. Un seguit de mentides que tots sabem. Un seguit de mentides que se’ls hi demostra i se’ls hi refrega a la cara. Un seguit de mentides que mai reconeixeran. Són així. No hi ha més.
El seu grau de falssedat i orgull és tal, que ni tant sols reconeixen errors, van directes a la mentida i ni tant sols procuren donar versemblança al que diuen. La diuen tant grossa com poden per embolicar més la troca. Lo de Trillo no te nom ni eufemisme. Acebes, Zaplana i Aznar són a la mateixa corda. Per quan els polítics roben, tenen preparada aquella ja clàssica alocució: “Apropiación indebida”. Per les mentides d’aquests impresentables ja poden començar a trobar alguna frase feta que els allunyi del delicte pur i dur. Barra, poca vergonya, despotisme, mentalitat holocàustica. Delinqüents, només delinqüents. Fàstic, només fàstic.

Els aficionats al ciclisme contem ja les poques hores que queden per
al començament del Tour 2005.
I sembla que ho fem amb una afició renovada. Hi ha al·licients per pensar-ho. El Tour 2005 pot ser el setè d'Armstrong (rècord extraterrestre). Pot ser la fi del monòleg Armstrong (hi ha candidats, com sempre). Pot ser l'inici d'un nou "dicatdor" de la carretera. Pot ser tenim constància de la traició de l'edat avançada d'un campió. Pot ser vivim la decepció d'una de les eternes promeses.
Els al·licients són suficients, sempre esperant les grans etapes de muntanya, contra-rellotges i altres situacions sorprenents.
No m'atreveixo a pronosticar la primera i última derrota del Lance Armstrong extraterrestre. No hi ha prou indicis que ho predeterminin. Al contrari. Conta amb el millor equip que mai ha tingut ell i cap altra ciclista. Tant bon equip, que podem trovar-hi fins a 4 ó 5 altres possibles guanyadors, si el campió falla. (*)
A nivell individual, la seva preparació prèvia, és calcada de la que tant bon resultat li ha donat fins ara.
Els eterns aspirants. Entre els eterns aspirants no hem d'oblidar que hi ha un altra guanyador, Jan Ulrich (1997). Són molts anys, des de llavors. Vuit anys, amb un triomf de l'elefantino Marco Pantani, sis d'Armstrong i la incògnita d'aquest any.

La llista d'aspirants la completen Vinokurov, Mayo, Basso, Heras, Azevedo, Popovich, Botero, Savoldeli, Valverde, Gàrate i permeteu-me incloure-hi a Alberto Contador. Em dona la impressió, que a partir del Tour de l'any vinent, aquest ciclista madrileny serà el més intractable del gran grup. Fins al punt que sóc de la opinió, que banda de ser el darrer Tour d'Armstrong, és també la darrera oportunitat de molts corredors que hauran de seguir en el futur, la roda de Contador. Hi ha gent que és més de l'opinió, que Ulrich encara tindrà ocasió de guanyar-ne algun. Altres esperen veure aquest any com es comporta Valverde, per identificar-lo com "home Tour". N'hi ha que somnien amb la resurecció dels petits escaladors com triomfadors de Tours. Mayo i Heras serien l'exemple. Altres somnien amb Mancebo i Marchante.
Però, ja veieu, quan ens posem a predir qui pot guanyar l'any que ve, vol dir que tornem a donar a Armstrong el paper de guanyador, possiblement aquest pronòstic sigui el més previsible. Fins i tot les dues ensopegades que ha patit aquesta setmana (caiguda amb cicatrius a la cara i la picada d'una vespa) sonen als cops de teatre que acostuma a protagonitzar per castigar psicològicament als rivals.
Prepareu-vos ja per ocupar el comandament a distància i no perdre, ni per culpa d'una migdiada, totes les tardes que pugueu, la retransmissió en directe dels finals d'etapa. I a gaudir. Jo el primer. Detectareu el grau de gaudi, per les vegades que les situacions de carrera provocaran que dediqui algun espai d'aquesta web, als comentaris de la cursa i altres circumstàncies relacionades amb la competició esportiva anual, que des del meu punt de vista i gust, mereix més atenció.

(*) Si voleu llegir més sobre Armstrong, el dia 24 de Maig, hi ha publicat un altra article sobre la seva figura i les sospites de dòping que aixequen les seves actuiacions sobre-humanes.




|

Avui hem vist el Fraga tolerant. El Fraga del que hem sentit parlar varies vegades a Carrillo. Un Fraga, que tot i el seu passat, dones unes quantes voltes en democràcia a Acebes, Zaplana, Trillo, Rajoy, Aznar................(llargs punts suspensius). Una de dues, o és això, és a dir que reconeix la derrota, o és que ja estan planejant com trencar a “lo Tamayo i Sàez”,las majoria PSG-BNG.

Tret d’aquells quatre (diuen que més) que continuen estancats al 14 de Març, la resta estàvem més que avisats que el reconta de vots no podia retornar la majoria a Fraga, en el merder del vot emigrant dels gallecs. Només una trampa ho podia evitar, i resulta, que per si no ho saben els del PP, ara qui mana i pot fer manipulacions és el PSOE. Ja imagino Acebes i Zaplana omplint sacs de vots del PP a l’aeroport de Barajas fins que se’n van cansar. En el seu dia la maniobra hauria estat suficient. Però els hi falta la PUTERIA de Matas fent ressucitar els morts a Formentera. Ara, era massa difícil. La constància de vius i morts la té el PSOE.

Però aquí no s’ha acabat tot. Quan falla el plan “A”, comença el plan “B”. El coneixeu oi el plan “B”? Si home, és aquell tant conegut i practicat també per altres partits. El darrer i més sonat dels exemples va ser a la Comunidad de Madrid. Allò dels vots trànsfugues coi! No us cap al cap, la possible existència d’un gallec trànsfuga? Encara que pugui semblar impossible, pagant Sant Pedrinho tambén canta.

El plan “C”, és el d’aquella mitja derrota que els ha dissenyat el “quasi fatxa” Vázquez. Si, aquell d’A Cruña, que és del PSOE i no en vol saber res del BNG. Pretén que els del PP anti-Fraga, facin un partit de “centre” i governin amb el diputats del PSOE. Em sembla que tenim culebrot per dies.

Un diumenge amb no massa al•licients esportius. He vist aquesta tarda els darrers quatre o cinc minuts del partit decisiu de la lliga ACB. Sense la presència d’equips catalans, anava ja una mica desorientat sobre si es tractava o no del darrer dels partits del play-off. En connectar-me i veure el resultat he presagiat un final optimista. Derrota del Madrid i tal....Tot semblava que anava a favor del TAU de Vitòria, que si bé ja porta unes quantes temporades comportant-se “com un dels grans”, avui a la part final del partit (la que he vist) han estat del tot desafortunats i amb els nervis d’uns principiants. Em sembla que quedava poc més de un minut i mig i els alabesos guanyaven de set punts. En una “raonada” decisió del seu entrenador ha posat quatre jugadors amb habilitat a mans, peus i cames. D’aquells que en el argot de la cistella se’ls mal anomena, baixets. La possessió de la pilota semblava garantida. Però, no sé ben bé perquè, han perdut tot el que posseïen. Fins i tot quan guanyaven només de dos, defensaven només fora de la línia de tres, per evitar la sorpresa total. El Madrid ha fet dos punts per empatar. Encara han tingut una nova possessió de pilota i també l’han cagat....
Els vitorians han perdut tot sols. Em pensava que només Manel Comas llençava amb tanta facilitat els partits.

Afortunadament hem superat el cap de setmana sense haver de fer grans lamentacions, dels desastres provocats pel foc.
La por al cos que portàvem tots plegats, les circumstàncies meteorològiques dels darrers mesos i les darreres hores, ens feien afrontar amb pessimisme l’episodi. La gran festa del solstici i dels Països Catalans, l’hem superat i fora d’esperar que amb el comportament civilitzat de tots, poguéssim tornar a felicitar-nos tots plegats en arribar l’esperat període de pluges de finals d’estiu o principis de tardor. Les 15 hectàrees d’avui a Martorell i el focarret de Terrassa, han estat poca cosa.
Si bé d’una banda, especialment m’agraden els focs d’artifici, he de dir que per altra costat no sóc gens amant dels sorolls estridents (en aquesta qüestió em poso al costat dels gossos. Dels que he tingut a casa i dels que he estimat sense tenir-los a casa). M’emprenyen especialment els sorolls potents que poden molestar a un percentatge alt de la població, i més encara si emprenyen als animals.
És per això que celebro, que he detectat aquests dies menys sorolls que en altres ocasions. Suposo que les recomanacions i el raciocini de la població, ens ha portat a tots plegats a respectar en primera persona, aquest bé comú que tant en perill està i que anomenem natura. El nostre entorn.

Déu els cria i ells s’ajunten. Llegint aquest blog haureu detectat la
simpatia que em desperten Joan Laporta i Xavier Sala-Martín. El seu viatge mediàtic a Camerun, com si fossin Maragall i Castells, no mereix més comentari.

La fi de la comissió d’investigació parlamentària sobre els fets de l’11-M no han aportat cap novetat. Els partits democràtics han coincidit en acusar d’errors i falsetats al govern d’España, d’aquell moment. El PP, amb les seves prioritats de sempre, ha enfocat sempre la comissió amb una data equivocada. A ells només els interessa com excusa per a explicar el que va passar el 14-M.

Des d’aquell 14-M viuen com anestessiats. Se’ls hi va aturar el rellotge.
Pel que es veu, els que ja som a l’estiu de 2005, som uns “miserables”.

Ho han analitzat correctament amb la teoria del got mig ple o mig buit. Però sens dubte la resolució europea sobre el idioma català ha estat una bufetada als morros a la desconsideració del govern espanyol, a la intolerància de Manuel Marín, i al permanent boicot dels inkults del PP.

Sap greu que encara no sigui oficial a la comunitat, però il·lusiona que algunes ments tant tancades com la d’alguns països europeus hagin percebut a la primera de canvi, que no cal desconsiderar cap llengua per petita que sigui. O no tant petita en el cas del català, ja que 10 milions d’europeus la parlen. Molts més que el flamenc, el danès, o l’holandès.

De tota manera, em sembla que el gran pas trigarà encara molt a produir-se. I si per aconseguir-ho hem d’esperar que Andorra entri a la comunitat( oh, paradoxa!), la festa serà més petita, però també ho celebrarem.

Els mitjans de comunicació, semblen disposat a inventar continguts o redoblar el interès de qüestions banals o quasi quotidianes, a l’hora d’omplir de continguts els seus espais.

Aquest dies em comença a carregar la “sobre-informació” que estem rebent dels exàmens de selectivitat.

Els que hem passat per aquest tràngol o similar, en primera persona o per proximitat, podem donar fe que es tracta d’un situació molt important, sobre la qual el fet de dramatitzar no ajuda gens a la persona que s’hi troba i al seu entorn.

No seria millor que ens informessin de quants estudiants fan exàmens aquests dies. I que la setmana vinent ens informessin de quants han superat les proves, amb quins promitjos i comparar les dades amb exàmens d’anteriors anys.

Amb el que estan fent, no aconsegueixen altra cosa que posar nerviosos als adolescents i a tots els seus amics i parents

La conferència episcopal, els bisbes, han avisat. Diuen que la manifestació de dissabte passat és només la primera de les seves sortides al carrer. Donem per suposat que li han trobat gust a la cosa i que no és la única, ni la darrera de les seves aparicions al carrer.

En el seu temps, les prostitutes, van fer el mateix. La seva activitat no tenia prou ressò, ni al·licients dins els bordells i es van posar a fer el carrer. Ara, són habituals als polígons industrials i a les rotondes. La manca de vocacions i, la cada dia més petita resposta dels creients, els desespera. Si bé, el que pregonaven dissabte passat no era ben bé la “paraula del senyor”, van comprovar que molta gent s’afegia a les seves retrògrades demandes, més pròpies de la inquisició.

Vist l’èxit volen fer més freqüent la seva aparició al carrer.

De fet van manifestar-se en contra del que anomenen famílies complertes. Ja sabeu, en contra dels promiscus, dels gais i lesbianes, dels “de fet”, dels “civils”, dels solters, dels vidus, separats i de molta més gent “normaleta o políticament correcta”, com ara jo i vosaltres.

Se’ls gira feina. Molta feina, si amb els seus propòsits inquisitoris, volen atraure el personal. I encara més difícil, si amb el seus serveis pretenen robar clientela a les rotondes, polígons, bordells de carretera i saunes de ciutat. Ho tenen magre.

A aquestes hores,només es pot dir que les enquestes prèvies a les eleccions gallegues han estat prou encertades. Donaven a entendre que el PP perdria la majoria absoluta. També les enquestes a peu d’urna pintaven el mateix resultat. Diuen que per estret marge (tot esperant el vot dels emigrants), Fraga se’n va a l’atur. Diu un amic meu que no sap ben bé si se’n va al museu de cera, al de robòtica o al de les mòmies egípcies. Ell va augurar no sé quin història de Covadonga en el seu immediat futur. Possiblement opti per substituir la Santina, amb la seva imatge marbrista.
Coneixent les virtuts i els defectes del gallecs, i en especial dels gallecs tipus Fraga, Franco i Rajoi. Ha de ser realment difícil saber si et diuen la veritat en una enquesta sobre un tema com aquest, si de costum sabem que els gallecs que han tipificat aquests personatges, no te’n assabentes mai ben bé si pugen o baixen, si van o vénen, si entren o surten. Ni des de temps ancestrals s’ha atrevit assegurar l’existència de les bruixes, o que Franco va ser un vulgar assassí.
Mireu si els veig poc seriosos, que per algun moment, aquesta tarda he pensat que la inversemblant cursa de F1, es corria a Santiago.
Les estadístiques i els recomptes a ull imprecís, les veig més fluixes. Els números no em surten. Si sumem totes aquelles estadístiques que ens donen diferents percentatges del número d’homosexuals que hi ha a la nostra societat, del número de cristians de missa setmanal, de usuaris del condó, de pederastes, avortistes de facto, xenòfobs i traficants, segurament en el col•lectiu de manifestants de dissabte també hi eren i per tant, no tots haurien d’haver-se significat en defensa de la família. Els números segueixen sense sortir-me. Diuen que a la mani hi havia 1.800.000 capellans, fatxes i putes penedides. Amb Carlinhos Brown, diuen i la percepció de les imatges de televisió ho demostren, que encara n’eren més. Em voleu dir si algun canal de televisió, reconeixerà que dissabte a la tarda va tenir audiència zero a la provinciana, província de Madrid? Evidentment els números no surten.

Si bé, per majoria absoluta, l’opinió pública s’ha manifestat insatisfeta pel darrer comunicat d’ETA, us puc ben assegurar que jo també el trobo insuficient, però a la vegada incalculablement esparançador.
Imagineu només per un moment, si un any després dels governs de Suàrez, Calvo-Sotelo (?), González o Aznar, s’hagués donat a conèixer un comunicat similar. Quants morts ens hauriem estalviat. El moviment d’alliberament basc tindria certa credibilitat. El govern afortunat en podria presumir indefinidament.
Suàrez i Calvo-Sotelo, només van saber fundar el Batallón Vasco-español de Rosón, mentre fomentaven tortures i dissimulaven assassinats com el de Mikel Zabaltza.
Gonzalez, Mister “x”, Barrionuevo i Vera, van parir el GAL, i començaven a allunyar els presos bascos.
Aznar, va ser qui va procurar treure més rèdit de les activitats terroristes, rifant cínicament la mort de modestos regidors del seu partit, i encabronant els terroristes, fins adjudicar-los el més gran dels atemptats islamistes a Europa.
No en va, el comunicat d’ahir segueix passant factura al “impresentable Aznar”. Perquè a qui us penseu que es refereix ETA, quan diu que no matarà a polítics electes?
Només de pensar, que a més a més de totes les gràcies que li veig al comunicat, Aznar i altres ex-enemics d’ETA,seguiran sense dormir tranquils, encara el trobo més positiu.
Sabeu quans diners ens estalviarem amb xofers, guarda-espatllaes, audis i pàrquings? Tampoc està tant clar, que els nostres estimats polítics vulguin renunciar als seus "privilegis". Ja us comentava dies enrera que havia observat una diputada del PP, gaudint d'aquests privilegis. Que jo recordi, a Catalunya,la treva ja té 16 mesos d'història.

No us temeu per a demà a Galízia una apagada general de mòbils. Amena. Vodafone, Movistar....No us imagineu que als del PP se'ls pot embolicar encara més una nova jornada de reflexió? Misatgets tendenciosos, fets amb molt bones intencions, podrien donar pas a tot un tomb electoral. "Que viene un petrolero! Pásalo", "Pier Tehilard de Chardin i Eudald Carbonell, lo van a momificar. Pássalo", "Basta del uso del Orujo como conservante. Pásalo", "Queremos ex-presidente. Pásalo".
Sabem, però, que ara els del PP contra-ataquen amb les mateixes armes. Monten manifestacions i també estan improvitzant mogudes sms. Amb el seu estil, per suposat. "Con Fraga y otro petrolero hundido, cuatro años más de prosperidad. Pásalo", " La calle aún es nuestra. pásalo", "Con Franco y con Aznar vivímamos mejor. Pásalo"

.
La redada policial contra pressumptes activistes islamistes a Catalunya i arreu de l'estat, sembla una actuació molt més seriosa que la captura del "comando Schleker o dixan". L'episodi ha de seguir servint a les autoritats europees i en especial al Govern espanyol, per replantejar les polítiques d'inmigració i els procediments d'acollida. També ha de servir als milers o milions de immigrants que hi ha a Europa Occidental i que no tenen res a veure amb activitats delictives, per tal de col.laborar al màxim en la denúncia dels comportaments estranys i il.legals d'altres inmigrants, que amb el seu comportament deixen en mala situació el gruix d'un col.lecctiu que acostuma a viure i treballar en mig de la marginació.
La rigorosa identificació policial de persones amb un expedient totalment net i transparent, hauria de ser una condició inel.ludible d'un política d'inmigració que hauria d'anar sempre lligada a les necessitats laborals del país d'acollida. L'estreta col.laboració entre els governs dels països on més s'emigra i la dels governs on s'hi immigra hauria de donar com a resultat l'alt nivell de convivència i bons comportamnet que tots desitjem. Si no es fan bé les coses i no es reacciona a temps, en el trasllat constant de persones entre continents, hi pot haver la llevor d'una guerra santa.
És moment de confiar que els escarmentats cossos policials no tornaran a cometre els errors previs al 11-M, ni els polítics ho arrodoniran amb els errors popsteriors als 11M. L'acctuació d'ahir ha de ser el resultat d'una llarga investigació. Així s'explicarien per exemple les vagues i imprecises explicacions que la policia va donar el passt 25 de Març, arran de la mort d'un jove marroquí en una explosió accidental en un domicili de Sabadell.

Amb la mateixa naturalitat que assimilem la decisió del Tribunal Suprem
argentí de posar fi a les lleis de punt final i obediència deguda, a casa
nostra seguim soportant les darreres puntades de peu del feixisme.
Una setmana es manifesten contra la pau pactada, una altra en monten una de xenófoba i ara una d'homofoba. Si seguissim l'exemple argentí estaríem més tranquils davant els intolerants. La meitat dels convocants de les manis serien a la presó. Alguns candidats a les presidències autonòmiques també.
Seria demanar molt, que com a mínim, tinguessin la vergonya de no presumir contuinuament que van guanyar una guerra i que això els dona dret a seguir gestionant els drets adquirits per la força fa més de seixanta anys?

Ens han ensenyat a dir sempre que si una decisió judicial és tal o qual, allò va a missa. Per més en algun moment haguem pensat que aquell projecte d'home blanc, anomenat Michael Jackson, era culpable de totes les acusacions de pederastia que queien al seu damunt. Resulta que no. I el cert és que continuo sense tenir clar si es tracta d'un personatge culpable o no. En defensa o atenuant de la pressumpta culpa que pugui tenir MJ en tot aquest afer, si que tinc molt clar que els pares dels nens tenen una gran part de responsabilitat de tot plegat.
Perquè, vosaltres portarieu alegrement els vostres fills a un "xiqui-park" regentat per un personatge tant rarot? Pel que tinc entès, la casa de MJ s'havia convertit en una mena de "xiqui-park", on els pares hi portaven els seus fills a passar l'estona, i fins i tot jornades senceres, on els nens dormien amb MJ, i on hi practicaven tota mena de jocs, més o menys infantils. Repeteixo, a un tio tant rarot li deixarieu, a estones, el vostre fill?
Possiblement també haurien de jutjar als pares o enviar-los directament al psiquiatre.

Li han tocat el crostó, i de quina manera. Tot aquell frenesí estatutari i pro financer se li ha acabat de cop. Aquell parer tant poc fatxota de demanar el retorn dels papers de Salamanca, ha quedat en no res. En aquest mutisme hi ha d’haver un perquè. A veure si la seva prudència sobtada el situarà fora de joc. Fins i tot Matas i Camps, troben gracioses algunes iniciatives del tripartit.

Les actuacions del mossos d’esquadra, els darrers dies, es conten per polèmiques. Ahir no van improvitzar. Van actuar amb previsió. Ja era hora que es decidissin a allunyar la patuleia brètol de motards del centre de Montmeló city.
De tota manera, em sembla que aquesta banda de berros necessiten una vigilància sistemàtica i allunyar-los a un polígon industrial tampoc ho soluciona tot. Se’ls hi ha de continuar estant al damunt. En aquest punt em sembla que no estan prou encertats. Per respecte a la llei i a l’obligació que tenim tots a respectar-la, penso que si a la resta de mortals se’ns aplica una cosa que en diuen “tolerància zero” a ells també cal aplicar-los-hi. Anessin o no beguts, per conducció temerària, invasió de la via públíca, organització de curses i espectàcles, fer soroll, obstruir l’actuació de policia i bombers, penso que mereixen penes exemplars siguin d’aquí o estrangers.
Del que s’ha pogut veure portes endins del circuït, no en sóc erudit per opinar. Però comença a ser evident que Pedrosa i Rossi són paraules majors, i que els que somniaven en un nou Crivillé, cada dia tenen més clar que Gibernau és massa Cardús.

En el seu sprint cap una modernitat que no li és a l’abast, Manolito Fraga ha estat avui de nou barroer, ridícul, masclista i fora de joc. Avui, per tarannà imperial i repressiu, li tocava ser a Salamanca. Fins i tot li tocava prendre la paraula i repetir “la calle i los archivos son míos”. Ell és dels que durant 65 anys han gestionat el botí i un dels que millor podria raonar allò de “santa rita, rita rita, lo que se roba.....”
De tota manera, embolicat en la lluita de perdre el major número de vots possible, s’ha tornat a mostrar tant natural com sempre, i ha tornat a fer mèrits per ser el futur presentador del programa de tv “SEXES”. Fa dies es va sincerar dient allò que ell mai havia utilitzat un preservatiu ni per jugar a globus. Avui, posant-se en la pell de la dona ha fet un descobriment científic que es basa en la tesi: “Ninguna mujer dice la verdad, cuando cuenta con cuantos hombres se ha acostado”.
Bravo Manolo! Hoy si que has ganado votos! Carallo!

Pel fet de ser polític no estava exempt dels defectes que els critiquem a tots. De tota manera va mostrar alguna virtut i qualitat que altres no van aconseguir llaurar.
Un seguit de circumstàncies, provocades pels resultats electorals, van portar a CiU a col•laborar estretament amb el més gran representant de feixisme espanyol, amb quaranta anys de repressió al darrere. Abans de produir-se l’estreta col•laboració vaig sentir dir a més de cinc o sis (era un clam dins el partit) que el dia que es produís el fatídic acostament, es produiria el seu allunyament del partit. Va ser l’únic a complir-ho. El fet que tot plegat coincidís amb l’ascens de l’emergent Artur Mas, va obrir suspicàcies que tot plegat fos per mostrar-hi la seva disconformitat.
El més versemblant és que fins ahir, ell va ser l’únic que va poder dir que havia complert amb la seva paraula i els seus principis

Sel's gira feina a Zaplana i Acebes. Després de la masacre que es van empassar, no van saber treballar prou bé la mentida. En les sevs continues aparacions tampoc han sapigut argumentar la mentida. A les conclusions de la comissió d'investigació, continuen amb la seva increible creació del "senyor x", "el titadine" i "el comando dixan".
De mentiders, no han tret prou bona nota. Ara tenen la oportunitat de triomfar en l'àmbit de les excusions d'un dia. Possiblement s'hauran d'especialitzar en la tercera edat. En concret de procedència aldeana, i seguramnet castellano-manxega, lleonesa i gallega .En els pròxims mesos, la seva gran feina consisteix en omplir autocars en excursions d'un dia, a totes i cadascuna de les manifestacions projectades (víctimes de la verola, els papers higiènics de Salamanca, els casaments entre bisbes, volem més camps de golf, empanada 2012...). En aquest cas,n o cal ser massa exigents en el seu poder de convicció ja que les excursions són gratis. Però, al pas que van, no m'extranyaria que haguén de regalar a més, algun pernil, una ampolleta de baturrico, una cassola de fang, una arrossada, un pot de fabada litoral o una nina "chochona". Com sempre faran el ridícul, a l'hora que enriquiran algun empresari filial, que els llogarà a preu d'amic la flota d'autocars.

En diuen el "cas Cañellas", per posar-li un nom d'actualitat a un cas gairebé tant vell com la pista del carrer de Tetuan.
És un mal endèmic i de difícil solució, ja que per més temps i diners que inverteixin en evitar-ho, n'hi haurà d'altres que apilonant més diners el mantindran vigent eternament.
Fa anys que observo incrèdul, com des de mitjans informatius afiliats a la doctrina blaugrana, s'utilitza la cínica expressió "d'equip fet a cop de talonari", quan es parla dels conjunts d'handbol de Ciudad Real, León o Valladolid. Algú em podria dir si algun d'aquests equips ha fet els darrers anys alguna cosa que no hagi fet el FC Barcelona, SEMPRE.
Utilitzo aquest SEMPRE, perquè des que tinc us de raó esportiva, que precisament coincideix en aquella gloriosa època en que el BM Granollers va enllçar més títols, SEMPRE he vist en el conjunt blaugrana una sorprenent actitud devoradora.
Si a més a més, en tots els casos es tractés del fitxatge de jugadors que indiscutiblement triomfessin en el "barri mariner", com sembla que serà el cas de Cañellas, encara ho entendria. Però hi ha una tradició devoradora tant llarga al club blaugrana a l'esport català, en que els fitxatges han consistit en poc més que debilitar els rivals, que em porta a pensar que allò de "més que un club", segurament es refereix a un podridor. Un podridor de promeses.
Digueu-me si no, el que ha passat amb molts jugadors del BM Granollers, que maluradament han passat més estona a la banqueta blaugrana, que no pas a la pista. En altres seccions, recordo els casos de Grimau, Trias,Alston, Palacios, Soler i Valverde. En l'handbol tots tenen el nom de jugadors del BM Granollers.
En el cas de Cañellas, la situació s'agreuja, ja que per la seva edat no ha tingut temps ni d'oferir el màxim de les seves prestacions al primer equip de la ciutat. Molt abans, ja se'l han endut.
De fet, no es pot esperar altra cosa del clubs blaugrana. Manin Carerras, Montal, Núñez, Gaspart o Laporta, la cosa no varia i menys ara. Tinc entès que "la modèlica gestió" esportiva del "clan" Laporta comporta que seccions com la de bàsquet (a l'hanbol i a l'hoquei, suposo que passa el mateix), no existeixen categories inferiors a la de juvenil. És a dir, formen l'equip juvenil escollint els millors cadets i infantils del territori. Un club modèlic i "gens de talonari"

Si jo fos, em considerés o em tractessin de intel·lectual, i resultés que el meu referent cultural, polític i social es resumís en les figures d'Alejandro Lerroux o de Federico Jiménez Losantos, estaria realment preocupat.
La quinzena de intel·lectuals que han redactat aquest manifest d'anyorança tardo-franquista donen exactament aquesta imatge, la de nens acomplexats i nostàlgics del franquisme, i de les maneres de fer del imperialisme hispànic.
En companyia de Ibarras, Bonos, Vázquezs i Díezs, podrien formar una confederació ibèrica (perdó, ezpañola) de descontents enyorats del falangisme.

Fa més d'un més que ens van imposar el dòl, per la mort d'un ésser que en volien fer creure que era molt proper a tots. Al Karolus, no l'he tingut mai en el meu cercle d'amistats, ni familiar.
Fa quinze dies tot estavem prenyats pel ventre de la princesa. Una i altra cosa, me les vaig prendre de manera molt llunyana i amb cert cansament.
Ara, ja som família nombrosa, i permeteu-me dir, que ho he notat de més a prop.
En veure el Duc Iñaki, sento el mateix grau d'admiració que em provoquen tots i totes aquelles persones que compleixen amb la seva feina. El van "fitxar" per engrandir la família dels monarques i regenerar la sang dels borbons. Porta un bon ritme.
La proximitat, la noto però, quan en ple més de Juny em poso a rumiar que fan amb els meus impostos. Pagant tu, jo, ell, nosaltres, vosaltres i ells....Collons que en deu ser de fàcil mantenir els fills!

Observant les reaccions a la mani d’ahir, es fàcil veure com canvien les coses.
El no fa més d’un any hauria estat, segons els que llavors manaven, “el ladrido de cuatro desgraciaos, minetras una mayoría los maldecía desde casa”, ahir van ser “miles de personas que salieron a la calle en representación de millones de españoles” .

Fa gairebé 10 anys que el tenim al damunt. Un dia perillosament col•locat, un altra més oblidat, sempre depenent del color del partit o partits, de torn, que ens organitzen la vida des de Madrid o Barcelona.
L’experiència ens diu que cada vegada que es fa una nova súper via, es col•lapse als quatre dies. A canvi, ens produeix una cicatriu en el paisatge, del tot irrecuperable. Forta injecció de ciment que no aporta cap solució.
És moment d’apostar per altres alternatives. Sóc dels que pensen, que l’altra gran cicatriu del moment, la de l’AVE o TGV, té una nefasta finalitat. No és del transport ràpid de passatgers del que necessitem, ja ho fa l’avió. Necessitem una gran línia ferroviària que transporti amb celeritat i eficàcia grans contenidors plens de mercaderies. Us imagineu tot els contenidors que transporten els camions, carregats en grans combois ferroviaris, que s’anessin distribuint en els molls de grans centres de recepció de mercaderies?
Us proposo un exercici, situeu-vos un dia en un indret molt proper a l’Hotel Bellaterra des d’on es veu l’autopista A-7 i la línia ferroviària (paral•lela) El Papiol-Mollet, des d’aquest punt que us dic es veuen les dues vies en una sola mirada. Al llarg d’una hora o qualsevol fracció de temps, es pot apreciar els centenars (milers) de contenidors que pugen i baixen per l’A-7, mentre per la malbaratada via de tren, passen llargues estones sense que cap tren, carregat o no, passi per la via.
El que intento dir és que si el transport ferroviari funcionés, buidaríem de grans camions les autopistes. Camions que són qui col•lapsa les vies. No caldria inventar noves cicatrius.
Més cicatrius. La de l’AVE o TGV. Ja que és inapel•lable la seva construcció, es podria aprofitar la seva cicatriu per soterrar al costat i en paral•lel, “la merda” de línia d’alta tensió tant debatuda, i que ens ha de connectar amb França. Evitaríem inventar altres itineraris. Eliminaríem les perilloses, lletges i contaminants torres d’alta tensió. Acostaríem l’electricitat al nou servei ferroviari, que és un element de gran i nova demanda, de servei elèctric. Deixaríem d’ encabronar , els veins de Vic, Bescanó i mitja Catalunya.

La reacció insatisfactòria d'alguns directius barcelonistes del sector Sandro Rosell, representa sencillament un punt evolutiu o involutiu dels "pijosandros", cap un tarannà menys sandro i més "pìju".
La conclusió sembla lògica i fàcil de desxifrar.
De tota manera els movimenst que s'observen ara a la directiva, no només apunten cap un futur més "piju". Evidencien un present voltor. Directius laportistes que fins ara han tingut un ppaper mediàticament secundari, veuen ara l'oportunitat de pendre posicions. Els voltors estan a punt d'escollir entre la carronya, què s'emporten a la boca.
Han d'anar amb molta cura, no fos que Laporta intuís, que algun d'ells pogués acabar per prendre-li el protagonisme