logotipo

Tot i la por que hem donava l ´ambiciós projecte català no puc més que alçar-me en ovacions per una presentació que va mostrar davant de Las Cortes el seu caràcter democràtic.

“Si algo del Estatut no gusta, o no se quiere asumir, tengan el coraje de discutirlo con argumentos políticos, pero sin usar la Constitución como excusa, y menos aún como arma arrojadiza.”

Tot i que aquestes paraules, dalt copiades, les va dir en veu alta i clara el representant nacionalista Artur Mas, el seu significat estava present en els tres discursos dels diferents partits polítics que ahir en la presentació de l ´Estatut, i durant tot el dia, varen fer gala d´una unió digna de ser imitada per tots els espanyols.

“Somos una nación que ya tiene un Estado, el Español, que es el nuestro”.

Fins al moment no s´ha dit encara res que atempte contra qualsevol llei constitucional, com es cansen de resar els amics de l´especulació. Lluny d´això, Manuela de Madre exaltava, en el seu torn, la unió d´un país que encara té por a sentir-se com a tal.
Ja fa 26 anys que vàrem deixar enrere una dictadura. Digna d´oblidar i precisament és això el que hem estat fent fins al moment, oblidar. Ara bé, tan certa com és la dita que diu que l ´home és l´únic animal que ensopega dos vegades amb la mateixa pedra, també ho és que és més fàcil tornar a passar per un camí del que hem oblidat el recorregut que no pas per aquell que ha quedat cansadament senyalitzat.
Ara és el moment de poder cridar amb orgull que som espanyols, que ens agrada el nostre país, la nostra llengua, ¡Les nostres llengües! I que Espanya és dels espanyols. I dins d´ella catalans, andaluços, vascos, gallegs, madridistes, valencianistes ¡Tots en diferents regions! Convivim. A la història, tots ho sabem, Espanya s´ha equivocat moltes vegades, però dels errors s´adeprén. Cóm va a estar unit un país que té por a elogiar el seu nom per temor a que li confonguen, que té por a subratllar la bellesa dels seus paratges per temor a que el titllen de fascista? Cóm va a estar unit un país que només pensa en la divisió política i el centralisme potestal? Ja ha passat el temps suficient perquè gosem mirar enrere i de una vegada per totes desviar el centralisme que, oportunament, va ser allò que Franco va forçar per mantenir Espanya baix el seu comandament de poder.
Ahir, tres partits polítics de ideologia visiblement diferent, varen demostrar davant tota una Espanya plural que la democràcia funciona. Que el diàleg pot dur a acords i, allò més important, la participació pot portar-nos cap a la desitjada, somniada i romàntica unió. Una Espanya unida és una Espanya forta, que camina cap endavant. Que sap solucionar els problemes interns i, sobretot, que deixa que totes les veus que la constitueixen es senten per tot arreu.

“Porque un Estado con diversas lenguas y culturas es mucho más rico que un Estado monolingüe”.

Tens raó Carod-Rovira, ens mereixem una Espanya rica, forta i pròspera.
No obstant, com va recordar el màxim dirigent, estem davant un projecte molt ambiciós i cal revisar-lo amb molta cura. Cal tenir ambició i per demanar que no quede perquè per a negociar sempre hi ha temps. Ara ha arribat el temps de les negociacions. Però, d´altra forma no hagueren aconseguit res (vos sona l´Estatut de València? Bé, això es punt i a banda, i circumstancies molt diferents. A València l´esperit nacionalista encara és molt jove). Bé, ara ja està només queda pactar els punts més delicats. Això serà un altre episodi.
http://www.elperiodico.com/info/suplementos/ estatut/pdf/PROPSTA07b213.pdf
D´altra banda, però, No pareix que reste la curiositat de saber que passa i què passarà en Piqué? No es preocupe senyor Piqué, ja no cal que plore més. Ara pot brindar amb cava català mentre, a soles, en familia, en sa casa, proclama un ¡Vixca Catalunya! En silenci, sense que els veïns li senten. Tots sabem que vosté també tenia ganes de cridar allò de ¡Llibertat, amnistia, Estatut d´Autonomia! Però que li anem a fer, el seu partit no es caracteritza, precisament, per facilitar la diversitat ideològica ¡Apa! però això sí, ara té que tornar a convèncer als catalans de que no els deixarà mai més a soles. Encara que ho té fàcil vosté, domina, com pocs, l´art de la paraula.

Pareix que eixe cami ple de pedres no s'acabe mai. A part de tot el caracter dialogant i democràtic que aportaren a la sessió els dirigents del govern català,(en fi més que un Estat diferent, el que hi ha alli es un món completament diferent al nostre, nomes cal vore la relació entre els partits, on el PP es un més), es com si el rencor i la vergonya siguen els pilars fonamentals d'aquest congres dels diputats, on uns i altres no d'eixen de recordar vells fantasmes.Alomillor em contradic despres del que acabe d'escriure, pero la veritat es que Carod tenia raó, alguns dels presents escridassaven amb la mateixa furia amb que ho feren l'1 d'Abril.

Per cert, abans de canviar la constitució que ens representa a tots, no tindriem primer que canviar el sistema de representació per escons per a estar tots representats en el congres???em pareix que faltava algú???

Curioso: parece que en lugar de una voz escribiendo haya dos, al menos. Esperando más con impaciencia...

No és que l'esperit nacionalista siga jove, és que está sedat pels diners de l'especulació, pel campisme (de golf, es clar) i per un anticatalanisme sorgit de ves tu a saber on...un poc trist, no?