logotipo

Fa poc temps em va arribar a les mans un text de Janusz Korczak, "La meva defensa". El tema és ben senzill: un nen adreça una carta a la seva mestra per disculpar-se.
No vull pas que agafeu un empatx de paraules i per això ho aniré escrivint per parts tot i que és un text curt, de quatre fulls només.

...


Senyora, ha dit que li sap greu expulsar-me de l'escola perquè estic dotat, i és per això que a vostè li sap greu. Ha dit que puc tornar a l'escola si prometo que no m'esbatussaré més, que no arribaré tard, que no faré enrenou. Com que no ho puc prometre, escriuré la meva defensa i així em podrà jutjar i fer el que li sembli millor. Li explicaré la meva vida, perquè mai no he fet res realment dolent, però els companys em fan la guitza perquè tenen enveja que sigui diferent, però no sóc pitjor que ells.
Quan el meu pare vivia, s'estava bé a casa i vaig començar a anar a l'escola, i si el meu pare no s'hagués mort, tot hauria estat diferent. Ens vam quedar sense el pare: jo , la meva mare, la meva germana i el meu germanet. La meva germana era raquítica, però el meu germà estava bé, només que era petit. La mare es va col.locar en un restaurant i com que portava menjar a casa jo no vaig voler privar els petits i vaig buscar feina.

No eren escombraries, el que jo portava, sinó llet. Encara que haguessin estat escombraries no m'hagués sentit humiliat. Vostè mateixa ha dit que no hi ha feina humiliant, però de seguida les coses van fer un tomb...i va ser deshonrós. Li recordaré com va anar. Quan van començar a dir-me "venedor de diaris i escombiraire" vostè els va dir que em deixessin en pau, i a mi que no m'enfadés. I si ells s'haguessin aturat no hauria passat res. Però ells van continuar marejant-me i jo m'hi vaig esbatussar i vostè es va enfadar i va dir davant de tothom que jo em comportava com un escombriaire i un nen del carrer. Si era així, ells tenien raó i a mi no em quedava més remei que plegar veles.

La meva mare treballava durament fregant cassoles; no era feina per a una dona de salut delicada, i quan el meu pare encara vivia, ella va tenir dolors de ventre i la va haver d'hospitalitzar dues vegades. En resum, ella va aixecar alguna cosa pesant i això va provocar-li una hemorràgia. El meu oncle ens va ajudar, però no massa perquè la tia se li empipava. I jo, fins i tot treballant de les cinc del matí fins al migdia i de les quatre fins al vespre, no guanyava gran cosa. I després un noi veí em va aconsellar que vengués diaris, que donava molt. Vostè es pensa que és divertit vendre diaris. No ho és gens. Al principi fa vergonya i tens por d'equivocar-te, de donar dos diaris en lloc d'un, de deixar-los caure en el fang o de tornar malament el canvi. Un dia no en compres prou i et sap greu, hauries pogut guanyar més; un altre dia en compres massa i hi perds. Jo volia guanyar molts diners per ajudar la meva mare, i qualsevol brètol es desempallegaria millor per guanyar més. Sé que quan la gent veu un vailet que riu i fa broma creuen que sempre és així, però només s'adonen dels que són alegres, del que està trist, ni se n'adonen. A la gent que compra el diari li agrada fer broma amb el venedor, per això un noi alegre en ven més.




Janusz Korczak amb els nens de l'orquestra de l'orfenat,a Varsòvia.

Hi ha gent que compra el diari sense mirar els ulls del venedor, hi ha qui ven el diari de vegades sense somriure.

Jo de vegades he estat d'aquests. Però llavors venen persones com tú i torno a fer broma amb la gent, i tant em fa si compren o no... el que compte és la trobada.

pd: sembla que hi ha problemes per entrar a "Scherzando..." des de fa dies.

pd II: massa casualitats entre tú i jo i la música, oi? Deu ser la manera que té l'inconscient de comunicar-se, tot i que sigui en vers els altres, perque hi ha ocellots que no diuen massa, com jo :-( :-P