logotipo

/ La meva defensa, de Janusz Korczak /

...

La meva vida era això. Ara us vull explicar el que va passar després. El meu oncle em va acollir a casa seva, perquè jo estava sol i podia fer-li servei. L'oncle diu que prefereix els seus, que són més segurs que els estranys. Després vaig saber que el noi d'abans li havia robat. A més, l'oncle m'ha permès d'anar a l'escola. Això li agraeixo. Però a l'escola no m'ho passo bé, perquè no m'agrada l'escola. I crec que vostè no està contenta, a vegades està empipada,a vegades està trista, a vegades em fa pena quan els nois xerren i no l'escolten, a vegades tinc ganes de riure quan ens parla com un capellà, i ells passen de tot. Perquè, què és el que els fareu, refusar-los l'absolució? A vostè l'entabanen i vostè se'ls creu. És per això que no m'agrada l'escola. I per què m'agrada, jo mateix no ho sé.

Ara passem a la meva defensa. Vostè creu que arribo tard perquè no tinc ganes de llevar-me o perquè vagarejo pel carrer. El carrer ja no m'interessa, el conec massa bé; el carrer pot divertir aquells a qui la mare no deixa sortir, però no a mi. Tinc feina que he d'acabar abans de venir. Per això no li puc prometre que no arribaré tard. És una llàstima només per a mi, entraré de puntetes i no molestaré ningú.

M'he esbatussat cins vegades perquè vostè no sabés que venc diaris, perquè no fos tan severa amb mi. Però què? He venut diaris, per tant no tinc el dret de defensar-me quan m'ataquen. L'un em tracta d'escombriaire, l'altre em diu: "Torna amb al teva xusma, bastard", i he de callar perquè sóc pitjor que ells. Una sola vegada he posat la mà a la butxaca d'algú. No he agafat res, però si hagués robat perquè sí i ara em volgués corregir, què passaria? Tot el que vostè tracta d'arranjar durant la classe, ells ho espatllen a l'hora del pati.

Vostè m'ha dit que eren camarades; l'he creguda, i per això he rebut un càstig.
Quan vaig arribar a l'escola, no coneixia ningú i era trist. Aleshores vaig pensar: buscaré un company i això anirà millor. I en vaig trobar un. Anàvem junts a l'escola i, és clar, li parlava de mi, no li ho deia tot perquè el tractava com un company, no com un amic. Però com podia saber el que passaria! Vet aquí el que va passar: es va barallar amb mi, aleshores va explicar tot el que jo li havia dit, afegint-hi unes quantes mentides. Jo li havia dit que repartia llet, i ell va dir que eren escombriaires. Potser no calia haver-li dit que la meva tia no era amable amb mi, però ell va explicar que em pegaven, que no em donaven menjar, que em tancaven al soterrani. I aquí va començar tot: escombriaire, noi de carrer i tota la resta. Comprovi si sóc jo qui ataca o jo qui es defensa, i després jutgi'm.

Tota aquesta camaraderia, només són mentides; els companys només són bons per fer males jugades o per fer mal, però no per ajudar els altres. Qui té botes noves, fa el fanfarró. Qui té dues estilogràfiques, no en deixarà cap a ningú. Jo no dic que tothom sigui així. Quan vostè m'ha enviat a casa, en l'únic vailet que m'ha parlat amablement jo no hi havia pensat mai, ni m'hi havia fixat. Aquest m'ha donat la raó. Vostè mateixa no el coneix gaire, és silenciós i apagat. També és injusta amb ell perquè ell, quan no sap una cosa, no la sap i no tracta de copiar o d'enganyar. Per què ha de ser així, que sempre manin els caradures, mentre que qui és més tranquil i just només pot amagar-se perquè no l'empipin?



Janusz Korczak (1878-1942)

La pregunta que és fa al final, podria ser tranquil·lament una dolorosa afirmació, i vull dir a nivell general, de món. Jo me la faig sovint...

Terrible text que deixa una tristesa profunda i amarga i que ens recorda que qualsevol época és dolenta per els pobres i solitaris...
Petons