QUI ESTÀ DARRERE D' "EL GULAG VALENCIÀ"
El 29 de maig de 2007 apareix un blog anomenat "el gulag valencià" (blogs.ya.com/elgulagvalencia ), una burda i exagerada copia d'aquest mitjà.
Com ell mateix explica, l'autor de la cosa és Beria, antic col·laborador i fundador de LPV, qui després de tormentoses experiències tant a la redacció com al Comité Central ( on per exemple un dia és va pujar a la taula i va començar a cridar a tots que algun dia ens faria molt de mal) va estar expulsat fulminantment d'aquest equip. A més a més, el seu desviacionisme respecte a la linia ideològica de LPV i del nostre estimat lider, el Redactor en Cap, va fer que es posara punt i final a la seua redacció amb aquesta casa.
Però, qui és Beria? De moment no anem a mostrar una foto seua, ni anem a dir el seu nom, de moment sols anem descriure-lo.
Béria va nàixer a principis dels 80 a un barri del sud de la ciutat de València... Va pasar pel col·legi sense pena ni glòria fins que va arribar als dos instituts per on va pasar. Allà ben aviat es va fer popular per una petita tara física prou evident que si bé no és una discapacitat seriosa, era l'excusa perfecta per fer-li l'objectiu perfecte dels millors llançadors d'entrepans i globus del barri...
Aquesta nefasta vivència el va fer tancar-se per sempre més en sí mateix, convertint-lo en una persona fortament amargada, sense cap amic i amb un fort odi per tots aquells homes més agraciats físicament que ell.
Finalitza l'institut i aquest ser abominable de caracter i odiòs entra en la Universitat, on es llibera del seu estigma. Tot i que continua tan imbècil i amargat com sempre, entra en contacte amb gent catalanista, cosa que el dú a la conversió al catalanisme amb dos objectius: fer amics i amargar a qui puga per tal de resarcir-se.
És llavors quan entra en una organització política i coneix a un dels fundadors d'aquesta redacció.
Un altre aspecte que li causa més amargor és la seua homosexualitat mai admesa per pur autoodi, cosa que mai podrem comprendre, nosaltres que propugnem una llibertat sexual plena. El cas és que Beria ix a soles i en secret per l'ambient de la ciutat i es llavors quan tot ix a la llum, al trobar-se a companys de la seua nova organització, amb qui posteriorment s'enrrolla.
Mentre escriu com a freelance "treballa" en algunes feines de l'organització, amb un resultat nefast: el senyoret és un malfeiner i no fa el que li toca.
Altre aspecte que pot explicar el seu radicalisme, la seua amargor i el seu odi pels hòmes és la seua covardia. No sols era el blanc dels entrepans a l'institut, sinó que ja majoret li han tocat varies vegades la cara per motius pseudopolítics...
Poc després començen els seus problemes amb aquesta casa, de la qual és feliçment expulsat per unanimitat de la redacció. Seguirem informant...o no.
Com ell mateix explica, l'autor de la cosa és Beria, antic col·laborador i fundador de LPV, qui després de tormentoses experiències tant a la redacció com al Comité Central ( on per exemple un dia és va pujar a la taula i va començar a cridar a tots que algun dia ens faria molt de mal) va estar expulsat fulminantment d'aquest equip. A més a més, el seu desviacionisme respecte a la linia ideològica de LPV i del nostre estimat lider, el Redactor en Cap, va fer que es posara punt i final a la seua redacció amb aquesta casa.
Però, qui és Beria? De moment no anem a mostrar una foto seua, ni anem a dir el seu nom, de moment sols anem descriure-lo.
Béria va nàixer a principis dels 80 a un barri del sud de la ciutat de València... Va pasar pel col·legi sense pena ni glòria fins que va arribar als dos instituts per on va pasar. Allà ben aviat es va fer popular per una petita tara física prou evident que si bé no és una discapacitat seriosa, era l'excusa perfecta per fer-li l'objectiu perfecte dels millors llançadors d'entrepans i globus del barri...
Aquesta nefasta vivència el va fer tancar-se per sempre més en sí mateix, convertint-lo en una persona fortament amargada, sense cap amic i amb un fort odi per tots aquells homes més agraciats físicament que ell.
Finalitza l'institut i aquest ser abominable de caracter i odiòs entra en la Universitat, on es llibera del seu estigma. Tot i que continua tan imbècil i amargat com sempre, entra en contacte amb gent catalanista, cosa que el dú a la conversió al catalanisme amb dos objectius: fer amics i amargar a qui puga per tal de resarcir-se.
És llavors quan entra en una organització política i coneix a un dels fundadors d'aquesta redacció.
Un altre aspecte que li causa més amargor és la seua homosexualitat mai admesa per pur autoodi, cosa que mai podrem comprendre, nosaltres que propugnem una llibertat sexual plena. El cas és que Beria ix a soles i en secret per l'ambient de la ciutat i es llavors quan tot ix a la llum, al trobar-se a companys de la seua nova organització, amb qui posteriorment s'enrrolla.
Mentre escriu com a freelance "treballa" en algunes feines de l'organització, amb un resultat nefast: el senyoret és un malfeiner i no fa el que li toca.
Altre aspecte que pot explicar el seu radicalisme, la seua amargor i el seu odi pels hòmes és la seua covardia. No sols era el blanc dels entrepans a l'institut, sinó que ja majoret li han tocat varies vegades la cara per motius pseudopolítics...
Poc després començen els seus problemes amb aquesta casa, de la qual és feliçment expulsat per unanimitat de la redacció. Seguirem informant...o no.
HISTÒRIES DEL COMPROMÍS VII: IZQUIERDA UNIDA I ESQUERRA UNIDA PODRIEN PRESENTAR-SE PER SEPARAT A LES GENERALS
Quan Glòria Marcos va alinear-se amb el PCE per a ser triada coordinadora d'EU ja sabia que la federació valenciana d'IU no estaria en sintonia amb la estatal, ja que Llamazares està frontalment enfrontat a Frutos, eixe català més espanyol que la Pantoja.
I ara, arriben les conseqüències: Llamazares i tots els seus compinxes madrilenys s'han alineat amb les tesis escinsionistes de les Tamayo i Sàez valencianes, és a dir, Oltra i Mollà. Aquestes, pertanyents a l'encara corrent interna anomenada EiP són de les qui donaven suport a Llamazares.
Així, i com si d'un conte surrealista es tractara, els anomenats nacionalistes imploren la legalitat del partit a Madrid, mentre que el PCE valencià trau la bandera de la sobirania de la federació valenciana.
I no van errats, perquè segons hem comprovat aquest mateix matí, efectivament, Esquerra Unida del País Valencià apareix com a partit independent en el registre de partits polítics del Ministerio del Interior. El que vol dir que, en cas de tindre la voluntat, podrien presentar-se a les eleccions de forma independent, sense dependre dels designis divins dels compañeros de Madrid.
Des d'aquesta redacció volem expresar el nostre suport a aquelles opcions que donen pasos sobirans respecte al centralisme espanyol. I, que curiòs, en aquest cas no són les tan cacareades nacionalistes Oltra i Mollà, sinó Marga Sanz i companyia. Quin món més estrany...
I ara, arriben les conseqüències: Llamazares i tots els seus compinxes madrilenys s'han alineat amb les tesis escinsionistes de les Tamayo i Sàez valencianes, és a dir, Oltra i Mollà. Aquestes, pertanyents a l'encara corrent interna anomenada EiP són de les qui donaven suport a Llamazares.
Així, i com si d'un conte surrealista es tractara, els anomenats nacionalistes imploren la legalitat del partit a Madrid, mentre que el PCE valencià trau la bandera de la sobirania de la federació valenciana.
I no van errats, perquè segons hem comprovat aquest mateix matí, efectivament, Esquerra Unida del País Valencià apareix com a partit independent en el registre de partits polítics del Ministerio del Interior. El que vol dir que, en cas de tindre la voluntat, podrien presentar-se a les eleccions de forma independent, sense dependre dels designis divins dels compañeros de Madrid.
Des d'aquesta redacció volem expresar el nostre suport a aquelles opcions que donen pasos sobirans respecte al centralisme espanyol. I, que curiòs, en aquest cas no són les tan cacareades nacionalistes Oltra i Mollà, sinó Marga Sanz i companyia. Quin món més estrany...
HISTÒRIES DEL COMPROMÍS VI: ACPV S'HA RETIRAT DE LA COMISSIÓ 9 D'OCTUBRE
Segons ens hem pogut saber, ACPV no participa aquest any de la Comissió 9 d'octubre, el que vol dir que no ho organitza. Les raons donades per l'associació política és que aquest any no es poden fer carrec per la quantitat de feina que tenen per l'affaire TV3.
Bé, això és la raó oficial... Com ja vam dir en el comentari anterior, si bé en un principi estàven sí però no i al final sí, definitivament han optat pel no. El que pasa és que la raó extraoficial, però que es confesa en petit comité i que de fet ja va ser la seua primera intenció, és que tenen el convenciment que aquest any no anirà bé la convocatòria.
Com segurament la majoria recordeu, el passat 25 d'abril va ser una gran manifestació, grandíssima, plena de manetes del bloc amb allò del "adéu pp", l'eufòria brollava entre comunistes i regionalistes, els diputats anàven a vindre a cabassos...
I la realitat, amics paellers, és la que és: els 10-12 diputats sommiats es van quedar en 7 ( i gràcies a això aquest redactor va guanyar una porra), el Compromís i l'esquerra en general s'enfonsen, a Pla se li queda més cara de plà que mai, IU rebenta gràcies als bandolers i trànsfugues del bloc i d'EiP, a la pobre Glòria Marcos quasi li dona un patatús...
I clar, la lectura que fan a ClimentaSA és esfereïdora: tot és un desastre, l'esquerra està molt decebuda, no hi ha eixida, els ànims no acompanyen... No. Eixa no és la realitat; pot ser-ho al Octubre, on un 80% del personal va votar al Compromís i un altre 15% al PSOE espanyolero. Però el món no acaba ahí, sinó que comença. I per això jo, com cada any aniré a la mani i me colocaré amb els meus companys camarades d'Endavant.
Bé, això és la raó oficial... Com ja vam dir en el comentari anterior, si bé en un principi estàven sí però no i al final sí, definitivament han optat pel no. El que pasa és que la raó extraoficial, però que es confesa en petit comité i que de fet ja va ser la seua primera intenció, és que tenen el convenciment que aquest any no anirà bé la convocatòria.
Com segurament la majoria recordeu, el passat 25 d'abril va ser una gran manifestació, grandíssima, plena de manetes del bloc amb allò del "adéu pp", l'eufòria brollava entre comunistes i regionalistes, els diputats anàven a vindre a cabassos...
I la realitat, amics paellers, és la que és: els 10-12 diputats sommiats es van quedar en 7 ( i gràcies a això aquest redactor va guanyar una porra), el Compromís i l'esquerra en general s'enfonsen, a Pla se li queda més cara de plà que mai, IU rebenta gràcies als bandolers i trànsfugues del bloc i d'EiP, a la pobre Glòria Marcos quasi li dona un patatús...
I clar, la lectura que fan a ClimentaSA és esfereïdora: tot és un desastre, l'esquerra està molt decebuda, no hi ha eixida, els ànims no acompanyen... No. Eixa no és la realitat; pot ser-ho al Octubre, on un 80% del personal va votar al Compromís i un altre 15% al PSOE espanyolero. Però el món no acaba ahí, sinó que comença. I per això jo, com cada any aniré a la mani i me colocaré amb els meus companys camarades d'Endavant.
HISTÒRIES DEL COMPROMÍS V: ACPV VA ESTAR A PUNT DE NO CONVOCAR LA MANIFESTACIÓ DEL 9 D'OCTUBRE
Si, estimats paellers, per inverosímil que puga semblar aquest any casi ens hem quedat sense la mani del dia 9 i tot gràcies als senyors del Compromís.
L'assumpte ens remunta a fa uns 10 dies, quan una série d'associacions i entitats contacten amb ACPV per a començar les reunions de la Comissió 9 d'octubre, i des de "la casa" se'ls diu que encara no, que és promte... i a alguns pocs privilegiats se'ls diu la veritat: aquest any no hi haurà manifestació pel mal rotllo i la crisi absoluta entre els components del Comproís. Segons diu "el barbes", la situació social aquest any no acompanya per a fer manifestacions lúdiques.
Fa una setmana Jordi Vayà, secretari d'organització d'Esquerra, telefona a Toni Gisbert (el barbes) per a comunicar-li que en cas de no haver Comissió, Esquerra convocaria la manifestació en solitari. I és quan a la casa s'arma el gran cacau, les manis són cosa d'ACPV i no hi ha lloc per a ningú més, així que, davant la situació, es decideix convocar la Comissió i la manifestació.
Des de LPV ens congratulem d'aquesta bona decissió d'ACPV, i de que la determinació d'Esquerra ho haja precipitat tot cap al seu camí natural.
Si els senyors IU, IPV i bloc volen organitzar el seu particular Ball de Torrent, estan en el seu dret, però un dels dies més esperats pels valencians no pot dependre de les miséries humanes de determinats personatges. I per suposat, ACPV no pot ballar al són que les miséries compromiseres marquen.
L'assumpte ens remunta a fa uns 10 dies, quan una série d'associacions i entitats contacten amb ACPV per a començar les reunions de la Comissió 9 d'octubre, i des de "la casa" se'ls diu que encara no, que és promte... i a alguns pocs privilegiats se'ls diu la veritat: aquest any no hi haurà manifestació pel mal rotllo i la crisi absoluta entre els components del Comproís. Segons diu "el barbes", la situació social aquest any no acompanya per a fer manifestacions lúdiques.
Fa una setmana Jordi Vayà, secretari d'organització d'Esquerra, telefona a Toni Gisbert (el barbes) per a comunicar-li que en cas de no haver Comissió, Esquerra convocaria la manifestació en solitari. I és quan a la casa s'arma el gran cacau, les manis són cosa d'ACPV i no hi ha lloc per a ningú més, així que, davant la situació, es decideix convocar la Comissió i la manifestació.
Des de LPV ens congratulem d'aquesta bona decissió d'ACPV, i de que la determinació d'Esquerra ho haja precipitat tot cap al seu camí natural.
Si els senyors IU, IPV i bloc volen organitzar el seu particular Ball de Torrent, estan en el seu dret, però un dels dies més esperats pels valencians no pot dependre de les miséries humanes de determinats personatges. I per suposat, ACPV no pot ballar al són que les miséries compromiseres marquen.
JA HEM TORNAT
Després d'unes llarguísimes vacances a la platja de Cullera, com ja és tradicional en aquesta redacció, i després d'haver intentat ligar amb madrilenyes i alguna guiri despistada, tornem a la feina.
Com que des del nostre paradís de panxuts, ties maries, madrilenys i fritangues hem tirat molt en falta comentar tots els esdeveniments al voltant de l'esquerra valenciana en general i del compromís en particular, comencem avui amb una série de notícies i reportatges que de segur vos agradaran... reprenem les Históries del Compromís. Durant el dia d'avui, a les seues pantalles...