La mort de Josep Maria Isanta a Berga, continua ocupant la primera pàgina informativa. El tema ho mereix, la qüestió és preocupant. Convé una autocrítica del cossos policials. Una acumulació de gent com la que viu Berga, especialment les nits del Corpus, requereix una feina preventiva que pugui evitar el que va passar.
També estic convençut que aquesta feina prèvia es fa. El no tinc tant clar és que se sàpiga interpretar. Ja fa mesos que anem coneixent que l’aparició sobtada de grups de violents (apolítics i no), porta problemes a la població i que en molts casos la policia no actua correctament, ni aprofita l’experiència per replantejar els seus protocols.
Castellar de Vallès, Sabadell i Berga, són alguns dels municipis catalans on s’han produït prous avisos que tinguin els cossos policials en alerta.
Un complert desplegament policial uniformat i camuflat és més que suficient per evitar un incident de violència en un indret on tothom està avisat que s’hi acumularà gent amb ganes de festa. Si a més se sap que en aquest municipi s’hi presenta sovint gent amb ganes de “violència”, és impossible que es puguin produir fets tant greus.
Un cas ben diferent es baralla que aquesta mateixa tarda hi ha hagut a L’Hospitalet de Llobregat o dies enrere a Perpinyà. A Berga no pot ser que el Mossos d’Esquadra haguessin d’assabentar-se de la presència de gent armada amb navalles a través de trucades al 112 .

No falla. El referèndum francès, ens torna a desvetllar aquell costum tant propi del PP, d’autoproclamar que és el guanyador de tot el què passa. Losantos diu que non, que el PP tampoc va guanyar a França. Diu que és ell el que va triomfar.
No sé si trigarem gaire a saber la repercussió real del no. Si els polítics fossin més humils, haurien d’analitzar el Non dels francesos i els que vindran. En lloc de rumiar quina mena de “trampa legal” faran per no haver de tocar res i aplicar-la constitució, tal i com la van redactar, convindria que reconeguessin la derrota. Reconèixer la derrota, i modificar la carta fins assolir un redactat més obert a la diversitat cultural, a les llengües nacionals dels països petits i a les classes desfavorides.

Sovint quan sentim algunes promeses, suposicions i
afirmacions dels polítics, tenim suficients dades per poder opinar del què pensem de politica en qüestió, la seva ideologia i el seu partit. Tot seguint un mínim de lògica.
El que em passa darrerament amb Artur Mas, no es redueix
només a això. A banda de tenir-li totalment localitzada la seva manera de pensar, de ser i la del seu partit, em dona la impressió que també detecto el que ell pensa de tots nosaltres. I estic convençut que ens considera uns imbècils. Ja no és només Rodríguez Ibarra, el que sabem que ens considera uns cretins. Ibarra ho diu amb veu alta. Mas ho dóna a entendre. Després de
tants anys d'observar l'immobolisme i el pactisme que el seu partit ha
mantingut en matèria d'estatut i finançament, sembla que ho ha oblidat. I el més greu és que es pensa que també ho hem oblidat nosaltres. Més serietat senyor Mas. Demanin's perdó.

Dels grans esportistes que es dediquen i triomfen als esports
del món del motor i fins i tot dels que ho fan sobre d'un cavall, m'ha
quedat sempre el dubte si les seves virtuts són tant excepcionals com tots plegats els hi suposem.
Per lògica i seguint el mateix ressò que tenen altres esportistes, els que es dediquen al món del motor no només són molt estimats
per als aficionats. Encara més em sembla que els del món del motor són molt més admirats que la resta. I el cert és que no només, no ho tinc gens clar, si no que penso que és immerescut.
D'una banda, basen el seu èxit en una màquina que gairebé
sempre resulta ser millor que la dels altres (el experts diuen que Rossi, se surt d'aquesta afirmació que acabo de fer). Per altra costat hi ha fets recents que em donen la raó quan dic que tampoc són tant excepcionals. D'una banda, en una de les darreres curses de moto GP, es va poder veure una actuació excepcional d'un pilot fora de forma (ja retirat), Olivier Jaque.
També vaig quedar sorprès per l'actuació en carrera, a la Formula 1, del cardedeuenc Pere Martínez i no menys sorprès en els entrenaments de Montmeló. És a dir un corredor considerat, a anys llum, dels grans líders del automobilisme, puja al seu cotxe i ho fa tant be com els altres. Les actuacions de Jaque i Martínez, em fan pensar que ni Gibernau, ni Rossi, ni Alonso, ni Schumacher, són tant acollonants.

Lance Armstrong ha confirmat, ja fa dies, que les seves
exhibicions sobre dues rodes al mes de Juliol arriben al punt final. Se suposa que per qüestió d'edat, no se sent amb forces físiques, ni
psíquiques, per continuar.
Armstrong, com tots els altres ciclistes professionals de
ruta, és objecte de la meva més gran admiració. Deixarà, però, l'esport que l'ha portat a la glòria amb un seguit de sospites sobre el que s'anomena joc net. Hi ha múltiples acusacions i confessions fetes per gent que han estat al seu entorn, en les quals es parla de moltes il•legalitats en l'ús de medicaments i altres productes artificials que el poden haver afavorit. Unes acusacions, que tot sigui dit, han envoltat sempre altres grans campions dels esports de fons.
Més enllà de l'ús de sofisticats medicaments (si és així algun
dia ho sabrem) l'èxit i l'enigma Armstrong és el d'un esportista de
laboratori. I no em refereixo als fàrmacs. En la meva opinió, es tracta d'un experiment que s'ha fet amb èxit amb un esportista d'èlit en una situació molt especial.
Sortint de base, es tracta d'un esportista d'èlit de condicions
excepcionals, tal com ja va demostrar des de molt jove i va confirmar en els seus primers anys de professional. Un home que va tenir la desgràcia de patir una greu malaltia, un càncer testicular. Una malaltia mortal, de la qual es va recuperar satisfactòriament després d'un tractament mèdic que es practica en els països desenvolupats, per superar aquesta mena de dolències.
Si ens situem en aquest punt, hem de tenir clar, que Armstrong
ja era un gran esportista. En aquest moment, el que ja no estava tant clar era si el seu cos mantindria el grau d'exigència que li podia demanar el ciclisme professional. Aquesta incertesa, va donar la possibilitat a la ciència esportiva, a experimentar. En la seva tornada a l'esport, en ple tractament amb els medicaments prescrits per recuperar-se de la malaltia i mentre s’avaluava si podria tornar a seguir a l'èlit, Armstrong es va rehabilitar amb una manera de procedir molt allunyada del que s'ensenya a les escoles de ciclisme(impossible d'aplicar en un juvenil) i només apta per un gran esportista ja madur.
L'experiment matemàtic de crear un ciclista sacrificat que faci
més pedalejades per minut arrossegant unes relacions plat/pinyó menys exigents, només estan a l'abast d'una persona que tingui una capacitat de sofriment superior als altres. Qui millor que un gran esportista, que ha superat un situació tant difícil?
A banda d'uns tractaments mèdics potents, totalment d'acord amb
la recuperació del seu problema de salut, i que poden haver amagat un escandalós cas de dopin, a mi em sembla que el gran enigma Armstrong respon al seu gran sacrifici a l'hora d'adoptar la seva manera de pedalar hiper-revolucionat.
Igual que el d'altres grans esportistes de fons, penso que el
seu cos (encara amb més raó el d'Armstrong) hauria de ser proffundament estudiat per a la ciència.

Ja fa setmanes que em posa d'especial mal llet, un anunci que
fan a la tv a les mitges parts dels partits de futbol. És de cervesa Damm. En ell apareixen aficionats anònims i algun de conegut, rememorant alineacions d'equips de futbol, que se suposa que estan en la ment dels aficionats.
Com sempre, trobo que hi ha un gran oblit dels modestos. En
general hi predominen les referències als equips més poderosos en economia, a banda d'una referència als equips bascos. M’estranya que si l'anunci es fa només per Catalunya, no hi aparegui una referència a Amas, Marcial, Re, Rodilla i José Maria, els cinc dofins. O si l'abast de l'anunci és estatal no s'esmentin, els també cèlebres cinc magnífics Canario, Santos, Marcelino, Villa i Lapetra, o els més recents Víctor, Tristán, Valerón i Fran.
A l'hora de fer aquesta mena de lloances, que sempre
s'excedeixen en destacar Real Madrid i Barcelona CF, més que una mà innocent, trobo que hi ha certa mala llet. Un mà tendenciosa, que escombra amb favoritismes cap a la més que evident "aliança d'equips poderosos", que no dubteu, existeix.
La sospita d'una mà gens innocent, ens l'ha donat el següent
anunci de la factoria Damm. En ell es fa referència a aquesta mà. La mà d'unaficionat culer que després d'impregnar-la amb la suor d'un mercenari, opta per no tornar-se-la a rentar mai més. Ni tant sols la fa servir per tocar culets. A Madrid, la versió de l'anunci deu ser similar....
Senyors de Damm, que ni el món, ni l'esport s'acaben amb el
Madrid i el Barça. Siguin més originals. Els consumidors en som més, i afortunadament sabem que tampoc la cervesa s'acaba amb la Dam, ni tampoc la seva és la única estrella. N'hi ha de molt millors, com la Cruzcampo, la Cervezas León, o l'estrella Galizia, per posar exemples.

Si us parlés d’usurers i lladres, aviat determinaríeu que em refereixo a les entitats bancàries. Avui mateix he viscut la darrera experiència amb aquesta mala gent. Resulta, que en teoria s’associen entre ells per a donar avantatges i comoditats als seus clients. És meravellós.
N’hi ha que estan associades per donar servei conjunt amb unes targetes de crèdit que coincideixen amb el nom o marca de 4B. Avui el caixer de la entitat de la qual sóc client estava, segons comunicava per pantalla, temporalment fora de servei. Davant mateix hi ha un caixer d’una altra entitat que està associada a la mateixa 4B. He decidit acudir-hi. M’ha ofert els seus serveis a canvi de 12 euros. M’han assegurat que si hagués anat al caixer d’una entitat que no estigués associada als 4B, m’haurien cobrat menys comissió. No entenc res.

Tenint en conta tots el paràmetres en els qual em puc fixar, cada vegada se’m fa més difícil entendre la inexplicable postura de tancar-se en banda del PP, davant la possibilitat de negociar la fi de la violència procedent d’ETA.
Des de tots els angles possibles, tinc clar que és molt difícil per una formació política, explicar seriosament al seu electorat que no són partidaris de la pau.
Veient l’altra dia una política del PP, que encara es passeja amb un “súper-cotxe” conduït per guardaespatlles se’m va acudir una altra explicació. Aquells, molts, moltíssim polítics que una raó de seguretat, fa ja molts anys que no gasten en cotxe, benzina, aparcament i a més tenen majordom, se’ls deu fer una muntanya pensar que tot plegat s’ha acabat. Una situació de pau els deixaria sense tot un seguit de privilegis. Es més que coneguda la gran dificultat que ha tingut sempre el PP a Catalunya i Euscadi a l’hora d’omplir llistes electorals. El més segur, és que en el seu dia els prometessin “el oro i el moro” amb diners públics. Us heu aturat gaires vegades a pensar el que es podria fer, només en el camp de la sanitat, amb els milions d’euros que ens estalviaríem si s’arriba a un escenari pacífic i es deixen de llençar diners per mantenir “súper-cotxe”, benzines, aparcaments, majordoms etc

Els motius estan totalment desfasats, de la manera que es plantejen al 2005. La lliure circulació de professionals en tota la Unió Europea ja fa anys que està aprovada. Fer vaga o protestar amb tant de retard sembla del tot injustificable, a banda del que opinen cadascú de nosaltres dels tractats acordats entre els estats membres de la unió. En altres àmbits, l'actitut dels jugadors es consideraria insolidària o fins i tot xenòfoba. L'associació que agrupa els jugadors de l'ACB, només s'ha de preocupar que clubs i jugadors compleixin els contractes signats, i que tots i cadascun dels contractes que se signen, siguin laboralment dignes.

Sembla que els PSOE comencen a reaccionar amb criteri davant l’actitud “pro-fascistoide” d’algun dels seus militants. Al lloro “nostalgico-falangista” Rosa Díez ja li han suggerit que és faci del PP.
Ara cal esperar que se’n faci d’una vegada i que el pròxim sigui Bono, ahir en va tornar a fer mèrits. Tot seguit, es podria engruixir el PP amb Rodríguez Ibarra, els germans Bustos, Blanco, Sevilla i Caldera.

Sembla que els PSOE comencen a reaccionar amb criteri davant l’actitud “pro-fascistoide” d’algun dels seus militants. Al lloro “nostalgico-falangista” Rosa Díez ja li han suggerit que és faci del PP.
Ara cal esperar que se’n faci d’una vegada i que el pròxim sigui Bono, ahir en va tornar a fer mèrits. Tot seguit, es podria engruixir el PP amb Rodríguez Ibarra, els germans Bustos, Blanco, Sevilla i Caldera.

Pel que intueixo, per la repercussió que ha tingut en el mitjans d’informació determinada notícia, els periodistes no són massa avesats a sortir a fer la compra domèstica.
Sembla que els ha sobtat de gran manera conèixer un estudi de l’OCU, que desvetlla que segons a quin establiment facis la compra, et pots estalviar un munt de diners.
Sense tenir un profund coneixement d’aritmètica us puc ben jurar que jo i 90% de les persones que conec,ja ho sabíem. Tots hem detectat més d’un vegada que hi ha establiments on ens foten una sacsejada a la cartera que és de por. També hem comprobat que n’hi ha d’altres on el mateix producte, un de similar o fins i tot millor, val la meitat. Sé de molts, que sovint i tal com em passa a mi, ens deixem fotre. Ens deixem fotre o millor dit ens conformem, amb pagar més quan sabem que aquell producte car té una qualitat que no la trobem enlloc més. I això és el que valorem, si considerem que paguem un preu raonable. Em refereixo a producte fresc (carn, peix, vegetals..). En la resta, en el que anomenem producte envasat és més fàcil fer comparacions. Ja es tracti d’aliments o de productes de neteja.
Vista la situació, no sento cap mena de pudor en fer-vos una mica de propaganda dels establiments que tenen productes més assequibles, alhora que us dic que el més car és el supermercat del Corte Inglés. Per exemple en productes de neteja trobo magnífics preus a Schlecker i a Lidl. En qüestió de productes envasats al mateix Lidl i a Aldi. Tot cal puntualitzar-ho. Ni Lidl, ni Aldi, són indrets on sigui totalment recomanable fer la compra sencera. Però si, determinats productes. Acostumen a aconseguir bons preus, fent gran part del procés d’envàs i comercialització amb producció i marca pròpia. El resultat, acostumen a ser productes idèntics o similars als dels altres llocs a preus molt interessants. En alguns casos, hi ha productes, que no només destaquen pel seu preu, sino per la seva qualitat. A Lidl, Aldi i al ja desaparegut Zero, hi he trobat magnífics làctics i conserves. A Zero hi comprava una mena de galeta-torradeta tipus cracker, que resultava esplèndida com a suport de canapés. A Lidl hi he comprat sempre un vinagre balsàmic a preu de riure, si el comparem amb els preus a què s’acostuma a pagar. A més, gran qualitat. Només us diré que el mateix vinagre l’he vist a preu triplicat en una botigueta delicatessen del centre de la ciutat. El mateix passa amb el preu i la qualitat de la ventresca de tonyina envasada en pot de vidre. Tant Lidl com Aldi posen setmanalment d’oferta una infinitat de “productes txorrada” totalment prescindibles. Però, la setmana que hi ha d’oferta allò que casualment necessites acabes comprant productes molt dignes. I quan apareix un producte, la setmana després que l’has comprat en un altra lloc més car, t’agafa un lleu cabreig. Recordo especialment una màquina d’afeitar marca CARRERA comprada a Aldi. La millor que he tingut. I que consti que tinc la barba espessa.

Quinze mesos després de la criminalització, que gran part de la opinió pública va fer de l’activitat enraonadora de Josep-Lluís Carod-Rovira, el polític de Cambrils ha assolit el suport més gran a les seves tesis des que es dedica al món de la política.
Us feu una idea del que suposa, traduït en la proporció que representen en el total de la població, 192 vots parlamentaris?
Perquè està clar que el que ahir es va votar al Congrés dels Diputats és una estratègia, que si algun partit s’ha significat en proposar repetidament és ERC i si algun polític n’ha rebut les conseqüències, és Josep-Lluís Carod-Rovira. El magnífic resultat del seu partit a les darreres eleccions es tradueix en èxits.
Qui sap, si ben aviat, Carod-Rovira seguirà en una ratxa d’èxits. La següent podria ser fins i tot celebrada pel PP. Si heu llegit un dels comentaris fets en aquesta web per Asedelscops, resulta que ara els grans malfactors del PP, Aznar, Rajoy, Acebes i Zaplana desitgen que Madrid no sigui escollida seu dels Jocs Olímpics de 2012, per evitar el gran rellançament d’ Alberto Ruiz Gallardón.

Com els meus germans, amics i coneguts, sóc dels que al llarg d'un, dos o fins i tot tres anys en el meu cas, vàrem anar cada matí a l'escola que hi havia a la cantonada dels carrers València i Corró, a Ca la senyoreta Font. En època mega-mediàtica trigo molts dies en assabentar-me de la mort de la que va ser la primera mestra de tants infants, en aquella humil escola. A través del 9nou vaig tenir coneixement del fet. Recordo imatges inoblidables, que no vull privatitzar, d'aquell centre escolar (parvulari mixte), que estava a cavall del que ara són les guarderies i el P5 o el P6.
> Tot i el més que habitual desig infantil de no voler anar al cole, de fer campana prolongada i escaquejar-se en el joc, no tinc present que hi anés amb desgana. A banda d'apendre a sumar, restar, llegir i escriure, recordo aquell pati rectangular, que per les mesues referencials dels infants em semblava gran (no podia ser-ho gaire, ja que recordo que era impossible jugar a pilota, i encara ara, quan passo pel carrer València ho comprobo contant les passes. Evidentment era petit. Erem petits). Amb dos arbres de fulla caduca al voltant dels quals corriem en circuït elíptic, i a sota la seva ombra temporal, jugavem a lladres i serenos, a papes i a mames. Lavabos on els nens pixavem de dos en dos a gran velocitat, a l'hora del pati, perquè la resta feien cua.
> A dins, en una aula compartiem curs nens de tres anyades diferents, sense la sensació que uns molestessim als altres. Llàpissos, llibretes i un mot que recordo per sobre dels altres, dictat. Una competició on vàrem començar a distingir la b i la v, i d'altres lletres de l'alfabet castellà. Migdiades amb el cap recolzat sobre la taula i les cançonetes. En recordo vagament una, en que les formiquetes feien xiu-xiu, i en època primaveral, el virolai. A la Carme, la seva germana i a les altres mestres d'aquest indret tant proper a casa, sempre les he tingut en boníssim concepte i com de la família. És per això que no m'he pogut resistir de escriure unes ratlles als seus mèrits, i fer públics els meus records.

Eto'o i Roberto Carlos no poden caure en errors tant greus. I menys encara quan viuen de l'afició i quan hi ha tanta gent que ha sortit en la seva defensa quan han estat insultats. Perquè ens entenguem no es pot fer el mico d'aquesta manera i demanar respecte.
Els darrers mesos s'ha escrit molt sobre els insults racistes que reben alguns jugadors per part d'energumens que es fan passar per seguidors de clubs esportius. També cal assenyalar que de vegades des dels mitjans d'informació se'n ha fet un gra massa i s'ha tendit a l'exageració. En altres àmbits de la vida es viuen situacions molt pitjors i no se'n parla. Segurament la notorietat de determinats esportistes els ha obligat a prendre cert protagonisme i liderar moviments de protesta. No és doncs molt exemplar que a la primera de canvi tinguin comportaments poc edificants.
De tota manera. també sóc partidari de la teoria que els primers crits i onomatopeies de primats que va rebre Roberto Carlos al Camp Nou, no van ser pel color de la seva pell, sino per determinats aspectes del seu comportament. A la vegada també opino que ell hi va posar més pa que formatge a l'hora de declarar-se ofès, de manera que tot plegat va desembocar en una polèmica que ha arribat als nostres dies. Em sembla recordar que en aquella època hi havia un porter del Tenerife que li deien "Mono" Montoya i més endavant un altre al Mallorca, "Mono" Burgos. Cap dels dos tenia un color de pell extremadament fosc. No els vaig sentir queixar-se del "mal-nom", ben al contrari presumien d'agilitat i dots sobrenaturals.

Està clar que qualsevol cosa o coseta que passi al nostre entorn es clarament més positiu de que ens podia passar fins fa poc més d’un any. El nefast PPeríode Aznar, tant nociu per la democràcia ens fa veure que qualsevol cosa es millor.
Quan veiem que Zapatero posa a votació al Congrés dels diputats una decisió tant important, com ho és, el plantejament un gran cop de timó en la política del govern en vers la situació de la violència a Euscadi, els primer que ens ve a la memòria són les actuacions dictatorials del nefast govern del PP.
Vareu veure mai el “txarlotín degenerat” portar al Ple del Congrés la discussió o consulta d’una acció de govern per delicada, inversemblant o sobrevinguda que fos?
Us va donar mai la impressió que el impresentable degenerat tingués alguna intenció de posar solució al conflicte basc i deixar d’una vegada de treure profit partidista de tots i cadascun dels actes criminals que es produïen a Euscadi?
Imagineu quin seria avui el grau d’enfrontament d’un govern teledirigit pel degenerat, davant els governs tripartits català i basc?
Les respostes no són gaire difícils de respondre. Seguirien actuant com ho van fer amb el degenerat. L’acomplexat Rajoy faria des del govern el mateix que fa des de l’oposició. Buscar l’enfrontament entre el patrio-franquisme espanyol i el federal-separatisme, eixamplant la distància del que van parir: “Las dos Españas”. Segueixen col•leccionant un seguit d’excuses inexistents per tornar a justificar un nostàlgic 18 de Juliol nou.
Dimarts votaran que no, i de la boca de Rajoy, Acebes, Zaplana, Losantos i Fraga, tornaran a sortir la quantitat de burrades que estem acostumats a escoltar.
Si tot va bé, després d’aquesta, hi haurà demòcrates, ex-violents i els feixistes de sempre.

A les darreres hores s'ha desfermat entre els seguidors del Betis i l'Osasuna una eufòria celebrativa pel mateix. És a dir eufòrics perquè cap dels dos ha guanyat res. Fins i tot eufòrics perquè un dels dos es quedarà amb un pam de nas, si perd la copa. I encar més, un i altres els suposo republicans, celebrant un hipotètic títol que arrosega un nom monàrquic.
Ens estem acostumant a què diferents col.lectius celebrin eufòrics el que no és. Partits polítics que surten plenament derrotats en eleccions, ho celebren davant els mitjans de comunicació com si fos l'hòstia consagrada farcida de foie. Equips de futbol ho fan amb triomfs parcials. La magnífica victòria dels Ronaldinho, Xavi, Puyol...al Bernabeu, la temporada passada, es va viure a l'aeroport del Prat com qui sap què. El triom de diumenge passat a Mestalla, també, si bé en aquesta ocasió es podria denominar mitja-lliga. Ara ja estan disenyant diferents celebracions i recorreguts per la ciutat si guanyen al Llevant, tot depenentd de si viatgen dissabte, diumenge o dilluns. De si plou o neva. De si l'Arcadi serà o no a Canaletes. I de si convencen a la Tura que les celebracions a Sant Jaume són sostenibles i inoqües per la integritat física dels assistents. Els de l'Espanyol sense saber si faran xampions, uefa o interfollo, també dissenyen celebracions. És evident que tot el que no és matemàticament una realitat és imaginació.
I si ho deixessim, un miqueta, a la improvització, que tot acostuma a sortir més bé i així no hi ha perill a fer el ridícul?

Hem vist Marianao Rajoy fent una imitació del paper que fa deu anys feia Asnar amb el "váyase señor Gonsales". Es tracta de despotricar tant com pugui i de tot el que pugui per desgastar el govern i tenir èxit. Es de desitjar que en aquesta repetició de la jugada, el feixisme fracassi i que el govern no faci mèrits, per tal no es puguin agafar als vells problemes de la corrupció socialista i al GAL.
Tampoc és desitjable, que com la CEDA, fa 40 anys acosegueixin crear i inflar un clima de caire pre-bèlic, que és que estan procvurant des del 14-M.

La ubicació de les presons continua representant el “marronàs” que ningú vol.
Sempre he pensat que si Barcelona continua mostrant les seves aptituds de capital, les ha d’assumir en tots els efectes i aspectes. En lo bo i lo dolent. En lo fred i lo calent.
Ja sabem que com sempre, quan els de fora de Barcelona fem aquest plantejament, sens tracta de ignorants. Sempre es respon amb el plantejament teòric, i força evident, que no hi ha llocs idonis per ubicar centres penitenciaris. De tota manera per ubicar fòrums i jocs olímpics, no va costar gaire trobar llocs dignes.
Superat aquest debat, continuo pensant que les coses no es fan del tot bé. Per la seva proximitat a Barcelona, la decisió d’aixecar presons a La Roca i Sant Esteve Sesrovires, es pot dir que no anava del tot mal encaminada. M’atreviria a dir que la decisió de muntar-les a Quatre Camins i Can Brians va estar prou bé, però no van saber fer-ho bé.
M’explicaré. Quatre Camins i Can Brians estan situats molt a prop de les autopistes. Unes carreteres amples i acotades que són una mena de prolongació de la Meridiana i la Diagonal. Les dues ubicacions permetien crear una presó on presos i familiars només tinguessin opció a entrar al recinte penitenciari a través d’un sortida controlada d’autopista. Hauria estat una mesura importantíssima a l’hora d’anul•lar gran part del impacte dels centres penitenciaris a poblacions com La Roca, Vilanova del Vallès, Granollers, Martorell o Sant Esteve Sesrovires.
Només, calia que haguessin fet servir una mica el cervell. Només cal que els que ara manen, també el facin servir.

Sempre els hem denominat caps quadrats. Però ja fa anys que van demanar perdó públicament pels crims del nazisme.
Avui els alemanys han tornat a netejar la seva imatge, i tant caps quadrats que són! Serà per superar un complexa que arrosseguen quatre generacions. Serà per demostrar-nos que eren una minoria els qui van voler reordenar el planeta d’una manera molt bèstia. Serà per tornar a demanar perdó. Serà perquè saben que això ens agrada. Serà per....
També hauria de ser perquè d’altres prenguin exemple. Us imagineu que el govern espanyol aixequés un monument similar al Valle de los Jodidos per als rojos aniquilats a la Guerra Civil, o un altre espai de penediment i perdó als indis fulminats a sudamèrica en nom de las monarquia i el catolicisme.
També es difícil creure que algun dia un govern nord-americà es penedeixi públicament d’haver arrasat Iran i Afganistan en nom de dòlar.

Després de veure a les televisions l'aparició i particpació
als actes de commemoració, del tancament del camp de concentració de Mathausen, del Presidente Rodríguez Zapatero, no acabo de imaginar quina mena de implicació hauria mostrat en un acte similar el grandíssim fill de puta.

Si fa unes setmanes a algú se li va acudir un plantejament carca-globalitzat, que ens va considerar a tots en un llarguíssim dol, per culpa del martiri que van fer passar al “papa mediàtic”, el “papa de la sida”. Ara ens bombardejaran amb un missatge no menys aliè, que ens considerarà tots prenyats. A mi, més que interessar-me, l’embaràs de la Letícia me la porta fluixa. Per més que em puguin interessar les estadístiques de dones que anualment són mares al planeta i opinar sobre la conveniència o no del creixement de la població, sobretot als països poc desenvolupats o la convenièncioa de les fecundacions in-vitro quan l continuïtat de l’espècie al planeta no està en perill, l’engrandiment que viurà en els pròxims mesos la panxa d’aquesta tia me la sua.
Tots els organismes i faràndules que no evolucionen i segueixen encarcarades en drets successoris, nomenaments a dit i democràcies orgàniques, em continuen fent fàstic.
Marejaran la perdiu unes quantes setmanes abans no ens diguin si li han “in-vitrat” un nen o una nena, per omplir diaris, revistes i altres espais, i auto-complaure’s amb el impacte mediàtic. Si ens hi hem d’apostar alguna cosa, jo dic que serà un nen. Se’n han assegurat. O és que algú em discutirà que després de tants anys fabricant nens proveta, els científics capdavanters són tant rucs que no saben escollir el sexe dels nens. Per evitar més discussions, sobre la conveniència que per preferència del mateix sistema, sigui preferible que regni un home, una dona, un gai, una lesbiana o un capellà, han fabricat un nen. Pugeu-hi de peus

Quan Ibarra, Bono i en menys freqUència Blanco i Caldera diuen inbecilitats pròpies del Blas més Piñar que mai hem escoltat, trobo a faltar reaccions més profundes dels companys de partit que, se suposa, no compareteixen la mateixa parida. M'agradaria veure, per exemple col.lectius de militants del PSC, com a mínim els vinculats a Ciutadans pel Canvi, plenament cabrejats i contestataris.
Una mesura plausible seria obligarar al seu partit, PSC, a esborrar o fer desaparèixer les sigles PSOE de tots els carnets i papers que el puguin vincular a aquest partit, mentre aquests senyors continuin tenint llibertat per dir parides de tal magnitut en nom del PSOE. És insoportable. Em podria explicar algun dels socialistes catalans al.ludits, com es pot suportar?

Estan tant ansiosos de guanyar alguna cosa, que van celebrar com si es tractés de la xampions, l’elecció de Benetton 16. Avui estan contents pel triomf del partit laborista britànic. Tot s’hi val. Com formava part del “trio calavera de les Açores”, ja és un dels seus. En aquestes eleccions jugaven a “tiro segur”. El triomf dels conservadors l’haguessin celebrat més. Però Blair, és l’amic Tony.
Com en el referèndum de la constitució europea. Si sortia SI, collonut i si sortia NO millor, per desqüalificar Zapatero. Per al referèndum francès segueixen desitjant el NO, però surti el que surti, s’autodenominaran guanyadors. Fins i tot van dir que Sangil havia guanyat les eleccions basques....

He vist a la televisió que uns quants espontanis es quedaven molt a gust tractant de grandíssim fill de puta a un personatge que avui presentava un llibre. Us asseguro que el personatge en qüestió segueix fent mèrits per ser qualificat d’aquesta manera, tot i que actualment ja no surt a la tela cada dia. És agradable sentir, encara que sigui amb la veu d’un espontani, un anònim com l’acusaven de ser el gran responsable de la matança de Madrid. Desitjaria que tot plegat pogués servir d’alguna cosa.
A l’altra canal, feien una cosa que es podria resumir amb la cacofonia Cafú-cocú-cacà. Era un partit de futbol que només he vist en la seva primera part, però que segur que ha estat emocionantíssim. Els italians, com tantes altres vegades s’ho han emportat.
Pel que he vist,només m’ha impressionat la cossa que ha rebut Maldini al cap de manera involuntària i que ha facilitat el primer gol holandès. Maldini sempre m’ha impressionat. Avui encara més.

Els polítics i no polítics als quals els agrada valorar l’èxit de les Festes de l’Ascensió, a partir de la base del número de visitants al recinte firal i d’altres registres relacionats amb el número de persones, no es poden queixar. Si coincidint amb el Gran Premi de fòrmula 1al “barri del costat”, no aconsegueixen que l’èxit se’ls mengi, no ho faran mai més. Aquest any es trencaran rècords d’assistents, major nombre d’asturians visitant la fira, esgotament de les reserves de cervesa, i altra mena de circumstàncies que puguin esdevenir, provocades pels seguidors de Schumacher i Alonso.
No serà mèrit de la incorporació gastronòmica, ni de la més que atractiva concentració de caps grossos. Tampoc mèrit dels polítics, ni dels comerciants, ni tant sols dels consumidors.
Els darrers anys es continua discutint sobre la validesa del motlle de fira multisectorial que es fa a Granollers. A mi, personalment no em sembla ni bé, ni malament. Simplement digne i continuista. Sempre l’he vist un pèl provinciana i cada vegada menys interessant. Però això em passa amb totes les fires. La irrupció internet,em permet assabetar-me de tot el que hi ha al món sense dedicar-hi temps, ni esforç. Quan vaig a una fira és per a veure d’aprop i tocar i mesurar amb les mans i la visio directe, productes que m’interessen moltíssim. Com cada any i com a molt, la meva visita a la fira serà per la curiositat de veure quin ambient s’hi mou, i si enguany l’ambienten estrangers que venen de més enllà del Pirineu i dels Monegros, serà un aspecte més a valorar. Si fa bò i els estrangers no se l’acaben, segurament hi aniré a fer una cervesa. O dues. I procuraré tastar més d’un pernilet.

Els que ja fa anys van decidir de no baixar a Bercelona, per res que no fos imprescindible, contemplen l’anunci de les àrees blaves amb total indiferència.
A tots ells, la decisió de seguir cobrant aquesta mena d’impostos als visitants, els sembla enormement meravellós i imbècil. Només em fan llàstima els que per qüestions laborals no tenen més remei que patir-ho. A més de no rebre cap ajuda de l’estat per haver de desplaçar-se “x” per poder fer efectiu el seu dret de treballar.
Els qui s’hi desplacin per gust, es recomanable que s’ho pensin més d’una vegada. I els que hi viuen ja els hi està bé per no haver renunciat ja fa anys a ser uns “urbanites barcelonautes de can fanga”.

A data 30 d'Abril, us notifico l'estat actual de la classificació blufs d'OPINEN3i4.

La Monarquia 18 punts
B.Porcel 17 punts
X.Sala i Martín 14 punts
Màrius Serra 13punts
AntoniTàpias 13punts
Sergi Arola 10punts
El cava 9punts
Valero.Ribera 6punts
TomeuPenya 6punts
GermanesReixac 3punts
Guies Gastronom3punts
J.Banacolocha 3punts

Podeu votari nominar nous blufs, seguint els artícles publicats els dies 11 i 16 d'Abril, a l'adreça nimfag@hotmail.com