Cartas al Director
El siguiente texto es una especie de simulacro de una carta de los lectores de un periódico, que podría ser cualquiera, al director. No la he enviado, ni lo haré. No tengo ninguna intención de que sea publicada puesto que el tono es un tanto teatral y burlesco. La carta en cuestión está escrita en catalán ya que la tuve que entregar en la asignatura de Llengua Catalana i Literatura. No voy a traducirla porque creo que cualquier persona que hable castellano puede entenderla sin hacer un gran esfuerzo, sino toda, el contenido básico de ella. Además, no me gusta traducir este tipo de textos ya que me arriesgo a que pierdan su qué. Ahí va:
El carrer és de tots. Tot ciutadà té dret a caminar per allà on vulgui, a no ser que es tracti d’un lloc on s’estan fent obres o d’un carrer recentment asfaltat en que, per motius obvis, ja sigui per la pròpia seguretat dels vianants o per altres causes, el pas està barrat. Com a mínim, fins fa poc, això era el que jo creia: l’altre dia anava circulant pel Passeig de Gràcia a l’alçada de Gran Via i Casp on suposo que la majoria dels barcelonins deuen haver vist que just davant del Dunkin Donuts hi ha una colla d’homes bruts que no sé exactament a què es dediquen, però sembla que últimament s’han afeccionat a construir meravelles arquitectòniques amb paper higiènic. Sí, sí, una preciositat. Intento passar per allí sempre que puc, només pel sol fet de delectar la meva retina amb tan magnífica visió. Quan vaig a algun lloc, encara que m’hagi de desviar de la meva ruta, faig mans i mànigues per poder veure el “monument” del dia passant per davant del Dunkin. El que fan aquests homes és aprofitar la sortida de ventilació del metro per exposar castells fets amb paper de vàter, els quals s'eleven cap amunt impulsats per l'aire que surt a través de la reixa.
La veritat és que quan ho veus per primera vegada sobta i fins i tot fa gràcia. Prova d'això és l'espectació que genera entre els turistes, que queden bocabadats davant de tota la parafernàlia que tenen allí muntada. Cal reconèixer que la idea és prou original. L'objectiu d'organitzar tot aquest tinglado és el de recollir diners entre els transeünts que circulen per allí, que tot sigui dit, en són molts.
Bé, el cas és que l’altre dia vaig passar per allí. Per fer el trajecte més curt vaig anar a creuar per la meitat del carrer, evitant el pas zebra. Vaig passar per sobre de la reixa on, per variar, s’havien establert aquells homes amb aspecte de rodamón, i no vaig passar pel bell mig de la creació, no! Vaig passar per un costadet, de manera discreta i sense empipar a ningú o, com a mínim, això és el que a mi em va semblar. Un dels homes que vigilava els diners que recullen em va deixar anar un comentari despectiu, tot fent com si aquella reixa de ventilació formés part de la seva propietat privada! -Hosti, tu!- vaig pensar -Quins nassos!- No vaig dir res perquè tenia pressa, però em vaig quedar amb les ganes de fer-ho. En lloc d'això, vaig etzibar-li la mirada més assessina que vaig poder.
Jo em vaig sentir atacada! Crec que no és just, que els ciutadans de Barcelona hem de poder circular lliurement per on vulguem, sense por a cap mena d'atac ni reacció violenta i sense haver de donar explicacions a ningú del que fem o del que deixem de fer.
Fi.
Después de esto, hago una reflexión y pienso: ¿estaría loco el tío ese? ¿Realmente se cree un señor feudal con derecho a cobrar peaje a todos los transeúntes que se atreven a pisar sus posesiones? Porque claro, igual se enfadó conmigo por eso, porque en lugar de flanquear sus terrenos, tuve la desfachatez de entrar sin pagar y sin siquiera pedirle permiso. Vaya usted a saber...
En fin, sólo querría hacer una última aclaración: a pesar de que en la carta diga lo contrario, no me sentí en absoluto atacada. ¡Mal iríamos si así fuese!
IMQC
El carrer és de tots. Tot ciutadà té dret a caminar per allà on vulgui, a no ser que es tracti d’un lloc on s’estan fent obres o d’un carrer recentment asfaltat en que, per motius obvis, ja sigui per la pròpia seguretat dels vianants o per altres causes, el pas està barrat. Com a mínim, fins fa poc, això era el que jo creia: l’altre dia anava circulant pel Passeig de Gràcia a l’alçada de Gran Via i Casp on suposo que la majoria dels barcelonins deuen haver vist que just davant del Dunkin Donuts hi ha una colla d’homes bruts que no sé exactament a què es dediquen, però sembla que últimament s’han afeccionat a construir meravelles arquitectòniques amb paper higiènic. Sí, sí, una preciositat. Intento passar per allí sempre que puc, només pel sol fet de delectar la meva retina amb tan magnífica visió. Quan vaig a algun lloc, encara que m’hagi de desviar de la meva ruta, faig mans i mànigues per poder veure el “monument” del dia passant per davant del Dunkin. El que fan aquests homes és aprofitar la sortida de ventilació del metro per exposar castells fets amb paper de vàter, els quals s'eleven cap amunt impulsats per l'aire que surt a través de la reixa.
La veritat és que quan ho veus per primera vegada sobta i fins i tot fa gràcia. Prova d'això és l'espectació que genera entre els turistes, que queden bocabadats davant de tota la parafernàlia que tenen allí muntada. Cal reconèixer que la idea és prou original. L'objectiu d'organitzar tot aquest tinglado és el de recollir diners entre els transeünts que circulen per allí, que tot sigui dit, en són molts.
Bé, el cas és que l’altre dia vaig passar per allí. Per fer el trajecte més curt vaig anar a creuar per la meitat del carrer, evitant el pas zebra. Vaig passar per sobre de la reixa on, per variar, s’havien establert aquells homes amb aspecte de rodamón, i no vaig passar pel bell mig de la creació, no! Vaig passar per un costadet, de manera discreta i sense empipar a ningú o, com a mínim, això és el que a mi em va semblar. Un dels homes que vigilava els diners que recullen em va deixar anar un comentari despectiu, tot fent com si aquella reixa de ventilació formés part de la seva propietat privada! -Hosti, tu!- vaig pensar -Quins nassos!- No vaig dir res perquè tenia pressa, però em vaig quedar amb les ganes de fer-ho. En lloc d'això, vaig etzibar-li la mirada més assessina que vaig poder.
Jo em vaig sentir atacada! Crec que no és just, que els ciutadans de Barcelona hem de poder circular lliurement per on vulguem, sense por a cap mena d'atac ni reacció violenta i sense haver de donar explicacions a ningú del que fem o del que deixem de fer.
Fi.
Después de esto, hago una reflexión y pienso: ¿estaría loco el tío ese? ¿Realmente se cree un señor feudal con derecho a cobrar peaje a todos los transeúntes que se atreven a pisar sus posesiones? Porque claro, igual se enfadó conmigo por eso, porque en lugar de flanquear sus terrenos, tuve la desfachatez de entrar sin pagar y sin siquiera pedirle permiso. Vaya usted a saber...
En fin, sólo querría hacer una última aclaración: a pesar de que en la carta diga lo contrario, no me sentí en absoluto atacada. ¡Mal iríamos si así fuese!
IMQC
Comentario:
hey susanna i understand nothing from this page but looks good... thats my comentario for today.... ;-)