La campanya orquestrada pel feixisme espanyol, en les seves diferents expressions (PP, FAES, COPE...), per convèncer contínuament a la població de de l’endimonització de la política estatal encapçalada per les tres màximes expressions de Lucifer (Zapatero, Ibarretxe i Maragall), no cualla en cap dels seus extrems. Ningú es creu que Zapatero organitzés el 11-M, que Ibarretxe sigui el cervell d’ETA, que Maragall sigui independentista, ni que Carod els ensinistri a tot tres.

La dreta franquista tampoc pensa que la població sigui tant idiota. Però tot plegat no és altra cosa que “un embolica que fa fort”. El franquisme torna a inventar un conjunt de mentides, mal-interpretacions exagerades i excuses peregrines que tornin a justificar dins el món conservador, carca i anti-diluvià un nou 18 de Juliol.

Artur Mas continua pixant fora de test. Ara, està amb “la brometa” d’acusar els partits que formen el govern plural català, d’allargar innecessàriament l’elaboració del nou Estatut d’autonomia.

A aquest home li descobrim cada dia nous defectes. Ara resulta que li falla més la memòria que a un ancià desorientat (no em refereixo a Jordi Pujol). Ja no se’n recorda que no fa encara un més va amenaçar d’avortar el nou estatut, i que avui encara continua marejant la perdiu, mentre decideix si participarà al Miravet-2. Dies enrera ja vaig comentar que un nou estatut sense que ell figuri com President o Conseller en Cap, no li deu fer cap gràcia.

Si, fins ara, hi posa tantes pegues, què farà quan la fiscalia tregui nous fruits de la seva investigació més enllà del 3%.

Tots tenim pressa per passar les angúnies de sempre. Tots volem un nou estatut i nou finançament, tant aviat com es pugui. Si a més, el president Maragall convoqués eleccions, una vegada aprovat per referèndum, entendria que Mas tingués encara més pressa. Pressa per poder, de nou, durant tres setmanes sortir moltes vegades a les televisions i a les fotos de premsa i creure’s que encara pot ser algú.

Dia a dia descobreixo que hi ha una cosa encara més nociva que l'Aznar Presidente: L'ex-presidente Aznar.

Contemplant un noticiari televisiu on apareixia Joan Pau II, aquests dies en període eminentment agònic, vaig sentir un comentari que feia referència al seu estat de salut. La persona (el espectador) que feia el comentari va utilitzar un anglicisme que ni tant sols sé si apareix al diccionari: Grogui.

La paraula grogui em recorda un moment de la meva infància. En concret, el moment en què la vaig sentir per primera vegada. Passats uns anys d’escolarització, després dels quals se suposa que un nen ja és capaç de seguir un programa de televisió, un telenotícies, una retransmissió esportiva, i fins i tot uns quants episodis del teletubbies o del Capitán Tan i Locomotoro(com s’estilava a la meva època), tots vàrem ensopegar en algunes paraules que desconeixiem.

Una nit de Boxeo, d’aquelles que protagonitzaven Legrà, Sombrita, Dum-Dum Pacheco, Urtain, Carrasco, Duran o Perico Fernandez, vaig ensopegar amb un boxejador, que segons paraules de l’inefable Héctor Quiroga, estava grogui. Em sembla que era Pedro Carrasco.

M’ho vaig fer explicar, i a casa em van dir que estava passatgerament estabornit, mig inconscient, sonat....La darrera paraula és la que em va fer més entenedora la situació, ja que des de ben petit he pensat que els que es dediquen a pegarse en un escenari han d’estar molt sonats.

Enllaçant els termes grogui i sonat, amb Joan Pau II i el seu entorn, no tinc del tot clar que Carolus Wojtyla estigui grogui. Segurament té altres problemes. Evidentment, en tot aquest procés de convalescència, els que si estan sonats són els individus que hi ha al seu voltant. Trobo de molt mal gust i de caràcter totalment inhumà que persones, teòricament lúcides, permetin un final tant cruel per una persona estimada.

PSOE, PP, Fiscalia General de l'Estat i Tribunal Suprem, porten dies marejant la perdiu sobre la pressumpta legalitat del projecte d'un conjunt de ciutadans d'Euscadi que volen presentar-se a les eleccions basques, en unes llistes que porten el nom d' Aukera Guztiak (Totes les opcions).
Després de molts dies han decidit que no s'hi poden presentar, per uns pressumptes lligams amb HB i ETA.
Està clar que han trigat molts dies a decidir-se, perquè com sempre han estat valorant quina de les dues possibles opcions podia "putejar" més al poble basc. Si be, d'entrada tenien clar que el més desitjable i impopular era no autoritzar Aukera Guztiak a presentar-se, també tenien clarissim que això pot provocar la concentració de vots a la candidatura conjunta que agrupa PVN-EA.
La decissió era decidir si preferien una majoria parlamentària entre els tres partits bascos (PNV, EA i la pressumpta HB) o la majoria que poden conformar PNV-EA.
Mentre la decissió final és encara en mans del Tribunal Constitucional, el que fins ara ens ha quedat d'aquesta pel.lícula, és la profunda hipocresia que ha envoltat fins ara la deliberació.

Mentre es discuteix si el "futbolista de moda" Javi Navarro ha de ser sancionat per l'agressió que va cometre sobre el davanter venezolà Juan Fernando Arango, i sobre la conveniència d'utilitzar el video per sancionar una infracció que li va passar per alt a l'arbitre, dona la impressió que el joc net en el món del futbol no depèn únicament dels àrbistres i els jugadors.
Per començar, la criminalització que s'està fent de Javi Navarro, seria injust relacionar-la únicamnet per la seva desafortunada acció de diumenge passat. L'agressivitat i la mala educació que acostument a mostrar Javi Navarro i Pablo Alfaro, els dos homes que normalment ocupen l'eix de la defensa del Sevilla CF, són atributs que s'han guanyat al llarg de la seva carrera futbolística. Segurament per això ja se'ls hauria de sancionar gairebé a perpetuitat. Però no només a ells. Ja fa anys que aquest club practica un futbol defensiu lleig i agressiu, adornat amb pèrdues injustificades de temps, que en el seu estadi tenen com a còmplices els, més que ben ensinestrats, joves que recullen les pilotes. Abans que Navarro i Alfaro, van existir Prieto i Martagón.
Tot plegat fa pensar que no es tracta d'altra cosa que una estratègia de club, on cal buscar la culpabilitat a l'arrel del problema que només podem trobar en l'estratègia de la directiva del club. Sensa cap mena de dubte convindria sancionar personatges tant desafortunats com els senyors Cuervas i Del Nido, i tots els que els fan costat en les seves estratègies.

Reconec que l'ampla oferta televisiva de la setmana santa de 2005, no millora tal com voldriem, aquella programació santa dels anys 60 i 70.
De tota manera quan veig que tV-2 programa encara Santos Oficios i les processiones del Encuentro, del Santo entierro i el trasllat del Cristu Yacente, em ve a la memòria tot allò del rentat de peus( i de cervell), la repetició de Fray Escoba, Los diez Mandamientos i la Bernadeta ( que em sembla que la reposen en versió IMAX), l'entrada sota "pàlio" d'algún fatxa de l'època a no sé quina catedral, partits de bàsquet de Copa d'Europa del Real Madrid (si era contra el Maccabi, molt millor, per allò de derrotar als jueus), i un seguit de imbecilitats que als nens de l'època ens aburien solemnement. Tot plegat, només van aconseguir que de ben petits sortíssim abans d'hora al carrer i ens en adonessim que viviem en una dictadura fatxa.
I em pregunto, la programació laica (excepte les processons de tv-2 i algunes pelis de tele5)de les televisions d'avui, com és viscuda pel catolicisme més fatxa? S'aconsegueix també que s'abuerreixin? Surten al carrer? Si és així, se'n adonaran que en democràcia, la primavera és realment primavera, no com en època del tio paco o del nebot Ansar en què només era primavera als anuncis de la Schiffer al Corte Inglés.

En dies de vacances i gaudint d'una "més que poc original" estada al
Pirineu i contemplant tots els paisatges, m'han vingut a la memòria unes declaracions fetes pel presdent Maragall, el passat mes de Setembre, en elles es mostrava partidari d'aplicar, no sé quina mena de impost per aregular la pressió urbanística al Pirineu.
Selectius o plurals, directes o indirectes, l'aplicació d'impostosi taxes per a la solució de tots i cadascún dels "problemes" que se'ns presenten em semblen un allau de polítiques poc imaginatives. Estava convençut, i en continü estant, que l'arribada d'un govern d'esquerres al front de la Generalitat de Catalunya, suposaria definitivament: La irrupció de LA IMAGINACIÓ AL PODER. Un exercici d'utilitzar el cap a l'hora de posarsolució als problemes.
Sense considerame un geni, en un seguit de temàtiques
medi-ambientals tinc les meves idees. Sobre el tema de la pressió urbanística al Pirineu, que en aquells dies va estar en
boca de tots, després de una nova amenaça d'imposar un impost o una taxa persolucionar-lo, fa anys que tinc clara una primera mesura per assolir un creixementmés lògic.
Es tractaria, que a banda de fer respectar tots els plans
urbanístics comarcals (El Pla d'ordenació urbanístic de Cerdanya, ja es vacomençar a eleborar al 1985) i les normatives municipals, posant una ènfasi especial en les polèmiques reqüalificacions de terreny rústic i agrícola, es portés a terme una mesura que a la vegada ajudaria a posar solució a unaltra problema molt comú d'aquestes comarques: Les cases deshabitades.
Seria avinent que qualsevol projecte d'obres de nous habitatges anés, obligatoriament acompanyat, d'un d'equivalent en la
restauració-recostrucció-remodelació d'antics habitatges, o fins i tot corts o pallisses. Evidentment, una normativa que anés acompanyada de prous detalls que impedissin qualsevol "picaresca", que evités una puja sobtada dels preus de les cases en ruina o altra mena d'especulació. Fins i tot, la mesura podria anar acompanyada de contraprestacions fiscals per als compradors de llars restaurades.
Aquesta només es una de les múltiples solucions que podrien suggerirtècnics medi-ambientals i urbanistes, per tal d'aturar la pressió urbanística en el món rural.

El varem sentir l’altra dia a Ripoll. I va tornar amb les seves bàrbares teories i comparacions. Va tornar a dir allò de “si en la dictadura franquista no me hicieron callar, no va a hacerlo ahora...”
Que jo sàpiga a en l‘època de la dictadura es feia callar a tots els que eren o es temia que fossin contraris al règim. Els que tenien pedigrí falangista, OJE i tal, no tenien problemes. No ho recorda el senyor Bono? Possiblement ho ha oblidat. Segurament, només ells i els descendents de la originària cabra de la legió tenen aquests problemes de memòria.

D’una banda, els passos que s’estan fent els darrers dies per preparar un escenari més idoni per a l’elaboració d’un nou Estatut, em sembla un encert. No podem permetre que es panseixi, tota aquella eufòria universal, encaminada a la redacció d’un nou estatut i un millor finançament.

Per altra costat, els que vàrem rebre amb il.lusió la creació d’un govern plural i progressista, estem decebuts. Ens agradaria que s’afrontés amb valentia la investigació dels presumptes casos de corrupció que han florit els darrers dies. Està molt bé que es perfilin les bases per evitar ,que determinades conductes immorals estiguin indefinidament associades a les polítiques de govern. Però cal investigar a fons, aquells polítics que segueixen en actiu, i que fan o han fet, un ús particular dels diners de tots.

Un estudi fet per la UE avisa que els efectes de l’obesitat entre els europeus s’acosta molt a la dels nord-americans. Ho diu un estudi, per més que els que viatgen sovint a la terra de ”l’oncle Sam”, asseguren que la quantitat de “vaques marines”, “balenes amb cames” i “porta-avions terrestres” que es veuen als carrers de Nova York, no es en absolut comparable al que es pot veure al vell continent.

Aquest tipus d’enquestes i estudis costen sempre de creure, mentre cadascú de nosaltres no en té una certificació empírica. Ja se sap, és allò que ens posa de tanta mala llet quan ho llegim: “Cada catalanet copula anualment amb 15 diferents individus del sexe contrari ..” I que sempre aconsegueix la mateixa reacció del ciutadà: “Qui collons es ventila les altres 14 que em toquen!...”

L’estudi sobre l’obesitat ,es fa encara més increíble quan diu que en estats mediterranis com Grècia, Itàlia o Espanya, és on el creixement del nombre d’obesos és més gran. Aquest aspecte de l’estudi és considerat pels mitjans d’informació una paradoxa, ja que l’opinió pública i les més recents teories alimentàries, no relacionen l’anomenada dieta mediterrània amb l’obesitat.

Compte, però. Que determinades regions estiguin situades al sud d’Europa no implica que els seus habitants siguin aficionats acèrrims als tomàquets, les albergínies, les alfàbegues i els carbassons. Ho dic perquè n’he tingut constància aquesta mateixa tarda quan he anat al súper. La persona que conduïa el carret que era al davant meu a l’hora de pagar, portava un assortiment de “bollycaos”, i altra pastisseria industrial saturada en greixos, que feia por.

Un consell: Que cadascú controli els seus "mitxelins" i procuri ser feliç
gaudint de la dieta que més li agradi i es pugui permetre amb mesura, a base de productes saludables.

Ni els escacs com esport, ni Gary Kaspárov han contat per mi a l'hora d'escollir la llarga llista d'ídols esportius que he tingut al llarg de la meva vida, si bé Boby Fischer sempre m'ha caigut molt bé (sobretot des que és perseguit per les autoritats policials nordamericanes, per haver gosat practicar el seu esport a Sèrbia durant el bloqueig internacional).
M'agrada que les persones, els esportistes en aquest cas, que al llarg de la seva vida s'han convertit en ídols mundials, aprofitin aquesta emberenzida per promocionar o col.laborar en una causa justa. Justa i lloable es la causa que ocuparà a Kaspárov en el futur. Em sembla molt digne que es dediqui a partir d'ara a aturar la caiguda de valors que viu el seu pais, tot i sabent que posa en perill la seva vida. Aturar-li els peus a Putin i a la mafia "putinesca", és molt perillós.
Vol aconseguir que la corrupció no acabi amb Rússia. No pretén guanyar unes eleccions, aspira a netejar un pais corrupte per aconseguir que s'hi arribin a fer algún dia unes eleccions democràtiques.
A partir d'ara, Kaspárov també és un dels meus ídols

Al llarg dels seus “40 años de paz”, Franco no va evolucionar. L’evolució d’Aznar també va ser nul.la, en els seus vuit anys d’ “España va bien”. Els quatre dies que van anar del 11 de Març, al 14 de Març de 2004, l’evolució va ser cap una mentida cada vegada més gran.

La limitada intel.ligència de personatges com Jiménez Losantos, Acebes, Zaplana o Rajoy, després d’un any, no els ha permès esbrinar que les eleccions no les van perdre pel desgraciat atemptat de caire islamista. Va ser perquè es van passar quatre dies inflant una mentida que no se la van creure ni ells mateixos. No aprenen.

Mentre ha durat el primer capítol de la "cançó de l'enfadós" del 3%, Artur Mas ha fet aigües per tot arreu. Com sempre va de llest, quan Maragall va parlar del 3%, va saber de seguida de què parlava. De manera innocent va donar-se per al.ludit.
La seva primera reacció, tampoc va ser molt meditada. Tots vàrem interpretar que havia volgut arreplegar la primera oportunitat, per abandonar el tren del nou estatut. El seu afany de protagonisme no li permetia contemplar com es dissenyava un nou estatut, sense ser ell president o conseller en cap. El va voler boicitejar.
De seguida li van fer veure que podia passar a la història com el gran avortador de l'estatut de 2005. Afortunadament s'ha fet enrera. Em sembla que malauradament, la seva interpretació de "chiquito de la calzada" (ara endavant, ara edarrere) no s'ha acabat. Què passarà quan el fiscal Mena i els mitjans d'informació comencin a destapar alguna cosa més que el 3% del que han fet alguns en els darrers 20 anys?

Les guies gastronòmiques, són algunes de les publicacions que quan arriben a les meves manes prenc amb més interès, per si a la llarga em poden proporcionar algún plaer. A l'hora, les contemplo amb desconfiança. En són tantes i diverses, que en elles hi he trobat informacions verídiques i de més inflades que l'excés del souflé del 3% d'en Maragall. D'aquí, la meva desconfiança.
En aquest procedir no sóc l´'únic. Els calipo (en podeu saber coses a www.penyacalipo.tk) pensen el mateix. El procedir correcte és analitzar la guia en aquelles arees geogràfiques que més coneixes. Si en aquell apartat hi trobés recomanacions que no s'ajusten al que el teu paladar ha comprobat, anem malament. Si és així, a la resta de l'espai geogràfic sobre el qual informa la guia, no tindré ni la més mínica confiança en la informació.
Aquestes guies, sovint responen a encàrrecs, hi apareixen els amiguets del autor i gairebé sempre patinen per algún lloc o altra.
Darrerament ha anat a parar a les meves mans l'anomenada guia gourmetour del BBV. La primera conclusió que prenc, és que deu destacar els negocis de restauració que són clients del banc. Si fem una ullada a l'espai que ells anomenen Barcelona Provincia, i posem l'ull al que serien Vallès Oriental i Maresme, veiem que només fa referència al gloriós santuari de Santi Santamaria a Sant Celoni i el de la Ruski a Sant Pol. Desconec si en Santi és un bon client d'aquest banc, pèrò és evident que si no apareixessin ni aquests establiment que col.leccionen anualment "estrelles michelin", la guia ja desafinaria fins a extrems intolerables.
A la web www.penyacalipo.tk, podeu trobar referències d'altres santuaris del Vallès, el Maresme i altres indrets de l'entorn barceloni que no són a la guia gourmetour, i que mereixen una visita. La mateixa web, és a punt de publicar els primers fascicles de la "Magnífica guia gastronòmica de l'Empordanet" escrita per Elies Betancourt i que podrem incloure entre les guies gastronòmiques verídiques que poden proporcionar plaers.

Acabo de llegir que els pares catòlics acaben de reunir 3 milions de signatures a favor de les clases de religió.
Algú sap on s'ha de signar, per demanar que mai més es tornin a impartir clases de religió?

Sense ànims d'utilitzar la generalització d'un tòpic, per qualificar el conjunt de persones que viuen en un regió, pais o zona geogràfica de món, l'evident complexe d'inferioritat que transpira en l'actitut dels portuguesos en general, m'ha despertat des de sempre un alt grau de compasió.
De la mateixa manera, també des de sempre m'han caigut malament, els que no han sabut suportar aquest complexe i lluiten contra ell de manera extravagant.
L'actitut de "xulo revingut" i de "poll ressucitat" que mostren sovint Luiz Figo i Xose Mourinho ha anat creixent en la mesura que han anat guanyant diners i fama.
De tota manera, la cretina actitut del "xulo revingut" i el "poll ressucitat" no és, només pròpia de l'extrem atlàntic de la Península Ibèrica, només cal contemplar personatges com Angel Acebes o Joan Laporta

Dies enrera llegia en una publicació comarcal gratuita, una entrevista amb l'economista Sala-i-Martín. Sí, aquell de les corbates i les americanes dels colors més horteres, que sovimt apareix a la televisió.
En una declaració, d'aquelles em posen de mala llet, i demostren que els seus coneixments d'economia no mereixen ni la més mínima atenció, venia a suposar que la solució del la pobresa al tercer món passa exclusivament, per la compra des dels països rics, de tota la producció agroalimentaria que generin. Paral.lelament, recomana a agricultors i ramaders de les nostres latituts, que abandonin la pageisa i es passin al sector terciari. Literalment els diu que es facin banquers.
No tinc els profunds coneixements en economia que té aquest senyor. Però, no em calen. No ens interessen. Qualsevol anàlisi al voltant de la pobresa al món, pot trobar fàcil solució en les notícies que apareixen sovint als mitjans de comunicació. N'hi ha una que diu: "Amb el 5% de la despesa en armament, se solucionaria la fam al món".
A partir d'això, totes les teories que no passin per utilitzar aquests diners malaguanyats per posar solució a la pobresa, són irresponsables i difícils d'entendre. Si amb el 5% solucionem la fam, amb un altra 5% podem ensenyar al Tercer món a formar persones per explotar les seves riqueses i, si convé, un altra 5% per cent a ensenyar-los a comercialitzar i distribuir amb inteligència els seus recursos. En definitiva, sense tenir cap doctorat en economia, la majoria dels ciutadans tindriem molt clar que amb només el 15% del que es despilfarra en armament, es podria fer alguna cosa en l'erradicació de la pobresa al món.
Amb el 85% que resta, es podria fer un concurs de ideies sobre què en fem. Per exemple, podriem disenyar mesures mediambientals, destinades a evitar que el planeta se'n vagi a "pendre pel cul".

El debat sobre el finançament de la Sanitat Pública, ha deixat aparcat en un segon termini l'etern debat sobre l'eficàcia del sistema sanitàri (la Seguretat Social, el metge de capçalera, l'ambulatòri de la SS, o com volgueu anomenar-ho).
Com en tants altres temes i qüestions no en tens una opinió formada fins que tens una experiència, fins que t'hi trobes. Si bé, aquesta impressió pot ser molt escapçada i limitada a l'abast de l'experiència viscuda. També per desconeixença se'm fa dificil imaginar una solució. Segurament el fet de conèixer com funciona el tema en altres països i el grau de satisfacció i èxit que assoleix, ens podria fer veure la llum.
Serà per qüestions de l'edat o per la virulència dels microbis que aquests darrers mesos ens han envaït, aquest any he arreplegat dos virus. Un de vies respiratòries i un altra d'intestinal.
D'entrada en el qualsevol dels dos casos i en la inmensa majoria de indisposicions que patim els ciutadans, resulta un inmens "conyàs" haver d'abandonar el llit en plena incubació de la malatia per anar a buscar allò que anomenem "la baixa laboral". Sovint surts al carrer(temperatures gèlides) amb febra i mig desorientat, i amb molta sort, al cap de dues hores tornes a casa. Evidentment et trobes molt pitjor que quan t'has aixecat del llit.
Una vegada curat, si no hi ha alguna persona que et pot ajudar, perds parcial o totalment la primera jornada laboral després de la malatia, per tal de poder anar a recollir "l'alta laboral". En la inmensa majoria dels casos es detecta, doncs una errada en el sistema.
Però també es poden detectar evidents problemes de coordinació o organització interna.
En plena (pleníssima) crisi intestinal em presento a mitja tarda a l'ambulatori, el què ara anomenem CAP. Demano visita amb el meu metge de capçalera o amb qui sigui, d'urgència. Em diuen que el "meu" no visita i me'n asignen un altra d'urgència. Evidentment la paraula urgència pren una altra dimensió, ja que em convoquen per dues hores més tard. És a dir, a més de sortir al carrer amb febra i mig desorientat, aguanta dues hores.
Amb aquella puntualitat "imbècil-optimista", de la que sovint pressumeixo, em presento amb 20 minuts d'antel.lació. Per l'ordre assignat, tinc davant unes 10 persones que han estat convocades al mateix lloc de visita, amb el mateix metge i a la mateixa hora. La paraula urgència segueix prenent un nou significat.
Mentre ens apilonem tots i totes, a la mateixa filera de bancs, el metge que ocupa la cabina del costat surt continuament preguntant el nostre nom, per si algún de nosaltres s'ha equivocat de cua. Evidentment es tracta d'un metge que està ociós, mentre el de la cabina del costat està ofegat de feina fins el coll. Li ho explico a l'administrativa que hi ha a la mateixa planta i em diu que ho quadren tant be com poden.
Amb la matexia correccció, i quan per fi entro a la visita, el metge em diu el mateix.
Res a criticar de la professionalitat del metge, ni de la visita. Però evidentment hi ha alguna cosa que falla i no és qüestió de diners. Només cal exigir un mínim de lògica, i distribució del temps, a l'hora d'assignar a una persona la feina de coordinar. Tants caps, tants barrets, i si més no, ben repartidets.

Diu una dita castellana, que "quien siembra lluvias, recoge tempestades", una altra més nostrada i menys fatalista diu "tal faràs, tal trobaràs". Les dues, i en dos idiomes diferents, s'escauen perfectament a la situació que aquest dies viuen el català i l' español.
Mentre veiem dia a dia, les continues desconsideracions que es viuen, al Congreso de los Diputados, contra la llengua catalana i els que la parlen, contemplem a distància i amb un somriure disimulat, els obstacles que troba la llengua castella per fer-se un forat a les institucions europees. No cal ni dir que sóc partidari dels que demanen l'ús habitual i continuat del Castellà al Parlament Europeu. Però no puc evitar, que pel cap em rondi continuament, aquest "tal faràs, tal trobaràs".