Evanescencia, Fugacidad, Inmediatez...
I què fa al carpe diem? Pensava l ´altre dia sobre el tema aquest i hem recorde ilusionant-me mentre pensava que podia existir. Que va existir de fet durant una època molt intensa. Però realment no sé si es tracta d´una filosofia que es puga mantenir tota una vida.
A mi m´agrada pensar en el present com quelcom passatger. Com un visitant oportú que sempre aplega i mai no saps bé quan pots tirar-ho de casa. Només sé que obri la porta i el rep, li salude i li felicite. Però aplega un moment en que el cos demana certa estabilitat. L´edat diuen els més nodrits en aquestes questions. I si és aixina és perquè deixa de haver-hi un present inmediat.
Tinc un tio que sempre ha sigut molt altruista. Molt bohemi, que diuen els meus pares. Ha viscut per a viure. Sense preocupar-li res que li fora a passar demà. Ha sigut sempre el meu mite. El meu símbol a imitar. Però l ´altre dia mentre parlava en ell hem va dir “Tens que saber que la llibertat és bonica durant un cert temps... Després cal estabilitzar-se i possar-li fre al temps”. De veres? Hem vols dir que aplegarà un dia en que voldré formar una família, quedar-me a casa i deixar que el temps passe mentre mire tristament per la finestra com les gotes d´aigua continuen la meva vida? Hem vols dir que abans d´acabar de viure al mon el mon s´hem quedarà gran.
I els somnis? Què ocorre amb els somnis? NO. Hem negue a pensar que un dia els segons deixaran de ser vida. Els ressuscitaré, com ho faig en tot. Res no pot quedar pendent com un malson que es repeteix constantment. Ben bé que en saps que les pitjors turmentes venen quan menys plou. Que no m´estime viure eternament. Només vull poder sentir, apassionadament com si demà el foc de la meva sang en cremara la pell. No hi podria ser més trist que les coses es repetiren eternament com en la pel•lícula del dia de la marmota. No hem puc imaginar el que seria viure en un rellotge capficada. Què més té que fora jove eternament...mai no podria saber el que va viure el meu llallo al no tornar a vore´s jove. I el que es enamorar-se a la vellea. Ni el que és dir allò mític de “quan jo era jove...”
Ara soc jove, i ara només puc dir que vull lluitar, vull conèixer els segons. No vull tenir que lamentar mai el tempus fugit.
