Imatge i espill
Imatge i espill! Els seus ulls abraçaven la noble silueta que es dreçava allà baix vora el blau, i en un moment de deliri extàtic cregué copsar amb aquella mirada la mateixa bellesa, la perfecció una i pura que viu en l'esperit i de la qual tenia davant seu una imatge i semblança, que feia de bon adorar. Era l'embriaguesa: sense cap recel, fins i tot amb deler, l'artista ple d'anys li donà la benvinguda. La seva imaginació s'abrusà, tot el seu saber entrava en efervescència, la memòria féu un salt enrere i li evocà pensaments antics, rebuts en la seva joventut, i que fins aleshores la flama de l'artista mai no havia abrandat per ella mateixa.
¿ No està escrit que el sol desvia la nostra atenció de les coses intel.lectuals vers les sensibles? És a dir, atueix i fascina la intel.ligència i la memòria fins a tal punt que l'ànima, davant el plaer, oblida completament la seva veritable natura i , embadalida d'admiració, resta captivada per l'objecte més bell que el sol il.lumina; i després, amb el sol ajut d'un cos, encara pot enlairar-se a una contemplació més elevada. En veritat, l'Amor fa com els matemàtics que ensenyen a infants inhàbils imatges sensibles de formes pures: el déu Eros, per fer-nos visible l'espiritual, se serveix de la figura i el color de la joventut humana, ens l'adorna amb tot l'esclat de la bellesa per tal d'ajudar-nos la memòria, i la seva visió ens abranda de dolor i d'esperança.
Això pensava el vell entusiasmat, amb prou facultats encara per sentir-ho. I el brogit del mar i el fulgor del sol li teixiren un somni seductor.
Fragment de La mort a Venècia, Thomas Mann
(trad. Joan Fontcuberta)