El ben cert és que ja fa dies que no escric res, gràcies per recordarme´l Guillem però, avui m´he proposat actualitzar el meu blog amb quantitat de coses que tinc per ací escrites, en altres suports més tradicionals.
De moment vaig a començar en un carta a una persona molt especial:
Paco Salinas 
És una pena
no poder tindre´t a prop per a comentar-te tot açò. Com veus, ací estic. Després de tres anys he decidit continuar. No penses que no ho vaig fer, tenia els meus dubtes, pensava en totes les propostes que un dia mirant-me als ulls hem vares comentar. De fet, no seria massa temps després d´encetar el repte quan hem vaig trobar assentada en algun lloc que no recorde, mirant la finestra d´un edifici que no sé ara si hi té. Reescribint el camí d´una llàgrima dels núvols, aspirant les meves pròpies. Cap a endins, ben endins, que ningú les vegera. Hem pense que no estava sola, però, que més té, de fet ho estava.
No va durar poc, i vaig reviure aquelles paraules, aquells silencis. Periodisme. I qui em va a ensenyar a escriure en periodisme? Ningú. Qui em va a guiar en les meves lectures? Nemo. Tu sempre, però, tan ocupat. El preu de la fama, diuen. Tu sempre, però, tan callat. La sabiduria es silenciosa, per hom és ben sabut. Tu sempre, però, tan observador. Ho sabies; ho sé. M´ho vares dir; ho recorde. Jo sempre, però, tan sorda.
El passat tornava a ser present i tan proper que podia ser al meu costat. Vaig sentir de nou a Maite:
"Perdre un any no és perdre temps, la vida és molt i molt més llarga que un any. Perdre tot una vida sí que és una llàstima".
Eco que havia tornat des de les profunditats de ves tu a saber d´on. I un espill que reflectia un laberint de pensaments, incomprensibles, però a la vegada tan sensibles al record.
Per tot això i molt més, vaig plorar aquell dia. Per tot això i molt més, havia d´anar a parlar amb tu aquella vesprada de Nadal. Per tot això, no podia més que cridar amb totes les meves forces cap a on fora. Cap allà, cap ací... Des d´aquella finestra tan freda, cap a aquell llit etern. La soledat d´aquell espai i el calor de la teua companyia varen furtar-me els ulls. Varen apagar la gravadora del meu cap i en no res, varen fer que aquell sol brillara només per a mi. Trista, assoles, esglaiada, inquisitiva, nerviosa, observadora, distant, alerta, deconfiada, vergonyosa, excitada... tempus fugit! i s´en va anar. Vaig voler pujar-me a la taula, vaig voler recitar molts escrits, llegir, conèixer i endeixar-me en aquell mon que hem vares presentar. Que algú per primer vegada hem va mostrar formalment. Necessitava un full, i lletres; un diccionari, una veu, i lletres; i rima; i so; i paraules; i versos; i cançons; i història; i lletres...
En periodisme també hi ha lletres, també hi ha història, i diccionaris que narren la història. Els segons i els minuts no son res comparat amb allò que son els records. "Quien esté libre de pecado que tire la primera piedra". Tu que eres el religiós saps ben bé que açò es així. I que vaig a fer? M´equivoque, i demà demane perdó. Però, ja m´he he equivocat i jo no puc rentar els peus a ningú perquè no crec en ell i en els qui crec no estan ací, com tu. I no et vaig a demanar perdó per un error que es culpa i perdició meva al mateix temps. I no em vaig a agenollar en front meu per a descobrir que el terra és fred i per a sentir una altra vegada "ho sabia". I que més té si a passat temps Al cap i a la fi "el todo no era nada y la nada lo era todo". Decepció. Ningú és perfecte i com diu ma mare "Don perfecto está en la barriga de su madre". Doncs, periodisme a València pot ser és la més imperfecta de totes, però les llibreries estan encara plenes de llibres. Encara sé llegir. Somnie. Disfrute de les lletres. M´ompli amb els pensaments de Nietzsche, d´Ortega i Gasset, d´Ignaci Ramonet, d´Ulrich Beck, de Giddens, de Manuel Castells... M´enamore amb Brines, Neruda, José Hierro (oh! el Cuadern de Nova York), Machado... M´enerve al llegir les veus de Rajoy, Zaplana, Acebes, Esperanza Aguirre, Carod (Sí, ell)...M´ilusione amb el pacte de Quioto, amb la veu de l´Estatut Català, amb la nova reforma de la Constitució, amb el futur... I és açò aquesta miscelània, allò que per a mi és periodisme. Allò que he adeprés a fer d´aquesta carrera- I ja sé que vull fer, ja sé per què estic ací. Ara entenc que només fugia jo del temps.
Un any no és res, cinc?... tampoc i estudiar tota una vida és al cap i a la fi lo que m´agradaria fer. Eixe és el meu temps, el meu oci, la meua passió. No ensenyen ni a escriure ni a llegir, però sí dóna l´oportunitat de continuar llegint, de conèixer gent molt interessant i, a donar-te la raó. No tinc por, tu tampoc en tenies. I sempre hi ha temps. Si no... Què fas dormint encara? Jo llegiré per tu mentrestant, passejant-me pels corredors dels bons llibres que encara xiulen el teu nom esperant-te a les prestageries de les grans biblioteques.
A l´escola els xikets ja llegeixen a Miguel Hernandez sota
los aceituneros altivos