El Conseller d'Ensenyament i el seu equip no toquen vores.

Fins quin punt es pot considerar democràtica la decisió d'eliminar-lo, per poca concurrència d'estudiants que hi hagi en algunes comarques tant poblades com la nostra.

La noia que prenia la paraula dilluns passat al TNvespre en nom dels estudiants ho deixava ven clar tot, dient algo així com "...no poden donar l'excusa de les absències a classe. Els polítics falten constantment al parlament, i no per això els fan practicar la política a distància"

Deien que en Guardiola era amic d’en Figo. En Figo i en Robaldo van coincidir a Barcelona, Madrid, Milà. Ara Guardiola i Ronaldo (robaldo segons alguns) són notícia. En Guardiola és el gall. El pollastre. El mascle que ha de posar ordre al galliner blaugrana.

Ronaldo, no sapencara en quin galliner es va fotre, amb més pollastrones que gallines, però se’n sortit dien que ell és molt mascle. Tot va ser un malentès. Ell és heterosexual. Possiblement miope, però heterosexual. En Guardiola no en tindrà prou amb manifestacions. Haurà de posar el collons sobre la taula i demostrar que al seu galliner, és ell qui mana, si no, lo de les temporades en blanc tornarà a ser costum. Perquè no ho oblideu, les temporades fracàs són el més habitual a Can Barça, o és no us en recordeu de la sequera viscuda entre mitjans dels seixanta i primers dels vuitanta, amb l’excepció de l’any de Sotil. Prepareu-vos doncs per recordar les etapes Rexach i Serra Ferrer, per esmentar-ne una de recent, i no rememorar,Olsen, Artigas, Seguer, Bukinham, Weisveiler, Kubala, HH, Rifé i mig Venables.

I el més paradoxal és que Guardiola era de la candidatura de Bassat. Ai Txiki-Txiki!

El meu amic Paco m’hi ha portat. Ha estat la primera vegada. Hi ha llocs, on sempre t’hi ha de portar un amic. Tot i la meva coneguda i demostrada afició a la recerca i la cuina del bolet, la meva experiència als bolets de primavera es redueix a les corrioles que cullo anant d’excursió, i un parell d’ocasions en que vaig trobar moixernons (Un a d’elles sense voler, mentre esperava el pas dels ciclistes de la Volta a Catalunya al Coll de la Creueta. L’altra també d’excursió sobre dels turons de Bajanda, però estaven molt corcats). Acostumo a esperar una mica més, i buscar a les grans altures, la florida de ceps que de vegades apareix per Sant Joan, al nostre Pirineu.
Amb la murga, múrgula o rabassola, només m’hi havia trobat al plat, o als boscos de Monistrol de Calders, en un reportatge fet amb un amics d’en Feliu Catot, el germà del malaguanyat Pepitu Catot de Can Rubell. El pare de la Pilar. Bé, no sé per a què us dono tantes pistes, ni perquè m’embolico tant. Molts no em coneixeu ni a mi, ni a ells.... Un altra topada amb la múrgula, la vaig tenir amb la falsa múrgula, la Gyromitra esculenta, bolet de greix i que l’anuncien tòxica, si bé els experts m’han assegurat que escaldada o seca, no ho és. També la múrgula apareix com a tòxica en algun manual “d’enteradillos”. Total perquè en cru no es pot menjar. No me la vaig menjar per precaució. Per tonto.
Tornem a la lliçó-visita guiada d’en Paco. Pel que ell sap, que tot justa fa cinc anys que es va dedicar al bolet de Primavera, aquest no està sent un bon any. Al Pirineu, no es troben al bosc alpí, la gio...si. És a dir no les busqueu als pins. Són a les torrenteres de les capçaleres dels rius, en els 10 o 15 metres que voregen el curs de l’aigua, on la vegetació es bàsicament d’arbre caducifoli, principalment freixe.
En Paco em va portar a un parell de torrents que baixen, un sota el Pla de les forques, l’altra provinent de Masella. Va ser per corroborar que no es bon any, i que en tot cas vindran més endavant. En vam collir quatre comptades i molt amagades. Es diu que als boscos del Bages, el Vallès i Osona, la rabassola arriba per Sant Josep. Al Pirineu, després de l’Abril plujós. Està molt buscada pels francesos(morilles), i us puc assegurar que són boníssimes. Tant les que he tastat al Moianès, a Cerdanya o de congelades provinents de qui sap on, és per a mi el bolet que manté en qualsevol de les procedències, un nivell més alt i constant.
La sortida amb el Paco, també em va servir per comprovar que anant amb compte el menisc trencat aguanta amb molta dignitat, sempre que no perdis la concentració en cap dels passos. De tota manera, tot sol no m’hi veureu darrera la múrgula fins que estigui operat.
I dels quatre bolets, que us en puc dir. Tres tenien aquell color de terra, eren cama-curts i molt camuflats entre la fullaraca. Una era de cap negre i pota llarga. Molt més visible. Saltejats eren boníssims, però no em va arribar ni al ullal esquerre. A veure si l’any que ve.... estic en forma i la temporada ve prometedora. Ja les imagino, al plat. Salsant qualsevol carn en companyia d’una escalunya, en una truita o en un rostit de pagès. Fresca, seca o congelada.
Aquests dies, també he fet el meu debut anual amb la xicoia. De fet, feia un parell d’anys que no anava a collir-ne. En el cas de la xicoia, no en dic buscar, perquè és evident que es tracta de collir. No cal buscar-la. M’agraden molt, si bé al contrari dels bolets, el material que es cull no és gaire més saborós que l’escarola. Els bolets collits per un mateix, no tenen punt de comparació amb qualsevol altra envoltada per un tracte comercial. A més a més triar una bossa de xicoia et pot ocupar mitja tarda. En mitja tarda, podries comparar una dotzena d’escaroles sense desdinerar-te, triar-les, menjar-les i gairebé cagar-les. Bé, les aptituds diürètiques de la xicoia són incomparables. El meu amic Eudald deia que fins i tot eren afrodisíaques. Jo no diria tant, si bé de la manera que es cullen ben ajupit, i m’agrda anar-hi cap als 2000 metres d’altura, no hi aniria mai amb un tros de maricon.

Avui no em refereixo als que condueixen sense carnet.

Desconec fins a quin punt l’alcaldessa de Mondragón és més o menys competent, plena o buida de sentiments, idiota o només pro-etarra. El que no entenc és per perquè no se li permet la llibertat de pensament.

És ben paradoxal que aquesta dona la vulguin fotre a la presó per no mostrar cap pena per la mort d’un company d’ajuntament i que el PP que gaudeix de l’herència del franquisme en tot els seus vessants, no hagi mostrat mai cap penediment de les atrocitats fetes pels seus antecessors, es mantingui en la legalitat.

Em sorprenen les notícies dels darrers dies, a partir de les quals dedueixo que fins el 30 d’Abril de 2008, conduir un cotxe sense carnet no era cap delicte. I em pregunto que collons foto jo des dels 18 anys? Que vaig fer jo esperant el carnet? El passarell. Tots. Tots hem fotut el passarell, invertint moltes vegades els primers estalvis per poder accedir al carnet.

Ara resulta que volen aturar, el que diuen que era un fet molt habitual. Gent al volant sense carnet. Ah! Doncs em sembla molt bé. Però no existeix cap mecanisme més intel·ligent per evitar això de la presó que ara diuen que posarà fi a aquesta situació?