És més que sabut que l'opinió del "flaco" Johan Cruijff, ha tingut, té i tindrà molt pes entre alguns sector de barcelonisme. I més en tindria si no se li veiés el llautó.

Acostuma aportar la contrària al majoria. L'altra dia deia que havia vist jugar el millor Barça dels darrers anys. El partit l'havien fet per la televisió i tots vam poder veure sense PPV que estava pixant fora de test. I és que de l'opinió i la manera de comportar-se de Cruijff, ja no se'n refia ningú. Tothom recorda quan durant al seva darrera etapa d'entrenador, també deia que jugaven de puta mare, per dissimular la desastrosa aportació de membres de la seva família com ara el seu fill i el seu gendre. Possiblement molta gent pensarà que ara hi té algun altra familiar en el equip, donant credibilitat a certa relació amb la família Busquets.



El cert és que Cruijff ha fet sempre el que li ha donat la gana a can Barça, i que lluny de ser criticat, es presumeix que compta amb molts seguidors. I no només es presumeix, i ha proves que és així. Només cal fer una comparació. No sé si recordeu el pas com a jugador del Barça. Es resumeix en una primera i magnífica temporada que va acabar amb un títol de lliga, i unes quantes temporades realment nefastes. El més curiós és que com en el cas de quan feia d'entrenador, la majoria de la gent només li recorda els anys bons. Compareu amb Ronaldinho, amb unes quantes temporades a gran rendiment i amb més títols, fins i tot una xampions. Si parles de Ronaldinho, la gent només recorda i recordarà la seva incorporació a la "dolce vita" els darrers dos anys. Un fet molt greu, però que no supera en els anys el temps en què va ser un ídol.



No és, doncs, ni serà just, si ho comparem amb el que passa amb Johan Cruijff.

Temps de calamars. Els meus amics d'Arenys estan, com cada any per aquestes dates, embolicats en la promoció del seu municipi, a través de la pesca i el consum del calamar.
Ja els he acompanyat a pescar, i us puc dir que estan tant bons com sempre, en aquell punt de sabor on s'hi barreja el mar i la dolçor d'aquest cefalòpode que tant bé combina amb fruites i verdures. Amb arrossos i fideus. A la planxa i saltejat. Un dia d’aquests els combinaré amb ceps.....En una faceta per a mi desconeguda, en Joan em va fer una demostració. No només es pot consumir cru com ho fan els japonesos. També de viu en viu. Penjant de la potera recent pescat. Amb l'únic acompanyament de la llàgrima d'aigua mediterrània que regalima per la seva bossa i les potes encara en moviment.
Bon profit.

No, no em refereixo a la dels bolets, de la qual parlava dies enrere, ni de la del calamar a la qual em referiré demà. Em refereixo a la temporada d'esquí. Si, esquí.

El món de la ciència i la tecnologia ens ofereix contínuament coses que se suposen molt importants, com l'accelerador de partícules, però que a mi particularment me la porten fluixa. Molt fluixa.

Magnífica foto la de mart amb un pol tacat de blanc. La Mars Global Surveyor ha pres la foto. Diuen que és quelcom d'excepcional. Diuen que és neu. I què collons saben si és neu? Precipitarà l'inici de la temporada d'esquí? Hi podrem arribar pel cremallera de Núria?

Encara no sabem del cert si les imatges dels homes caminant per la lluna, eren preses en un plató de televisió i ara hem de creure que la taca blanca és de neu. I m’he de creure que l'esfera vermella és Mart. Tant si ho és com si no ho és, la informació és com sempre dubtosa. No sé si Tomàs Molina ens ho aclarirà, ni si en donarà els gruixos i l'estat de la neu. Diria, que els remuntadors no deuen pas funcionar....

L’altra dia en una de les meves passejades en bicicleta per la comarca vaig tenir una alegria. Una d’aquelles que t’animen de tant en tant. No vaig fer el rècord de l’hora, ni vaig trobar un tresor, ni em vaig entrebancar amb cap fada de les fan vida als vorals de les carreteres.

Precisament, va ser en un voral on vaig respirar amb més tranquil·litat que de costum.

Les darreres setmanes, i sense que me’n adonés, ja que no hi havia passat, han re-asfaltat la carretera de Cardedeu. I lluny de fer allò tan habitual en altres èpoques, ni es tracta de pedaços, ni d’una cap fina que no arriba ni a cobrir el voral. Un asfaltat de veritat. Com a mínim ho sembla. Arriba a cobrir la carretera sencera. A l·leluia! Que dirien aquells. Hòstia que bé! Vaig exclamar jo.

Un voral prou ample, net i ben asfaltat, ho és tot per a un ciclista. És garantia, de si tot hom va per on li pertoca, de perill baix. Els automobilistes no emprenyen al ciclista, i els ciclistes no emprenyen als automobilistes. Un i altra han de tenir la precaució de no envair, sense avisar el “territori” de l’altra.

La bona notícia no hauria d’acabar aquí i tots tant cofois. No, perquè ja sabem què passa al cap de setmanes i mesos. Començant per la més minúscula, la brosa s’hi va acumulant. I el voral es va convertint en un espai boterut, brut i perillós. Ni bicicletes, ni motos, ni vianants, ni fades, ni cotxes en pana. Els sediments arrossegats per la pluja, escombraries i burilles de xofers mal educats, carregues del transport...tot s’hi arracona. El ciclista ha de tornar a envair els carrils de circulació. I, encara que el ciclista procuri mantenir l’equilibri sobre la línia blanca, el perill és imminent. Les rodes dels cotxes també trepitgen a prop d’aquesta ratlla. Torna a créixer el perill. Caldria doncs tenir cura dels vorals asfaltats, a les carreteres que en tenen. De la mateixa manera que sovint hi ha obrers a les carreteretes sense voral asfaltat, que de temps en temps retallen males herbes per condicionar-les, m’agradaria tenir també la imatge d’obrers condicionant els vorals de les carreteres amples.

Hi ha coses que no se saben resoldre bén bé del tot, ho fan malament o arriben tard.
El cert és que et quedes amb cara de tonto i dius: I ara què?
Es demana i s'aconseguirà, suposo, l'anunl·lació del judici sumarísim contra el President Companys. segurament, sense condemnar el govern d'Espanya, ni aconseguir que aquest demani perdó.
El comità del competició de la lliga de futbol li retirarà la segona targeta groga al futbolista de l'espanyol que va ser expulsat. Ningú li lliurarà a l'Espanyol la càrrega d'haver jugat 60 minuts amb 10 homes. 60 minuts en què el marcador va donar la volta. Possiblement arribin a reconèixer que el penal que va suposar-li la derrota tampoc ho era, però el resultat seguirà sent el mateix.
L'església diu que els que apostatin continuaran figurant com a catòlics, perquè en el seu di van ser batejats.
Tant o més difícll que donar-se de baixa de Telefònica